MONTESSORI ANTE EL LEGADO PEDAGÓGICO DE ROUSSEAU

Este libro de Catherine L’Ecuyer resulta una auténtica apuesta para una educación de calidad en la actualidad. Es más, todo político interesado por una enseñanza con proyecciones de un futuro mejor, debería leerlo y dejar de escuchar a muchos demagogos que, fuera del aula, predican cómo deben enseñar los docentes. Así, y por desgracia, se han diseñado planes y leyes educativas desde un despacho alejado del aula, pero cerca de un gran número de fugitivos de la tiza. El libro de L’Ecuyer, fruto de muchos de años de investigaciones y documentación contrastada, describe con todos sus adverbios el método que María Montessori elaboró a contracorriente ante muchos demagogos de su época. Muchos de ellos, y hoy en día, se han convertido en la base de la pedagogía estatal. Las leyes educativas españolas son fruto de aquellas ideologías de más de cien años que han conseguido convencer, que no argumentar de manera científica, a la mayoría de los políticos y asesores de estos. Leer el libro de L’Ecuyer hará comprender de donde viene todo y de la estafa educativa que estamos sufriendo en este país tan latino. Montessori no ha pasado de moda, simplemente, y lo describe el libro, se oponía a las demagogias que reducen hoy en día nuestros niveles educativos, evitan el ascensor social escolar y tergiversan el real objetivo de la educación en favor de intereses económicos. Bienvenido sea este libro para que la enseñanza no devenga cuatro pasos hacia delante y cinco hacia atrás.

Entrevista El Jesús Histórico. RAC1 24.03.21

 

Del Jesús histórico al Cristo evangélico hay dos imágenes totalmente opuestas. Hoy en día, y tras muchos años de investigación, sabemos que hay datos suficientes para comparar ambas figuras y detallar que la imagen evangélica de Cristo fue elaborada a partir de la visión de los primeros cristianos. Luego el contexto en donde fueron redactados los evangelios canónicos, más la presión del amenazante Imperio de Roma y la posterior Iglesia medieval, explican gran parte de las distancias entre el Cristo canónico y el Jesús histórico. En esta entrevista radiofónica se detallan todos ellos, más el libro Jesús, Cristo al Desnudo.

'https://api.audioteca.rac1.cat/embed/e22fe494-5f38-4b6d-8d75-af7462a0b44b

Del Jesús histórico al Cristo evangélico hay dos imágenes totalmente opuestas. Hoy en día, y tras años de investigación, se han hallado datos suficientes para comparar ambas figuras y detallar quien fue históricamente. Este estudio sitúa a Jesús ante sus mínimos históricos. Esta nueva visión científica resulta mucho más objetiva que las interpretaciones teológicas actuales. Versión impresa: https://www.lulu.com/es/shop/david-rabad%C3%A0-vives/cristo-mito-al-desnudo/ebook/product-ej4886.html?page=1&pageSize=4 Versión pdf: https://www.lulu.com/es/shop/david-rabada-vives/cristo-mito-al-desnudo/paperback/product-16rqdk49.html?page=1&pageSize=4

El Fin de la Educación. Novedad Editorial.

 

El Fin de la Educación

Xavier Massó Aguadé

Ediciones Akal

2021

Este libro, deliciosamente escrito, es un viaje a través de las cuatro dimensiones de la enseñanza nacional, las tres del sentido “Fin” en la Educación, más el tiempo histórico que originó el sentido original de la misma. Recorriendo el cronos de nuestra cultura, el autor, nos va narrando cómo surgió la enseñanza actual y qué propósitos perseguía en un principio. Pero el libro no se apea aquí ya que describe los límites mismos de lo que debe ser una buena educación instruida y el posible final si ciertas ideologías se imponen en el presente. Lleno de detalles históricos, informaciones contrastadas y excelente literatura, nos muestra los errores y aciertos del actual sistema educativo. En ello el autor augura un futuro feudal para la enseñanza nacional si ciertos expertos educativos continúan impulsando ciertas ideas alejadas del aula real. En ello, y el libro argumenta y demuestra, que al sistema educativo se le han añadido demasiadas funciones fuera de sus límites y atribuciones originales. Estas fueron la transmisión de conocimientos y la instrucción ilustrada. Pero la política actual está decretando el final de la educación como medio universal para el progreso e igualdad social, toda una profecía del autor que a muchos les duele y a otros escuece. Cabe leer con calma y atención este ensayo para propulsar la corrección de errores y la difusión de mejoras en la educación. Los hechos y la lógica de todo su contenido devienen la base de todos sus argumentos. Bienvenidos a una lectura inteligente y fascinante sobre el sistema educativo vigente.

Oro, Petróleo y Aguacates de Andy Robinson (novetat editorial)

Radiografía actual y vigente de los intereses y manipulaciones políticas a expensas de la lucha por los recursos en América latina. El Litio, el Oro, el Niobidio y otros devienen el eje argumental de este preciosos ensayo redactado con un estilo periodístico genial y contumaz. Todo para quine quiera comprender la crisis de Evo Morales, Lula Dasilva, Uribe y muchos otros. Y claro está, no todo es oro lo que reluce, en todo caso el litio es el oro blanco de mucchos en este ensayo, como también lo son otros elementos geoestratégicos. La creciente industria del coche eléctrico y de las renovables ha puesto en pie de guerra a muchos poderes. USA, China, junto con las grandes multinacionales, están detrás de todo este embrollo que poco se entiende por los medios. Estos poderes ven con malos ojos a algunas presidencias de Latinoamérica. El objetivo es que sean proclives a la explotación de recursos en pro de las industrias externas sin pensar directamente en la mejora de los aborígenes locales. Estos seguiran pobres y esclavos sin poder potenciar una industria que les roba sus recursos. Una lectura muy recomendable para aquellos que sienten inquietud ante los desfases mundiales.

La Tierra: un lugar privilegiado para la vida (Matías Reolid)

Ensayo

La Tierra: un lugar privilegiado para la vida

por Matías Reolid

Excelente ensayo sobre la vida y las extinciones en nuestro planeta Tierra. De redacción muy didáctica, comprensible y audaz, su autor nos narra los hechos como si de una clase se tratara. Fruto seguramente de sus sesiones en la Universidad de Jaén, el doctor Reolid, acomete la historia terrestre bajo un conjunto de hechos, conceptos e ideas muy bien ordenados y enlazados. En su conjunto deviene una lectura muy ágil para todo aquel interesado sobre el fino equilibrio planetario entre ecosistemas pasados y presentes. En ellos, y hoy en día, la huella humana se describe con gran detalle bajo las referencias del pasado terrestre. Los paralelismos con otras épocas pretéritas muestran un gran recurso didáctico para profesores y educadores. En resumen el libro deviene una magnífica radiografía de todo nuestro sistema terrestre bajo sus antecedentes geológicos y paleontológicos. Todo un trabajo para tener información veraz, crítica y contrastada.

COVID, CRISI i OPORTUNITATS - novetat editorial

COVID, CRISI i OPORTUNITATS

David Rabada i Vives

Ressenya del llibre

Els Matins de Catalunya Ràdio ha emès alguns escrits d'aquest llibre. La crisi econòmica és imminent i és obvi que això ho patirem els humils. Les carències socials, educatives i científiques en pro del negoci en salut, banca i interessos han estat un despropòsit a favor d’una societat volàtil. Això no va d’ideologies polítiques sinó d’humilitat estatal que oblidi ideologies, demagògies i interessos escoltant tècnics, científics i metges. En qüestions de ciència l’autoritat d’un governant no val tant com el bon raonament d’un expert. Les decisions polítiques no s’imposen, es contrasten. Ara ens calen experts i tècnics per combatre la COVID i no pas xarlatans. Oh Santa COVID, fes que el país es faci més culte i crític. 

 https://www.amazon.es/Covid-crisi-i-oportunitats-Catalan-ebook/dp/B087XD63GD/ref=sr_1_3?__mk_es_ES=%C3%85M%C3%85%C5%BD%C3%95%C3%91&dchild=1&keywords=editorial+fleming&qid=1588321002&sr=8-3

https://leer.amazon.es/kp/embed?asin=B087XD63GD&preview=newtab&linkCode=kpe&ref_=cm_sw_r_kb_dp_VS-QEbD3AXSHN&tag=810e-21

DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), divulgador científic i escriptor es va doctorar en Ciències Geològiques el 1995. Ha rebut diferents premis com el Fundació Eduard Fontserè (1996), el menció especial UPC (1999), l'Albert Pérez Bastardas (2003), el Premi de Natura Ciutat de Valls (1992 i 1995) i el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Li han publicat els llibres Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra (2005), ¿Educar? Eduquem Tots (2007), Qui va fracassar amb el Fracàs Escolar? (2008), Crist Mite al Nu (2015), i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Actualment és professor de Ciències Geològiques, acadèmic de l'ACVC, redactor a Catalunya Vanguardista, i responsable de comunicació de Professors de Secundària.

Breve tratado sobre la estupidez humana

Ricardo Moreno

Esta semana aparecerá en las librerías el ensayo Breve tratado sobre la estupidez humana, publicado por la editorial Fórcola. Con prólogo de Francesc de Carreras, el libro deviene un excelente retrato de quienes se consideran sabios en nuestra sociedad pero que no lo son. Este breve tratado sobre la estupidez humana va dirigido contra los idiotas, tontos y necios que nos rodean, y contra las ideologías que contribuyen poderosamente cada día a incrementar sus filas y fomentar la estupidez. En tiempos del más obtuso populismo y de las frivolidades de la posverdad Ricardo Moreno, firma un libro muy oportuno y actual, pero sobre todo inteligente y con grandes dosis de sentido del humor.

(Barcelona, 04-10-2018)

La Germandat. Onada Edicions - Llibre per a tractar el masclisme a l'aula

La Germandat

Complot Contra les Dones

de David Miró

Onada edicions

Març 2018

Narrativa de ficció amb tots elements d’una intriga apte per a lectors juvenils i adolescents que vulguin debatre sobre el masclisme vigent. Ja en la primera pàgina el misteri apareix ràpid i amb bona trama. El rerafons polític, que l’autor coneix des del seu periodisme, fa de tel d’inspiració continu durant tota la novel·la. L’ús de dades històriques reals confereix a l’obra un realisme i credibilitat intensos i propers. Un pare ple de prejudicis masclistes es despullarà com un personatge maquiavèlic i cruel. Ell, a favor de l’adoctrinament a les escoles i a la societat, sabrà com fer-ho a tots nivells i entre tots els poders. Tergiversant les teories científiques a favor seu, justificarà el masclisme familiar, empresarial i polític. Sota un currículum ocult, que molts avui dia afirmen real, el protagonista explicarà l’actual guerra de sexes que va guiant la trama d’aquesta narrativa, un relat que interpel·la a adults i adolescents sobre la manipulació social, el neoliberalisme i els masclismes conseqüents. Els fets històrics que descriu la novel·la encaixen tan bé amb aquesta ficció que un es pregunta sinó serà veritat tot el relat. Tot plegat despertarà entre els lectors la inquietud, el debat i l’esperit crític, quelcom idoni per a una bona educació en les nostres aules. La Germandat esdevé un llibre que fa repensar profundament el masclisme, la violència de gènere i les actuals polítiques neoliberals com un tot interconnectat.

UN PROFESOR SE DESPIDE Ricardo Fernández

UN PROFESOR SE DESPIDE

Ricardo Fernández Aguilà

“Un Profesor se Despide” (Plataforma Editorial, 2017) es un ensayo elegante, conciso y concreto de lo que pasa realmente en un aula a través de la visión profesional y emocional de un veterano profesor, Ricardo Fernández. El autor se muestra sensible, honesto y humilde en todas sus experiencias con sus alumnos. Este docente en hispánicas nos describe todo un viaje a lo largo de sus clases y de la propia historia de la literatura. Con buenas técnicas, dedicación y autocrítica conoceremos su aula, a sus alumnos y a los principales movimientos literarios, toda una epopeya. Pero este libro también es un contraste entre la enseñanza estructurada tradicional con respecto a las nuevas corrientes en innovación pedagógica, una confrontación, que sin lanzarse los platos a la cabeza, se mide bajo el respeto y la curiosidad mutuas. (David Rabadà i Vives, 14.11.17).

HOMO DEUS vs SÀPIENS de Yuval Noah Harari

El llibre Sàpines va ser un assaig sobre la història de la humanitat sota la visió molt personal de l'historiador Yuval Noah Harari. En una primera part intenta demostrar que l’Europa prehistòrica de fa uns 35.000 anys, i en base al seu art simbòlic, va crear una revolució cultural superior a la de la resta de continents, és a dir Occident es va avençar a la resta d'ètnies del món. En aquesta hipòtesi no té en compte l’escàs registre paleontològic de tot el planeta i l’existència d’art simbòlic anterior a l’europeu, sobretot l'africà de més de 100.000 anys. De fet l’autor comet multitud d’errors en dades i conceptes científics en assumptes d’evolució, ecologia, geologia, paleobiologia i antropologia. En definitiva en Yuval Noah demostra no dominar massa els temes de ciència, més aviat sembla atacar la ciència com a una xacra de la humanitat. A més, i durant tot el llibre, confon termes científics com coneixement amb hipòtesi, lògica amb matemàtiques, fet amb teoria, política amb ciència, economia amb ciència i història amb ciència. Tot i així eleva posteriorment a ciències la política, l’economia i la història. L’autor no s’adona que aquestes depenen molt més de les emocions humanes que no pas de la lògica dels fets. De fet els experiments socials no són repetibles com sí ho són els experiments científics (una reacció química, el llançament d’un satèl·lit, el creixement d'un cristall...). Els humans tenim sentiments i memòria i això modifica qualsevol nou experiment social que vulguem repetir. En fi que ciència i humanitats són disciplines de coneixement però amb mètodes molt diferents. Tot i així, i quan l'autor intenta fer experiments mentals de repetició històrica, barreja les coses i confon els conceptes científics. Per exemple, i com historiador, en Yuval veu els fets paleontològics com fenòmens puntuals i apocalíptics sense entendre que han tardat milers d’anys en succeir (p. 114 per exemple) tot barrejant fets inconnexes i separats per mil·lennis (p. 153). En tot això insinua un i altre cop que el progrés científic va associat al mal humà, a l’imperialisme, a les guerres i a la manca de felicitat (p. 135,192,347, 366, 368, 386, 387, 391, 397, 441) fent comparacions entre felicitat animal i humana com eina d’estudi, la qual cosa és molt discutible. Caldria primer entendre què és la felicitat humana i després l'animal per a deduir científicament coses serioses. Però en tot el llibre l'autor mai no defineix la felicitat, i quan ho fa al final del llibre, diu que la felicitat és un estat subjectiu de l’individu, la qual cosa no defineix res ja que ho fa dependre de la percepció interior de cada humà. Continuant amb l’atac a la ciència, l'autor dictamina en moltes ocasions que les disciplines en humanitats s’apropen més a la realitat que la ciència dels fets (345, 347, 425 i 441), tot això sense demostrar-ho ni argumentar-ho. Curiosament un concepte que tant acusa com és la ciència no el defineix mai en totes les 600 pàgines del llibre. En certa manera en Yuval es construeix un concepte de ciència a la seva mida i necessitats ideològiques per tal de criminalitzar a aquesta de tots les horrors ideològics, polítics i socials de la història. Si tenim en compte el concepte acceptat de ciència (conjunt de coneixements que compleixen un paradigma central), aquesta, la ciència, analitza fets reals i proposa la interpretació més lògica a aquests fugint del que l’autor no assoleix, els prejudicis. Tot i així, i amb la ciència en tots els escrits, Yuval critica el capitalisme, el cristianisme i altres ideologies però mai no fa cap balanç de l’ètnia a la qual pertany, els jueus (p. 214, 239, 247, 266, 342, 360, 366, 373 i 376). Afirma també que les ideologies polítiques com el socialisme, el capitalisme o el comunisme són religions confonent la part amb el tot. És a dir, les religions tenen ideologia però no tota ideologia és una religió. Les religions proposen explicar l’origen de tot i el destí després de la mort mentre que la política treballa sobre la societat buscant-ne canvis i/o millores. Aquesta confusió, entre ideologia i religió, l’autor l’exagera i amplifica fins atacar l’especulació econòmica i els préstecs financers. La doble moral ve donada quan en Yuval Noah mai no cita qui més ha concedit crèdits per a l’especulació des de temps medievals fins a l'actualitat, els jueus, però no para d’acusar d’això a altres estats, religions i ideologies (p. 442). El llibre acaba amb més de cent pàgines sobre fets obvis com la superpoblació humana, la contaminació, la disminució dels recursos i la crisi econòmica, tot centrant-se en la felicitat humana com eix fonamental de la història. Per desgràcia, i volent comparar la felicitat dels humans tant en el temps com entre cultures, no arriba a cap conclusió després de cent pàgines marejant la perdiu. Clar que si, i com diu l'autor, cadascú sent la seva pròpia felicitat com un benestar subjectiu, resulta impossible tota comparació. Malgrat la paradoxa anterior en Yuval no para de fer comparacions artificials entre felicitats de diferents cultures i moments (p. 523, 524 i 529, 545 i 552). Finalment el que resulta més contradictori d’aquest llibre ple de prejudicis, d’errors històrics i confusions científiques, és que hagi estat promogut des del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Potser algun polític mancat de coneixements científics, defensor de la superioritat de les humanitats, i sota les relacions diplomàtiques entre Israel i Catalunya, el va trobar adient i així ha passat a Edicions 62 per a la seva traducció i publicació. El fet és que hi ha molts més manuscrits realistes que es mereixen ser publicats abans que les idees de Yuval Noah Harari. En gran mesura el títol d’aquest llibre resulta un despropòsit ja que va de “Sàpiens” però està escrit amb molt poca saviesa. Ara en Yuval Noah Harari presenta un nou llibre, "Homo Deus", que repeteix les mateixes tesis però pronosticant el futur de la humanitat, és a dir, ja no fa ciència, ara fa Ciència Ficció.

CONTRA LA NUEVA EDUCACIÓN de Alberto Royo

Excelente retrato de quienes se consideran expertos en educación pero sin impartir ni veinte horas por semana, ni con treinta alumnos por aula, ni con estudiantes de diversa índole económica y étnica. En fin, Alberto Royo, el autor, denuncia y argumenta con hechos reales y contrastados a quienes predican como enseñar en clase pero que no lo practican al cien por cien. El autor expone con prístina claridad y lógica irrefutable la eterna lucha entre la pedagogía teórica por comprobar y la didáctica pedagógica demostrada. La primera se proclama innovadora pero repite ideas equivocadas de hace más de cien años. La segunda va mejorando la enseñanza con la experiencia de más y más docentes. Por desgracia, y así lo demuestra el autor, la pedagogía teórica sigue detrás de nuestras leyes educativas entorpeciendo y empeorando el sistema. La prueba son los informes PISA que hace décadas denuncian como el fracaso escolar aumenta año tras año en nuestro país. Ante tal alud de datos la pedagogía teórica culpa a los docentes del fiasco académico español. Lo más perverso es que les acusa de estar mal formados ya que no deben darse conocimientos a los alumnos sino educación emocional, es decir, la enseñanza no debe perseguir la transmisión de conocimientos de los doctos sino procurar cosas tan abstractas en el aula como la felicidad de los alumnos, la creatividad de los mismos y la libertad en clase. Ante tal paradoja el autor se pregunta, ¿por qué la buena didáctica no se hace escuchar entre la clase política?, ¿tan difícil resulta que la realidad educativa sea vista por todos? Desgraciadamente las leyes educativas siguen bajo las clases magistrales de estos supuestos expertos educativos que prohíben las de los docentes en activo. Es decir, ahora los profesores deben enseñar sin clases magistrales pero sí deben asistir a las que imparten los pedagogos teóricos. En fin, un mundo al revés que Alberto Royo, como profesor, vive cada día en propia carne. (Barcelona, 01-03-2016)

EL VIATGE DE COMPANYS d’Antoni Tortajada i Eloi Vila

Excel·lent assaig sobre la vida política de Lluís Companys, llibre que equilibra perfectament contingut i forma. El primer es fonamenta en una extensa documentació i recerca. El segon en una elaborada trama destinada a atraure al lector. Gràcies a molts paral·lelismes històrics, el llibre narra el context que va embolicar al personatge de Companys amb trames i subtrames molt ben compensades. Tot plegat enriqueix el text i el plaer de la seva lectura com si fos una novel·la negra. En resum, un bon argument sota una gran tasca de síntesi dels fets més una brutal feina narrativa. Però potser el més essencial pesi al final del llibre on una reflexió objectiva ens explica per quina raó Companys va prendre les decisions que va executar. Cada època i cada ideologia imposen els seus límits als seus personatges i Companys en va ser un d’ells. En fi, que n’Antoni Tortajada i n’Eloi Vila ens han mostrat un model molt proper a la realitat pretèrita, una fet que ens portarà a entendre que la història potser no sempre l’escriuen els guanyadors.

BLAU DE NIT A PRAGA de Teresa Costa-Agramunt

Llibre de poesia senzill, sensible i ple de metàfores que ens endinsen al destí de tota obra, la bellesa, i Praga, pel qui hi hagi estat, en té molta, de bellesa. No resulta gens estrany que l’autora n’hagi fet d’espai d’inspiració. Entre poemes lliures un hi troba una oculta simetria inundada de la Praga joiosa. Hi conflueixen la història, trista, els seus personatges, víctimes, i l’arquitectura, majestuosa. Tot d’una un viatge de misteri, records i romanticisme on la mort, i l’amor, hi suren entre els versos.

SOBRE MARAGALL, D’ORS, ESPRIU, PORCEL I ALTRES d’Oriol Pi de Cabanyes

Aquest llibre esdevé una gran crida a la literatura catalana recent. Amb un català sòlid i ric en vocabulari, Oriol Pi de Cabanyes viatja a través de diferents escriptors, editors i lletraferits de la terra, tot destil·lant aquests protagonistes amb les seves virtuts i les seves xacres. Resulta obvi que alguns poders han volgut esborrar la cultura de Catalunya. Però gràcies, en part, als personatges que el llibre va descrivint, aquesta ha perdurat. En certa manera el llibre profunditza entre víctimes i botxins despullant a molts d’ells. A alguns els baixa del pedestal per a mostrar-nos-els simplement humans. Defectes i exemplaritats van discorrent entre molts escriptors coneguts tot veient la seva aportació al català. Per desgràcia el seu moment polític va influir en l’estil d’escriptura d’un gran gruix d’aquells. Per això un fet que aplaudeix Oriol Pi de Cabanyes és l’estil original i allunyat de les tendències comercials o polítiques. L’art hauria de moure’s en llibertat però malauradament l’entorn prem els lletraferits. Queda clar en el llibre que la literatura catalana ha estat menyspreada per la castellana i condemnada per la política imperialista de l’estat central. El fet que avui dia la nostra literatura no hagi mort ha estat gràcies a la lluita dels autors aquí descrits. La narrativa, l’assaig o la poesia han estat reptades a buscar la bellesa davant qui mai no la assolirà, els imperialismes culturals.

LA VIDA LENTA Josep Pla

Un Pla intern, sensible i feble va desfullant les seves observacions del jorn entre l’entorn i si mateix. Sense intenció literària va deixant registre de meteorologia, àpats i de la seva vida social diàries. Dia a dia va repetint-se l’anterior sota la pressió i obsessió d’escriure-ho tot. En aquest estat de rumiar i redactar, Pla pateix, pateix d’atacs d’ansietat, pateix per un erotisme llunyà, pateix pel seu alcoholisme, pateix pel seu tabaquisme, pateix per la mort, pateix per fer-se vell, pateix per un insomni perpetu, pateix per la seva solitud, i pateix pel país sota el franquisme. Tot d’una assoleix algun petit parèntesi d’equilibri quan la seva solitud interna es veu plena de familiars, viatges o absència d’alcohol. En fi, que en el decurs del seu diari se’ns destapa un Pla contrari al franquisme, avorrit de la censura, proper als semites, amant de la bona cuina i molt, però que molt, noctàmbul sota la companyia dels seus amics, coneguts i saludats. En totes les seves notes de lletraferit no s’hi veu cap mena de teràpia que el pugui fer escapar de les seves xacres. Un dolça lectura per a qui vulgui aprofundir més en aquest personatge.

GRACIAS, FINLANDIA de Xavier Melgarejo

Este libro ofrece simple y humildemente las estrategias probadas en Finlandia para resolver el fracaso escolar vigente en nuestro país. Desde su honradez, humanidad y humildad, el doctor en pedagogía, Xavier Melgarejo, nos regala sus amplios conocimientos sobre el sistema educativo más exitoso de toda Europa, el finlandés, un sistema que él mismo estudió y se ganó a pulso sin ayuda institucional alguna. Para quien conozca al autor, éste es, y por encima de todo, un espíritu bondadoso lleno de lucha, perseverancia y amor, pero que no se engañe el lector ya que este pedagogo práctico exuda crítica, sinceridad y acidez hacia la mediocridad institucional. Su lucha contra el cáncer le ha reforzado el valor que ya sentía por algo que continuamente se nos escapa de las manos, el tiempo. Si las cosas deben resolverse y sabemos cómo, ¿a qué esperamos? Si el modelo finlandés resuelve el fracaso escolar, ¿qué demonios hacemos en nuestro país? Hay que abandonar los debates aceitosos y pegajosos por fuera pero vacíos y teóricos por dentro por soluciones prácticas y plenamente probadas. Éste es el enfoque de este libro, un ensayo que todo político, docente y progenitor debe leer y aplicar en la educación de nuestra inversión más preciada, nuestra generación futura. En las sucesivas páginas del texto fermentan contenidos que mejorarán radicalmente nuestro sistema educativo. El camino finlandés no resulta complejo ni novedoso. Éste se fundamenta en maestros y profesores doctos y altamente cualificados que enseñan a sus alumnos a devenir buenos profesionales y cívicas personas. Para ello, y ya en primaria, se imprime un dominio brutal y excelso de la comprensión lectora, base de todo concepto a poseer en la mente y a plasmar en un escrito o exposición oral. En todo ello la familia se siente el principal responsable de la educación de sus hijos y no la escuela. Padres y madres se comprometen a atender a sus vástagos bajo el esfuerzo en buenas rutinas de trabajo, descanso y juegos, más un hogar tranquilo, ordenado y ejemplar que todo niño necesita. El Estado y la administración local se encarga que todo escolar tenga las mismas oportunidades bajo una misma ley consensuada políticamente hace años. De esta forma, centros educativos, familias y administración trabajan juntos configurando el sistema educativo nacional. En resumen podríamos decir que el modelo educativo finlandés, y las leyes que lo han hecho posible, incide en tres ámbitos, el docente, el familiar y el administrativo. Los docentes son doctos expertos que dominan la comprensión lectora, su especialidad y la didáctica empática de todo ello con sus alumnos. Las familias se sienten la parte más importante en la educación de sus hijos dedicándoles tiempo, rutinas y amor. La administración local asegura la equidad de los alumnos gracias a un amparo legal consensuado políticamente, con poca burocracia y centros educativos bien integrados entre su población circundante. Al final Melgarejo nos dice que todo esto se lo debemos a Finlandia, y así titula su libro, Gracias Finlandia, pero realmente deberíamos decir, Gracias Xavier. Ahora que nuestra política mueva ficha y que el modelo educativo español no se vea sólo bajo leyes que sólo afectan a una parte del sistema, los centros, sino que se rija globalmente como en Finlandia. Por desgracia nuestras LOGSE, LOCE, LOE, LEC y LOMCE sólo legislan las escuelas y no lo demás. Si Unamuno dijo aquello de, que inventen ellos, ya va siendo hora que lo usemos.

LA CONDEMNA DE LA MEMÒRIA Magí Balcells i Balcells

Narrativa històrica inspirada en un assumpte molt atrevit, l’origen del Vaticà i el seu papat, uns fets originats durant el regnat de l’emperador Constantí i el Concili de Nicea a les beceroles del segle IV. Potser l’inici del text pugui semblar un pèl reflexiu amb els pensaments ficticis de Constantí, però que no s’enganyi el lector, en breu arrenquen dues trames amb els seus misteris i enigmes pertinents. Una, la principal, sobre el Concili de Nicea i les tenebres del poder obligat a sacrificar sentiments, ideals i vides. L’altra trama, una història d’amor a molts nivells, que no es pot deslligar dels continguts de la primera trama, els interessos, les mentides i els prejudicis. Ambdues trames es van equilibrat durant tota la narrativa fent pensar i gaudir al lector. En tota aquesta trena apareix un triangle molt poderós on l’amor, el poder i la fe jugaran una partida a mort on sols un dels tres dominarà el final del joc. Tot aquest conjunt de fets es va encadenant amb un ritme a bon galop i un ajustament històric adient i creïble. Aquí la creativitat de l’autor ha estat molt ben calculada per explicar uns fets històrics no massa llunyans a altres èpoques inclosa l’actual. Diuen que la història es repeteix, però del cert que sols gira en una espiral de similituds, i aquesta és la realitat que descriu sense embuts Magí Balcells, una novel·la on no hi ha introduït elements innecessaris que compliquin, emmascarin o distreguin tot el conjunt de causes i efectes que es van succeint. En Magí ha pensat molt bé les presentacions, els nusos i les acceleracions durant aquesta narrativa. Potser tot foren un conjunt de casualitats que varen permetre, en la història real, la tergiversació d’un missatge pioner, just i antic, les homilies de Jesús. Tot i així, els poderosos citats en la novel·la foren els responsables reals de manipular la fe en benefici d’un imperi i d’un futur Vaticà. I aquí l’atreviment de l’autor en un assumpte on els defensors de la fe catòlica, però no dels fets històrics, optaran pel negacionisme davant la crítica que entre línies deixa clara Magí Balcells. Potser en molts moments a l’escriptor se li escapa la seva intenció d’alliçonar-nos sobre història oblidant el plaer de fer-nos seguir una trama, però al final tot aquest cabdell d’informacions desemboca en una inundació de desenllaços que tanquen tots els detalls de les trames. El final pot resultar dur per al massa creient en el Vaticà i el seu papat, però brutalment real per a l’historiador fidel als fets passats. El catolicisme del segle IV fou una construcció política per reforçar l’Imperi Romà però que posteriorment va evolucionar cap un nou Estat molt més poderós avui en dia, el Vaticà. Però quedar-se aquí significaria sols gratar el vernís del llibre. Aquesta novel·la esdevé una gran història d’amor a tots els nivells. El lector ja m’entendrà (Barcelona, 06-10-2014).

Quarts i Hores II de Josep Santesmases i Ollé

Estem avesats a les notícies i paratges forasters, de fet els mitjans en van plens, ¿manca d’humilitat aborigen?, ¿narcicisme globalitzador? Cal preguntar-se per tant, ¿i les nostres rodalies? Pocs autors s’hi fixen, i sort en tenim de l’Espinàs, que no és l’únic. Un altre d’aquests escassos relators és en Josep Santesmases, un home que s’ha fet a si mateix sense necessitat de títols universitaris, un escriptor sense els orgulls oliosos i prepotents de molts creguts lletraferits. En Santesmases aquest cop ens ha regalat una deliciosa segona part de Quarts i Hores, un recull d’articles que esdevenen testimonis breus sobre el territori, sobre les seves gents i sobre el pas del temps en tot plegat. Malauradament, les mediocritats ignorants i allunyades de la terra pretenen gestionar tot l’anterior. Aquest és un dels missatges principals de l’obra, una crida que no es veu a simple vista. Aquest cop Quarts i Hores ha passat a ser més profund d’observacions, més ric en detalls i més poètic de forma. Durant el llibre Santesmases viu un viatge interior des del territori exterior. D’un llenguatge divers, elegant i escollit, omple les línies de realitats ben descrites i molt ben vestides. Tot d’una, descripcions innocents i poètiques en superfície però amb finals reals, crítics i contundents en fondària, tot un àngel amb foc a la gola, tot un drac amb pell de xai. Aquesta llengua de vellut amb verí a la punta escup una prosa creativa que no perd mai el nord de les realitats i de la crítica aguda i persistent fonamentada no en la demagogia de polítics ensinistrats en humanitats, sinó en l’aliment de les disciplines científiques i històriques serioses, el que no es pot negar, els fets. Clar que, en Santesmases, és entre moltes vessants culturals, historiador d’actes tomasians, observables i palpables, i no pas d’opinions olioses i refregides. Per causes, diguem-ne històriques, aquest autor de la terra no troba el reconeixement vilatà des del seu ajuntament. Potser, i com sol passar a la història, els homes avançats al seu temps, mai no són vistos per les administracions del moment. Mediocritat? Interessos? Les terres, els llocs i els paisatges n’escriuran la resposta (Cortina, Alps 23-07-2014).

SEGUINT LES PASSES DELS ALMOGÀVERS Gregori Luri

Narrativa de viatges ben construïda, d’elegant redacció i de vocabulari florit, que amb un bon regust dolç en el contingut, viatja entre dues trames ben lligades i estructurades. Una ens explica el viatge recent de l’autor per terres de Bulgària, i l’altre el que empaita, la ruta que van fer els almogàvers per venjar l’assassinat del seu cap, Roger de Flor, ara fa uns set-cents anys. Ambdues històries es van trenant per mostrar-nos no sols els paisatges viscuts, sinó l’experiència interior de l’autor. Aquest, ple d’intel·ligents detalls, va descrivint aborígens i paisatges com si d’un sol concepte es tractés. En certa forma, assoleix l’essència del país que va recorrent regalant plaer estètic i de contingut durant tota la narrativa. Present i passat van equilibrant-se sadollant la curiositat del lector en assumptes almogàvers i en fondàries personals. De les dues vessants, la primera és la que hi predomina més per deixar a l’autor com un humil observador del temps i de l’espai. En tot aquest recorregut l’esperit de l’escriptor omple de manera suau i elegant la història deixant que l’aventura no esdevingui la protagonista del llibre. Així de les petites coses en fa poesia sensible amb el record intens dels almogàvers pel mig, dels detalls ínfims en fa arrelar un present descafeïnat que acarona un passat violent, intens i èpic. (Barcelona, 28-05-2014).

L’ESTIU QUE COMENÇA de Sílvia Soler: Premi Ramon Llull

Novel·la elegant, acadèmica, correcta i comercial que ens parla de l’amor, l’amistat i la família sota un guió lligat, estructurat i equilibrat amb intel·ligència i creativitat. Tot i així el contingut resulta sovint previsible restant curiositat al lector normal. Sota un rerafons de tragèdia quasi grega, els personatges van patint els embats de la vida i de la mort. Inicialment queden un pèl superflus, no empàtics i poc creïbles. Els adolescents, per exemple, parlen com adults ja d’infants sense una evolució posterior, clara i lògica. A nivell formal l’obra esdevé molt acadèmica on cada paràgraf, i tal com marquen els cursos de narrativa, equival a un fet o un concepte. De fet, pots seguir i entendre tota l’obra sols amb els inicis d’aquests paràgrafs, on s’hi situa la informació primordial seguida dels detalls i els encenalls secundaris de la mateixa. El vocabulari és correcte, adient i sense grans flors ni girs lingüístics elaborats, tot i que la falta de bons sinònims, o metàfores creatives, obliga en molts moments a la repetició de paraules. No obstant, algunes descripcions i finals de paràgraf són originals i ben trobades. Potser li falta un eix vertebral clar que guiï l’obra de principi a fi lligant millor totes les subtrames de la narrativa. En fi, una història que acaba on comença passant per moltes trames que es trenen, una obra que no formarà part dels clàssics dels segle XXI (Barcelona, 28-03-2014).