DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

jueves, 6 de febrero de 2014

2001 DITES (11 I FINAL)

ELEGÀNCIA? MODALS? CORRECCIÓ? En les coses importants cadascú es mostra com li convé, en les petites com és (Chafort) Entre la bondat i la maldat hi ha uns coixinets que s’anomenen modals (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Vesteix un bastó, que semblarà un senyor (Proverbi català) El cap i els peus fan la persona (Proverbi català) De visita tothom és bo (Proverbi català) De porc o de senyor se n’ha de venir de mena (Proverbi català) Qui cara veu, cara honra (Proverbi català) Amic o enemic, bon vi has de servir (...) Pel son es coneix a la campana, i a l’home per la paraula (Proverbi castellà) SAVIESA? CULTURA? CONEIXEMENTS? SABER MASSA? Si el cervell humà fos prou simple per tal que l’entenguéssim, seríem massa simples per comprendre’l (Peter D. Kramer, “Listening to Prozac”) Buscar el diferent és observar, buscar el comú és comprendre (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) En ciència, comprendre és trobar la mínima expressió del màxim compartit (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) Comprendre és separar l’essencial de l’accessori (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) Entendre en què consisteix el problema suposa més de la meitat de la solució (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) La intel·ligència és el que fem servir quan no sabem què fer (Piaget, pedagog que mai no va comprendre la intel·ligència)/La memòria sempre fou el marcapassos de la intel·ligència (George Steiner, educador)/ La teoria oriental segons la qual es pot arribar a saber més per estat de gràcia que per estudi i paciència, deu estar basada en la gran capacitat per a la trampa i la mistificació que sovint tenen certes persones irresistiblement simpàtiques (Josep Pla, “El Quadern Gris”) La suprema intel·ligència s’anomena bondat (Alexandre Jollien, filòsof, “La Vanguàrdia”, contra del 20 de juny de 2012) Cultura és allò que resta quan ens hem oblidat del que havíem après (Goerge Savile, marquès de Halifax) La veritable saviesa consisteix en saber apreciar el que es té, en el moment en què es té i no en el moment en què ho perdem (Jesús Castellón Motta, “Las Olas del Tiempo”) No sabràs fins que et donis, i no et donaràs fins que sàpigues (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Qui sap limitar els seus desigs és sempre molt ric (Voltaire) Viatjar és imprescindible; i la set de viatjar, senyal i símptoma d’intel·ligència (Enrique Jardiel Poncela) Tots tenim idees estúpides, però el savi se les calla (Wilhelm Busch) El bon savi amb el silenci parla (Anònim) Els qui parlen no saben, i els qui saben no parlen (Lao-Tse) El silenci és un argument que no requereix resposta (Heinrich Böll) Bona raó, foragita qüestió (Proverbi castellà) Bones raons, captiven els cors (Proverbi castellà) Medio tutissimus ibis: pel mig és on més segur caminaràs (Ovidi, influenciat pel just mig d’Aristòtil) Un refrany és una breu frase que neix d’una llarga experiència (Miguel de Cervantes) Fumar no és cosa de cecs, perquè cal veure el fum, que és l’únic que fa visible el vent (Joan Barril, 2009, Les Terres Promeses) Sols camina sobre el fum el mateix fum (...) No és la saviesa qui ens obre els ulls, sinó les bufetades que rebem vivint (Jesús Castellón Motta, “Las Olas del Tiempo”) Rectificar és de savis (Proverbi català) SEPARACIÓ? DIVORCIS? EX? La teva ex sempre ho serà fins que la mort us separi (Murphy) Hi ha matrimonis que acaben bé, o duren tota la vida (Godoy, humorista) La durada d’un matrimoni és inversament proporcional a la despesa del convit (Murphy) Coneixes la teva parella quan et deixa, no mentre convius amb ella (Mateu Fortuny, COM ràdio) Diuen que el divorci és l’última opció, però ¿i si ho és el matrimoni? (...) Quan la fam entra per la porta, l’estima fuig per la finestra (Proverbi castellà) SOLTERIA? CONCOS? Un solter és el record d’alguna dona que va trobar quelcom millor en l’últim minut (Les Luthiers) La dona que no té sort amb els homes no sap la sort que té (Anònim) El matrimoni té una avantatge: és voluntari. Jo no m’he casat: sóc un solter aquilotat. Les persones que es casen molt joves van al matrimoni completament venudes (Josep Pla, “El Quadern Gris”) [Un conco convençut] El matrimoni m’empaita però jo sóc més ràpid (Les Luthiers, inspirat en) SOLITUD? Val més sol que mal acompanyat (Proverbi català) Arribes sol en el món i te’n hi vas sol. Et passes la vida fugint de la solitud i no l’assoleixes fins que així l'acceptes (Morris West, 1988, “El Navegant”) La vida no té solució perquè potser no és un problema (Alexandre Jollien, filòsof, “La Vanguàrdia”, contra del 20 de juny de 2012) Sentir-se sol fa venir el plor, estar-ho la reflexió (..., “El Complot dels Déus”) El millor aliat contra la solitud és la imaginació (Joan-Ignasi Ortuño, Mientras me Ducho, 2012) Una persona no es veu mai tan sola com quan es confon entre la gent (Joan Sales, Incerta Glòria) El que fa que les persones busquin companyia és la seva incapacitat de suportar la solitud (Arthur Schopenhauer) M’agrada estar sol, però no sentir-me sol (Jesús Castellón Motta, “Las Olas del Tiempo”) Donat que tota ruptura de la nostra solitud implica violar la solitud de tots els altres, d’aquest moviment en resulten els nostres més grans errors (Josep Pla, “El Quadern Gris”) La conclusió més dramàtica per la solitud que comporta, és que som fruit de l’atzar més improbable d’un cosmos immens (...) La ciutat és un gran monstre alimentat per l’anonimat de multituds (...) DROGUES? ALCOHOL? DEPENDÈNCIES? Si ets dels qui es queda enganxat a la televisió, un consell, pots deixar-ho. Sols cal prémer un botó (Pep Torres, escriptor) El bo de la tele és que es pot apagar (Grouxo Marx) L’alcohol excita els reflexos mentals del cinisme (Josep Pla, “El Quadern Gris”) No et fiquis en el món de les drogues, som molts i n’hi han poques (Les Luthiers) Amb l’anglès i la beguda s’ha de vigilar. A la primera copa et sents tímid, a la segona ja parles, a la tercera millora, a la quarta parles americà (Proverbi britànic) És bo deixar la beguda, el bo és saber on (Les Luthiers) Les drogues maten lentament, tant se val, no tenim presa (...) Fuig de les temptacions, però a poc a poc per tal que t’atrapin (Les Luthiers) L’embriaguesa per l’alcohol fa tornar esplèndids els avariciosos, dóna enginy als ignorants i converteix els egoistes en generosos (Josep Ferrer, amic de Josep Pla, “El Quadern Gris”) La dona borratxa i el vi al celler no pot ser (Proverbi català) Fou una dona qui em va empènyer a la beguda. Llàstima que mai no vaig poder agrair-li (Les Luthiers) Em penedeixo més del que no he fet que no pas del que sí he fet (Joan-Ignasi Ortuño, Mientras me Ducho, 2012) Vaig llegir que l’alcohol era dolent i vaig deixar de llegir (Les Luthiers) BOIG? LIRONIA? Si un ocellet t’ha dit quelcom, deus estar boig, els ocells no parlen (Les Luthiers) Un boig és un hipersensible a qui li dol la realitat fins a l’impossible (Cristina, Princesa Inca, poetessa i col·laboradora de “La Ventana” de Gemma Nierga a la Cadena SER. Contra de La Vanguardia del 24 de març de 2011) La lironia sempre ha estat una forma de fugir cap endins (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Val més un boig conegut, que un savi per conèixer (Proverbi català) La psicologia és l’únic negoci on el client mai no té la “raó” (Les Luthiers) Client content si la raó li dones, servei content si per això cobres (...) A que qui paga millor deixar-lo manar (...) Amb prestigi, poder, carisma o diners, t’anomenen excèntric, et perdonen [...] i no et tanquen (Cristina, Princesa Inca, poetessa, esquizofrènica i col·laboradora de “La Ventana” de Gemma Nierga a la Cadena SER. Contra de La Vanguardia del 24 de març de 2011) El contrari de la bogeria no és el seny, és la felicitat (Da Fante, escriptor) En moltes cultures al boig se l’escolta: s’accepta que accedeix a una altre comprensió de la realitat, a una il·luminació. I ell és el bruixot, és l’oracle. Però aquí no, aquí dona por (Cristina, Princesa Inca, poetessa, esquizofrènica i col·laboradora de “La Ventana” de Gemma Nierga a la Cadena SER. Contra de La Vanguardia del 24 de març de 2011) El boig és un individu que somnia despert (Immnuel Kant) Si un abogado se vuelve loco, ¿pierde el juicio? (Les Luthiers?) Jo no pateixo la lironia, la gaudeixo cada minut (Les Luthiers) As mad as a hatter (Proverbi anglès) GUERRA? VIOLÈNCIA? ODI? La guerra és un fet monstruós on homes joves que no es coneixen i no s’odien es maten sota les ordres d’homes vells que sí es coneixen i s’odien, però que no es maten (Erich Hartman, soldat de la Luftwaffe alemanya, potser plagi de Paul Valéry) La guerra és una matança entre gent que no es coneix per profit de gent que sí es coneix però que no es mata (Paul Valéry) A la batalla els homes maten per no morir, això és tot (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Els militars no tenen un ofici sinó dos, un de sagrat, protegir, l’altre sacríleg, assassinar (...) Els soldats són simples, no rucs (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Què és la guerra? Budells fora del ventre, saqueig i destrucció (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) La victòria té molts pares, la derrota és orfe (John Fitzgerald Kennedy, 1961, al final de la crisi dels míssils a la badia de Cochinos a Cuba) La guerra no és qüestió d’armes sinó de diners; guanya el que disposa de l’última moneda (Pericles o Temístocles) La guerrilla sempre creu en la victòria, i els exèrcits només tenen por de la derrota (John Fitzgerald Kennedy) El final de la guerra sols el veuen els morts (Plató) L’objecte de la guerra no és morir pel teu país, sinó que l’altre bastard sí ho faci (George Patton ?) Mai no he entès per què els homes de la guerra despatxen les seves grans intencions parlant sempre de pau (Joan Barril, 2009, Les Terres Promeses) De pacifista en temps de pau ho és tothom (Joan Sales, Incerta Glòria) Si vis pacem para castrum – Si vols la pau erigeix fortaleses (Dita llatina) Per a barallar-se han de ser dos (Proverbi català) Quan un no vol, dos no es barallen (Proverbi català) Si en un relat apareix una arma, algú l’ha de disparar (Txèkhov) Combat concentrat i marxa per separat (màxima militar) La qüestió no és si gaudim instintivament de veure patir algú, sinó que tenim la capacitat d’aprendre a gaudir-ne (Marvin Harris, antropòleg) El salvatge no es troba en latituds exòtiques sinó en el nostre interior més recòndit (Rousseau) Mateu-los a tots, Déu ja reconeixerà els seus (Papa Arnaud-Amaurus, genocidi a Béziers dels albigesos, segle XIII) És difícil odiar a un poble si llegeixes els seus autors (Amos Oz, escriptor israelià i Premi Príncep d’Asturias, 2007) No pots desitjar la mort de qui fa servir l’altre rem de la barca, si més no fins que arribis a la platja (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Quan han vençut, els vencedors m’interessen menys que abans de vèncer. La història, el que la gent diu la història, m’agrada sobretot llegir-la al llit (Josep Pla, “El Quadern Gris”) La història sempre l’escriuen els guanyadors (Carr) Si l’energia és l’alfa i l’omega del poder mundial, resulta òbvia la guerra pel petroli (..., “El Complot dels Déus”) Qui sobrevisqui a un enemic de la seva alçada, trobarà a faltar alguna cosa aviat (Otto von Bismarck, podríem pensar en les dretes i les esquerres que es retroalimenten i s’autojustifiquen; en ETA i Espanya...) A l’enemic cal respectar-lo sempre, encara que no s’ho mereixi, i admirar-lo, sempre que s’ho mereixi (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Després d’un bon amic el millor que es pot tenir en aquesta vida és un bon enemic (Dita austríaca) Les paraules mai no podran reflectir el patit per l’embat dels boixos (..., Madrid 11-M, 27 de juliol de 2004) La lògica de les guerres és sovint una exaltació d’irracionalitats (Lluís Llach, “Memòria d’uns Ulls Pintats”, 2012) La violència és el comportament d’algú incapaç d’imaginar una altra solució a un problema que el turmenta (Bruno Betelheim, pedagog) Ni míssils ni coets, volem els barrufets (...) Estar com gat i gos (Proverbi català) En la guerra, sinó serveixes per matar, sempre serveixes per ser matat (Proverbi cubà) L’home que és temut per molts n’ha de témer més (Plató) Ningú no és tan idiota com per triar la guerra en comptes de la pau. Perquè en temps de pau els fills enterren els pares, però la guerra trasbalsa l’ordre de la naturalesa, i els pares enterren els fills (Herodot) MORIR? MORT? La mort és un fred fora de lloc (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Cada matí quan em llevo, és un dia més que he guanyat de vida (Xavier Melgarejo, “Davant l’Adversitat Amor i Llibertat”, 2012) Si la mort fos evitable, l’home perdria la seva vida evitant-la (Amin Maaluf, “Lleó l’Africà”) Molts s’aferren com mai a la vida quan la mort els crida (...) Nosaltres no vivim cap vida, és la vida qui ens viu a nosaltres (Joan Sales, Incerta Glòria) Quin sentit té la vida? Si el segon Principi de la Termodinàmica ens diu que tot tendeix al màxim desordre i al mínim d’energia, el veritable sentit de la vida és simplement morir (..., “Un Déu per als Ignorants”) Què és la vida? Doncs situacions i decisions (...) [La vida] Saber el que cal fer i estar on cal estar (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Què és la vida? Molts difunts al voltant i tu encara esperant (...) Per la vida es perd la vida (Proverbi català) No s’és mort si es continua vivint en el cor de les persones a les qui s’ha d’abandonar (Samuel Smiles) Ningú no mor del tot fins que no mor l’última de les persones que l’han estimat (J.L. Arsuaga, paleontòleg, “Al Otro Lado de la Niebla” plagiant a Samuel Smiles) La vida és efímera, però els seus dies poden ser immortals (Píndar) La mort és millor que ens arribi sense avisar. Perquè quan s’anuncia, el viu comença a morir (Joan Barril, 2009, Les Terres Promeses) No et prenguis la vida seriosament, al final no en sortiràs viu d’aquesta (Les Luthiers) Per què utilitzen agulles esterilitzades per administrar una injecció letal? (Les Luthiers) La mort està tan segura de la seva victòria, que ens dóna tota una vida d'avantatges (Carme Robles, 2009, bona amiga i lluitadora contra el càncer del seu fill) Mors certa, hora incerta (Proverbi llatí) Mentre vivim, anem criant la mort al mateix temps. Però aquesta és solament una part de la veritat que hem de conèixer (Haruki Murakami, “Tokio Blues”) Life’s too short to drink bad wine, la vida és massa curta per veure un vi dolent (Proverbi anglès) En moltes làpides hauria de posar: mort als trenta, enterrat als seixanta (Herbert N. Cassons) No hi ha cultura que valgui sense pompes fúnebres (Joan Sales, Incerta Glòria) Morir és fàcil, viure és el que costa més (Morris West, “Les Sandàlies del Pescador”) El fet que tinguem por a la mort [...] és sens dubte causat per la ignorància de la ciència [...]. Quan un home està a punt de morir no fa cridar un científic, ni a un metge, sinó a un pastor de l’església (Elie Metchnikoff, un any abans de morir, 1915, pare de la gerontologia) La vellesa no serveix per a les anunciacions. Només serveix per a les defuncions (Joan Barril, 2009, Les Terres Promeses) S’estima que més del 99,9 per cent de totes les espècies han desaparegut. Des d’un punt de vista estadístic hem deixat d’existir (...) De mortuis nil nisi bene, sobre els morts sols se’n diguin coses bones (Proverbi llatí) Molts glops són la vida, un de sol la mort (Miguel Hernández) La mort no existeix en contraposició a la vida sinó com part d’ella (Haruki Murakami, “Tokio Blues”) Qui s’ancora en el passat, mor cada dia una mica (..., “El Complot dels Déus”) Néixer és començar a morir (Josep Mas, professor del col·legi Cervetó de Granollers) L’única por veritable, és la por a morir (Joan Barril, 2009, Les Terres Promeses) El temps passa i no s’atura. Ell és qui tot ho esborra i tot ho fa créixer. Amb ell aprenem el que ens cal per gaudir dels colors de l’endemà (..., “Les Cinc Cares de la Terra”) Si tots hem de morir i desaparèixer, és perquè el món es basa en la mort i la destrucció (Haruki Murakami, “Kafka a la Platja”) As dead as a dodo, tan mort com un dodo (Proverbi anglès, el dodo, Raphus cucullatus, fou un ocell de l’illa de Maurici que els portuguesos extingiren pels vols del segle XVII) Quan era mort el combregaven (Proverbi català) La vida es como un grajo, tanto estás arriba como te vas debajo (Ibáñez: Mortadelo y Filemón) La mort? Estrany destí inevitable (...) DÉUS? TEISME VERSUS ATEISME? RELIGIÓ? Ciència i religió han estat buscant el mateix, el gènesis. Com s’entén que estiguin contraposades? (..., 2001) Si la terra és per als forts, el cel deu ésser per als febles (Josep Pla, “El Quadern Gris”) La Bíblia mostra la manera d’anar al cel, no la manera com van els cels (Galileu) Una traducció d’un misogin (Sant Pau?) ens ha fet creure en un pecat original inexistent. Eva no havia de parir amb dolor sinó sols amb esforç (Erri De Luca, escriptor i traductor bíblic) El pecat original no és més que naixem sabent que anem a morir (Joan-Ignasi Ortuño, Mientras me Ducho, 2012) Jesús fou un teòric de la revolució amb ganes d’espasa però sempre amb aquesta a la funda (..., “Jesús, Crónica de un Doble Asesinato”) Un llibre sobre l’autèntic Jesús és perillós, sobretot si es ven (José Antonio Pagola, teòleg i autor de “Jesús Aproximación Histórica”) Jesús fou un home d’esquerres que se’l van fer seu els de dretes (Carnissera de Miravet) Jesús fou un anarquista a qui els burgesos enviaren a la forca (dita anarquista) Els humans som així de crèduls, sigui una democràcia sigui una religió (..., “Les Cinc Cares de la Terra”) Vos populi vox Dei (Proverbi llatí) Jesús de Natzaret no va venir a abolir res, sinó a reformar el judaisme. Tota la construcció religiosa posterior és obra d’homes que l’han instrumentalitzat (Joaquim Pijoan, “L’amor a Venècia”) El cristianisme ha fet molt per l’amor tot fent-ne un pecat (Anatole France, “El Jardí d’Epicur”) La religió és l’opi del poble (Karl Marx) El confucionisme, el tao, el budisme, el cristianisme i l’Islam varen prosperar perquè les elits dominants els van adoptar al treure’n profit (Marvin Harris, “Materialisme Cultural”, 1979) L’empirisme científic està devorant la terra promesa dels teistes (..., “Les Cinc Cares de la Terra”) Gràcies a Déu, sóc ateu (...) Pot haver-hi molta noblesa moral en un ateu (Ch. Moeller) La fe, és el que cura (Proverbi català) La fe mou muntanyes... però si la muntanya ve a tu, corre, és un esfondrament (Les Luthiers) ¿Que com fer riure a Déu? Explica-li els teus plans (Woody Allen) El món em neguiteja i no puc concebre que aquest rellotge existeixi sense rellotger (Voltaire, S. XVIII) He viscut en el dubte, he mort en l'angoixa, no sé on vaig! Causa de totes les causes, tingues misericòrdia de mi (Aristòtil, S. IV. a. C., atribuït) Nadal [...], estúpida orgia del malbaratament com a creença d’una felicitat tan buida com falsa (Javier Nart, “Viaje al Desierto”, 2000) Aquell qui busca l’esperit és perquè li falta (Friedrich Nietszche) L’ésser humà és molt fràgil, la por a la mort el domina, i aquesta és la raó de les religions (Gao Xingjian, 2011, Premi Nobel de Literatura, 2000) Tant si Déu existeix com si no, el trobem molt a faltar (Anthony Burguess, 1971) No és que les monges estiguin casades amb Déu, sinó que no hi ha Déu que es casi amb elles (...) Els conflictes es generen, no perquè la ciència i la religió rivalitzin intrínsecament, sinó quan un domini intenta usurpar l'espai propi de l'altre (Stephen Jay Gould, 1991) L’església és com una empresa on un es pot entendre molt bé amb el seu amo però no amb els comercials (Xavier Bosch, “Homes d’Honor”, 2012) L’única església que il·lumina és la que crema (Facebook) L’únic moment de la vida en què deu ésser impossible de negar l’existència de la providència deu ésser l’instant de morir (Josep Pla, “El Quadern Gris”) Els qui preguen massa a Déu donen massa feina a l’amo (...) Déu és un cambrer amb massa taules que servir (Nigel Nicholson, expert en comportament d’organització del London Business School) Religió que raona, religió morta (Goethe). Un dels trets curiosos del codi còsmic és que, pel que sabem, Déu no s'hi ha xifrat a si mateix en ell (Heinz Pagels, 1988) La meva racionalitat laica em diu que Déu és una criatura de l’home, i no l’home una criatura de Déu. També crec que seria millor creure. Déu representa una esperança que ens ajuda a uns a ben viure i a d’altres a millor morir (Josep Piera, “Seduccions de Marràqueix”) Que què són els déus? El llast de la ciència (...) Hi ha explicacions analgèsiques [Déu] que sols calmen el dolor de la incomprensió sense eliminar la causa d’aquell dubte (Peter Medawar, modificat) Déu ha mort, signat Nietszche; Nietszche ha mort, signat Déu (Anònim) Déu no sols juga als daus, sinó que sovint els tira allà on no podem veure’ls (Stephen Hawking, 1976) El misteri oriental és la brossa de moda. La gent creu en ell sols perquè és quelcom diferent del que han conegut fins ara. Però com a descripció natural de la realitat el místic oriental fracassa estrepitosament (Stephen Hawking) Creient: Res pot fer-se del no-res. Ateista quàntic: Si Déu va sorgir del no-res, tot és res, ja que en cert sentit, tot està fet d’espai i l’espai és no-res, la pura geometria. Així Déu és la nostra pura matemàtica (...) La gran veritat de la ciència és que ara delimita amb una perfecció divina la frontera entre Déu i l'home. Déu? Sols ho sap ell on és. La ciència,... sap on és l'home i sap on és Déu (..., “Un Déu per als Ignorants”) Visc en el dubte i la incertesa. Crec que és molt més interessant viure sense saber que no pas viure amb solucions que puguin ser errònies [Déu] (Feynman) Napoleó: Com és que en el teu sistema cosmològic no parles de Déu? Laplace: No he tingut necessitat d’aquesta hipòtesi. (1749-1827) Saps que en penso de Déu? Que és una invenció de l’home. Per si un cas no ho fos, que l’home tingui pietat de Déu (pel·lícula “Matsuca”) Si Déu s’oculta a l’univers, ho fa en el Principi d’Incertesa (..., 1999) Crec en un Déu de qui no en sé res (Alexandre Jollien, filòsof, “La Vanguàrdia”, contra del 20 de juny de 2012) Qui pugui imaginar que no pot existir res, que em digui com, i sinó, que s’inventi un Déu. Vist que l’existència és un fet originat del no-res, caldrà sols saber què és aquest no-res i començar a explicar-ne l’existència (..., 1999) La confessió hauria de ser l’autèntic divà de la psicoanàlisi amb la divinitat. La paraula té el do de guarir, però només si et pots explicar (Joaquim Pijoan, “L’amor a Venècia”) Cada cop que inferim coses noves de l’univers ens adonem que si Déu existeix ho fa cada cop més lluny (..., “El Complot dels Déus”) La cosa més estranya no és que Déu existeixi, sinó que nosaltres ho fem (Charles Moeller) Els creients sovint afirmen que si el 90 per cent del món creu en un déu, ells tenen raó, però si el 90 per cent de les cultures són masclistes, ¿també tenen raó? (...) Quan una dona sap cosir, apedaçar i cardar, ¿quina necessitat té de saber gramàtica o de composar versos? (Lope de Vega, un masclista) Si parles amb Déu ets religiós, si Déu parla amb tu ets un psicòtic (Gregory House) La pregunta no és si Déu existeix sinó si ho fa més enllà de la nostra ment (..., 4 de febrer de 2007) Sabent que un de cada cinc embrions humans acaba en avortament cal fer-se la següent pregunta, si Déu va dissenyar explícitament el sistema reproductor humà, ¿és Déu el major avortista de tots? (Francisco J. Ayala, físic, geneticista i dominic teòleg. Darwinista i creient moderat. Investigació i Ciència, gener 2009, pàg. 36) Uns amb Déu i uns altres sense Déu, hem armat una que ni Déu l’entén, [la Guerra Civil Espanyola] (Jaume Bosch de can Rissec al poble de Solius, anomenat Met Rissec, pagès excombatent de la lleva del biberó a la Guerra Incivil espanyola) ¿Com podríem fer riure a Déu? Doncs explicant-li els teus plans (Woody Allen)

miércoles, 5 de febrero de 2014

FRACASO ESCOLAR O FRACASO POLÍTICO (12)

¿Su hijo holgazán? La cosa no es fácil, nada fácil. Cuando un alumno se planta y te dice que no quiere estudiar, su educación se derrumba. Con todo cabe diferenciar quién no quiere estudiar al desear alcanzar algo, ser actor por ejemplo, de quién no posee proyecto alguno. En el primer caso, y si luchan por ello, aprenden a esforzarse, en el segundo vale la técnica del “push and pull”, apriete y estírele. Sin más discusiones fatuas eleve su nivel de exigencia de inmediato sin dejarle espacio a más discusiones. Por el otro extremo ayude con refuerzos familiares, nuevas ofertas de estudios más variadas, más modernas y atractivas para cuando termine la ESO. Al menos, eso funciona en Irlanda. ¿Su hijo díscolo? Ahora se les llama disruptores. Cuesta a veces aceptar que un hijo es tal o pascual, pero si más de un docente se lo ha dicho, quizás éstos lleven razón. Detectar escolares de esta índole suele ser bastante fácil ya que llaman mucho la atención. Con alardes de gallardía, gritos y algunos, no me ralles, dan a conocerse ante el resto de asistentes. Ante tal reacción, y si el adulto denota miedo, ellos crecen en valor y osadía. Conocí una vez una directora blanda que se ganó por el instituto el apelativo de profesora Red Bull, ¿por qué? Por que daba alas a los alumnos. La disciplina en ese centro resultó ser muy deficiente y sólo fue restaurada cuando cambió de nuevo la dirección. Por tanto, ante un díscolo que le amenace con un no me ralles, sepa que sí puede y debe rallarle. A veces en estos casos es bueno quedarse con ellos. - Oye tío, a mi no me ralles. - Cierto, no soy un tocadiscos. Aunque uno es un rallador profesional y por eso tiene el deber y la obligación de rallar al púber tantas veces como quiera. Estas situaciones de conflictividad se dan sobretodo entre los 14 y los 16 años. Estos alumnos antes se iban a la formación profesional o al mercado laboral donde sus despropósitos topaban en breve con un salario que les ablandaba sus alardes. A su vez, la desaparición del aula abría las rejas de su antigua cárcel y se sentían mejor que dentro de ella. Por decisiones políticas la ley cambió y hoy en día los díscolos de entre 14 y 16 años viven encarcelados en la ESO perdiendo su tiempo y estorbando a los que sí quieren aprender. Sabemos que los menores de dieciséis no pueden trabajar y que están obligados a permanecer en un centro educativo aún siendo díscolos. La ley sanciona asalariar a un menor de dieciséis siendo delito contratarle. Entonces hay que plantearse lo siguiente, cuando un alumno con catorce años ya no quiere seguir estudiando por más presión que se le aplique, ¿qué se hace? Pues se le obliga a permanecer dentro del aula dos años más y eso duele. Es obvio que esta normativa no permite que los adolescentes que no les guste el instituto puedan hacer lo que realmente quieran: trabajar y formarse. Por tanto aquí no pida milagros al centro educativo ya que el resultado de todo lo anterior es que el encarcelado no se está quieto, todo lo contrario, reclamando su libertad de decisión, se dedica a provocar e interrumpir al docente para llamar la atención. El aula se le convirtió en jaula, su potencial personal se desaprovechó y él se transformó en una fiera. El posible aprendiz ataca y los profesores no son domadores de leones ni asistentes sociales, solo simples formadores. En fin, que sin atención alguna, los díscolos se dedican a molestar y a poca cosa más. Admitamos, por tanto, que para estos adolescentes díscolos de catorce años el trabajo potenciaría su equilibrio entre derechos y obligaciones, hasta les haría valorar lo material, les haría respetar a quienes tienen trabajos pesados y socialmente poco reconocidos, les acercaría a comprender mejor a los adultos y eso estimularía lo que la adolescencia rompió, la confianza entre ambos. Aún así, los expertos no escuchan en demasía estas promulgas y los disruptores permanecen en el instituto sin dar beneficio alguno. Cabe recordar que antes no era nada malo que a los catorce años un adolescente ejerciera de aprendiz en una empresa, los ahora llamados minijobs que tanto dicen triunfan en Alemania. Pues bien, cuando un alumno por falta de capacidades, interés o presiones familiares se le ponía de aprendiz, nadie elevaba el estandarte de la explotación laboral. Esos catorce años le daban pleno derecho a penetrar dentro del mundo salarial. Por otro lado, y si la enseñanza continúa siendo pagada por el estado, es decir, por todos nosotros, es paradójico que un adolescente que no quiera aprovechar esa inversión la malgaste repitiendo curso, calentando una silla y los ánimos del grupo, ¿o acaso con la crisis que corre le place pagar a alguien lo que no desea aprovechar?, ¿no sería mejor que el protoaprendiz pasara a formar parte del mundo laboral y así invertir lo que cotizaría en una enseñanza de mayores prestaciones? El Ministro de Educación y Ciencia en el 2007, Alejandro Tiana, declaró en abril de ese mismo año que en España las deficiencias del sistema educativo suponían para las arcas públicas un coste de 1.000 millones de euros al año para atender a los alumnos repetidores. Es decir, más de 15.000 millones de euros en lo que llevamos de ESO. Dicho esto, ¿no les parece que el mundo de la educación está más que vinculado a nuestro universo económico? Si una empresa hiciera lo que hacen los centros públicos caería en bancarrota bajo el enfado justificado de sus accionistas por falta de transparencia económica. Ya hemos dicho que la mayoría de conflictos escolares se dan a partir de los catorce años de edad. Para paliar el asunto algunos expertos proponen que los docentes asistan a cursos sobre educación emocional, conflictividad y relaciones interpersonales, derroteros que poco neutralizan el causante del problema, el anómalo, ni su angustia, el aula. Otros especialistas plantearon durante el 2012 impartir una materia más en la ESO, una de inteligencia emocional entre los adolescentes y así doblegar a los díscolos, aunque lo fundamental es qué hacer con la minoría de disruptores y no con la mayoría que ya saben portarse bien. Una alternativa que algunos docentes argumentan es que quien no quiera aprender que produzca para la sociedad. Ésta es, junto con todos nosotros, quien le está pagando una educación que el díscolo no sabe aprovechar. Obligado a permanecer en el centro hasta los dieciséis, perjudica con su egoísmo a una gran mayoría. En tal caso, una prestación social o laboral combinada con estancias cortas por el instituto resolvería todo esto sin violar la ley de los dieciséis como edad educativa obligatoria. Educar se le seguiría educando y si quisiera volver al canal normal de enseñanza, siempre podría matricularse de nuevo. Cualquier miembro de nuestra sociedad debe comprender que vivir en ella comporta saber dar para recibir. Si hablamos de educar a esta minoría conflictiva, la prestación social o laboral les formaría, y a su vez, permitiría impartir clases a una mayoría que así lo deseara. En fin que si un escolar de perfil inteligente, rebelde pero holgazán no aprovecha el gasto público que la sociedad le brinda, entonces que trabaje para ella, que haga un servicio militar por ejemplo. El juez de menores de Granada, Emilio Calatayud, así lleva dictadas muchas sentencias sagaces. Este magistrado ha condenado a menores muy conflictivos con penas muy peculiares. Su intención con ellas era que tomaran conciencia de sus errores y de la reciprocidad social necesaria entre todos. Como el juez defendía, para educar a esa minoría conflictiva, la prestación laboral o social les podía formar. Él, con más de 12.000 casos tratados, ha sentenciado a díscolos con aprender a leer y a escribir, a servir el catering en centros de paralíticos cerebrales, a trabajar en centros de atención para indigentes o ancianos, a ayudar en asociaciones de vecinos y hasta a alistarse en el ejército. Como este juez decía, “para que un menor no reincida, lo primero es que sea consciente de lo que ha hecho y que se dé cuenta que vivimos en comunidad. Estos servicios sociales les ayudan a entender”. Volvamos por tanto a las prestaciones laborales, y a una comunidad autónoma que sí tiene las cosas claras, algo que uno podría pedir en su centro. Ahora la ley da cada vez más autonomía a los institutos. En la comunidad balear se dieron cuenta que en secundaria el principal fracaso escolar lo protagonizan los alumnos de 14 a 16 años, los que ya no quieren estudiar pero si incordiar al resto, ¿que tal, y sólo para esos escolares, una alternativa de tipo laboral, de prestación de servicios sociales o de aprendiz en una empresa? En otro caso deberíamos admitir que el sistema educativo actual no resuelve el problema de los escolares que a los 14 años deciden no estudiar pero sí querrían trabajar. Un buen sistema puede educar a quien se deje, no a quien de antemano lo rechaza, ¿acaso sabría como curar a un drogadicto que se negara a asistir a una terapia?, ¿le obligaría a sabiendas que nada haría él por curarse? Añadamos que la ESO significa enseñanza secundaria obligatoria pero en nada se obliga a estudiar a quienes se niegan a hacerlo, es decir, y como decía el profesor Ricardo Moreno, la educación es obligatoria pero no es obligatorio estudiar. Parece, por tanto, de sentido común potenciar vías de reinserción laboral ya a los 14 años, algo que los de la comunidad Balear jamás vieron como una utopía. Sirvan de ejemplo los proyectos PISE e ISLA implantados en Ibiza, algo que el propio Gobierno autónomo inició con gran aceptación por todas las partes, padres, alumnos y docentes. La comunidad autónoma Balear, y su delegación en Ibiza, dio ejemplo de algo que parecía imposible, un Gobierno muy versado en los asuntos educativos, ¿la razón? Pues que de todos los miembros del Consejo Insular más de la mitad son docentes. Así se comprende que para resolver el asunto de los adolescentes díscolos se optara sencilla y tranquilamente por vías de reinserción laboral ya a los 14 años, algo que con los actuales planes de autonomía de centros educativos los padres pueden proponer y defender. Los proyectos PISE e ISLA que desarrolló el Consejo Insular y los ayuntamientos son un ejemplo con éxito a seguir. El proyecto PISE, programa de inserción social y educativo, fue impulsado por el Gobierno Balear. Los alumnos de menos de 16 años con riesgo grave de abandono escolar son introducidos en este programa. De los cinco días de la semana, cuatro los pasan trabajando en una empresa como aprendices y el quinto en el colegio asistiendo a clases de matemáticas y lenguas. Durante el curso, y si aquellos alumnos lo desean, pueden presentarse a exámenes de recuperación para volver de nuevo a la ESO. Por otro lado, existe el proyecto ISLA, programa de inserción social y laboral. Este recae en los ayuntamientos y es para alumnos mayores de 16 años, es decir, en edad plenamente laboral. El objetivo es realizar una previsión de los escolares que padecerán dificultades para encontrar trabajo. A tales escolares se les ofrece una formación específica en matemáticas, lenguas u otras áreas para facilitarles su inserción laboral. Tanto los programas PISE como ISLA sacaron y sacan adelante a muchos zagales calificados como díscolos pero que en realidad resultan sólo adolescentes encarcelados en clase. Una reforma educativa sin sentido los tuvo presos en un aula sin ninguna otra opción que incordiar. La ESO, en eso, fue deficiente. Si ahora en el centro donde uno tiene a su descendencia ve que los disruptores no pueden optar a un plan ISLA o PISE, ¿qué puede esperar del instituto? Pues dos cosas, unos docentes diestros con los díscolos y una dirección que los apoye y defienda con normas claras y eficaces. Hablemos primero de los profesores y luego de la directiva. Ante el disruptor lo peor que hay es un profesor histérico. En el momento que un docente se pone a chillar nerviosamente para imponer su disciplina, el alumno ve ganada la partida, ha sacado de sus casillas al educador y éste ya no se controla ni a si mismo. Valore aquellos docentes de buen temple, distancia y una pizca de ironía con los díscolos ya que este tipo de alumnos sólo pretende llamar la atención. Para ello a veces da buenos resultados la indiferencia ante el perturbador. Si éste busca el protagonismo no hay que alimentar su ego en demasía. Ignorar durante la clase las fechorías pequeñas suele ser efectivo. Sólo cuando cumpla con algunos de sus quehaceres se le pueden ofrecer pequeños y leves premios pero, y muy importante, sin mirarle a los ojos. Los humanos poseemos una mirada muy singular ya que tenemos el iris rodeado de blanco, es decir por la esclerótica. Este rasgo nos permite saber de lejos hacia donde miramos mientras que la mayoría de mamíferos les es imposible al no poseer esta característica. Por tanto, si miramos a alguien le estamos diciendo que reconocemos su presencia pero en caso contrario que lo ignoramos. Esto es algo ancestral, instintivo. Si al alborotador no se le contempla se le niega la existencia, se le deja sin el protagonismo que desea, algo que ahora deberá ganarse de otra forma, si es posible sin fechorías. Téngase en cuenta que muchos turbulentos lo son por qué en casa no fueron atendidos ni controlados desde su infancia bajo un exceso de permisividad. El educador que les rete a ganarse su reconocimiento puede ganarse su confianza por la mera situación de mostrarse como un referente paterno que no poseen en el hogar. Un profesor de literatura les contaba cuentos para calmar sus endorfinas. De hecho eran leyendas encubiertas ya que primero les leía un texto histórico en voz alta con el cuento que era un cuento, una técnica a la cual atendían ya que sus adultos poco les contaron fábulas. Luego les pedía un intercambio de opiniones al respecto para reforzar el recuerdo de la historia durante el resto de la clase. En ello instigaba a sus estudiantes a construir internamente nuevos pensamientos y con ello a utilizar un vocabulario a menudo no utilizado, el culto. Al final les pedía una redacción corta, de cinco líneas, con la misma intención. Escribir refuerza la memoria, fija conceptos en la mente y enriquece el vocabulario. Este docente en cuestión poco o nada expulsaba a sus alumnos del aula, sus cuentos domaban a sus dulces fieras. Con todo lo anterior no se quiere eliminar la sanción como medida de presión aunque el castigo lleva demasiados cursos acompañando y acostumbrando al díscolo en su principal deseo, llamar la atención para alcanzar el protagonismo que en el hogar no ostenta. Eso nos lleva a que la punición debe aplicarse en privado y lejos del resto del grupo, pero no hay que esperar demasiado tiempo, cuando la hace la paga. Después de la clase se la da el parte. Si se espera a mañana un adolescente ya quitó importancia a lo acontecido en su pasado reciente y se enfada al no comprender la sanción de algo pretérito. Anteriormente ya comentamos el truquillo de un profesor jubilado ante estos púberes alborotadores. Reunidos en privado entre las paredes de un despacho el viejo maestro le mostraba al sedicioso lo que decía su informe escolar, lo que se había escrito de él desde primaria. <> Ese era otro estilo de retar a un díscolo. Al llamarle previsible le robaba de nuevo su esencia, su existencia ante los demás y lo reducía a algo común y del montón, situación inaceptable para un adolescente que busca su identidad como adulto. Si podía ser otra cosa mejor que un simple folio dependía sólo de él, una hoja carece de capacidades mentales, él no. En una ocasión me contaba este educador que en privado utilizó palabras fuertes con un alborotador que pegaba a su madre. Su intención era utilizar el mismo lenguaje que el agresor. Imitar a un oponente durante un debate con sus gestos y sus posturas da a entender inconscientemente al contrario que os parecéis, que hay empatía entre ambos, vaya que le caes más simpático y este baja la guardia. Alcanzar la confianza de un púber resulta algo fundamental para todo educador. Así pues, proferir algunos tacos sin histerismo ni odio, sólo con picardía y en privado, le daba a este profesor cierto acercamiento hacia sus adolescentes. <> En clase también existen algunos trucos que pueden neutralizar a los alborotadores. Una joven matemática lo tenía muy claro en sus clases. Cuando un disruptor entraba en acción impidiendo dar la sesión, ella, y con un tono de voz tranquilo y sin ensañarse, contaba lo siguiente al grupo sin mirar a los ojos del turbulento. << Miguel sólo quiere llamar la atención como un niño. Si vosotros, futuros adultos, estáis pendientes de él alimentáis sus gamberradas. Él no quiere o no se atreve a resaltar con los estudios, algo en lo que nosotros no tenemos la culpa. Te rogamos Miguel que nos dejes dar clase, por favor. Cuando pares empezaremos >> Y eso conseguía nuevamente tres reacciones, robarle la identidad al no mirarle, reducir su protagonismo y retarle a mejorar o a callarse durante futuras sesiones para no hacer más el ridículo. Obviamente el díscolo se enfadaba al ser tratado como a un niño, lo que todo adolescente no desea. En tal situación hay que encomiar lo que esta educadora practicaba, evitaba caer en la provocación de su adolescente para que él no ganara la partida o ella perderla. Sorprenderlo con la indiferencia le daba ventaja, primero al evitar el enfado y segundo, controlando ella la situación, no el díscolo. Al final éste claudicaba, no hay tempestad que dure siempre, y hasta luego buscaba la simpatía de aquella educadora. Eso es curioso, pero los docentes que marcan su distancia retan muy a menudo a los púberes a alcanzarlos. Si un díscolo así lo intenta con un profesor, algo muy bueno está haciendo ese educador. Quizás el disruptor busca a ese adulto que le atienda pero que en casa no halla. Otro mecanismo de control sobre los revoltosos es la espera. Ellos están en nuestras manos y en la cartera de sus padres. Un momento u otro pedirán algo que sólo el adulto les puede ofrecer. Cuando ello ocurra, es bueno dejarlo en la duda ante su demanda. << Me lo pensaré pero, ¿qué crees que deberías hacer tu para facilitar lo que pides? >> Con tal frase, sin un NO ofensivo por respuesta, el educador debe marcharse inmediatamente fingiendo prisas por llegar tarde a otra clase y dejando así al perturbador para que piense, reflexione y despabile en positivo si quiere lograr lo solicitado. Pero no sólo de docentes diestros se vale la neutralización de alumnos disruptores. Algo que una familia debe esperar de un centro, hasta exigir, es un marco de disciplina que la directiva del centro debe aplicar con toda eficacia para que uno, el díscolo, no se haga con el poder de la clase perjudicando a la mayoría que sí quiere trabajar, o simplemente comportarse. En este sentido uno puede pedir que haya unas normas básicas en el centro a su disposición en forma de documento. Este podría ser consultado y hasta firmado para ratificarlo como un pacto entre instituto y familias dando éstas su beneplácito y su inequívoco compromiso en ello. Una dirección escolar sin titubeos ni dudas sabrá cuando aplicar la máxima sanción a un díscolo, la expulsión, habiendo gastado todos los caminos de límites y seriedad ante tal tipo de alumnos. Con todo lo anterior, lo más importante para erradicar púberes alborotadores no se halla ni en una disciplina férrea ni tampoco en técnicas de sicología por diestros docentes, se halla en algo previo, en el más vale prevenir que curar. En primaria siempre se estuvo a tiempo de moldear y marcar un buen camino educativo, luego con la adolescencia las cosas se retuercen en demasía y llega el ruido, sus desplantes, exigencias y pugnas por su individualidad. No es de extrañar que muchos padres se hallen desbordados y se pregunten: - Y ahora, ¿qué hago? Con franqueza, a veces deberíamos preguntarnos qué no se hizo. En fin, que hasta finalizar primaria siempre se está a tiempo de moldear y marcar un buen camino educativo, luego en primero de ESO se está a tiempo pero con esfuerzo, en segundo puede que todavía se esté, en tercero puede que no y en cuarto suele ser que ya no. En fin, que a los dieciséis deberá ser él quien decida su futuro, con los adultos cortó la comunicación para tenerla con su grupo de nuevas amistades, la banda. Así pues, y en asuntos de educación, es mejor prevenir durante la infancia que curar cuando ya les sale el acné y te pasan un palmo. Las etapas infantiles son fundamentales para la educación. En esa etapa son barro tierno que puede moldearse, en la pubertad ellos querrán esculpirnos a nosotros. Por tanto, alabe al colegio que impone disciplina en la más temprana infancia, al centro que ejerce de educador y no de víctima de los alumnos, al que avisa a los escolares ante sus travesuras y en caso de repetirlas, sanciona. Si el primer día un alevín pisó el sombrero del jefe de estudios y éste no le dijo nada, imagine que hará cuando el zagal tenga uno propio, si es de sombrero, perder la cabeza, si es de jefe, perder el trabajo. En eso insistamos que el docente que aplica la sanción sin demasiados argumentos en el momento de la infracción es más respetado que el que lo hace pasados unos días. No se debe esperar a luego porque luego será jamás y el adolescente habrá perdido la noción del error que realmente cometió. Ante una acción de desafío, rabieta o falta de respeto hay que quitarle en ese momento algo que él valore, si son mayores su patio, la hora de Internet o la excursión venidera, si son muy pequeños un vaso de agua fría en la cara. Él o ella querrán demostrar que no les importa pero todos sabemos que sí. Y si hay educadores que rebajan la sanción a los diez minutos de aplicarla, en la próxima ocasión los alumnos les tomarán por el pito del sereno. Hay que mantener, si es justa, la sanción hasta el final. Si uno se pasó siempre hay tiempo para las rebajas. Luego, y llegada la calma, también el profesor debe ofrecer el diálogo y la reflexión al rapaz.

2001 DITES (10)

SEXE? La millor viagra? El canvi de parella (Ruperto Carmona, barman del carrer Enamorats de Barcelona) La viagra femenina ja fou descoberta fa segles: és l’amor (Juan Esteva de Sagrera, degà de Farmàcia de la UB, 2011) [Pensament de dona] Per a córrer amb satisfacció no necessites el seu gran automòbil, sols el teu dit (...) [Pensament de dona] El sexe és una droga tan dura que així te’ls posa ¿o sols t’alegres de veure’l? (...) [Una prenyada pregunta] Quin temps verbal és “no hauria d’haver passat”? Preservatiu imperfecte (Les Luthiers) Si Internet és de tots, buscar-hi parella és una orgia? (...) A la taula i al llit, al primer crit (Proverbi català) De dones poques i bones (Proverbi català) Gallina vella fa bon caldo (Proverbi català) Jesús deia, deixeu que els nens s’apropin a mi, i mai no fou acusat de pedòfil (...) L’equilibri de l’home penja sempre d’un fil prim com un pèl de cony (Joaquim Pijoan, “L’amor a Venècia”, pàg. 189) Tiran más dos tetas que dos carretas (Proverbi castellà) Val més un ordinador Apple al llit que uns polvos fruteros de nit, de uvas a peras (...) El sexe és brut sols quan es fa bé (Murphy) L’amor és sublim per qui el fa i obscè per qui s’ho mira (Joan Sales, Incerta Glòria) Val més una muller ben ampla com cal que una d’estreta com una comarcal (...) La intraweb és l’espai entre cada colló? (...) Als quinze anys cap dona es lletja (Proverbi català) On tinguis l’olla no hi fiquis la p**** (Un cuiner) No s’ha de mirar que sigui guapa o lletja. Forat hi hagi! (Jaume Bosch de can Rissec al poble de Solius, anomenat Met Rissec, pagès excombatent de la lleva del biberó a la Guerra Incivil espanyola) On hi ha dona, la polla sona (Joan-Ignasi Ortuño, 2010) Tenir una barra com un semaler (Proverbi català) Jo no entenc la vida sense sexe ni sense humor. Sense sexe no hi ha vida, però sense humor no hi ha sexe (Joan-Ignasi Ortuño, periodista) El sexe es un narcòtic potenciat i estimulat per totes les parts (...) Val més un gust que mil lliures (Proverbi català) El títol [aristocràtic, de rei] no fa la cosa, però la titola ajuda a fer el fet (Joaquim Pijoan, “L’amor a Venècia”) Qui és més pecador, l’homosexual pel coit anal, l’embarassada pel avortament o els bisbes prohibint l’acte sexual? (..., 28 d’abril de 1988) Sant Josep, tu que vas tenir sense fer, fes que jo faci sense tenir (Proverbi castellà) Rubia de pote chocho morenote (Anònim) Las niñas bien hechas son de derechas (Anònim) El sexe consumeix la menor part del nostre temps i ens causa la major quantitat dels nostres problemes (Murphy) Si l’Església Catòlica prohibeix per antinatural l’avortament, la anticoncepció i l’homosexualitat, com pot prohibir el més natural als seus clergues, la procreació (..., 28 d’abril de 1988) Sento una llei en els meus membres que repugna la llei de ma ment i que m'encadena al pecat que roman en els meus membres (Pau, Romans 7:23) La modernitat epidèrmica està produint a l’Àfrica un monstre: la monogàmia social que oculta la poligàmia submergida (Javier Nart, “Viaje al Desierto”, 2000) En la punteta s’amagava el verí (una prenyada) Des d’Atapuerca fins Altamira els homes hem estat més caçadors que pastors. Recorda que Pedro i Heidi potser foren amants (...) El dilluns em fa fums, els dimarts inflades les parts, el dimecres el penis em llepes, el dijous magrajada als ous, el divendres faves tendres, el dissabte tot polvo és apte, i el diumenge tot em penja (Anònim) Hi ha home tan maleït que diu que la dona no és bona sols perquè una no va voler ser dolenta (Benito J. Feijoo, 1676-1764) Primer proporcioneu-vos plaer a vosaltres mateixos, doncs sols així estareu segurs que si més no algú quedi satisfet (Katherine Hepburn, actriu nord-americana nascuda el 1911) El sexe és com el pòquer, a final sempre t’espera una bona mà (Woody Allen) El sexe és com un narcòtic, pensa que una droga treu d’una altra droga com un clau treu un altre clau (...) El sexe és una droga tan dura que fins així te la posa (...) Puc resistir-me a tot, menys a la temptació (Oscar Wilde) La fidelitat dóna cohesió a la societat occidental. Fer apologia de la infidelitat no és educar, és promoure la crisi social, però condemnar-la moralment és no entendre la natura humana (...) PARELLA? MATRIMONI? La decisió més important de la vida és la de amb qui la vols compartir (Proverbi català) L’amor se’n va però ella es queda (Capri) No busquis un amor perfecte, qui el busca es fa capellà i es casa amb Déu (...) Pubilla i hereu, patacades per l’amor de Déu (Proverbi català) Si vols la dona sana, cada nit arrel de valeriana (Proverbi català) Si els homes no fossin tan vanitosos, les dones no serien tan perilloses (Josep Pla, “El Quadern Gris”) La mujer que tiene dos no es zorra, es entendida, cuando se le apaga una vela, otra queda encendida (Proverbi castellà) Si vols que les dones vagin darrere teu, posa’t davant (Valle Inclán) El matrimoni és una loteria on els homes s'hi juguen la seva llibertat i les dones la felicitat (Mme. DE Rieux, 1934) Compartir-ho tot en el matrimoni significa sovint repartir-ho al final (Desconegut) Mai no falta un estrip per a un cosit (Proverbi) Mai no falta un fem per a un test (Dita) A garlic a day keeps your couple away (...) El matrimoni és per als creients un compromís amb Déu. La parella per als pagans el compromís amb l’amor (...) El matrimoni, una ciutadella assetjada on els qui són fora volen entrar, i els que són dins volen sortir (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Vingui d’on vingui el vent amb la dona estigues bé (Proverbi català) La perfídia, l’astúcia femenina, existeix: és la venjança natural de les dones davant la insuportable inflor i exageració del sexe contrari (Josep Pla, “El Quadern Gris”) Si vols ésser ben casat duu la dona a Montserrat (Proverbi català) Quan una parella es casa s’acaba un conte i comença una història (Óscar Wilde, S. XIX) Quan un home i una dona es besen no aconsegueix més que unir els seus tubs digestius per l’extrem superior (Joan Sales, Incerta Glòria) El moment precís en què la parella comença a entendre’s és quan deixa d’escoltar-se (Murphy) Aquí descansa el meu marit, que de ben cert ara sé on passa la nit (epitafi sobre una làpida a Caldes de Montbui) Home casat, ruc espatllat (Proverbi català) La fortalesa última dels matrimonis, en els casos de les persones normals, depèn de l’abundància de coses que es tenen per a enraonar [...]. Mentre hi ha diàleg hi ha matrimoni (Josep Pla, “El Quadern Gris”) Darrere una gran home sempre hi ha una gran dona (Anònim) Darrere una home intel·ligent sempre hi ha dona sorpresa (Anònim) A l’església i al carrer, a la dreta la muller (Proverbi català) El millor negoci que puguis fer és amb qui et facis de muller (Angel Batet, pare de família) L’home val tant com el seu respecte a la dona (H. Klens) Abans de trobar un príncep hauràs d’haver petonejat moltes granotes (Murphy) Si trobes una bona dona seràs feliç, sinó, et tornaràs filòsof, la qual cosa sempre és útil per a l'home (Dino Segre Pitigrill, 1970) Serà bon marit qui home sigui dins i fora del llit (...) El matrimoni és com un submarí, pot surar però està fet per enfonsar-se (Proverbi argentí) FAMÍLIA? La família són els amics obligats, i els amics la família voluntària (Llorenç Rabadà) El valor real donat per la família a l’esforç i a la formació és molt més important que el seu nivell econòmic (Jorge Martínez Lucena, professor de la Universitat Abat Oliba) És tasca dels pares introduir als seus fills en la cultura. En cas contrari marginaran als seus fills d’aquesta (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) Curiós que s’hagi de defensar la cultura dins de l’escola mentre l’escola fou inventada per a transmetre la cultura (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) Val més un veí a la porta que un parent a Mallorca (Proverbi català) La família és la pàtria del cor (Giuseppe Mazzini) Com esteu? Bé..., o amb família? (Polònia, TV3) Joans, Joseps i ases n’hi ha per totes les cases (Proverbi català) FILLS? DESCENDÈNCIA? Un parto en la calle, ¿es alumbrado público? (Les Luthiers) Tres filles i una mare, quatre dimonis per a un pare (Proverbi català) Casar-se no fora res, si al cap de l’any no fóssim tres (Proverbi català) De les errades dels pares els fills en van geperuts (Proverbi català) L’infant i el peix, a l’aigua creix (Proverbi català) Qui li ha fet el nas que el porti al braç (Dita catalana) EDUCACIÓ? ENSENYAMENT? ESTUDIAR? ESCOLA? El sistema escolar ha d’enviar a tots el missatge que l’alumne s’ha de dedicar a l’estudi (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) Entres a la casa cec, surts veient, ¿Què és? Una escola (Endevinalla sumària) En cada fracàs no només es perd un tant per cent del futur PIB del país, sinó també el desenvolupament d’aquest ésser humà, únic i irrepetible (Xavier Melgarejo, “Davant l’Adversitat, Amor i Llibertat”, 2012) En España nunca han faltado los defensores de la ignorancia, lo que empeora la calidad de vida y prosperidad de un país. ... El saber mejora y libera, la ignorancia embrutece (Antonio Muñoz Molina, El País, 26 de març de 2013) Entres en la casa del sec i surts veient. Què és? Una escola (Proverbi sumeri) Primum discere, deinde docere – Primer aprèn i sols després ensenya (Proverbi llatí) La disciplina converteix l’animalitat en humanitat (I. Kant, 1803) Una generació educa a l’altra (I. Kant, 1803) Sols amb l’educació l’home pot assolir ser home (I. Kant, 1803) Per a ser homes no n’hi ha prou amb néixer, cal també aprendre (Fernando Savater) L’home no està educat més que per homes que igualment estan educats (I. Kant, 1803) És la cultura la que ens fa pacífics o violents (José Sanmartín, filòsof, 2000) Els veritables herois de la societat són els metges, els professors i els pares (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) Si una reforma depèn en canviar la mentalitat dels qui l’han d’executar, els resultats d’aquesta reforma són invulnerables a tota crítica científica (K. Popper) El problema no és sols quant s’inverteix en educació, sinó el tipus d’educació en la que s’inverteix (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) Mata’t estudiant i seràs un cadàver culte (Les Luthiers) Els alumnes no copiem, comparem resultats (Les Luthiers) Estudiar és fer funcionar l’esperit (Josep Pla, “El Quadern Gris”) L’important en l’educació és que l’estudiant estudiï (“Perogrullo”) La capacitat per a comprendre el món depèn del coneixement acumulat (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) Eduqueu els nens i no serà necessari castigar als homes (Pitàgoras) Cada escola que s’obre és una presó que es tanca (Víctor Hugo) El més honrat i el més senzill no es reprimir als demés sinó preparar-se per a ser el millor possible (Sòcrates, S. V. a. C.) L’ensenyament i l’educació són el primer pas per al desenvolupament tant de la persona com d’un país (Xavier Melgarejo, “Davant l’Adversitat, Amor i Llibertat”, 2012) En el moment que els pares s’acostumen a obeir els fills i els mestres tremolen davant els alumnes, comença la tirania (Plató) A qui hagis de castigar amb obres, no el castiguis amb paraules (Miguel de Cervantes, “El Quijote”, S. XVI) Educar no és donar carrera per a viure sinó temperar l’ànima per a les dificultats de la vida (anònim) El més important de l’educació es decideix abans dels set anys (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) Els nens són petits analfabets a qui se’ls ha de fer fora quan abans millor d’aquesta situació (Liliane Lurçat, mestra francesa) Els nens no parlen perquè saben pensar, saben pensar perquè parlen (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) El que es té al néixer, es té al créixer (Proverbi català) Fent i desfent, aprèn l’aprenent (Proverbi català) El mateix fer, ensenya (Proverbi català) Hi ha molts pedagogs que van d’intel·ligents, els docents simplement ens dediquem a ensenyar (...) La política i els pedagogs campen a l’ampla a costa de l’educació (Jorge Martínez Lucena, professor de la Universitat Abat Oliba) Molts pedagogs imparteixen lliçons magistrals explicant que els professors no han d’impartir lliçons magistrals [...], quelcom que dista molt de ser magistral (Ricardo Moreno, De la Buena y la Mala Educación, 2008) La millora implica interès i estima, el canvi potser es fonamenta en el rebuig (Irene Rigau i Oliver, consellera d’ensenyament, 2012) Si els metges consulten llibres de medicina i els professors no consulten llibres de pedagogia [...] serà perquè els metges troben útils els llibres de medicina (ciència contrastada) y els professors no troben útils els de pedagogia (conjunt de creences sense paradigma científic) (Ricardo Moreno, De la Buena y la Mala Educación, 2008) L’home ha assolit ser home, literalment, sense coneixements en pedagogia (Enrique Moradiellos, “Clío en las Aulas”, 2012) Si tanquéssim les facultats de medicina ens quedaríem sense metges però si tanquéssim les de pedagogia continuaríem tenint bons mestres (...) Tots els intel·ligents aprenen ràpid, la resta ens dediquem a ensenyar (...) Estudiar és desconfiar de la intel·ligència del company (Les Luthiers) Què fan els infants? El que veuen fer als grans (Proverbi català) Educació? Mestres que mostren els sabers i escolars que els aprenen (Alfons X, el Savi) S’aprèn per voluntat, no per motivació (Marco Fabio Quinquiliano, S. I) Els infants són els bons del tresor del nostre país (director d’una escola francesa, citat per en Xavier Melgarejo a “Davant l’Adversitat, Amor i Llibertat”, 2012) Si els docents no ensenyen les bones costums des de primària, exclouen als seus alumnes de la possibilitat d’aprendre (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) La nostra natura pot predisposar-nos a aprendre, però el que aprenem depèn de com ens crien (Robert Skidelsky, membre de la cambra de Lords britànica i professor emèrit d’Economia Política de la Universitat de Warwick) Si els docents han de ser cada cop més terapeutes és quelcom que es fonamenta en el supòsit que estan malalts o bé els alumnes o bé la societat (Mercedes Ruiz Paz, “La Secta Pedagógica”) Què redimonis va haver d’estudiar He-Man per a obtenir el Màster de l’Univers ? (Les Luthiers) Als Sants i als minyons no els prometis si no els dons (Proverbi català) Si reconeixeu la veritat, la veritat us farà lliures. La ignorància és esclavisme, el coneixement és llibertat (Jesucrist, Logion 123, Evangeli de Felip) Primer apunta, i després pregunta (...) Una pregunta vol una resposta (Proverbi català) Preguntant es passa vergonya una vegada, però no preguntant en passes tota la vida (Proverbi japonès) Més perill té un imbècil que un malvat (Arturo Pérez-Reverte, referint-se als polítics i pedagogs assessors d’aquests en assumptes educatius nacionals) Tots els educadors són absolutament dogmàtics i autoritaris. No pot existir l’educació lliure, perquè si deixes a un nen lliure mai no l’educaries (Gilbert K. Chesterton) És impossible organitzar l’educació si els alumnes no obeeixen (Liliane Lurçat, mestra francesa) La disciplina és la que permet als nens desenvolupar hàbits morals (Émile Durkheim, sociòleg) La disciplina és un aspecte del principi del plaer (Sigmund Freud) Una bona educació viu de dos puntals: docents experts en la seva disciplina i alumnes obeint la mateixa (...) (Sobre l’atenció a la diversitat) Si exigim a cadascú segons les seves possibilitats, cadascú romandrà dins de les seves limitacions (Ricardo Moreno, Panfleto Antipedagógico, 2006, professor) El no exigir que tots els alumnes entrin en el món del llibre significa abandonar-los (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) Un país que no exigeix als alumnes i a les famílies un respecte al sistema educatiu, mai no assolirà un bon resultat (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) No tota diferència entre els humans es deguda a una jerarquització injusta. La genètica, la voluntat i l’esforç també la modulen (un contrari al Maig del 68) Ens fem humans al ser educats per altres humans educats (Kant, 1803) Per fer-nos humans no n’hi ha prou en néixer, cal créixer (dita clàssica) Invertir en l’educació no comporta immediatament ni una millor qualitat ni una millor igualtat (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) Els alumnes d’ara han estat infantilitzats a causa de la manca d’exigències (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) Els alumnes d’ara suspenen més pel simple fet que estudien menys (...) Per als alumnes que no estudien, el món quotidià se’ls torna un país estranger (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) (Sobre l’atenció a la diversitat) Les diferències entre dos éssers humans són menys que les semblances, les primeres són accidentals i les segones essencials (Ricardo Moreno, De la Buena y la Mala Educación, 2008) Explicar és estructurar un pensament (...) L’anécdota es recorda, la resta cal empollar-la (..., 2010) És físicament impossible ensenyar si a la classe no estan vigents unes certes normes d’educació que els alumnes han de portar des de casa (Ricardo Moreno, Panfleto Antipedagógico, 2006, professor retirat del Gregorio Marañón de Madrid) Negar-se a treballar a l’escola és oposar-se clarament a la societat (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) Les escoles que generin llaços més intensos i propers entre les persones són les que en sortiran reforçades (Xavier Melgarejo, “Davant l’Adversitat Amor i Llibertat”, 2012) Jesús va dir als nens, deixeu que s’apropin a mi, però no que li prenguessin el pèl (..., “Quién Fracasó con el Fracaso Escolar”) La fita d’una bona educació és aconseguir persones raonables (J.J. Rosseau) Més que les dotades de memòria m’agraden les persones intel·ligents, sobretot si són sensibles (Josep Pla, “El Quadern Gris”) La memòria fa com el nàstic, al final sempre falla (...) L’escola és un lloc de trobada entre dues generacions que s’ensenyen mútuament; un lloc de reflexió on l’ordre establert, més que perpetuar-se, pot renovar-se acollint els nous impulsos evolutius de cada nova generació (Rudolf Steiner) El nostre món ha degenerat últimament [...] els infants ja no obeeixen als seus pares, i és evident que s’apropa la fi del món (Anònim, Assíria, 2.800 a. C.) Potser amb els fills ens haguem acostumat massa a acudir a l’especialista per resoldre tots els seus problemes. A veure si al final els capriciosos i malcriats serem nosaltres mateixos, els adults (..., “Educar, Educamos Todos”) Qui es considera un aprenent té més possibilitats de convertir-se en un bon mestre que qui es creu un savi (Ricardo Moreno, Panfleto Antipedagógico, 2006, professor retirat del Gregorio Marañón de Madrid) L’educació consisteix en el cultiu de la mediocritat imitativa generalitzada (Josep Pla, “El Quadern Gris”) Eduqui en la humilitat, no és que el seu fill no sigui el mes maco del món, és que la majoria de pares pensen el mateix i és del tot impossible que tots tinguin raó (..., “Quién Fracasó con el Fracaso Escolar”) La televisió pot tenir més autoritat que el pare (Universitat de Navarra) Estudiar no vol pas dir solament llegir i repetir. Estudiar vol dir llegir i a més a més reflexionar, relacionar, integrar, detallar, aclarir, absorbir, rebutjar, decidir, saber el que té importància i el que no en té. És una operació enormement complexa i al mateix temps naturalíssima (Josep Pla, “El Quadern Gris”) Eduqui en l’acceptació d’un mateix i que el seu fill no agafi obsessions pel seu pes o por la forma del nas, ¿qui diu que Arnold Schwarzenegger sigui l’home mes intel·ligent del món o que Elsa Pataky guanyarà un Nobel pel seu cos? (..., “Quién Fracasó con el Fracaso Escolar” Abans [a l’Inquisició] els cremaven per dir veritats, ara a vosaltres [els alumnes calumniosos] us haurien de cremar per dir mentides (Joan Barceló, físic i docent, durant una classe de BUP als Escolapis, 1982) En cuanto a lo de “aprender a aprender”, es una solmemne majadería, por muy prestigiada que esté en ambientes pedagógicos. A aprender se aprende aprendiendo, igual que a nadar se aprende tirándose a la piscina. No hay algo así como un “aprender a aprender a nadar” que luego te permita aprender a nadar (Ricardo Moreno, “No es verdad que no sea verdad”) Ensenyar és sempre ensenyar a qui no sap (Fernando Savater) Tan cabdal en la dialèctica de l’aprenentatge és el que saben els que ensenyen com el que encara no saben els qui aprenen (Fernando Savater) Dominar un contingut disciplinar en profunditat significa estar mentalment organitzat i ben preparat per a ensenyar de manera general (Margret Buchmann, pedagoga) Ser professor és assumir sempre la presentació del saber i el seguiment de la seva assimilació (Philippe Meirieu) El desig d’aprendre depèn de la voluntat (Quintilià, S. I d. C.) No hi ha manera de motivar a qui no desitja ser motivat (Quintilià, S I d. C.) Els alumnes sempre s’alegren d’aprovar una assignatura, però gairebé sempre diuen que els han suspès la matèria (Enrique Moradiellos, “Clío y las Aulas”, 2012) La evaluación diagnostica el estado de conocimiento del alumno, pero en sí misma no es formativa, del mismo modo que el termómetro, los rayos X o los análisis informan sobre el estado de salud de un paciente, pero en sí mismos no son curativos (Ricardo Moreno, “No es verdad que no sea verdad”) Els teòrics que prediquen que el llarg diàleg resol tots els conflictes, o no són pares educadors o ho són però monàstics (..., “Quién Fracasó con el Fracaso Escolar”) Sólo quién tiene afición por el saber la puede contagiar (Ricardo Moreno, “No es verdad que no sea verdad”) Considerar la vagancia o el mal comportamiento como una enfermedad es tan absurdo como castigar a un niño porque tiene sarampión (Ricardo Moreno, “No es verdad que no sea verdad”) Si els defectes es tracten com si fossin patologies, es bloqueja tota capacitat de millorar (Ricardo Moreno, De la Buena y la Mala Educación, 2008) Tots els bons mestres esdevenen veritables pedagogs, però no tots els pedagogs esdevenen bons mestres (..., juny 2009) Què passaria si tanquéssim les facultats de medicina? Que ens quedaríem sense metges. Però què passaria si tanquéssim les de pedagogia? Res (Adolf Tobeña, catedràtic de la UAB) Pegagogs molt avantguardistes sostenen que l’important no és ensenyar sinó que els alumnes pensin per si mateixos [...] però davant la Secta (dels pedagogs) els professors han de ser acrítics, sumissos i genuflexos (Ricardo Moreno, De la Buena y la Mala Educación, 2008). Per a criticar les coses cal saber de què es parla, i per saber-ne cal estudiar (Ricardo Moreno, De la Buena y la Mala Educación, 2008) Si la ironia és divina, el sarcasme és el diable (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Sols si les coses manuals són automàtiques el cervell restarà lliure per a tasques de pensament crític i creatiu (Liliane Lurçat, mestra francesa) Ni los buenos profesores lo son gracias al CAP ni los malos van a mejorar por hacer cursillos de pedagogía [...] El hecho es que existen magníficos profesores que no han estudiado pedagogía y ningún buen médico que no haya estudiado medicina (Ricardo Moreno, “No es verdad que no sea verdad”) La mejor manera de que la enseñanza pública resista frente a la privada (de calidad) consiste en no degradar la enseñanza pública (con reformas tipo LOGSE, LOCE o LOE) (Ricardo Moreno, “No es verdad que no sea verdad”) Quan els fets contradiuen les idees podem negar els fets o rectificar les idees. Mentre els creadors de la reforma continuïn negant les fets, el desastre educatiu anirà en augment (Ricardo Moreno, De la Buena y la Mala Educación, 2008) Educar és sobretot posar límits amb arguments breus i justos (..., “Quién Fracasó con el Fracaso Escolar”) Una enseñanza (la reforma i les seves filles) en la cual se puede pasar de un curso a otro con ocho asignaturas suspensas sí es una enseñanza que abandona el esfuerzo (Ricardo Moreno, “No es verdad que no sea verdad”) Educar [...] no és substituir l’esforç pel plaer, sinó ajudar a l’infant a trobar plaer en l’esforç (André Comte-Sponville, 2003) Educar és donar estima i molta dedicació, però també donar exemple i dir NO a moltes de les seves demandes (..., “Quién Fracasó con el Fracaso Escolar”) Un nen no es queixa tant de les pallisses que li han donat com de les abraçades que no ha rebut (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Educar a un nen no és arribar a un acord de mútues concessions, es imposar unes normes i rutines que el nen no sempre podrà entendre, però que sempre ha d’acatar (Ricardo Moreno, De la Buena y la Mala Educación, 2008) Una idea no per semblar nova és bona, però a més a més pot passar que ni tant sols sigui nova (parlant sobre noves pedagogies actuals ja inventades pels grecs fa més de 2.000 anys, Ricardo Moreno, De la Buena y la Mala Educación, 2008) No tota idea per ser nova ha d’esdevenir bona, d’igual manera que no tota idea antiga esdevé dolenta per ser antiga [...]. No es tracta doncs de renovar l’ensenyament sinó de millorar-lo estudiant el passat per no oblidar les bones idees i no repetir les dolentes (Ricardo Moreno, De la Buena y la Mala Educación, 2008) Si el primer dia que el seu fill va trepitjar el barret del seu cap no li va dir res, imaginis que farà quan ell en tingui un de propi: si és de barret perdre el cap; si és de cap, perdre la feina (..., “Quién Fracasó con el Fracaso Escolar”) Els valors són una gran cosa, però per tal d’adquirir-los cal viure’ls entre pautes i rutines familiars (..., “Quién Fracasó con el Fracaso Escolar”) Consentir a un menor per deixar d’escoltar les seves demandes delata un obvi desinterès per ell (..., “Quién Fracasó con el Fracaso Escolar”) El primer que necessita un nen és sentir-se estimat, quelcom que mai no sent per mes regals que rebi (..., “Quién Fracasó con el Fracaso Escolar”) Si tant estima als seus fills, el primer que haurà d’aprendre a dir és simplement NO (..., “Quién Fracasó con el Fracaso Escolar”) Els polítics, modificant cada any la reforma, sols pretenen demostrar que “fan”, però el que realment sembla és que no saben què fer (..., “Quién Fracasó con el Fracaso Escolar”) La societat és un reflex de l’escola que han tingut els seus ciutadans (Ricardo Moreno, De la Buena y la Mala Educación, 2008) Un bon mestre no és qui espera que l’admirin, sinó que el superin (..., “Educar, Educamos Todos”) i si el superen i no ho admet deixa de ser mestre, però si ho admet ho continua sent (...) Qui estima de veritat l’estudi, estudia per saber més, no per saber més que els altres (Ricardo Moreno, De la Buena y la Mala Educación, 2008) L’escola no ha de ser l’espill que reflexa, sinó el far que il·lumina (Ricardo Moreno, De la Buena y la Mala Educación, 2008) S’ha d’inculcar, no els valors que hi ha de fet a la societat, sinó els que hi hauria d’haver (Ricardo Moreno, De la Buena y la Mala Educación, 2008) Un aula ben portada ha d’esdevenir un gran laboratori d’idees (..., “Quién Fracasó con el Fracaso Escolar”) Sempre que ensenyis, ensenya a la vegada a dubtar del que ensenyes (José Ortega y Gasset) Una llar sense llibres és com un cos sense ànima (Cicerón, 106-43 a J.C.) No sempre qui educa és educat, però qui és educat sempre educa (..., “Educar, Educamos Todos”) Les paraules són nans, els exemples són gegants (Proverbi suís) Els exemples corregeixen molt més que les reprimendes (anònim) Un mestre no és sols qui ensenya a saber, sinó qui ensenya a ser (Víctor Frankl, psiquiatra) Per educar a un sol nen cal tota la tribu (Proverbi africà) No hi ha una altra educació possible que la d’intentar ser un exemple; i si no hi ha altre remei, un exemple que no s’ha d’imitar (Albert Einstein) L’atenció és l’escarpa de la memòria (Gaston Duc de Lévis) El que un mestre proclami el desig i la decisió de continuar aprenent és senyal inequívoca que sap seguir ensenyant (M. Elena Vizcarro, periodista) Cal parir pensant en educar i no en París pensant en parir (..., “Quién Fracasó con el Fracaso Escolar”) Gran part del millor ensenyament sorgeix de la investigació, i gran part de la millor investigació de l’ensenyament (John Wheeler, S. XX) Que el pare es domini és la millor advertència per als fills (Demòcrit) Millor disposar d’opcions pròpies, que imposicions de còpies (..., tardor 2006 pensant en la LOGSE, LOCE i LOE i el seu plagi de pedagogies constructivistes aplicades a USA pels anys 60, a Suècia pels 70, a França pels 80 i a Espanya pels 90) El que bé s’aprèn, tard s’oblida (Proverbi castellà) No tot el tradicional fou dolent perquè portés molt temps fent-se […] la frontera entre la tradicionalitat i la novetat no coincideix amb la que separava el mal del bé (Ricardo Moreno, Panfleto Antipedagógico, 2006) Una gran aula ha d’esdevenir un petit teatre (..., desembre 2005) Potser la pubertad existeix com adaptació biològica per al progrès cultural de la nostra espècie, tot i que dubto que això consoli a qui pateix adolescents recalcitrants per casa (...) Si els nens fessin cas de les raons, no hi hauria necessitat de ser educats (J.J. Rosseau) El que es concep bé, s’enuncia clarament (S. Ramón y Cajal) El concepte sense intuïció està cec, i la intuïció sense concepte està buida (I. Kant) Els mestres han de ser conservadors avui per rectitud de consciència per tal que alguns alumnes puguin ser demà revolucionaris amb coneixement de causa (Fernando Savater) Il futuro con il cuore antiguo (Levi) Avui l’alumne fa valer la seva incapacitat com un privilegi. Si no pot aprendre una cosa diu que és perquè hi ha quelcom erroni en ella i especialment en el mal professor (P. Roth) No qui té vocació [...] serà necessàriament millor professor [...] d’un metge volem saber si diagnostica bé, no si té vocació. I si no sap curar, per molta vocació que tingui, no ens posem a les seves mans (Ricardo Moreno, De la Buena y la Mala Educación, 2008) Si cada generació pensa que el progressisme és fer el contrari del que van fer els seus pares, no farem altra cosa que repetir los errors dels nostres avis (Ricardo Moreno, Panfleto Antipedagógico, 2006, professor retirat del Gregorio Marañón de Madrid) Qui posa normes al joc s’enganya si diu que és jugador, el que el mou és la por que se sàpiga que mai no va jugar (Luis Eduardo Aute, aplicable als pedagogs que dictaminen normes teòriques per aplicar a les aules des del seu despatx, aplicable a molts polítics que no saben de què parlen) L’escola d’avui ja no ajuda als incultes a tornar-se cultes sinó que els fa creure que ja són cultes (Inger Enkvist, Universitat de Lund, Suècia, parlant de la reforma educativa constructivista que ha rebaixat nivells i estafat a la societat europea) Les solucions teòricament bones, quan es posen en pràctica, poden esdevenir no tan bones (José Antonio Marina, filòsof i escriptor. Cal pensar aquí en els pedagogs que poc van trepitjar una aula però que van dissenyar la reforma educativa) Un ase connectat a Internet continua sent un ase (José Antonio Marina, filòsof i escriptor. Cal pensar aquí en la idea del govern Zapatero dels llibres digitals a l’aula) La diferència entre l’inculte d’abans i el d’avui rau en què el d’abans sabia que no era culte (Inger Enkvist, Universitat de Lund, Suècia, parlant de la reforma educativa constructivista que ha rebaixat nivells i estafat a la societat) Tingueu present que un bon mestre, sota d’un pi fa l’escola (mestre de minyons de Castellserà, segons Jordi Pujol) Alguns pares manen a l’escola sense saber manar a casa (..., 2009) Abans de manar cal aprendre a obeir (dita clàssica) L’escola s’ha convertit en un espai terapèutic enlloc de ser un camp amb regles clares (Frykman 2001, etnògraf) El descontent actual corre el risc de provocar una caiguda de gran part de la humanitat cap a la negació del pensar (G. Maire) Si no existís el NO, els nostres SÍ no tindrien força (Schelling) Tant de bo l’educació li prengui el lloc a la repressió (Isabel Clara-Simó, “Els Racons de la Memòria”) La ESO significa enseñanza secundaria obligatoria pero en nada se obliga a estudiar a quienes se niegan a hacerlo (...“De Padres a Profes”). Si els pares no envolten al seu fill en l’estima i en el coneixement, aprendre mai no serà atractiu per al fill (...) Educar resulta muy lento, pero sin confianza se vuelve eterno (...“De Padres a Profes”). La broma desarma mientras que la bronca la arma (...“De Padres a Profes”). Un buen sistema puede educar a quien se deje, no a quien de antemano lo rechaza (...“De Padres a Profes”). Los adolescentes deben confiar en nosotros para que nosotros podamos confiar en ellos (...“De Padres a Profes”). Si el primer día su hijo pisó el sombrero del jefe de estudios y éste no le dijo nada, imagine que hará cuando el zagal tenga uno propio, si es de sombrero, perder la cabeza, si es de jefe, perder el trabajo (...“De Padres a Profes”). La confianza da asco y la distancia respeto (...“De Padres a Profes”). Usted no querría algo mascado y digerido para su boca, con las soluciones de los deberes, ejercicios y exámenes ocurre lo mismo, el adolescente debe digerirlos por si mismo y no recibirlos masticados y ensalivados por otros (...“De Padres a Profes”). Con los exámenes preparamos el futuro personal y profesional del estudiante, no el perdón de sus pecados (...“De Padres a Profes”)

martes, 4 de febrero de 2014

8TV i EL NIVELL EDUCATIU DE L’ANGLÈS

El nivell d’anglès del nostre país dista molt del de països com Islàndia o Portugal. Molts, i sota tòpics falsos, són els qui culpen del baix nivell d’anglès als docents que l’ensenyen però la realitat és una altra, i és que si vols mentir digues el que sents a dir. Per aprendre un altre idioma ja des de petits cal immersió en aquesta llengua. Per Islàndia et trobes vailets de set anys que parlen l’anglès perfectament, a part de l’islandès, ja que les pel·lícules no venen doblades per televisió. El nostre país resta molt lluny d’aquesta fita. Em sobta doncs l’atac reiterat que alguns mitjans fan en contra els professors d’anglès del nostre ensenyament públic. Aquests professionals s’han passat cinc anys de llicenciatura, més altres de títols d’anglès i uns altres d’oposicions per al cos d’ensenyament. Què més els cal? A molts polítics, que ben pocs dominen aquesta llengua saxona, no se’ls exigeix tant, fins i tot molts ni ostenten títol universitari. M’escandalitza en tot això el reportatge que 8TV va emetre el passat dissabte sobre l’ensenyament de l’anglès. En aquest es mostrava una informació totalment parcial de la realitat nacional deixant els docents de la pública com els culpables del baix nivell d’anglès dels nostres fills. En contrapartida apareixia una coneguda acadèmia privada d’anglès com la bona en detriment de l’escola pública. No serà que 8TV volia fer-li propaganda? Com deia l’escriptor francès Jean-Françoise Revel, la televisió és la violació de les multituds. Potser que parem de parar el sac.

sábado, 1 de febrero de 2014

FRACASO ESCOLAR O FRACASO POLÍTICO (11)

III. SUS HIJOS Durante este libro se ha pasado de la familia al inicio de curso y de éste a como debe ser llevada un aula, pero para optimizar la educación hay que conocer mejor a los alumnos y ver que métodos convienen más a unos que a otros. Durante los siguientes apartados se destilarán diferentes técnicas y estrategias que los institutos desarrollan a tal efecto. Los adolescentes todavía son barro a moldear por muy duros que ellos quieran mostrarse. Cruzar su escudo de defensa y conocer su espíritu nos dará la llave de su confianza. Educar resulta muy lento, pero sin confianza se vuelve eterno. Conocer a los hijos, conocer a los alumnos Me confiaba un amigo mío y profesor de tecnología que para conocer a sus alumnos más pícaros de primero de la ESO les ponía a prueba ya el primer día de clase. La práctica era muy sencilla, les lanzaba una ironía en medio de una explicación y observaba quienes la pillaban. Normalmente a principio de curso los alumnos viven con cierta tensión o distancia las peroratas de los docentes de tal manera que lo perciben todo con bastante seriedad. Luego las semanas aflojan el asunto y los escolares vienen ya más relajados al centro. Dicho lo anterior, y cuando los adolescentes empiezan el curso, una ironía no la suelen ni pillar ni entender, sólo los muy pícaros y a menudo más inteligentes lo hacen. Mi buen amigo y profesor así la intercalaba en su charla para observar quienes se percataban del sarcasmo. Con sólo observar la clase ya sabía quienes sí y quienes no. Hay otros docentes que les encanta inundarse de papeleo y a principio de curso pasan tediosos cuestionarios a sus alumnos para saber de ellos y mejorar las intervenciones en el aula. No obstante muchos de estos formularios a veces no mejoran las prácticas didácticas, solo las entorpecen. La observación resulta más eficaz que muchas respuestas sobre un papel. El docente antes mencionado utilizaba un cuestionario de observaciones muy visual y práctico. Para conocer a sus alumnos no les pedía el nombre del padre, de la madre o de su profesión, simplemente requería que marcaran una frase de cuatro posibles para conocer sus perfiles personales. Después, y con símbolos chiquitines, describía el alumno en su cuaderno de anotaciones, algo de una utilidad bárbara durante las reuniones de evaluación o en las entrevistas con sus padres. Sólo con mirar aquella minúscula casilla aquel docente sabía todos los pormenores del alumno y sabía que añadir en el coloquio. El cuestionario anterior consistía en una serie de preguntas con cuatro columnas a marcar. Éstas iban en orden de mejor a peor. Por tanto, una vez realizado el formulario, las casillas de la derecha delataban los problemas mientras que las de la izquierda correspondían a la normalidad familiar. Sólo con mirar y anotar los resultados de las celdas diestras bastaba para tener suficientes datos sobre el escolar. Creo oportuno comentar este cuestionario aquí y su interpretación para otros educadores, padres o docentes. El formulario anterior permite obtener información del adolescente en varios niveles: rendimiento y capacidad académica (3, 4, 5, 6, 18, 30 y 43); aceptación y adaptación en el centro (1, 2, 7, 23, 35 y 38); esfuerzo y dedicación (9, 10, 28 y 31); grado de autonomía (14, 15, 16, 17, 26 y 29); relaciones familiares (8, 16, 17, 19, 20, 21, 22, 24, 33, 36, 37, 39 y 41); y por último posibles patologías causantes de falta de atención como dislexia y lateralidad (27, 42, 34, 40, 11, 12 y 25). Todas resultan cruciales para saber qué decir y qué decidir ante un púber por parte de su educador. Las preguntas sobre nivel académico son obvias ya que inquiere al alumno sobre cosas concretas y directas de sus notas en clase, pero el grado de aceptación muchas veces pasa inadvertido por los escolares sin ser conscientes de su problema. En este aspecto las preguntas 1, 2, 7, 23, 35 y 38 cuestionan básicamente lo mismo, algo que nos permite también observar el grado de sinceridad del alumno. Si éste responde de manera dispar a tales preguntas será señal que se tomó a pitorreo el cuestionario, pero en caso que en todas marque columnas similares nos dice que debe ser muy sincero consigo mismo y con los demás. El grado de esfuerzo y trabajo resulta bastante claro para el alumno. Si por lo anterior sabemos que el escolar resultó sincero podremos creer lo que nos diga. La cuestión 31 resulta aproximativa para ver si es sufridor o no acorde con lo que diga anteriormente, y la 28, las horas dedicadas al deporte, si son muchas y saca buenas notas nos da idea de gran autonomía y responsabilidad ante la vida, capacidad que refrendarán las cuestiones 14, 15, 26 y 29. En tal caso, si también saca buenos resultados y responde que no le revisan la agenda ni los deberes, estamos delante de un alumno entrenado en la autonomía y la responsabilidad, en caso contrario nos delata a unos padres ausentes y que controlan poco a su prole. Las cuestiones sobre gatear o chutar el balón (11, 12 y 25), nos dan idea de posibles problemas de lateralidad entre los hemisferios cerebrales, algo a detectar en primaria y que bajo terapia pudo ser corregido, en caso contrario llegó a secundaria provocando bajos rendimientos académicos. Una manera de detectar en casa si su polluelo padece problemas de lateralidad es plantarle un folio con un agujero en uno de los lados. Pídale entonces que agarrando la hoja con las dos manos observe a través del hoyuelo algo situado delante suyo. Si su lechón se lleva la hoja directamente a un solo ojo, mala señal. En tal caso resulta aconsejable llevar al chaval a un optometrista para salir de dudas. La dislexia también sigue iguales derroteros que el asunto de la lateralidad. Si al leer o al escribir los niños mezclan letras y con ello ven palabras distintas a las originales mal asunto, si encima leen con dificultades habrá que sospechar, y si escriben mal con la intención de esconder errores de ortografía casi seguro que estamos delante de un disléxico. Es muy importante que en primaria se detecten todas estas anomalías. El modelo escolar finlandés, tan aplaudido por muchos, se fundamenta en gran parte en la detección de patologías que provocan dificultades en el aprendizaje más una intervención inmediata sobre las mismas. Por ejemplo, si en primaria se detecta a un escolar con dificultades en la lectura, en menos de una semana ya está siendo atendido por un especialista. En nuestra península la cosa pasa por reuniones entre familia, asesores psicopedagógicos y el EAP. A veces se tarda un año hasta que se da luz verde a la intervención, es decir, que se pierden 365 días de terapia. En Finlandia, país con el menor fracaso escolar europeo, hay muy pocos psicólogos y trabajadores sociales destinados a diagnósticos que luego ellos no saben resolver. Apruebe pues al docente que realiza una inspección de sus alumnos con un cuestionario como el que estamos comentando. La detección de patologías reside sobretodo durante primaria, es allí donde más se detectan dislexias, problemas de lateralidad, visión errónea, sorderas u otros. Si ello no se hace en su centro, haga su demanda. Si su lechón obtiene resultados bajos, consulte una opinión médica por si una de las anteriores causas pudiera afectar a su alevín, en Finlandia así lo hacen y mucho mejor les va. Detectados los problemas a tiempo pueden subsanarse, de otro modo, en secundaria el asunto se nos transmuta en un monstruo de muchas cabezas, de muchos quebraderos de éstas aunque haya miles de psicólogos y trabajadores sociales en los institutos. De todas formas, no se obsesione en hallar siempre una explicación médica a los malos resultados académicos de su chaval, no todo tiene una explicación clínica y quizás se trate todo de un mal hábito de estudio, constancia y esfuerzo. Para eso no hay fármacos, sólo voluntad educativa, rutinas de estudio y esfuerzo individual. Otro de los aspectos que nos vislumbra el test anterior son las relaciones familiares con el púber, relaciones que un diestro docente debe tener en cuenta al conocer a sus alumnos. Una de las causas básicas del fracaso escolar es la falta de dedicación y control de los progenitores hacia sus chavales. Saber si comparten o no conversaciones en casa (19, 21 y 22), si acatan bien las órdenes (36), si se les regala demasiado en la vida (20 y 41) o si no se les exige demasiado (22 y 39), resulta esencial para una correcta educación. Con toda esa información el tutor sabrá qué decir y qué decidir ante las familias. Los resultados del cuestionario anterior pueden ser transcritos a la libreta de notas con pequeños símbolos, algo que reduce gigantescos y pedantes informes que pocos educadores llegan a leerse. Me contaba el profesor que diseñó el test que para dislexia ponía una D mayúscula, para posibles problemas de lateralidad una L, para padres ausentes un Pa, para capacidad baja –C, para la falta de esfuerzo -T y así muchos más artefactos que resumían las más de cuarenta preguntas del formulario. La finalidad de tal concentración de información ya se remarcó anteriormente, poseer el perfil del adolescente en un cuadrito del bloc de notas ante cualquier reunión con otros docentes o con los padres. Pero lo mejor de una síntesis así no es para los adultos sino para los alumnos. Si durante la clase un alumno manifestaba un comportamiento anómalo mi profesor consultaba sus anotaciones concentradas y decidía como intervenir, si bronca, si amonestación, si nada o si conversa posterior. Cada individuo es un mundo, y saber como es un adolescente permite actuar según su interior, confianza e intereses. Los intereses de los adolescentes Una profesora de Gavá me contó que una de sus tutorías preferidas era la que sigue. Escribía en la pizarra una serie de conceptos que luego sus bachilleres debían votar según sus intereses. Los términos a votar eran libertad, belleza, amistad, amor, perfección, placer, fe, bien, promiscuidad, realidad, verdad, felicidad, virtud, positivo y blanco. Los adolescentes podían elegir dos de todos ellos y los más votados solían ser tres, la felicidad, la libertad y la amistad, he aquí los intereses de los púberes, aunque ya hablamos anteriormente de uno aquí no incluido, el sexo. Pasados los comicios se les pedía a los alumnos que definieran esos tres conceptos que tanto valoraban. En ello aparecía el debate, los escolares no llegaban a un acuerdo sobre lo que era la felicidad, por tanto la profesora les proponía que pasaran al siguiente, a la libertad en donde se encallaban nuevamente con matices. Por tanto, sólo quedaba abordar el tercero, el de la amistad pero otra vez ocurría lo mismo, y los escollos surgían sin dejar avanzar el debate. De repente, y de forma premeditada, la docente escribía los antónimos, de libertad esclavitud, de belleza fealdad, de amistad enemigo, de amor odio, de perfección imperfección, de placer dolor, de creyente ateo, de bien mal, de promiscuidad celibato, de realidad ideal, de verdad mentira, de felicidad tristeza, de virtud defecto, de positivo negativo y de blanco negro. Es decir, que esos conceptos se podían definir desde su contrario pero muy difícilmente desde la nada, ¿que por qué? Por que eran conceptos abstractos en gran medida dependientes de sus experiencias personales. Aquella mujer les dejaba pensar y debatir de nuevo con una intención muy singular, que los intereses de su edad surgieran y que vieran que eran pues muy distintos de los del mundo adulto. Para un adolescente la libertad es algo muy anhelado dado que no posee independencia económica, pero para un adulto la libertad implica muchas obligaciones que hasta le pueden robar su libertad. De igual forma hablaríamos de la amistad y de la felicidad. Así lo reflexionaba la profesora al final de la clase. << La conclusión es que todos los conceptos de libertad, belleza, amistad, amor, perfección, placer, fe, bien, promiscuidad, realidad, verdad, felicidad y virtud yacen bajo el prisma humano y por tanto resultan muy subjetivos, por ese motivo sólo ganan sentido ante su opuesto, ante su antónimo. Por eso también en el mundo hay mucha manipulación política con tales conceptos, pero lo importante de esta tutoría es que os percatéis que lo que ahora os resulta muy importante a vuestra edad, de adultos quizás cambie en función de las influencias que os rodeen. La edad y el entorno adulteran y limitan toda realidad. Ningún gobierno, creencia o plan de desarrollo ha defendiendo a ultranza el conocimiento por delante de todo lo demás >> Como siempre es cuestión de intereses. En fin, cualquier buen docente debe ser consciente de la asimetría entre las prioridades adultas y las de los púberes, algo que se aprende mucho mejor fuera del colegio. Nos vamos de excursión Una forma muy efectiva de conocer a los alumnos no es en el aula, es fuera de ella. De todas formas, un abuso de las excursiones perjudica el ideario escolar al romper la rutina para el aprendizaje. Sólo en su justa medida estas salidas son una ocasión deliciosa para conocer como son nuestros estudiantes entre otros objetivos. El instituto condiciona su respuesta y sus acciones, en libertad en cambio se comportan con más naturalidad. Ejemplo de tales situaciones son las excursiones, los recreos y las colonias. Durante las excursiones, y para conocer mejor a los tutelados, hay que prestar atención a dos premisas, lo lúdico y el control. Juegos y bromas pueden crear que los alumnos se abran al docente, algo que potencia la confianza de los adolescentes hacia sus adultos educadores. Recuérdese que los púberes cierran puertas con los mayores para abrirlas a la pléyade de su edad. Por tanto, las diversiones y los juegos ofrecen desplegar nuevos vínculos entre profesores y alumnos, la broma desarma mientras que la bronca la arma. Había un profesor de primero de la ESO que patentó el juego de voy pisando. Previamente explicado en clase y con la confianza ganada de ésta, el docente lo aplicaba durante los desplazamientos a pie. El gran problema de andar con más de treinta alumnos por la calle son los rezagados. Por tanto, el juego de voy pisando resolvía tal lastre al pisarles en sentido figurado los talones por detrás. Tomado como un juego, los alevines de primero incluso deseaban ser pisados. Pero entre tanto juego y broma no se puede olvidar que los profesores son los máximos responsables de esos escolares fuera del centro, por lo que pasar lista a menudo es harto aconsejable. El extravío de un miembro del grupo afecta a todo el mismo, si uno falla, fallan todos. El descanso entre las clases también proporciona ese espacio de observación de los escolares. Conocí a un maestro en Granollers que utilizaba las horas de patio para observar a sus alumnos para así conocerlos mejor. El recreo, sin ser un espacio ajeno al centro educativo, sí desinhibe a los escolares en gran medida y nos muestra su cara más real. Con igual objetivo se pueden organizar unas colonias a inicio de curso, sobretodo en primero de la ESO cuando llegan por primera vez al instituto. Todo ello, excursiones, observación durante los patios y colonias, son señales de un centro interesado en conocer a sus hijos para saber mejor como educarles. Conocidos así a los alumnos, los profesores tienen una idea aproximada de cómo son sus chavales, algo que les debería permitir actuaciones lo más precisas posibles sobre cada uno. Veamos, y según la tipología de cada púber, algunos ejemplos de pautas de intervención sobre ellos.

2001 DITES (9)

COMPROMÍS? Quan no hi ha sang, botifarres no s’hi fan (Proverbi català) L’agraïment se l’emporta el vent, el compromís queda en ferm (...) En uns ous ferrats amb botifarra la gallina s’implica però el porc s’hi compromet (Proverbi americà, adaptat) HUMILTAT? DISCRECIÓ? Considerar-se tothora un pecador sinistre pot donar una certa esperança d’arribar a la humilitat i la discreció (Josep Pla, “El Quadern Gris”) Si el pecat fos a la cara que ni hi hauria de màscara (Proverbi català) Un bon veí és un home que no veu res i ho comprèn tot (Proverbi kazak) Si obres la boca, les teves paraules han de valer més que el teu silenci (Proverbi àrab) L’ésser humà té dues orelles i una boca per tal que pugui escoltar el doble del que parla (Epicur?, 135 d. C.) El secret d’avorrir a la gent és dir-ho tot (Voltaire) Distreure’s és la cosa més avorrida del món (Joan Sales, Incerta Glòria) Tots els homes s’equivoquen, sols els grans homes reconeixen l’error (Fontanelle) Abans de dir mal d’algú, primer t’has de mirar a tu (Proverbi català) Qui eixampla el cor, estreny la boca (Proverbi xinès) No es pot matar tot el que és gras (Proverbi català) Si sabéssim el poc que els demés pensen en nosaltres, no ens preocuparíem pel que puguin pensar (L’Alcorà) Sols aquell que pot plenament callar-se pot dir coses amb plenitud (Sören Kierkegaard) Si ets prou valent per admetre errors de criteri, sempre els pots esmenar (Haruki Murakami, “Kafka a la Platja”) Si tots els músics volguessin ésser el primer violó, no fóra possible formar una orquestra (Schumann) Saber que no saps ja es saber (Dr. Lair Ribeiro, metge i escriptor) Tots som ignorants, si més no en temes diferents (Dr. Lair Ribeiro, metge i escriptor) Al pot petit hi ha la bona confitura (Proverbi català) L’experiència és allò que ens és útil per comprovar que el que hem fet fins ara no serveix per a res (Joan-Ignasi Ortuño, periodista) A boca tancada no entren mosques (Proverbi català) Els anys i els diners, no es diuen pels carrers (Proverbi català) SINCERITAT? NOBLESA? VERITAT? Qui busca la veritat ha de, mentre pugui, dubtar de tot (Descartes) La dubta ofèn però qui dubta respecta la veritat (...) La veritat és tan poderosa que fa vacil·lar al més enlairat dels homes (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Mai no ens ha fer mal el que ens diuen sinó el que no ens diuen (Joan-Ignasi Ortuño, Mientras me Ducho, 2012) Tot i que la veritat dels fets brilli, sempre s’esbatussaran els homes en la trinxera subtil de les interpretacions (Gregorio Marañón) Ésser sincer és mostrar-se en període de perfeccionament (L. Lavelle) Un periodista sense valors és un franctirador que ens posa en perill a tots (Màrius Carol, La Vanguàrdia, 22.11.12) Un bon diari és una nació parlant amb si mateixa (Arthur Miller) Les paraules se les emporta el vent (Proverbi català) Sols la veritat ofèn (Proverbi francès) Goebbles va dir que una mentida repetida mil cops acaba sent veritat. Ara imagineu-vos si haguéssim fet això amb les veritats (...) Sols mor de veritat aquell qui no deixa bon record (Proverbi persa) La sinceritat ens fa forts i valents perquè ens acosta a la veritat (Joaquim Pijoan, “L’amor a Venècia”) Nens i gent boja, la veritat en la boca; assenyats i savis, la mentida en els llavis (Proverbi castellà) Si les teves fotos no són prou bones, és que no estaves prou a prop (Robert Capa, fotoperiodista) Dir la veritat sempre és més eficaç a llarg termini que la més elaborada de les mentides (Dr. Lair Ribeiro, metge i escriptor) Solament la il·lusió és fàcil. La veritat és sempre difícil (Rabindranath Tagore, literari indi, 1861-1941) Per fondo que es faci el foc, el fum respira (Proverbi català) Qui avisa no és traïdor, és avisador (Joan-Ignasi Ortuño, periodista, “Oh! Menage Ala Poesia”) La veritat absoluta no existeix i això és absolutament cert (Les Luthiers) AMISTAT? RESPECTE? Un amic és qui ho sap tot de tu i malgrat això t'estima (Helbert Hubbard, 1910) Quan un meu amic és borni, el miro de perfil (Joubert) Si tots els homes sabessin el que parlen els uns amb els altres, no hi hauria quatre amics en el món (Blaise Pascal, 1623-1662) Qui canta les veritats perd les amistats (Proverbi català) La confiança fa fàstic i la distància respecte (...) Digues com calces i et diré com ets (Proverbi català) Digues amb qui vas i et diré qui ets (Proverbi català) AMOR? ESTIMA? ENAMORAMENT? L’amor més elevat es demostra renunciant a ell (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Qui festeja bestieja (Proverbi català) L’home enamorat segueix a la dona com el bou que condueixen al sacrifici (Salomó, S. X a. C.) És fàcil caure de genollons als peus d’una dona si us ha pujat al cap; el difícil és aixecar-se després (Joan Sales, Incerta Glòria) No busquis l’amor perfecte, qui el busca es casa amb Déu (... “una monja”) Al rosa, l’amor s’hi posa (Proverbi català) Al lila, l’amor s’hi enfila (Proverbi català) Al verd, l’amor s’hi perd (Proverbi català) Al blau, l’amor hi cau (Proverbi català) Al groc l’amor no hi pot (Proverbi català) Qui et vol bé, et farà plorar (Proverbi català) Qui et vol bé, et farà riure (...) No hi ha cadena més amable que la mirada de l’altre (Joan Barril, 2009, Les Terres Promeses) Qui amb els ulls t’arriba a l’esperit, t’arrenca de la solitud (..., La Mirada d’Islàndia) Amor, amb amor es paga (Proverbi català) L’amor és fàcil i el que no és fàcil no és amor (Rosa Pozo, laboral de correus) Tots busquem una persona perfecta que accepti les nostres imperfeccions (Jesús Castellón Motta, “Las Olas del Tiempo”) L’amor és el triomf de la imaginació sobre la intel·ligència (Murphy) Les criatures petites com nosaltres sols podem suportar la immensitat gràcies a l’amor (Carl Sagan, “Contact”) L’amor a França és una comèdia, a Anglaterra una tragèdia, a Alemanya un melodrama i a Itàlia una òpera (dita italiana) L’amor porta a la vida, la por a la mort (Clément Marot) Per l’amor i la mort, no hi val fer el sord (Proverbi català) L’amor és un got que es trenca si l’agafes amb mans tremoloses o amb massa força (Proverbi rus) Els petons són la destil·lació de l’emoció (Joan Barril, 2009, Les Terres Promeses) L’amor és un oceà d’emocions completament rodejat de despeses (Lord James Dewar, físic anglès, 1842-1923) No hi ha amor més sincer que l’amor al menjar (Shaw) L’amor se’n va però ella es queda (Capri) Per bé estimar cal molt renunciar (...) Creiem que la felicitat rau en l’enamorament, però del cert que aquest estat sols és una trampa per a la perpetuïtat de la nostra espècie (..., “El Complot dels Déus”) L’amor etern dura tres mesos (Les Luthiers) L’amor té dos moments deliciosos, el primer i l’últim. El greu és el temps que passa entre els dos (Noel Clarasó, escriptor) Qui tant t’espera, molt et valora (..., “Les Cinc Cares de la Terra”) L’amor és com les plantes: qui vulgui recollir-lo, ha de plantar-lo (Jeremias Gotthelf) De res val que la intel·ligència s’avanci si el cor es queda (Gracián) Un nou dia és sempre una oportunitat de ser feliç, d’estimar i sobretot de viure el petó més dolç (Neus Carmona, economista) Hi ha gent que és incapaç d’estimar els vius i es passa la vida en canvi fent lloances als morts (Isabel Clara-Simó, “Els Racons de la Memòria”) De l’estima a l’odi sols hi ha un pas (Proverbi castellà) Que curt és l’amor, i que llarg l’oblit (Pablo Neruda) Estima frustrada, odi segur (...) SEDUCCIÓ? Quan les gallines afinen les plomes es que busquen gall (...) Per què les dones amb les corbes més aerodinàmiques són les que més resistència ofereixen? (Les Luthiers) Ven el millor de tu davant d’elles, però no siguis un cigoló. Aquest cobra per no escollir i tu has de vendre’t per ser l’escollit (...) El diner no pot comprar l’amor però segur que dóna una bona posició per negociar (Murphy) Al gener els gats busquen muller (Proverbi català) ¿Quanta colònia et poses? Les dones no és que siguin insectes, així que no et passis amb las feromones (...) No hi ha dona lletja, sinó bellesa estranya (Les Luthiers) No hi ha dones lletges, sinó copes de menys (Anònim) No hay mujeres feas si las miras por donde mean (Proverbi argentí) No hi ha homes lletjos, sinó copes de menys (Anònim) Veritat és el que mai no has d’explicar durant una seducció (...) Per a la seducció el principal escull és la timidesa, ¿o potser el millor reclam? (...) Trist és arribar a una edat on t’agraden totes les dones però tu no agrades a cap (Armando Palacio Valdés, novel·lista asturià, 1853-1938) La divisió entre lletjos i macos és una altra lluita de classes (Charo López, actriu espanyola nascuda el 1943)