DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

jueves, 2 de agosto de 2018

La Gomera: Guia Curs de Geologia


LA GOMERA, UN VIATGE GEOAMBIENTAL
 Curs del Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya
2017 i 2018
Proper curs juliol 2019

David Rabadà i Vives











BREU DESCRIPCIÓ DEL CURS

Aquest curs i viatge ens mostra l'illa de La Gomera en tot el seu conjunt, des del seu passat geològic, passant per la seva vegetació ancestral, fins assolir les escorrialles de l'extingida cultura guanxe, tot observant els problemes actuals del paisatge i les seves gestions pertinents. Una gegantina incògnita geològica, que molts experts no resolen, també serà plantejada i proposada al final. En conjunt veurem, entendrem i resoldrem la història geològica de l'illa, el seu vulcanisme, el seus boscos prehistòrics, l’observació dels seus cetacis salvatges, les seves platges fossilitzades, l’extingida cultura guanxe, les indústries de pesca catalanes, llevantines i mallorquines, l’observació d'alguns rèptils endèmics, l’avaluació d'alguns riscos geològics i en general, gaudirem d’un geoturisme tranquil regalant-nos els magnífics paisatges, gastronomia i costums locals.



CONTINGUTS GENERALS DEL CURS

1. Veure i entendre la història geològica de l'illa de La Gomera.
2. Assimilar els conceptes bàsics del vulcanisme i del seu modelat erosiu (tipus de volcans, materials, riscos geològics i geomorfologia volcànica).
3. Observació dels antics boscos conservats a l'illa que són equivalents als de les selves del Miocè peninsular de fa més de 12 milions d'anys.
4- Observació a mar obert dels cetacis salvatges d'aquesta illa.
5- Visita a les platges fossilitzades del Plistocè.
6- Investigació del que en resta de l'antiga cultura guanxe i la seva connexió amb els costums actuals dels illencs.
7- Contextualització de les antigues indústries de pesca catalanes, llevantines i mallorquines del XX a La Gomera
8- Observació d'alguns rèptils endèmics que han sobreviscut a l’embat d’altres faunes invasores.
9- Avaluació d'alguns riscos geològics de l’illa i d’un possible “pali” gegantí.
10- Anàlisi dels paisatges, gastronomia i costums locals.




INTRODUCCIÓ
       
El curs presenta de manera general els aspectes geològics, ambientals, històrics i patrimonials de La Gomera. La demarcació de La Gomera es troba dins d’un marc molt més ampli que la pròpia extensió territorial de la mateixa. Aquest fet fa que no es pugui deslligar La Gomera de la resta de les illes canàries. Per exemple, el seu vulcanisme va iniciar-se a nivell submarí prop el Cretaci relacionant totes les illes de l’arxipèlag. L’origen del seu vulcanisme té dues hipòtesis, o un punt calent (hot spot) o un seguit de falles progradants. En aquest cas aquestes anaven ramificant-ne en noves fractures cap a l’oest i apilant-se una sobre l’altre en el cantó est. Sigui com sigui, l’aparició dels primers vulcanismes aeris sembla datar de l’Oligocè corresponent a l’est de l’arxipèlag (entre 20 i 40 milions d’anys). Posteriorment, i durant el Miocè i Pliocè, aflorarien les illes centrals (entre 3 i 20 milions d’anys). Més tard, i durant el Pliocè i Plistocè, sorgirien les illes més occidentals (a partir dels 3 milions d’anys). Per tant, o tot fou producte d’una placa africana que s’anava movent sobre un punt calent, o dels encavalcaments que van anar amuntegant-se falla sobre falla. De totes maneres aquest ordre resulta una simplificació extrema ja que cada illa té diferents fases efusives passant de períodes poc a molt explosius en tota la seva història.


La gran diversitat de roques presents a l’illa es fa evident al mirar els mapes geològics de la zona, des de basanites formades per colades fluides fins a pumites de vulcanisme molt explosiu. Però no sols de magmatisme està formada l’illa. També hi observarem els antics boscos i selves equivalents als del Miocè peninsular; les colònies de diferents cetacis a alta mar; les antigues platges fòssils plenes de closques; les antigues indústries de pesca i conserva; les escorrialles de la cultura guanxe; els rèptils endèmics que han sobreviscut a l’embat d’altres faunes; els riscos geològics per causa de l’abrupte geografia de l’illa; i per últim, els magnífics paisatges d’aquest escut volcànica.

L’ordre de les parades per explicar el patrimoni natural d’aquesta illa no podrà seguir, per raons d’eficiència quilomètrica, l’exacte seguit cronològic de la seva història. Tot i així s’hi ajustarà força permetent que els assistents puguin elaborar, al final del curs, una història geològica i humana prou acurada.

A tal efecte es proposen una sèrie de trajectes aprofitant la xarxa de carreteres de l’illa per observar la geologia i el patrimoni. Val a dir que les vies asfaltades són de tipus comarcal amb molts revolts i pendents. Es recomana, per als propensos al mareig, que portin fàrmacs preventius a l’efecte. L’alcohol respirat a través d’una gassa fa a l’efecte.

El lloc per a dormir, sopar i esmorzar serà al nord, a Hermígua, on la temperatura esdevé menys càlida que al sud. De fet, i sota la boira atlàntica, de vegades hi fa fresca. Així es recomana portar una segona capa de roba per a aquesta frescor.

Els trajectes per l’illa es faran en minibús per dues raons. La primera que el lloguer de diversos cotxes en caravana no és aconsellable per a les estretes i revoltades carreteres de La Gomera. I la segona per tal de gaudir del paisatge amb tranquil·litat i poder rebre les explicacions sobre l’illa per la megafonia del bus. És important anar tots a una per tal d’evitar excepcions i contratemps.

Els desplaçaments per l’illa no seran llargs. Cal saber que La Gomera de punta a punta es cobreix amb una hora i mitja de trajecte. Tot i tenir un radi d’uns 25 quilòmetres les tortuoses i estretes vies fan que la velocitat mitjana sigui d’uns 50 Km/h. És a dir, que sovint entre parada i parada invertirem uns trenta minuts de minibús.

A La Gomera l’assumpte del bany al mar és complicat. Hi ha poques platges grans de sorra amb aigües tranquil·les, i menys a la costa nord, que és molt abrupte, pedregosa i de fort onatge. Tot i això a Hermígua hi ha els serveis d’una piscina (tancada sovint) i una petita platja, La Caleta, sempre que l’Atlàntic ho permeti.




ITINERARI
(Els números de les parades no reflecteixen l’ordre de visites sinó la codificació feta durant la prospecció de l’illa mentre s’elaborava aquest curs)


PRIMER DIA: Aeroport de la Gomera – Carretera GM3 – Parc de Garajonay - Hermígua.

Arribats a l’aeroport agafarem el minibús i ja ens posarem en ruta visitant els següents punts:

- Codi – 40. Pujant per la carretera sentit nord ens trobem amb una urbanització amb camp de golf i habitatges grans. És el barri de Don Tomás que ja des de l’aire s’observa com un quadre verd i ben regat envoltat d’hectàrees àrides i ermes. A l’entrada hi ha una gran vitrina amb la verge de La Candelaria i una bandera espanyola a sobre. Les cases de luxe ja ens indiquen quin tipus de negoci ha permès aquesta construcció.  

- Codi – 7. Estem al Mirador de la Degollada de Peraza. Allí explicarem l’origen del nom d’aquest indret relacionat amb el xoc de cultures castellana i guanxe a partir de 1508. D’altra banda, el paisatge mostra la intensa erosió fluvial i torrencial sobre les gredes volcàniques formant uns xaragalls gegantins que fan aflorar el primer cicle volcànic de l’illa. La manca de vegetació i el fort pendent han afavorit la creació d’aquest paisatge marcià. També resulta un excel·lent observatori per a l’efecte Foëhn a l’illa. Els vents atlàntics porten aire humit a l’illa gràcies a un mar que durant tot l’any ronda els 20 graus de temperatura. Aquest aire carregat d’aigua, i quan agafa alçada, es refreda i forma boires a la cara nord, núvols que a la sud no arriben o es dissipen al intentar-ho. El resultat és un nord ple de boscos ufanosos amb forts pendents per una baixa erosió, i un sud erm però amb pendents més suaus donada la intensa erosió. Cal afegir que els forts pendents del nord també han estat causats per la concentració d’erupcions en aquest sector amuntegant més i més materials volcànics en aquesta part de l’illa.

Per la carretera prop de la Degollada de Peraza veurem un antic canal ple de gredes i bretxes volcàniques que corresponen a avingudes piroclàstiques (esllavissades de materials volcànics durant les erupcions).

- Codi – 8. Mirador des d’on surt una senda de 4 quilòmetres cap a l’Alto de Garajonay (punt més alt de l’illa: 1487 m). Si hi ha sort accedirem a l’Alto un altre dia i amb menys recorregut a peu. Tornant al mirador s’observen diferents doms de fonolites del segon cicle volcànic més unes milonites grises d’intrusió. Les fonolites són unes roques magmàtiques de tons clars i molts riques en silicats, potassi i sodi. Aquest fet els confereix una baixa densitat que els va permetre el seu ascens magmàtic tot i no donar vulcanisme. És a dir, aquests doms van quedar en el subsòl on van consolidar-se.

- Codi – 11. Estem al Mirador Los Roques que està gairebé a tocar de l’anterior. Des d’aquí, i pel seu voltant, veiem tot el conjunt de doms volcànics que els locals anomenen roques (Roque Agando, Carmona i altres). La majoria d’aquests turons són intrusions de fonolites (roca volcànica gris per l’alta quantitat de minerals tipus felspats) que pertanyen a erupcions tardanes (entre 4,5 i 2 m.a.) del segon cicle, tot i que la cartografia geològica 1:25.000 de l’IGME els situa en edats errònies. En conjunt foren intrusions sense vulcanisme que travessaren materials més tous (piroclasts) i que presenten foliació donada la pressió que exerciren al pujar. El seu ascens fou causat per la seva menor densitat, i no pas per fusió. Cal saber que les roques magmàtiques contenen menys d’un 10 % de roca fosa a altes fondàries, és a dir, esdevenen sòlides. Mentre pugen lentament a velocitats d’uns centímetres per any, van esquerdant el seu voltant provocant un contorn de bretxes per intrusió. Cal insistir que aquestes intrusions mai no van produir vulcanisme ni efusions exteriors. Posteriorment l’erosió va anar més ràpida entre els piroclasts que en les intrusions deixant avui dia aquests doms elevats per causa d’aquesta erosió diferencial (inversió de relleu).



- Codi – 10. Arribem al mirador de El Rejo, (n’hi ha dos). Cal aturar-se en el segon venint des d’Hermígua, on es pot aparcar. Des d’allí observem el Roque Blanco amb molts dipòsits fèlsics (silicats amb molt potassi i sodi). D’altra banda les parets de la carretera són plenes de beas (Aeonium subplanum), una planta en forma de flor verda molt adaptada a l’ombra, al poc sòl i la humitat de la boira. Però el més interessant és observar la gran esllavissada reparada any rera any amb molts punts d’anclatge i xarxes, senyal de l’abrupte geografia de l’illa. Al costat de la recent esllavissada, a la nostra dreta, s’observa una altra esllavissada coberta per la vegetació. Per tant un dia o altre en tornarem a tenir una de nova.

- Codi – 9. Si un dia torneu a visitar l’illa podeu aparcar a La Meseta de Hermígua, i fer una ruta, la 15, per dins de la laurisilva i entendre com funciona l’aqüífer de l’illa. Entendreu que són les boires qui condensen l’aigua entre la vegetació per passar o bé a infiltrar-se, o bé escolar-se per torrents ufanosos de verd. Tot plegat carrega el subsòl d’aigua. Aquí les gredes volcàniques fan de roca magatzem gràcies a la seva elevada porositat. De fet pel camí hi trobem moltes bretxes volcàniques del primer cicle efusiu de l’illa. Cal entendre que les boires impliquen un gran volum d’aigua a l’illa ja que les precipitacions són de caire desèrtic (373 mm de mitjana anual) d’on el 49 % s’evapora, el 45 % s’infiltra i el 6 % esdevé escorrentia.




- Codi – 12. Veurem des de dalt la badia d’Hermígua un seguit d’esllavissades que entre el 2016 i 2018 van estar sent reparades. La despesa total per assegurar al cent per cent el camí estava estimada en uns 800.000 euros, fet que mai no assegurava el risc zero de noves esllavissades. La raó del problema són els materials volcànics solts (bretxes i gredes) que engloben intrusions vertical i inclinades. Aquestes últimes llisquen amb facilitat sobre els tous donat el pendent i la verticalitat de les discontinuïtats. Per aquesta raó el camí de sota que portava a una antiga piscina resta amb un cartell on s’avisa que hi passes sota la teva responsabilitat. Una forta esllavissada pels anys 60 ja va avisar del perill, si més no això m’explicava Pedro l’arquitecte encarregat de l’obra al peu de l’esvaldragall. De fet aquesta carretera era la que comunicava Hermígua amb l’estructura més important del poble, el pescante. Aquests pilars de formigó al mig del mar foren elevats a inicis de segle XX per tal de fer de grua. D’aquesta manera els vaixells hi amarraven a sota per tal de ser carregats amb les collites de plàtans i tomàquets.



Els “pescantes” foren una solució a l’absència de ports naturals al nord de l’illa. La raó per la qual no hi havia ports però sí pescantes era que la costa nord no té rades naturals. A més el fort onatge de l’Atlàntic en el nord dificulta el fixat dels vaixells. Per tant, els barcos carregaven plàtans i tomàquets en el pescante per a portar la mercaderia fins a Tenerife. Les tres o quatre collites a l’any d’aquests productes feien, i fan, que l’exportació dels mateixos esdevinguin gairebé contínua. Per tant, i després de certes tempestes i esllavissades a Hermígua, el pescante va restar anul·lat. Així que fou obligatori exportar els plàtans com encara avui dia, per carretera fins a un port del sud de l’illa, el de San Sebastián, i d’aquest a Tenerife. De fet la construcció del port en aquesta població pels anys 50 va esdevenir una competència directa a tots els pescantes de l’illa. Però el fet més determinant no fou el port de San Sebastián sinó els temporals de 1954 que varen destrossar molts pescantes del nord. L’esllavissada dels seixanta a Hermigua va fer la resta. Aquesta també va tancar el camí als antics banys amb vistes al mar. Tot plegat va obligar a la construcció fastuosa de la nova piscina que va tardar anys a ser inaugurada. Acabada abans del 2016, i sota unes despeses monstruoses, va restar sense obrir per manca de pressupost per a contractar personal. Al 2018 encara continuava tancada.


Arribem a Hermígua, sopar i nit.



SEGON DIA: Hermígua – anada per carretera GM1 – San Sebastián de La Gomera – Punta Llana – Mirador del Cristo La Caleta – Hermígua.

- Codi – 0b. Venint d’Hermígua i havent agafat la GM1, hi ha un primer túnel que delimita d’una banda a una altra el canvi brutal d’una illa humida amb ufanosos boscos, a una Gomera àrida amb eufòrbies i dragos. Tot plegat és conseqüència de l’efecte Foëhn i els seus alisis.

 

- Codi – 2. Aturats al Mirador de Manadero observarem uns filons verticals que sobresurten en el relleu (hogs bags) just al voltant de l’embassament de Chejelipes i que els locals anomenen “taparuchas”. Aquesta petita presa és un exemple de com gestionen la poca escorrentia superficial a l’illa (menys del 6 % del balanç hídric). Els filons pertanyen a una xarxa molt més àmplia que s’escampa per tota l’illa i de manera radial respecte el seu centre. Mirant la vall observem els relleus invertits d’antigues colades.

Nota: A la paret de roca a esquenes del mirador hi observarem una seqüència granodecreixent de bretxes volcàniques que correspon a debris flows (avingudes de pendent).

- Codi – 3. Mirador del Lomo de las Nieves des d’on veiem, cap a l’est, el gran Teide i a paret de la carretera les capes de gredes d’un gran i antic estratovolcà. Dins d’ell veiem alguna xemeneia que talla les gredes més molts taffoni que corquen els materials volcànics.

Mirant la vall observem els relleus invertits d’antigues colades.

- Codi – 35. En sentit nord-est corre una petita carretera que arriba a Punta Llana. Des del aparcament baixarem a peu fins una antiga plataforma d’abrasió marina. Cal tenir compte, i amb el fort vent que sol bufar per aquí, que cal prendre mesures per tal de no perdre ulleres o altres objectes.

A Punta Llana hi ha un dels pocs afloraments de roques sedimentàries de l’illa. És un conjunt de gresos amb fòssils marins i continentals que es dipositaren en una antiga platja avui emergida i erosionada. De fet a vora mar s’hi preserven les fàcies de platja intermareal i submareal, i cap a l’interior ens hi apareixen les restes del cordó eòlic de dunes fòssils de la platja. Entre els fòssils hi ha una història amb final feliç entre rèptils fòssils i apareguts.

Cal indicar també que a peu de l’aparcament apareixen el que semblen unes pillow laves (colades que van entrar a l’aigua). Es troben uns 100 metres per sobre el nivell del mar pel que la intensa erosió de l’illa i la descàrrega conseqüent han pogut propiciar l’ascens per isostàsia del relleu. Al tenir en compte que s’ha desmantellat gran part dels edificis volcànics de fa més de 9 milions d’anys la cosa es fa molt possible.

D’altra banda a inici de la plataforma d’abrasió de l’antiga platja afloren uns gabres (?) esquistosats senyal d’un metamorfisme per càrrega litostàtica i alta temperatura pels cossos magmàtics ascendents. Potser corresponguin al Complex Basal (?).

- Codi – 4. Tornarem a la platja de San Sebastián de la Gomera on podrem dinar, fer compres bàsiques i passejar pel casc antic. Aquí podem trobar-nos amb algun ancià hippie record dels anys seixanta i setanta, un moment durant el qual l’illa va rebre una gran onada d’aquests personatges mentre els aborígens emigraven a Veneçuela fugint de la crisis illenca. Però el més geològic és la paret de colades entre grans volums de gredes i bombes volcàniques del primer cicle efusiu que també haurem observat pel camí a Punta Llana.

Cal insistir que a San Sebastián és bo fer un recorregut pels carrers que surten de la platja i el port nàutic per observar els antics edificis colonials castellans. En un d’ells s’hi troba el Museo de Arqueología. La resta de San Sebastián és una ciutat força turística i plena de botigues i serveis. Cal també destacar, i davant la platja, la Torre del Conde on es va perpetrar el gran genocidi dels guanxes. Allí hi farem una explicació tot enllaçant la parada del Mirador de la Degollada de Peraza.


- Codi – 5(2). Si torneu a venir a l’illa, i caminant direcció sud oest pel litoral, s’arriba a unes colades de basalts i traquites que ompliren una antiga vall i que ara presenten una disjunció columnar radial. De fet d’on es veu molt bé és des de vaixell i no pas des de terra. Es tracta d’una erupció recent de fa uns 2,35 m.a.

- Codi – 5(1). Per la carretera GM2 en sentit oest s’arriba al Mirador del Cristo. Allí prenent un camí direcció est s’arriba a unes vistes brutals del Teide des d’un bar – restaurant que el 2015 va veure l’inici de la seva construcció i va quedar penjat per falta de pressupost. Aquests negocis es troben en poques mans, a vegades del propi del govern autonòmic o Cabildo, i obtenen els convenients permisos del Cabildo, tot i que molts llocs de l’illa se’ls hagi declarat espais protegits. De camí a aquest punt observem al sud un conjunt de terrasses agrícoles, per als locals paredones, avui dia abandonades (Barranco del Revolcadero). Molt probablement s’hi va cultivar la vinya introduïda durant el segle XVI i amb gran extensió durant el XVIII. Molts bancals de vinya foren abandonats durant el segle XIX. Per cert, els actuals vins d’aquí són molt àcids i cars donat que no hi pot accedir maquinària fàcilment i que el premsat i fermentació del most es fa gairebé tradicionalment (llevats no seleccionats, sense control de temperatura, en barrica de fusta vella, i fins i tot premsat a peu...).

- Codi – 6. Per si torneu a l’illa, i situats al Mirador de la Lomada, tindreu a l’est una altra estupenda visió del Teide i una cantera de basalts que pertanyen al primer cicle volcànic de l’illa, però des de l’inici del camí al Cristo veiem la cantera igualment sense més interès.

- Codi – sense. Ara ens dirigirem cap a Hermígua i ens aturarem al Mirador La Carboneria on observarem, si no hi ha boira, la vall d’Hermígua i la falla que l’afecta.

- Codi – 31. Ara ens dirigirem a la platja de la Caleta, platja de còdols i de dolç paisatge. Si tornes a l’illa, i passat Llanos de Campo, i just dalt de la badia al mirador de La Orilla, hi pots trobar localment unes traquites – andesites amb uns cristalls molt vistosos de piroxens (augita). Pertany tot plegat al primer cicle volcànic.

- Codi – 32. Arribarem a la Platja de la Caleta on hi ha un bar i unes llampants intrusions basàltiques entre gredes i bretxes volcàniques. El lloc, tot i ser un espigó artificial amb platja de còdols, és apte per al bany si l’Atlàntic no et refreda les ganes i si els corrents no són massa forts. Aquí fora bo tastar el barraquito, un trifàsic típic de l’illa i molt geològic ja que consta d’estrats. L’inferior és llet condensada, el segon Licor 43, el tercer cafè i el superior escuma de llet més llima i canyella. Es beu, si es vol, en palleta xuclant des del fons i notant els canvis de sabor. Al 2018 el bar va quedar tancat en no pagar els impostos. Millor portar-se begudes pròpies per passar la tarda a la platja i tastar el barraquito a un altre cafeteria si continua aquesta tancada.

Nit i sopar a Hermígua.



TERCER DIA: Hermígua – Agulo – Vallerhomoso – Parc de Garajonay – Laguna Grande – (carretera local cap el Nord) – Agulo - Hermígua.

- Codi – 13. A un quilòmetre d’Hermígua direcció Agulo ens trobem en el mirador de La Punta. Aquí és un bon lloc per observar el pescante inutilitzat per les esllavissades dels anys 60. També ens és fàcil observar el possible Pali de La Gomera explicat en la introducció geològica. Val a dir que la costa nord és més rectilínia que la sud, senyal de ser aquesta primera més jove. L’onatge va menjant-se la costa en funció de la resistència dels materials tal que en els més tous, o amb més falles, hi esculpeix platges i en els més durs penya-segats. I això és el que està fent avui dia l’Atlàntic per la costa nord de l’illa.


- Codi – 14. Sota un gran penya-segat format per diferents colades de la segona seqüència volcànica (Pliocè), es troba el poble d’Agulo amb les seves cases colonials i els seus carrerons de pintura impressionista. Òbviament això obliga a un passeig fotogràfic pel seu barri antic. Cal afegir que aquí ens passa com a Hermígua on el penya-segat ha propiciat grans esllavissades. Prop el 1700 una va engolir tot l’antic poble d’Agulo obligant a construir l’actual vila en època colonial. Si observem el mur de colades es veuen les cicatrius de l’esllavissada com també el talús inestable sobre la boca del túnel (la propera esllavissada?). De fet tota la vall d’Agulo fou conseqüència d’un gegantí lliscament rotacional molt anterior a les esllavissades del XVIII. D’altra banda, i quan anem per la carretera, podrem observar que les colades presenten unes disjuncions columnars molt àmplies senyal que el magma anava molt lent en el seu avenç final. En altre cas la disjunció hagués estat en lloses, com avui dia es pot observar a Sant Joan de les Fonts (La Garrotxa).

Per si vols tornar a l’illa el 24 d’abril, per Sant Marc, a Agulo posen fogueres pel carrer Padilla fins la plaça Leoncio. Si vols pots fer com els locals més agosarats saltant-les una rera l’altra.

- Codi – 37. Sense poder baixar del minibús es poden observar a la paret una xarxa de dics ultrabàsics i gabres. Pertanyen a intrusions que van creuar la sèrie basal volcànica.

- Codi – 15. Prop de Vallehermoso arribarem al Mirador del Roque Cano poc després de creuar un dic de sienita (roca magmàtica plutònica rica en ortosa). Això serà poc després de creuar el túnel a Tamargada. Les sienites són roques que s’han refredat en fondària deixant temps a la formació de força cristalls visibles sense lupa. Corresponen a intrusions de caire àcid, riques en silicats i alcalins.

Amb independència de la geologia, el paisatge està ple de coves (taffoni) que seguint els torrents van regalar abric a un fugit del franquisme, l’Esteban. A ell, el silbo Gomero, l’avisava de la Guàrdia Civil i li salvava la pell. Prop el 1955 li van perdonar els pecats i va poder tornar al poble.

Al voltant del dom Cano hi ha tot de materials corresponents a un gegantí col·lapse volcànic que va petar i cobrir tota la depressió de Vallehermoso a finals del segon cicle. Abans s’havien interpretat com debris flows però els últims treballs ens parlen d’un gran col·lapse dels terreny sobre un dom ascendent.

Per cert, en aquesta població hi ha un dels més coneguts en silbo, en Luis el “Boquino”, personatge un pèl frikie, amb el nas tort i el llavi partit. Cal detallar que el silbo l’utilitzaven els primers guanxes i els darrers ramaders per tal de comunicar-se d’una vall a una altra. Avui dia es mig ensenya a les escoles com si d’un bilingüisme autonòmic es tractés. S’imparteix en alguns cursos de l’ESO però del cert que ningú l’acaba aprenent a l’escola.


- Codi – 20. Per si tornes a l’illa, o si ho vols observar durant el trajecte, en direcció a Valle Gran Rey, i pujant vall amunt després d’uns quants tombs, arribem a un mirador (restaurant tancat on es pot veure tota la depressió de Vallehermoso i el Roque Cano). El paisatge està ple d’un sistema nord – sud de dics volcànics verticals que esdevenen parets pel mig del territori (hogs backs) que els locals anomenen “taparuchas”. Més endavant ens aturarem a veure’n una amb calma.

- Codi – 16. Just a l’encreuament de la carretera que ve de Vallehermoso par anar cap a Alojera, hi ha un dic basàltic encaixat en una falla de poc salt. El dic pertany a una sèrie de filons sud - nord que tallen materials del primer cicle volcànic, la majoria gredes i bretxes volcàniques molt alterades. En el contacte entre ambdues s’observa una decimètrica aureola de metamorfisme de contacte, una torrada de roques entre magma i gredes.

- Codi – 17. Seguint la carretera TF 713 que va a Alojera, i a uns 300 metres del punt 16, es van veient dics i bretxes d’explosió fins arribar a unes espectaculars formacions ferruginoses concèntriques, els anomenats anells de Liesegang. Aquests els veiem al bellmig d’uns materials molt fins (mida llim), producte de la meteoritzacióde materials magmàtics. Des d’aquí veurem la vall d’Alojera.


Per si tornes a l’illa ves a Chijeré. S’hi arriba per una pista no asfaltada que surt a la dreta de la carretera després de la “paella” que envolta els anells de Liesengang, el camí de la Torre del Tazo i Arguamul. Aniràs baixant per la vall trobant gabres clivellats de filons de quars. Cal no arribar a Arguamul i desviar-se molt abans a la dreta cap a Santa Clara on passats uns dos quilòmetres d’aquesta ermita apareixen petits relleus bolars per la meteorització d’un sistema tridimensional de diáclasis entre laves i gredes alterades (Codi 21). Aquí el paisatge esdevé totalment marcià amb traquites del segon cicle molt alterades a òxids ocres i beige en un entorn àrid. Deixant el passat modelat marcià s’arriba a Chijiré, pobla abandonat format per unes sis cases de sostre a dues aigües. La majoria estant en ruïna i dues encara es troben restaurades per al seu ús. El curiós d’aquest poble és que durant la Guerra Civil estaven tan aïllats que els escassos habitants no es van assabentar dels tres anys de batalles. A més hi trobem a peus de les cases, i per racons d’aquest poblat, nombroses closques de pagellides herència de costums guanxes. Suposem, i segons diuen, que les hi posaven per a foragitar els mals averanys o per a millorar la fertilitat de les parelles. Altres diuen que sols són les restes de mariscades del passat formant els concheros que es troben per altres llocs del litoral. Aquesta última apreciació prové de gent amb cert desinterès per la cultura aborigen.

Sota Chijeré hi ha la monumental formació geològica de Los Órganos, sols visible bé des de vaixell i que correspon a una gegantina disjunció columnar d’una gran colada volcànica.

També si vols, i si tornes a l’illa, podries baixar per la carretera a Alojera per tal de visitar el centre d’interpretació sobre la Mel de Palma, sobretot si està obert. La mel de palma és un producte típic de l’illa i de tradicions guanxes amb un llépol most. El seu conreu resulta tot un galimaties entre amos del terreny i els de les palmeres. Per exemple, s’hereten els peus, tot i que la terra sigui d’un altre amo. Això resulta herència dels costums comunals dels guanxes, les palmeres, amb el contrast de propietat privada de Castella, la terra. Òbviament l’objectiu de tot plegat era l’apreciat most de palma, el “guarapo”. Cada 4 anys s’obre el ventre del seu tronc per tal que en ragi la seva saba dolça durant les nits. Si es fes pel dia fermentaria i es perdrien els sucres.

Un cop recol·lectat s’escalfa lentament per tal d’evaporar-ne l’aigua i obtenir-ne la mel de palma. En altres geografies i moments històrics, i fent fermentar el most, se n’han elaborat diferents vins de palma i destil·lats.

Les palmeres són cultius autòctons dels primers guanxes que com bérbers del nord d’Àfrica coneixien força bé aquest conreu. De la palmera n’obtenien de tot, most dolç de la seva saba; fulles per a fer sostres, cistelles, barrets, catifes i espardenyes; troncs per a tallar bigues lleugeres i arnes per a les abelles; i dàtils com a pinso o per a consum humà. Per desgràcia quan en el segle XV Castella els envaeix, aquests cultius entraren en recessió en pro dels colonials com la canya de sucre. Més tard Cuba els enfonsà el segon durant el XIX i XX.

- Codi – 22. Si tornes a l’illa pots desviar-te per la carretera en sentit sud a Las Hayas. Just abans d’arribar al terme de El Cercado apareixen uns traquites màfiques amb una disjunció bolar excel·lent. Son colades del segon cicle volcànic de l’illa durant el Pliocè. En la cartografia geològica pertanyen al número 41 en rosa. D’altra banda a El Cercado hi ha un centre d’interpretació de las ceràmiques locals (loceras) originàries dels guanxes.

- Codi – 18a i 18b. Fem enrera i tornem a l’anterior carretera GM1 per continuar-la sentit est i entrar en els ufanosos i ombrívols boscos de Garajonay. Quan passem l’encreuament de Las Hayas ens trobarem en un bosc de brucs gegants de més de 4 metres d’alçada producte d’una insolació elevada, dels sòls fèrtils volcànics i de les boires atlàntiques que reguen amb paciència el nord de l’illa. Però a mesura que anem fent la carretera GM1 direcció a San Sebastián, els brucs passaran a un espai obert, gris i erm. La causa l’hem de buscar en el 4 d’agost de 2012. Fou aleshores quan es va produir un devastador incendi forestal que va arrasar el 12 % de la superfície illenca.



- Codi – 24. Arribarem a la Laguna Grande i farem una parada per dinar. També aquí podrem visitar el seu centre d’interpretació. Aquí hi ha restaurant i banys.

La Laguna Grande s’inunda en períodes de grans pluges i desapareix ràpidament per infiltració en els porosos materials volcànics. Prop el 1941 unes grans inundacions per tota l’illa van deixar ben xop la Laguna Grande. Més moments recents hi ha hagut d’inundacions d’aquest punt. En definitiva la Laguna Grande representa un punt de càrrega dels aqüífers de l’illa. Potser per aquesta raó fou un punt sagrat per als guanxes, fet que ho semblen indicar el monòlit i els arcs de rocs que encara s’hi conserven d’aquesta cultura. Els guanxes eren proclius a deixar empremtes sobre el rocam. En altres indrets hi ha baix relleus que fins fa pocs anys encara els ramaders hereus dels guanxes colpien sobre les laves consolides. Són figures humanes amb els seus ramats. A partir de 1951 l’Estat espanyol va prohibir tota ramaderia a l’illa, un últim toc de gràcia pels pocs ramaders que quedaven a les muntanyes. Aquella maniobra semblava orquestrada ja que sols hi va haver un sol comprador per a tots els ramats de l’illa. Aquests foren venuts al millor postor fora de La Gomera.

Marxarem de La Laguna Grande anant cap al nord per una carretera local que creuarà el Parc de Garajonay pel seu centre. La gràcia es fer una immersió en el verd ombrívol dels seus arbres ancestrals. Benvingut als boscs d’en Tolkien, benvingut al Senyor del Anells. En una clariana hi ha el Mirador de Vallehermoso des d’on veurem també La Palma.

- Codi – 34. La carretera que creuem ens està permetent veure la laurisilva amb tot el seu esplendor i misticisme. Des de La Laguna Grande fins a Juego de Bolas el paisatge és de conte de fades. Arribats a el Mirador de Lomo del Dinero ens aturarem en silenci per dirigir-nos-hi a peu. Allí, en les parets del mirador hi viu una extensa colònia de llangardaix gegant autòcton, una Gallotia que no la bravoana. Amb un bon objectiu es poden fer bones fotos, però sobretot si es guarda el silenci. Els materials que ens envolten els veurem a la cantera de Cabezo de los Perros, unes terrisses fines que descriuen un contorn circular en capes de ceva, per què?


- Codi – 33. Seguint per la carretera i a un quilòmetre del Mirador del Lomo del Dinero, trobem una cantera a peu de carretera prop Cabezo de los Perros. Són materials amb una meteorització bolar amb estructures concèntriques que recorden les pells d’una ceba. El seu aspecte és de margues grises però en realitat són intrusions fèlsiques molt alterades. En la cartografia geològica queda clar que són intrusions puntuals, doms d’ascensió local. Tot i així estan catalogades com a sòls quaternaris (nº 48. Magna. 1:25.000). L’explotació probablement ha estat per a obtenir argila grisa per tal de barrejar-la amb la vermella. De fet al nord oest d’allí hi havia un forn de teules. De totes formes en el llistat d’explotacions mineres de l’illa aquesta cantera no li hem trobat.

Per explicar el relleu bolar en “pells de ceva” cal tenir en compte dues estructures prèvies que van condicionar la meteorització dels materials, un sistema triple de diàclasis que condicionaren les “boles”, i uns anells de liesegang que propiciaren les “pells de ceva” concèntriques (més oxidat, més resistent, menys més alterable), si més no aquesta és la hipòtesi que el curs proposa i que es podrà discutir al camp. D’altra banda, i a dalt d’Argodei, hi ha uns estructures semblants on encara s’hi observen els anells de liesegang. Aquest fet recolza la hipòtesi del nostre curs. Si més no aquestes esferes rocalloses inspiraren el topònim de Juego de Bolas, indret proper a la cantera i que al seu peu tornen a aflorar aquestes materials amb iguals estructures.


Ara ens dirigirem a Agulo per després arribar a Hermígua. De camí, i si tornes a l’illa, hi ha un camí que et porta a la Presa Meriga, un pantà artificial que sembla que estiguis a l’Amazònia. Arbres caiguts, fullaraca al fons i grans ombres cobreixen aquest indret de conte de fades. Si et cal pots contractar agents rurals per tal d’arribar-hi amb seguretat.



QUART DIA: Hermígua – directes a Valle Gran Rey (cetacis i penya-segats volcànics) - Arure – Alto de Garajonay – Vall d’Hermígua.

- Codi – 27. Des del port Vall Gran Rey es veu un enorme penya-segat on hi afloren diferents discordances entre erupcions volcàniques. S’hi veuen nivells en llentia corresponents a colades i antics canals plens de materials volcànics. Les discordances sovint presenten superfícies d’oxidació senyal d’un temps d’exposició subaèria o d’alta temperatura de les laves posteriors. Tot plegat sembla indicar també un gran Pali al sud de l’illa.


- Codi – 30. Tour en vaixell, i si podem, en petit comitè. L’observació de dofins mulars i dofins motejats es fa freqüent en aquestes navegacions. Les seves comunitats esdevenen gairebé permanents al sud de l’illa. Al nord no hi solen viure ja que l’onatge i els corrents són molt forts. Amb sort també es poden veure caps d’olla i algunes balenes, i amb excepcional sort balena blava (de mitjana se’n veu una cada quatre anys, el 2018 fou afortunat). Mentre busquem i observem les comunitats de cetacis de l’illa també ens fixarem en les parets volcàniques. S’observen sovint nivells en mitja lluna amb concavitat negativa amb granoselecció inversa. Es tracta de debris volcànics (ventalls de caiguda de bretxes). També s’observen nombroses discordances amb superfícies oxidades i contactes irregulars senyal d’antics relleus entre una erupció i la següent (paleorelleus). La seqüència basal sol observar-se bé ja que està plena de dics que queden tallats angularment pel primer cicle volcànic.


- Codi – 29. Des del vaixell també observarem les antigues i abandonades indústries de la conserva de la tonyina, moltes d’elles impulsades per llevantins, catalans i mallorquins. Una està a La Cantera i l’altra a La Rajita amb molts pitons al fons del segon cicle volcànic. Aquesta indústria de conserves va tancar pels anys vuitanta per diverses causes com la pressió sindical, la mà d’obra barata al Marroc, un Govern espanyol d’esquenes a l’illa, o la mateixa economia neoliberal creixent per tot el món occidental. Paradoxalment els anys vuitanta foren quan el turisme i l’arribada de divises dels emigrants de dècades passades, va aturar la pèrdua de població a l’illa. També, i durant el 1974, l’arribada del ferry des de Tenerife havia ajudat a potenciar el turisme a La Gomera. Semblava que l’illa sortia del clot del seu passat. Avui dia, i amb la crisi de Veneçuela de fa unes dècades, molts gomeros que hi van emigrar tornen a la seva illa nadiua. Tot i així molts joves que van a estudiar a Tenerife, un cop formats, no tornen a l’illa. La població es va mantenint prop els 21.000 habitants, però molt lluny dels 30.000 dels anys cinquanta.

- Codi – 36. Més allà de la fàbrica de conserves La Cantera, i amb prismàtics, es pot observar l’únic cràter que resta intacte a l’illa. La resta de cons els ha fet desaparèixer l’erosió. Vet aquí perquè aquest és un punt d’interès geològic. El turó rep el nom de La Caldera, un con de tefra en mitja lluna que fa uns 2.3 milions d’anys va escopir un conjunt de colades que l’envolten.

Dinats al vaixell, i amb un bany opcional, tornarem a Valle Gran Rey. Aquí es respira un ambient de població molt turística amb moltes botigues i restaurants. Fins i tot hi ha una piscina natural nudista. Si hi ha temps farem un cafè i seguirem ruta.

- Codi – 26. Tornant per la mateixa carretera per on s’ha vingut arribem al mirador de la Curva del Queso on al sud, i en el fons de la vall, veiem Valle Gran Rey. Si ens posem d’esquenes al mirador observant el mur de roca hi apareix una discordança geològica entre el primer i el segon cicle volcànic. Prop d’allí, als penya-segats de La Mèrica, s’hi troba una colònia d’un rèptil que es pensava extingit fa uns anys. Es tracta d’un llargandaix gegant nom científic el qual és Gallotia bravoana. Sols se’l coneixia pels fòssils de Punta Llana però el juny de 1999 el van tornar a descobrir en vida i ara mateix l’estant reintroduint. No hi anirem per distància i ecologia.

- Codi – 25. Pujant en sentit nord per la carretera, i arribats a Arure, ens hem de desviar uns 300 metres a l’esquerra per arribar al mirador d’aquest poble. Des d’allí s’observa una gran vall excavada per les aigües torrencials gràcies a l’aridesa del sud de l’illa. Als costats de la vall s’hi observen alternances de gredes i colades de lava. Però a l’esquena del mirador hi ha una colada de laves amb textures fluidals i vacuolars que pertanyen al segon cicle volcànic, fins i tot hi ha una micro cova de lava. Des del mirador s’observa molt bé la discordança angular entre la primera i la segona seqüència separades per un relleu erosionat antic. Els palmerals segueixen les línies dels aqüífers torrencials.

- Codi – 19. Sense parar, i ja dins el Parc Garajonay, passarem la Laguna Grande, i poc abans de la pista forestal a l’Alto de Garajonay, ens apareixen uns materials grisos que corresponen a la milonita o bretxa d’intrusió del dom (roque) que allí mateix apareix com un turó. A prop i al voltant s’hi troben moltes gredes oxidades roges. En aquestes últimes s’hi veuen algunes extraccions d’argila per a la terrissa local, les loceras. De fet a pocs quilòmetres s’hi troba Alajeró on encara s’elabora aquesta ceràmica sense torn i a l’estil guanxe. Avui dia la feina de tamisar i obtenir les argiles ja no es fa. Es prefereix comprar l’argila a la península.
Nosaltres ens aturarem a l’aparcament de El Contadero per caminar a l’Alto de Garajonay i regalar-nos una àmplia panoràmica de l’illa. També caldrà recordar la història guanxe que va donar nom a aquesta muntanya, l’idil·li entre Gara i Jonay.

Tornada a Hermígua i sopar de comiat: Si tot va bé el restaurant on sopem ens farà un menú local amb alguna demostració de “silbo” gomero, quelcom que recorda a les síl·labes xiulades. Ja ho veureu, fins i tot l’entendrem.

Per qui vulgui tornar a l’illa un altre lloc per a fer un sopar de comiat és un restaurant que porta per nom el d’un vaixell que, com tants d’altres, va marxar carregat de gomeros cap a Veneçuela. L’illa s’estava quedant enrera i sense ajudes estatals. Allò va obligar a molts a provar sort més enllà de l’Atlàntic. La crisi del tomàquet, l’estrès sobre els recursos de l’illa, i la prohibició de la ramaderia per part de l’Estat espanyol van provocar l’inici de l’emigració de La Gomera. Un exemple es donà en el 1950 quan el Telémaco va posar rumb a un destí molt repetit pels emigrants de La Gomera, Veneçuela. Avui dia el restaurant que porta el seu nom esdevé un lloc acollidor, mariner i de bons plats a un preu assequible. Ja ho sabeu, per si torneu a l’illa, aquesta és una recomanació més.





CINQUÈ DIA: Hermígua – Abrantes – Pavón - Chipude – Igualero - Aeroport.

En funció dels vols i el temps que tinguem farem el que podrem. Si tot anés al cent per cent aquí teniu l’itinerari possible.

- Codi – sense. D’Hermigua anirem al Mirador de Abrantes, o el Mirador de Cristal per culpa de TeleCinco. Allí tenim una bona panoràmica de l’esllavissada sobre l’antic poble d’Agulo i un relleu marcià per on caminar entre gredes molt alterades. Farem un cafè quan obrin a les 10.00 Marco i el seu soci.

- Codi – sense. Després ens dirigirem cap a Argodei per pujar-hi des de Pavón. Cal portar bon calçat i sense por a les alçades. Abstenir-se els aprensius. Pujant anirem veient la foliació del dom per la pressió exercida durant l’ascens magmàtic. També així es produïren les milonites i bretxes d’intrusió. Dalt veurem els materials fèlsics del dom, els relleus bolars en secció, els anells de liesegang donant meteorització en “pell de ceva” i les estructures guanxes per a les seves ofrenes. No fer cas de les alineacions concèntriques modernes que consten al centre del dom. En general bones panoràmiques de l’illa i illes veïnes. Aconsellable portar prismàtics.

- Codi – 23. Dinats a Chipude, i si hi ha temps, ens dirigirem al Mirador de Igualero. Des d’aquí veurem a l’oest, i en primer pla, un bosc de coníferes rectes com a pals d’escombra. Mirant més enllà de la vall se’ns enlairarà el gran dom volcànic anomenat La Fortaleza de Chipude, o Argodei en la desapareguda llengua Guanxe. Tot i que no hi ha cap fortí militar allí dalt, el nom li ve de la forma quadrangular de la muntanya. De fet no es res més que un dom volcànic truncat en forma de T. Molt probablement va trobar-se amb un material més rígid que l’obligà a estendre’s lateralment. Cal indicar, i al contrari del dibuix explicatiu del mirador, que aquest dom no va sortir a la superfície ni va produir vulcanisme.

Continuem per la carretera en sentit sud cap a Playa Santiago. Pel trajecte observarem els paisatges àrids més algun drago petit. Així ens dirigirem a l’aeroport de La Gomera on farem un resum de l’illa i resoldrem un misteri que afecta a mitja illa. Aquest, i de manera molt breu, podria ser el següent.




LA HISTÒRIA GEOLÒGICA DE LA GOMERA

El vulcanisme subaeri de La Gomera presenta tres fases principals eruptives, un escut basal de magmatisme poc explosiu i submarí (Miocè mig entre els 15 i els 10 milions d’anys: Complex Basal), i dos posteriors de caire cada cop més àcid, una primera al Miocè superior (entre els 10 i els 5 milions d’anys: Seqüència volcànica 1), i una posterior durant el Pliocè (entre els 5,3 i els 4,8 milions d’anys: Seqüència volcànica 2). De fet del Miocè superior al Pliocè les erupcions evolucionaren de basanites, tefrites, traquites fins a fonolites en el Pliocè, és a dir, de vulcanismes de menys a més explosius. Més tard vingueren erupcions locals durant el Plistocè.


Complex Basal (Miocè mig, de 15 a 10 m.a.)

Aquest primer estadi correspon a gabres i laves acuxinades (pillow laves) durant la formació d’un gran volcà en escut submarí a aeri. Posteriorment o durant les erupcions molts dics màfics intrusionaren entre les laves inicials. Finalment un conjunt de dics radials fèlsics ascendiren per tot l’anterior sense donar efusions (Primer CTF). Una fase erosiva va començar a modelar un nou relleu inclinat cap el sud on s’hi dipositarien les erupcions posteriors.


Seqüència volcànica 1 (Miocè superior de 10 a 5 m.a.)

Sobre l’escut i relleu anteriors inclinats al sud s’hi amuntegà la segona seqüència volcànica. Entre els 10 i els 9,4 m.a. s’hi desenvolupà un gran volcà vessants els quals resultaven molt inestables provocant grans esllavissades (debris de bretxes volcàniques). Aquests es troben intercalats entre les gredes i cendres del volcà. Aquest volcà evolucionà des de colades de basanita a traquita, és a dir, de menys a més explosiu.

Entre 9,4 i 8 m.a. va créixer un nou escut sobre els materials anteriors amb un gran apilament de colades de laves basàltiques (vulcanisme fluid).

A partir del 8 m.a. s’inicià una gran etapa erosiva dels volcans anteriors que finalitzà amb la segona seqüència volcànica ara fa uns 5,3 m.a. Per tant durant uns 3 m.a. l’illa va patir una gran erosió eliminant centenars de metres de roca.

Mentre l’erosió s’anava menjant l’illa, algunes erupcions locals sobrevingueren com la del estratovolcà de Vallehermoso ara fa uns 6,4 m.a., o algunes intrusions de doms fèlsics, avui roques, entre els 7,5 i els 6,4 m.a. (Segon CTF). Aquests però romangueren emplaçats en fondària i sense donar efusions externes (Roque de Agando i propers, per exemple).


Seqüència volcànica 2 (Pliocè 5,3 a 4,8 m.a.)

Sobre les valls formades per l’erosió anterior començaren a omplir-se de colades de basalts. Durant uns 500.000 anys les erupcions foren freqüents donant lloc als coneguts com Basalts Horitzontals (de 5,3 a 4,8 m.a.) que formen avui dia tot l’altiplà centra de l’illa. Els nuclis d’emissió d’aquelles laves foren des dels voltants de l’Alto de Garajonay. També aquí el vulcanisme va evolucionar des de poc a més explosiu passant les colades de basalts a fonolites. Al final d’aquesta fase efusiva, i per causa d’un gran dom fèlsics, la zona de Vallehermosa va col·lapsar sobre els substrat tou del dom. Aquella explosió catastròfica va donar lloc al gran volum de bretxes dels voltants de Vallehermoso ara fa entre 4,8 i 4,5 m.a.

Posteriorment, i degut a l’ascens dels magmes residuals, es produïren tot un seguit de filons radials des de els alts de Garajonay cap al litoral. La causa foren els esforços d’ascens del magma en el centre de l’illa que provocaren tensions radials al voltant d’aquesta. No obstant això aquesta xarxa de filons radials resta truncada al nord. Mentre s’omplia els sistema radial d’esquerdes també ascendiren doms fèlsics entre 4,5 i 4,3 m.a (Tercer CTF). Aquests romangueren emplaçats en fondària i sense donar efusions externes.

Tot aquest cúmul de materials creava grans talussos inestables al voltant de l’illa provocant grans esllavissades des de les seves vores. Una d’elles fou l’actual vall d’Agulo i potser la de Vallehermoso. Però prop els 4,5 m.a. sembla que el que va passar fou molt més espectacular. La desaparició dels dics radials i del Complex Basal com si algú l’hagués tallat al nord de l’illa, més la presència de penya-segats en tota una costa rectilínia i més jove que la sud, fa pensar que fa uns 4,5 m.a. una gegantina esllavissada de l’illa va soterrar sota el mar un terç o més de l’illa (morfologia tipus Pali de Hawai). Aquesta és la hipòtesi d’aquest curs per a explicar les observacions anteriors. Ja veurem que hi diu la geologia en un futur.

Acabada aquesta fase eruptiva fa uns 4,8 m.a. va iniciar-se una fase erosiva esborrant tots els cons volcànics, invertint relleus, creant gran part de les valls actuals i descarregant de pes a tota l’illa. Amb l’erosió de centenars i centenars de metres de roca es va propiciar que La Gomera s’elevés per isostàsia. La prova són les pillow laves submarines a desenes de metres per sobre del nivell del mar, o els doms subterranis aflorant en forma de roques.


Erupcions finals (Plistocè 2,8 a 2,3 m.a)

De manera puntual, i durant els darrers 4,8 milions d’anys de fortes erosions, van donar-se algunes erupcions locals. Aquestes manifestacions no foren res a comparar amb les de les fases anteriors. Entre els 2,8 i 2,3 m.a. es donaren algunes manifestacions volcàniques amb efusions piroclàstiques, colades de traquita i fumaroles. L’última l’únic con no erosionat al sud de l’illa, la Caldera, de fa uns 2,3 m.a. L’erosió de l’illa continua en l’actualitat i el vulcanisme es manté adormit.










OBJECTIUS DEL CURS

Que l'assistent adquireixi coneixements geològics bàsics i de riscos ambientals aplicables a la seva professió.
Oferir un mètode de treball des dels coneixements geològics transversals amb altres disciplines com la Història, la Botànica i el Medi Ambient (aplicable a projectes).
Potenciar la capacitat d’observació sobre els paisatges per tal de saber interpretar fets passats.
Potenciar la comprensió entre la cultura local i la seva adaptació al clima, relleu i recursos locals.
Comprendre, gaudir i valorar el patrimoni geològic, botànic i històric de la regió.

AVALUACIÓ DE L’APROFITAMENT DEL CURS

1-     Cada dia es comentarà l’itinerari anterior fent participar als assistents.
2-     Hi haurà alguns exercicis pràctics de raonament, cartografia i observació de geologia i geografia de camp que també seran d’utilitat a classe.
3-     Es proposaran qüestions i enigmes davant alguns llocs tal que la resposta sorgeixi a la sessió següent.
4-Caldrà assistir i mostrar interès a les explicacions de camp així com en els materials oferts.


BIBLIOGRAFIA

MAGNA (2004): Fulls i memòries 1097 I.
MAGNA (2004): Fulls i memòries 1097 II.
MAGNA (2004): Fulls i memòries 1097 III.
MAGNA (2004): Fulls i memòries 1097 IV.
MAGNA (2004): Fulls i memòries 1105 I.
MAGNA (2004): Fulls i memòries 1105 II.
MAGNA (2004): Fulls i memòries 1105 III.
MAGNA (2004): Fulls i memòries 1105 IV.
Rodriguez, J., et al. (2009): The Holocene volcanic history of Gran Canaria island: implications for volcanic hazards. Journal of Quaternary Science. 24: 697-709.
Rodriguez, J., et al. (2010): Geomorphological reconstruction and morphometric modelling applied to past volcanic. International Journal of Earth Science. 99: 645-660.


No hay comentarios:

Publicar un comentario