VIOLÈNCIA DE GÈNERE?

Tots sabem que el sexe es un narcòtic potenciat i estimulat per totes les parts, tan que provoca reaccions viscerals i animals, la violència de gènere. L’estadística és el gran termòmetre de les notícies en els mitjans, però tothom coneix que en funció de qui escriu la nova, una dada pot  interpretar-se massa amunt o massa avall. El ja passat 2009 ens va deixar amb 55 dones assassinades en mans dels seus mascles, lleig, condemnable, horrorós. Elles han estat notícia monòtona i reiterativa durant tot l’any, però hi mancava quelcom que no ha estat tant notícia, els 30 homes morts per llurs mullers, un 35 per cent de les morts per violència domèstica. La pregunta és simple, per què no ha estat notícia aquest 35 per cent? Per no semblar masclistes els mitjans? Per ser més feministes tots plegats? Un assassinat és un assassinat, i si tant ens venen l’estat de dret de tots plegats, se’m fa difícil capir aquesta asimetria de titulars periodístics entre homes i dones executats en pro dels instints humans. Potser és que la mediocritat social ho impregna i empastifa tot.

EL NOU CALENDARI ESCOLAR DES DE BANDA AMPLA?

El nou calendari escolar ens l’han venut com el problema educatiu més important, la realitat? Sols és una cortina de fum. Aquest no és el debat. O vostè creu que situar una setmana de vacances escolars al setembre o al febrer solucionarà el flagrant fracàs escolar nacional? Cal recordar que ostentem el doble de fracàs escolar que la mitjana europea, el doble. Així doncs, aquest “doblet” sí és el debat. Tot i això, les cortines de fum no paren d’aflorar en el nostre teatre polític i mediàtic. Prova fefaent d’això la posseïm gràcies a dos debats televisius a TV3. El primer el va organitzar, ja fa uns mesos, el senyor Josep Cuní amb el protagonisme del conseller Maragall, el segon, l’equip del programa Banda Ampla. En tots dos casos, fou evident l’absència del problema de fons, el gegantí fracàs escolar nacional. En cap moment dels programes anteriors es va parlar de forma profunda i extensa del que realment li està passant al nostre sistema  educatiu, que fa aigües amb un 30 % de fracàs escolar, sí, sí, un 30 per cent d’alumnes que no assoleixen l’ensenyament secundari obligatori. Cal afegir aquí que el noranta per cent dels alumnes que fracassen pertanyen a famílies que no dediquen el temps necessari en l’educació dels mateixos, no pas a escoles amb calendaris tradicionals. No obstant aquesta cristal·lina evidència, apareixen per premsa, ràdio i televisió visions totalment teòriques de suposats i fatus experts educatius, és a dir, alguns sindicalistes, polítics, pedagogs i mestres que ja no trepitgen l’aula, estimadors que mai ostentaren els trets que atorguen l’autèntica autoritat de l’expert, quatre característiques que corren de boca en boca dels qui sí vivim a l’aula: ser docent amb més de 10 anys d’experiència, impartir més de 18 hores de classe a la setmana, en aules amb més de 20 alumnes, i per últim amb escolars de nivells i orígens diversos. Ara pensin quants dels qui imposen noves idees educatives pertanyen a la condició anterior. Que quants? Desgraciadament ni un. Tal com li dic, ni un. El primer d’ells, el conseller d’educació, és un economista. Ara, i si vol, podem continuar parlant d’un nou calendari escolar que ho complica tot sense millorar el problema educatiu, el fracàs escolar vigent. En fi, crec que l’equip Maragall peca de voler fer molts canvis per demostrar que fan, però canviar no vol dir millorar les coses, sols significa alterar-les.

ASSEGURANCES NO SEGURES

Porto més de quinze anys com a docent, i sovint escolto que la nova generació pateix de greus mancances en esforç i educació treballant amb clients. Fins ara pensava que tal afirmació era producte de judicis perpetrats per rònecs i florits ancians que no saben comprendre les noves generacions. Per desgràcia, i cada dia, pateixo per culpa del meu optimista error. Setmana a setmana em trobo amb novells professionals que no saben atendre’m correctament eludint llur responsabilitat cas de cometre pífies. El greu del cas és que tot i les seves pífies, aquests nous treballadors sols busquen el diner ràpid i fàcil. No em creuen? Sols un exemple. Per un suposat error, el novell gestor, O.C., de La Estrella Seguros, em va cobrar una assegurança pel meu cotxe mentre jo ja el tenia amb una altra companyia. Aquest fet m’ha tingut al telèfon multitud de cops amb el culpable de l’error. Tot i això, el novici mai no ha manifestat disculpa alguna, i molt menys, m’ha retornat els meus diners, 359 euros, que aquest primerenc professional errà al seu favor. Ans al contrari, he rebut frases com “tu no m’importes com a client” o encara pitjor, “és el teu problema”. He investigat i m’he trobat amb la prova més flagrant de la seva manca de professionalitat: ell, el novell, va heretar la cartera de clients del seu pare, i aquest de l’avi, per tant res de malentès entre generacions. En català ben clar es sentencia: l’avi aixeca l’empresa, el fill la manté i el net se la poleix. Per tant, vigili amb les noves generacions i amb La Estrella Seguros, potser acabi estrellat per culpa de gestors mancats d’educació i escrúpols.

¿AULAS DIGITALES EN LA ESCUELA?

El aula digital con un portátil por alumno ha sido publicitada como la gran y moderna solución al problema educativo, pero por desgracia el adjetivo moderno, que a muchos convence, esconde algo muy perverso, la estafa. Moderno no implica necesariamente mejor, sino alterar lo que ya funcionaba. Éste resulta el caso del aula tradicional que ahora unos quieren que de repente pase a digital cien por cien. Que tal un poco paciencia y pruebas piloto. Pues no, sin tiempo de reflexión, ahora se ha decretado, casi impuesto por un gobierno demócrata, que el aula digital esté en un par de meses. Sabemos que un proyecto similar fracasó en Suecia, sabemos que la red fallará muchos días en el aula, sabemos que los alumnos se conectarán a Internet sin hacer el trabajo de clase, sabemos mucho pero nuestra atención ya ha sido desviada del problema real, nuestro flagrante fracaso escolar nacional, un problema que no solucionará un ordenador por alumno. Ostentamos el doble de fracaso escolar que la media europea, el doble. Un treinta por ciento de nuestros escolares no alcanzan la enseñanza secundaria obligatoria, treinta de cada cien. Cabe añadir aquí que más del noventa por ciento de los alumnos que fracasan pertenecen a familias, la mayoría con ordenadores, que no dedican el tiempo necesario en la educación de los mismos, no a escuelas sin aulas digitales. Lo más grave de todo ello será la inversión que se prevé tanto familiar como pública durante una época de crisis como la que vivimos. Quizá sea eso lo que se desea, inversiones, ¿pero a quién van a favorecer? A sus hijos no, se lo aseguro.

MARAGALL DICTADOR

La Ley de Educación Catalana, LEC para abreviar, sin tener en cuenta la opinión de los docentes, ha sido impuesta sin más por Cataluña. Tras un máximo de cuatro huelgas escolares en contra de ella, el Gobierno socialista catalán la da por buena queje quien se queje. Lo paradójico, y vergonzoso a la vez, fue saber que su propio partido socialista, y des de España, decretó no redactar más leyes educativas antes de la redacción de la LEC. En diciembre de 2007 el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, afirmó no querer más leyes educativas porque lo que necesitaba a nivel escolar España era estabilidad. Pero tales voces fueron desoídas en Cataluña por el conseller de educación, Ernest Maragall. Él, demócrata supuesto, es quien está imponiendo su LEC en contra de la mayoría de voces docentes. Resulta obvio que su mandato terminará en breve, en las próximas elecciones, y por ello le urge colgarse la medalla de su ley educativa. Lo zafio es que la LEC de Maragall ha enfrentado Gobierno y sindicatos en una guerra en donde lo importante, el acuciante fracaso escolar, ha quedado totalmente relegado. Denigrante fue también averiguar que no hacía falta redactar una nueva ley de educación catalana. El 90 % de sus decretos son plagios de leyes socialistas anteriores, y el 10% restante, leves cambios, que no mejoras, del sistema educativo. Cambiar es fácil, mejorar el reto. Por tanto la LEC ha conllevado una disputa innecesaria entre Gobierno y sindicatos, todo por culpa de la obstinación de un político, Ernest Maragall, alguien que jamás ha impartido clases en un aula. Él es un economista hermano del anterior president de la Generalitat, el tete en el argot educativo.

MÉS POL·LUCIÓ a 80 Km/h

Sóc professor de CTMA i porto molt temps explicant als meus alumnes que anar a 80 per les rodalies de Barcelona no farà disminuir la pol·lució. Fent càlculs a l’aula hem vist dues coses. La primera que molts automòbils, per mantenir els 80 km/h, redueixen la marxa mantenint les mateixes revolucions en el motor que contaminen igual que anar a 100 km/h. Segona, si es va a 80 i no a 100, s’està un 20 % més de temps per la via amb la conseqüent contaminació. Això mateix es va publicar en diferents articles de premsa pel juny del 2009 rebent respostes contràries acusant-nos que no en teníem ni idea de mobilitat ciutadana. Tot i això, el mateix equip Saura va reconèixer que si bé la mesura no feia disminuir la contaminació, si feia reduir els accidents, però la realitat fou, i aquí segons el RACC, que davant de la crisi la gent ha agafat el cotxe un 30 % menys. És a dir, menys cotxes per la via, menys accidents. Ara s’han publicat les dades de pol·lució, i malgrat tot aquest 30 % menys d’automòbils, la contaminació no ha disminuït, sinó que ha augmentat. No els sembla tot plegat una estafa al votant? Una manipulació desinformativa? Demostrat que anar a 80 km/h ha fet augmentar la pol·lució, l’equip Saura pot fer dues coses. La primera reconèixer l’error i retornar tots els imports de les multes recaptades per l’empresa privada que gestiona els ràdars escurabutxaques. O la segona, i més probable, negar l’equivocació i donar excuses puerils com alguns alumnes meus fan a l’aula. Tot i que hi ha una tercera opció més perversa encara, callar com han fet. Jo sols li aconsello que s’aturi a mirar un ràdar i veurà que cada minut un flash escurabutxaques il·lumina una autopista a l’infern.

CATALUNYA L'ÚLTIMA COLÒNIA D'ESPANYA

Castella fou gran i extensa, "un Imperio donde no se ponía el sol". Les colònies donaven grans beneficis a l'Estat castellà sense aquestes rebre gran cosa a canvi. L'Espanya castellana d'aquells temps va expoliar les seves colònies, unes regions que actualment són països del Tercer Món. Tot i això, totes se li varen independitzar, bé, totes no. Catalunya segueix tenint un balanç fiscal en benefici de Castella i els seus feus en detriment de la "colònia" catalana. Si els catalans som una comunitat que donem més del que rebem, com s'entén que posin tantes pegues a fer cumplir el nou Estatut? I evito parlar de pàtria per estalviar-me acusacions de nacionalista, estic parlant de justícia que els altres nacionalistes, els espanyols, no volen atorgar als catalans. N'estic fart que diguin que sóc un separatista pel fet de demanar el que em pertoca. Pago uns impostos a l'Estat espanyol, i si aquest vol que cregui en la seva bandera, haurá de fer alguna cosa més que "negociar" a la baixa un dret que tinc com ciutadà, un balanç fiscal just. En altra cas estant adobant la terra d'un catalanisme antiespanyolista, o potser és això el que pretenen? Ja veig que Catalunya sols li resta una opció, acabar sent l'última colònia d'Espanya.