COMO SER UN ASESINO Y NO MORIR EN EL INTENTO

Para crear un asesino en serie como personaje literario hay que tener en cuentan los asesinos reales de nuestros registros policiales. En ello ahí van algunos consejos para el personaje. 1- En las declaraciones debe decir la máxima verdad bajo la lógica y los hechos, hasta él creérselo para hacerlo creer. 2- No debe mostrar emociones vinculadas a los hechos ocurridos o que se le imputan. 3- Notas de impresora que se le imputen deben proceder de una ya destruida. 4- Ropa y enseres llevados durante el supuesto crimen, deben haberse quemado por completo en algún lugar ajeno a sus rutinas o lugares comunes. 5- Haber evitado lugares con cámaras de vigilancia. 6- El móvil apagado durante los hechos imputados. 7- Guantes y zapatos cubiertos con plástico durante el delito, y luego quemados. 8- Cuerpo o víctima enterrado i/o calcinado por completo. 9- Arma implicada, si la hubiere, quemada o destruida por completo. 10- Lugar de los hechos lejos y desconectado de la rutina del posible autor del delito. 11- Víctima desvinculada del homicida. 12- La ejecución debe simular un suicidio o un accidente, en ello la no voluntad de la víctima bajo los efectos de la escopolamina suelen dar efectos dramáticos importantes. 13- Después de los hechos no aparecer en el lugar de los mismos ni recrearse con los mirones o la prensa. El ego del asesino debe parecer profesional, frío y distante. Jamás intentar borrar sus pistas con aportaciones de cuartadas, o informaciones que intenten alejarle de los hechos. Eso da pistas a la científica. 14- Durante el acto, disfrazar su aspecto con gorra de golf, gafas y espaldas subidas con una toalla bajo los hombros, y todo ello destruido posteriormente. El personaje no debe dejar pista alguna de sus fechorías para confundir a los investigadores.

MONÓLOGO DE HUMOR: LA REGLA DE DIOS

¿Alguna vez han visto a un animal de mal humor por tener la regla? ¿Acaso las hienas andan de mala leche por menstruar? Si siempre se ríen. Entonces, ¿qué razón biológica ha impuesto tal condena a nuestras mujeres? ¿Dios? De hecho éste ya era un poquito machista. Primero creó al hombre, y digo yo, ¿por qué no a la mujer? ¿Que pasa? ¿Que empezó por lo fácil, los hombres, y luego se complicó la vida? Pero Dios creó al hombre a su imagen y semejanza, por tanto, el hombre no pudo ser simple, ni Dios mujer y ni mucho menos los dos tener la regla. Si Dios creó al hombre plagiándose a si mismo, ¿con que se inspiró con la mujer? ¿Con la costilla de Adán? Pero si una costilla es algo muy simple y a ellas no hay Dios quien las entienda. En fin, que Dios tuvo que ser muy complicado, ¿o es que fue mujer? Pero Dios era muy cachondo y les gastó una broma a las mujeres, les regaló la regla, por eso se ríen tanto las hienas cuando menstrúan, por una gracia de Dios. Pero Dios, y para redondear el asunto, otorgó a nuestras mujeres el don de procrear, todo un regalo caído del cielo: Parirás con dolor a tus hijos. Eso no era un regalo, era una condena. Menudo fue Dios. Lo que no entiendo es que todo fuera por una manzanita de nada. Si Eva llega a ofrecer el árbol entero a Adán, ¿pariríamos también los hombres? Y en tal caso, ¿se imaginan a Rajoy embarazado? Si casi ya lo está. Pero Dios con la regla también castigó al hombre: Cariño, ¿echamos un casquete? No que tengo la regla y me encuentro fatal. Pues tómate una aspirinita. No, que no me duele la cabeza. Pues por esta vez ya podría dolerte, joder. Que de joder hoy nada . Pues estamos listos con la regla. No será para tanto. Oye guapo, que la regla es un coñazo. Un coñazo es lo que te reclamo, pichurri. Un coñazo es lo que me estás dando. Con ese mal humor pareces un guardia civil. Yo que pensaba que era el tricornio y es que les daban regla. Ya cállate pesado, que tú no sabes lo que es. Sí, sí que lo sé. Fue una broma de Dios. Y ya no se jode, sino que estás jodido. No obstante, si para las mujeres la regla es causa de mal humor, para nosotros puede ser motivo de felicidad: al menos no está embarazada. ¡Y lo que les dura! Durante todo el ciclo tienen subidas y bajadas de ánimo. Si parece que lo suyo sea un conejo duracel. Si ya lo decía Confucio, lo peor de la regla son sólo los primeros veintiocho días. Pero por la tele la regla es diferente. Allí no hay ni olor, ni molestias: Zum-zum, zum-zum, zum-zum...A que huelen las nubes ... hoy me encanta ser mujer... y tengo la regla. Menuda ironía gasta esa publicidad. Seguro que es idea del Vaticano cuando dice: Si no quieres sufrir la regla, quédate embarazada. Menuda insistencia tiene la iglesia en que tengamos tantos hijos como diga Dios... claro, como que él no los va a mantener. Pero si parir también duele, joder. El Vaticano no quiere fieles, quiere mártires, y todo por una manzana de nada. ¿Os imagináis si Dios hubiera sido un campesino francés? Menudo cabreo cogería al ver un camión de manzanas españolas cruzando la frontera. Otro tema que rodea el asunto de la regla son los artilugios que conlleva, por ejemplo, el salvaslip, que lo de salva parece otra broma, porque no salva nada y slip lo llevan los hombres. Entonces que significa salvaslip, ¿salvarse de los hombres? Si precisamente ellos llevan la solución a la regla: el embarazo. Pero el artilugio más conocido es la compresa, ¿aunque yo me pregunto por qué se las llama compresas? ¿Qué tienen que comprimir? ¿A las mujeres? ¿Acaso son un archivo informático? Y en tal caso, ¿qué pasa? ¿Que los hombres somos un programa de memoria limitada? Aun así creo que Dios era de derechas, sino fíjense en esto: la regla da beneficios a Ausonia, jode a las mujeres sin embarazo, putea a los maridos sin copular y hace del rojo un color de izquierdas y mal visto. No me digan que esto son sólo coincidencias. Esto es un mensaje divino. En definitiva, después de muchos devaneos he llegado a una conclusión: la perfección reside en ser gay. Si eres gay no tienes la regla, no pares con dolor y hasta eres capaz de comprender a tu pareja. Pero si Dios es perfecto, ¿también es gay? En fin, y visto todo lo anterior, mejor buscar el amor perfecto. Pero si en Dios se halla la perfección, ¿debo casarme con Dios?, ¿hacerme gay?, ¿o ordenarme cura?, ¿o mejor todo a la vez? De todas formas, ¿se imaginan que ahora Dios decidiera cambiar el mundo? Aznar sería de sangre azul, pacifista, de izquierdas, tendría la regla o hasta estaría embarazado... baja laboral todo el año. Claro, tantos hijos como diga Dios. En tal caso se me ocurre una conversación en el cielo entre él y Manuel Fraga: - Perdona Manolo, tú que usas, ¿Ausonia o Evax? - José Mari por favor, ¿yo? Tena Lady

GRAN NOCHE DE MONÓLOGOS CON ELOY PASTRANA

Eloy Pastrana en escena simplement es deixa anar per comunicar-se amb el públic a través dels seus propis monòlegs d’humor. Aquests són d’una intel·ligència subtil, d’un coneixement profund del què diu i d’un llenguatge gestual fascinant. Les tres coses assoleixen l’equilibri i les riallades dels presents. Ja des del primer moment arrenca amb molta força i personalitat pròpia, les quals no perd mai durant tot l’espectacle. Fins i tot, interactua amb el seu públic manifestant una gegantina capacitat en l’art de la improvització. Mentre parla amaneix la dissertació amb gotes balsàmiques de Barragan, de Rubianes i fins si tot de Jerry Lewis, però no se li veu, sols en són el vernís. De fet és ell fent d’ell mateix sense caure en personatges d’humor tòpics, típics i oliosos com incultes, irreverents o deixats. També passa totalment dels temes d’actualitat per centrar-se en les debilitats humanes, que són infinites, però sobretot en el contrast home dona. N’Eloy, d’observació gairebé científica, penetra en el blanc i negre de mascles i femelles amb tanta realitat que provoca els esclats de rialles entre el públic. Però a més a més, n’Eloy ens detalla els seus desigs i experiències, moltes d’elles reals, rient-se d’ell mateix en escena i provocant la hilaritat en la resta. Tot un humil humorista que s’amaga del seu gran esperit dalt d’un petit escenari (Castelldefels, Ginger, 05/09/2014). Ginger, Av. dels Banys, 8, Castelldefels

EL PENSADOR DE LA BARRA LLIURE

EL PENSADOR DE LA BARRA LLIURE Eduard Biosca (amb Toni Clapés) Teatre Monòleg teatral d’humor fi, d’intel·ligència subtil i d’un absurd corrosiu que els divendres i dissabtes per la nit es representa a la Sala Pepe Rubianes del Club Capitol. El seu creador, el col·laborador de Toni Calpés a RAC1, Eduard Biosca, ha escrit, produït i interpretat aquest guió fruit dels seus diàlegs a RAC1 amb en Toni Clapés. A través del personatge de ficció, senyor Bohigues, n’Eduard es transforma en un inculte, irreverent i ridícul amo d’un bar on la brutícia espanta els clients, atrau a les rates i inspira al seu pensador de la barra lliure. El format de l’obra és una original entrevista que Toni Clapés fa al senyor Bohigues. Temes d’actualitat van passant per l’hora i vint minuts de l’obra tot escoltant les àcides, descarades i boges respostes del desgraciat Bohigues. Més d’una de les respostes no li falta lògica i realitat, tot provocant els esclats de riallades del públic. N’Eduard, tot posat en el seu personatge descuidat, de clepsa calba, però dissimulada amb tres cabells enganxats, mai no abandona al seu irreverent senyor Bohigues fins al final d’aquesta distreta, original i divertida obra. (Barcelona, 11-04-2014).

MEN AS ATRUA (Teatre Llantiol)

Obra de monólogos propios y originales en donde Jordi Galo, Xavier Castells y Dani Escarrá comienzan fríos pero llevan al público al máximo clímax del humor, de la carcajada y de la hilaridad. Con mezclas del absurdo, no faltan alusiones crudas, desgarrantes y reales en contra los poderes de hoy en día, la banca y algunos políticos. Pero huyendo de tópicos y preocupaciones relamidas, este trío de actores transporta al público hasta la evasión total de la realidad creando espacios y mundos imaginarios sólo a través del arte de la palabra. Bajo sus máscaras de niños traviesos hilvanan en el negro de las bambalinas todo un universo de luces y colores. Rompiendo a menudo el muro entre escenario y público, arrastran a los asistentes hasta la propia actuación. Con un inmensa capacidad de improvisación, el humor, siempre inteligente, y el amor, de una ex, surgen por entre sus guiones. Obra recomendable para todos los públicos, menos para políticos mediocres, no pillaran los gags (Barcelona, Teatre Llantiol, 25/03/2014).

EXTREMS (V) FINAL

5. BLANC i BLANC en la salut i l’amor Temps: Després de l’acte anterior. Actores: Eva i Toni (els dos vestits de blanc. Fons d’escenari tot blau cel) (Negre. Es continua escoltant el tic tac del rellotge de paret. S’il·lumina l’escenari gradualment. Toni està al bellmig de l’escenari assegut sobre una cadira amb el respatller dirigit al públic. Estarà amb els palmells de les mans aguantant-se la cara amb les galtes inflades d’aire, avorrit. Intenta xiular per distreure’s. Eva entra i l’observa. Toni no s’adona. El tic tac desapareix mica en mica) EVA: - Toni? TONI: - Eva! (sorpresa alegre però es reprimeix d’immediat) EVA: - Que tal els teus pensaments? TONI: - Doncs…, (s’ho pensa i es retoca el barret de cuiner) estava en blanc. EVA: - Avorrit potser? TONI: - Més aviat fart de tant blanc i negre. EVA: - De blanc i negre? TONI: - Sí, massa discusions entre els partidaris del blanc i del negre. Cap d’ells troba la felicitat. EVA: - Però tu i jo estem d’acord…, els dos som blancs. TONI: - I qué? EVA: - Doncs que el blanc és el color de la puresa, de les coses clares, de la llum, del començament del dia i de la vida. El negre és tot el contrari, fosc, brut, fins i tot és el color de l’ocàs… (ara entornarà els ulls per murmurar), el de la mort. TONI: - El negre també té el seu positiu. És l’origen de tot abans de la llum. També el negre i la seva nocturnitat estan plens d’amants que han cercat la seva protecció, de passions furtives sorgides dels capvespres… en fi, que el negre està ple de romanticisme... ho entens ara Eva? (mirada tendra) EVA: - (sobresaltada es dóna la volta evitant la mirada del Toni) Crec que no entenc res. TONI: - Això em diu que sí (es lleva de la cadira i la mira. Ella continua d’esquenes). El blanc és el nostre color, ens fa afins. EVA: - A mi m’agrada estar amb tu … ets blanc (però es defensarà), però sols pel sexe (pausa), “clar”. TONI: - Sí (pausa), pel sexe clar (decepció). EVA: - Tot i que, quan es torna espès (pausa i somriu), això sí que em fa pesigolles. TONI: - Ja m’adono (més decepció). EVA: - El sexe és pràctic, clar que sí. TONI: - I si passem a l’amor? EVA: - (es gira espantada) Què?! TONI: - L’amor, una capseta amb dos cors dins (els assenyala simulant-los al palmell de la mà). EVA: - Deixa la capseta en pau. Ja et posaran en una de gran quan et moris. TONI: - Però Eva, no t’adones? EVA: - De què? TONI: - Que ja portem molt temps donant mostres d’això. EVA: - De què? TONI: - De l’amor (se li apropa). EVA: - (dissimula) Això són tonteries. TONI: - Passem-hi. EVA: - (s’alerta) Passar a què?! TONI: - A la felicitat que els extrems blancs i negres no han sabut trobar. EVA: - (nerviosa i còmica) Per a la felicitat ja hi ha el sexe que practiquem (s’allunya). TONI: - Que practicàvem. EVA: - (es defensa) Però tu, per què “cony” necessites passar a l’amor? TONI: - Per què és el més important que ens queda. EVA: - El cony? TONI: - L’amor, caram. EVA: - Bé, i què? L’amor no et farà deixar les drogues. L’amor… TONI: - (la talla)… el teu amor era la droga que necessitava per deixar les altres. EVA: - Eh? (pausa, sorpresa, no sap com posar-se) Aleshores, m’estàs fent una proposició deshonesta? TONI: - Totalment (somriu). EVA: - I no et pots prendre res que et faci passar les ganes d’amor. TONI: - Algú em va parlar d’una nova droga, el sèptum, tot i que, i per molt que vaig “recercar”, crec que fou una presa de pèl. EVA: - Per tant? TONI: - O ens estimem o com la meva cuina (pausa)… nada de nada. EVA: - (nerviosa li dona altre cop l’esquena) Aquest mai no fou el pacte entre tu i jo... TONI: - (se li apropa) Jo mai no vaig signar cap pacte. Els nostres esperits sí van segellar quelcom. Ells són afins. EVA: - (alarmada i a la defensiva ) Afins? TONI: - Molt afins. Els dos som blancs, votem els verds, (pausa) fins i tot els dos vam saber que Dèu era negre (pausa), què més vols? EVA: - (cara còmica i to contundent) Menys amor i més sexe? TONI: - O més felicitat. EVA: - Ja veig que follant no en tens prou. TONI: - ¡Eva! (desaprova) Això ha trencat l’encant. EVA: - L’encant de què? TONI: - Del més desitjat per tothom. EVA: - El què? TONI: - La felicitat. EVA: - Això és una utopia, un engany de contes de fades. TONI: - No estimada, és alguna cosa que tens davant dels teus llavis i ets incapaç de sentir-ho. EVA: - (sorpresa) Ara em morrejaràs? TONI: - Eva, per Déu, para de defensar-te. La felicitat que estàs veient amb el cor no es capta ni amb la llengua ni tampoc amb els ulls. EVA: - De quina classe de felicitat em parles? TONI: - De la felicitat que neix de valorar el poc que tenim per compartir-ho amb els demés. Sense esforç no hi ha vida, sense vida colpida no hi ha amor. EVA: - Sense vida no hi ha amor? Tu què t’has pres? TONI: - Dic el que penso. Ja saps que no tinc pèls a la llengua. EVA: - Excepte quan me’ls escups. TONI: - (desaprova) ¡Eva! EVA: - Eva què? TONI: - Que et resisteixes a la felicitat que t’ofereixo. EVA: - Deixa la felicitat en pau. TONI: - Tu la buscaves, recordes? (Eva es conmou) EVA: - Potser vaig perdre el temps. TONI: - I si et digués que crec saber on es troba? EVA: - (cedeix una mica) Et diria que vius un somni. TONI: - Aquest somni s’oculta aquí. EVA: - On? TONI: - En la simple possibilitat de viure la vida i compartir-la amb qui més estimem, la possibilitat de canviar a algú per sempre la vida. EVA: - Això què significa? TONI: - Que la vida “és” el regal (èmfasi en l’és). EVA: - Tanta filosofia densa m’està posant els cabells blancs. TONI: - Alguns ja tenies, però millor anomenar-los argent de princesa. EVA: - Para si us plau, em ruboritzes (es gira i corba l’esquena). TONI: - No puc parar, t‘estimo Eva. EVA: - No em diguis això. TONI: - T’estimo, i si et deixes puc canviar-te per sempre la vida. EVA: - I què obtindria jo? TONI: - La felicitat. EVA: - Ai Toni … TONI: - Antoine…, Antoine Santamarie (li aclareix). EVA: - Oh Antoine, gran cuiner de l’Hospitalet. TONI: - Oh Eva, gran dona del meu esperit. EVA: - Ho reconec (es gira i se li apropa). TONI: - M’estimes? EVA: - (Pausa, es miren) Sí, t’estimo (abraçada i petons amb passió). TONI: - Jo, Antoine Santamarie, avui sóc l’home més feliç del món. EVA: - I jo Eva, la més pecadora de la Bíblia. TONI: - Ah sí? (amb sorpresa li mira els pits). Doncs gaudim del nostre… (fent sarcasme) amor. EVA: - (Crida en crescendo) Sí, sí, sí, sí! Gaudim, gaudim. Devora’m, devora’m. TONI: - Ara mateix… (i li continua mirant els pits). EVA: - … sí, pensa que aquí dins hi ha teca (Eva mou els pits amb coqueteria), en tinc dos (i Toni se l’emporta en braços al fons de l’escenari). (Darrera un llençol es veuran les siluetes representant una escena romàntica de sexe. Es treuran la roba però res de provocar el públic amb un nu vanguardista que sembli pornografia gratuïta. L’escena comunica amor còmic, no plaer carnal sense més. Durant el nu anirant saltant moltes prendes fora del llençol, quelcom exagerat, fins arribar a allò còmic amb roba interior de tall antic i de mides enormes. Petons i abraçades cos a cos. Eva i Toni, de sobte, s’adonen de quelcom i pararan. Il·luminació mostra sols les cares dels actors, ombra xinesa la resta). TONI: - (mirant-se l’entrecama) Eva, no sé què em passa. EVA: - Però, si anàvem bé. TONI: - És quelcom estrany, ho notes? EVA: - Sí, jo tampoc m’excito. TONI: - I si comprem alguna gastronomia sexual en un sexshop? EVA: - Millor a la fruiteria, no? TONI: - I si va ser l’àpat? EVA: - No sé, què vas menjar? TONI: - … res. EVA: - Aleshores això no afecta…, què vas llegir? TONI: - … res. EVA: - Encara menys. TONI: - I si et prens una aspirina? EVA: - (el desaprova) Toni, que jo mai no he patit de maldecap quan fem sexe. TONI: - Potser perquè no estem casats. EVA: - No diguis bestieses i pensa. TONI: - Ja ho faig. EVA: - Però amb el cap. TONI: - Quin? EVA: - Amb el que escup. TONI: - Els dos ho fan. EVA: - Insistim aleshores (s’escolta la melodía de “As time goes by” de la pel·lícula Casablanca.). Toca-me-la altre cop, Antoine. TONI: - I si no funciona? EVA: - Sempre ens quedarà Hospitalet. (Fosc a escena, ombra xinesa tot el cos. Tornen a intertar-ho. Segons més tard res de res. Il·luminació sobre les cares) EVA: - (enutjada) Què?! TONI: - Doncs com la meva cuina, nada de nada (es torna a mirar l’entrecama). EVA: - I jo tampoc. Això escapa a tota comprensió. TONI: - Tot un “Expedient X”. EVA: - Mai no ens havia passat res semblant. TONI: - Alguna explicació hi haurà. EVA: - (Enfadada culparà a Toni) L’amor que has provocat, joder! TONI: - Joder després …, si podem. EVA: - Doncs per ara, sin jodienda estamos jodidos. TONI: - Algún additiu se’ns haurà passat per alt. EVA: - Doncs ho diu l’Antoine Santamarie (sorna)… el millor cuiner del món. TONI: - Bé, Ferran Marià també és bo… i la Rucalleda també…, tot i que … (s’atura). EVA: - … tot i que, què? TONI: - Tot i que cuinin amb additius sintètics. EVA: - Però això ho fa tothom, ruc. TONI: - Sí, ho admeto, jo també comulgo amb la modernitat. EVA: - També tu? TONI: - Sí, estimada meva. EVA: - Però quan? TONI: - (trist) Sols ho vaig fer un cop. EVA: - Sols un cop? TONI: - Sí, sols un cop. EVA: - Quan? (se li aparta) TONI: - En “l’últim sopar”. EVA: - A l’últim sopar dels cinc? TONI: - Sí. EVA: - El David, la Gemma, el Carlos, tu i jo? TONI: - Els mateixos. EVA: - I per això vam estar fent cua tota la nit pregant sobre la tasa del vàter com si fos La Meca? TONI: - (acota el cap) Suposo que sí. EVA: - Suposes que sí? TONI: - Millor ho afirmo. EVA: - No posaries bromur en el menjar i per això estem sense sexe tu i jo? TONI: - Crec que va ser quelcom pitjor. EVA: - Aleshores (sorpresa), vas ser tu el responsable del que no havia de passar però que sí va passar? TONI: - (dissimula) Jo sols recordo el tic tac d’un vell rellotge de paret (s’escolta el tic tac uns segons). EVA: - Sí, s’escoltava un tic tac mentre les nostres basques saltaven i ballaven pels recons del bany. TONI: - Quanta poesia en aquells vòmits (mira a l’infinit com il·luminat). Tots ells procedien de la meva creació culinària, del meu art. EVA: - Sí, és clar, però alguns amb més esforç, i d’altres amb més dispersió, anaven llençant els seus arsenals estomacals…, el teu art vomitat. TONI: - En allò, blancs i negres tots vam ser un, tot i que tacant les parets del bany amb els mateixos colors. EVA: - (el desaprova) Siiiií, (pausa) vam esdevenir un quadre abstracte (pausa), i per culpa d’uns additius no naturals que encara no has confesat. TONI: - Additius? EVA: - Confesa, què vas posar que ara el meu cony no està per cap xipolleig? TONI: - Quelcom tòxic. EVA: - Tòxic!? TONI: - (amb por) Va ser un accident. EVA: - Amb què vas experimentar desgraciat? TONI: - Vaig pensar que per a la nouvelle cuisine les millors sals de cuina serien (es para) … EVA: - Quines? TONI: - (s’acota i murmura) Les de bany. EVA: - (alarmada) ¡¿Les de bany?! TONI: - (Tímid) Sí. EVA: - Ets un cretí. Les teves sals de bany ens van rentar el ventre. Caram quin rentat gàstric. TONI: - Més que un rentat fou un... (s’atura) EVA: - Un què? TONI: - Un purgatori. EVA: - Un purgatori? TONI: - Sí estimada, us vaig purgar. EVA: - Però això no explica que ara no poguem cardar. TONI: - Crec que sí (i calla poruc)… EVA: - (preocupada) Toni, què et passa? Digues alguna cosa. TONI: - T’estimo… EVA: - I? TONI: - Crec comprendre què vaig provocar. EVA: - Unes diarrees artístiques. TONI: - Crec entendre perquè ja no podem organizar sopars. EVA: - (consirosa mirant al públic, reflexió en veu alta, Eva comença a capcir inconscientment que ha passat) Els cinc ens vam separar després d’allò. TONI: - Crec saber perquè tu i jo no podem fer l’amor. EVA: - (amb espant, mira a l’infinit) No pot ser. TONI: - Has d’entendre-ho. EVA: - Què? TONI: - (poruc) El més evident. EVA: - Et veig molt pàl·lid. TONI: - I jo a tu molt blanca. EVA: - I això, què significa? TONI: - Que us vaig purgar, princesa meva. EVA: - No m’ho puc creure! TONI: - Els dos ens hem adonat, veritat? EVA: - Ens vas purgar i... TONI: - ...de purgar, purgatori. EVA: - (Pausa i pànic) Som cadàvers enamorats?! TONI: - (pausa)…sí!! EVA: - I per això no podem fer res carnal? TONI: - Exactament. EVA: - I l’amor, on queda? TONI: - En canviar per sempre la vida de l’altre. EVA: - (Trista i consirosa. Llarga pausa. De sobte Eva s’il·lusiona i el mira amb passió) Doncs ànima meva, ja sé que m’has fet. TONI: - Què? EVA: - M’has canviat per sempre ,… “la mort” (abraçada i petons). CARLOS, DAVID i GEMMA: - (Apareixen al fons de l’escenari. Els il·luminen gradualment. Toni i Eva continuen sota la seva passió. Els altres tres s’apropen al públic lentament. David, de genolls, dóna saltets per atrapar-los. S’aturen a peu de l’escenari. Sols parlarà Gemma) - …i així de la felicitat us hem parlat, tots nosaltres, els vostres amics... - (pausa i ara tots cinc, mirant al públic, es posaran una careta de calavera per murmurar amb l’alè) - elssss mooooortsssss (negre gradual i el tic tac altre cop). (Salutacions. El medicament, que seguirà sent un misteri amb el nom de sèptum, es trobarà fora a la sortida del teatre, simples caramels. Hi haurà una publicitat del mateix amb actors oferint aquests caramels com a sèptum al públic) El cartell publicitari posarà: CHUPE LO QUE CHUPE, CHUPE UN SÉPTUM EL CARAMELO DE USTEDES, los “VIVOS” Els actors, o uns figurants amb la cara maquillada de calavera i vestits amb casulles i caputxes de frare, podran repetir al públic el missatge de l’obra: LA VIDA ÉS EL REGAL, tot clamant al cel al fer-ho o amb altres registres: - Oh! La vida és el regal senyor. - Germà, la vida és el regal. - No t’oblidis, la vida és el regal. - Pren un sèptum, la vida és el regal... FI DE L’OBRA

EXTREMS (IV)

4. BLANC i NEGRE amb el poder Temps: Després de l’acte anterior. Actors/actrius: Gemma (amb vestit i faldilles blanques) i David (amb el vestit negre d’abans i amb veu de nen petit ingenu. Cal recordar que els dos són germanastres). (Negre. Continua el tic tac del rellotge de paret. Gradualment s’il·lumina l’escenari. Gemma de blanc a la dreta amb el semiescenari amb el fons negre. Ella restarà asseguda amb les cames mig obertes, llegint un HOLA o un LECTURAS. S’atura el tic tac) DAVID: - (Entra David per la dreta de l’escenari, Gemma absorta llegint no se n’adona. Ell la mira per sota de la falda i li cridarà…) ¡Que se te ve el monedero! GEMMA: - Aaah! (tanca les cames i es lleva espantada de la cadira baixant-se la faldilla). I tu, no tens res millor que fer? DAVID: - Pues ya ves, lo de siempre hermanastra, molestarte. GEMMA: - Ja ho veig (ara amb sorna), señorito Primo de Pitrera. DAVID: - Ese es mi apellido, muy distinto al tuyo, señorita de Blancanieves. GEMMA: - Obvi gran mente, som germanastres. DAVID: - Por suerte (to despectiu). GEMMA: - O per les desafortunades ganes de fornicar dels nostres pares. DAVID: - ¿Les oías de noche? GEMMA: - No, ells sols ja es feien escoltar (ironia). DAVID: - Toda una arenga de jadeos llenos de felicidad. GEMMA: - No em recordis la felicitat. DAVID: - ¿Por? GEMMA: - No paro de pensar en ella. DAVID: - De eso mismo charlaba con Eva. Pero tranquila, creí leer que existe una solución temporal para poseerla. GEMMA: - Un fàrmac, no? DAVID: - Bueno, eso creo haber leído, ¿cómo lo sabías? GEMMA: - Carlos em va dir el mateix. DAVID: - Ah, (amb menyspreu), Carlos (dirà amb cara de fàstic). Creo que se lo comenté yo mismo. Menudo personaje. GEMMA: - No l’odiïs tant. Els dos us assembleu molt. DAVID: - ¿En qué? GEMMA: - Els dos vestiu de negre fatxa, feixista i ranci falangista. DAVID: - Y tú de virgen, inocente e insípido pacifista (els dos es miren com un repte). GEMMA: - Ara ho veig clar. Al vidre de les ulleres l’anomenen blanc si és transparent, però la teva mirada és negra, porta intencions obscures. DAVID: - Tu blanco siempre ha sido un color insípido y desaborido. He ahí el pescado que llaman… blanco (despectiu). GEMMA: - Sí, però al peix gustós sempre ha estat el blau, no pas el negre. DAVID: - Buah! El blanco siempre ha sido el color de lo NO importante. Tú como psicóloga-rellena-psicotécnicos deberías saberlo. Cuando una casilla no es importante, ya te lo dicen…, <>. GEMMA: - Mira David, tot el blanc és bo per ingerir, la sal, la farina, fins i tot la cocaïna. En canvi el negre és sempre una escombraria. DAVID: - Un escombro, ¿como qué? GEMMA: - Les aigües de la claveguera són negres, les femtes són negres, fins i tot els diners que ningú vol en les factures són negres, calers que per tal que siguin bons cal blanquejar. DAVID: - Sí, pero la Coca-cola es negra y mira que éxito tiene por el mundo entero. GEMMA: - No t’enganyis, els llatins l’anomenen el agua negra del imperialismo yanqui. DAVID: - Eso son cosas de los pieles rojas sudacas y comunistas. GEMMA: - Ets un grandíssim fatxa. DAVID: - ¿Yo facha? (i al apropar-se topa amb el vidre, so d’impacte) GEMMA: - Sí (Gemma fa baf i neteja el lloc de l’impacte satisfeta del cop que ha rebut el seu germanastre). DAVID: - Me duele (es frega el front). GEMMA: - Càstig de Déu (donant uns copets a l’aire simulant que és sobre la clepsa del David per tractar-lo de baixet), Aznar de mig litre. DAVID: - No te metas con mi estatura. GEMMA: - No pateixis, per molt fatxa de mig litre que siguis, el teu cor batega a l’esquerra i la teva sang és roja. DAVID: - ¿Qué pinta el rojo aquí? GEMMA: - Per no parlar como en el teu NODO, en blanc i negre. DAVID: - ¡Cobarde comunista! GEMMA: - Covard? DAVID: - Sí. Cuando no se sabe que decidir, va y se vota en blanco. Si se votara en negro al menos significaría algo. GEMMA: - Sí, un vot a favor dels feixistes com tu. DAVID: - Un lado político correcto, no como tu izquierda. GEMMA: - No em diguis que creus en aquella divisió entre dretes i esquerres? DAVID: - Por supuesto. GEMMA: - Doncs sento dir-te que en el món sols hi ha tres tipus de persones, els d’esquerres, els de dretes (pausa) i els polítics. DAVID: - Que más me da, yo sólo defiendo mi color. GEMMA: - El negre. DAVID: - Pues sí, y mires como lo mires, éste es “uniforme” (es quadra i salutació militar), es elegancia. GEMMA: - El blanc sí que ha significat elegància i bellesa, t’imagines bellesa potser en una dentadura plena de carrall (ara amb to racista) negre?, posaries la teva llengua entre aquells llavis estimat germanastre? A que no, perquè això si seria tot un petó… (to racista) negre. DAVID: - Puede que a algunos les ponga cachondo el beso negro, claro está que este color es el cálido. El negro se calienta “cara al sol”, no como los colores claros que pasan frígidos ante él. GEMMA: - El negre s’escalfa al ser un color egoista. Absorbeix tota la llum i no deixa escapar radiació alguna. El blanc en canvi és altruista, reflecteix tots els colors i no se’n queda cap. DAVID: - Sí, y se pierde el calor del día quedándose frío y apático como el vino blanco. En fin, que el blanco es un fresco. GEMMA: - I el negre un color de tifa fumosa, pudent i calenta, tot un país per a aquells habitants fastigosos, petits i como no, negres. DAVID: - ¿Quiénes? GEMMA: - Les mosques. DAVID: - Que equivocada estás querida hermanastra, las moscas que merodean las tifas no son negras, son verde Twingo. GEMMA: - Ja n’hi ha prou de tanta porqueria. Com de petits, ja veig que no ens posarem d’acord. Tu sempre et vas semblar al papa. DAVID: - Y tú a mamá. GEMMA: - El papa era negre. DAVID: - Y mamá blanquita (els dos fan una pausa recordant els pares). ¿Y ahora en qué piensas hermanastra? GEMMA: - En com de negre era el papa i en la ginebra que bevia. DAVID: - Bebida blanca, por cierto. GEMMA: - Sí, fins que un dia, i de tanta que en pregué, li va passar com al Michael Jackson (pausa), es va tornar blanc. DAVID: - Cierto, que pálido que estaba en su funeral, hasta se le pusieron los ojos en blanco. GEMMA: - És clar, amb tanta ginebra. DAVID: - Y mamá sin dejar de fumar. GEMMA: - Cert, que negra li va quedar la cara amb l’infart. DAVID: - Claro, con tanto Ducados. GEMMA: - Fins i tot, s’assemblava al papa. DAVID: - Antes de la cirrosis, claro. GEMMA: - Sí és clar, abans de la seva decoloració etílica. DAVID: - Menuda paradoja vivieron nuestros padres. GEMMA: - Per? DAVID: - Ambos adictos a su color contrario. Papá negro a la bebida blanca y mamá blanca al tabaco negro. GEMMA: - Potser al contrari haurien sobreviscut. DAVID: - No me imagino a mamá bebiendo ginebra. GEMMA: - Ni jo al papa fumant Ducados. DAVID: - Mejor el petróleo como adicción. GEMMA: - Com dius? DAVID: - Era por cambiar de conversación. GEMMA: - Em sembla bé, després plores. DAVID: - ¡Yo no lloro! GEMMA: - Sí clar, que em deies del petroli? DAVID: - ¡Yo no lloro! GEMMA: - El petroli. DAVID: - Pues que es un oro negro que crea adicción en todas las economías. GEMMA: - Tant que s’organitzen guerres per ell. DAVID: - ¿Qué sabrás tú de guerras? GEMMA: - Res, i això és el millor. Em rebenta que el meu germà sigui un militar defensor de les guerres preventives. Jo defenso la pau. DAVID: - ¡Ya! Con tu blanco NUCLEAR. GEMMA: - No, amb el colom blanc de la pau. DAVID: - La paz son paparruchas. La ocupación de territorios hostiles fue del todo lícita. GEMMA: - Ocupació? Voldràs dir invasió. DAVID: - Que más da. Son sólo palabras. Fue necesario democratizar Iraq. GEMMA: - Democratitzar? A l’imperialisme ianqui l’anomenes ara democratitzar? DAVID: - Sí, y todo el mundo debería alistarse en una guerra así. GEMMA: - Doncs jo no ho penso fer. No serveixo per a matar. DAVID: - Bueno, en la guerra a todos les encontramos utilidad. Si no sirves para matar, sirves para ser matado. GEMMA: - Ets un feixista. DAVID: - Puede, pero míralo de otro modo. El petróleo está a punto de tocar techo y las naciones que más lo controlen, mejor cuidarán a sus ciudadanos. El poder del oro negro nos dará la felicidad. GEMMA: - Això és mentida, el poder no dona la felicitat. Les vegades que n’hem parlat tots cinc durant els sopars d’en Toni. DAVID: - Siiií, y en ninguna de ellas jamás nos hemos puesto de acuerdo. GEMMA: - No, això tu no ho has sabut fer mai. Sempre has imposat els teus arguments. DAVID: - Ya veo por tu tono que no eres feliz. Lo comprendo, con el jode mulatas que tienes por marido no me extraña. GEMMA: - La meva felicitat no té res a veure amb aquell porc, especulador, negrer, matxista, “cantamanyanes”, racista… (es para pensant en dir-ne més). DAVID: - No pares, por favor, sigue, sigue... Como me gusta que le pongas…, “negro”. GEMMA: - És suficient (creua els braços). DAVID: - Pues vaya. De todas formas, y si con el jode oscuras no hay felicidad, ¿dónde se puede hallar ésta? GEMMA: - En el fet de compartir, respectar i estimar els demés, no en el poder i la humiliació que tu tant defenses. DAVID: - Vives en un mundo de utopías. Las guerras se hacen necesarias para incentivar muchas economías. No entiendes nada, palomita de la paz. GEMMA: - Entenc per què vesteixes de negre. DAVID: - ¿Qué pasa otra vez con el negro? GEMMA: - Doncs el llueixes pel dol de les víctimes que promous. DAVID: - El negro enfatiza mi lealtad por la causa. GEMMA: - Ja veig que t’avens a la dita. DAVID: - ¿Cuál? GEMMA: - Negro es a carbón, como cabra es a X. DAVID: - (pausa i s’adona) ¿Cabrón yo? Pero si no estoy casado (veu de soca, infantil). GEMMA: - Normal, per què no hi ha Déu que accepti el repte. DAVID: - Te estás pasando. GEMMA: - Passant? Fou la natura qui es va passar amb tu. Quan vas néixer eres més lleig que el peu d’un goril·la amb berrugues. DAVID: - Pero mamá no lo vio así. GEMMA: - A no? Quan la teva mare va preguntar al metge que havia tingut, aquest li va contestar… DAVID: - … (la talla) una monada ... GEMMA: - … un solter (li engalta i David li canvia la cara). DAVID: - Bueno, tampoco será para tanto (es retoca el pentinat). GEMMA: - Però has vist la teva nàpia? Però si en una pluja d’ulleres les plegaries totes! DAVID: - Y con eso, ¿qué me quieres decir? GEMMA: - Que érase una narizota a un metro veinte pegada. DAVID: - No me afea tanto mi napia (se la toca). GEMMA: - No, sols que no hi ha homes horrorosos, sinó copes de menys. DAVID: - Bueno mi cara no da el pego, pero tengo un cuerpo macizo (treu pit). GEMMA: - Sí, i per això en el col·legi t’anomenaven el gamba. Es podia aprofitar tot menys el cap. DAVID: - ¡Para ya! GEMMA: - Espera, m’agrada recordar-ho. Un dia a classe et van preguntar pels climes del món i vas respondre el polar, l’equatorial i el climatitzat (riu). DAVID: - (Braços a la cintura) Me estoy enfadando. GEMMA: - (riallades) I me’n recordo d’un examen on vas dir que els habitants de Ceuta eren els centaures (i més rialllades). DAVID: - No tiene ninguna gracia. GEMMA: - Y aquella vegada que et van preguntar on estaven els gens, què vas respondre? DAVID: - Te estás pasando. GEMMA: - Ah sí, en les lleis de Mendel (més riallades descontrolades), i és que mai no vas donar l’alçada (riu i torna a fer el gest de tocar-li la clepsa amb copets simulats a l’aire per riure’s de la baixa talla d’en David). DAVID: - … como sigas te atizo (David empeny el vidre buscant una possible entrada, Eva s’aparta per precaució). GEMMA: - Està bé, està bé, ja m’aturo, però amb aquesta agressivitat no afrontes la teva realitat. DAVID: - (s’aparta del vidre) ¿Qué realidad? GEMMA: - Doncs que el teu fracàs escolar més la teva lletjor t’han comportat la teva actual solitud. Per això t’apropes tant a Déu, per enganyar la manca d’amics. DAVID: - (amaga l’esquena, mira el terra, mans a les butxaques) ¿Parece que te de pena? GEMMA: - Doncs ben mirat, una mica sí que me’n dones. Sols fes-te aquesta pregunta, a qui voldries per aconseguir la felicitat? DAVID: - A Dios que está en el Cielo. GEMMA: - Des de les teves alçades? DAVID: - Sí, (profereix una mirada de defensa cap a Gemma) maldita sea. GEMMA: - I amb ell una eternitat sense chatis? DAVID: - Que se la va a hacer. GEMMA: - Doncs quin caram de cel. Sense poder practicar l’intercanvi de calor corporal…, aquest cel serà tot un infern. DAVID: - No sigas (se sent vulnerable). GEMMA: - Crec que hauries de fer com el teu cunyat. DAVID: - ¿Qué? GEMMA: - Una mulata i “gosa, gosa, blanquito” (gesticulació sexual). DAVID: - Quizás, pero no siempre le salieron tan bien los placeres negros a tu marido. GEMMA: - No ho entenc. DAVID: - ¿No te lo contó? (somriu) GEMMA: - Què? DAVID: - Lo que le ocurrió en uno de sus viajes por África. GEMMA: - No en tinc ni idea. DAVID: - Querida hermanastra, te va a gustar el cuento (es recupera de l’estat abatut anterior). GEMMA: - Au vinga, comença. DAVID: - Pues en la frontera de uno de esos países musulmanes cuyo nombre es impronunciable, un policía negro de dos metros de altura retuvo 40 días a tu marido por intentar pasar alcohol. GEMMA: - I… DAVID: - Pues que el mulato puso negro a tu pálido esposo. GEMMA: - De què? DAVID: - De relleno “blanco” por donde se dan los besos (pausa), negros (riallada). GEMMA: - Atura’t si us plau (riallada). Així que el van donar pel sac i jo no en sabia res (més riallades). Tant ficar-la entre les negres i es va trobar resant a la Meca amb un mandinga iniciant-lo pel darrere. DAVID: - Ves como te iba a gustar la historia (se li apropa i es recolza en el vidre). GEMMA: - Estimat germanastre (s’acota i es recolza en el vidre), crec que en el fons no em caus tan malament. DAVID: - A mi…, tú tampoco. GEMMA: - Fins i tot (pausa), t’estimo. DAVID: - Y yo (pausa), también. (de cop so de trencadissa de vidres. També de sobte desapareixerà el dualisme de fons d’escenari blanc i negre passant a fons d’escenari tot blau cel. En el següent acte el fons d’escenari es mantindrà igual. El públic ha d’entendre que les coses han canviat, que ara ve el desenllaç i l’explicació de tot el galimaties anterior, una explicació ben lògica) (sense el vidre pel mig, Gemma i David noten que les mans recolzades sobre aquest ara creuen a l’altra banda, miren al seu voltant, dubten, s’agafen de les mans i resten uns segons perplexos mirant-se) GEMMA: - Però llàstima que no siguem plenament feliços. DAVID: - ¿Por lo que sucedió y que jamás debió suceder? GEMMA: - Sí, per la maleïda separació dels cinc. DAVID: - Quizás alguno de nosotros sepa como hallar la felicidad restante. GEMMA: - L’Eva i el Toni. DAVID: - ¿Ellos? GEMMA: - Sí, ells. Eva és psicòloga i intel·ligent, i Toni atent i detallista, per tant sabran què… dir-se (insinua gesticulant amb l’esquena que estan liats). DAVID: - Crees de verdad que hay algo de peso entre ellos dos. GEMMA: - Sí, i per això potser trobin la felicitat perduda. DAVID: - Pues habría que escucharles. GEMMA: - Aleshores vine (es posa dreta). DAVID: - ¿Dónde? GEMMA: - Crec saber on s’amaguen sovint (fan mutis els dos agafats de la mà per l’esquerra de l’escenari. Gemma arrossega al baixet d’en David) Dona’t pressa, que farem tard, Calimero engominat. DAVID: - Ya va, ya va. (Negre i torna el tic tac del rellotge de paret).

EXTREMS (III)

3. BLANC i NEGRE en la fe i el fanatisme Temps: Després de l’acte anterior. Actors/actrius: Eva (amb vestit blanc) i David (amb vestit negre. Cal també recordar que per aparentar el metro vint del David, aquest va de genolls amb les sabatilles cosides als mateixos. David parla sempre amb veu de nen petit ingenu, de savi infantil) (Escenari en negre. S’escolta el tic tac del rellotge de paret. Llum minsa cenital. Desapareix gradualment el tic tac i les llums superiors i frontals il·luminen tot l’escenari. S’escolta els dos personatges conversant apassionadament, Eva a la dreta, David a l’esquerra, els dos recolzant les mans sobre el vidre imaginari que separa els semiescenaris. David, amb metro vint, queda còmicament situat dessota de l’Eva com si estigués pregant, quelcom que ja descriu el seu personatge devot) EVA: - Jesús! Jesús! Jesús! (pausa per agafar aire) I la mare que el va parir sense desvirgar-se. DAVID: - Eva, ¡por la virgen! No reniegues de Jesús. EVA: - Però si Jesús és ET. DAVID: - Pero que estás blasfemando (es posa les mans al cap i es separa del vidre), ¿Jesús un ET? EVA: - Vas plorar a la pel·lícula? (braços a la cintura, se’l mira condescendent) DAVID: - (s’ho pensa) Algo. EVA: - Aleshores escolta el següent. ET va venir del cel com Jesús, va fer miracles com Jesús, els adults se’l van carregar com Jesús, va ressuscitar com Jesús i se’n va tornar al cel com Jesús. Algun dubte d’ET? DAVID: - Bajo esa memez hasta Anakin Skywalker de Star Wars pudo ser Jesús. Él, ungido por una fuerza sobrenatural, de madre sin concepción y elegido para devolver el equilibrio a la galaxia, también pudo ser un mesías galáctico y clon de ET. EVA: - Exacte, clon de ET, vetaquí el títol de la pel·lícula “Star Wars: L’atac dels Clons”. DAVID: - Pero Eva, ¿crees lo que dices? EVA: - Clar que no. Més increïbles són les paranoies dels teus Evangelis. DAVID: - Porque la fe lo es todo para mi. EVA: - La fe, la fe… La fe és una cosa que Déu va entregar als mortals per a entendre als capellans. DAVID: - (despectiu) ¿Qué vas a saber tú de los curas? EVA: - Els comprenc força. DAVID: - ¿Qué comprendes de ellos? EVA: - El seu celibat i les seves freqüents pedofílies. DAVID: - Son pocos casos y nada tienen que ver con la fe de qué te hablo. EVA: - I de quina fe em parles? DAVID: - Pues de la que va más allá de este mundo, de una sensación mística. EVA: - La fe (incrèdula), una experiència mística? DAVID: - La fe es algo que se siente, la fe está en el más allá (s’olora l’alè posant-se la mà al davant). EVA: - (el desafia) I com podem veure el més enllà? DAVID: - Ve más a misa. EVA: - Un cop ho vaig fer. DAVID: - ¿Y que tal fue la experiencia? EVA: - Vaig estar exultant. DAVID: - No entiendo (s’olora la mà notant una fragància desagradable). EVA: - M’avorria tant que vaig pujar a predicar la teoria de l’evolució. DAVID: - (recrimina) Esa no es manera de descubrir la fe (continua olorant-se l’alè). EVA: - Com aleshores? DAVID: - Debes vaciar tu cuerpo de razones y atender a sensaciones. Tú decides (ara fa cara de fàstig a l’adonar-se de la seva pròpia alitosi). EVA: - Ja veig que et creus en possessió de la veritat absoluta sense saber demostrar la teva causa. DAVID: - Yo vivo casado con Dios, ÉL es mi causa interior (ara s’olora les mans amb por que li delatin l’alitosi, les amaga a les butxaques). EVA: - Au vinga. Tu et vas casar amb Déu perquè no hi havia Déu que es casés amb tu. DAVID: - (trist, abatut) ¿Tan feo soy? EVA: - Més que els peus d’un goril·la amb berrugues. DAVID: - Vaya (ara es justifica), pero mi corazón es puro. EVA: - A dir per la teva alitosi, més aviat podrit. DAVID: - ¿Tanto se me nota? EVA: - Estar al teu costat és garantia de poder gaudir en hora punta de tot un vagó de metro sols. DAVID: - Bueno, que se la va a hacer. Dios me hizo así. EVA: - Déu no sé si existeix, però sí el Listerine. DAVID: - Dios sí existe. EVA: - Potser no existiria si pensessis per tu mateix. DAVID: - Yo siempre pensé por mi mismo (mirant al cel), ¿verdad señor? EVA: - I ara em diràs que sents el PARE en el teu interior (aclara i remarca), ¡amb el petit que ets! DAVID: - Por supuesto que lo siento en mi interior, más que a mi alitosis. EVA: - Doncs allí dins (li indica el seu coll alitòsic), Déu és un màrtir. DAVID: - (la desaprova) ¡Eva! EVA: - Però no et preocupis per ell. El màrtir que portes dins podria ser fruit d’un engany col·lectiu. DAVID: - Si más del 90 % del mundo tiene sentimientos religiosos, ¿insinúas acaso que todos nos equivocamos? EVA: - Com militar que ets, saps molt bé que les multituds són volubles a l’engany. I en qualsevol cas, va guanyar Hitler el seu poder amb la veritat? DAVID: - Los alemanes le votaron, ellos impulsaron su guerra. Haber votado en blanco (assenyala el vestit blanc de l’Eva). EVA: - David, ets un nazi. DAVID: - No, soy militar. EVA: - ¡Ja! Però els militars no ensenyeu res bo. DAVID: - Te equivocas. Fui entrenado por la CIA y ahora soy un experto en idiomas. EVA: - En quins? DAVID: - Casi todos los europeos y el perruno. EVA: - El perruno? DAVID: - Sí, el de los perros. ¿Sabes que significa “uoup”? (borda) EVA: - Doncs no. DAVID: - Que sí. ¿Y uoup uoup? EVA: - Tampoc. DAVID: - Que sí, que sí. EVA: - Veig que poca religió et van ensenyar els de la CIA. DAVID: - La religión y la fe están por encima de aprendizajes militares. EVA: - Oi tant, i per quina raó existeix la religió en el món? Per a les guerres? DAVID: - No necesariamente. EVA: - Doncs se n’han provocat moltes en nom de Déu. DAVID: - Puede, aunque de todas formas la religión también existe para salvar a la humanidad y entregarle la felicidad. EVA: - Quina bajanada. La felicitat és una utopia. DAVID: - O una religión. EVA: - Per favor David, la gent creu en una religió sols per dues raons. DAVID: - ¿Cuáles? EVA: - La por a morir i l’origen de tot. Així de simple i no la felicitat. DAVID: - Tu explicación es muy parcial. Atiende ahora a esta pregunta, ¿cuál es la finalidad de la vida? EVA: - Eh!? (contrariada) DAVID: - Ya lo veo, te has quedado en blanco (la mira i assenyala la vestimenta). EVA: - Ja comences. Ara canvies de tema amb una pregunta filosòfica que no té res a veure amb l’anterior assumpte. DAVID: - (no li fa cas) Segunda oportunidad, ¿qué finalidad tiene la vida? EVA: - Espera un instant (pausa pensativa), ja ho tinc, morir. DAVID: - ¿Morir? EVA: - Sí, morir. Tot en el món es fa vell i es desgasta. Els humans no escapem a aquest destí. Per tant, el sentit de la vida és morir. DAVID: - Pues para mi la vida tiene otro sentido. EVA: - Quin? DAVID: - Ser feliz gracias a la fe en un Dios. EVA: - La felicitat no dura sempre, és sols una sensació efímera. DAVID: - Esa es la felicidad mundana y material, no la verdadera y perpetua. EVA: - Doncs a mi la mundana m’omple de tant en tant. DAVID: - ¿Cómo? EVA: - Dons (es ruboritza)… omplint-me (es toca al cos). DAVID: - ¿Por ejemplo? EVA: - (s’ho pensa uns instants) Amb un bon orgasme. DAVID: - ¡Por favor! (desaprova) EVA: - Siiií (obscena), per a moltes dones és l’única felicitat que sentim si ells saben fer-nos-hi arribar. DAVID: - Ya veo que a ti te va (cínic), que te llenen internamente de algo (pausa), blanco. EVA: - Ets un porc. DAVID: - Y tú demasiado feminista y atea. Vives una realidad demasiado terrenal. Te pierdes lo mejor. EVA: - Tu sí que et perds el millor, quan va ser l’últim cop que ho vas fer? DAVID: - E... e... eeeel... El qué? EVA: - Què ha de ser, doncs intercanviar fluids corporals…, en plata, follar. DAVID: - (nerviós) Eso no tiene relación con la conversación de hoy. EVA: - Ara aquest fuig d’estudi. DAVID: - La patria y Dios dan la felicidad a quien sabe sentirla, ellos son la luz. EVA: - La llum? Que potser Déu és blanc? DAVID: - Eso no creo que sea importante. EVA: - Jo crec que sí té molta rellevància. DAVID: - ¿Por? EVA: - Per una raó molt simple, hauríem de saber si Déu és negre o és blanc, així veuríem si està de la teva part, el negre, o de la meva, el blanc. DAVID: - Esto es absurdo. EVA: - Per? DAVID: - Porque si sale blanco ganarás tú y si sale negro... menudo problema. (Pausa, pensa i parlant ara com un nen savi) Yo creo que Dios…, no tiene color. EVA: - Però si ell va crear la llum, és que coneixia tots els colors, no? DAVID: - (to infantil) Sí, claro. EVA: - I si Déu és etern vol dir que ja existia abans de la llum. DAVID: - Obvio. EVA: - Però abans sol hi havia la foscor. Per tant Déu és… DAVID i EVA: - (Eva exclamarà, David interrogarà) ¡¿NEGRO?! DAVID: - (espantat) ¡No puede ser cierto! EVA: - Doncs tant cert com que l’home va venir del mico. DAVID: - Y eso ocurrió en África. EVA: - On tots són... DAVID: - …negros (alarmat). EVA: - Així doncs la primera humanitat fou… DAVID: - Negra. EVA: - I per això Déu va fer a l’home a la seva imatge i semblança, i per tant... DAVID: - ¡Negro! EVA: - I si Adan i Eva foren africans també foren… DAVID: - ¡¿Negros?! EVA: - O Africans avantpassats dels blancs. DAVID: - Pero negros. EVA: - Oi tant. DAVID: - Entonces, el blanco procede del negro, pero ¿de dónde provino Michael Jackson? EVA: - De Déu, guapo, que el va parir negre. DAVID: - Pero luego se volvió blanco. EVA: - Tot per fugir dels seus orígens i acostar-se a la llum. Michael Jackson i Déu foren negres que passaren a ser blancs. DAVID: - Bueno, ¿y que hay de malo con lo negro? EVA: - Res, tu vesteixes així (pausa). Per cert, què t’hi empeny? Déu, África o Michael Jackson? DAVID: - (mans a la cintura) King Kong, si te parece. EVA: - El més evolucionat. DAVID: - ¡Por Dios! (ofès) EVA: - Per Déu vesteixes de negre? DAVID: - Visto de negro por sobriedad y no porque Dios quizá fuera negro en sus orígenes. EVA: - Aleshores, ho admets, (exagerant ara les pauses) Deú-és-ne-gre. Això sí que alegraria als del Ku Kus Klan, ui quina gràcia, tota una gràcia de Déu. DAVID: - Haces chistes fáciles con un Dios negro, pero yo sueño con él (es penedeix d’immediat). EVA: - Ah sí? Digues, digues, en què somies? DAVID: - Eeeeeeso no importa. EVA: - Digues, sense por. DAVID: - Él se me aparece. EVA: - Negre? DAVID: - Sí. EVA: - I et parla? DAVID: - Sí. EVA: - I què le diu a la teva fervorosa fe? DAVID: - Pues que si el negro es la ausencia de color, “yo, Dios, no existo”. EVA: - (simula a l’aire copets conciliadors a la clepsa del David emfatitzant la baixa estatura d’aquest) Ja veig que la teva fe deu estar com la teva talla (li mira els genolls) …, pel terra. DAVID: - Soy bajito, ¿y qué? EVA: - Doncs que així vius, mostatxo escombraterres, sempre agenollat davant de Déu (David es mira els genolls). DAVID: - Digas lo que digas, ese sueño fue toda una revelación. Él me habló, él existe. EVA: - Caram, (ironia) i per aquesta revelació continues vestint de negre? DAVID: - El negro es el color más elegante. Por eso lo escogió Dios en sus orígenes, las tinieblas. EVA: - Elegant? El negre? El negre és brut i fastigós. El carbó és negre, el sutge és negre, fins i tot el recte per on caguem és fosc i negre. Ets ara conscient del teu color? El color de Déu? DAVID: - El negro es sobrio y serio como Dios, por algo es el color del luto. EVA: - T’equivoques barrufet enterramorts, en els funerals a l’África la gent vesteix de blanc. DAVID: - Vaya, todo por llevar la contraria los negros a los blancos. EVA: - Ets racista? DAVID: - No exactamente, soy ordenado, los oscuros en África donde su piel les protege del sol, y los claros en occidente donde no nos quemamos tanto. EVA: - (alarmada) Però, què estàs dient? DAVID: - Que el negro es un color muy “a-cer-ta-do”, es el color de la puntería. Un negro en la nieve es un blanco perfecto y el tiro al blanco es en realidad tiro al negro. Los centros de diana son negros. EVA: - (amb menyspreu) Nazi genocida. DAVID: - Nazi ordenado (li aclareix amb prepotència inflat de pit). EVA: - Com pots defensar aquestes idees? DAVID: - Con muchos algoritmos lógicos internos. EVA: - Què et creus? Un ordinador? Si Déu t’escoltés et desprogramaria la fe del teu Pentium I. DAVID: - Cállate ya. La fe mueve montañas. EVA: - O les enfonsa. T’imagines que ara l’AVE enrunés la Sagrada Familia de Barcelona? Això sí que seria moure muntanyes. DAVID: - Y a ti, ¿quién te mueve el alma? (pausa), ¿Toni? EVA: - Què dius? DAVID: - Lo que los rumores esparcen. EVA: - Quins rumors? DAVID: - No disimules, venga, confiesa. EVA: - Toni i jo… (nerviosa, se sent vulnerable) DAVID: - ¿Toni y tú qué? EVA: - El primer cop que el vaig veure (calla). DAVID: - ¿Qué? EVA: - …caram! Que vaig mullar les calces. DAVID: - ¡Por Dios! (desaprova) ¿Y qué hiciste? EVA: - (amb alegria ara) Doncs treure-me-les. DAVID: - ¡Por favor! EVA: - Toni i jo compartim bon sexe, com també tots cinc bons àpats al seu restaurant. DAVID: - Compartíamos (ara els dos amb calma i melangia recordaran el passat). EVA: - Cert, fa temps que Toni no ens reuneix. DAVID: - Lástima, ocurrió algo que jamás debió ocurrir. EVA: - Sí David, el que ens va separar per sempre (sospira còmicament), aaaai. DAVID: - Esas ensaladas verde y rojo de otoño con dulces y salados de invierno a los “polvos” del cierzo (i sospira), aaai. EVA: - I aquell bou de mar del pol nord al seu punt de sal. Aaai. DAVID: - Y esos vinos y cavas gentileza de bodegas Colon-niu. ELS DOS: - Aaai (sospiren mirant al públic). EVA: - Quins records. DAVID: - Mejor dejarlo, ¿no crees? EVA: - Sí, crec que la nostra conversa ha acabat. DAVID: - Quizás sea mejor hablar de cosas más mundanas y dejar tanta demagogia para los que todavía sepan vivir la felicidad (i sospira). Aaai (pausa). Por cierto, creo haber leído en prensa sobre un fármaco que da la felicidad. EVA: - Sèptum? DAVID: - O algo parecido. EVA: - I te’l prendràs? DAVID: - Lo he buscado pero nada…, de nada. EVA: - Aleshores? DAVID: - Habrá que buscar la felicidad en otra parte. EVA: - Què faràs? DAVID: - Mmmm… (com qui no l’importa la cosa i recuperant el to prepotent inicial) Hablar un rato con mi hermanastra. Y tú, ¿qué vas a hacer? EVA: - Potser aclarar la meva situació personal amb algú. DAVID: - Pues llámale. EVA: - Ja ho faré. DAVID: - ¿A qué esperas? EVA: - (li engalta) A un mail del teu Déu. DAVID: - Él ya te mandó sus señales pero tu corazón sigue atrincherado. EVA: - Au va, calla. DAVID: - Buena suerte entonces atea (recuperant el to despectiu d’altres moments). EVA: - Bona sort fatxa (també despectiu). (Fan mutis pels seus costats. Negre i el tic tac del rellotge de paret)

EXTREMS (II)

2. BLANC i NEGRE entre els diners i la fama Temps: Després de l’acte anterior. Actors/actrius: Carlos (amb vestit negre, accent argentí) i Toni (vestit de cuiner tot de blanc, accent francès). (Tic tac del rellotge continua. S’il·lumina l’escenari. Fons dret de l’escenari de color negre, fons esquerra de color blanc. Toni, a la dreta de l’escenari, està assegut sobre una cadira amb el respatller dirigit al públic. Estarà amb els palmells de les mans aguantant-se la cara amb les galtes inflades d’aire, avorrit. Intenta xiular per distreure’s. Passen uns segons i Carlos entrarà per l’esquerra de l’escenari amb ulleres de sol. El tic tac va desapareixent) CARLOS: - Ui, que oscuro está esto (entrant a les palpentes) TONI: - Ves per on! Ja ha arribat l’home Martiní. CARLOS: - ¿Toni? Dónde estáis. Lo veo todo negro. TONI: - Però treu-te les ulleres d’Stevie Wonder. CARLOS: - (se les treu) ¡Ah! ¡Pero estáis aquí! TONI: - I tu estàs allà, però això què és?, ¿barrio sésamo? CARLOS: - Veo que seguís tan simpático como siempre. TONI: - Sí, i més avorrit que una ostra. CARLOS: - ¿Aburrido tu? TONI: - Sí, a-bu-rri-do. CARLOS: - No lo entiendo. TONI: - Doncs molt fàcil, me-a-bu-rro (marcarà els guionets amb pauses). CARLOS: - Se me ocurre un juego de palabras muy sobado con el mea y el burro (Toni el mira malament)… mejor lo dejo. TONI: - Gràcies, tinc suficient amb la meva depressió. CARLOS: - Entonces ya veo como os va la vida (pausa). TONI: - I com em va? CARLOS: - Sin suicidaros. TONI: - (decepció) Així no m’ajudes, Carlos. CARLOS: - Pues organizad algo alegre, una fiesta por vuestro cumpleaños. TONI: - Ja saps que m’horroritzen els aniversaris. CARLOS: - ¿Los de otros? TONI: - Els meus, caram. CARLOS: - Pues a mi no me molesta lo más mínimo cumplir años. TONI: - Perquè tu ets un inconscient. CARLOS: - (somriu amb complicitat) Pero sé lo que os ocurre. TONI: - I què em passa? CARLOS: - ¿Os soy claro? TONI: - Sí, per favor. CARLOS: - Lo que os pasa es que sufrís un mono del copón. TONI: - Jo un mono? (li tremola la mà còmicament). Aquí no hi ha drogues. CARLOS: - Por eso lleváis un mono encima que os cagáis. TONI: - Jo no porto res al damunt (es grata l’esquena com si una gran bèstia l’estigués molestant), i molt menys un mico. CARLOS: - Bueno, y vos tan de blanco, mejor un Copito (pausa i aclara)… de cocaína. TONI: - (fingeix no saber què és) I això s’esnifa? CARLOS: - Admitidlo, por Dios. TONI: - Què? CARLOS: - Vuestra adicción. TONI: - Quina addicció? CARLOS: - Al Copito. TONI: - Això seria zoofília. CARLOS: - … de cocaína. TONI: - Mira Carlos, cadascú es resposabilitzava de les seves obligacions. CARLOS: - ¿Qué obligaciones? TONI: - Tu especulant per a l’ajuntament i jo drogant-me per ajudar a altres. CARLOS: - ¿Ayudar a otros? TONI: - Qui creus que mantenia a tots els camells de la ciutat? CARLOS: - ¿Quién? TONI: - El meu restaurant. CARLOS: - Claro, comprendo... pobrecitos. TONI: - Ells em van salvar. Vaig començar amb barbitúrics per una raó que ni te la imagines. CARLOS: - Lo siento. No soy creativo. TONI: - Doncs, per una boda. CARLOS: - ¿La de quién? TONI: - La meva. CARLOS: - ¿La tuya? TONI: - Sí. Anava a casar-me amb una ninfòmana espectacular i estava molt nerviós. CARLOS: - ¿Por la ninfómana? TONI: - Per la celebració. En fi, que un camell amic meu em va regalar un tripi. CARLOS: - ¿Y qué ocurrió? TONI: - Que vaig marxar de viatge. CARLOS: - ¿Y vuestra ninfómana? TONI: - Esperant a l’altar fins que se’n va cansar. CARLOS: - De esperar. TONI: - De passar-se pel parrús a tota bèstia de menys de sis potes, inclós l’escarabat del capellà. CARLOS: - ¿Y luego? TONI: - Es va casar amb mossèn, i prenyada. El pobre la va dinyar en pocs mesos sota un gran dubte. CARLOS: - ¿De si el hijo era suyo? TONI: - No, de si hauria d’haver conservat el celibat. Es que el va matar a polvos, recoi! CARLOS: - Y el huérfano, ¿cómo se llama? TONI: - Mil Llets. CARLOS: - Menuda historia. TONI: - Per això em vaig fer drogoaddicte. Aquell tripi em va salvar la pell, em va salvar d’una carda-s’ho-tot. (Trist) Ara, i sense drogues, necessito distracció (s’aixeca de la cadira). CARLOS: - Con esa depresión id al psiquiatra. TONI: - Ja ho vaig fer. CARLOS: - ¿Y qué os aconsejó? TONI: - Que pensés en coses positives …, en un viatge. CARLOS: - ¿Le respondiste con algún destino? TONI: - Amb Venècia. CARLOS: - (eufòria) Excelente elección. TONI: - Sí, però per veure com s’enfonsava. CARLOS: - (decepció) En fin, que ahora nada de psiquiatras. TONI: - Obvi, i així continuo sense ells,… avorrit. CARLOS: - Pues tocad un instrumento. El saxo por ejemplo. TONI: - D’adolescent no va funcionar. CARLOS: - Porque os confundistes de palabra. A esa edad vos deseabais tocar, no el saxo, sinó el “sexo”. TONI: - I ara ni això. CARLOS: - Pues praticad un deporte, corred. TONI: - I de què escapo? CARLOS: - ¿De vos mismo? TONI: - Molt cansat. CARLOS: - Pues que tal si organizáis una de vuestras comidas para hablar los cinco de la felicidad. TONI: - No puc. CARLOS: - Es verdad, ya no me acordaba. Por aquello que ocurrió pero que jamás debió ocurrir. TONI: - Calla! (s’incomoda) No m’ho recordis, allò ens va separar. Ara ja no m’atreveixo a organitzar cap sopar. Ja no queda res, ni cuina, ni fogons, ni additius, ni … CARLOS: - ¿ni drogas? TONI: - Ni drogues. En fi, que aquí no hay nada, nada y nada de nada. CARLOS: - (amb sorna) Hombre. Algo habrá. TONI: - Te’n rius de mi? CARLOS: - No, no, no (dissimula el cinisme), aquí no hay nada (retòricament i mirant al seu voltant buit). ¿Y el cava? TONI: - El cava s’acaba. Vaja! Que tampoc n’hi ha. CARLOS: - Pues vaya, nada de nada. TONI: - I a tu (s’apropa a Carlos), què t’ha portat a aquesta nada? (efecte de so, soroll de cop contra un vidre, Toni impacta contra el vidre fictici que separa els escenaris blanc i negre, d’immediat es posa les mans al front en senyal de dolor). CARLOS: - (treu un mocador) Pues nada… (fa baf i neteja el punt de l’impacte) en especial (amb sorna). TONI: - Ja veig (somiquejant, aguantant-se encara el front i tapant-se també els ulls). CARLOS: - Bueno en realidad sí me trajo algo. TONI: - Què doncs? (es recolza a la cadira, millora del dolor) CARLOS: - La felicidad. TONI: - Altre cop amb els teus sarcasmes? (reüll) CARLOS: - No, no, no es broma. Tengo una duda que quizás vos podáis resolver. TONI: - I de què es tracta? CARLOS: - De un nuevo fármaco. TONI: - Nom? CARLOS: - Creo que empezaba por “s”. TONI: - Sèptum? CARLOS: - Quizás sí. TONI: - Color? CARLOS: - ¿Negro? TONI: - Sabor? CARLOS: - Ácido como un LSD. TONI: - Efectes. CARLOS: - Regala la felicidad. TONI: - Mmmm (pausa pensativa i ja recuperat del cop). CARLOS: - ¿Y bien? TONI: - No, no el recordo. Tot i que dubto molt que un fàrmac pugui donar la felicitat. La felicitat es troba en l’èxit. CARLOS: - Y en el dinero que conlleva. TONI: - Obviament (riuen els dos amb complicitat). CARLOS: - Y la receta para vuestro éxito, ¿cuál fue? TONI: - Hi havia tres possibilitats: la correcta, ser un geni, la normal, ser perseverant, i la més freqüent, l’endoll. CARLOS: - Os olvidás de la suerte. TONI: - Aquesta és l’endoll. CARLOS: - ¿Y en vuestro caso? TONI: - El geni (exagera posat afeminat), evidentment. CARLOS: - Por cierto, hay algo que siempre me pregunté sobre vuestro pasado que no casa con ese famoso genio (pausa). TONI: - Au vinga, dispara. CARLOS: - ¿Cómo pudistes ser ocupa de joven? TONI: - Jo mai no vaig ser ocupa. CARLOS: - ¿Y esos meses en el edificio abandonado de la tabacalera? TONI: - Vida social, trobades per fumar barreges. CARLOS: - Ya, “Encuentros en la Tercera Fase”. TONI: - Sí, però vaig arribar molt alt, tan que no me’n recordo de… nada. CARLOS: - ¿Y cuando os encerrasteis veinte meses en el antiguo edificio de correos? TONI: - Vida social també, trobades para correrse. CARLOS: - ¿Y todavía afirmáis que no fuisteis ocupa? TONI: - Jo sempre trucava a la policia per denunciar als altres ocupes i així poder entrar a la vivenda recent deshabitada. CARLOS: - ¿Y eso no fue ser ocupa? TONI: - Bé, potser una mica. CARLOS: - ¿Y cómo lo explicáis? TONI: - L’esquerra que sempre ha estat un llarg camí cap a la dreta. CARLOS: - ¿Y eso sólo explica que pasarais de ocupa antisistema a capitalista pro Sarkozy? TONI: - Jo, partidari del nostre ZAR (pausa)… Kosí? CARLOS: - Lo votasteis en las últimas. TONI: - Sí, però això no va voler dir res. CARLOS: - Claro…, nada. TONI: - No (mig mosca), nada. CARLOS: - Bueno, replanteo mi pregunta, pasasteis de ocupa antisistema a votante de derechas. TONI: - Però jo no sóc de dretes. CARLOS: - Pero les votasteis. TONI: - Sols perquè afavorien els meus interessos empresarials. CARLOS: - Lo ves. La fama corrompe amigo mío, corrompe los ideales de juventud. Siempre dije que debíais pensar por vos mismo, y si tenés dudas preguntadme a mi. TONI: - Però jo no sóc de dretes, queda clar? CARLOS: - ¡Claro! (li mira el vestit blanc) Aunque según vos el mayo del 68 jamás existió, sólo fue un sueño de vuestro Zar…kosí. TONI: - Carlos, creu-me. Jo encara crec en la revolució (pausa), repantingat des de la butaca de casa meva. CARLOS: - Ya veo, gracias a idealistas como vos todavía existen ocupas. TONI: - No, existeixen gràcies a gent com tu. CARLOS: - ¿A gente como yo? TONI: - Tu regentes una immobiliària. Especulant amb terres i propietats, tots els com tu, heu fet que la vivenda esdevingui un dret humà impossible. CARLOS: - Hemos aprovechado la ocasión. Si yo no lo hubiera hecho, otro boludo lo hubiera tomado. Además, el ayuntamiento me ha nombrado presidente de una ONG para los sin techo. TONI: - I això? CARLOS: - Estrategias de márqueting. TONI: - I què faràs? CARLOS: - Pues comprar el local de esa ONG y levantar uns apartamentos. TONI: - Per als sense sostre? CARLOS: - No, para los 14 hijos del alcalde. TONI: - 14 fills? CARLOS: - Es que el pobre es del OPUS (aclararà)… ¡Tantos hijos como diga Dios! TONI: - I tu què hi guanyes amb això? CARLOS: - Unas excelentes comisiones en Suiza. TONI: - Ja veig que defenses una paradoxa. CARLOS: - ¿Cuál? (es treu un puro de l’americana) TONI: - Vesteixes de negre i emblanquineges calers. CARLOS: - ¿Blanquear dinero yo? Que pasa, ¿que lo pinto? (encén el puro) TONI: - (somriu amb complicitat) Veig que no reconeixeràs… nada. CARLOS: - Yo soy un simple inversor (aspira una calada). Asumo mis riesgos y recojo mis beneficios. TONI: - I ara sou vampirs dels contribuients, no esteu pidolant que l’Estat us arregli la situació de la vostra crisi immobiliària? CARLOS: - Bueno, es que las cosas se han salido de madre. TONI: - Més aviat se us han posat negres (li senyala el vestit). CARLOS: - Nosotros Toni, no somos saxofonistas. TONI: - Per? CARLOS: - No vivimos del aire. TONI: - (ironia còmplice amb Carlos) Ja, i per això us hem de pagar la crisi els contribuients? CARLOS: - Quién no llora no mama,… vuestra leche blanca claro. TONI: - (li segueix el sarcasme a Carlos) Però si heu mamat del país tots els salaris dels votants. Qui no paga una hipoteca per una missèrrima llar? CARLOS: - Pero también damos trabajo a muchos inmigrantes. TONI: - (amb sorna) Negres per cert. CARLOS: - Sí claro, a los aborígenes blanquitos de aquí ya no les gusta trabajar en la obra. Es una simbiosis, mejor los “arborígenes” oscuros e inmigrantes que los nuestros nacionales y blancos… “mano de obra barata para casas caras”. TONI: - Ets un negrero (somriu). CARLOS: - (s’obre l’americana amb les dues mans i mostra el seu vestit tot negre) Obvio, ¿no? TONI: - Oi tant. CARLOS: - ¿Qué “querés”? Alguien debe impulsar la economía nacional. TONI: - Ja, aquesta càrrega sempre ha estat l’excusa de tots vosaltres. CARLOS: - Creed lo que querráis. Vos dejasteis de ser ocupa cuando la fama os cambió, ¿cuál fue vuestra excusa? TONI: - El meu pare. CARLOS: - ¿Vuestro padre? TONI: - Sí. Amb ell sempre vaig patir problemes de comunicació. El meu pare mai no em parlava per considerar-me un neci ocupa. Jo sabia que si volia recuperar el seu tracte, i l’herència, li hauria de demostrar alguna cosa. Quan vaig començar a despuntar entre els fogons de París la cosa va canviar però no va millorar. Ara estic desesperat. CARLOS: - ¿Para que os hable? TONI: - Que calli (pausa). CARLOS: - Ai, querido Toni SANTAMARIA. TONI: - (Exagerant ara molt l’accent francès) Antoine, Antoine Santamarie. CARLOS: - Pero, ¿si vos siempre fuisteis de l’Hospitalet? TONI: - Pasando por París (ara sense accent francès). CARLOS: - ¿Y ese acento? TONI: - (Torna a l’accent francès) Ui, m’havia sortit del personatge. CARLOS: - Mientras no sea del armario. TONI: - No tinguis por, em sento sol però no desesperat. CARLOS: - Bueno, al menos “tenés” a Eva. TONI: - A qui? CARLOS: - A vuestra amiga, vuestra consorte, vuestra… TONI: - Penses realment que estic enrotllat amb l’Eva, l’amiga de la teva muller? CARLOS: - Bueno yo… siempre os vi rozar… vos ya me entendés. TONI: - No, no t’entenc (mirada inquisitora). CARLOS: - Bueno, pues que los dos sois un poco ateos, liberales, y algo pragmáticos en asuntos de sexo. TONI: - I això és suficient per a una relació estable? (ironia) CARLOS: - Pero, ¿por qué lo negáis? Yo mismo os vi un día retozar juntos. TONI: - Querido Carlos Espéculo, vius “especulant” tant que ja veus el que no existex. CARLOS: - (recrimina) Pero si un día de San Valentín le regalasteis flores… TONI: - Flores, flores, flores (amb menyspreu), signifiquen potser alguna cosa? CARLOS: - No, significan lo mismo que vuestra cocina (ara amb sorna mirant al seu voltant), “nada”. TONI: - Ja veig pel teu humor que cada dia et sembles més al militar, chusquero, facha, papista, franquista, fascista, rancio, gris, antiguo y falangista…, que tu i jo conoceixem. CARLOS: - Creo imaginar ligeramente del porteño de quien me habláis. TONI: - No va ser ell, que cursant les oposicions de funcionari de presó, va atracar un banc per entrar-hi? CARLOS: - Vos conocés bien al burro de mi cuñado, una alimaña sobrenatural y altiva. TONI: - Altiva? CARLOS: - Sí. Él siempre quiso mirar por encima del hombro a todo el mundo, pero no podía. TONI: - Per? CARLOS: - Metro veinte. TONI: - Tot un Torrebruno. CARLOS: - (molt despectiu) Toda una cucaracha rastrera. TONI: - Amb ell ja veig que lo “tenés” molt (pausa), negre. CARLOS: - Sí “claro” (li mira el vestit blanc), vos siempre lo tuvisteis todo muy claro. TONI: - Com que vesteixo de blanc. CARLOS: - Y yo de negro. TONI: - Un vestit que no comprenc. CARLOS: - ¿Qué le ocurre ahora a mi traje? TONI: - Que és negre. CARLOS: - ¿Y qué? El negro da elegancia. Probad sinó con el amarillo o el verde esmeralda. Seguro que os confundirán con una majoret. TONI: - Potser, però hauries de saber el que diu de tu el teu cunyat. CARLOS: - ¿Qué dice sobre el negro de mi traje ese Torrebruno sin patas? TONI: - Pregunta què és ese Carlos de negro quan petoneja a la seva germanastra. CARLOS: - ¿Y qué soy según él? TONI: - Un beso (pausa), negro (riu). CARLOS: - Será militar... TONI: - Sí (el talla), no tornis a repetir tots els seus cognoms. CARLOS: - Por cierto, no entiendo que él y Eva mantengan conversaciones tan filosóficas. TONI: - Els “Xtrems”, que s’atrauen. Ella, atea, i ell, catòlic, es repten dialècticament. CARLOS: - ¿Y hablan de cómo recuperar la felicidad que perdimos? TONI: - Doncs sí, ho fan sovint. CARLOS: - ¿Tendrán la explicación de lo que ocurrió pero que jamás debió ocurrir? TONI: - Potser, però per saber-ho els hauríem d’escoltar. CARLOS: - Me encantaría, ¿están por aquí cerca? TONI: - Més del que t’imagines. CARLOS: - Quizás ellos sepan si existe el séptum. TONI: - Aleshores vine amb mi (fan mutis els dos, Carlos per l’esquerra i Toni, dubtant uns segons de seguir a Carlos, fa veure que toca el vidre que suposadament separa els dos semiescenaris, es toca el front ferit, retrocedeix i fa mutis per la dreta. Torna el tic tac del rellotge de paret. Negre).

EXTREMS (I)

XTREMS (UNS “FANTASMES” FELIÇOS PERÒ D’ÀNIMES OPOSADES) Guió i textos: David Rabadà i Vives Registre de la propietat intel·lectual 02/2009/205 A Francina Garau, Fran per a molts però regal per a tots. TRAMA DE L’OBRA: Sàtira cómica d’una hora i quart distribuïda en cinc actes breus. L’obra estarà protagonitzada per cinc personatges, tres homes i dues dones, que durant tota l’obra estaran buscant una felicitat perduda des de posicions molt oposades, des de punts “XTREMS”. En cada acte, per evidenciar aquests extremismes, sols actuaran dos dels cinc personatges, gairebé sempre home i dona per emfatitzar visions oposades, però, i a més, vestits de color contrastat, un totalment de blanc, i l’altre totalment de negre. El blanc s’associarà més amb els personatges més bonaris i el negre amb els més pèrfids. Per augmentar el contrast visual anterior l’escenari també hi ajudarà: mig escenari restarà amb el fons negre i l’altre mig blanc. Això permetrà un nou resalt cromàtic al poder situar el personatge vestit de negre sobre el semiescenari blanc i el personatge vestit de blanc sobre el semiescenari negre. A més a més, els personatges descobriran durant l’acte que no podran creuar d’un a l’altre semiescenari. Cas que ho intentin es trobaran amb una paret hipotètica (hauran de simular fent mímica un vidre que separa el semiescenari negre del blanc). Sols al final del penúltim, i quart acte, el vidre s’esmicolarà amb un gran terrabastall conseqüència d’una tímida felicitat descoberta. Ara els personatges podran tocar-se, agafar-se o el que el guió indiqui. En el moment de la trencadissa de vidres, el dual escenari blanc i negre passarà, de cop, a blau cel, fons d’escenari que romandrà igual durant el cinquè i últim acte, metáfora de la dissolució entre blancs i negres. Sols afegir aquí que la història es mourà entre una trama principal i dues subtrames: TRAMA PRINCIPAL: Quelcom horrible els va passar als cinc personatges. Allò fou durant un dels sopars, l’últim sopar, fet que els va fer perdre la felicitat que ara anhelen i busquen. SUBTRAMA 1: Secundàriament al misteri anterior, i durant les converses sorgirà el dubte sobre un rumor, un fàrmac, el sèptum, que regala la felicitat. La seva existència mai no s’arriba a demostrar durant els cinc actes, sols el públic el veurà al final. SUBTRAMA 2: Hi haurà rumors que diran que Eva i Toni, els possibles posseïdors de la felicitat, estan enamorats. Ells sempre ho neguen i demostren. DESCRIPCIÓ DELS CINC PERSONATGES: TONI SANTAMARIA: Perspectiva còmica: Cuiner famós que no pot cuinar. Originari de l’Hospitalet però parla amb accent de París per aparentar, tot un fantasma. Defectes: Drogoaddicte sense drogues. Orgullós, es creu Déu en assumptes de cuina i pensa que la felicitat ve de la fama i dels diners. Humanitat: Romàntic en el fons. Exageració: Les sals de bany són les millors per a cuinar. Vesteix de blanc amb barret i roba de cuiner durant tots els actes. DAVID PRIMO DE PITRERA: Perspectiva còmica: Lleig, de nas exageradament enorme, titànic. Baixet, metro vint (anirà de genolls amb unes sabatilles cosides als genolls). Defectes: Fatxa que creu que el poder i la fe donen la felicitat. Parlarà en castellà amb veu d’infant ingenu i pedant, qui tot ho sap però res sap. Humanitat: La seva etapa escolar va estar plagada de pífies en els exàmens. Exageració: Creient que somnia en un Déu que li diu que no existeix. Vesteix sempre de negre, camisa i corbata negres. Medalles militars al pit. Cabell amb gomina. Ratlla a un costat estil Aznar. Mig bigoti estil Hitler, pintat. CARLOS ESPÉCULO: Perspectiva còmica: Vesteix de negre i té amants negres africanes. Defectes: La felicitat es troba en els diners. Humanitat: Carpe diem, feliç. Exageració: Especulador de terrenys i el nomenen president d’una ONG per als sense sostre. Vesteix sempre de negre, camisa, corbata i ulleres negres. Cabell amb gomina. Parlarà en castellà amb accent argentí. Especulador i empresari. Espòs de la Gemma. GEMMA BLANCANIEVES: Perspectiva còmica: Ella de blanc i el seu home s’ho fa amb negres. Defectes: Idealitza l’amor. Humanitat: La felicitat es troba en l’amor. Romàntica ridícula. Exageració: Porta la seva mare a les primeres cites amb homes. Vesteix sempre tota de blanc. Faldilles fins a mig genolls. Psicòloga. Pacifista. Amiga de l’Eva. Muller de Carlos. EVA DEADÀN: Perspectiva còmica: Atea però argumenta que Déu és negre. Defectes: Nega l’amor però s’enganya a si mateixa. Humanitat: La felicitat rau en la pau i la salut. Exageració: Sense recordar quan fou verge, sempre vesteix de blanc. Blusa blanca amb pantalons blancs. Psicóloga. Feminista. Atea i pragmàtica en el sexe. Amiga de Gemma durant la universitat. 1. BLANC i NEGRE entre l’amor i els diners Temps: Incert. Actors/actrius: Carlos (amb vestit negre) i Gemma (amb vestit blanc). (Negre. S’escolta un tic tac lent de un rellotge de paret. S’il·lumina gradualment l’escenari. Dos personatges, l’un davant de l’altre, llum superior. Un personatge vestit de blanc sobre fons negre a l’esquerra del públic, Gemma, i l’altre de negre a la dreta sobre fons blanc, Carlos, amb ulleres de sol estil Stevie Wonder. Llarga pausa entre els dos. El de blanc, Gemma, està pensant què fer però s’atura. Carlos, el de negre, senyala el seu rellotge de canell exigint que faci via. Ella dubta. Carlos insisteix. Gemma es decideix i avança una passa cap a Carlos. El de negre, Carlos, observarà, pensarà i s’ho prendrà ara amb molta calma. Gemma se’l mira, remira, impacienta i desespera, se sent frustrada. Carlos gaudeix amb la desesperació de l’altra. Al final farà una passa cap a Gemma. El tic tac s’atura) CARLOS: - Jaque mate (rient). GEMMA: - (fastiguejada) Com sempre, m’has guanyat als escacs (pausa), tot i que ara no hi fa res (posat de menyspreu pel present). CARLOS: - ¿Por aquello que sucedió pero que jamás debió suceder? (pregunta retòricament amb entonació passota) GEMMA - Sí Carlos, però va passar i ara som aquí, sense sopars amb els nostres amics i buscant la felicitat perduda… (Carlos la talla) CARLOS: - Por eso prefiero distraerme con el ajedrez, algo que se me da muy bien con ciertas “fichas”, ¿no cariño? GEMMA: - (ofesa) Sí pocasolta, sobretot quan jugues amb les…, “negres”. CARLOS: - Me encanta jugar con las (pausa i simula amb les mans un cos de dona)…, “negras”. GEMMA: - Ets un cínic Carlos (li dona l’esquena i creua els braços). CARLOS: - Admitidlo Gemma, el negro es muy intenso, en cambio con vuestro blanco (li mira el vestit)…, no hay color. GEMMA: - T’equivoques, és el blanc el que conté tots els colors. El negre és l’absència de tot color. Tu ets absència. CARLOS: - ¿Ausencia? Dirás presencia…, yo, entre aquellas oscuras pieles hallé felicidad y no en vuestro albino romanticismo. GEMMA: - (es gira) ¿Mi albino romanticismo? CARLOS: - Sí cariño. Os casastes de blanco por romanticismo, que también por vuestra virginidad y apellido…, Gemma Blancanieves…, y así todavía seguís de ingenua (pausa), y de blanco. GEMMA: - I tu de negre, pel dol d’una pena… de penis. CARLOS: - ¿Y los orgasmos que os regalé? GEMMA: - Els vaig fingir tots (li torna a donar l’esquena). CARLOS: - (sarcasme) Pero no mis mulatas. GEMMA: - (fent sorna) Ja veig que mai no vas saber calmar d’altra manera els teus instints. CARLOS: - Yo siempre fui hiperactivo, ya me lo diagnosticaron los médicos sólo al nacer. GEMMA: - (es gira cap a ell i li somriu amb sarcasme) Hiperactiu tu? CARLOS: - Sí mujer. En el colegio padecí un TDAH. GEMMA: - Un què? CARLOS: - Un TDAH, un transtorno de la atención con hiperactividad. GEMMA: - (despectiva) I què et van fer? CARLOS: - Unas 1000 sesiones con una psicóloga para que fuera consciente, como hiperactivo que era…, de mis limitacions como escolar (ironia i riu). GEMMA: - (incrèdula) I allí vas començar amb la teva mulata, no? CARLOS: - No, pero desarrollé otro síndrome. GEMMA: - Quin? CARLOS: - El QTTT. GEMMA: - El QTTT? CARLOS: - Sí, que-trabaje-tu-tía. GEMMA: - I així continues, sense fer ni brot. Vas ser i sempre seràs un penques. CARLOS: - ¿Lo decís por el QTTT o por mi espectacular mulata? GEMMA: - Aquella? Jo crec que t’ha fet el salt cents de cops. CARLOS: - Mejor un pastel para muchos que una mierda para uno solo. GEMMA: - Veig que parles per tu. Jo fidel, vaig preferir sols la teva… tifa. CARLOS: - (sorna) ¿Yo una tifa? GEMMA: - Sí estimat, el teu cognom fa referència a les tifes, Carlos Espe-culo. CARLOS: - (dissimula i somriu) Vos bien sabés que mi apellido es Espéculo, i no especulo. GEMMA: - Tant hi fa. Que diferent ets de l’home que vaig conéixer. A inici del matrimoni comparties tot amb mi, fins i tot la feina. CARLOS: - Y eso fue lo peor, os encontraba por la oficina, por casa (…) y hasta en la cama. GEMMA: - Ets un pocavergonya. Al principi semblaves molt enamorat. CARLOS: - Era muy joven, y como “entendés”, tenía los huevos llenos (pausa), de amor. GEMMA: - (Gemma intenta apropar-se amb ell però topa amb el vidre hipotètic que separa el seu escenari negre del blanc de Carlos) ¿Amor? (mentre fa força amb les mans intentant entrar en l’espai de l’altre) CARLOS: - Sí, un amor que vos matasteis en nuestra primera cita. GEMMA: - Per portar a la meva mare? (pausa i desisteix de fer força amb cara de confusió, contrariada) Amb el contenta que es va posar (mirant per si veu el vidre que els separa). CARLOS: - Faltaría más (treu un mocador, fa baf i fa veure que neteja el vidre que el protegeix de la seva muller amb un somriure provocador). Con la cena que os pagué en el carísimo restaurante de Toni Santamaria, como no se “puso” tu madre… de contenta. GEMMA: - (enfadada) Doncs la vas impresionar tant que em va animar a casar-me amb tu. CARLOS: - Si lo llego a saber me ahorro el convite. GEMMA: - Normal, ets un avar. Amb el temps, els negocis immobiliaris i les especulacions, t’has convertit en un amant dels diners. CARLOS: - Y de negras (li aclareix cínicament). GEMMA: - Sí, ¡y de negras! (retòricament i enutjada). No comprenc com puc suportar tant. CARLOS: - Porque ocurrió lo que no debió ocurrir. GEMMA: - Cert. Aquells sopars dels cinc que el teu famós amic Toni Santamaria organitza… CARLOS: - (la talla) Eh… organizaba. GEMMA: - Sí (enfadada), organitzava, tot i que mai no vaig entendre amb quina intenció. CARLOS: - Pues por lo mismo que mis negras (pausa). GEMMA: - Què?! (braços a la cintura més ofesa encara) CARLOS: - Por la felicidad Gemma. GEMMA: - Carlos, la felicitat no viu en orgies gastronòmiques o en el sexe llogat. CARLOS: - ¿A noooo? La felicidad reside en el interior de uno mismo. Si vos creés eso es que sois una ingenua. GEMMA: - Ingènua jo? CARLOS: - Más que ingenua, ilusa. Cuando supistes que frecuentaba clubs nocturnos pensastes que eran lugares terapéuticos donde los asistentes se ponían a dormir los unos junto a los otros. GEMMA: - I així passava, després de la rebolcada amb una mulata. CARLOS: - Por eso iba cariño, para relajarme, ¿ves lo feliz que fui pagando por mi terapia? GEMMA: - Ets un penques. Algun dia patiràs les conseqüències del teu desert d’estima. CARLOS: - Seguiré prefiriendo a las negras que con algo de dinero compras su amor... que también su favor, como todas las mujeres. GEMMA: - Totes les dones? (ofesa) CARLOS: - Sí, todas buscáis seguridad en un hombre. GEMMA: - Ets un masclista cregut! Jo mai no vaig buscar seguretat en tu. Com a psicòloga sempre he estat professionalment independent sense necessitat de les teves almoines. CARLOS: - Pero sí necesitastes mi estatus social. GEMMA: - El teu estatus social? (Pausa) Que et facis amb el famós cuiner Toni Santamaria mai no em va impressionar. Ets un il·lús si creus això de mi. CARLOS: - Pero querida Gemma Blancanieves, iluso o no, miraros. Vivís preocupada por nuestras discrepancias, y en cambio yo, sonrío a casi cada frase. ¿Quién es más feliz ahora?, ¿vuestro amor psicológico o mi dinero inmobiliario? GEMMA: - No ho sé (injuriada), millor li pots preguntar al teu amic Toni. CARLOS: - Eso mismo haré, se lo preguntaré a Toni mientras me olvido para siempre de vos. GEMMA: - Això ho veig difícil. Mai no vas saber fer dues coses alhora. CARLOS: - (pausa, pensa la resposta) Mentira. Ahora mismo hablo y me rasco la barbilla (se la rasca i somriu). GEMMA: - (ironia) Sí estimat, però no et forcis, a veure si et feriràs. CARLOS: - (Pausa i mig molest, dissimula i recupera la sorna) En ese caso me tomaré el nuevo fármaco que han patentado. GEMMA: - Quin nou medicament?! CARLOS: - Uno que lo fortalece todo, hasta la felicidad. GEMMA: - T’ho estàs inventant! CARLOS: - Puede, pero creo haber escuchado que se vende por todas las farmacias del país. GEMMA: - Jo no he llegit res, no ho hauràs somniat? CARLOS: - Quizás... Se lo preguntaré a Toni. Él siempre anda experimentando con sustancias novedosas cuando cocina. GEMMA - I quan no… també. CARLOS: - Sí claro, ya sabemos los dos que el chico es algo (pausa)…, drogadicto. GEMMA: - ¿Algo? CARLOS: - Bueno… del todo. GEMMA - Aleshores tampoc sabrà si ho va somniar o si t’ho va explicar…, penjat! CARLOS: - Pero, ¿y si fuera verdad lo de ese fármaco?, ¿os imagináis lo bien que iría para vuestro humor y para ese que vos conocés? (molt despectiu amb el ese). GEMMA: - A qui et refereixes? CARLOS: - Al malhumorado militar, chusquero, facha, papista, franquista, fascista, rancio, gris, antiguo y falangista (pausa per agafar aire), de vuestro hermanastro (descansa). GEMMA: - No t’has oblidat de res? (amb sorna) CARLOS: - No (amb satisfacció). GEMMA: - Segur? (amb ironia) CARLOS: - (consirós) Se… (Gemma el talla) GEMMA: - Se lo preguntarás a Toni. CARLOS: - Ui, que adivina. GEMMA: - Millor bruixa. Però, què redimonis passa amb el meu germanastre? CARLOS: - Pues (es mira el seu vestit negre), que me pone negro (i esclata a riure). GEMMA: - Ell et posa negre? CARLOS: - Sí, pero jamás fue culpa suya… como le costó tanto aprender a leer y a escribir, no tuvo más remedio y claro, se hizo militar…, y por enchufe. GEMMA: - Què dius d’endoll? CARLOS: - Dado su metro veinte de estatura ni en la marina lo querían (aclara cantant l’anunci de televisió), pezqueñines no gracias, debes dejarlos crecer. GEMMA: - No fou per endoll. Va demostrar plenes capacitats. CARLOS: - ¿¡Seguro!?…, ¿no fue él quién en clase de geometría contestó que había tres tipos de líneas…, rectas, curvas y aéreas? ¿Y en clase de naturales no respondió que quién inventó el pararrayos fue…, Frankestein? Ah, y la más cremosa, ¿que un derivado de la leche era… la vaca? Ya lo veis, vuestro hermanastro de metro veinte siempre quedose muy…, ¿corto? GEMMA: - Sempre rient dels altres. De totes totes em vaig equivocar quan em vaig enamorar de tu. CARLOS: - Normal, siempre measteis fuera de tiesto. GEMMA: - (molt alarmada, enutjada) No continuïs!! CARLOS: - El Niàgara de la lluvia dorada, ¿no era así como os llamaba? GEMMA: - (avergonyida) Ets un porc. CARLOS: - Y vos una meona empedernida. GEMMA: - (trista) És la meva fisiologia. La meva bufeta sempre va necessitar drenatges freqüents. CARLOS: - Sí, pero no cada cinco minutos por la autopista… eso era un no…, parar. GEMMA: - (a punt de plorar) I què volies que hi fes? CARLOS: - Pues mear menos. GEMMA: - Ai! Aaaaa… (Plora). CARLOS: - Llora mujer, llora (condescendent), llorando mearéis menos. GEMMA: - (Tanca els punys i se’l mira amb molta ràbia parant de plorar, es dirigeix cap a ell i s’atura davant del hipotètic vidre). Ves amb el teu amic el cuiner a buscar la felicitat i deixa’m en pau. Potser va ser una sort que ens passés als cinc el que mai no havia d’haver passat (ella farà mutis i Carlos somriurà al públic. Escenari en negre i torna el so del tic tac del rellotge).