Els professors universitaris i de secundària porten patint un desprestigi social sostingut en el temps. Exemples d’aquestes xacres són: una escola inclusiva on els docents, que no són metges, han d’atendre a alumnes amb greus neurodivergències; unes aules amb ràtios plenes de soroll impossible d’atendre; una disciplina oblidada on els docents no poden ser autoritat pública; una administració que no protegeix els docents en cas d’agressions; un currículum tant rebaixat que l’ensenyament s'ha convertit en un parc d'atraccions; un total menyspreu pels coneixements docents a transmetre amb la gairebé l’obligació d’aprovar els alumnes; un poder dels claustres molt reduït; i finalment una gegantina burocràcia on costa més justificar a l'alumne qui suspèn que a qui fa bé la feina. En resum, la política, i els seus assessors, han impulsat un total desprestigi social per a un col·lectiu culte i format que no se'l prestigia com cal. El més flagrant és que per a solucionar tots els greuges anteriors el govern ha comès tres pecats socials. El primer que fa dècades que se l'havia avisat de tots ells; el segon que no era una tema de més diners sinó d’unes pedagogies no demostrades científicament, i el tercer que el govern, i fa més de vint anys, sempre ha mirat a una altra banda. Si els responsables polítics haguessin afrontat aquests problemes amb serietat i anticipació, probablement s'haurien estalviat tantes vagues, protestes i diners.
FRACASO ESCOLAR o FRACASO POLÍTICO
Muchos docentes opinan que algunas teorías educativas no les permiten construir un mundo mejor desde la enseñanza. De hecho poca gente contrasta estas teorías con datos reales. Para mejorar el sistema educativo son necesarias más demostraciones y menos opiniones. Hay que observar los hechos probados y sistematizarlos. He aquí cartas de prensa, artículos en los medios y capítulos numerados que ofrecen un amplio corolario de datos contrastados para mejorar realmente la enseñanza y la sociedad.
DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR
miércoles, 4 de noviembre de 2026
Professor - un ofici degradat
Els professors universitaris i de secundària porten patint un desprestigi social sostingut en el temps. Exemples d’aquestes xacres són: una escola inclusiva on els docents, que no són metges, han d’atendre a alumnes amb greus neurodivergències; unes aules amb ràtios plenes de soroll impossible d’atendre; una disciplina oblidada on els docents no poden ser autoritat pública; una administració que no protegeix els docents en cas d’agressions; un currículum tant rebaixat que l’ensenyament s'ha convertit en un parc d'atraccions; un total menyspreu pels coneixements docents a transmetre amb la gairebé l’obligació d’aprovar els alumnes; un poder dels claustres molt reduït; i finalment una gegantina burocràcia on costa més justificar a l'alumne qui suspèn que a qui fa bé la feina. En resum, la política, i els seus assessors, han impulsat un total desprestigi social per a un col·lectiu culte i format que no se'l prestigia com cal. El més flagrant és que per a solucionar tots els greuges anteriors el govern ha comès tres pecats socials. El primer que fa dècades que se l'havia avisat de tots ells; el segon que no era una tema de més diners sinó d’unes pedagogies no demostrades científicament, i el tercer que el govern, i fa més de vint anys, sempre ha mirat a una altra banda. Si els responsables polítics haguessin afrontat aquests problemes amb serietat i anticipació, probablement s'haurien estalviat tantes vagues, protestes i diners.
domingo, 18 de octubre de 2026
Maricón per un curs - 5è EGB
Maricón per un curs
David Rabadà i Vives
La cua era llarga i nerviosa. Tots esperàvem acontentar el "padre Jorge" amb les nostres desitjades aptituds i entregades actituds. Tenia tres companys davant, després dos, un, i va arribar el judici. Allí, dalt de la tarima, vaig quedar palplantat davant la taula d'aquell professor de dibuix. Ell, sense mirar-me a els ulls, va rebre la meva làmina com un examinador policial. Anava posant petites anotacions en vermell sobre el meu gran projecte. Tot just cursava el 5è d'EGB i la meva autoestima s'empetitia d'allò més davant qualsevol avaluació externa. De fet, mai no assolia l'aprovat amb els meus dibuixos. Finalment, el padre Jorge es va decidir i va qualificar el treball. Ostres! Un cinc! Un memorable cinc! Allò em va exaltar tant que, sense pensar-m'ho, li vaig engaltar —i a la galta— un petó al company que tenia al darrere. Aquest, en David Jobani, es va posar a cridar que l'havia petonejat i el padre Jorge, homosexual reprimit, va sentir-se al·ludit. De sobte, el meu aprovat va passar de festa a tempesta mentre aquell padre, que no pas frare, va començar a escridassar-me:
— Vostè no pot confondre els termes! Vostè no pot confondre els termes!
Però quins termes? Amb poc més de 9 anys ni me la pelava com també
creia que els nadons els portava la cigonya. En fi, aquella cridòria acusatòria
em va empaitar fins que vaig arribar al meu pupitre al fons de la classe. Era
evident, vaig quedar mal batejat per aquell cristià de pa sucat amb oli.
Passaren els dies i aquell padre, per cert, gens pas meu, va assabentar-se de
la meva incipient heterosexualitat. I, sorpresa i en privat, al mig del
passadís de l'escola, es va disculpar del seu judici en públic, tot i que massa
tard. En aquella làmina que he trobat a les golfes de casa, algú hi va escriure
d'amagat el que tota l'escola em va estar repetint la resta del curs: “maricón”.
Ficció per a "BCN Escribe"
miércoles, 14 de octubre de 2026
CRUCES DE CAMILOS
CRUCE DE
CAMILOS
Llegó la
invitación por correo postal. Camilo supo de inmediato que aquella
misiva era para él: la universidad lo invitaba formalmente debido a su
formación como antropólogo. Por desgracia, la entidad cometió el error de
omitir en el destinatario un detalle crucial, por lo que la confusión estuvo
servida.
El padre de
Camilo, que compartía el mismo nombre, interpretó que—dada su fama y
reconocimiento mundial como escritor y senador—el invitado a aquel congreso de
antropología era él y no su vástago. Por más que insistió el joven Camilo, no
hubo manera de convencer a su henchido progenitor para que cediera el puesto.
Aquel «macho alfa» decidió que sería él quien viajaría al otro lado del
Atlántico con todos los gastos pagados. Al final, y sin tener la menor idea de
evolución humana, el entrado en carnes y veterano Camilo supo cómo quedar bien
ante los expertos.
En definitiva,
la ausencia de un segundo apellido en un sobre dejó en tierra a quien debía ir
y colocó al pícaro en la palestra. Ahora, ya lo saben: jamás confundan al bueno
del hijo, Camilo José Cela Conde, con el célebre —y rotundo—
padre, Camilo José Cela Trulock.
jueves, 8 de octubre de 2026
AMIC o ENEMIC
Si un amic et fa retrets per un vídeo que em van demanar la seva parella per al seu 70 aniversari, què li pots dir si ell vol fer-te sentir malament quan tu li desitjaves felicitat?
El passat juliol em va enviar un whatsapp dient que la meva gravació era curta, poca-solta
i que no demostrava la meva estima com amic, en fi, m’ha retirat la paraula, però
repensant he vist el següent:
1.
Quan el va deixar la seva muller Lola, cada setmana jo vaig estar atent d’ell
sense qüestionar la causa per la qual la Lola el va deixar (anys 2004 aprox.)
Quan la meva muller Maribel em va deixar l’any 2024, aquest amic no em va
trucar pas cada cap de setmana, encara més, va justificar que Maribel em deixés
per falta d’encaix amb mi i, en certa manera, havia de ser jo qui havia comès
errors, i no pas ella durant dos anys que em va fer de retrets, maltractaments
psicològics i pressions. Ella mateixa, la meva ex, ho va admetre en les
teràpies, escrits i en la proposta de tornar a estar junts el desembre de 2025.
2.
Quan van despatxar a aquest amic de Codorniu, vaig estar per ell durant
setmanes quedant i organitzant trobades, però quan a la meva feina em van
destituir de Cap de Premsa i de Director de les Jornades de Secundària, cap
trucada.
3.
Quan durant el 2026 aquest amic va patir un càncer de pròstata, cada setmana el
vaig trucar, però quan jo vaig estar de baixa per l’operació de genoll amb tres
intervencions a quiròfan, cap trucada.
4.
Quan vaig patir una necrosi òssia al genoll i vaig haver d’entrar de nou a
quiròfan el juliol de 2026, i havent-li explicat pocs dies abans en un dinar,
cap trucada.
5.
Quan durant l’agost de 2026 el meu pare de 94 anys es va trencar el maluc, el
van operar i va quedar ingressat a un sociosanitari, cap trucada.
6.
Quan el vaig convidar a la presentació del meu llibre (8 d’octubre de 2026)
publicat per la UAB, em respon per whatsapp: “No em be de gust. Estic molt
dolgut amb tu” (faltes d’ortografia incloses).
7. Si
això hi afegim que si jo viatjo a Sulawesi ell a l’any següent també, si a Xina
ell també, si jo faig fotografies bones ell fa un curs i exposa les seves, si
jo tinc un cotxe TDi ell també..., i sempre a cada trobada ell sempre vol exposar
hipòtesis per tal de demostrar-me que ell en sap més que jo, i en trenta anys
no ho ha aconseguit, ¿què en diríeu d’aquest amic?
Us deixo el whatsapp
que em va enviar queixant-se del meu vídeo de felicitacions per al seu 70
aniversari:
2/8/26, 12:48 - David, porto molts dies donant-li voltes i
et vull expresar el que sento, perque no es bo que aquestes coses quedin
enquistades dins.
Per mi, els amics de veritat están pels bons moments quan
cal, per escoltar i recolçar quan un pot tenir problemes i també per dir la
veritat, agradi o no, quan s'escau.
Quan vas enviar el video-felicitació, pocasolta, de menys de
deu segons, tothom va flipar (no positivament es clar), i jo vaig preguntar-me
¿això es de rebut d'un amic de 34 anys, que diu que m'estima? La resposta es
clara, rotundament no. Durant molts
dies, he pensat no enviar-te el muntatge on tothom va demostrar la seva estima
.... excepte tu, pero avui he decidit el contrari, perque et donis compte del
que dic. Potser tu ho vas trobar molt simpàtic, pero no em be de gust que et
quedis amb aquesta percepció.
- Davant certs comentaris rebuts en privat sols afegir que això és una ficció literària de BCN Escribe -
miércoles, 7 de octubre de 2026
Opus dei Domus gai - Y si Jesús fue gai
Opus dei Domus gay
David Rabadà Vives
Recuerdo personal aproximadamente
1994
Amigos Francina Garau en casa de
Santi Medrano en Cambrils
- Lo de
los gais es una enfermedad.
Obviamente
aquella opinión llamó mi atención y me acerqué a aquella esquina de la mesa. La
cena entre amigos, conocidos y poco deseados, había terminado y la glucosa en
sangre animaba la sobremesa de aquel sábado en casa de Santi. No es que mi
amigo fuera muy talibán del Opus, pero aquel sector extremo y extremeño de la
mesa se iba calentando con los chupitos y las grandes sandeces. El juego estaba
servido y a uno le encanta jugar y provocar.
-
Perdón que interrumpa - tomando asiento en un lateral-, pero, ¿por qué
consideráis una enfermedad la homosexualidad si no da fiebre, ni tampoco
infección, ni amputa miembros, ni provoca metástasis, a lo sumo, y sin cuidado,
puedes pillar el SIDA, pero también te puede ocurrir lo mismo si eres
heterosexual.
- Eso
que dices es demasiado genérico y alejado de la enfermedad homosexual. He leído
libros que detallan esta anomalía que necesita terapia.
-
Terapia, ¿qué terapia? ¿De medicina? ¿O de religión?
-
Intentas confundirme alejando de nuevo el tema. La homosexualidad es algo que
va en contra de la naturaleza.
- ¿Por
qué?
- Por
qué los maricones no se pueden reproducir cómo Dios manda. Ser gay es
antinatural.
- Todo
lo que pertenece a la naturaleza es natural, gais incluidos.
-
Bueno, pero ser gay no es normal.
-Tampoco
lo es ser muy inteligente..., ¿tú vas a misa?
- ¿Cómo
dices?
- ¿Què
si recibes la eucaristía cada domingo?
- Sí,
claro.
- Y
allí, ¿qué es más natural? ¿el celibato del cura que debe reprimir su sexo y
olvidar su potencial reproductivo? ¿o el homosexual que puede amar y hasta
adoptar a un hijo?
- Eso
que dices es una infamia.
- No
creo que lo sea. Si me alejo de todo esto me dirás que Dios es amor.
-
Claro.
- ¿Y
los gais practican de cerca eso? El amor.
-
Confundes lo próximo con lo lejano.
- O
sea, todo es un problema de distancias, un problema que dos hombres no deben
estar demasiado cerca, pero sí lo suficiente lejos, aquella párvula geometría entre
Epi y Blas con el “cerca”… y el “lejos”.
- Exactamente.
- Ahora
te entiendo. Te quedaste en Ábrete Sésamo.
miércoles, 9 de septiembre de 2026
Pixats
per PISA
David Rabadà i Vives
PISA torna a posar Espanya davant del mirall amb
un reflex que desperta el pànic. Aquesta avaluació internacional de 2025 ha comparat
els resultats dels alumnes de 15 i 16 anys de 90 països. Al capdavant hi trobem
el Japó, Estònia i Corea. A la cua, Xipre, Colòmbia i Mèxic. I Espanya? Doncs
ha caigut novament en una incòmoda zona baixa: 477 punts en ciències, 451 en
lectura i 457 en matemàtiques, per sota dels 482, 461 i 463 de la mitjana de
l’OCDE. Queda clar que l’ensenyament espanyol no va gens bé, però el problema
no és només on som, sinó com anem caient d’ençà fa més de vint anys. La
pregunta que cal fer-se és, què comparteixen Japó, Estònia i Corea que no tenim
aquí. En cas de trobar-ho caldrà posar el fil a l’agulla i aplicar les seves
solucions. El Japó aconsegueix 538 punts en ciències, 503 en lectura i 525 en
matemàtiques. Espanya, molt per darrere, ha passat en ciències de 493 punts el
2015 a 483 el 2018, 485 el 2022 i 477 el 2025; en lectura ens hem enclotat de
496 a 451 punts; i en matemàtiques de 486 a 457. En fi, més de deu anys de
retrocés o no som una anècdota estadística, ans al contrari, som una alarma.
El pedagogisme del govern fa dècades que afirma que
el nivell socioeconòmic de les famílies n’és una causa important, però a Espanya
cau en PISA entre tots els grups socials i especialment entre els alumnes de
nivell socioeconòmic més alt. És a dir, aquest pedagogisme institucional no sap
veure els errors que ha comès ni què falla en el sistema que han anat creant
durant aquestes últimes dècades. De fet ara diuen que són les pantalles, els
mòbils i la pandèmia els culpables, però el mateix informe PISA ja indica què ens
ha passat i que és multifactorial. Les direccions dels centres espanyols
perceben una escassetat de recursos humans molt superior a la de l’OCDE,
especialment a l’escola pública. Però la qüestió més incòmoda és una llarga
llista que el pedagogisme institucional ha diluït i que no esmenta. Si mirem
Japó, Estònia i Corea ens n’adonem, tot i que no cal anar tant lluny donat que les
comunitats autònomes espanyoles que practiquen un ensenyament més exigent i
menys competencial obtenen molt bons resultats a PISA. Potser hauríem de
començar a preguntar-nos si tanta innovació pedagògica ha estat inútil amb la promesa
d’un progrés que ha estat fals. Per tal de saber-ho sols cal veure què tenen en
comú Japó, Estònia, Corea i les comunitats autònomes espanyoles amb bons
resultats PISA i la solució no sembla pas misteriosa com ens volen entabanar
alguns. L’ensenyament dels guanyadors a PISA es fonamenta en aules on impera l’esforç,
l’exigència i els currículums ben estructurats en especialitats i no banalitats
on no s’escatimin recursos en professors que dominin la seva especialitat, en alumnes
que sàpiguen memoritzar nous coneixements a llarg termini, en tècniques científicament
demostrades que impulsin la transmissió de coneixements entre ells, en
pressupostos que reforcin sou i plantilles docents, en decrets que redueixin la
gegantina burocràcia dels docents, en lleis que erradiquin la vigent promoció
automàtica, en proves i revàlides que avaluïn els nostres alumnes a final de cicle,
en formar professors que s’expressin amb un llenguatge precís, correcte i culte,
en consolidar unes bases sòlides en humanística, matemàtiques i ciències entre
tots els docents, i finalment en recuperar l’atenció, la disciplina, l’estudi i
els deures a l’aula i a casa. Japó, Estònia i Corea semblen haver-ho entès. En
aquests tres països, els estudiants dediquen a casa una mitjana de tretze hores
setmanals a estudiar i fer deures, unes dues hores ben aprofitades cada jornada:
un estudiant difícilment tindrà èxit si no estudia i no fa deures. I,
contràriament a Espanya, els premiats a PISA no presenten la pedagogia com una
ciència, sinó com un conjunt de tècniques que s’utilitzen segons la seva
eficàcia demostrada. El resultat són sistemes amb rendiments òptims i molt
homogenis entre els centres, cosa que aquí no passa.
Després de més de trenta anys en el món educatiu,
i amb diversos llibres publicats avisant de tots aquests perills, puc afirmar que Espanya hauria de deixar de
perdre’s en etiquetes pedagògiques i començar a analitzar les tècniques que han
demostrat científicament generar coneixements a llarg termini entre els nostres
alumnes. Podeu llegir llibres com: Edumitos, de l’Hèctor Ruiz, Cómo
se aprende, de Paul A. Kirschner i C. Hendrick, o Aprender con estratègia
de F. Ballard y A. Scherk. Dècades de retrocés haurien de ser suficients per tal
de reaccionar. Continuar ignorant les solucions científicament demostrades
mentre es mantenen ideologies pedagògiques no contrastades és una flagrant irresponsabilitat.
Si no canviem de rumb, PISA no serà només un mirall del nostre fracàs, serà la
marca d’una generació pixada per PISA.
martes, 1 de septiembre de 2026
SOBRE EL LENGUAJE POLÍTICAMENTE CORRECTO - según Ricardo Moreno Castillo
SOBRE EL LENGUAJE POLÍTICAMENTE
CORRECTO
El parlamento de Andalucía ha puesto
en marcha planes de formación dirigidos a su personal funcionario para promover
el uso de un lenguaje claro, accesible e inclusivo para la igualdad de
género. Esto supone una gran desilusión para para muchos ¿Es que hasta el
centro derecha, en quien tantos confiamos cuando llegue la hora de desmontar
todos los despropósitos de sanchistas, podemitas y demás ralea, va a caer
también en los prejuicios de lo políticamente correcto?
El lenguaje
evoluciona siguiendo unas leyes que nada tienen que ver con el feminismo, ni el
machismo ni el sexismo. En latín había tres géneros: Totus, tota
totum, y al caer la consonante final, el neutro coincidió con el
masculino, de modo que “todos” se convirtió en una palabra polisémica (se puede
referir a un colectivo formado solo por hombres o por hombres y mujeres) y
“todas” siguió significando un colectivo en que sus componentes son mujeres o
seres que se designan con una palabra femenina (como cuando decimos que “todas
las hienas son carroñeras” y no hace
falta decir “las hienas son carroñeras y carroñeros” porque no se refiere al
género, sino a la especie, que se
denomina con una palabra femenina, y nadie piensa que con esta afirmación se
está excluyendo a los machos). Querer paliar esa desigualdad usando el “todes”
no es más que una tontería propia de ignorantes.
Pero por distintas razones, la
evolución también ha dado lugar a palabras gramaticalmente femeninas aunque se
refieran a hombres o mujeres indistintamente. Es correcto decir “todas las
personas que estábamos allí nos sentíamos muy contentas”, aun cuando esas
personas sean todas hombres. Sería un poco estúpido que una asociación de
machos oprimidos reivindique que se ha de decir “las personas y los personos”
(y ya puestos a afinar, también “les persones”, no vaya a ser que quienes
poseen sexo fluido se sientan excluidas). Y decimos que “el accidente causó
numerosas víctimas” aunque no todas sean mujeres, y no hace falta decir “las
víctimas y los víctimos” para que las victimas de sexo masculino no se sientan
menospreciadas. Y cogemos un niño en brazos decimos “¡Pero que criatura más
linda!”, aunque la tal criatura sea un niño, y decimos de alguien que “es buena
gente” aunque ese alguien sea un hombre, y si ese hombre se siente ofendido
porque se le ha adjudicado un adjetivo en forma femenina, pues ese hombre es un
imbécil, y no alguien legítimamente preocupado por la igualdad. Incluso la
palabra “palabra” es femenina, aunque se refiera a un nombre masculino. Decimos
por ejemplo “coche es una palabra masculina”, y “masculino” va en femenino para
concordar con “palabra”. ¿Habría que decir “palabras femeninas” y “palabros
masculinos” para ser coherentes? Un poco de cordura, por favor.
De hecho, en casi todos los colectivos el individuo es una palabra
masculina y el colectivo se nombra con una palabra femenina: la palabra
“ciudadano” es masculina, en cambio “la ciudadanía” es femenina, “el ser
humano” es masculino, “la humanidad” es femenina (y si ningún hombre se siente
excluido por usar la palabra humanidad, ninguna mujer tiene por qué sentirse
excluida cuando se habla de “seres humanos”), “el policía” es el individuo y
“la policía” es la institución. Claro que desde que hay agentes femeninos, el
grupo nominal “la policía” se convirtió en polisémico, porque puede referirse
tanto a la institución como a la agente de sexo femenino, pero la diferencia
siempre la aclara el contexto, y no hace falta decir “las policías y los
policíos”.
Uno de tantos despropósitos que proponen las normas promulgadas por la
Junta de Andalucía es sustituir “los usuarios” por “las personas usuarias”, con
lo cual se alarga innecesariamente la palabra y no se gana nada, porque se
sustituye una palabra masculina, pero en este caso inclusiva, por otra palabra,
igualmente inclusiva, pero femenina, y si las mujeres tienen derecho a sentirse
excluidas por decir “los usuarios” idéntico derecho tienen los hombres a
sentirse también excluidos por decir “las personas”.
También se aconseja alternar el orden (a veces el femenino primero,
otras el masculino) para garantizar la simetría. Eso también es una mentecatez.
Cuando un conferenciante se dirige a un colectivo suele decir “señoras y
señores” o “damas y caballeros” (y nunca “caballeros y damas”), y no pasa nada.
Si en ciertas construcciones ya está consagrado por el uso empezar por la
palabra femenina, no hay razón alguna para alterarlo, y ningún varón (salvo que
sea tonto de capirote) tiene motivo para sentirse arrinconado por pertenecer al
colectivo nombrado en segundo lugar. También aconsejan las normas dictadas por
la Junta usar las palabras “jefa”, “letrada” “ingeniera”, lo cual ya se hace
desde siempre sin necesidad de normativa alguna, y esto es así porque son
palabras que admiten la doble terminación (por razones puramente gramaticales,
no sexistas) mientras que otras no admiten esa doble terminación: no es
correcto decir “la reina regenta” ni, “el atleto”, ni “el ciclisto”, ni “la remitenta”,
ni “el pediatro”, ni “el comunisto”, ni “el idioto”, ni “el gilipollos”, ni el
“socialisto”, ni “el siquiatro”, ni “el nacionalisto”, ni “el patrioto”, ni “la
abajo firmanta”, ni “el poeto”, ni el “novelisto”, ni “el artisto”, ni “el
gimnasto”, ni “el masajisto” ni mucho menos (porque sonaría un poco feo) “el
logopedo”. Lo mismo sucede con los nombres de animales, algunos admiten la
variación de la vocal final para distinguir el macho de la hombre (como “el
león y la leona” o “el lobo y la loba”) y otros no (y por ello decimos “la
jirafa macho” o “el lince hembra” y no “el jirafo” o “la lincesa”), y esto no
obedece a prejuicios de superioridad de unas especies sobre otras, sino a
razones que solo las pueden explicar la gramática histórica y la etimología, no
la zoología.
Defendiendo una causa justa también se pueden hacer o decir tonterías,
con lo cual se desprestigia la causa que se pretende defender y en
consecuencia, en lugar de hacerla progresar, se la hace retroceder. Y si hay
alguna a la que se está perjudicando por culpa de la estupidez de sus
defensores (y nótese que no digo “y defensoras” porque se sobreentiende que la
estupidez no es exclusiva del sexo masculino) es precisamente la del feminismo.
Y tan es así que muchos jóvenes, al ser son interrogados sobre el tema, dicen:
“Yo creo que los hombres y las mujeres han de tener idénticos derechos, pero no
soy feminista”. Se ha llegado a tal extremo de degradación que ya no se
identifica el feminismo con la legítima lucha por la igualdad de derechos, sino
con las toneladas de majaderías que se han vertido sobre una causa indiscutiblemente
hasta dejarla irreconocible.
Políticos de centroderecha, están ustedes cometiendo un error. Por no
querer parecer demasiado reaccionaros, están asimilando algunos tics estúpidos
de la izquierda. Pero entonces se vuelven más reaccionarios todavía, porque la
estupidez es siempre reaccionaria, rancia y retrógrada, aunque sea sostenida
por un izquierdista con el puño en alto. Solo la inteligencia es auténticamente
progresista y luminosa, aunque para expresarse tenga que utilizar discursos
políticamente incorrectos y poco gratos a oídos de progresistas de salón y
revolucionarios de opereta. Dejen de gastar dinero y tiempo en tonterías, y
traten a los electores como personas inteligentes. Eso, además, tendrá más
réditos electorales que si se les trata como tontos.
Ricardo
Moreno Castillo




