No pagan la crisis

Ya sabemos que la clase trabajadora está pagando esta maldita crisis, pero ¿quién no paga? La Iglesia como entidad, no paga muchos impuestos por sus propiedades e ingresos. Si el cristianismo predica la caridad y la solidaridad cristianas, su Iglesia debería dar ejemplo pagando al heraldo público lo que todo pagano o creyente hace en este país. Con ello estarían exentos curas y monjas que estén realizando funciones sociales, algo impagable dada su pericia. Otro sector que no paga todo lo que debe son los altos cargos corruptos tipo Millet o Urdangarín que van escapando de la ley poco a poco. A ellos se les debería expropiar el patrimonio para beneficio de la sociedad a quien robó pero no es así. Los terceros son los bancos rescatados, entidades receptoras de miles de millones de euros nuestros que deberían devolver a los contribuyentes, y con un alto rédito, como si fuera una hipoteca inversa en favor del pueblo, pero tampoco es así. Cabe añadir las dietas que perciben los políticos exentas de impuestos por leyes que ellos mismos decretaron. Y por último, y los más hábiles e importantes, los grandes capitales que defraudan al Estado español más 80.000 millones de euros anuales. En tal caso se debería promover la denuncia con incentivos en el IRPF para quienes descubrieran a los evasores. Todos para uno y uno para todos. Pero por desgracia ni la Revolución Francesa ni el mayo del 68 lograron erradicar las desigualdades sociales.

LECTURA ADOLESCENTE NACIONAL EN CRISIS

Un factor fundamental y responsable de NUESTROS bajos resultados académicos es una redacción deficiente. En cambio quien escribe bien suele alcanzar buenas notas al saber expresar correctamente los conocimientos adquiridos. Para aprender a redactar hay miles de formas, pero la más eficaz a largo plazo es la lectura periódica. Infundir por tanto el manejo de textos ya en edad temprana resulta fundamental para alcanzar la máxima comprensión y el óptimo aprendizaje. Simple, si un alumno ha leído en cantidad y atención, leerá en calidad y comprensión. El problema actual es la calidad. Algunos pedagogos teóricos piensan que El Quijote, El Lazarillo de Tormes o La Celestina deben ser relegados de la lista de lecturas aconsejadas. Argumentan que tales escritos son sexistas, racistas o clasistas aunque contengan una calidad y variedad de vocabulario excelsas. En su lugar proponen textos cortos redactados por ellos mismos o afines, pero no por literatos expertos. Los pasajes van cargados de actitudes emocionales evitando con sumo cuidado caer en sexismos, racismos o clasismos y por tanto sin jamás utilizar literatura clásica en donde se aprendían dos cosas: hechos históricos de sociedades anteriores, sexistas o no, y a leer con elevada calidad lingüística para convertirse en buenos lectores. En estos libros un negro no puede ser un gran deportista para diluir racismos, una mujer no puede acompañar a sus hijos al colegio al promover el sexismo o un banquero no puede ser más inteligente que un barrendero al exaltar el clasismo. En detrimento de eliminar buenos clásicos en donde a veces se daban racismos, sexismos y clasismos aunque con elevadas dosis de vocabulario y sintaxis, se proponen libros simples, dulzones y hechos a medida de cabezas mediocres que en nada enriquecen las mentes de nuestros estudiantes, lecturas que borran por completo nuestra historia bajo la excusa de programas para cambiar nuestra sociedad, algo que jamás significa mejorarla. Por cierto, los manuales de clase de los años cincuenta eran también lecturas de calidad. Antes apenas existían figuras, fotografías y dibujos en los libros de clase pero sí mucho texto que se debía leer y comprender. Ahora la cosa ha quedado separada con manuales de aula con poco texto y mucha viñeta mientras la lectura ha quedado relegada a unos pocos libros, textos que se hallan a menudo bajo el yugo de la mediocridad antes detallada. Introducir el placer por la lectura de calidad cuesta cada día más. Hay docentes que simplemente buscando buenas lecturas pasan de las prohibiciones a lo Fahrenheit 451, y utilizan estratagemas para que sus estudiantes devengan buenos lectores. En este sentido conocí a un profesor que para lograr que sus alumnos lo hicieran, optaba por algo innato en los humanos, la curiosidad. Como primates emparentados con bonobos y chimpancés, nosotros somos altamente curiosos. El docente anterior se dio cuenta que llamaba mucho la atención comentar libros sin relación aparente con la materia en cuestión. Eso sorprendía al adolescente, ¿qué tenía que ver la ecuación de segundo grado con una novela de Isaac Asimov? En literatura, arte o visual y plástica hablar de libros sobre teorías de caos abría la puerta a lo básico en cualquier obra artística, la creatividad. En cálculo, mezclar la ciencia ficción de la novela Contact de Carl Sagan con el lenguaje para contactar con alienígenas, las matemáticas, dilataba las pupilas de más de uno. En historia hablarles de ensayos del ilustre biólogo Stephen Jay Gould les mostraba los prejuicios culturales del momento. En todas las anteriores situaciones el factor sorpresa de lo ilógico llamaba la atención de muchos púberes y les encendía la curiosidad por ciertos libros. Otro docente leía en voz alta parte de un artículo de educación para dejar el final pendiente a sus alumnos. Luego comentaba la noticia con los chavales. Cabe señalar que hay pocas noticias que hablen sobre educación en revistas y periódicos, de hecho en España la mayoría de diarios no presentan una sección de enseñanza mientras siempre hallará extensos artículos en deportes, cultura y espectáculos. Un nuevo profesor de historia esgrimía otra treta parecida pero en esta ocasión les hablaba de la trama de la historia pero les dejaba el final colgado, algo que encendía la indagación de sus escolares. En otras sesiones dejaba una novela sobre la mesa pero con la portada a espaldas de la vista. Muchos alumnos al pasar por allí giraban el libro por la simple curiosidad de saber de qué iba. Otra de las argucias de este mismo docente era comentar alguna obra con la coletilla que bueno, que no era para su edad, que ellos eran demasiado jóvenes todavía, todo un reto para unos adolescentes ansiosos por demostrar su madurez. Todas y otras insinuaciones como las anteriores pueden aplicarse también por casa para animar a nuestros zagales a leer. Por ejemplo, y en el caso anterior, prohibir un libro y luego dejarlo olvidado encima de la mesa del comedor será toda una afrenta hacia su púber. Asimismo los adultos debemos leer ante los chavales y que ellos nos crean un referente. De muy infantes es harto comprobado que aprender canciones les entrena a leer, algo que potencia su concentración y mejora sus redacciones. De forma similar leerles cuentos y dejarlos a medias para que ellos los sigan anima a lo mismo. Hay que entender que aprender a leer es algo chocante, muy a menudo rechazado y hasta frustrante para los alumnos. Aprender a leer puede ser de todo menos algo natural. Por tanto, y desde pequeños, los progenitores deben tomar conciencia que acompañar a los hijos a la biblioteca resulta un estímulo primordial para la lectura. Leer da al alumno todo lo necesario para evitar en gran parte el abandono académico aunque saber leer requiere obligatoriedad. La lectura periódica en uno, dos o más idiomas regala vocabulario, fluidez en el habla, mayor soltura en la escritura y en muchos casos, hasta conocimientos. Leer de todo es fundamental para crear una sociedad crítica y que no sea voluble ante los intereses de los dirigentes, leer es básico para crear individuos a quienes no se les pueda vender la moto para que no deseen leer los clásicos bajo un Fahrenheit 451. Y no le quepa la menor duda que los alumnos que más leen no suelen pertenecer al grupo de los que cuelgan los estudios sino todo lo contrario, ellos sí que saben concentrarse y aprender más que el resto. Como decía Joseph Brodsky, invertir en bibliotecas fue siempre ahorrar en sanidad, a largo plazo se evitaban las consultas a los psicólogos. La prueba de todo esto la hallamos en el aplaudido modelo finlandés de enseñanza, un sistema con una auténtica pasión por la lectura y que lleva la delantera en el éxito escolar de toda Europa. Si el abandono escolar español, una vez o no alcanzada la ESO, osciló entre un 30 y un 25 % durante los años 2009 al 2012, en Finlandia se mantuvo a menos de la mitad del nuestro, en el 9,8 % durante el 2011. Y eso que los niños y las niñas finlandeses empezaban la escolarización obligatoria un año más tarde que aquí, a los siete años. A pesar de ello, sus niveles de comprensión lectora estuvieron siempre por encima de nosotros y de todos los países europeos. En fin, la buena lectura regala extensa cultura. Con respecto a las bibliotecas que antes mencionábamos, existen una serie de estadísticas preocupantes. En Noruega, en España y en otras naciones europeas la asiduidad a las bibliotecas cae en picado entre los 8 y los 16 años, momento durante el cual se cuece y finalmente arde el fracaso escolar. Pongamos por ejemplo la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Durante el año 2005 se registraron 15.871 libros en préstamo entre lectores de 0 a 7 años. De los 8 a los 16 el registro se desplomó por debajo de la mitad del grupo anterior, en concreto fueron 7.180. Las cifras no vuelven a recuperarse hasta que los asistentes de las bibliotecas cumplen los 24. Datos parecidos aportan los estudios realizados por el Consell Català del Llibre per a Infants i Joves del 2005. Parece obvio que la lectura es una asignatura dura y que la ausencia de lectores en las bibliotecas es más acusada durante las edades en donde el fracaso académico más se manifiesta, durante la adolescencia. Finalmente, y para que todos los consejos de este apartado surjan efecto y la lectura aflore entre nuestros chavales, debe existir un entorno que lo permita. Tanto en el hogar como en clase debe existir mucho silencio y mucha calma. Todo ello, y de cumplirse, potenciará la lectura regalando al zagal gran estabilidad emocional, capacidad de concentración y conocimientos. Valore nuevamente el profesor que impone la clase en silencio ya que éste, el silencio, permitirá la concentración para adquirir capacidad lectora y adquisición de conocimientos.

PROFESOR DE EXCELENCIA FRACASO ESCOLAR EN AUSENCIA

Dice el dicho que cada maestrillo tiene su librillo, pero en asuntos de ser bueno y eficaz hay unas normas básicas que asientan al buen docente. Primera, y ya se ha dicho anteriormente, un buen docente jamás debe ser amigo, aunque tampoco enemigo, de sus alumnos, sólo debe ser respetuoso y respetado. Recuérdese que la amistad se fundamenta en la igualdad de deberes y responsabilidades entre los interesados. Un profesor y un alumno todavía no comparten ni las mismas obligaciones ni los mismos derechos, simplemente no son iguales. Un docente debe saber sancionar, evaluar y valorar a un escolar pero éste no a su profesor ya que estará falto de tales capacidades. Premio y límites siempre fueron dos caras de una misma moneda, la educación. Segunda, un buen maestro debe exigir trabajo y respeto con ciertas dosis de distancia al principio. Ya habrá tiempo que los alumnos descubran la parte humana y bondadosa de éste, pero no el primer día. Cuando ello ocurra dejarán de pensar que el mentor es alguien distante para convertirse en alguien con quien compartir buenas conversaciones. En ese instante el docente se habrá convertido en lo que más buscan los adolescentes, en un referente. Tercera, un buen educador debe dominar su especialidad. Los estudiantes repudian con suma celeridad a los docentes que cojean de conocimientos pero en cambio valoran a quienes explican las lecciones con claridad. Por eso en Finlandia escogen como docentes a los mejores alumnos que salen del bachillerato. Éstos futuros maestros recibirán clases de los mejores profesores de universidad. De esta forma la profesión de docente atrae a los más inteligentes y ambiciosos con un salario bueno aunque no excesivo. En Finlandia un buen educador debe dominar su especialidad con un lenguaje preciso, correcto y culto. Añadamos que los docentes finlandeses tanto de preescolar como de infantil y primaria deben ostentar un título universitario equivalente a una licenciatura o máster. Toda esta formación en Finlandia persigue que los educadores dominen su asignatura, el currículo, las necesidades de los alumnos y las técnicas didácticas básicas en general. En China, otro país con excelso éxito académico según PISA, los maestros sólo enseñan una materia que dominan al dedillo, algo que nos muestra otra vez que existe una clara relación entre lo que saben los docentes y lo que aprenden los alumnos. De hecho es imposible que un profesor enseñe bien algo que no sabe. Cuarta, un buen profesor debe practicar la humildad, algo que a su vez le otorgará una gran autoridad sobre sus escolares. El docente que busca impresionar para ser admirado creará distancia con sus alumnos. La pedantería no suele resultar un puente de correspondencia. Por el contrario, el educador que ordene deberes bajo el formato de una pequeña investigación otorga a sus alumnos su protagonismo educativo. Ellos defenderán en clase sus disquisiciones y el docente luego corregirá los errores. Quien más se equivoca más aprende y quien más corrige más enseña. La humildad se halla en ambos bandos. Quinta, un buen profesor debe saber defender los intereses de sus alumnos por encima de otros malos maestros o educadores. Si ese aspecto llega a oídos de sus alumnos, éstos sentirán un profundo respeto por su mentor. Sexta, un buen docente educa también con el ejemplo. Con el respeto y los buenos modales siempre estará en posesión de su autoridad. En todo caso, y si un día fallara, demostraría ser imperfecto, algo que también mostraría su humanidad. Séptima, un docente debe siempre quejarse si el sistema educativo resulta deficiente para que este mejore y no sólo cambie bajo las modas de asesores y supuestos expertos. Si cree que él o ella no deben elaborar tantos materiales didácticos como muchas modas pedagógicas imponen, han de hallar argumentos y razones para oponerse. En este sentido los profesores de Finlandia suelen usar libros y manuales que han funcionado en otros cursos para sólo dedicarse a su función esencial, transmitir conocimientos. Octava, un educador experto debe mantener un buen orden y silencio en sus clases para facilitar que sus alumnos se concentren y aprendan bajo un esfuerzo menor que si la algarabía reinara la sala, un ambiente tranquilo que permita algo fundamental, el desarrollo sistemático de la lengua bajo el esfuerzo y la perseverancia. En Finlandia los alumnos se les enseña y obliga desde infantil y primaria a permanecer atentos y quietos para aprovechar al máximo el colegio y alcanzar la máxima comprensión lectora, algo fundamental ya que aprendemos la mayoría de conceptos con palabras. Parece pues obvio que un docente no debe aceptar que un alumno pueda molestar a los demás bajo simpatías y privilegios. En tal caso los demás se verán animados a perpetrar lo que el díscolo les mostró. Y novena y última, un buen docente debe informar de los errores escolares a los alumnos y a los padres de éstos. La entrevista suele ser un buen puente de contacto.

VIDA EN MARTE UNA MENTIRA

Hace escasos días que la NASA anunció que Marte albergó muy probablemente vida. Ya en agosto de 1996 el Gobierno Clinton hizo lo mismo pero en aquella ocasión lo afirmó mundialmente. Un meteorito procedente de Marte, y milagrosamente hallado en la Antártida, daba crédito a aquella ratificación gracias a unos aminoácidos presentes en aquella roca. Bajo tal excusa el gobierno Clinton justificó millones de dólares en visitas al Planeta Rojo para verificar tal hallazgo y en tan sólo unas pocas semanas ya estaba lista una misión espacial, algo inaudito en toda la historia de la NASA, obviamente el encargo llevaba programado muchos meses. Dos años más tarde, en enero de 1998, la prestigiosa revista Science explicaba que los aminoácidos hallados en el meteorito no eran marcianos sino de contaminación terrestre, es decir que no había prueba alguna de vida en Marte, noticia que apenas ocupó un espacio ínfimo en los medios. No obstante, las misiones de la NASA continuaron para corroborar lo que muchos científicos cautos, humildes y objetivos ya sabían, que no hay vida en Marte, sólo un gran desierto, algo que ya había mostrado la Viking 2 en 1976. Por aquel entonces el bioquímico Joan Oró y otros científicos habían determinado que dada la composición estable de la atmósfera marciana nada la alteraba actualmente, ni erupciones volcánicas ni actividades biológicas. Pero la obsesión por hallar vida en Marte continuó con la Mars Global Survivor y en junio del 2000 la NASA anunció que con toda seguridad había agua en estado líquido en Marte y que por tanto, quizás vida. De hecho sólo habían hallado indicios de erosión hídrica, a saber si por otro fluido. Con la llegada en 2001 de Bush al poder las cosas no fueron distintas y en marzo de 2004 su gobierno declaró que en Marte hubo océanos y probablemente vida en ellos. La misión con el Spirit y el Opportunity así lo indicaban al fotografiar surcos producidos por algún fluido, que no necesariamente agua, y sulfatos que según la NASA procedían de ambientes hídricos, aunque pudieran darse también en medios muy ácidos. Cabe remarcar que el agua es un elemento inorgánico que no se debe confundir con la presencia de vida. En la Tierra por ejemplo surgió de los cometas y meteoritos que la formaron y de las actividades volcánicas que posteriormente la exudaron, y no por ello pensamos que la vida surgió del magma. Agua y vida jamás implican una causa y efecto inevitable y Marte es un gran desierto. De hecho la propia NASA, y con la boca pequeña, admitía que le faltaban datos para llegar a concluir que hubo vida marciana. En abril de 2006, y esta vez fue una misión europea, la Mars Express reveló para la revista Science lo que ya se dijo, que Marte había sido un gran desierto durante al menos el 75 % de su historia final. Es decir, si hubo vida vinculada a posibles masas de agua, como la NASA dijo pretender demostrar, sólo pudo darse más allá de sus 3.500 millones de años. Estos datos ponían en cuestión la estrategia del programa de exploración de Marte por parte de la NASA. Su obsesión por hallar agua líquida reciente, y en ello indicios de vida, desvelaban claras intenciones nada científicas. Aún así, los Estados Unidos y su NASA mantuvieron su tesis y en mayo de 2008 una nueva sonda, la Phoenix, amartizó en el Polo Norte hallando agua helada en el subsuelo marciano pero sin rastro de vida alguno. Y llegamos al presente cuando unos Estados Unidos a punto de la quiebra por su deuda externa arrojan otro bombazo marciano. Analizadas en marzo de 2013 unas rocas obtenidas por el reciente amartizado Curiosity, la NASA afirma que Marte pudo albergar microbios vivos por el simple hecho de hallar lechos fluviales fósiles de pH casi neutro. En la Tierra viven bacterias en pH peores que los presentes en el interior de una botella de salfumán. En resumen, la NASA jamás ha hallado ni vida actual ni vida fósil en Marte, ni indicios de ella, sólo ha vendido sueños a los ingenuos. Llevamos más de 40 años pisando el suelo marciano con sondas y proyectos carísimos de los cuales el 50 % ha fracasado en su objetivo. Y ante la crisis acuciante del mundo, ¿cómo explicar tantos millones de dólares gastados al respecto? Es obvio que los comunicados de la NASA y del Gobierno de Estados Unidos sobre el dueto agua y vida en Marte no hallan veracidad alguna, es obvio que estas misiones se han regido por criterios estratégicos y es más que obvio que los criterios científicos han brillado por su ausencia. La prueba de todo lo anterior es que la mayoría de anuncios sobre agua y vida en Marte han coincidido en periodo electoral, 1996 con Clinton y 2004 con Bush, o en plena crisis de la deuda estadounidense en 2013. De esta manera, y ante la opinión pública, se han justificado mastodónticos gastos del Gobierno en misiones al Planeta Rojo. Tanto si hay vida en Marte como sino, quién controle sus recursos durante el próximo siglo poseerá el título de gran superpotencia por muchos siglos, aunque ahora nos esté arruinando económicamente el presente.

LES TERRES PROMESES Joan Barril

Narrativa de bon estil, de fàcil lectura i d’idees elegants i creatives. L’autor es passeja entre un passat proper a la revolució cubana del 1958, i un futur actual que anirà desgranant amb lentitud els fets que pateix el protagonista, dues històries paral·leles que sovint, de tan semblants, es confonen. De trama inicial confusa i lenta, pàgina a pàgina, capítol a capítol, va construint el dilema que ha d’afrontar el protagonista del present amb connexions amb el del passat. Una tempesta els barra la sortida del tròpic en un aeroport, però aquest mateix temporal esdevé la terra promesa per a descobrir dona, amor i fortuna. Diferents interlocutors van explicant les seves vivències, pel que el compàs de la narrativa és tallat un i altre cop marcant un ritme desigual. El desenllaç és doble, la història del passat tanca clarament amb la revolució cubana, i l’actual queda obert amb un possible enamorament i un maletí ple de diners.

CONTACT Carl Sagan

Carl Sagan, ben conegut com presentador de la sèrie científica Cosmos, aquí ens delecta amb una novel·la sobre la possibilitat de connectar amb extraterrestres. Aquesta història sobre l’etern debat entre fe i empirisme, entre religió i ciència, entre percepcions i realitats, treballa de manera creïble i molt ben documentada la possible rebuda de radiotransmissions per part d’una intel·ligència externa a la terrestre i humana. La foguera de les vanitats que això podria encendre es descrita i criticada amb intensitat per l’autor. Com sempre la mediocritat o la maldat dels poders semblen guanyar la partida a les veus versades i amb ànsies de bondat dels manats. Aquí és on l’escriptor, tot i ser la narrativa una història de ciència-ficció, aconsegueix que aquesta esdevingui real i creïble gràcies al domini de la documentació i a la proximitat de les xacres humanes aquí descrites. Oferint més realisme, en Carl Sagan descriu amb precisió l’antic projecte SETI de la NASA. Amb cert estil comercial de Best Seller, l’autor situa correctament presentació, desenvolupament i desenllaç amb un sèrie de nusos ben encertats. Novel·la de lectura àgil, fàcil i distreta que regala al lector coneixements per on passen els fets. Tot i així, el final guarda certa sorpresa per als molt matemàtics.

EL NAVEGANTE Morris West

Història sobre la supervivència i les relacions humanes quan els recursos es limiten a una illa. Els grans autors aconsegueixen que les històries de ficció esdevinguin gairebé reals i molt creïbles gràcies al domini de la documentació. En aquest cas Morris West s’ha documentat de manera extrema sobre el context dels navegants polinesis, obsessió d’un dels protagonistes. Aquest fet portarà a aquest i a una colla de coneguts seus a esdevenir navegants i nàufrags de si mateixos. D’estil comercial al més pur Best Seller, en Morris West coneix bé la tècnica de situar els nusos on cal equilibrant correctament presentació, desenvolupament i desenllaç de la narrativa. Novel·la, per tant, de lectura àgil, fàcil i distreta que regala al lector coneixements per on passen els fets.

JUGADA MAESTRA Morris West

Els grans autors aconsegueixen que les històries de ficció esdevinguin gairebé històriques i molt creïbles gràcies al domini de la documentació. En aquest cas Morris West s’ha documentat de manera extrema sobre el context artístic del segle XVI i de l’actual en falsificacions, tràfic il·legal i venda de les obres d’art. D’estil comercial al més pur Best Seller en Morris West coneix bé la tècnica de situar els nusos on cal equilibrant correctament presentació, desenvolupament i desenllaç de la narrativa. Novel·la, per tant, de lectura àgil, fàcil i distreta que regala al lector coneixements per on passen els fets.

LOS HIJOS DE LA TIERRA Jean M. Auel

Des de The Clan of the Cave Bear, passant per The Valley of the Horses fins arribar a la resta de llibres d’aquesta autora, la prehistòria no s’havia posat tant de moda durant la història. Els grans autors aconsegueixen que les històries de ficció esdevinguin gairebé reals i creïbles gràcies al domini de la documentació. En aquesta Jean M . Auel ha fet una feina mastodòntica de recerca i documentació per recrear com va poder ser el passat dels primers humans moderns per l’Europa glacial. D’unes descriptives transportadores al passat fins unes trames i nusos ben anivellats, totes les narratives de Los Hijos de la Tierra van teixint un món llunyà, ancestral i creïble que desperten la curiositat del lector un i altre cop. Tot i això, la manca d’informació que humilment hem d’admetre que patim sobre la prehistòria, obliguen a l’autora a forçar la màquina de la ficció literària. Neandertals i sapiens hi són molt presents, uns neandertals massa sapienitzats donat que l’obra l’ha escrita una sapiens i no una neandertal. Altres errors en ecologia del passat, costums humanes modernes i ecosistemes esdevenen inevitables davant el gran forat negre que és el nostre passat prehistòric.

EL FACTOR HUMANO Graham Greene

Els grans autors aconsegueixen que les històries de ficció esdevinguin gairebé històriques i molt creïbles gràcies al domini de la documentació. En aquesta Greene ens transporta a l’espionatge internacional per una Sudàfrica que passada la meitat del segle XX, el racisme hi pesa massa entre cafres i apartheid. Comunisme i Guerra Freda, amor i mort, odi i estima s’hi van estenent com si d’una catifa de punxes es tractés davant uns peus descalços. El protagonista és qui va sense botes i qui haurà de fer el pitjor que els pot passar als personatges de ficció, escollir davant un dilema.

EL MISTERIO DE LA CRIPTA EMBRUJADA Eduardo Mendoza

A l’estil Mendoza, torna aquí la sorna, la paròdia i el ridícul. Narrativa policíaca on l’heroi no és heroi, on el misteri esdevé absurd i on l’entorn no és llunyà, és Barcelona. D’estil comercial, guió equilibrat i tècnica colrada presenta un inici, desenvolupament i desenllaç adients. Eduardo Mendoza, expert en saber delectar-nos amb històries originals i curioses, torna a aconseguir-ho amb aquesta novel·la a cavall entre el misteri i la comèdia que va omplint el nostre esperit d’imaginació i sorpreses. D’una escola de monges en fa un cau d’enigmes i d’un antiheroi un bon jan proper i humà, fet que denota la bona tècnica de l’autor per fer-nos sentir creïble l’increïble. El rerafons infantil de com tracta la història sembla més aviat una manera de fe paròdia de la novel·la negra.

SIN NOTICIAS DE GURB Eduardo Mendoza

Narrativa rica en vocabulari, d’estil comercial i guió equilibrat ple de notes amb intel·ligència i bona tècnica narrativa. Inici, desenvolupament i desenllaç adients. Sorna i paròdia d’una trobada amb un alienígena, amb en Gurb. Eduardo Mendoza, expert en saber delectar-nos amb històries originals i curioses, torna a aconseguir-ho amb aquesta novel·la a cavall entre el misteri i la comèdia que va omplint el nostre esperit d’imaginació i sorpreses. El personatge buscat, en Gurb, esdevé proper i humà, tot i ser un extraterrestre, fet que denota la bona tècnica de l’autor per fer-nos sentir creïble l’increïble.

CENTURIÓN José Ciprés Cauce (pseudònim)

L’assumpte homosexual s’ha tractat en moltes direccions i èpoques. Aquí l’autor ho fa des de l’anonimat i des de la mort ja que han estat els familiars qui han volgut publicar la seva obra pòstuma. El difunt narra la història d’un centurió amb el seu esclau i amant per terres de Galilea. Les connexions amb l’Evangeli ja fan sospitar què farà el centurió i amb qui haurà de parlar per fer sanar el seu esclau, amb el rabí Jesús, passatge de l’Evangeli de Lluc. Aquest és el contingut de la història que vestit d’una forma àgil de lectura, amb sintaxi treballada i un vocabulari enriquit fa que l’acció predomini sobre la descripció. No obstant això, s’hi troben alguns elements històrics de la Galilea romana del segle I d. C. que no s’avenen amb la realitat històrica, arqueològica ni bíblica. L’autor es permet algunes exageracions en els personatges que difícilment es donarien en un Imperi Romà tan classista i hermètic de castes com era. En aquest sentit hi pesa més el desig de l’autor de fer lliure l’amor sodomita, probablement un capellà homosexual, que la realitat i lògica de la Roma clàssica. Difícilment un centurió protegiria al seu esclau tal com ho fa el protagonista i encara més complicat seria que s’hi avingués a una relació d’estima d’igual a igual. En assumptes bíblics l’autor dona massa credibilitat als textos evangèlics segons la interpretació catòlica dels mateixos, percepcions d’un passat forjat més per la fe i per la tradició, que ens hem cregut després de tants segles de mites repetits, que no pas per altres fonts històriques (10/05/2003).

EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO Eduardo Mendoza

Narrativa rica en vocabulari, comercial i equilibrada amb intel·ligència i bona tècnica amb inici i desenllaç adients. Sorna i paròdia d’un passat romà. Pomponio, un ciutadà romà, es troba buscant unes aigües guaridores i ha d’investigar per salvar a un jueu d’una condemna segura. Per desgràcia aquesta novel·la policíaca es troba farcida d’un refregit d’elements històrics de la Galiela romana del segle I d. C. que no s’avenen amb la realitat històrica, arqueològica ni bíblica. L’autor es permet moltes exageracions en personatges i distàncies geogràfiques, així com errors d’interpretació bíblica que cap exegeta li permetria. Aquest fet fa que la credibilitat de la narrativa pugui patir descontents i desil·lusions entre molts lectors. A més el protagonista, Pomponio, un ciutadà romà, tracta per igual a esclaus, jueus i plebeus, pel que sembla un personatge cosmopolita d’avui en dia transportat al passat de fa dos mil anys. Cal afegir que tots els personatges, ignorants, analfabets i cultes parlen amb correcció i domini lingüístic, la qual cosa dona un rerafons pla i irreal a les converses. Que Jesús nen fos superdotat ajudant a Pomponio en una investigació d’un pobre jueu condemnat esdevenen arguments forçats més per la fe o per la tradició que ens hem cregut els occidentals després de tants segles de mites repetits (26/05/2008).

CHÁVEZ O PETRÓLEO

Los medios, el Gobierno y hasta la Casa Real parecen felicitar a Chávez por su política. ¿Ya nadie se acuerda del por qué no te callas del Rey? O mejor aún, ¿nadie recuerda que Chávez tenía, y tiene, casi todos los medios de comunicación intervenidos? Pues ahora ha llegado una nueva entrega, a los venezolanos les han quitado Globovisión, la única TV que les quedaba insumisa ante el chavismo. En su comunicado Globovisión expone que los tienen asfixiados los procedimientos administrativos, judiciales y las amenazas hasta el punto que se ven obligados a cerrar. Muchos venezolanos que viven por España dicen que era la única TV que sin miedo pasaba sus ruedas de prensa, la única que difundía las tasas reales de delincuencia, los casos de corrupción y el déficit real del país. La verdad, cuesta de entender que la prensa internacional siga alabando con palmaditas al difunto que dio a "los pobres" pero les roba todavía la información y el criterio. ¿No será todo una hipocresía occidental para no quedarnos sin el petróleo venezolano?

ICV ECOLOGISTES ?

D’ençà en Saura i afins van abanderar l’ecologisme al caure el comunisme per Europa, un es pregunta si aquesta doctrina, la ecologista, es troba ben fonamentada, o si, com va passar amb el comunisme, esdevindrà una altra utopia de difícil execució. És obvi que Ecologia no és el mateix que ecologisme, el primer és una ciència experimental i el segon una postura social, el primer presenta hipòtesis demostrades sobre la realitat i el segon, l’ecologisme, opinions, certes o falses, sobre la realitat percebuda. Cal indicar que molts mots acabats en isme esdevenen doctrines no demostrables, sols opinables. Vegi’s budisme, cristianisme, socialisme, liberalisme o el mateix comunisme. Per tant, l’ecologisme predicat per ICV no és per ara una hipòtesi demostrada científicament, tan sol una doctrina. Però com saber si és certa o falsa? Les doctrines en funció de com han estat formulades esdevenen objectives i aproximadament reals, o subjectives i molt probablement falses. Les primeres provenen d’informacions reals i contrastades, de demostracions experimentals o d’arguments lògics i fins i tot matemàtics, tot i que tota aproximació objectiva a la realitat no esdevé al cent per cent certa. La ciència en cada teoria es permet un marge d’error que li obre les portes a millorar-la cara al futur. Les segones però, les subjectives, sorgeixen d’influències equívoques, de prejudicis culturals o educatius, de la imaginació induïda per somnis, desigs o drogues, i finalment de malalties mentals i paranoies. Recordi’s a Sant Pau o a Buda en alguns dels seus testimonis a partir dels quals molts psiquiatres n’han parlat d’ells com il·luminats i paranoics que no van atisbar la realitat, sinó un més enllà mental predicant una doctrina, una religió. Detallat l’anterior, i si l’ecologisme es fonamenta en sòlids i profunds coneixements científics en Ecologia, aleshores esdevé una doctrina amb informacions reals, demostrades i lògiques, i per tant en una opinió objectiva força real. En cas contrari, i si el polític ecologista no ostenta cognicions en tal disciplina científica, el seu ecologisme caurà en una doctrina sense fonament, la qual cosa els passa, i per desgràcia, a molts d’ICV.

LA FAMILIA IRREAL (teatro)

Toda obra teatral conlleva una puesta en escena y un mensaje. La Familia Irreal que se está representando en el teatro Victoria de Barcelona no puede mostrar un recado más claro, ¿qué pinta nuestra carísima, improductiva y hasta corrupta familia borbónica en un contexto tan lacerante y sangrante de crisis económica? Con humor, descaro y alta calidad teatral la Familia Irreal denuncia lo que en un pasado hacían los trovadores cuando toda Europa tenía sus monarquías, los tiempos medievales. Hoy en día, los estados más europeos y modernos prescinden de ellas, o en todo caso, no las mantienen con el dinero público. No es de extrañar que La Familia Irreal critique lo anterior más otra larga retadilla de hechos como los tejemanejes de Urdangarín, la reciente chulería de la infanta Cristina, las adicciones de Marichalar, la idiotez de la infanta Elena, la ambición de Leticia, la falta de sangre del príncipe, la desigualad entre pueblo y casa real, las cacerías reales de elefantes, los caros privilegios borbónicos amparados por nuestra Constitución, el origen franquista de la actual reinstauración borbónica, las múltiples amantes del Rey y los cuernos de la reina Sofía. En fin, que la obra no deja títere con cabeza, toda una hazaña dado que según nuestra Constitución, aún de 1978, nadie puede, bajo pena de cárcel, criticar la figura monárquica. Ahora La Familia Irreal ya lleva más de 100 funciones sin que el Estado ni la Monarquía hayan amenazado la obra, ¿será que la han pifiado tanto que ya no se atreven a encerrar a los trovadores de hoy en día? En resumen, abstenerse de ver La Familia Irreal los muy monárquicos y los más franquistas, no sea que vayan a verse en escena.

CARTA AL PARE Franz Kafka

Narrativa d’estil epistolar on l’autor maleeix al seu pare. Ell, un adolescent frustrat, reacciona amb duresa davant un pare dictador que mai no va saber dedicar estima. Aquesta autobiografia parcial de Kafka, ens mostra com la literatura por esdevenir una excel·lent forma de fer teràpia alhora que una font d’inspiració titànica. El dolor i la felicitat com a sentiments extrems regalen a l’individu moments intensos. Oblidar-los o recordar-los tot depèn del futur i voluntat de cadascú (Barcelona, 1996).

EL LAZARILLO DE TORMES

Des de Jesús fins als indignitats del 15-M han passat dos mil anys d’història on les minories poderoses han abusat de les majories indefenses. El Lazarillo és una narrativa castellana del segle XVI divertida però que critica durament, i entre línies, al clergat, als senyors feudals i als burgesos adinerats. Aquesta potser fou la raó per la qual l’autor va voler amagar-se darrere l’anonimat. La història d’un xicot que fa de pigall a un cec ens va dibuixant l’entorn social d’una època classista, masclista i papista que els pedagogs actuals constructivistes veuen amb mals ulls per als nostres escolars. En aquest sentit, i a favor de El Lazarillo, val a dir que com a obra literària té tres coses importants, la primera la qualitat lingüística molt superior d’altres narratives que es fan llegir als nostres estudiants, la segona és el bon ritme de les accions fent-la divertida i amena, i la tercera que descriu el context històric d’una època que s’estudia a socials (Barcelona, 07/03/2013).

LA METAMORFOSI Franz Kafka

Narrativa de pel·lícula de terror, de pors internes de l’autor, de foscors que el transformen. El protagonista, com l’autor, es veurà a si mateix perdent tota condició humana, un convertint-se en bèstia i l’altre en boig. Kafka, ment abstracta i castigada pels seus pensaments i vida familiar, torna a utilitzar aquí la literatura per fugir de si mateix i fer-ne una excel·lent teràpia. El dolor personal esdevé aquí una font d’inspiració titànica. L’atmosfera és tan angoixant que el lector molt probablement sentirà esgarrifances durant alguns dels passatges (Barcelona, 1996).

GALLARDÓN CONTAMINAT

Gallardon ens parla de contaminació política al condemnar el Fiscal General de Catalunya, que un càrrec així no pot interpretar contextos polítics. A no? I qui interpreta les lleis? Doncs els fiscals. I qui fa les lleis? Els polítics. Per tant els fiscals generals han d'interpretar lleis de polítics, és la seva feina. El Fiscal General de Catalunya sols va interpretar la llei vigent dient que els catalans haurien de tenir la possibilitat de decidir, la qual cosa no prohibeix cap llei espanyola. D'altra banda el Fiscal va insitir que el referèndum per ara no presenta marc legal que l'ampari mentre el parlament de l´Estat no l'autoritzi. Per tant, el Fiscal en cap moment va contradir la llei sota contaminacions polítiques. En canvi en Gallardón amb la seva llei de l'avortament rància, casposa i arnada, amb la seva visió franquista del Reino de España i les seves declaracions sobre el Fiscal, amaga uns prejudicis clars sobre el seu concepte de democràcia, un idea ben clara i gens objectiva: si jo mano, jo tinc la raó. Aquest prejudi, o contaminació, fou el germen d'un moviment que va delmar Europa, el nazisme. En resum, el senyor Gallardón ha volgut veure una falsa palla en ull aliè sense veure el cabiró en el seu.

PP AMB MALÍCIA

El premi Nobel de química l’any 1912, Sir William Ramsay, deia, vota a l’home que promet menys, serà el que menys et decebi. La dita anterior viu el seu oposat en la realitat espanyola. El PP va prometre molt i res d’allò s’ha vist. Però el més flagrant no és això sinó la seva manera de governar. El fiscal general de Catalunya ha de plegar per interpretar la llei a favor del dret a decidir; en el cas Gürtel desapareixen les escoltes gravades que demostraven la culpabilitat de dirigents del PP; la declaració de sobirania votada per la majoria del Parlament català ha estat impugnada pel PP i finalment, les grans fortunes del país, hereves la gran majoria de famílies franquistes, són protegides i afavorides pel mateix PP. Sabem que molts ministres i alts càrrecs d’aquest partit provenen d’estirps també franquistes pel que potser aquest fet guardi relació amb tot l’anterior. Podria pensar-se per tant que el PP està governant amb supèrbia i autoritarisme, no pas amb humilitat i democràcia. Pilar Rahola deia fa uns dies que la democràcia s’està convertint en un vedat de caça del PP, i endevineu qui són els cérvols. Fixeu-vos que els dirigents del PP sempre parlen del Reino de España, com si aquest estat fos encara un ranci, arnat i caspós feu medieval sota el dret de cuixa. Ara sols cal recordar que els nazis justificaven els seus abusos contra el poble dient que aquest així els havia votat. Potser la història s’hi està apropant novament.

LES TERRES ALTES Josep Santesmases i Ollé

Viatge literari per la vall del Gaià on forma i contingut no es fan nosa l’un a l’altre. La forma ve marcada per un català planer i aborigen de la terra més un vocabulari i sintaxi allunyats del normatiu i homologat de TV3, una redacció rústica de pagès i per tant molt rica de vocabulari autòcton. Però no per ser de la terra perd el més preuat, l’elegància d’un sintaxi plena de poesia. En el contingut hi pesa la reflexió sobre per què el territori és com és, sobre per què li passa el que li passa. Límits comarcals poc encertats, despoblament, revolució industrial, pobles orfes i d’altres entorns i fets van navegant per les pàgines d’aquest assaig, tot un viatge a Ítaca pont entre el seu passat i la conseqüència d’aquest, el seu present. Tot plegat aquest llibre ens parla d’un Santesmases humil, fet a si mateix, sensible i conscient de la realitat vigent del territori (Maig de 2008, presentació al Pla de Santa Maria).

PROSES PINTADES Josep Santesmases i Ollé

Conjunt de proses amb vernís de poesia amagat tot fent un recorregut per les terres del autor, la vall del riu Gaià. Des de Santa Coloma de Queralt fins a la Mediterrània en Santesmases va descrivint amb ull sensible tots aquells redols que durant dècades li han dilatat la pupil·la. Sota el seu peculiar estil amb un català pur, terrenal i rústic de pagès, ens regala una redacció excel·lent amb descripcions poètiques de castells, pobles i serres mil·lenàries. Equilibren el text pintures d’un aborigen de Santes Creus, en Joan Cunillera, tot plegat un llibre per gaudir dels colors, dels contorns i de les paraules (2006).

RIU AVALL Josep Santesmases i Ollé

Selecte recull d’articles publicats a premsa que ens mostren una clara radiografia dels fets comarcals de l’Alt Camp entre els anys 1997 i 2002. Josep Santesmases, sota el seu peculiar estil amb un català pur, terrenal i rústic de pagès, ens regala una redacció excel·lent amb continguts i arguments sòlids, ben argumentats i de granítica permanència (16/12/2002).

PILAR PRIM Narcís Oller

En aquesta novel·la moderna de finals del XIX, Narcís Oller ens regala tota la seva sensibilitat en els seus personatges. Amb un estil deliciós, misteriós i ple de curiositat fa que vulguem saber com es va trenant una història on el lector se sent protagonista al desitjar que la venjança contra el mal s’assoleixi. Les grans descripcions tan detallistes de vegades voregen l’estil carrincló pel que semblen indicar un esperit molt sensible i castigat de l’autor en assumptes de sexe, fet el qual pateixen alguns dels seus personatges. La repressió sexual era molt dura en èpoques de Narcís Oller, pel que la narrativa fou força valenta al posar els personatges sota el judici d’aquesta. Aquests, d’una realitat “tomassiana”, són plens d’una humanitat equivocada però hàbil, una humanitat que condueix l’acció de la novel·la amb un aire natural, creïble però impossible de preveure, és a dir com la vida mateixa (12/02/2010).

ALOMA Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda ens aboca tot el seu esperit en els personatges femenins. Amb un estil deliciós, precís i elegant, una Rodoreda molt madura com escriptora, ens narra la història d’Aloma, una adolescent de sentiments contradictoris, en lluita amb si mateixa i amb altres personatges. Fugir és una alternativa, però els lligams emocionals ho fan tot massa complicat en aquest món trenat entre l’estima i el sexe.

EL QUADERN GRIS Josep Pla

Retrat brodat d’adjectius perfectes sobre la societat burgesa de la Barcelona i l’Empordà d’inicis del XX, un segle que estava a les beceroles d’ell mateix. La Primera Guerra Mundial i el preàmbul de la segona s’hi van destil·lant a través del que van explicant els amics i contemporanis d’en Pla. Aquest, l’autor, manté una gran disciplina escrivint periòdicament sobre les coses que passen al seu voltant. D’un estil deliciós, musical i carregat d’una ironia intel·ligent, en Josep Pla ens omple de detalls descrivint la societat catalana d’aleshores sense deixar escapar l’essencial de cada atmosfera observada. Adjectius sobre colors, textures i esperits jalonen l’espai i el temps del diari personal. Ple d’un català rústic, terrenal i de pagès, ens exposa la realitat granítica del que ell simplement observa des de la raó i descriu des de l’esperit. Unes minses espurnes d’imaginació hi són presents però sota la llicència literària sempre avisada per l’autor (07/11/2009, Gavà).

LES HISTÒRIES NATURALS Joan Perucho

Història de vampirs pel territori català amb el regust de la novel·la negra policíaca. Molt ric de vocabulari, ample de sonoritat en mots però amb molts errors científics com espècies mal citades, vertebrats mal classificats, bolets amb arrels, rates que criden... Cal afegir altres pífies geogràfiques com que a Islàndia no hi ha icebergs generalitzats amb excepció d’una badia tancada al sud de l’illa. De fet Perucho crea un doctor Watson i un Sherlok Holmes amb un perfil científic molt infantil i lluny d’aquesta realitat professional. Els científics de la narrativa, o que l’autor diu que ho són, esdevenen investigadors C.S.I. que argumenten les coses com nens petits amb premisses exageradament simples, gens empíriques i molt òbvies. Dona la impressió que els suposats científics juguen a ser doctes homes de recerca. Tot i així, i salvant la falta de coneixements científics de l’escriptor, la forma del text és excel·lent descrivint una persecució de vampirs infantil i exagerada amb moments romàntics carrinclons i forçadament ridículs. El final massa allargassat. Acabant a la pàgina 224 podia quedar força bé (Ed. 62., El Balancí 648, 2010).

MEMÒRIA D’UNS ULLS PINTATS Lluís Llach

Dolç, exquisit i mesurat d’estil, en Lluís Llach articula una història en primera persona del protagonista que deixa entreveure el durant i el després de la Guerra “Incivil” espanyola. Amb el rerafons d’una Barceloneta plena de quitxalla, un protagonista homoxesual va recordant des del present la construcció de les tensions que comportaren el conflicte i la destrucció de la societat gràcies a aquest. Les històries paral·leles dels personatges van trenant-se un i altre cop en primer pla d’aquesta narrativa. Cal insistir per tant, que la novel·la guarda un excel·lent equilibri entre el rerafons històric i l’encaix de les vicissituds dels personatges. Deliciós en detalls de la guerra i de la humanitat, desperta la complicitat del lector respecte a la mort i a l’amor. De personatges creïbles, els herois esdevenen víctimes, els covards supervivents i els joves adults. Potser l’últim capítol respon més a desigs de l’autor que no pas a un final més natural i menys cinematogràfic. El llibre en essència és un crit a l’amor, a la llibertat i a no oblidar els malvats (29/10/2012, Sant Feliu de Llobregat).

INCERTA GLÒRIA Joan Sales

Excel·lent retrat d’una Guerra Incivil a través de tota una sèrie de personatges ni bons ni dolents, ni herois ni covards, ni idealistes ni pragmàtics, simplement víctimes reals d’un entorn boig, hostil i llunyà de l’actual. Delicat en detalls, elegant de català i precís en els fets, Incerta Glòria va narrant amb ritme desigual els esdeveniments d’un protagonista que no ha sabut omplir la vida de qui l’ha volgut estimar, un preu que haurà de pagar amb terceres persones. La narrativa va descrivint un Guerra Civil on els bàndols enemics no foren el pitjor, ho foren els odis, les revenges i els enganys. Els personatges de vegades són difícils de separar ja que gairebé tots ells parlen igual amb un estil culte i elegant. Excepcions, poques, n’hi han en el cas de masovers i emigrants. Últimes tres-centes pàgines plenes d’obsessions de l’autor amb repeticions de figures literàries que tot plegat escapen de l’argument principal de l’obra (20/09/2012, Sant Feliu de Llobregat).

LA PLAÇA DEL DIAMANT Mercè Rodoreda

Deliciós, precís i elegant retrat intern i extern d’una època masclista i grisa, d’un passat on la dona havia de lluitar contra tot amb tot. Amb el rerafons d’una Guerra Incivil l’entorn va sepultant cada cop més a la protagonista alhora que fa sentir el mateix al lector, un espectador que no pot quedar-se passiu davant el creixent ofec que va construint l’obra. Al final, i sols al final, ella, la Natàlia escup el seu passat en un petit i inadvertit gest que equilibra el seu món interior amb l’exterior, un petit descans per al lector que se n’alegra.

EL SILENCI Gaspar Hernández

Aquest premi Josep Pla de narrativa 2009 és un llarg soliloqui d’un per a curar a una. Les pàgines van destil·lant l’autobiografia que protagonitza el mateix autor, mediàtic de ràdio, sota l’encàrrec de sanar a una noia amb càncer, anònima per al lector. La teràpia consisteix en xerrar i xerrar a la malalta mentre se la fa dormir durant hores. En tot això la ficció hi sembla present, si més no l’impossible, davant una credibilitat que es vol imposar per acte de fe. El Silenci esdevé el rerafons dels fets amb una connexió amb el tot, afirma l’autor. De bons continguts i reflexions, s’allarga sovint en detalls previsibles donada la circumstància, per exemple que faci sexe amb la noia adormida per millorar la teràpia. Bon estil, història original, i si és real, increïble. Tot i així, en lèxic i sintaxi algun que altre castellanisme (27/07/2009, York).

ELS RACONS DE LA MEMÒRIA Isabel Clara Simó

Amb correcció crítica, Isabel-Clara Simó ens parla dels intel·lectuals que ha anat coneixent a Catalunya fent un retrat del vesper cultural català. Durant el reguitzell de notables catalans, potser abusa de la paraula amistat al referir-se a ells. Sembla com si volgués denotar una proximitat anhelada amb aquests grans personatges entre els qui podem esmentar Salvador Dalí, Maria Aurèlia Capmany, la Lloll, Frederic Marès i tants d’altres. Però el gest no sembla que sigui el de donar-se importància sinó el de trobar l’essència del mot solidaritat catalana. Per això al final del llibre es delecta amb la humanitat austera i humil dels seus racons de la memòria on els desemparats esdevenen l’axioma de tal solidaritat. Un dels desemparats més proscrits ho és el poble català, primer a la Catalunya Nord i avui dia per terres de l’autora, el País Valencià. Isabel-Clara Simó, com a bona alcoiana que és, i se sent, prou clar que ho escriu i descriu en aquest llibre (11/06/2009).

L’AMOR A VENÈCIA Joaquim Pijoan

Novel·la per assaborir lentament, guaitant els rodals descrits per on s’hi passeja tant l’autor com el protagonista, un cagadubtes que davant el seu passat veu incert el present i encara més el futur. Ell, una tristor errant, viu desenganyat de tot i de tots. En Joaquim Pijoan, premi Sant Jordi 2006, ens regala aquí una novel·la que esdevé la recerca sobre l’essència de la vida, de la mort i de l’amor.

IACOBUS Isabel Asensi

Novel·la trepidant de bon ritme i acció ben equilibrada amb les descriptives d’entorn i història. En algun punt l’autora es pren la seva llicència literària per fer ficció de fets històrics. Així sorgeixen intrigues entre poders papals i reials que recorden el Nom de la Rosa. Els assassinats sota l’estructura de la novel·la negra policíaca hi són presents durant la narració. Un llibre distret i nutritiu d’un passat medieval possible.