DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

martes, 31 de enero de 2012

MONTILLA I SPANAIR, MALA GESTIÓ?

MONTILLA i SPANAIR
La classe política surt massa sovint indemne de les seves arriscades empreses mentre qui paga el desastre és qui els vota. Sembla que el senyor Montilla i el seu tripartit van pecar de massa optimistes durant l’últim mandat. Mentre la crisi econòmica sorgia i mancaven fons per pagar obres i càrrecs, el Govern d’aquests havia subvencionat sense grans garanties a Spanair i d’altres companyies. Al final, i sense esdevenir competitiva aquesta empresa ara ens diuen que plega, que un expedient de regulació, és a dir, acomiadaments a dojo. No puc entendre que després d’aquesta nefasta gestió dels nostres impostos el senyor Montilla gaudeixi d’un doble regal, un despatx com expresident i després un càrrec de senador. En una companyia privada si un alt càrrec provoca una fallida fraudulenta primer se’l fa fora i després se’l porta a tribunals, no pas se li regala un nou càrrec amb un bon sou com senador. Si això no servís per a un fiscal, resta el delicte d’errors de forma en la tramitació de lleis i el seu conseqüent traspàs de diners la qual cosa el senyor Montilla va fer sabent l’estat d’Spanair. No podem fer favors a les empreses amb els diners que no són nostres, amb les arques públiques, no és legal a primer cop d’ull. I si això no fos suficient per processar al senyor Montilla i els socis de negoci, sempre podem estirar de la jurisprudència ja que a Islàndia estant processant a un alt càrrec del govern, al senyor Geir Haarde, i als seus banquers per negligència en el col•lapse econòmic d’aquell país. Però, i si les raons exposades no fossin suficients, sempre ens queda el que sempre resta molt allunyat de les lleis, el nostre sentit comú que ens diu que injust que resulta aquest món entre una classe política d’intocables i un poble que els hi paga el sou, els errors i els regals quan deixen el seu càrrec.

martes, 24 de enero de 2012

SOLUCIONES A LA CRISIS III

Si según Rajoy debemos 40.000 millones de euros, no puede comprenderse el gasto del Ministerio de Defensa en adquirir las armas más sofisticadas del mundo como tanques Leopardo, cazas EF-2000 y fragatas F-100. Se dice que el coste sube hasta los 30.000 millones de euros, al cual hay que sumar el mantenimiento de 400 a 800 millones anuales. Añadamos a todo lo anterior que España se ha embarcado con 1.300 millones en la fabricación de un avión de combate europeo. Ante tal desfalco de billetes los políticos argumentan que defensa sólo cuesta al contribuyente 24 millones euros diarios, pero si sumamos el gasto del avión anterior adscrito por cierto al Ministerio de Industria, más las bases militares puestas en los costes del Ministerio de Obras Públicas, vemos que todo suma un total de 54 millones diarios de gasto militar español, un total de 19.710 millones al año. Si éstos los sumamos a los 30.000 iniciales cubrimos con creces la deuda de 40.000 millones que todos los ibéricos estamos pagando. En fin que los juguetes militares superan la deuda total el país. Pero lo más perverso del asunto es que adquiriremos armas muy caras ante enemigos que no existen y con dinero que no tenemos. La crisis es fácil de solucionar si el Gobierno es valiente en sus decisiones. Reducir el gasto militar resulta el mejor camino ante los recortes en sanidad, educación e investigación que sufrimos. En fin que defensa resulta un lastre mastodóntico que no podemos mantener ni costear si queremos pagar la deuda de manera rápida. En caso contrario significa que alguien ha decidido que la deuda la vamos a pagar lentamente para generar más beneficios a los bancos que nos dejaron el dinero.

miércoles, 18 de enero de 2012

SOLUCIONES A LA CRISIS II

Un día almorzaba en ESADE con un viejo amigo y profesor de allí. Le comenté que el dinero funciona como el agua para una selva, cuantas más veces pasa por distintos organismos más crecen éstos y más beneficios obtienen todos ellos, vaya, que es como si cada euro gastado no se utilizara una sola vez, sino cientos de veces reciclándose y dando bienes o servicios a cada consumidor. Mi viejo amigo asintió pero añadió algo trágico en el asunto, que el agua de esta crisis era especulativa, es decir, que jamás había existido. Detrás de derivados, futuros y otros productos financieros sólo hubo humo y no tanto dinero en metálico. Especular es comprar algo en espera que al día siguiente valga más y venderlo al siguiente que piense igual que el anterior. Así fue que unos creyeron que ciertas inversiones valían muchísimo aunque en realidad no valían tanto. Le pregunté entonces como se llegó a la actual crisis económica. Él, entre muchos devaneos, me afirmó que esto de las crisis económicas resulta algo cíclico, normal e inherente en el capitalismo, una gripe que debemos pasar para que los mercados se regulen y vuelvan a producir crecimiento económico con nuevas especulaciones, en fin, hace falta que todo cambie para que nada cambie. En el recuerdo histórico pasó lo mismo durante el crac de 1929 y los gobiernos decidieron controlar las especulaciones salvajes. Por desgracia desde los años ochenta algunos estados han liberalizado los mercados nuevamente. Por tanto le dije a mi amigo que creer que esta crisis era sistémica era como afirmar que el culpable de la misma era el sistema y no las personas que la impulsaron y se enriquecieron con ella, en concreto algunos banqueros, legisladores y grandes intereses. Siempre he creído que el sistema lo hacíamos nosotros, los humanos, y no el sistema a si mismo. Hablar de crisis sistémica exonera a los responsables y culpables de esta catástrofe como si todo sucediera sin que nadie tuviera un control real sobre el régimen financiero, algo totalmente falaz y perverso. Sería como si un familiar suyo falleciera durante una intervención quirúrgica pero que le argumentaran que no sabían lo que había ocurrido, éramos tantos operando en el quirófano que no vimos quien le clavó el bisturí en la yugular.

viernes, 13 de enero de 2012

SOLUCIONES A LA CRISIS I

La crisis nos alcanzó a todos por muy agnósticos que nos creyéramos al respecto. El desempleo general, la subida del IVA con el PSOE y la actual del IRPF con el PP han puesto en evidencia las deudas contraídas por nuestro gobierno a falta de metálico en nuestras arcas estatales, un débito que ni usted ni yo provocamos pero que lo provocó un sistema económico fundamentado en la especulación salvaje que nuestro gobierno permitió en campos como la construcción y los productos financieros liberalizados. Algunos doctos analistas dicen que si hubiera un impuesto de un uno por mil en cada futura especulación, ésta se reduciría un 50% a nivel mundial y con ello desaparecería el riesgo de una nueva crisis venidera. Prueba que tal medida resultaría eficiente ha sido el voto a favor por parte de la UE. Por desgracia tal normativa no resulta vinculante para los Estados miembros ya que éstos pueden hacer caso omiso. Evitar a toda costa que lo que vale algo, no valga una barbaridad, sean terrenos inmobiliarios o productos financieros, es primordial si no queremos hallarnos de nuevo en una trampa económica como la vigente. Es más, engrosar valores que no valen tanto evitaría que unos pocos sin apenas trabajar se enriquezcan rápidamente a costa de una mayoría que pagamos el pato y que sí producimos bienes y servicios para el país. Añadamos que detrás de esas especulaciones no había dinero en metálico, sólo compras a la espera de subidas para volver luego a vender. A falta de gran capital para tales compras se generaron largas cadenas de deudas entre bancos y otros bancos y entre estos, estados y financieras del mundo entero. Las especulaciones son sueños de unos pocos que se han convertido en pesadillas para todos. Hace más de 25 años que las leyes han permitido que esta burbuja financiera se erija en bandera de un capitalismo malentendido y que ahora ha explotado. Va siendo hora que se pare esta inercia tóxica de nuestros mercados económicos.

lunes, 9 de enero de 2012

ESGLÉSIA NO PAGANA

En un context de crisi com l’actual ens diuen que tots ens hem d’estrènyer el cinturó, que tots hem de pagar un impost solidari i que ens oblidem de gestionar els pressupostos autonòmics. Jo com a cristià, si més no de formació, hi puc estar d’acord, però se’m regiren les entranyes quan m’adono de les paradoxes i contradiccions dels qui ara em volen governar des de Madrid. Vostè i jo, com a solidaris ciutadans, paguem IBI, IVA i d’altres ivoris per a practicar la reciprocitat cristiana, però estranyament l’Església d’això n’està exempta. Aquesta entitat no està obligada a pagar ni IBI ni IVA ni cap ibis d’ous d’or, és a dir que esdevé una església pagana, no paga na. Si el cristianisme es fonamenta en la solidaritat entre els membres de la seva comunitat, ara veig que el seu màxim estament, l’Església, no ho practica. Un rang que diu que s’ha de practicar la germanor de béns, ara, i en èpoques de crisi, no en dona exemple. On està doncs la solidaritat cristiana? Si ara l’Islam demanés el mateix també hi tindria tot el dret per igualtat social, i si a aquest se li concedís, totes les demés confessions religioses hi tindrien també tota llicència. En cas contrari, s’adonen del greuge cristià? Tot i així, sempre es podria dir el que Jesús predicava als pagans, que el seu regne no és d’aquest món. Per desgràcia, tots els batejats estem pagant aquesta corona. Una opció és renegar del bateig, és a dir, apostatar, però si ho intenta veurà quantes pegues li posa el bisbat per no perdre el seu regne.

A QUI PAGUEM LA CRISI?

A QUI PAGUEM LA CRISI?
El govern entrant ens proposa pagar més impostos, reduir el nostre nivell adquisitiu i potser treballar més hores en alguns sectors, tot per pagar una crisi que el poble no va dissenyar però que ara haurà de viaticar. El que cal preguntar-se és qui percebrà tots aquests diners nostres? La Unió Europea, França i Alemanya, no han permès que el Banc d’Europa ofereixi crèdits directament a particulars, ans al contrari, recentment els entrega a l’1 % a banques locals i aquestes ens les proposen al segons, Estats i demés, a un 6 o més per cent. El deute públic nostre ha estat contret així i sobretot amb bancs alemanys als qui el nostre IRPF, IVA i demés impostos els estan pagant un suculent rèdit. Per si se’ns acudís fer cas al 15M o secundar Islàndia votant en contra de pagar aquest deute, no fa pas massa PP i PSOE es van posar d’acord en manipular la Constitució del 1978 per tal que aquest dret esdevingués il•legal, és a dir, estem obligats a pagar tant sí com el deute als bancs privats europeus. Per tant l’IVA que ens pujà el PSOE i l’IRPF del PP va a parar a banca privada sota el permís del Banc Europeu i les finances internacionals. La pregunta que cal fer-se ara és qui ha permès que uns pocs cobrin tant d’uns molts? Des dels anys 80 que els nostres governs han animat liberalitzar els mercats sota l’excusa que aquests mateixos beneficiarien a tota la societat. Per tant Europa i USA van decidir no vigilar les accions financeres deixant que l’egoisme de les inversions enriquís a uns pocs però empobrís a una majoria. Quan la crisi del 2008 va fer acte de presència, tot es va fer miques. El més flagrant de tot això és que no era el primer cop que això de liberalitzar mercats amb explosió d’una crisi hagués passat a la història. Els polítics això ho sabien, tot i així, i casats amb banca i financeres per les campanyes electorals i demés, van permetre córrer aquell risc amb optimisme. Fins i tot, i quan els faltaren diners per a les seves polítiques socials, demanaren més crèdit endeutant el país i engreixant més aquest negoci d’uns pocs. Normalment quan un alt càrrec l’espifia se’l fa dimitir o se’l porta davant la llei, doncs aquest no ha estat el cas, en ZP cobra un quantiós sou com expresident i en Montilla s’ha fet senador. A Islàndia estant processant a un alt càrrec del govern, al senyor Geir Haarde més alguns banquers, per negligència en el col•lapse econòmic d’aquell país. Potser ara el nostre govern modifiqui altra cop la Constitució per tal que banquers equivocats i polítics il•lusos no hagin de pagar pels seus errors però si ho continuï fent el poble amb els seus impostos.

jueves, 5 de enero de 2012

MONTILLA SENADOR?

Ara patim retallades, ben repartides o no, pel deute contret pels anteriors responsables de la gestió del país, el senyor Montilla i el seu superior en ZP. Mentre la crisi econòmica sorgia prop el 2008, i mancaven fons per pagar obres i càrrecs, el Govern d’aquests va demanar grans crèdits deixant els dèbits al poble per a un futur on ells ja no governarien. No puc entendre que després d’aquesta nefasta gestió dels nostres impostos el senyor Montilla sota l’aixopluc de ZP, obtingui ara un doble premi, primer un despatx com expresident i després un càrrec de senador. Ell i el seu govern varen portar a l’actual ruïna les arques catalanes. La classe política surt massa sovint indemne de les seves arriscades empreses. En una companyia privada si un alt càrrec provoca una fallida fraudulenta se’l porta a tribunals i no pas se li regala un nou càrrec amb un bon sou. Si això no servís per a un fiscal, resta el delicte d’errors de forma en la tramitació de lleis i el seu conseqüent traspàs de diners la qual cosa els senyors Montilla i ZP sabien al conèixer els PIB respectius i el deute tan extrem que estaven contractant. I si això no fos suficient sempre podem estirar de la jurisprudència ja que a Islàndia estant processant a un alt càrrec del govern, al senyor Geir Haarde, per negligència en el col·lapse econòmic d’aquell país. Però, i si les raons exposades no fossin suficients, sempre ens queda el que sempre resta molt allunyat de les lleis, el nostre sentit comú que ens diu que injust que resulta aquest món entre una classe política d’intocables i un poble que els hi paga el sou, els errors i els regals quan deixen el seu càrrec.