EL COMPLOT DELS DEUS (XVII)

UN MÓN CANVIAT Any 2033, la Terra Óyeme, hombre metido en la ciencia hasta las cejas: tu ciencia no me puede negar la verdad de las actividades diabólicas (Josemaría Escrivá de Balaguer) El zenit diürn lluïa un blau lluent, esmerilat, d’una higiene que no acompanyava els aromes presents. En espirar l’aire s’adonà de la fètida fortor tropical, d’aquelles algues en descomposició i de l’argila putrefacta a vora del riu. Aquells dies en Peter s’havia traslladat a Iangun, la capital de Myanmar. Passejant per la urbs volia aprofitar aquella fugida del monestir per comprar un enginy tecnològic difícil de trobar al sud del país. Allò li podria ser útil per conversar amb altres pensadors via xarxa, potser nous còmplices. Llàstima haver perdut el seu gran interlocutor, en Granés. Altre cop la buidor formava part de la seva vida. En Peter ja no tenia amics, i els que va tenir s’havien transformat en fantasmes. El seu passat era el llast i el futur la tortura. Un suau vent li esgarrapar la cara amb la flaira del riu. En Peter va fer una ganyota d’angúnia, d’incomoditat. La seva mirada rondava perduda per l’infinit, pensant en les millores del sistema. Havien passat pocs anys, però es deia que Delfos ja no queia en paradoxes i frases ambigües, el Sistema rutllava òptim. Però allò no era tot, Delfos neguitejava al monjo. El Sistema li havia dit que ho sabia tot d’ell. Potser dialogar altre cop amb ell fora la forma de sortir de l’aïllament i del misteri, de la situació que li enterbolia el pensament, de la seva solitud. Del cert que feia temps que en Peter desitjava establir contacte de nou amb l’oracle, qui sap, potser un nou amic, un company virtual de converses. Les coses ara podien esdevenir molt diferents, millors. La perfecció energètica del planeta capitanejada per Delfos havia fet esclatar tot un món de noves tecnologies. Els mòbils havien passat a miniordinadors autopensants, petits enginys connectats a la xarxa Delfos anomenats subsistemes AT, AutoThinking Subsystems. Aquests circuits incorporats al rellotge de canell operaven com amics virtuals de l’interlocutor. Amb uns miniauriculars implantats a l’oïda i un escanyolit micròfon a la boca tota conversa esdevenia fàcil i sense dificultats. Aquest invent havia estat la compra d’en Peter a Iangun, un rellotge amb un dels millors AT incorporat. El preu no havia estat problema, el monjo ja tenia qui viatificava les seves despeses. El seu passat li havia regalat ”amics” poderosos que cuidaven i procuraven per a ell. El model que havia adquirit era del més sorprenent. La nanotecnologia dels nous xips, la de microcristalls i molècules orgàniques, havia detonat un nou món de possibilitats en el camp de la microelectrònica. Els revolucionaris microxips treballaven en tres dimensions enregistrant dades en base a diferents estats quàntics de les molècules. Els codis binaris d’antany havien passat a codis decimals i fractals. Tot plegat, comportava unes noves capacitats per als subsistemes AT, unes capacitats que podien generar decisions pròpies. Els primers que així es dissenyaren eren amorals i muts, però, i passades moltes iteracions de prova i error, de càstig i recompensa, aprengueren ràpidament. Fou una empresa en nanoinformàtica qui desenvolupà els sistemes evolutius AT. Tal estratègia consistia en deixar que cents d’autopensants treballessin millorant els seus propis programes. Tot seguit se’ls avaluava. Els millors eren seleccionats per tal que programessin els següents i els pitjors eren destruïts. La programació se l’anomenà clonació. Repetint aquesta rutina desenes de vegades s’assoliren els potents AT. El bonze estava delerós d’utilitzar un d’aquells clons. Ells entenien perfectament, i de manera fluida, les ordres verbals humanes. Delfos fou el primer en testar i ratificar aquelles innovacions, de fet en seguia tota la seva evolució, ell seguia creixent dins aquell bucle de proves i errors. Tot i tot, aquells AT no eren autoconscients, simplement prenien decisions en base a un context memoritzat. Els enginys sols escollien la millor opció, la més justa, però en cap moment tenien sensació d’existir, no sabien ni qui eren i ni què eren, sols aportaven la informació que se’ls ordenava. Davant aquesta limitació els programadors impulsaren pautes d’individualitat, la qual cosa resultà fatal. Introduint nous algoritmes dins dels seus programes, els tècnics van aconseguir que els sistemes AT adquirissin certa sensació d’individualitat. Però aleshores sorgiren els problemes. Els prototipus prenien eleccions de caire egoista sense atendre les demandes dels humans que els testaven. Així fou que s’obrí un nou camí que ho canviaria tot, inclòs Delfos. Programaren de nou els sistemes, integraren el concepte de solidaritat, el d’altruisme i el d’ajuda als demés. Allò fou màgic, inesperat, terrible, el preludi dels nous enginys que Delfos crearia. En Peter butxaquejà per trobar-lo. Ja a les seves mans, connectà aquella meravella, un AT d’última generació pagat trinco-trinco, pagat gràcies a qui el tenia sota nòmina.