A QUI PAGUEM LA CRISI?

A QUI PAGUEM LA CRISI?
El govern entrant ens proposa pagar més impostos, reduir el nostre nivell adquisitiu i potser treballar més hores en alguns sectors, tot per pagar una crisi que el poble no va dissenyar però que ara haurà de viaticar. El que cal preguntar-se és qui percebrà tots aquests diners nostres? La Unió Europea, França i Alemanya, no han permès que el Banc d’Europa ofereixi crèdits directament a particulars, ans al contrari, recentment els entrega a l’1 % a banques locals i aquestes ens les proposen al segons, Estats i demés, a un 6 o més per cent. El deute públic nostre ha estat contret així i sobretot amb bancs alemanys als qui el nostre IRPF, IVA i demés impostos els estan pagant un suculent rèdit. Per si se’ns acudís fer cas al 15M o secundar Islàndia votant en contra de pagar aquest deute, no fa pas massa PP i PSOE es van posar d’acord en manipular la Constitució del 1978 per tal que aquest dret esdevingués il•legal, és a dir, estem obligats a pagar tant sí com el deute als bancs privats europeus. Per tant l’IVA que ens pujà el PSOE i l’IRPF del PP va a parar a banca privada sota el permís del Banc Europeu i les finances internacionals. La pregunta que cal fer-se ara és qui ha permès que uns pocs cobrin tant d’uns molts? Des dels anys 80 que els nostres governs han animat liberalitzar els mercats sota l’excusa que aquests mateixos beneficiarien a tota la societat. Per tant Europa i USA van decidir no vigilar les accions financeres deixant que l’egoisme de les inversions enriquís a uns pocs però empobrís a una majoria. Quan la crisi del 2008 va fer acte de presència, tot es va fer miques. El més flagrant de tot això és que no era el primer cop que això de liberalitzar mercats amb explosió d’una crisi hagués passat a la història. Els polítics això ho sabien, tot i així, i casats amb banca i financeres per les campanyes electorals i demés, van permetre córrer aquell risc amb optimisme. Fins i tot, i quan els faltaren diners per a les seves polítiques socials, demanaren més crèdit endeutant el país i engreixant més aquest negoci d’uns pocs. Normalment quan un alt càrrec l’espifia se’l fa dimitir o se’l porta davant la llei, doncs aquest no ha estat el cas, en ZP cobra un quantiós sou com expresident i en Montilla s’ha fet senador. A Islàndia estant processant a un alt càrrec del govern, al senyor Geir Haarde més alguns banquers, per negligència en el col•lapse econòmic d’aquell país. Potser ara el nostre govern modifiqui altra cop la Constitució per tal que banquers equivocats i polítics il•lusos no hagin de pagar pels seus errors però si ho continuï fent el poble amb els seus impostos.