MONÓLOGO DE HUMOR: LA REGLA DE DIOS

¿Alguna vez han visto a un animal de mal humor por tener la regla? ¿Acaso las hienas andan de mala leche por menstruar? Si siempre se ríen. Entonces, ¿qué razón biológica ha impuesto tal condena a nuestras mujeres? ¿Dios? De hecho éste ya era un poquito machista. Primero creó al hombre, y digo yo, ¿por qué no a la mujer? ¿Que pasa? ¿Que empezó por lo fácil, los hombres, y luego se complicó la vida? Pero Dios creó al hombre a su imagen y semejanza, por tanto, el hombre no pudo ser simple, ni Dios mujer y ni mucho menos los dos tener la regla. Si Dios creó al hombre plagiándose a si mismo, ¿con que se inspiró con la mujer? ¿Con la costilla de Adán? Pero si una costilla es algo muy simple y a ellas no hay Dios quien las entienda. En fin, que Dios tuvo que ser muy complicado, ¿o es que fue mujer? Pero Dios era muy cachondo y les gastó una broma a las mujeres, les regaló la regla, por eso se ríen tanto las hienas cuando menstrúan, por una gracia de Dios. Pero Dios, y para redondear el asunto, otorgó a nuestras mujeres el don de procrear, todo un regalo caído del cielo: Parirás con dolor a tus hijos. Eso no era un regalo, era una condena. Menudo fue Dios. Lo que no entiendo es que todo fuera por una manzanita de nada. Si Eva llega a ofrecer el árbol entero a Adán, ¿pariríamos también los hombres? Y en tal caso, ¿se imaginan a Rajoy embarazado? Si casi ya lo está. Pero Dios con la regla también castigó al hombre: Cariño, ¿echamos un casquete? No que tengo la regla y me encuentro fatal. Pues tómate una aspirinita. No, que no me duele la cabeza. Pues por esta vez ya podría dolerte, joder. Que de joder hoy nada . Pues estamos listos con la regla. No será para tanto. Oye guapo, que la regla es un coñazo. Un coñazo es lo que te reclamo, pichurri. Un coñazo es lo que me estás dando. Con ese mal humor pareces un guardia civil. Yo que pensaba que era el tricornio y es que les daban regla. Ya cállate pesado, que tú no sabes lo que es. Sí, sí que lo sé. Fue una broma de Dios. Y ya no se jode, sino que estás jodido. No obstante, si para las mujeres la regla es causa de mal humor, para nosotros puede ser motivo de felicidad: al menos no está embarazada. ¡Y lo que les dura! Durante todo el ciclo tienen subidas y bajadas de ánimo. Si parece que lo suyo sea un conejo duracel. Si ya lo decía Confucio, lo peor de la regla son sólo los primeros veintiocho días. Pero por la tele la regla es diferente. Allí no hay ni olor, ni molestias: Zum-zum, zum-zum, zum-zum...A que huelen las nubes ... hoy me encanta ser mujer... y tengo la regla. Menuda ironía gasta esa publicidad. Seguro que es idea del Vaticano cuando dice: Si no quieres sufrir la regla, quédate embarazada. Menuda insistencia tiene la iglesia en que tengamos tantos hijos como diga Dios... claro, como que él no los va a mantener. Pero si parir también duele, joder. El Vaticano no quiere fieles, quiere mártires, y todo por una manzana de nada. ¿Os imagináis si Dios hubiera sido un campesino francés? Menudo cabreo cogería al ver un camión de manzanas españolas cruzando la frontera. Otro tema que rodea el asunto de la regla son los artilugios que conlleva, por ejemplo, el salvaslip, que lo de salva parece otra broma, porque no salva nada y slip lo llevan los hombres. Entonces que significa salvaslip, ¿salvarse de los hombres? Si precisamente ellos llevan la solución a la regla: el embarazo. Pero el artilugio más conocido es la compresa, ¿aunque yo me pregunto por qué se las llama compresas? ¿Qué tienen que comprimir? ¿A las mujeres? ¿Acaso son un archivo informático? Y en tal caso, ¿qué pasa? ¿Que los hombres somos un programa de memoria limitada? Aun así creo que Dios era de derechas, sino fíjense en esto: la regla da beneficios a Ausonia, jode a las mujeres sin embarazo, putea a los maridos sin copular y hace del rojo un color de izquierdas y mal visto. No me digan que esto son sólo coincidencias. Esto es un mensaje divino. En definitiva, después de muchos devaneos he llegado a una conclusión: la perfección reside en ser gay. Si eres gay no tienes la regla, no pares con dolor y hasta eres capaz de comprender a tu pareja. Pero si Dios es perfecto, ¿también es gay? En fin, y visto todo lo anterior, mejor buscar el amor perfecto. Pero si en Dios se halla la perfección, ¿debo casarme con Dios?, ¿hacerme gay?, ¿o ordenarme cura?, ¿o mejor todo a la vez? De todas formas, ¿se imaginan que ahora Dios decidiera cambiar el mundo? Aznar sería de sangre azul, pacifista, de izquierdas, tendría la regla o hasta estaría embarazado... baja laboral todo el año. Claro, tantos hijos como diga Dios. En tal caso se me ocurre una conversación en el cielo entre él y Manuel Fraga: - Perdona Manolo, tú que usas, ¿Ausonia o Evax? - José Mari por favor, ¿yo? Tena Lady

EDUCAR EN EL ASOMBRO de Catherine L’Ecuyer

Assaig sobre l’educació infantil original i de bones conclusions. El text esdevé una aguda anàlisi de la infància actual i dels seus principals problemes educatius. El ritme de lectura i l’estil literari són excel·lents, pel que el llibre es llegeix en un tres i no res. L’autora parteix de preceptes reals i actuals per a desenvolupar la idea que en etapes infantils els educadors, pares o docents, han d’esdevenir bon guies de l’estímul innat infantívol, de la seva capacitat d’astorament i dels seus goigs interns al descobrir el que els envolta. L’autora afirma que els nens ostenten una motivació interna natural, quelcom que l’etologia humana ha demostrat molts cops. Tot i que els primats, humans inclosos, tenim una motivació genètica natural per a la curiositat, cal afegir que estudis psiquiàtrics demostren que també el cervell humà està dissenyat per als límits i els ànims durant l’educació. Premis i ajudes reforcen de ben petit l’instint de curiositat animal que posseïm. Aquí l’autora es manifesta més partidària del factor innat que del cultural en l’aspecte d’evitar càstigs i premis. De fet el llenguatge que utilitza per parlar de l’educació dels infants des de fora cap dins és clarament contrari a aquesta tècnica. Amb paraules com bombardejar, programar o dirigir, l’escriptora denota la seva visió contrària a estimular des de fora als nens. Per a ella l’infant ja conté capacitat pròpia d’autoestimular-se pel que no calen obsessions paternes en la pogramació dels seus instints innats. Tot i això caldria potser tendir al just mig aristotèlic on l’humà és un primat barreja de cultura orientadora i genètica potencial. Tot nadó s’adapta al que l’entorn li ofereix i així va construint, sobre la seva genètica, la seva ment i personalitat. Potser el fet de basar-se més en coneixements psicològics, neurobiològics i pedagògics fa obviar a l’autora les altres branques de coneixement com són les ciències popperianes pròpiament dites. Vegi’s la biologia evolutiva, la psiquiatria i la neurobiologia. Aquest fet potser la fa caure en l’extrem d’una visió parcial de l’educació. De totes maneres la seva tesi resulta molt vàlida per als infants. Ella defensa que el nucli de l’aprenentatge és l’astorament, quelcom que els humans adults continuem posseint si ho cultivem (vegi’s El Gozo Intelecectual de Jorge Wagensberg). Per a Catherine l’excés d’estimulació per part de l’entorn i dels adults pot arribar anul·lar la capacitat d’astorament de l’infant, tesi molt vàlida i ben estudiada en diferents camps de coneixement. No obstant això molts termes utilitzats durant el llibre no són definits de manera clara i concreta, deixant que astorament infantil, bellesa, educació, felicitat o sobreestimulació els hagi d’intuir el lector a través d’exemples, dissertacions i proverbis. Aquesta tarannà ambigu fa caure a l’autora en algunes lleus contradiccions internes. El problema pot sobrevenir en greus errors d’interpretació per part de futurs lectors com va passar amb el constructivisme de Paiget, el vitalisme de Nietzsche o el cristianisme de Jesús. Tot aquest context de manca de conceptes concrets deixa un pèl coix el discurs de l’autora. Tot i això, la idea central del llibre és eloqüent, lògica i molt vàlida. És molt cert que les noves generacions es troben abocades a una sobreestimulació amb pantalles plenes d’accions ràpides, abús d’activitats extraescolars i manca d’atenció paterna que afecten el futur de l’atenció, la concentració i l’autocontrol de l’individu. Proves en són els alts índex de TDAH, passotisme o distorsió a les nostres aules. Però no per això cal condemnar l’educació actual com una fàbrica d’individus clònics. L’educació ha de buscar la formació d’individus cívics, correctes en les seves obligacions i de personalitat pròpia. L’educació inverteix en el tresor més preuat de la nostra societat, els joves, per tal que aquests retornin a la societat la formació brindada. L’autora diu que el sistema educatiu s’ha de canviar, tot i que vol dir millorar, per tal que la sobreestimulació, o la nul·litat d’aquesta, no afecti negativament als nadons en les seves primeres etapes. Cal veure doncs quin nivell d’estimulació i volum d’informació cal oferir a l’infant des de menut. Si ens passem li bloquegem la sensibilitat, i si és escàs no el fem créixer. Per tant es fa necessari no cremar etapes i que el nen faci el que realment pot fer sense exigències adultes sobre el que volem que ells imitin ja dels grans. Si els imposem més del que poden fer els frustrem de petits i bloquegem la seva capacitat d’astorament innat. I si els sobreestimulem els acostumem a la necessitat de buscar cada cop sensacions més fortes allunyades dels silenci amb un mateix, de la motivació en la concentració i de la sensibilitat per a captar l’entorn. En resum l’autora defensa encertadament que un entorn positiu, per a ella ple de bellesa, s’hi potencia la capacitat innat d’astorament, curiositat i goig al descobrir dels primats, per tal que l’individu se senti motivat a aprendre en les seves futures etapes de la vida, educativa inclosa, per assolir així un nivell de coneixement adient. Si sobreestimulem l’individu aquest restarà desmotivat, desagraït, insensible, cínic, provocador i amb desigs de sensacions cada cop més estimulants. Tot plegat Educar en el Assombro esdevé un llibre per pensar profundament en l’educació de la primera infància.

CHARLIE HEBDO I FELIP VI

Sa majestat Felip VI ha condemnat com cal el martiri i el genocidi yihaidista a París, un gest que l’honora però que també el contradiu. El Prícep d’Astúries ha defensat la llibertat d’expressió d’un setmanari francès, el Charlie Hebdo, al fer les caricatures de Mahoma, però no fa massa anys es va tancar un setmanari català, El Jueves, per una portada de Joan Vizcarra dibuixant na Letizia i Felip VI. No serà que veiem la palleta en l’ull aliè i no pas el cabiró en el nostre? Defensar la llibertat d’expressió francesa i condemnar la catalana esdevé una paradoxa difícil de pair, sobretot quan la Constitución espanyola prohibeix i condemna a qui faci mofa de la Casa Real, tot un exemple de llibertat democràtica. Potser tot sigui un assumpte de nacionalitats. Els Borbons varen tenir gran part del seu origen en el Regne de França, fins i tot a alguns els van tallar el cap, mentre que Catalunya no va formar part d’aquest il·lustre origen. Defensar la llibertat a la seva terra nadiua i censurar-la al seu país sembla una broma d’en Felip, un acudit que pot fer riure a molts davant la paradoxa del Jueves. Com deia Oscar Wilde, el camí de les paradoxes és el camí de la veritat. Verum est Factum, la veritat està en el resultat.

Charlie Hebdo o Islam destructor

Aquest dimecres l’islamisme radical ha practicat un genocidi sobre la llibertat d’expressió europea, sobre el setmanari satíric Charlie Hebdo. El com i el què ja el sabem, però i el per què? Per Aràbia Saudita, Iraq i a casa nostra alguns membres de l’Islam es tornen radicals en contra altres ètnies. La raó esdevé òbvia des de la nostra educació. L’Islam i la nostra escola fiten objectius oposats. Si educar és orientar l’individu per tal que aprengui dels fets i que així assoleixi criteris objectius, l’Islam adoctrina els estudiants evitant que pensin amb objectivitat. Les lectures islàmiques que els alumnes musulmans han de seguir no esdevenen precisament equilibrades, objectives i respectuoses. En aquests textos es descriu el cristianisme europeu com una fe inferior mentre que l’Islam esdevé la millor religió del món, la qual cosa la fa la pitjor. Anomenar-se la millor fa que no es respectin totes les altres del món: si la seva és la millor les altres esdevenen inferiors per imposició, no per demostració. Però el fet més flagrant és la interpretació errònia que algunes webs islàmiques fan del progrés científic occidental. En la Enciclopedia de los Milagros Científicos en el Sagrado Corán els musulmans llegeixen que la ciència s’oposa a la seva religió, però del cert que el mètode científic sols esdevé un camí de coneixement fonamentat en fets, no un atac a la veritat. Prou utilitzen Internet els musulmans, tecnologia obtinguda amb ciència, per difondre les seves creences i atacant les dels altres. Aquest atac a la ciència és una arnada tècnica que altres religions, i sense èxit, han intentat en el passat. Primer afirmen que la ciència conté errors, un fet del tot necessari per tal de poder progressar en nous coneixements. I la segona que la ciència encara no ho explica tot, un fet obvi ja que el temps imposa cada dia nous descobriments. Aquests forats de la ciència són exposats com demostracions que un Alà s’hi amaga darrere per tal de poder explicar misteris. És a dir, per comprendre un dubte de la natura l’Islam n’afegeixen un de nou inexplicable, Alà. Hi havia un proverbi medieval que deia, cave ab homine unius libri, guardeu-vos de l’home d’un sol llibre. L’Islam amb el seu Alcorà adoctrina més que educa alimentant inconscientment radicalismes amb conseqüències funestes.

TERESA ROMERO Y EL VIRUS ESPAÑOL

¿Por qué muy a menudo la política española saca pecho en todo? ¿Por qué afirma con frecuencia saber hacerlo todo bien? El caso de Teresa Romero parece ser un ejemplo de ello. Primero el Ministerio sacó a relucir un protocolo impecable, seguro y sin riesgos ante el ébola, algo que hemos visto falso tras la infectada Teresa Romero. Más tarde dieron la culpa a esta mujer, quien ha estado a punto de morir, y ya se sabe que un moribundo poco podía defenderse. Y en todo este sacar pecho con chulería española, ni un mea culpa, sólo pechugas hinchadas de soberbia. Véase en este sentido como Gobierno y oposición se lanzan sus puyas por el Congreso, o como el PP ha intentado decretar su ley del aborto, sus imposiciones lingüísticas con el español o el NO a las consultas de Canarias y Cataluña. Si los hechos señalan un exceso de soberbia nacional, ¿por qué todo lo defienden con tanta fe? Cualquier decisión bien tomada debe basarse en hechos reales bien contrastados, no en lo que uno desea suponer, creer o hasta imponer. Se hace más que evidente que la mayoría de nuestros dirigentes posee un cerebro más emocional que racional, más hidalguía española que lógica socrática. Teresa Romero ha sufrido el embate de esta falta de evolución en nuestra política nacional.

JOAN BARRIL JOGLAR GENTIL

Aquest dissabte 13 de desembre ens ha deixat en Joan Barril, un humanista, un docte, un crític amb criteri. Davant tanta mediocritat periodística nacional, en Joan ha estat un punt de llum on fixar-hi el timó. Mostra d’això la vaig tenir sent uns dels seus primers col·laboradors a la secció La Pissarra de La República a COM Ràdio. Quan pel 2.002 molts deien que la veu dels docents s’havia d’escoltar per damunt dels oliosos teòrics de l’antic Departament d’Educació, en Barril va donar veu als mestres i professors catalans. Això era avançar-se als temps i portar l’avantguarda als mitjans de comunicació. Al principi érem pocs els qui redactàvem i gravàvem la secció, però al final foren desenes i desenes de veus les que s’escoltaren des la pissarra, des del peu del canó, des de l’aula. Aquells tres anys de Pissarres matinals esdevingueren tot un revulsiu educatiu, sobretot per formar part d’un programa fora de les tendències de l’època, i dissortadament del present. Com en Joan anomenava al seu programa matinal, la ràdio tranquil·la, contravenia la moda de programes despertador que tota la resta emetia. Amb cadència d’oratge assossegat, ritme bucal de vellut i músiques del Mediterrani, omplia d’informació el que semblava impossible, un programa que despertava però que no atabalava. En Joan fou original, pioner i molt humà. Ara ell ens ha deixat, sí, però també ens ha regalat tot un arsenal de veus per a la reflexió. Algú de ponent deia que Déu s’emporta els bons i ens deixa els malvats. En el teu cas Joan, bona posta.

HIPERACTIVITAT: GENOMA O HÀBIT ADQUIRIT ?: CONCLUSIONS III JORNADES DE SECUNDÀRIA

Durant els dies 21 i 22 de novembre de 2014 a l’Il·lustre Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya, el Sindicat de Professors de Secundària (ASPEPC-SPS) va organitzar a Barcelona les "III JORNADES DE SECUNDÀRIA” sobre les causes i les solucions de la hiperactivitat. Durant aquestes es van impartir tres conferències a càrrec d'experts de reconegut prestigi i renom com: Rosa Bosch, Cristòfol Trepat i Joseph Knobel Freud, als quals s’hi afegiren comunicats i taules rodones a càrrec d'altres especialistes. L'alt nombre d'assistents, la riquesa del debat i l'actitud participativa que va haver-hi en tot moment va comportar les següents conclusions. 1) Hi ha dues postures oposades al respecte de la causa de la hiperactivitat. Molts psiquiatres, associacions de famílies amb fills hiperactius i laboratoris farmacèutics defensen que la causa del TDAH és més genètica que adquirida i per tant ha de ser tractada amb fàrmacs, en canvi per a molts psicòlegs, neurobiòlegs i docents la causa és més adquirida que genètica i les teràpies sobre la millora d’hàbits han de predominar sobre els medicaments. En ambdós costats hi ha les seves excepcions. 2) La doctora Rosa Bosch, psiquiatre de la Vall d'Hebron, va defensar la primera postura argumentant que el TDAH és una malaltia que arrela més en el genoma que en l’educació. Per a ella la genètica és la principal responsable que l’individu pateixi d’una forta impulsivitat que li provoca una manca d’autocontrol i concentració generalitzats, l’anomenat TDAH. 3) L’equip de la doctora Bosch aplica primerament teràpies sobre la conducta de l’afectat de TDAH, i secundàriament fàrmacs quan el pacient així ho requereix. En això va insistir Bosch que el metilfenidat que fan servir no és una amfetamina com molts afirmen, i que per tant no implica efectes greus sobre l’individu. 4) Va insistir també la doctora Bosch que el TDAH és una malaltia real de la qual ja se’n descrigueren casos en el 1798 en forma de dèficits i trastorns, per arribar al 1902 com a quadre ben descrit per metges especialistes. El diagnòstic actual es fa per observacions de comportament de l’individu. Si aquest manifesta en la seva conducta més de la meitat dels hàbits així definits se’l diagnostica com hiperactiu. 5) Joe Knobel, psicòleg clínic membre d'Espai Freud, va negar l’existència del TDAH com una malaltia real o trastorn. Segons la seva experiència són mals hàbits adquirits de l’afectat on hi pesa més l’entorn educatiu que no pas el genoma individual. Per això cal corregir el mal costum educatiu evitant amfetamines com l’atomoxetina o derivats d’amfetamines com el metilfenidat, que sí calmen als estudiants a l’aula però que tenen greus efectes secundaris com retards en el creixement, alteració del dormir i canvis de caràcter. 6) Els mals hàbits, i segons Joseph Knobel, que un cop corregits fan desaparèixer el TDAH són: absència de límits educatius; accedir de seguit a les demandes dels nostres fills des de ben petits; manca de rutines de dormir totes les hores; dietes sense control on el nen abusa de sucres que el fan ser més bulliciós; absència d'esforç per assolir les fites que un xaval necessita; i finalment, pares o mares absents en l’afecte, els límits i el joc dels seus fills. Tots aquests entorns educatius provoquen el TDAH. Per tant, i segons Joseph Knobel, el TDAH és un mal adquirit que amb esforç es pot superar i així ho ratifiquen tots els seus casos tractats amb èxit. 7) Escoltades les dues postures, la de Rosa Bosch i la de Joseph Knobel, s’observa un punt en comú. De fet les dues apliquen teràpies sobre la conducta per poder superar el TDAH. Aquesta coincidència implica una nova conclusió sobre si la causa del TDAH és més genètica que educativa o si més educativa que genètica. Entorn i genètica esdevenen dues parts inherents de l'espècie humana difícils de separar, sense cultura no ens fem humans però sense base innata no hi hauria un ésser per ser educat. Per tant si per superar el TDAH sempre s’apliquen correccions sobre els costums de l’afectat, significa que l’entorn educatiu és més important que els gens desencadenants. De fet, i un cop superat un TDAH, aquests gens continuen igual en l’individu. Naixem amb potencials que jeuen adormits fins que els nostres hàbits els activen o els reprimeixen, però són les nostres conductes, i no els nostres gens, qui manen més en això. 8) Per tant l’aplicació de fàrmacs assoleix de manera més ràpida la calma de l’escolar amb TDAH, però sense canvis de conducta la cosa no assoleix la solució total. A més els fàrmacs que se’ls recepta impliquen efectes secundaris més greus que el propi TDAH, uns medicaments que mai no corregeixen el possible defecte genètic causant de la hiperactivitat. 9) Què poder dir doncs sobre l’existència de la hiperactivitat? Doncs que sí, que existeix, però amb dos matisos. El primer és que hi ha desenes de causes diferents que provoquen el TDAH i la segona que la immensa majoria d'elles són més educatives que innates. Les tomografies cerebrals que mostren diferències entre individus normals i hiperactius sols indiquen que l’encèfal humà és altament plàstic durant la seva educació i que pot estructurar-se de manera diferent segons l’entorn sofert amb independència dels seus gens. Per tant sembla més recomanable, i a la llarga, la correcció de conductes que l’ús de fàrmacs específics per superar un TDAH. 10) Finalment, i per tal que els afectats de TDAH evitin o superin definitivament la seva situació, cal per una banda més atenció familiar i, per l’altra, un tractament personalitzat a càrrec de professionals especialistes en la matèria. En el futur, i amb més dades contrastades, es veurà si la teràpia farmacològica és totalment indispensable o si implica més desavantatges que avantatges. ASPEPC·SPS c/ Pelai, 12, 4-F; 08001 Barcelona http://secundaria.info