EL FACTOR HUMANO Graham Greene

Els grans autors aconsegueixen que les històries de ficció esdevinguin gairebé històriques i molt creïbles gràcies al domini de la documentació. En aquesta Greene ens transporta a l’espionatge internacional per una Sudàfrica que passada la meitat del segle XX, el racisme hi pesa massa entre cafres i apartheid. Comunisme i Guerra Freda, amor i mort, odi i estima s’hi van estenent com si d’una catifa de punxes es tractés davant uns peus descalços. El protagonista és qui va sense botes i qui haurà de fer el pitjor que els pot passar als personatges de ficció, escollir davant un dilema.

EL MISTERIO DE LA CRIPTA EMBRUJADA Eduardo Mendoza

A l’estil Mendoza, torna aquí la sorna, la paròdia i el ridícul. Narrativa policíaca on l’heroi no és heroi, on el misteri esdevé absurd i on l’entorn no és llunyà, és Barcelona. D’estil comercial, guió equilibrat i tècnica colrada presenta un inici, desenvolupament i desenllaç adients. Eduardo Mendoza, expert en saber delectar-nos amb històries originals i curioses, torna a aconseguir-ho amb aquesta novel·la a cavall entre el misteri i la comèdia que va omplint el nostre esperit d’imaginació i sorpreses. D’una escola de monges en fa un cau d’enigmes i d’un antiheroi un bon jan proper i humà, fet que denota la bona tècnica de l’autor per fer-nos sentir creïble l’increïble. El rerafons infantil de com tracta la història sembla més aviat una manera de fe paròdia de la novel·la negra.

SIN NOTICIAS DE GURB Eduardo Mendoza

Narrativa rica en vocabulari, d’estil comercial i guió equilibrat ple de notes amb intel·ligència i bona tècnica narrativa. Inici, desenvolupament i desenllaç adients. Sorna i paròdia d’una trobada amb un alienígena, amb en Gurb. Eduardo Mendoza, expert en saber delectar-nos amb històries originals i curioses, torna a aconseguir-ho amb aquesta novel·la a cavall entre el misteri i la comèdia que va omplint el nostre esperit d’imaginació i sorpreses. El personatge buscat, en Gurb, esdevé proper i humà, tot i ser un extraterrestre, fet que denota la bona tècnica de l’autor per fer-nos sentir creïble l’increïble.

CENTURIÓN José Ciprés Cauce (pseudònim)

L’assumpte homosexual s’ha tractat en moltes direccions i èpoques. Aquí l’autor ho fa des de l’anonimat i des de la mort ja que han estat els familiars qui han volgut publicar la seva obra pòstuma. El difunt narra la història d’un centurió amb el seu esclau i amant per terres de Galilea. Les connexions amb l’Evangeli ja fan sospitar què farà el centurió i amb qui haurà de parlar per fer sanar el seu esclau, amb el rabí Jesús, passatge de l’Evangeli de Lluc. Aquest és el contingut de la història que vestit d’una forma àgil de lectura, amb sintaxi treballada i un vocabulari enriquit fa que l’acció predomini sobre la descripció. No obstant això, s’hi troben alguns elements històrics de la Galilea romana del segle I d. C. que no s’avenen amb la realitat històrica, arqueològica ni bíblica. L’autor es permet algunes exageracions en els personatges que difícilment es donarien en un Imperi Romà tan classista i hermètic de castes com era. En aquest sentit hi pesa més el desig de l’autor de fer lliure l’amor sodomita, probablement un capellà homosexual, que la realitat i lògica de la Roma clàssica. Difícilment un centurió protegiria al seu esclau tal com ho fa el protagonista i encara més complicat seria que s’hi avingués a una relació d’estima d’igual a igual. En assumptes bíblics l’autor dona massa credibilitat als textos evangèlics segons la interpretació catòlica dels mateixos, percepcions d’un passat forjat més per la fe i per la tradició, que ens hem cregut després de tants segles de mites repetits, que no pas per altres fonts històriques (10/05/2003).

EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO Eduardo Mendoza

Narrativa rica en vocabulari, comercial i equilibrada amb intel·ligència i bona tècnica amb inici i desenllaç adients. Sorna i paròdia d’un passat romà. Pomponio, un ciutadà romà, es troba buscant unes aigües guaridores i ha d’investigar per salvar a un jueu d’una condemna segura. Per desgràcia aquesta novel·la policíaca es troba farcida d’un refregit d’elements històrics de la Galiela romana del segle I d. C. que no s’avenen amb la realitat històrica, arqueològica ni bíblica. L’autor es permet moltes exageracions en personatges i distàncies geogràfiques, així com errors d’interpretació bíblica que cap exegeta li permetria. Aquest fet fa que la credibilitat de la narrativa pugui patir descontents i desil·lusions entre molts lectors. A més el protagonista, Pomponio, un ciutadà romà, tracta per igual a esclaus, jueus i plebeus, pel que sembla un personatge cosmopolita d’avui en dia transportat al passat de fa dos mil anys. Cal afegir que tots els personatges, ignorants, analfabets i cultes parlen amb correcció i domini lingüístic, la qual cosa dona un rerafons pla i irreal a les converses. Que Jesús nen fos superdotat ajudant a Pomponio en una investigació d’un pobre jueu condemnat esdevenen arguments forçats més per la fe o per la tradició que ens hem cregut els occidentals després de tants segles de mites repetits (26/05/2008).

CHÁVEZ O PETRÓLEO

Los medios, el Gobierno y hasta la Casa Real parecen felicitar a Chávez por su política. ¿Ya nadie se acuerda del por qué no te callas del Rey? O mejor aún, ¿nadie recuerda que Chávez tenía, y tiene, casi todos los medios de comunicación intervenidos? Pues ahora ha llegado una nueva entrega, a los venezolanos les han quitado Globovisión, la única TV que les quedaba insumisa ante el chavismo. En su comunicado Globovisión expone que los tienen asfixiados los procedimientos administrativos, judiciales y las amenazas hasta el punto que se ven obligados a cerrar. Muchos venezolanos que viven por España dicen que era la única TV que sin miedo pasaba sus ruedas de prensa, la única que difundía las tasas reales de delincuencia, los casos de corrupción y el déficit real del país. La verdad, cuesta de entender que la prensa internacional siga alabando con palmaditas al difunto que dio a "los pobres" pero les roba todavía la información y el criterio. ¿No será todo una hipocresía occidental para no quedarnos sin el petróleo venezolano?

ICV ECOLOGISTES ?

D’ençà en Saura i afins van abanderar l’ecologisme al caure el comunisme per Europa, un es pregunta si aquesta doctrina, la ecologista, es troba ben fonamentada, o si, com va passar amb el comunisme, esdevindrà una altra utopia de difícil execució. És obvi que Ecologia no és el mateix que ecologisme, el primer és una ciència experimental i el segon una postura social, el primer presenta hipòtesis demostrades sobre la realitat i el segon, l’ecologisme, opinions, certes o falses, sobre la realitat percebuda. Cal indicar que molts mots acabats en isme esdevenen doctrines no demostrables, sols opinables. Vegi’s budisme, cristianisme, socialisme, liberalisme o el mateix comunisme. Per tant, l’ecologisme predicat per ICV no és per ara una hipòtesi demostrada científicament, tan sol una doctrina. Però com saber si és certa o falsa? Les doctrines en funció de com han estat formulades esdevenen objectives i aproximadament reals, o subjectives i molt probablement falses. Les primeres provenen d’informacions reals i contrastades, de demostracions experimentals o d’arguments lògics i fins i tot matemàtics, tot i que tota aproximació objectiva a la realitat no esdevé al cent per cent certa. La ciència en cada teoria es permet un marge d’error que li obre les portes a millorar-la cara al futur. Les segones però, les subjectives, sorgeixen d’influències equívoques, de prejudicis culturals o educatius, de la imaginació induïda per somnis, desigs o drogues, i finalment de malalties mentals i paranoies. Recordi’s a Sant Pau o a Buda en alguns dels seus testimonis a partir dels quals molts psiquiatres n’han parlat d’ells com il·luminats i paranoics que no van atisbar la realitat, sinó un més enllà mental predicant una doctrina, una religió. Detallat l’anterior, i si l’ecologisme es fonamenta en sòlids i profunds coneixements científics en Ecologia, aleshores esdevé una doctrina amb informacions reals, demostrades i lògiques, i per tant en una opinió objectiva força real. En cas contrari, i si el polític ecologista no ostenta cognicions en tal disciplina científica, el seu ecologisme caurà en una doctrina sense fonament, la qual cosa els passa, i per desgràcia, a molts d’ICV.