DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

viernes, 16 de enero de 2015

EDUCAR EN EL ASOMBRO de Catherine L’Ecuyer

Assaig sobre l’educació infantil original i de bones conclusions. El text esdevé una aguda anàlisi de la infància actual i dels seus principals problemes educatius. El ritme de lectura i l’estil literari són excel·lents, pel que el llibre es llegeix en un tres i no res. L’autora parteix de preceptes reals i actuals per a desenvolupar la idea que en etapes infantils els educadors, pares o docents, han d’esdevenir bon guies de l’estímul innat infantívol, de la seva capacitat d’astorament i dels seus goigs interns al descobrir el que els envolta. L’autora afirma que els nens ostenten una motivació interna natural, quelcom que l’etologia humana ha demostrat molts cops. Tot i que els primats, humans inclosos, tenim una motivació genètica natural per a la curiositat, cal afegir que estudis psiquiàtrics demostren que també el cervell humà està dissenyat per als límits i els ànims durant l’educació. Premis i ajudes reforcen de ben petit l’instint de curiositat animal que posseïm. Aquí l’autora es manifesta més partidària del factor innat que del cultural en l’aspecte d’evitar càstigs i premis. De fet el llenguatge que utilitza per parlar de l’educació dels infants des de fora cap dins és clarament contrari a aquesta tècnica. Amb paraules com bombardejar, programar o dirigir, l’escriptora denota la seva visió contrària a estimular des de fora als nens. Per a ella l’infant ja conté capacitat pròpia d’autoestimular-se pel que no calen obsessions paternes en la pogramació dels seus instints innats. Tot i això caldria potser tendir al just mig aristotèlic on l’humà és un primat barreja de cultura orientadora i genètica potencial. Tot nadó s’adapta al que l’entorn li ofereix i així va construint, sobre la seva genètica, la seva ment i personalitat. Potser el fet de basar-se més en coneixements psicològics, neurobiològics i pedagògics fa obviar a l’autora les altres branques de coneixement com són les ciències popperianes pròpiament dites. Vegi’s la biologia evolutiva, la psiquiatria i la neurobiologia. Aquest fet potser la fa caure en l’extrem d’una visió parcial de l’educació. De totes maneres la seva tesi resulta molt vàlida per als infants. Ella defensa que el nucli de l’aprenentatge és l’astorament, quelcom que els humans adults continuem posseint si ho cultivem (vegi’s El Gozo Intelecectual de Jorge Wagensberg). Per a Catherine l’excés d’estimulació per part de l’entorn i dels adults pot arribar anul·lar la capacitat d’astorament de l’infant, tesi molt vàlida i ben estudiada en diferents camps de coneixement. No obstant això molts termes utilitzats durant el llibre no són definits de manera clara i concreta, deixant que astorament infantil, bellesa, educació, felicitat o sobreestimulació els hagi d’intuir el lector a través d’exemples, dissertacions i proverbis. Aquesta tarannà ambigu fa caure a l’autora en algunes lleus contradiccions internes. El problema pot sobrevenir en greus errors d’interpretació per part de futurs lectors com va passar amb el constructivisme de Paiget, el vitalisme de Nietzsche o el cristianisme de Jesús. Tot aquest context de manca de conceptes concrets deixa un pèl coix el discurs de l’autora. Tot i això, la idea central del llibre és eloqüent, lògica i molt vàlida. És molt cert que les noves generacions es troben abocades a una sobreestimulació amb pantalles plenes d’accions ràpides, abús d’activitats extraescolars i manca d’atenció paterna que afecten el futur de l’atenció, la concentració i l’autocontrol de l’individu. Proves en són els alts índex de TDAH, passotisme o distorsió a les nostres aules. Però no per això cal condemnar l’educació actual com una fàbrica d’individus clònics. L’educació ha de buscar la formació d’individus cívics, correctes en les seves obligacions i de personalitat pròpia. L’educació inverteix en el tresor més preuat de la nostra societat, els joves, per tal que aquests retornin a la societat la formació brindada. L’autora diu que el sistema educatiu s’ha de canviar, tot i que vol dir millorar, per tal que la sobreestimulació, o la nul·litat d’aquesta, no afecti negativament als nadons en les seves primeres etapes. Cal veure doncs quin nivell d’estimulació i volum d’informació cal oferir a l’infant des de menut. Si ens passem li bloquegem la sensibilitat, i si és escàs no el fem créixer. Per tant es fa necessari no cremar etapes i que el nen faci el que realment pot fer sense exigències adultes sobre el que volem que ells imitin ja dels grans. Si els imposem més del que poden fer els frustrem de petits i bloquegem la seva capacitat d’astorament innat. I si els sobreestimulem els acostumem a la necessitat de buscar cada cop sensacions més fortes allunyades dels silenci amb un mateix, de la motivació en la concentració i de la sensibilitat per a captar l’entorn. En resum l’autora defensa encertadament que un entorn positiu, per a ella ple de bellesa, s’hi potencia la capacitat innat d’astorament, curiositat i goig al descobrir dels primats, per tal que l’individu se senti motivat a aprendre en les seves futures etapes de la vida, educativa inclosa, per assolir així un nivell de coneixement adient. Si sobreestimulem l’individu aquest restarà desmotivat, desagraït, insensible, cínic, provocador i amb desigs de sensacions cada cop més estimulants. Tot plegat Educar en el Assombro esdevé un llibre per pensar profundament en l’educació de la primera infància.

No hay comentarios:

Publicar un comentario