¿NOU CALENDARI ESCOLAR?

La nova llei d’educació, la LEC, està promovent gran quantitat d’innovacions, però ¿serà efectiva? El nou calendari ho complica tot sense millorar el problema educatiu, el fracàs escolar vigent. Des de l’aula, som molts els docents que profetitzem que tal canvi de calendari no farà disminuir el fracàs escolar, sobretot perquè no farà que les males famílies preguin consciència que cal dedicar temps de qualitat als seus fills. Cal afegir aquí que el noranta per cent dels alumnes que fracassen pertanyen a famílies que no dediquen el temps necessari en l’educació dels mateixos, no pas a escoles amb calendaris tradicionals. Però la xacre més flagrant del nou calendari del senyor Maragall és que proposa una setmana de vacances al bell mig del segon trimestre. Es nota que el senyor Maragall és economista i no docent. Ell, qui no fa classes, no sap que si s’atura el trimestre una setmana, en perds dues, ¿saben el que costa que tornin a recordar els alumnes el que feien fa set dies? Trencar el ritme d’un trimestre és absurd i antipedagògic. Crec que l’equip Maragall peca de voler fer molts canvis per demostrar que fan, però canviar no vol dir millorar les coses, sols significa alterar-les.

¿SEGUROS LA ESTRELLA?

Estoy pagando dos compañías de seguro por mi único coche. Quizás usted se pregunte, ¿cómo he llegado hasta aquí? Pues buscando un ofertón dos por uno, pagar el doble por un solo servicio. Soy maestro y la crisis económica y mi hipoteca me aplastan. Ante ellas pensé en rebajar el coste de mi seguro de automóvil dejando Seguros la Estrella. Llamé a mi corredor de seguros, O.C., que como siempre, nunca atendía al teléfono. Sin poder comunicarme con él, contraté otra aseguradora más económica y le mandé un mensaje vía móvil con mi renuncia a mi corredor, craso error. La sorpresa fue de ruina al descubrir que ahora pago dos seguros para mi coche, la nueva y Seguros la Estrella. Llamé a mi corredor de seguros, y como en el resto de ocasiones anteriores, no atendió al teléfono. Insistí, insistí y volví a insistir hasta que al fin un día, y utilizando yo un número telefónico distinto, él sí descolgó su móvil. Me dijo que sin una carta de renuncia de mi puño y letra con fecha de hace dos meses, él nada podía hacer, que lo pagado, pagado estaba, que ahora yo tenía el coche más seguro del mundo, asegurado con dos compañías, que me hallaba con un doble gasto por querer ahorrar con la crisis. Le insistí que con él había sido imposible hablar por teléfono y me acusó de mentir. Le rogué una solución, y él se mantuvo en las mismas, que mi palabra y mis mensajes vía móvil no valían nada, que a él la crisis y la gente como yo también le restaban clientes. ¿Cómo llamar pues a todo esto? Pues simple y llanamente robo. Conclusión, vigilen con los “dos por uno”, suelen ser aceites muy resbaladizos en donde uno puede estrellarse con Seguros la Estrella.

¿AUGMENTAR L’HORARI ESCOLAR?

Diari AVUI 10 d’0ctubre 2008

Com cada setembre dels últims 7 anys la polèmica dels horaris escolars surt a la palestra. Algunes associacions desitgen que l’escola es faci càrrec dels escolars més dies l’any. Fins i tot el president Montilla els està sent solidari. L’honorable ha afirmat últimament a premsa que revisarà el calendari dels docents. Comentava el president que buscarà la fórmula per tal de millorar la conciliació familiar. Sabent el senyor Montilla que la principal causa del fracàs acadèmic és la falta de temps comú entre pares i fills suposo que el que farà serà donar dos mesos de vacances als pares per tal que puguin estar més setmanes amb els seus fills. Compartir més temps entre progenitors i descendència es fa fonamental per millorar l’educació que massa sovint no tenen molts dels escolars que arriben a les aules. L’escola i el seu calendari no poden resoldre els problemes socials que el socilalisme promet sovint resoldre, l’escola no pot esdevenir una ONG substituta de mames i papes, ¿oi senyor Montilla?

SÍ AL REFERÈNDUM DEL 13 D

Castella fou gran i extensa, "un Imperio donde no se ponía el sol". Les colònies donaven grans beneficis a l'Estat castellà sense aquestes rebre gran cosa a canvi. L'Espanya castellana d'aquells temps va explotar les seves colònies, unes regions que actualment són països del Tercer Món. Tot i això, totes se li varen independitzar, bé, totes no. Catalunya segueix tenint un balanç fiscal en benefici de Castella i els seus feus, però en detriment de la "colònia" catalana. Si els catalans som una comunitat que donem més del que rebem, com s'entén que alguns posin tantes pegues a l’Estatut? Com s’entén que ens neguin i prohibeixin un referèndum per a la independència? Amb tot això evito parlar de pàtria per estalviar-me acusacions de nacionalista, estic parlant de justícia que els altres nacionalistes, els espanyols, no volen atorgar als catalans. N'estic fart que diguin que sóc un separatista pel fet de demanar el que em pertoca. Pago uns impostos a l'Estat espanyol, i si aquest vol que cregui en la seva bandera, haurà de fer alguna cosa més que "negociar" a la baixa un dret que tinc com ciutadà, un balanç fiscal just. En altra cas estant adobant la terra d'un catalanisme antiespanyolista, o potser és això el que pretenen? Ja veig que Catalunya sols li resta una opció, acabar sent l'última colònia d'Espanya i fer un referèndum per a la seva independència.

ELS MALS MESTRES

Com a docent cada dia veig, decebut, companys que busquen qualsevol excusa per escapar de l’aula. Ells no s’hi troben a gust, alumnes i pupitres els provoquen urticària. El greu del cas és que aquests personatges són els que acaben col·locant-se en algun racó del Departament d’Ensenyament coordinant cursos per als mestres en actiu, o el que resulta encara més pervers, assessorant als creadors de la nova llei catalana d’educació, la LEC. Són aquests botiflers, en part, els qui dictaminen noves idees per canviar, que no millorar, el sistema educatiu, són ells els qui critiquen als professors en actiu per acabar sent, de vegades, escoltats per polítics que busquen assessorament educatiu. En fi, que ells, els docents desertors, estan podrint el sistema educatiu, i no els docents a peu d’aula. No em creuen? A la pàgina quatre del primer esborrany de la LEC ben clar ho van redactar aquests penques, “la reforma educativa va fracassar perquè els docents en actiu no la van saber assimilar”, i aquesta és la llei que s’ha aprovat, una llei en contra dels mestres catalans que parla més d’avaluar i fer pressió sobre aquests que no pas de millorar les dues causes flagrants del fracàs escolar nacional: la cultura de l’esforç perduda durant la reforma i l’increment de les famílies absents amb els seus fills. Però el més vergonyós és que la LEC no vagi en contra dels docents que van abandonar l’aula i que ara teoritzen receptes de despatx que no poden aplicar-se a l’aula, una aula que mai no van estimar. Alguns d’ells m’apareixen ara per l’escola impartint cursos de com hem de fer classes els que encara sí vivim, que no sobrevivim, a la classe. I el conseller Maragall cec a tot això. Tot plegat, quina barra!

DIARI QUE CENSURA

Porto més de 70 cartes publicades en premsa d’ençà el 2006. Últimament em sento astorat davant un diari que modifica en excés, i d’una manera reiterada, les meves cartes. Si bé la majoria de premsa respecta els textos originals, n’hi ha un de molt popular a Catalunya, que porta l’últim any fent tot el contrari, sobretot quan s’argumenta en contra algú del govern tripartit de la Generalitat. En aquest sentit veig com les cartes enviades són reduïdes a la meitat, els adjectius clars canviats a apel·latius confusos, i els verbs reals traslladats a accions suposades, tot per al final suprimir el sentit original del manuscrit i deixar ambigüitats contràries al que un mai no va escriure, fins i tot desapareixen els noms dels polítics al·ludits. La paradoxa de tot això és que el diari que fa tot això és el més proper al tripartit, suposadament d’esquerres i en teoria democràtic. I vet aquí la contrarietat, diari d’esquerres i democràtic però retallant simples cartes d’un demòcrata progressista. No sembla tot plegat una clara protecció dels seus amos amb tècniques arnades i franquistes? Amb La Censura?

VIOLÈNCIA DE GÈNERE?

Tots sabem que el sexe es un narcòtic potenciat i estimulat per totes les parts, tan que provoca reaccions viscerals i animals, la violència de gènere. L’estadística és el gran termòmetre de les notícies en els mitjans, però tothom coneix que en funció de qui escriu la nova, una dada pot  interpretar-se massa amunt o massa avall. El ja passat 2009 ens va deixar amb 55 dones assassinades en mans dels seus mascles, lleig, condemnable, horrorós. Elles han estat notícia monòtona i reiterativa durant tot l’any, però hi mancava quelcom que no ha estat tant notícia, els 30 homes morts per llurs mullers, un 35 per cent de les morts per violència domèstica. La pregunta és simple, per què no ha estat notícia aquest 35 per cent? Per no semblar masclistes els mitjans? Per ser més feministes tots plegats? Un assassinat és un assassinat, i si tant ens venen l’estat de dret de tots plegats, se’m fa difícil capir aquesta asimetria de titulars periodístics entre homes i dones executats en pro dels instints humans. Potser és que la mediocritat social ho impregna i empastifa tot.