PILAR PRIM Narcís Oller

En aquesta novel·la moderna de finals del XIX, Narcís Oller ens regala tota la seva sensibilitat en els seus personatges. Amb un estil deliciós, misteriós i ple de curiositat fa que vulguem saber com es va trenant una història on el lector se sent protagonista al desitjar que la venjança contra el mal s’assoleixi. Les grans descripcions tan detallistes de vegades voregen l’estil carrincló pel que semblen indicar un esperit molt sensible i castigat de l’autor en assumptes de sexe, fet el qual pateixen alguns dels seus personatges. La repressió sexual era molt dura en èpoques de Narcís Oller, pel que la narrativa fou força valenta al posar els personatges sota el judici d’aquesta. Aquests, d’una realitat “tomassiana”, són plens d’una humanitat equivocada però hàbil, una humanitat que condueix l’acció de la novel·la amb un aire natural, creïble però impossible de preveure, és a dir com la vida mateixa (12/02/2010).

ALOMA Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda ens aboca tot el seu esperit en els personatges femenins. Amb un estil deliciós, precís i elegant, una Rodoreda molt madura com escriptora, ens narra la història d’Aloma, una adolescent de sentiments contradictoris, en lluita amb si mateixa i amb altres personatges. Fugir és una alternativa, però els lligams emocionals ho fan tot massa complicat en aquest món trenat entre l’estima i el sexe.

EL QUADERN GRIS Josep Pla

Retrat brodat d’adjectius perfectes sobre la societat burgesa de la Barcelona i l’Empordà d’inicis del XX, un segle que estava a les beceroles d’ell mateix. La Primera Guerra Mundial i el preàmbul de la segona s’hi van destil·lant a través del que van explicant els amics i contemporanis d’en Pla. Aquest, l’autor, manté una gran disciplina escrivint periòdicament sobre les coses que passen al seu voltant. D’un estil deliciós, musical i carregat d’una ironia intel·ligent, en Josep Pla ens omple de detalls descrivint la societat catalana d’aleshores sense deixar escapar l’essencial de cada atmosfera observada. Adjectius sobre colors, textures i esperits jalonen l’espai i el temps del diari personal. Ple d’un català rústic, terrenal i de pagès, ens exposa la realitat granítica del que ell simplement observa des de la raó i descriu des de l’esperit. Unes minses espurnes d’imaginació hi són presents però sota la llicència literària sempre avisada per l’autor (07/11/2009, Gavà).

LES HISTÒRIES NATURALS Joan Perucho

Història de vampirs pel territori català amb el regust de la novel·la negra policíaca. Molt ric de vocabulari, ample de sonoritat en mots però amb molts errors científics com espècies mal citades, vertebrats mal classificats, bolets amb arrels, rates que criden... Cal afegir altres pífies geogràfiques com que a Islàndia no hi ha icebergs generalitzats amb excepció d’una badia tancada al sud de l’illa. De fet Perucho crea un doctor Watson i un Sherlok Holmes amb un perfil científic molt infantil i lluny d’aquesta realitat professional. Els científics de la narrativa, o que l’autor diu que ho són, esdevenen investigadors C.S.I. que argumenten les coses com nens petits amb premisses exageradament simples, gens empíriques i molt òbvies. Dona la impressió que els suposats científics juguen a ser doctes homes de recerca. Tot i així, i salvant la falta de coneixements científics de l’escriptor, la forma del text és excel·lent descrivint una persecució de vampirs infantil i exagerada amb moments romàntics carrinclons i forçadament ridículs. El final massa allargassat. Acabant a la pàgina 224 podia quedar força bé (Ed. 62., El Balancí 648, 2010).

MEMÒRIA D’UNS ULLS PINTATS Lluís Llach

Dolç, exquisit i mesurat d’estil, en Lluís Llach articula una història en primera persona del protagonista que deixa entreveure el durant i el després de la Guerra “Incivil” espanyola. Amb el rerafons d’una Barceloneta plena de quitxalla, un protagonista homoxesual va recordant des del present la construcció de les tensions que comportaren el conflicte i la destrucció de la societat gràcies a aquest. Les històries paral·leles dels personatges van trenant-se un i altre cop en primer pla d’aquesta narrativa. Cal insistir per tant, que la novel·la guarda un excel·lent equilibri entre el rerafons històric i l’encaix de les vicissituds dels personatges. Deliciós en detalls de la guerra i de la humanitat, desperta la complicitat del lector respecte a la mort i a l’amor. De personatges creïbles, els herois esdevenen víctimes, els covards supervivents i els joves adults. Potser l’últim capítol respon més a desigs de l’autor que no pas a un final més natural i menys cinematogràfic. El llibre en essència és un crit a l’amor, a la llibertat i a no oblidar els malvats (29/10/2012, Sant Feliu de Llobregat).

INCERTA GLÒRIA Joan Sales

Excel·lent retrat d’una Guerra Incivil a través de tota una sèrie de personatges ni bons ni dolents, ni herois ni covards, ni idealistes ni pragmàtics, simplement víctimes reals d’un entorn boig, hostil i llunyà de l’actual. Delicat en detalls, elegant de català i precís en els fets, Incerta Glòria va narrant amb ritme desigual els esdeveniments d’un protagonista que no ha sabut omplir la vida de qui l’ha volgut estimar, un preu que haurà de pagar amb terceres persones. La narrativa va descrivint un Guerra Civil on els bàndols enemics no foren el pitjor, ho foren els odis, les revenges i els enganys. Els personatges de vegades són difícils de separar ja que gairebé tots ells parlen igual amb un estil culte i elegant. Excepcions, poques, n’hi han en el cas de masovers i emigrants. Últimes tres-centes pàgines plenes d’obsessions de l’autor amb repeticions de figures literàries que tot plegat escapen de l’argument principal de l’obra (20/09/2012, Sant Feliu de Llobregat).

LA PLAÇA DEL DIAMANT Mercè Rodoreda

Deliciós, precís i elegant retrat intern i extern d’una època masclista i grisa, d’un passat on la dona havia de lluitar contra tot amb tot. Amb el rerafons d’una Guerra Incivil l’entorn va sepultant cada cop més a la protagonista alhora que fa sentir el mateix al lector, un espectador que no pot quedar-se passiu davant el creixent ofec que va construint l’obra. Al final, i sols al final, ella, la Natàlia escup el seu passat en un petit i inadvertit gest que equilibra el seu món interior amb l’exterior, un petit descans per al lector que se n’alegra.