CULPABLES DE LA CRISIS

Una vez ZP reconoció la crisis de España aplicó su famoso Plan E con infinitud de contratos en obra pública. El abuso de tal práctica conllevó que en el 2010 se vaciaran las arcas del Estado, algo que nos ha acercado a nuestra vecina y mediterránea Grecia. Este pan para hoy, pero hambre para mañana, ha alertado a nuestros socios en el mundo, la UE y los USA. Por ello han pegado un tirón de orejas al equipo ZP y este ahora reluce su nuevo plan, el Plan R, el del Recorte. Parece obvio que el “empeño” estatal promovido por ZP surgió por pensar que la crisis, desaceleración según él, sería corta y breve, un error de cálculo, ¿malos asesores?, ¿malos estadistas?, ¿o llanamente mediocridad? Pero la política de improvisación de ZP se hace cada vez más patente en los titulares diarios de prensa. En lugar de pillar el toro por los cuernos, sea usted taurino o no, el Gobierno aplica un primer recorte a la clase baja y media, no hacia quienes propiciaron la actual crisis económica, ¿qué quienes fueron? Pues los que podían comprar y vender grandes negocios provocando la subida de muchas cosas que usted paga caras, carburantes, préstamos y domicilio. Culpables también fueron quienes crearon productos financieros, hipotecas y préstamos diversos, que usted, pensando nadar en la abundancia, les contrató. Todos ellos, los especuladores que ni ZP ni Rajoy se atreven a meterles manos, son sin lugar a dudas, vacas sagradas de las finazas, los intocables, los Dioses de este mundo lucrativo capitalista. Llegados a este punto, y si nuestros gobernantes no hacen de Robin Hood con los malos de la película, pues que se responsabilicen ellos de la situación, que paguen ellos todo el error, no los conciudadanos. Así pues propongo que Aznar no cobre sus más de 6.000 euros por sus conferencias partidistas, que Montilla deje de percibir sus más 12.000 euros mensuales y que la Casa Real ceda los más 14 millones de gastos anuales de un rey que nos han tildado de campechano, alguien que por cierto nadie de ustedes democráticamente votó. Pero los más importante, y ahora que se estrena la película Robin Hood, fuera la aparición de una nueva versión de éste, que no de ficción, que robara a los culpables de la crisis, los grandes capitales especuladores, para repartir sus dividendos entre los paganos de todo esto, la clase baja y media, ¿algún voluntario? En otro caso vayan quitando siglas al PSOE. Con tanto recorte ni socialista ni obrero, y lo de español mejor dejémoslo para el PP. Por tanto de PSOE la cosa quedó sólo en P, que no de ZP.

COMO EVITAR EL RECORTE ZP

Pensionistas y funcionarios van a ser los primeros en cobrar menos, pero que no se engañe el contribuyente, detrás de este recorte va usted. Muchos son los economistas que llevan tiempo predicando que hay que recortar las nóminas de todos los españoles, subir el IVA y aumentar los impuestos de quien cotiza. Lo paradójico es que una crisis, que ni usted ni yo provocamos, la tengamos que pagar bajo ordenanza gubernamental. Ante lo anterior propongo la siguiente red de medidas que evitarían el recorte inminente. Léalas atentamente y verá que no son ninguna memez, serían un gran ahorro para el bienestar social futuro. Primero, que todas las campañas electorales fueran sin carteles ni publicidad, ¿sabe lo que pagamos por ellas con nuestros impuestos? Segundo que todos los políticos, y para dar ejemplo, nada de coches oficiales tipo Audi o seguros privados, simplemente que utilizaran los servicios públicos de transporte, sanidad y educación dando lo ahorrado a sus votantes, a los contribuyentes. Tercero, a todo personaje tipo Millet o ladrón de la administración, se le expropiara el patrimonio para beneficio de la sociedad a quien robó. Cuarto, que la banca, receptora de miles de millones de euros por su rescate, devolviera a los contribuyentes, y con un alto rédito, esas divisas de nuestros impuestos pagando como si fuera una hipoteca pero hacia el pueblo. Quinto, que si tan mal nos van las cosas por la península, no nos toque enviar los 9.000 millones de euros a Grecia. Sexto, promover la denuncia de fraude fiscal bajo el incentivo de una rebaja en el IRPF a quien lo descubra, la de impuestos evadidos que se recuperarían. Séptimo, prohibir que la administración pueda endeudarse como lo hace, 45.000 millones de euros solo a los bancos alemanes, ya que luego la banca es quien domina al gobierno y éste debe inyectarles fondos para salvar su crisis. Octavo, dejar los soldaditos de plomo en casa y abandonar el envío de tropas por países que jamás han amenazado a nuestra soberanía. Noveno, eliminar las dietas que cobran políticos, realeza y demás cargos por sus viajes y demás, ya que con el buen sueldo que ostentan debería bastarles. Décimo, no derrochar nuestros impuestos en aulas digitales por todos los centros educativos ya que jamás, y digo jamás, existió prueba piloto alguna en todo el mundo que demostrara que tal barbarie resolviera el flagrante fracaso escolar en nuestra península. Onceavo, revisar todo el fraude que por Andalucía se comete bajo empresas que estafan con contratos que permiten seguir cobrando el paro a quienes con pocos días de trabajo así se les premia. Doceavo, prohibir el exceso y abuso de obra pública en muchos de nuestros municipios ya que con ello se agrava la deuda pública que tanto ha arruinado a nuestra península. Y por último, que paguen los muy ricos y especuladores, y no los asalariados hipotecados, una crisis que no provocaron éstos. ¿Cree ahora usted que con todas las medidas anteriores habría que aplicar el recorte Zapatero? Esperemos que el sentido común y la valentía dirijan a nuestros votados, el Gobierno.

COTXE ELÈCTRIC SENSE FUTUR

El govern Zapatero aposta pel cotxe elèctric com mesura sostenible, suposadament no contaminant i pal·liativa a l’addicció que tenim pel petroli. En tot això tothom s’oblida d’una cosa elemental, ¿d’on obtindrem tanta electricitat amb tants cotxes a bateria? L’Estat espanyol, i de retruc la nació catalana, som deficitaris produint energia elèctrica, és a dir, no abastem les nostres necessitats energètiques. Tèrmiques, embassaments i les poques nuclears que tenim se’ns han quedat curtes per un error de previsió estatal. El Ministeri d’Energia ben clar ho ha publicat més d’un cop. Per aquesta raó comprem l’electricitat al país veí, França. I aquesta energia és neta? Doncs taxativament no, el gran gruix d’energia elèctrica que produeix la república carolíngia prové de nuclears, sí, sí, tal com ho llegeix. Paradoxalment l’equip Zapatero no vol construir més nuclears per Espanya però sí pagar per l’energia atòmica veïna. I aquí arriba l’eufemisme del mal anomenat cotxe elèctric sostenible que suposadament no contamina. Sap tota l’energia atòmica que es perd i malbarata pels cables des de França ans no arriba a nosaltres? Doncs més d’un trenta per cent. Que els sembla doncs si enlloc de dir-li cotxe sostenible i elèctric diem la veritat, cotxe insostenible i nuclear.

SENTIR-SE ESPANYOL

Resulta paradoxal com molts immigrants d’Amèrica llatina establerts a Catalunya se senten més espanyols que catalans. La contradicció d’aquests nouvinguts apareix quan revisem la història dels mateixos per adonar-nos que el seu espanyolisme no té justificació lògica, ans al contrari, és un engany. Les seves dones foren víctimes de violacions per part de membres de la corona castellana i de posterior mestissatge a tots nivells. Els seus idiomes originals, religions i cultures desaparegueren per sempre més. La llengua castellana i el catolicisme les substituïren i els seus costums foren arrabassats pels de la corona castellana. Així doncs, es fa difícil entendre que aquests llatins nouvinguts es creguin tan espanyols, i gairebé gens catalans, si el concepte “Espanya” els va furtar la genètica, idioma, creences i cultura. No creuen que algú els està enganyant? Millor sentir-se del lloc d’on venim i secundàriament d’on treballen i compartim el territori, Catalunya.

AULES DIGITALS? UN FRACÀS VIGENT

L’aula digital amb un portàtil per alumne ens l’han venut com la solució moderna al problema educatiu, per desgràcia l’adjectiu modern amaga quelcom pervers, el fracàs. Modern no implica necessàriament millor, sols significa modificar les coses que ja funcionaven, no pas progrés. L’aula digital ha estat imposada pel nostre govern en menys de mig any. Que tal poc a poc i bona lletra. Doncs no, amb preses polítiques, prohibint un temps de reflexió i esquivant l’opinió de molts docents, s’ha imposat l’aula digital. El conseller Maragall nega tot l’anterior i continua afirmant per Televisió de Catalunya que tot ha estat un gran èxit, ¿èxit? Sabem que la xarxa fallarà molts dies a l’aula, sabem que carregar les lliçons al PC esdevé lent i fa perdre molt temps abans no comença una classe, sabem que a moltes escoles i a molts alumnes no els han arribat els tan promesos ordinadors, sabem que si els arriben a tenir, molts escolars es connectaran a Internet sense fer la feina de classe, i el més pervers, sabem que un projecte similar va fracassar a Suècia pels noranta i que un de posterior també va fer figa a Nova York en el 2007, sabem tantes coses que sembla mentida que els defensors de l’aula digital estafin tant als contribuents. Enric Roca insisteix en una carta a La Vanguardia que la presència de l’aula digital és un fet que ningú qüestiona. Doncs davant aquest exagerat malgasto i nul·les avantatges molts docents sí que ens ho qüestionem. Però no perdem el nord escolar i siguem clars, el principal problema educatiu, i ens ho diu la OCDE i el nefast nivell de competitivitat laboral que ostentem a la nació, és el nostre flagrant fracàs escolar, uns màxims europeus que no sabran solucionar els milers d’ordinadors que els pares han pagant. Ostentem el doble de fracàs escolar que la mitjana europea, el doble, en dades concretes un trenta per cent dels nostres escolars no assoleixen l’ensenyament secundari obligatori. Cal afegir aquí que el noranta per cent dels alumnes que fracassen pertanyen a famílies, la majoria amb ordinadors, que no dediquen el temps necessari a l’educació de la seva quitxalla, no pas a escoles sense aules digitals. El més greu de tot plegat serà la despesa de diners que l’aula digital ens comportarà sabent que a Suècia i Nova York va fracassar. Per tant, la pregunta que no cal perdre de vista és a quines empreses informàtiques això beneficia, qüestió que el nostre conseller Ernest Maragall hauria d’aclarir a qui paguem tot això, els votants. Recordem que ell ha arribat a la política com el que és, economista, i no com el que mai no ha experimentat, impartir classes com a docent.

ARTUR MAS A POLÒNIA

L’expresident dels Estats Units Ronald Reagan de jove va treballar interpretant papers en pel·lícules del Far West. La veritat fou un mal actor però en opinió d’alguns, i a canvi, esdevingué un bon president. El nostre català internacional, senyor Cugat, sovint en feia sorna d’això. Deia que aquí passava a l’inrevés, que tenim bons actors però mals presidents. Potser sota aquesta idea el programa de TV3, Polònia, està fent un test d’interpretació als nostres polítics. Ja fa unes setmanes que van sent convidats un a un tots els caps de llista dels diferents partits. El darrer ha estat l’Artur Mas, els anteriors foren el senyor Puigcercós d’ERC i la senyora Camacho del PP. Balanç? Puigcercós i Camacho són actors de primera línia amb grans capacitats per fer-nos combregar amb rodes de molí. I n’Artur Mas? Com actor nefast, potser això sigui garantia que esdevingui un bon president.

EL DEUTE DE MONTILLA

La història es repeteix. L’actual crisi econòmica té un cosí germà en la història catalana, en el segle XIV. El greu de l’assumpte és que els errors que van cometre les institucions del segle XIV els han repetit, que ni calcades, el govern Montilla. M’explico, davant la manca de diners estatals les institucions del XIV van emetre gran quantitat de deute públic, és a dir, demanar més diners a qui els tenien per a tornar-los amb forts interessos que els contribuents pagarien, no els governants. Els sona això actualment? La campanya del senyor Montilla que invertíssim en “seny” al 4,5 per cent n’és el bessó al deute del segle XIV. Però com va acabar la història d’aquella crisi medieval? Doncs que qui tenia diners, els inversors, van passar d’empresaris a rendistes, és a dir, que qui podia invertir en crear noves empreses per fer progressar el país va deixar de fer-ho a canvi de cobrar de l’estat, és a dir de vostè i de mi, dels contribuents. Era més fàcil cobrar el deute de l’estat a un interès que cap banc oferia que crear empreses i llocs de treball. En fi, era més còmode veure com la crisi la patien els altres, el poble. Ara sols esperem dues coses, primer que el deute emès pel govern Montilla no aturi més l’economia actual i segon, que no pugin més incompetents al govern per repetir els errors de la història. Si vostè ha fet ara d’inversor en deute de l’estat sols li recordaré que per tancar aquella crisi medieval van expulsar del país a tots els màxims prestadors. Potser vostè no cobrarà els interessos que el govern Montilla li va prometre, ara ja ho sap.