ICV ECOLOGISTES ?

D’ençà en Saura i afins van abanderar l’ecologisme al caure el comunisme per Europa, un es pregunta si aquesta doctrina, la ecologista, es troba ben fonamentada, o si, com va passar amb el comunisme, esdevindrà una altra utopia de difícil execució. És obvi que Ecologia no és el mateix que ecologisme, el primer és una ciència experimental i el segon una postura social, el primer presenta hipòtesis demostrades sobre la realitat i el segon, l’ecologisme, opinions, certes o falses, sobre la realitat percebuda. Cal indicar que molts mots acabats en isme esdevenen doctrines no demostrables, sols opinables. Vegi’s budisme, cristianisme, socialisme, liberalisme o el mateix comunisme. Per tant, l’ecologisme predicat per ICV no és per ara una hipòtesi demostrada científicament, tan sol una doctrina. Però com saber si és certa o falsa? Les doctrines en funció de com han estat formulades esdevenen objectives i aproximadament reals, o subjectives i molt probablement falses. Les primeres provenen d’informacions reals i contrastades, de demostracions experimentals o d’arguments lògics i fins i tot matemàtics, tot i que tota aproximació objectiva a la realitat no esdevé al cent per cent certa. La ciència en cada teoria es permet un marge d’error que li obre les portes a millorar-la cara al futur. Les segones però, les subjectives, sorgeixen d’influències equívoques, de prejudicis culturals o educatius, de la imaginació induïda per somnis, desigs o drogues, i finalment de malalties mentals i paranoies. Recordi’s a Sant Pau o a Buda en alguns dels seus testimonis a partir dels quals molts psiquiatres n’han parlat d’ells com il·luminats i paranoics que no van atisbar la realitat, sinó un més enllà mental predicant una doctrina, una religió. Detallat l’anterior, i si l’ecologisme es fonamenta en sòlids i profunds coneixements científics en Ecologia, aleshores esdevé una doctrina amb informacions reals, demostrades i lògiques, i per tant en una opinió objectiva força real. En cas contrari, i si el polític ecologista no ostenta cognicions en tal disciplina científica, el seu ecologisme caurà en una doctrina sense fonament, la qual cosa els passa, i per desgràcia, a molts d’ICV.

LA FAMILIA IRREAL (teatro)

Toda obra teatral conlleva una puesta en escena y un mensaje. La Familia Irreal que se está representando en el teatro Victoria de Barcelona no puede mostrar un recado más claro, ¿qué pinta nuestra carísima, improductiva y hasta corrupta familia borbónica en un contexto tan lacerante y sangrante de crisis económica? Con humor, descaro y alta calidad teatral la Familia Irreal denuncia lo que en un pasado hacían los trovadores cuando toda Europa tenía sus monarquías, los tiempos medievales. Hoy en día, los estados más europeos y modernos prescinden de ellas, o en todo caso, no las mantienen con el dinero público. No es de extrañar que La Familia Irreal critique lo anterior más otra larga retadilla de hechos como los tejemanejes de Urdangarín, la reciente chulería de la infanta Cristina, las adicciones de Marichalar, la idiotez de la infanta Elena, la ambición de Leticia, la falta de sangre del príncipe, la desigualad entre pueblo y casa real, las cacerías reales de elefantes, los caros privilegios borbónicos amparados por nuestra Constitución, el origen franquista de la actual reinstauración borbónica, las múltiples amantes del Rey y los cuernos de la reina Sofía. En fin, que la obra no deja títere con cabeza, toda una hazaña dado que según nuestra Constitución, aún de 1978, nadie puede, bajo pena de cárcel, criticar la figura monárquica. Ahora La Familia Irreal ya lleva más de 100 funciones sin que el Estado ni la Monarquía hayan amenazado la obra, ¿será que la han pifiado tanto que ya no se atreven a encerrar a los trovadores de hoy en día? En resumen, abstenerse de ver La Familia Irreal los muy monárquicos y los más franquistas, no sea que vayan a verse en escena.

CARTA AL PARE Franz Kafka

Narrativa d’estil epistolar on l’autor maleeix al seu pare. Ell, un adolescent frustrat, reacciona amb duresa davant un pare dictador que mai no va saber dedicar estima. Aquesta autobiografia parcial de Kafka, ens mostra com la literatura por esdevenir una excel·lent forma de fer teràpia alhora que una font d’inspiració titànica. El dolor i la felicitat com a sentiments extrems regalen a l’individu moments intensos. Oblidar-los o recordar-los tot depèn del futur i voluntat de cadascú (Barcelona, 1996).

EL LAZARILLO DE TORMES

Des de Jesús fins als indignitats del 15-M han passat dos mil anys d’història on les minories poderoses han abusat de les majories indefenses. El Lazarillo és una narrativa castellana del segle XVI divertida però que critica durament, i entre línies, al clergat, als senyors feudals i als burgesos adinerats. Aquesta potser fou la raó per la qual l’autor va voler amagar-se darrere l’anonimat. La història d’un xicot que fa de pigall a un cec ens va dibuixant l’entorn social d’una època classista, masclista i papista que els pedagogs actuals constructivistes veuen amb mals ulls per als nostres escolars. En aquest sentit, i a favor de El Lazarillo, val a dir que com a obra literària té tres coses importants, la primera la qualitat lingüística molt superior d’altres narratives que es fan llegir als nostres estudiants, la segona és el bon ritme de les accions fent-la divertida i amena, i la tercera que descriu el context històric d’una època que s’estudia a socials (Barcelona, 07/03/2013).

LA METAMORFOSI Franz Kafka

Narrativa de pel·lícula de terror, de pors internes de l’autor, de foscors que el transformen. El protagonista, com l’autor, es veurà a si mateix perdent tota condició humana, un convertint-se en bèstia i l’altre en boig. Kafka, ment abstracta i castigada pels seus pensaments i vida familiar, torna a utilitzar aquí la literatura per fugir de si mateix i fer-ne una excel·lent teràpia. El dolor personal esdevé aquí una font d’inspiració titànica. L’atmosfera és tan angoixant que el lector molt probablement sentirà esgarrifances durant alguns dels passatges (Barcelona, 1996).

GALLARDÓN CONTAMINAT

Gallardon ens parla de contaminació política al condemnar el Fiscal General de Catalunya, que un càrrec així no pot interpretar contextos polítics. A no? I qui interpreta les lleis? Doncs els fiscals. I qui fa les lleis? Els polítics. Per tant els fiscals generals han d'interpretar lleis de polítics, és la seva feina. El Fiscal General de Catalunya sols va interpretar la llei vigent dient que els catalans haurien de tenir la possibilitat de decidir, la qual cosa no prohibeix cap llei espanyola. D'altra banda el Fiscal va insitir que el referèndum per ara no presenta marc legal que l'ampari mentre el parlament de l´Estat no l'autoritzi. Per tant, el Fiscal en cap moment va contradir la llei sota contaminacions polítiques. En canvi en Gallardón amb la seva llei de l'avortament rància, casposa i arnada, amb la seva visió franquista del Reino de España i les seves declaracions sobre el Fiscal, amaga uns prejudicis clars sobre el seu concepte de democràcia, un idea ben clara i gens objectiva: si jo mano, jo tinc la raó. Aquest prejudi, o contaminació, fou el germen d'un moviment que va delmar Europa, el nazisme. En resum, el senyor Gallardón ha volgut veure una falsa palla en ull aliè sense veure el cabiró en el seu.

PP AMB MALÍCIA

El premi Nobel de química l’any 1912, Sir William Ramsay, deia, vota a l’home que promet menys, serà el que menys et decebi. La dita anterior viu el seu oposat en la realitat espanyola. El PP va prometre molt i res d’allò s’ha vist. Però el més flagrant no és això sinó la seva manera de governar. El fiscal general de Catalunya ha de plegar per interpretar la llei a favor del dret a decidir; en el cas Gürtel desapareixen les escoltes gravades que demostraven la culpabilitat de dirigents del PP; la declaració de sobirania votada per la majoria del Parlament català ha estat impugnada pel PP i finalment, les grans fortunes del país, hereves la gran majoria de famílies franquistes, són protegides i afavorides pel mateix PP. Sabem que molts ministres i alts càrrecs d’aquest partit provenen d’estirps també franquistes pel que potser aquest fet guardi relació amb tot l’anterior. Podria pensar-se per tant que el PP està governant amb supèrbia i autoritarisme, no pas amb humilitat i democràcia. Pilar Rahola deia fa uns dies que la democràcia s’està convertint en un vedat de caça del PP, i endevineu qui són els cérvols. Fixeu-vos que els dirigents del PP sempre parlen del Reino de España, com si aquest estat fos encara un ranci, arnat i caspós feu medieval sota el dret de cuixa. Ara sols cal recordar que els nazis justificaven els seus abusos contra el poble dient que aquest així els havia votat. Potser la història s’hi està apropant novament.