ESCOLA PER PROJECTES. CONCLUSIONS V JORNADES DE SECUNDÀRIA.

Durant el juliol de 2015 la Unesco es va declarar partidària de la pedagogia per projectes. De manera gairebé immediata, i sota l’aixopluc de moltes institucions, molts s’han repensat la manera d’ensenyar. Amb aquest objectiu, i durant aquest 2016, alguns centres públics i privats estant incorporant aquesta praxis a les seves aules.

Davant l’eclosió d’aquesta estratègia han aparegut entusiastes, detractors i eclèctics. Els entusiastes afirmen que la pedagogia per projectes és un camí innovador universalment a seguir, que aquesta estratagema resulta una manera de socialitzar fàcil i divertida que satisfà alumnes, pares i professors. Els detractors sentencien que l’escola per projectes redueix substancialment el currículum a ensenyar sent més una creença dogmàtica que una evidència científica. I finalment els eclèctics es mantenen en un terme mig dient que puntualment pot ajudar a grups amb un alt nivell de coneixements però que aplicat globalment resultarà negatiu. Aquestes han estat les conclusions fonamentals fruit de les conferències del professor de Neuroeducació Jesús C. Guillém de la UB, del director del IFIE José Manuel Lacasa i de l'antic president del Consejo Escolar del Estado, el Dr. Francisco López Rupérez. Les conclusions i els acords assolits per aquests experts de vàlua contrastada, més el gairebé centenar de docents presents durant les jornades, els detallem en el següent decàleg:

Primer, el mètode per projectes es fonamenta en el treball en grup sota un tema que desenvolupen els alumnes amb certa llibertat però guiats per un o més professors a la mateixa aula. Aquesta pedagogia no presenta un model comú entre tots els seus practicants. Més aviat cada centre ho adapta al seu entorn amb diferents didàctiques i currículums. L’objectiu d’això és que els alumnes desenvolupin les seves capacitats de col·laboració, comunicació, crítica i creativitat. A tal efecte s’eliminen les àrees i els llibres de text en pro d’ensenyar sols l’essencial. A canvi però, es redueixen substancialment els currículums bàsics escolars. Així doncs, i sota un context d’emocions positives, s’intenta potenciar la memorització activa dels estudiants més la seva educació emocional. En certa manera s’ensenya menys però millor tot potenciant les habilitats socials de l’individu. És a dir, la pedagogia per projectes considera més important l’educació emocional que l’adquisició de coneixements. Tot plegat els projectes pretenen l’aprenentatge fàcil, feliç i autònom entre els alumnes sota la pedagogia del constructivisme.

Segon, el treball per projectes respecta la classe magistral però intenta complementar-la allà on faci falta. Per exemple, en alumnes d’entorn social desafavorit sembla crear escolars motivats al no exigir-los que aprenguin el currículum bàsic de cada etapa. Això evita l’absentisme escolar de molts col·lectius i millora la seva inserció social tot i que no els fa assolir tots els coneixements curriculars.

Tercer, si bé la pedagogia per projectes permet el fàcil aprenentatge d’un bloc de conceptes enllaçats amb lògica, no és aconsellable la seva aplicació en totes les àrees d’un centre pel fet que redueix força el currículum escolar. En aquest sentit sí sembla útil la seva aplicació puntual en etapes superiors quan els estudiants comencen a tenir un gran gruix de coneixements on fer-ne créixer de nous en base al constructivisme. Estem parlant sobretot de la universitat i en alguns batxillerats al potenciar la recerca i els coneixements transversals. En aquest cas cal recordar alguns batxillerats de Múrcia, per exemple. És a dir, calen molts coneixements ben assentats per a poder aplicar extensament l’educació per projectes. Conseqüentment en Cicles Formatius i l’ESO es podria aplicar de manera puntual però no a nivell global si el que volem és que els estudiants aprenguin el màxim de coneixements possibles. En igual sentit es desestima l’ús generalitzat dels projectes a Primària i Infantil ja que no fan adquirir tots els aprenentatges necessaris per al pas a Secundària. D’això molts docents n’han mostrat queixa durant les jornades. En concret especifiquen aquests educadors que aquests escolars de projectes arriben a primer de l’ESO amb greus dificultats en llegir, escriure i realitzar càlculs bàsics.

Quart, si bé la pedagogia per projectes desperta i potencia l’educació emocional dels individus, aquesta praxis no reduirà el flagrant fracàs escolar que pateix el nostre país. El treball per projectes persegueix més l'educació social que un ensenyament real de continguts, és a dir, un dels objectius principals d'aquesta educació és desenvolupar l’educació emocional de l’individu a través de les seves habilitats en grup. Aquesta és una manera palpable de fer millorar a l’estudiant a nivell d'habilitats socials però no en el domini de tot el currículum bàsic de cada etapa. Alguns docents han afegit que moltes habilitats socials ja les adquireixen els escolars en les seves relacions fora de l’escola, al pati o través de les TIC per Internet. I de fet els experts de les jornades proposen que sigui el docent, i no pas ni direcció ni l’administració, qui decideixi aplicar o no projectes entre els seus alumnes.

Cinquè, per aplicar bé els projectes calen doctes docents que dominin la seva especialitat, la didàctica de la mateixa i amb molt temps dedicat a la creació de noves sessions. Per a alguns això resulta totalment contradictori ja que es redueixen continguts a canvi de més hores de preparació dels projectes. Donat el context de retallades, i per a alguns professors, treballar més per ensenyar menys no els sembla massa assenyat.

Sisè, la pedagogia per projectes, d’aplicar-se universalment a totes les àrees de tots els centres escolars, no farà millorar els resultats acadèmics del país. Sabem que el tipus de centre, famílies i alumnat pesa més en l’aprenentatge que qualsevol pedagogia que vulguem aplicar. En centres exigents, amb doctes docents, amb famílies compromeses i posseïdores de bons recursos, més pares que saben preocupar-se i motivar els seus fills, qualsevol didàctica amb lògica engrescadora pot funcionar. És a dir, no és la pedagogia per projectes la solució al fracàs escolar vigent. El que més pesa en els resultats escolars és la família, els docents i l’exigència del currículum acadèmic. Segons les proves PISA queda clar que els països amb bons resultats són els qui mantenen un currículum exigent. És a dir, les nacions amb continguts escolars més estrictes obtenen millors resultats en PISA que els altres que no ho fan. Universalitzar els projectes a tots els centres i a totes les àrees implicaria afeblir el currículum amb el conseqüent empitjorament dels aprenentatges bàsics de cada etapa.

Setè, la pedagogia per projectes no és de cap manera innovadora ja que va ser proposada a inicis del segle XX per John Dewey (1859-1952) i portada globalment a les escoles municipals de Nova York on va fracassar l’any 1917. Simplement els projectes es van carregar l’ascensor social de l’escola pública i les famílies obreres van sortir a manifestar-se pel carrer.

Vuitè, per a millorar realment l’ensenyament cal augmentar el nivell d’exigència en etapes infantils, enfortir posteriorment els currículums a secundària i consolidar la competència lingüística a infantil i primària. Tot plegat per tal que els alumnes adquireixin el màxim de coneixements possibles tot assolint les diferents fases educatives. En això ens calen docents doctes i experts en les seves especialitats i en la didàctica de les mateixes. Sense esforç escolar, sense docents cultes, i sense un ampli domini de vocabulari, cap estudiant s’aproparà al seu potencial heretat ni podrà assimilar fàcilment el que l’ensenyament li ha d’oferir.

Novè, la classe política allunyada de la realitat escolar i amb poca formació científica, confia massa en les innovacions pedagògiques teòriques pensant que són una millora, però cal recordar que canviar no significa sempre avançar, sols significa modificar el sistema anterior. És a dir, innovar no és sempre correcte o romandre dolent. Cal fer evolucionar el sistema educatiu, sí, però millorant-lo amb criteris reals, lògics i científics.

I desè, el concepte d’educació es debat entre un blanc i un negre separats per tot un corol·lari de grisos. En un extrem es defensa que l’educació ha d’empaitar el control de les emocions i en l’altre l’adquisició de coneixements. El primer pertany a l’educació per projectes sota la pedagogia constructivista, el segon correspon a l’ensenyament estructurat sota l’excel·lència dels coneixements. Cal enraonar quin model esdevindrà el millor, si el de l’educació emocional amb projectes o el de l’ensenyament estructurat. El sistema educatiu hauria d’assolir la formació d’individus cívics, bons professionals i amb molts coneixements reals per a saber criticar les fal·làcies. Tot plegat per a esdevenir bons educadors per a les futures generacions que ens succeiran (leer también en este blog: Pacto de Estado por la Educación).

David Rabadà i Vives
Director de les V Jornades de Secundària