DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

sábado, 21 de junio de 2014

FELIPE VI, jo vull ser Rei

Jo vull ser Rei per moltes raons, per tal que m’empari la Constitución espanyola com aforat, per tal que els meus orígens feudals ratificats pel franquisme siguin coneguts per sempre, per tal que sense haver estat escollit pel poble aquest m’aclami i feliciti sota la pressió dels mitjans que l’Estat controla, per tal que els capitals heretats de l’avi en bancs de Suïssa alimentin a la meva família, per tal de sortir a la revista Forbes com un dels homes més rics del món sense haver treballat com la majoria de ciutadans, per tal que si cremen una imatge meva siguin castigats els piròmans, per tal que si jo desfaig els símbols dels altres a mi no em passi res, per tal de semblar el salvador d’una nació que sota un deute bola de neu mai més no podrà aixecar el cap, per tal que els meus cunyats restin lluny de la meva impunitat, per tal que la meva vida íntima, per molt inmoral que sigui, mai ningú la pugui esventar, i jo vull ser Rei per tal de semblar-me al Déu Cèsar de l’antic Imperi Romà on tots l’admiraven, respectaven i temien. Ara, quan apareixes presidint grans partits de futbol, veig en tu el mateix que el passat, el pa i el circ de l’emperador cèsar. Avui dia el pa és l’atur que obtenim dels préstecs bancaris internacionals i el circ és la “roja” que presideixes per enaltir el nacionalisme espanyol en detriment de la pluralitat restant. Per cert, aquest any ella ha caigut. Tu, quan ho penses fer?

miércoles, 4 de junio de 2014

EL REY CONTRA PERE NAVARRO

Hace unos meses el líder del PSOE catalán, Pere Navarro, escandalizó a muchos con su propuesta que la casa real española abdicara. Ahora su partido, el PSOE, junto con el PP, reformarán como un rayo la Constitución Española para dar cabida a un nuevo rey, Felipe VI. Ante tal paradoja cabe preguntarse si Navarro y los suyos votarán sí o no a la monarquía en el Congreso de los Diputados. En otro caso, y viendo que PP y PSOE votan al unísono en asuntos de la Constitución, cometen errores económicos de igual envergadura, unos siendo malos neoliberales y los otros peores keynesianos, y que ambos, habiendo llevado a España a la ruina, deben favores a su banca, a otros grandes capitales y hasta a la propia monarquía financiera, hay que preguntarse de nuevo qué diferencia cabe entre ellos. Quizás sea buena idea escuchar a un Pablo Iglesias de Podemos, que dice lo que piensa y piensa lo que dice. En fin, un disidente que había entre el bloque PP-PSOE, Pedro Navarro, y ahora va y disimula lo que dijo. Quizás ocurra que poderoso caballero es don dinero o simplemente lo obvio, que Pedro Navarro dijo lo que piensa pero no piensa lo que dice.

miércoles, 28 de mayo de 2014

SEGUINT LES PASSES DELS ALMOGÀVERS Gregori Luri

Narrativa de viatges ben construïda, d’elegant redacció i de vocabulari florit, que amb un bon regust dolç en el contingut, viatja entre dues trames ben lligades i estructurades. Una ens explica el viatge recent de l’autor per terres de Bulgària, i l’altre el que empaita, la ruta que van fer els almogàvers per venjar l’assassinat del seu cap, Roger de Flor, ara fa uns set-cents anys. Ambdues històries es van trenant per mostrar-nos no sols els paisatges viscuts, sinó l’experiència interior de l’autor. Aquest, ple d’intel·ligents detalls, va descrivint aborígens i paisatges com si d’un sol concepte es tractés. En certa forma, assoleix l’essència del país que va recorrent regalant plaer estètic i de contingut durant tota la narrativa. Present i passat van equilibrant-se sadollant la curiositat del lector en assumptes almogàvers i en fondàries personals. De les dues vessants, la primera és la que hi predomina més per deixar a l’autor com un humil observador del temps i de l’espai. En tot aquest recorregut l’esperit de l’escriptor omple de manera suau i elegant la història deixant que l’aventura no esdevingui la protagonista del llibre. Així de les petites coses en fa poesia sensible amb el record intens dels almogàvers pel mig, dels detalls ínfims en fa arrelar un present descafeïnat que acarona un passat violent, intens i èpic. (Barcelona, 28-05-2014).

viernes, 23 de mayo de 2014

MESA ELECTORAL FATAL

Aquest 25 de maig m’ha tocat ser president, però no del país, sinó d’una mesa electoral. Content de tal designi començo a veure les coses d’altre color. Pels mitjans apareixen notícies que denoten que seré un pringat. Primer, escolto per la ràdio que una que va cometre un error presencial durant les anteriors eleccions, l’Estat espanyol l’ha portat a tribunals. Segon, llegeixo en la lletra petita de la meva convocatòria que en cas d’incompliment incorreré en pena de multa o de tres mesos a un any de presó. Tercer, molts coneguts, que ja els ha tocat, em diuen que repetiré comicis rere comicis ja que l’administració ha vist en mi un bon ciutadà que no li dona problemes futurs d’assistència. Quart, dividits els 62,61 euros que em paga el Ministerio del Interior per les hores que hauré de romandre davant l’urna, la cosa surt a menys de 4,5 euros l’hora. Cinquè, surt a premsa que un que li tocava estar a la taula electoral l’han exculpat al tenir entrades per a la final de Champions entre el Real Madrid i l’Atlètic de Madrid. I sisè i últim, tot plegat treballaré un grapat d’hores per tal que els eurodiputats que així surtin escollits cobrin un sou insultant, a part dietes. En fi, que se m’han passat les ganes de prestar les meves hores a la democràcia. Jo, que m’hi han obligat, trobaria molt més just que li donessin aquesta feina i sou a un dels que formen part del vint-i-cinc per cent d’aturats del país. Ja veig que de la dictadura a la democràcia hem passat d’alienar a l’individu a fer-li creure que no ho està. Llàstima que haguem tornat als inicis.

viernes, 16 de mayo de 2014

EL PENSADOR DE LA BARRA LLIURE

EL PENSADOR DE LA BARRA LLIURE Eduard Biosca (amb Toni Clapés) Teatre Monòleg teatral d’humor fi, d’intel·ligència subtil i d’un absurd corrosiu que els divendres i dissabtes per la nit es representa a la Sala Pepe Rubianes del Club Capitol. El seu creador, el col·laborador de Toni Calpés a RAC1, Eduard Biosca, ha escrit, produït i interpretat aquest guió fruit dels seus diàlegs a RAC1 amb en Toni Clapés. A través del personatge de ficció, senyor Bohigues, n’Eduard es transforma en un inculte, irreverent i ridícul amo d’un bar on la brutícia espanta els clients, atrau a les rates i inspira al seu pensador de la barra lliure. El format de l’obra és una original entrevista que Toni Clapés fa al senyor Bohigues. Temes d’actualitat van passant per l’hora i vint minuts de l’obra tot escoltant les àcides, descarades i boges respostes del desgraciat Bohigues. Més d’una de les respostes no li falta lògica i realitat, tot provocant els esclats de riallades del públic. N’Eduard, tot posat en el seu personatge descuidat, de clepsa calba, però dissimulada amb tres cabells enganxats, mai no abandona al seu irreverent senyor Bohigues fins al final d’aquesta distreta, original i divertida obra. (Barcelona, 11-04-2014).

lunes, 12 de mayo de 2014

HIPERACTIVIDAD BAJO CONGRESO DUDOSO

Estos 15, 16 y 17 de Mayo se celebrará el 5º Congreso Nacional sobre la Hiperactividad en Barcelona. Durante el mismo se mostrarán los últimos avances farmacéuticos para su tratamiento. El profesor Miquel Casas, presidente del comité científico del congreso, afirma que los trastornos de la conducta no tienen componente educacional alguno. Es decir, que en este congreso sólo se va a exponer una sola visión sobre la hiperactividad, la de una enfermedad a curar con anfetaminas y no con cambios educacionales. Este mismo hecho es el que defienden todas las farmacéuticas que casualmente subvencionan el evento. Lo más extraño es que el Departament d’Ensenyament patrocine también un congreso que dice que la educación nada tiene que ver con la conducta, un congreso dirigido casi exclusivamente a familias a quienes se les ofrece todo tipo de facilidades en desplazamientos, alojamiento, restauración y hasta descuentos en tiendas. ¿Que clase de congreso científico es éste que pretende que sus principales asistentes sean hijos, madres y padres pero no científicos, médicos y psicólogos?, ¿no se tratará todo de una simple publicidad de las farmacéuticas? Llevo veinte años impartiendo clases entre adolescentes con muchos hiperactivos por medio, ¿que qué decir de la hiperactividad? Pues que sí, que existe, pero con dos matices. El primero es que hay decenas de causas diferentes que perpetúan la hiperactividad, y la segunda es que la inmensa mayoría de ellas no son cien por cien innatas sino sólo malos hábitos adquiridos. Malas costumbres al dormir, ausencia de rutinas en casa, ausencia de esfuerzo, ausencia de disciplina, permisividad ante la impulsividad e incluso drogas, son causas de hiperactividad en informes clínicos y escolares. Ante esto no se comprende que un trastorno que se diagnostica por observación, y no por análisis clínicos, se trate más con anfetaminas, y sus efectos secundarios, que corrigiendo los malos hábitos causantes. En fin, si el psiquiatra que definió la hiperactividad, Leon Eisenberg, confesó siete meses antes de fallecer que era una enfermedad ficticia, ¿cómo se entiende este 5º Congreso Nacional sobre la Hiperactividad?

sábado, 10 de mayo de 2014

JESUS HISTORICO 11: HUIDA AL DESIERTO

En Mateo y Lucas se explica que un Jesús recién bautizado, y como si de un ritual de iniciación se tratara, se ocultó con otros acólitos por el desierto imitando a su mentor, el eremita Juan, o quizás al profeta Elías. Esa estrategia se repetiría muy a menudo durante toda la vida del Nazareno, quizás para evitar a sus perseguidores. De hecho la cárcel de Juan sobrevino al poco tiempo, algo que justificaría el amago del Galileo y los suyos. Hasta aquí todo lógico y coherente, pero los relatos de Lucas y Mateo nos hablan de un Jesús acompañado de ángeles con los suyos, algo que nos devuelve a los añadidos y metáforas que los evangelistas utilizaron para ensalzar el papel mesiánico de Jesús y su misión divina. En ello aparecen de nuevo préstamos del antiguo Egipto. El relato de Sinuhé del 2.000 a. C. cuenta que un príncipe temía reinar y que por ello se ocultó en el desierto donde sufrió calamidades. De nuevo, parece que los evangelistas quisieron coronar al personaje del Nazareno con elaboraciones propias. Otro dato que los evangelios nos cuentan durante estos amagos son los fuertes ayunos del Galileo. De hecho el Nazareno no hacía caso a menudo de las invitaciones gastronómicas de sus discípulos (Juan 7, 20) por lo que algunos han imaginado un Jesús delgado y leptosomático. De todas formas, y como siempre esto son suposiciones que no hallan correlación con otros manuscritos de la época. En otros evangelios y en los rollos de Qumrán, se calificaba a Jesús y a su séquito de comilones y buenos bebedores de vino (Mateo 11, 18-19; 1, 19 y Lucas 7, 33-34). En fin, ante tal cúmulo de paradojas sólo se puede afirmar una cosa, hacen falta más datos y no los tenemos. Lo más congruente a todo lo anterior sería un Jesús que se desplazara con un pequeño grupo de adeptos lejos de la zona del bautista y que éstos se dedicaran a hacer lo mismo, a bautizar para conseguir más seguidores. Juan, quizás más prudente, lo hacía por lugares no judíos como Perea y Samaria, pero un Jesús más atrevido realizaba sus iniciaciones en la principal provincia judía, la propia Judea (Juan 3, 22-26 y 4, 1). Esta situación explicaría con gran lógica la huida de los Nazarenos cuando el bautista sufrió el arresto.