Homo antecessor El nacimiento de una especie.

 

Fa mols anys que la descripció d’Homo antecessor va aixecar gran polseguera entre els experts (Delson, 1997) (Asfaw et al. 2002) (Baab, 2008) (Ribot et al. 2006) (Zollikofer et al., 2014) (Ribot et al., 2018a) (Ribot, et al. 2018b), tal que aquests argumentaven que la variabilitat d’Homo erectus acollia perfectament a antecessor i que aquest pertanyia al grau evolutiu d’erectus sense més problemes, però altres acceptaven a antecessor com una nova espècie donats els trets nous que presentava. Qui tenia raó? Potser la ciència es troba farcida d’ambigüitats que es fan virals i que es posen de moda. 

Poc després de la creació d’antecessor altres paleoantropòlegs, contraris a la unificació d’aquest amb erectus, van crear, i des del grau erectus, noves espècies. Posem pel cas les restes de Ceprano, Itàlia, presumiblement contemporànies a Homo antecessor i assignades inicialment a aquesta espècie (Manzi et al., 2001). Poc més tard, i en base a les mateixes restes es va crear Homo cepranensis (Mallegni et al., 2003). Alguns lumpers, com Ascenzi i Clarke, van criticar cepranensis insistint que ni antecessor ni cepranensis eren espècies diferents a Homo erectus. Cal aquí exposar un fet a favor d’uns i en contra dels altres. Quan durant el 1997 es va definir l’Homo antecessor, l'argument clau va ser la seva morfologia facial on el de Ceprano no conservava la cara. Això ja invalidaria l'assignació de l'home de Ceprano, que no tenia cara, a antecessor. Malgrat això es van utilitzar totes dues restes, la cara de l’antecessor d’Atapuerca i el clatell de Ceprano, per a crear un crani complet de cepranensis-antecessor. Les simulacions que es van realitzar d’Homo antecessor combinant la volta cranial de Ceprano amb els fragments de cara de Gran Dolina van ser pures especulacions per les següents raons. Primera totes les restes van pertànyer a individus diferents, d’edats desiguals, i de variabilitat diversa. I cal afegir que els dos fragments d'Atapuerca que van permetre recrear la cara d’Homo antecessor van poder ser d'individus també diferents. En definitiva, potser se n’estava fent un gra massa amb una premsa ansiosa de novetats i uns paleoantropòlegs a la palestra de la notícia. I ja s’ha comentat que la política ignora molt de l’evolució humana i que els paleontòlegs van curts de diners en les seves recerques i excavacions. Això no obstant, antecessor, i malgrat l’oposició dels lumpers, va consolidar-se en els llibres escolars i en les principals editorials del país (Bermúdez de Castro & Carbonell, 2023). Cal exposar que aquesta espècie fou definida a partir d'un conjunt parcial, dispers i fragmentari d’exemplars (Fernández-Jalvo & Andrews, 2001) i que la majoria d’espècimens per a Homo antecessor van pertànyer a individus joves en contra dels protocols internacionals on es necessita una representació àmplia de les seves edats, sobretot de les adultes. Però els defensors de l’antecessor insistien en un tret singular d’ell, en la fossa canina sota el pòmul, una depressió que els lumpers ja havien demostrat que es donava tant en els sapiens com en els erectus, és a dir, no era un tret singular de ningú, ans al contrari, era quelcom compartit i que no servia per a definir noves espècies. Si la fossa canina es donava en edat joves era normal que fos compartida per tots els del gènere Homo, ja que les morfologies cranials s'assemblen més com més joves són. Només quan tots dos creixen apareixen majors diferències. Amb les restes dels joves antecessor és normal que es trobessin tants paral·lelismes amb altres Homo. És més, si només disposéssim d'unes restes fragmentàries de ximpanzé jove per a definir la seva espècie, probablement parlaríem d'un avantpassat nostre al semblar-se als nostres bebès. L'evolució dels humans s'ha vist potenciada pel conservadorisme de caràcters infantils per un mecanisme anomenat neotènia (Gould, 1977), o per hipermorfosi (McKinney & McNamara, 1991). Per aquesta raó, i en el cas d’Homo antecessor, es manifesten caràcters juvenils compartits entre tots els Homo com la fossa canina, l'absència de quilla parietal, o el solc de les celles. Potser els lumpers acabin tenint certa raó ja que el més paradoxal va ser que la majoria de caràcters utilitzats en la definició d’antecessor van ser qualitatius i no quantitatius. Es repetien trets com més o menys apuntat, més o menys protuberant, o més o menys allargat. Això incorria de nou en una vaga definició d’antecessor quedant aquest dins de la variabilitat d’erectus. Per aquesta raó, i en cada conferència, jo veia patir la seva existència d’antecessor. Quan Carbonell, un dels directors d'Atapuerca, i davant dels representants del Museu de Paleontologia del Seminari de Barcelona, va aclarir que, «si no definim una nova espècie ningú ens farà cas»; o durant la conferència del 9 de novembre de 1999 en el Cosmocaixa de Barcelona on Arsuaga, un altre dirigent d'Atapuerca, i davant la pressió de molts experts que li negaven antecessor, va proclamar «li poden dir com vulguin (a l’antecessor), però això no és important, només son noms [...]. Estem davant el jaciment més important del món»; amb l'afegit de Bermúdez de Castro, un altre responsable d'Atapuerca, que durant el 12 de novembre de 2002 es va queixar dient en el mateix Cosmocaixa, «la premsa dels USA ens critica l’antecessor perquè ens miren per damunt de l’esquena [...], i no accepten a l’antecessor [...]. L’important no és el nom que li posem a un fòssil». En fi, que el concepte d’espècie paleontològica els semblava fer nosa i potser els calia donar més valor al fòssil i al jaciment per tal d’aconseguir notorietat i virolles. De fet, i si els paleontòlegs no saben vendre el peix, tururut viola. El triumvirat A-B-C d’Atapuerca, és a dir, n’Arsuaga, Bermúdez i Carbonell, molts conscients d’això, han estat uns grans relacions públiques promovent que la política posi duros en la recerca de l’evolució humana. Un gran exponent d’això n’ha estat la creació de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, l’IPHES, com també el Centro Nacional de Investigación sobre la Evolución Humana, el CENIEH. El dissabte 11 de novembre de 2023, Arsuaga, Bermúdez de Castro i Carbonell, i durant les XIV Jornadas Aragonesas de Paleontología a la vila aragonesa de Ricla, van oficiar una cerimònia de traspàs de poders a un nou triumvirat per a Atapuerca. Així com Emiliano Aguirre, i quan es va jubilar l’any 1990, va deixar pas al triumvirat A-B-C, ara aquests passaven el testimoni a tres joves investigadors que portaven anys involucrats en el projecte d'Atapuerca. Estem parlant de Maria Martinón reemplaçant a José María Bermúdez, de Marina Mosquera escollida d’Eudald Carbonell, i de José Miguel Carretero el triat per Juan Luis Arsuaga, en fi, el triumvirat MMM. Ara sols calia que la política es fes més coneixedora de la ciència paleontològica i que els paleontòlegs es posessin més d’acord amb la recerca lògica.

 

Amb tot l'anterior quedava clar que antecessor potser no va ser una nova espècie del gènere Homo, però sí una gran manera de fer-se veure i aconseguir que la política d’aquest país, sovint ignorant en coneixements científics, impulsi la recerca amb més fons econòmics. Per ara, i per a arribar a conclusions més sòlides, fan falta més exemplars fòssils i més mansuetud científica. En això va arribar un article durant el 2018 que va ajudar a aclarir més l’antecessor. Ribot, García i Wang van publicar en el Anthropological Review una demostració exhaustiva que Homo antecessor era una sinonímia d’Homo erectus. Paradoxalment l'equip d'Atapuerca va menystenir aquell treball i va continuar mantenint les seves tesis. Una d'elles havia estat que antecessor va ser l'avantpassat de sapiens.

¿Coches eléctricos? Un infierno de complicaciones

 

"¿Coches eléctricos con facilidades?"

Tenía un coche diésel para salir y entrar de la ciudad por causas laborales. Con la creación de las zonas de bajas emisiones, BZE, y viendo que el diésel sería multado en un futuro, me animé a comprarme un híbrido enchufable para descubrir lo cara que es esta tecnología y lo llena de electrónica que está. Me dijeron que habría facilidades y subvenciones, pero tras cuatro complicadísimos trámites por las redes logré solicitar la subvención, luego tuvo que esperarme un año para su concesión, y pasado año y medio no he cobrado ni un euro todavía. Lo mismo hice con la instalación de un cargador para el coche eléctrico, cuatro trámites telemáticos, un año de espera para que me dijeran que me la iban a conceder, pero nada cobrado. Y ahora descubro que con tanta electrónica el coche se ha vuelto loco, que a menudo debo visitar el taller por cualquier memez de la pantalla, que el servicio oficial me dice que estoy obligado a actualizar cada equis meses el sistema operativo de todo el coche para descubrir que tal proceso me lleva entre trabajo con el ordenador, Internet y la actualización, más de seis horas cada vez que debo hacerlo. En fin, que una herramienta para el trabajo, mi coche, que me compré para no ser multado por las BZE, y que me dijeron que tendría facilidades y subvenciones, ahora se me ha vuelto un infierno entre chips, Internet y taller. Obviamente la política y la administración desconocen esta realidad que ellos han creado con sus leyes, pero que en verdad no facilitan para nada el coche eléctrico. Hay que volver al troncomóvil.

Treballs de Recerca al Batxillerat. Es fa recerca?

 

Treballs de recerca al Batxillerat?

 

Quan es porta més de trenta anys impartint ciències a l'aula, fa molt mal adonar-se que l'educació catalana no valori prou ni la ciència ni el mètode científic. El suposat Treball de Recerca, o TdR, atorga el 10% de la nota del batxillerat als seus alumnes, un treball que no es demana a la resta d'autonomies. A més la llei d'educació catalana no obliga a fer recerques reals, ni tan sols a aplicar el mètode científic en el TdR. Al final la majoria dels Treballs de Recerca acaben sent un refregit de bibliografies on el retalla i enganxa, més les actuals intel·ligències artificials, creen els continguts de la suposada recerca. I cal afegir les queixes de pares, alumnes i d'algunes plataformes que denuncien l'estrès real patit pels alumnes durant l'esmentat i dubtós Treball de Recerca. Des de l'aula resulta obvi l'error que van cometre alguns teòrics de l'educació a l'inventar-se aquesta falsa recerca. Potser fora millor que aquest 10% de la nota s'omplís amb classes de coneixements. Fa anys que molts docents exigeixen que els currículums siguin més elevats i que els accessos a universitat siguin d'una excel·lència i equitat d'acord amb tot l'anterior. Resulta ja obvi que el Departament d'Educació ha fet cas omís a tot el que fa dècades se'ls ha recomanat des de l'aula. Malauradament, el Departament fa massa anys que creu en el fum d'ideologies i d'interessos d'alguns pedagogs.

Escuela o Barbarie. Ed. AKAL (2023)

 

Este libro, deliciosamente escrito y revisado de su anterior versión, es una disección de la enseñanza nacional, de los prejuicios que la envuelven y de los intereses malévolos que la dirigen. Recorriendo los pormenores del sistema educativo, los autores van enumerando las diversas y fallidas reformas educativas perpetradas por unos expertos educativos que poco pisaron el aula, o que huyeron pronto de ella. Demuestran los autores que todas estas reformas perseguían más el antiintelectualismo, la infantilización y la servidumbre laboral de nuestros alumnos que no una transmisión potente de conocimientos como ascensor social para los mismos. Pero el libro no se apea aquí ya que describe los límites mismos de lo que debe ser una buena educación instruida y el posible final si ciertas pedagogías se imponen en el presente. Lleno de detalles históricos, informaciones contrastadas y excelente literatura, nos muestra los errores e intenciones del actual sistema educativo alejado de la transmisión de conocimientos y de la instrucción ilustrada. Aquí la actual política neoliberal está decretando el final de la educación como medio universal para el progreso e igualdad social. Cabe leer con calma y atención este ensayo para propulsar la corrección de errores y la difusión de mejoras en la educación. Los hechos y la lógica de todo su contenido devienen la base de todos sus argumentos. Bienvenidos a una lectura inteligente y fascinante sobre el sistema educativo vigente.

RÚSSIA, L’ESCENARI MÉS GRAN DEL MÓN de Manel Alías

 

RÚSSIA, L’ESCENARI MÉS GRAN DEL MÓN

Manel Alías

 

Comprendre què és Rússia no té resposta en una sola frase, però sí en aquest llibre, una narrativa de viatge, diari personal i crònica periodística que destil·la molts dels detalls històrics, personals i polítics per tal d’entendre la Rússia vigent. Aquí, un Manel Alías intern, sensible i atent a la realitat russa, va desfullant les seves observacions sobre aquest país després d’estar-hi anys com a corresponsal de TV3. Sense intenció alliçonadora va deixant registre de tot el viscut en aquesta ingent terra oriental. I en aquest rumiar i redactar, Alías deixa de ser periodista per a mostrar-se com un simple humà davant els fets aterradors i fantàstics que han construït aquest país davant unes realitats que ha vist i uns testimonis que ha sentit. Integrat plenament en la cultura i societat russa, en Manel ens narra centenars de fets i gent que expliquen un Putin, un Stalin i una gent bondadosa sota els grans poders. Un gran lectura per a qui vulgui aprofundir en la Rússia actual.

Librería ALTAÏR presenta La Mirada de Islandia - conferència i llibre sobre Islàndia

Aquest proper dijous presentació i conferència del llibre "LA MIRADA DE ISLANDIA" Dijous 18 de maig a les 18.30 Llibreria Altaïr, Barcelona Gran Via de les Corts Catalanes, 616 https://www.altair.es/es/noticias/presentacion-la-mirada-de-islandia-ed-amarante_668 https://editorialamarante.es/libros/narrativa/la-mirada-de-islandia?mc_cid=3183774030&mc_eid=6737527441

Esta guía y narrativa de viajes surgió cuando en abril de 2010, y en plena crisis económica, Islandia tuvo que hacer frente a un volcán que le paralizó su principal fuente de ingresos, el turismo. Por este motivo un geólogo se marchó a Islandia durante el verano de 2010 e invierno de 2011. El objetivo era encontrar respuesta a muchas dudas surgidas sobre el culpable de todo aquello, el impronunciable Eyjafjallajökull, un cráter cuyas cenizas paralizaron todos los aeropuertos europeos. Pero ¿fue tan peligrosa aquella erupción? ¿Por qué razón un cráter tan raquítico se había vuelto tan explosivo? Y la cuestión más importante, ¿había sido necesario cerrar tantos días los vuelos europeos? Para responder a todo lo anterior el autor se propuso subir al Eyjafjallajökull, algo que le llevó a conocer bien los parajes y la vida en Islandia. Esta narrativa, novela y guía de viajes a la vez, nos explica la íntima relación que presentaron tres hechos aparentemente inconexos, la crisis económica islandesa, la caída de su gobierno y las nuevas izquierdas ibéricas, a Podemos. Aunque la convivencia del autor con muchos islandeses le descubrió la esencia de todo aquello, unas aventuras que lo guiaron hasta el real protagonista de su viaje: una mirada, La Mirada de Islandia.

COLAU EN GUERRA CONTRA ELS COTXES

Diuen que el govern Colau està perpetrant una guerra en contra dels cotxes per tal de reduir la contaminació a la ciutat comtal. En tal cas, també està sent una hostilitat en contra dels cotxes ECO 0? En contra dels cent per cent elèctrics? Si no fos així, sols caldria que na Colau apliqués subvencions directes en la compra d'aquests cotxes per a qui treballa, i sense opció, amb transport propi. Això suposaria un pressupost molt gran on segurament el govern Colau diria que és inviable, ara bé, si tots els diners dedicats a un tramvia que s'hi va votar en contra, a les grans illes de vianants, a la reducció de carrils, i a totes les obres que han sorgit com a bolets davant els comicis propers, potser fora possible que qui treballa amb un transport privat, disposés d'un motor elèctric no contaminant per a la ciutat. En altre cas la complexitat en la conducció per Barcelona és tan tortuosa ara mateix, que es donen més voltes que abans consumint més carburant i emeten més contaminants. Els treballadors afectats ens sentim impotents vivint el dia de la marmota, però fent més quilòmetres que abans amb més despeses i més contaminació global. El govern de na Colau hauria d'estar al costat del treballador i de l’elèctric, no pas en contra realment.