DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

sábado, 18 de enero de 2020

Educació sense ciència, una crisi amb demència


Educació sense ciència, una crisi amb demència
David Rabadà i Vives
Cap de Premsa de Professors de Secundària (aspepc·sps)

L’eliminació de les ciències en el nostre sistema educatiu està esdevenint un fet flagrant. Cada reforma educativa intenta reduir més els coneixements científics entre els nostres joves. Un país sense ciència i tecnologia és una societat abocada a la dependència i a la ideologia. Els humans, mal ens pesi, som més emocionals que racionals, és a dir, solem analitzar les situacions més amb el cor que amb la lògica. Sols cal mirar el públic d’un Barça Madrid per adonar-se d’aquest fet, o les compres impulsives que tots perpetrem. El mètode científic intenta suplir aqueta mancança amb l’anàlisi dels fets i la interpretació més adient. Així la humanitat ha avançat amb teories d’aplicació universal com la Relativitat que permet el GPS, la Quàntica que prodiga els nostres mòbils, la Química que dissenya nous materials, la Biologia Mèdica que cura els nostres càncers, o la Geologia que salva vides al predir catàstrofes. En altre cas, i si creu que tot l’anterior no és cert, cremi el seu mòbil, el seu GPS, la consulta mèdica, la seva roba o els edificis a prova de sismes. La ciència i la tecnologia han estat l’estendard del nostre progrés històric. Tot això ha estat possible gràcies a disciplines que busquen aproximar-se a la realitat sota el mètode científic. La Física, la Química, la Biologia i la Geologia, més la Matemàtica com a llenguatge comú entre totes elles, esdevenen les ciències pròpiament dites. Malauradament aquestes han anat veient reduir els seus continguts en el nostre sistema educatiu. Aquest fet està provocant la disminució en la recerca, la creació de patents i la mediocritat política que atia el foc de noves crisis i catàstrofes evitables. Exemples d’això han estat el forat del Carmel a Barcelona, el terratrèmol furibund a Lorca o els vessaments de contaminants a Doñana. Tots ells haguessin ostentat menys magnitud si la ciència hagués format més part de la nostra societat.

Però ara posem el cas la Geologia. Aquesta, sent la quarta ciència del nostre món, ha vist reduir els seus continguts a Primària, Secundària i Batxillerat. Ja l’avantprojecte de la LOMCE eliminava gairebé per complet els ensenyaments de Geologia tant a Secundària com a Batxillerat. També la LOE del 2006 anava a fer el mateix. Resulta paradoxal que una disciplina científica d’igual categoria que la Biologia, la Física i la Química rebi tantes retallades en cada reforma educativa. La Geologia esdevé fonamental en assumptes com els recursos energètics, les obres públiques i el canvi climàtic, coneixements que impulsen infinitud de millores socials. Tot i així, i cada llei educativa, extermina la Geologia assegurant que impulsarà la competitivitat i la creació de noves empreses sota la recerca i el progrés, vaja, tota una fita de polítics poc destres o mal assessorats. Es fa obvi que en breu haurem de tancar algunes facultats de Geologia per manca d’estudiants coneixedors d’aquesta disciplina. No obstant això haurem de contractar geòlegs formats a l’estranger que venen d’Estats que sí tenen clara la realitat. Com deia Unamuno, que inventin ells, i així anem, depenent d’altres nacions que ens passen la mà per la cara.

Però cal preguntar-se per quina raó ens passa tot això. Ja la frase d’Unamuno, que inventin ells, ha deixat empremta perpètua en el nostre país. Però la política, poc científica i massa ideològica, n’està sent la real culpable. La majoria de polítics esdevenen més humanistes que científics. El gran gruix de parlamentaris llueixen més títols d’economia, dret o falsos graus que no enginyeries, estudis científics o tecnologia. Això deixa en mans de la ideologia, i de no pas de la lògia, les decisions que cal aplicar per tal de millorar el nostre futur. Ja el conseller Bargalló en fou un exemple al dir que, més competències i menys matèria gris en educació. És a dir, menys coneixements científics i més ideologies pedagògiques. A Primària, per exemple, la manca de mestres amb formació o coneixements científics sòlids, esdevé un fet flagrant. A Primària hi ha molts més docents procedents d’humanitats que no pas mestres en ciències. Això implica que las ciències, i sota l’aixopluc de les ideologies polítiques, son impartides més per humanistes que no pas per científics. Per aquest fet, i en gran part, els nostres joves perceben les ciències com un camí professional complicat. Sols cal remetre’s al 18 d’abril de 2013 quan vaig escoltar els resultats d’una recerca en el Palau Robert de Barcelona. Allí es corrobora un greu desequilibri entre les ciències i les lletres a nivell dels nostres alumnes. L’informe, exposat per Sergio Marco i Álex Fabra, diu que malgrat les carreres científiques ofereixen un millor i fàcil accés al mercat laboral, els estudiants prefereixen cursar disciplines humanístiques al creure-les més fàcils. De fet menys d’un terç dels batxillers prefereix les ciències a les humanitats. Això provoca un excés de lletrats que el mercat laboral no pot captar. La paradoxa és que aquest mercat, i si els hi hagués, sí pot contractar a més tècnics científics nacionals.

En resum les ideologies polítiques compliquen més que no solucionen les coses al rebaixar clarament els ensenyaments científics. La culpa reposa en mediocres allunyats de l’aula, que sense demostració científica ni docència a les aules, pregonen que els nostres fills aprendran més i millor amb les seves ideologies. Ens hem begut l’enteniment del país?

No hay comentarios:

Publicar un comentario