CENTURIÓN José Ciprés Cauce (pseudònim)

L’assumpte homosexual s’ha tractat en moltes direccions i èpoques. Aquí l’autor ho fa des de l’anonimat i des de la mort ja que han estat els familiars qui han volgut publicar la seva obra pòstuma. El difunt narra la història d’un centurió amb el seu esclau i amant per terres de Galilea. Les connexions amb l’Evangeli ja fan sospitar què farà el centurió i amb qui haurà de parlar per fer sanar el seu esclau, amb el rabí Jesús, passatge de l’Evangeli de Lluc. Aquest és el contingut de la història que vestit d’una forma àgil de lectura, amb sintaxi treballada i un vocabulari enriquit fa que l’acció predomini sobre la descripció. No obstant això, s’hi troben alguns elements històrics de la Galilea romana del segle I d. C. que no s’avenen amb la realitat històrica, arqueològica ni bíblica. L’autor es permet algunes exageracions en els personatges que difícilment es donarien en un Imperi Romà tan classista i hermètic de castes com era. En aquest sentit hi pesa més el desig de l’autor de fer lliure l’amor sodomita, probablement un capellà homosexual, que la realitat i lògica de la Roma clàssica. Difícilment un centurió protegiria al seu esclau tal com ho fa el protagonista i encara més complicat seria que s’hi avingués a una relació d’estima d’igual a igual. En assumptes bíblics l’autor dona massa credibilitat als textos evangèlics segons la interpretació catòlica dels mateixos, percepcions d’un passat forjat més per la fe i per la tradició, que ens hem cregut després de tants segles de mites repetits, que no pas per altres fonts històriques (10/05/2003).

EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO Eduardo Mendoza

Narrativa rica en vocabulari, comercial i equilibrada amb intel·ligència i bona tècnica amb inici i desenllaç adients. Sorna i paròdia d’un passat romà. Pomponio, un ciutadà romà, es troba buscant unes aigües guaridores i ha d’investigar per salvar a un jueu d’una condemna segura. Per desgràcia aquesta novel·la policíaca es troba farcida d’un refregit d’elements històrics de la Galiela romana del segle I d. C. que no s’avenen amb la realitat històrica, arqueològica ni bíblica. L’autor es permet moltes exageracions en personatges i distàncies geogràfiques, així com errors d’interpretació bíblica que cap exegeta li permetria. Aquest fet fa que la credibilitat de la narrativa pugui patir descontents i desil·lusions entre molts lectors. A més el protagonista, Pomponio, un ciutadà romà, tracta per igual a esclaus, jueus i plebeus, pel que sembla un personatge cosmopolita d’avui en dia transportat al passat de fa dos mil anys. Cal afegir que tots els personatges, ignorants, analfabets i cultes parlen amb correcció i domini lingüístic, la qual cosa dona un rerafons pla i irreal a les converses. Que Jesús nen fos superdotat ajudant a Pomponio en una investigació d’un pobre jueu condemnat esdevenen arguments forçats més per la fe o per la tradició que ens hem cregut els occidentals després de tants segles de mites repetits (26/05/2008).

LA FAMILIA IRREAL (teatro)

Toda obra teatral conlleva una puesta en escena y un mensaje. La Familia Irreal que se está representando en el teatro Victoria de Barcelona no puede mostrar un recado más claro, ¿qué pinta nuestra carísima, improductiva y hasta corrupta familia borbónica en un contexto tan lacerante y sangrante de crisis económica? Con humor, descaro y alta calidad teatral la Familia Irreal denuncia lo que en un pasado hacían los trovadores cuando toda Europa tenía sus monarquías, los tiempos medievales. Hoy en día, los estados más europeos y modernos prescinden de ellas, o en todo caso, no las mantienen con el dinero público. No es de extrañar que La Familia Irreal critique lo anterior más otra larga retadilla de hechos como los tejemanejes de Urdangarín, la reciente chulería de la infanta Cristina, las adicciones de Marichalar, la idiotez de la infanta Elena, la ambición de Leticia, la falta de sangre del príncipe, la desigualad entre pueblo y casa real, las cacerías reales de elefantes, los caros privilegios borbónicos amparados por nuestra Constitución, el origen franquista de la actual reinstauración borbónica, las múltiples amantes del Rey y los cuernos de la reina Sofía. En fin, que la obra no deja títere con cabeza, toda una hazaña dado que según nuestra Constitución, aún de 1978, nadie puede, bajo pena de cárcel, criticar la figura monárquica. Ahora La Familia Irreal ya lleva más de 100 funciones sin que el Estado ni la Monarquía hayan amenazado la obra, ¿será que la han pifiado tanto que ya no se atreven a encerrar a los trovadores de hoy en día? En resumen, abstenerse de ver La Familia Irreal los muy monárquicos y los más franquistas, no sea que vayan a verse en escena.

CARTA AL PARE Franz Kafka

Narrativa d’estil epistolar on l’autor maleeix al seu pare. Ell, un adolescent frustrat, reacciona amb duresa davant un pare dictador que mai no va saber dedicar estima. Aquesta autobiografia parcial de Kafka, ens mostra com la literatura por esdevenir una excel·lent forma de fer teràpia alhora que una font d’inspiració titànica. El dolor i la felicitat com a sentiments extrems regalen a l’individu moments intensos. Oblidar-los o recordar-los tot depèn del futur i voluntat de cadascú (Barcelona, 1996).

EL LAZARILLO DE TORMES

Des de Jesús fins als indignitats del 15-M han passat dos mil anys d’història on les minories poderoses han abusat de les majories indefenses. El Lazarillo és una narrativa castellana del segle XVI divertida però que critica durament, i entre línies, al clergat, als senyors feudals i als burgesos adinerats. Aquesta potser fou la raó per la qual l’autor va voler amagar-se darrere l’anonimat. La història d’un xicot que fa de pigall a un cec ens va dibuixant l’entorn social d’una època classista, masclista i papista que els pedagogs actuals constructivistes veuen amb mals ulls per als nostres escolars. En aquest sentit, i a favor de El Lazarillo, val a dir que com a obra literària té tres coses importants, la primera la qualitat lingüística molt superior d’altres narratives que es fan llegir als nostres estudiants, la segona és el bon ritme de les accions fent-la divertida i amena, i la tercera que descriu el context històric d’una època que s’estudia a socials (Barcelona, 07/03/2013).

LA METAMORFOSI Franz Kafka

Narrativa de pel·lícula de terror, de pors internes de l’autor, de foscors que el transformen. El protagonista, com l’autor, es veurà a si mateix perdent tota condició humana, un convertint-se en bèstia i l’altre en boig. Kafka, ment abstracta i castigada pels seus pensaments i vida familiar, torna a utilitzar aquí la literatura per fugir de si mateix i fer-ne una excel·lent teràpia. El dolor personal esdevé aquí una font d’inspiració titànica. L’atmosfera és tan angoixant que el lector molt probablement sentirà esgarrifances durant alguns dels passatges (Barcelona, 1996).

LES TERRES ALTES Josep Santesmases i Ollé

Viatge literari per la vall del Gaià on forma i contingut no es fan nosa l’un a l’altre. La forma ve marcada per un català planer i aborigen de la terra més un vocabulari i sintaxi allunyats del normatiu i homologat de TV3, una redacció rústica de pagès i per tant molt rica de vocabulari autòcton. Però no per ser de la terra perd el més preuat, l’elegància d’un sintaxi plena de poesia. En el contingut hi pesa la reflexió sobre per què el territori és com és, sobre per què li passa el que li passa. Límits comarcals poc encertats, despoblament, revolució industrial, pobles orfes i d’altres entorns i fets van navegant per les pàgines d’aquest assaig, tot un viatge a Ítaca pont entre el seu passat i la conseqüència d’aquest, el seu present. Tot plegat aquest llibre ens parla d’un Santesmases humil, fet a si mateix, sensible i conscient de la realitat vigent del territori (Maig de 2008, presentació al Pla de Santa Maria).

PROSES PINTADES Josep Santesmases i Ollé

Conjunt de proses amb vernís de poesia amagat tot fent un recorregut per les terres del autor, la vall del riu Gaià. Des de Santa Coloma de Queralt fins a la Mediterrània en Santesmases va descrivint amb ull sensible tots aquells redols que durant dècades li han dilatat la pupil·la. Sota el seu peculiar estil amb un català pur, terrenal i rústic de pagès, ens regala una redacció excel·lent amb descripcions poètiques de castells, pobles i serres mil·lenàries. Equilibren el text pintures d’un aborigen de Santes Creus, en Joan Cunillera, tot plegat un llibre per gaudir dels colors, dels contorns i de les paraules (2006).

RIU AVALL Josep Santesmases i Ollé

Selecte recull d’articles publicats a premsa que ens mostren una clara radiografia dels fets comarcals de l’Alt Camp entre els anys 1997 i 2002. Josep Santesmases, sota el seu peculiar estil amb un català pur, terrenal i rústic de pagès, ens regala una redacció excel·lent amb continguts i arguments sòlids, ben argumentats i de granítica permanència (16/12/2002).

PILAR PRIM Narcís Oller

En aquesta novel·la moderna de finals del XIX, Narcís Oller ens regala tota la seva sensibilitat en els seus personatges. Amb un estil deliciós, misteriós i ple de curiositat fa que vulguem saber com es va trenant una història on el lector se sent protagonista al desitjar que la venjança contra el mal s’assoleixi. Les grans descripcions tan detallistes de vegades voregen l’estil carrincló pel que semblen indicar un esperit molt sensible i castigat de l’autor en assumptes de sexe, fet el qual pateixen alguns dels seus personatges. La repressió sexual era molt dura en èpoques de Narcís Oller, pel que la narrativa fou força valenta al posar els personatges sota el judici d’aquesta. Aquests, d’una realitat “tomassiana”, són plens d’una humanitat equivocada però hàbil, una humanitat que condueix l’acció de la novel·la amb un aire natural, creïble però impossible de preveure, és a dir com la vida mateixa (12/02/2010).

ALOMA Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda ens aboca tot el seu esperit en els personatges femenins. Amb un estil deliciós, precís i elegant, una Rodoreda molt madura com escriptora, ens narra la història d’Aloma, una adolescent de sentiments contradictoris, en lluita amb si mateixa i amb altres personatges. Fugir és una alternativa, però els lligams emocionals ho fan tot massa complicat en aquest món trenat entre l’estima i el sexe.

EL QUADERN GRIS Josep Pla

Retrat brodat d’adjectius perfectes sobre la societat burgesa de la Barcelona i l’Empordà d’inicis del XX, un segle que estava a les beceroles d’ell mateix. La Primera Guerra Mundial i el preàmbul de la segona s’hi van destil·lant a través del que van explicant els amics i contemporanis d’en Pla. Aquest, l’autor, manté una gran disciplina escrivint periòdicament sobre les coses que passen al seu voltant. D’un estil deliciós, musical i carregat d’una ironia intel·ligent, en Josep Pla ens omple de detalls descrivint la societat catalana d’aleshores sense deixar escapar l’essencial de cada atmosfera observada. Adjectius sobre colors, textures i esperits jalonen l’espai i el temps del diari personal. Ple d’un català rústic, terrenal i de pagès, ens exposa la realitat granítica del que ell simplement observa des de la raó i descriu des de l’esperit. Unes minses espurnes d’imaginació hi són presents però sota la llicència literària sempre avisada per l’autor (07/11/2009, Gavà).

LES HISTÒRIES NATURALS Joan Perucho

Història de vampirs pel territori català amb el regust de la novel·la negra policíaca. Molt ric de vocabulari, ample de sonoritat en mots però amb molts errors científics com espècies mal citades, vertebrats mal classificats, bolets amb arrels, rates que criden... Cal afegir altres pífies geogràfiques com que a Islàndia no hi ha icebergs generalitzats amb excepció d’una badia tancada al sud de l’illa. De fet Perucho crea un doctor Watson i un Sherlok Holmes amb un perfil científic molt infantil i lluny d’aquesta realitat professional. Els científics de la narrativa, o que l’autor diu que ho són, esdevenen investigadors C.S.I. que argumenten les coses com nens petits amb premisses exageradament simples, gens empíriques i molt òbvies. Dona la impressió que els suposats científics juguen a ser doctes homes de recerca. Tot i així, i salvant la falta de coneixements científics de l’escriptor, la forma del text és excel·lent descrivint una persecució de vampirs infantil i exagerada amb moments romàntics carrinclons i forçadament ridículs. El final massa allargassat. Acabant a la pàgina 224 podia quedar força bé (Ed. 62., El Balancí 648, 2010).

MEMÒRIA D’UNS ULLS PINTATS Lluís Llach

Dolç, exquisit i mesurat d’estil, en Lluís Llach articula una història en primera persona del protagonista que deixa entreveure el durant i el després de la Guerra “Incivil” espanyola. Amb el rerafons d’una Barceloneta plena de quitxalla, un protagonista homoxesual va recordant des del present la construcció de les tensions que comportaren el conflicte i la destrucció de la societat gràcies a aquest. Les històries paral·leles dels personatges van trenant-se un i altre cop en primer pla d’aquesta narrativa. Cal insistir per tant, que la novel·la guarda un excel·lent equilibri entre el rerafons històric i l’encaix de les vicissituds dels personatges. Deliciós en detalls de la guerra i de la humanitat, desperta la complicitat del lector respecte a la mort i a l’amor. De personatges creïbles, els herois esdevenen víctimes, els covards supervivents i els joves adults. Potser l’últim capítol respon més a desigs de l’autor que no pas a un final més natural i menys cinematogràfic. El llibre en essència és un crit a l’amor, a la llibertat i a no oblidar els malvats (29/10/2012, Sant Feliu de Llobregat).

INCERTA GLÒRIA Joan Sales

Excel·lent retrat d’una Guerra Incivil a través de tota una sèrie de personatges ni bons ni dolents, ni herois ni covards, ni idealistes ni pragmàtics, simplement víctimes reals d’un entorn boig, hostil i llunyà de l’actual. Delicat en detalls, elegant de català i precís en els fets, Incerta Glòria va narrant amb ritme desigual els esdeveniments d’un protagonista que no ha sabut omplir la vida de qui l’ha volgut estimar, un preu que haurà de pagar amb terceres persones. La narrativa va descrivint un Guerra Civil on els bàndols enemics no foren el pitjor, ho foren els odis, les revenges i els enganys. Els personatges de vegades són difícils de separar ja que gairebé tots ells parlen igual amb un estil culte i elegant. Excepcions, poques, n’hi han en el cas de masovers i emigrants. Últimes tres-centes pàgines plenes d’obsessions de l’autor amb repeticions de figures literàries que tot plegat escapen de l’argument principal de l’obra (20/09/2012, Sant Feliu de Llobregat).

LA PLAÇA DEL DIAMANT Mercè Rodoreda

Deliciós, precís i elegant retrat intern i extern d’una època masclista i grisa, d’un passat on la dona havia de lluitar contra tot amb tot. Amb el rerafons d’una Guerra Incivil l’entorn va sepultant cada cop més a la protagonista alhora que fa sentir el mateix al lector, un espectador que no pot quedar-se passiu davant el creixent ofec que va construint l’obra. Al final, i sols al final, ella, la Natàlia escup el seu passat en un petit i inadvertit gest que equilibra el seu món interior amb l’exterior, un petit descans per al lector que se n’alegra.

EL SILENCI Gaspar Hernández

Aquest premi Josep Pla de narrativa 2009 és un llarg soliloqui d’un per a curar a una. Les pàgines van destil·lant l’autobiografia que protagonitza el mateix autor, mediàtic de ràdio, sota l’encàrrec de sanar a una noia amb càncer, anònima per al lector. La teràpia consisteix en xerrar i xerrar a la malalta mentre se la fa dormir durant hores. En tot això la ficció hi sembla present, si més no l’impossible, davant una credibilitat que es vol imposar per acte de fe. El Silenci esdevé el rerafons dels fets amb una connexió amb el tot, afirma l’autor. De bons continguts i reflexions, s’allarga sovint en detalls previsibles donada la circumstància, per exemple que faci sexe amb la noia adormida per millorar la teràpia. Bon estil, història original, i si és real, increïble. Tot i així, en lèxic i sintaxi algun que altre castellanisme (27/07/2009, York).

ELS RACONS DE LA MEMÒRIA Isabel Clara Simó

Amb correcció crítica, Isabel-Clara Simó ens parla dels intel·lectuals que ha anat coneixent a Catalunya fent un retrat del vesper cultural català. Durant el reguitzell de notables catalans, potser abusa de la paraula amistat al referir-se a ells. Sembla com si volgués denotar una proximitat anhelada amb aquests grans personatges entre els qui podem esmentar Salvador Dalí, Maria Aurèlia Capmany, la Lloll, Frederic Marès i tants d’altres. Però el gest no sembla que sigui el de donar-se importància sinó el de trobar l’essència del mot solidaritat catalana. Per això al final del llibre es delecta amb la humanitat austera i humil dels seus racons de la memòria on els desemparats esdevenen l’axioma de tal solidaritat. Un dels desemparats més proscrits ho és el poble català, primer a la Catalunya Nord i avui dia per terres de l’autora, el País Valencià. Isabel-Clara Simó, com a bona alcoiana que és, i se sent, prou clar que ho escriu i descriu en aquest llibre (11/06/2009).

L’AMOR A VENÈCIA Joaquim Pijoan

Novel·la per assaborir lentament, guaitant els rodals descrits per on s’hi passeja tant l’autor com el protagonista, un cagadubtes que davant el seu passat veu incert el present i encara més el futur. Ell, una tristor errant, viu desenganyat de tot i de tots. En Joaquim Pijoan, premi Sant Jordi 2006, ens regala aquí una novel·la que esdevé la recerca sobre l’essència de la vida, de la mort i de l’amor.

IACOBUS Isabel Asensi

Novel·la trepidant de bon ritme i acció ben equilibrada amb les descriptives d’entorn i història. En algun punt l’autora es pren la seva llicència literària per fer ficció de fets històrics. Així sorgeixen intrigues entre poders papals i reials que recorden el Nom de la Rosa. Els assassinats sota l’estructura de la novel·la negra policíaca hi són presents durant la narració. Un llibre distret i nutritiu d’un passat medieval possible.