MESTRES PEDÒFILS DECLARACIÓ JURADA

Els docents de les nostres escoles hauran de signar una declaració jurada assegurant que ells no són pedòfils. L’administració assegura que amb aquesta mesura es pretén un menor risc d’abusos sexuals als nostres menors. Fins aquí una idea de despatx allunyada de la realitat escolar i social. El fet és que el noranta per cent dels abusos sexuals es cometen entre familiars i no pas a les escoles. Així doncs, i si per xifres van primers, ¿per què no se’ls fa signar a tots els pares, mares i parents aquesta declaració jurada? Doncs simplement perquè això implicaria molta més paperassa, un major nombre de votants molestos i uns mals resultats a les urnes per al partit que ha proposat aquesta idea. En tal cas, i si la política continua creient que aquesta mesura eradicarà la pedofília, que facin signar aquesta declaració jurada a tota la jerarquia eclesiàstica, però això també importunaria a milions de fidels, al mateix Vaticà, a l’OPUS i a les demés faccions cristianes. Així doncs, i si els docents no són pedòfils per majoria, ¿per quina raó la política d’aquest país els vol fer jurar davant la llei? Doncs perquè són una minoria que fa temps molts teòrics desacrediten. Avui dia molts demagogs que no trepitgen l’aula, o que van fugir d’ella, es dediquen a criticar el nostre cos docent. L’acusen de ser la causa del nostre fracàs escolar quan les dades reals i numèriques diuen tot el contrari. Els informes internacionals, les estadístiques nacionals i els anàlisis de dades ho diuen ben clar, la causa fonamental del nostre fracàs escolar no són els docents, és el baix nivell lectura dels nostres estudiants i el currículum poc exigent durant totes les etapes d’ensenyament. Tots els països que apliquen un currículum exigent i un bon nivell lingüístic als seus alumnes assoleixen una nivell excel·lència altíssim mentre que la resta, Catalunya inclosa, es veuen en el clot. Potser que deixem als mestres fer la seva feina i parem d’acusar-los de coses que no són. O tots monges, o tots canonges.

20N i independentisme

Ante el alud de declaraciones sobre la expulsión de los catalanes de la UE, del euro y su corralito, todas respondidas a la contra con sólidos argumentos, los independentitstas se han visto crecidos. El miedo a una Cataluña independiente ha sido respuesta con amenazas que no hacen más que enfatizar el miedo de muchos políticos españoles ante esta posibilidad. Pero el problema ya no son los partidos a favor de la Unidad Nacional sino los propios partidos catalanes. No hay forma que los independentistas del CUP, ERC y JxSí, que desean una República Catalana, dejen de pelearse para formar gobierno en el parlamento catalán. Ante tal desunión muchos catalanes se preguntan, ¿qué harán estos políticos el día que haya esta república independiente? ¿Seguir peleándose? ¿Y si fuera mejor continuar bajo un Gobierno español unido? De hecho a éste el asunto catalán le va de perlas. El miedo a una Cataluña independiente está regalando votos a PP, Cd’s, PSOE y Podemos que defienden la Unidad Española. En fin, y ante el actual Parlament catalán con mayoría independentista, estos partidos captan a sus votantes. Desgraciadamente esta España, que no desea una República Catalana, tampoco deja de pelearse para formar gobierno. Ya veo que los españoles no viviremos unidos, sino discutidos.

¿Catalunya i el constitucional?

Jo tenia una casa amb veïns. Un dia els de ponent, i per les armes, van obligar-me a compartir pis sota una dictadura. Amb resignació, i sense exèrcit, havia d’acatar el seu totalitarisme. M’obligaren a parlar la seva llengua quan jo ja en tenia una de pròpia; m’imposaren la seva cultura quan jo ja n’havia après una de pròpia; em cobraren per un rei que no havia nascut a casa meu; m’enviaren ocupes al pis per tal que jo em fes com els de ponent; i m’empenyoraren per un exèrcit que no era el meu. Passaren els anys i vaig aconseguir preservar llengua, cultura i orígens, fins i tot vaig enriquir d’allò més la meva llar. Malauradament aquells veïns de ponent no en tingueren prou i cada dia em cobraven més i més per ajudar a altres veïns seus deficitaris, per mantenir a un exèrcit enemic meu, per pagar rèdits per deutes seus i per sufragar a les putes del rei. Un bon dia la gallineta va dir que prou, i fins i tot els ocupes es queixaren de tanta injustícia i abús. Pacíficament, i amb la democràcia com eina, vàrem plantejar ser altre cop una casa veïna dels de ponent. Però aquests ens digueren que no podíem, que no era legal segons els estatuts de la comunitat, estatuts que ells havien imposat i que es negaven a reformar. En fi, que els de casa vivim en la següent paradoxa: si en el passat ens imposaren ser veïns, i no ens ho deixaren decidir, ara que hi ha democràcia, ¿per què no ens ho deixen votar?

EL VIATGE DE COMPANYS d’Antoni Tortajada i Eloi Vila

Excel·lent assaig sobre la vida política de Lluís Companys, llibre que equilibra perfectament contingut i forma. El primer es fonamenta en una extensa documentació i recerca. El segon en una elaborada trama destinada a atraure al lector. Gràcies a molts paral·lelismes històrics, el llibre narra el context que va embolicar al personatge de Companys amb trames i subtrames molt ben compensades. Tot plegat enriqueix el text i el plaer de la seva lectura com si fos una novel·la negra. En resum, un bon argument sota una gran tasca de síntesi dels fets més una brutal feina narrativa. Però potser el més essencial pesi al final del llibre on una reflexió objectiva ens explica per quina raó Companys va prendre les decisions que va executar. Cada època i cada ideologia imposen els seus límits als seus personatges i Companys en va ser un d’ells. En fi, que n’Antoni Tortajada i n’Eloi Vila ens han mostrat un model molt proper a la realitat pretèrita, una fet que ens portarà a entendre que la història potser no sempre l’escriuen els guanyadors.

CRISTO MITO AL DESNUDO. Estudio científico de Jesús. Reedición del libro

CRISTO, MITO AL DESNUDO de David Rabadà i Vives Editorial Sunya http://www.eixdiari.cat/opinio/doc/56674/jesus-entre-el-mite-i-la-historia.html

Del Jesús histórico al Cristo evangélico hay dos imágenes totalmente opuestas. Hoy en día, y tras años de investigación, se han hallado datos suficientes para comparar ambas figuras y detallar quien fue históricamente. Este estudio sitúa a Jesús ante sus mínimos históricos. Esta nueva visión científica resulta mucho más objetiva que las interpretaciones teológicas actuales. Versión impresa: https://www.lulu.com/es/shop/david-rabad%C3%A0-vives/cristo-mito-al-desnudo/ebook/product-ej4886.html?page=1&pageSize=4 Versión pdf: https://www.lulu.com/es/shop/david-rabada-vives/cristo-mito-al-desnudo/paperback/product-16rqdk49.html?page=1&pageSize=4

MIEDO A CATALUNYA

Los partidos independentistas están argumentando que lo único que hacen los unionistas es hablar de amenazas en lugar de propuestas. Ante el alud de declaraciones sobre la expulsión de los catalanes de la UE, del euro y su corralito, todas respondidas a la contra con sólidos argumentos, los independentitstas se han visto crecidos. El miedo a una Cataluña independiente ha sido respuesta con amenazas que no hacen más que enfatizar el miedo de muchos políticos españoles a tal realidad. ¿Y que tal si en lugar de amenazas se les ofrecen contraprestaciones? O acaso lo que busca el PP es que los independentistas ganen las autonómicas para ellos ganar las generales. Es decir el miedo a Cataluña regalaría muchos votos a los conservadores. Con un Parlament catalán pleno en independentistas, el PP hallaría muchos votantes que les daría la mayoría absoluta borrando a oposiciones como Podemos o Ciutadans. Y cabe recordar que la Unidad Española es algo paradójico ante la historia de Gibraltar, el Sáhara Occidental, Filipinas, el Rosellón francés o las antiguas colonias de América latina. Si los catalanes independentistas desean una separación con vecindad con España dentro del marco europeo, que tal darles algo positivo que no varapalos. La pregunta es si el PP va a proponer esa amistad a su nuevo vecino europeo. La respuesta resulta obvia, y para ello sacan la Constitución española como estandarte de la unidad. En ello afirman que el intento catalán está fuera de toda legalidad y por tanto, fuera de todo derecho. La falacia es que legal no significa moral. Además la Constitución española la votaron muchos de nuestros muertos y no los presentes demócratas. Si el único argumento que esgrime el PP para atar a los catalanes a la Unidad Española es aquella Constitución nacida poco después del franquismo, me temo que los independentistas poco caso harán a los deseos del PP. Si los catalanes quieren ser nuestros vecinos europeos poco les va a convencer de lo contrario el PP y afines con sus amenazas. Si quieren marcharse los catalanes mejor tenerlos como amigos que como enemigos. La unidad da la fuerza, el ataque del PP la división, y en ello España pierde mucho, hasta en su deuda internacional. En fin, menos emociones y más lógica.

BLAU DE NIT A PRAGA de Teresa Costa-Agramunt

Llibre de poesia senzill, sensible i ple de metàfores que ens endinsen al destí de tota obra, la bellesa, i Praga, pel qui hi hagi estat, en té molta, de bellesa. No resulta gens estrany que l’autora n’hagi fet d’espai d’inspiració. Entre poemes lliures un hi troba una oculta simetria inundada de la Praga joiosa. Hi conflueixen la història, trista, els seus personatges, víctimes, i l’arquitectura, majestuosa. Tot d’una un viatge de misteri, records i romanticisme on la mort, i l’amor, hi suren entre els versos.