Homo antecessor El nacimiento de una especie.

 

Fa mols anys que la descripció d’Homo antecessor va aixecar gran polseguera entre els experts (Delson, 1997) (Asfaw et al. 2002) (Baab, 2008) (Ribot et al. 2006) (Zollikofer et al., 2014) (Ribot et al., 2018a) (Ribot, et al. 2018b), tal que aquests argumentaven que la variabilitat d’Homo erectus acollia perfectament a antecessor i que aquest pertanyia al grau evolutiu d’erectus sense més problemes, però altres acceptaven a antecessor com una nova espècie donats els trets nous que presentava. Qui tenia raó? Potser la ciència es troba farcida d’ambigüitats que es fan virals i que es posen de moda. 

Poc després de la creació d’antecessor altres paleoantropòlegs, contraris a la unificació d’aquest amb erectus, van crear, i des del grau erectus, noves espècies. Posem pel cas les restes de Ceprano, Itàlia, presumiblement contemporànies a Homo antecessor i assignades inicialment a aquesta espècie (Manzi et al., 2001). Poc més tard, i en base a les mateixes restes es va crear Homo cepranensis (Mallegni et al., 2003). Alguns lumpers, com Ascenzi i Clarke, van criticar cepranensis insistint que ni antecessor ni cepranensis eren espècies diferents a Homo erectus. Cal aquí exposar un fet a favor d’uns i en contra dels altres. Quan durant el 1997 es va definir l’Homo antecessor, l'argument clau va ser la seva morfologia facial on el de Ceprano no conservava la cara. Això ja invalidaria l'assignació de l'home de Ceprano, que no tenia cara, a antecessor. Malgrat això es van utilitzar totes dues restes, la cara de l’antecessor d’Atapuerca i el clatell de Ceprano, per a crear un crani complet de cepranensis-antecessor. Les simulacions que es van realitzar d’Homo antecessor combinant la volta cranial de Ceprano amb els fragments de cara de Gran Dolina van ser pures especulacions per les següents raons. Primera totes les restes van pertànyer a individus diferents, d’edats desiguals, i de variabilitat diversa. I cal afegir que els dos fragments d'Atapuerca que van permetre recrear la cara d’Homo antecessor van poder ser d'individus també diferents. En definitiva, potser se n’estava fent un gra massa amb una premsa ansiosa de novetats i uns paleoantropòlegs a la palestra de la notícia. I ja s’ha comentat que la política ignora molt de l’evolució humana i que els paleontòlegs van curts de diners en les seves recerques i excavacions. Això no obstant, antecessor, i malgrat l’oposició dels lumpers, va consolidar-se en els llibres escolars i en les principals editorials del país (Bermúdez de Castro & Carbonell, 2023). Cal exposar que aquesta espècie fou definida a partir d'un conjunt parcial, dispers i fragmentari d’exemplars (Fernández-Jalvo & Andrews, 2001) i que la majoria d’espècimens per a Homo antecessor van pertànyer a individus joves en contra dels protocols internacionals on es necessita una representació àmplia de les seves edats, sobretot de les adultes. Però els defensors de l’antecessor insistien en un tret singular d’ell, en la fossa canina sota el pòmul, una depressió que els lumpers ja havien demostrat que es donava tant en els sapiens com en els erectus, és a dir, no era un tret singular de ningú, ans al contrari, era quelcom compartit i que no servia per a definir noves espècies. Si la fossa canina es donava en edat joves era normal que fos compartida per tots els del gènere Homo, ja que les morfologies cranials s'assemblen més com més joves són. Només quan tots dos creixen apareixen majors diferències. Amb les restes dels joves antecessor és normal que es trobessin tants paral·lelismes amb altres Homo. És més, si només disposéssim d'unes restes fragmentàries de ximpanzé jove per a definir la seva espècie, probablement parlaríem d'un avantpassat nostre al semblar-se als nostres bebès. L'evolució dels humans s'ha vist potenciada pel conservadorisme de caràcters infantils per un mecanisme anomenat neotènia (Gould, 1977), o per hipermorfosi (McKinney & McNamara, 1991). Per aquesta raó, i en el cas d’Homo antecessor, es manifesten caràcters juvenils compartits entre tots els Homo com la fossa canina, l'absència de quilla parietal, o el solc de les celles. Potser els lumpers acabin tenint certa raó ja que el més paradoxal va ser que la majoria de caràcters utilitzats en la definició d’antecessor van ser qualitatius i no quantitatius. Es repetien trets com més o menys apuntat, més o menys protuberant, o més o menys allargat. Això incorria de nou en una vaga definició d’antecessor quedant aquest dins de la variabilitat d’erectus. Per aquesta raó, i en cada conferència, jo veia patir la seva existència d’antecessor. Quan Carbonell, un dels directors d'Atapuerca, i davant dels representants del Museu de Paleontologia del Seminari de Barcelona, va aclarir que, «si no definim una nova espècie ningú ens farà cas»; o durant la conferència del 9 de novembre de 1999 en el Cosmocaixa de Barcelona on Arsuaga, un altre dirigent d'Atapuerca, i davant la pressió de molts experts que li negaven antecessor, va proclamar «li poden dir com vulguin (a l’antecessor), però això no és important, només son noms [...]. Estem davant el jaciment més important del món»; amb l'afegit de Bermúdez de Castro, un altre responsable d'Atapuerca, que durant el 12 de novembre de 2002 es va queixar dient en el mateix Cosmocaixa, «la premsa dels USA ens critica l’antecessor perquè ens miren per damunt de l’esquena [...], i no accepten a l’antecessor [...]. L’important no és el nom que li posem a un fòssil». En fi, que el concepte d’espècie paleontològica els semblava fer nosa i potser els calia donar més valor al fòssil i al jaciment per tal d’aconseguir notorietat i virolles. De fet, i si els paleontòlegs no saben vendre el peix, tururut viola. El triumvirat A-B-C d’Atapuerca, és a dir, n’Arsuaga, Bermúdez i Carbonell, molts conscients d’això, han estat uns grans relacions públiques promovent que la política posi duros en la recerca de l’evolució humana. Un gran exponent d’això n’ha estat la creació de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, l’IPHES, com també el Centro Nacional de Investigación sobre la Evolución Humana, el CENIEH. El dissabte 11 de novembre de 2023, Arsuaga, Bermúdez de Castro i Carbonell, i durant les XIV Jornadas Aragonesas de Paleontología a la vila aragonesa de Ricla, van oficiar una cerimònia de traspàs de poders a un nou triumvirat per a Atapuerca. Així com Emiliano Aguirre, i quan es va jubilar l’any 1990, va deixar pas al triumvirat A-B-C, ara aquests passaven el testimoni a tres joves investigadors que portaven anys involucrats en el projecte d'Atapuerca. Estem parlant de Maria Martinón reemplaçant a José María Bermúdez, de Marina Mosquera escollida d’Eudald Carbonell, i de José Miguel Carretero el triat per Juan Luis Arsuaga, en fi, el triumvirat MMM. Ara sols calia que la política es fes més coneixedora de la ciència paleontològica i que els paleontòlegs es posessin més d’acord amb la recerca lògica.

 

Amb tot l'anterior quedava clar que antecessor potser no va ser una nova espècie del gènere Homo, però sí una gran manera de fer-se veure i aconseguir que la política d’aquest país, sovint ignorant en coneixements científics, impulsi la recerca amb més fons econòmics. Per ara, i per a arribar a conclusions més sòlides, fan falta més exemplars fòssils i més mansuetud científica. En això va arribar un article durant el 2018 que va ajudar a aclarir més l’antecessor. Ribot, García i Wang van publicar en el Anthropological Review una demostració exhaustiva que Homo antecessor era una sinonímia d’Homo erectus. Paradoxalment l'equip d'Atapuerca va menystenir aquell treball i va continuar mantenint les seves tesis. Una d'elles havia estat que antecessor va ser l'avantpassat de sapiens.