EL LAZARILLO DE TORMES

Des de Jesús fins als indignitats del 15-M han passat dos mil anys d’història on les minories poderoses han abusat de les majories indefenses. El Lazarillo és una narrativa castellana del segle XVI divertida però que critica durament, i entre línies, al clergat, als senyors feudals i als burgesos adinerats. Aquesta potser fou la raó per la qual l’autor va voler amagar-se darrere l’anonimat. La història d’un xicot que fa de pigall a un cec ens va dibuixant l’entorn social d’una època classista, masclista i papista que els pedagogs actuals constructivistes veuen amb mals ulls per als nostres escolars. En aquest sentit, i a favor de El Lazarillo, val a dir que com a obra literària té tres coses importants, la primera la qualitat lingüística molt superior d’altres narratives que es fan llegir als nostres estudiants, la segona és el bon ritme de les accions fent-la divertida i amena, i la tercera que descriu el context històric d’una època que s’estudia a socials (Barcelona, 07/03/2013).

LA METAMORFOSI Franz Kafka

Narrativa de pel·lícula de terror, de pors internes de l’autor, de foscors que el transformen. El protagonista, com l’autor, es veurà a si mateix perdent tota condició humana, un convertint-se en bèstia i l’altre en boig. Kafka, ment abstracta i castigada pels seus pensaments i vida familiar, torna a utilitzar aquí la literatura per fugir de si mateix i fer-ne una excel·lent teràpia. El dolor personal esdevé aquí una font d’inspiració titànica. L’atmosfera és tan angoixant que el lector molt probablement sentirà esgarrifances durant alguns dels passatges (Barcelona, 1996).

GALLARDÓN CONTAMINAT

Gallardon ens parla de contaminació política al condemnar el Fiscal General de Catalunya, que un càrrec així no pot interpretar contextos polítics. A no? I qui interpreta les lleis? Doncs els fiscals. I qui fa les lleis? Els polítics. Per tant els fiscals generals han d'interpretar lleis de polítics, és la seva feina. El Fiscal General de Catalunya sols va interpretar la llei vigent dient que els catalans haurien de tenir la possibilitat de decidir, la qual cosa no prohibeix cap llei espanyola. D'altra banda el Fiscal va insitir que el referèndum per ara no presenta marc legal que l'ampari mentre el parlament de l´Estat no l'autoritzi. Per tant, el Fiscal en cap moment va contradir la llei sota contaminacions polítiques. En canvi en Gallardón amb la seva llei de l'avortament rància, casposa i arnada, amb la seva visió franquista del Reino de España i les seves declaracions sobre el Fiscal, amaga uns prejudicis clars sobre el seu concepte de democràcia, un idea ben clara i gens objectiva: si jo mano, jo tinc la raó. Aquest prejudi, o contaminació, fou el germen d'un moviment que va delmar Europa, el nazisme. En resum, el senyor Gallardón ha volgut veure una falsa palla en ull aliè sense veure el cabiró en el seu.

PP AMB MALÍCIA

El premi Nobel de química l’any 1912, Sir William Ramsay, deia, vota a l’home que promet menys, serà el que menys et decebi. La dita anterior viu el seu oposat en la realitat espanyola. El PP va prometre molt i res d’allò s’ha vist. Però el més flagrant no és això sinó la seva manera de governar. El fiscal general de Catalunya ha de plegar per interpretar la llei a favor del dret a decidir; en el cas Gürtel desapareixen les escoltes gravades que demostraven la culpabilitat de dirigents del PP; la declaració de sobirania votada per la majoria del Parlament català ha estat impugnada pel PP i finalment, les grans fortunes del país, hereves la gran majoria de famílies franquistes, són protegides i afavorides pel mateix PP. Sabem que molts ministres i alts càrrecs d’aquest partit provenen d’estirps també franquistes pel que potser aquest fet guardi relació amb tot l’anterior. Podria pensar-se per tant que el PP està governant amb supèrbia i autoritarisme, no pas amb humilitat i democràcia. Pilar Rahola deia fa uns dies que la democràcia s’està convertint en un vedat de caça del PP, i endevineu qui són els cérvols. Fixeu-vos que els dirigents del PP sempre parlen del Reino de España, com si aquest estat fos encara un ranci, arnat i caspós feu medieval sota el dret de cuixa. Ara sols cal recordar que els nazis justificaven els seus abusos contra el poble dient que aquest així els havia votat. Potser la història s’hi està apropant novament.

LES TERRES ALTES Josep Santesmases i Ollé

Viatge literari per la vall del Gaià on forma i contingut no es fan nosa l’un a l’altre. La forma ve marcada per un català planer i aborigen de la terra més un vocabulari i sintaxi allunyats del normatiu i homologat de TV3, una redacció rústica de pagès i per tant molt rica de vocabulari autòcton. Però no per ser de la terra perd el més preuat, l’elegància d’un sintaxi plena de poesia. En el contingut hi pesa la reflexió sobre per què el territori és com és, sobre per què li passa el que li passa. Límits comarcals poc encertats, despoblament, revolució industrial, pobles orfes i d’altres entorns i fets van navegant per les pàgines d’aquest assaig, tot un viatge a Ítaca pont entre el seu passat i la conseqüència d’aquest, el seu present. Tot plegat aquest llibre ens parla d’un Santesmases humil, fet a si mateix, sensible i conscient de la realitat vigent del territori (Maig de 2008, presentació al Pla de Santa Maria).

PROSES PINTADES Josep Santesmases i Ollé

Conjunt de proses amb vernís de poesia amagat tot fent un recorregut per les terres del autor, la vall del riu Gaià. Des de Santa Coloma de Queralt fins a la Mediterrània en Santesmases va descrivint amb ull sensible tots aquells redols que durant dècades li han dilatat la pupil·la. Sota el seu peculiar estil amb un català pur, terrenal i rústic de pagès, ens regala una redacció excel·lent amb descripcions poètiques de castells, pobles i serres mil·lenàries. Equilibren el text pintures d’un aborigen de Santes Creus, en Joan Cunillera, tot plegat un llibre per gaudir dels colors, dels contorns i de les paraules (2006).

RIU AVALL Josep Santesmases i Ollé

Selecte recull d’articles publicats a premsa que ens mostren una clara radiografia dels fets comarcals de l’Alt Camp entre els anys 1997 i 2002. Josep Santesmases, sota el seu peculiar estil amb un català pur, terrenal i rústic de pagès, ens regala una redacció excel·lent amb continguts i arguments sòlids, ben argumentats i de granítica permanència (16/12/2002).