“LA SIRENA QUE NO SABIA NEDAR” conte

“LA SIRENA QUE NO SABIA NEDAR” David Rabadà i Vives Un batec de mar ensabonava els seus cabells. Estirada a cau de sorra deixava que l’escuma de platja governés la seva llarga cabellera. Les aigües de Saborella havien estat en altre temps dolces i insípides. Ara però, la badia era plena de salmorra que feia brandar al compàs de les fines onades les fibres del seu cap. Allí, a la cala de Saborella, ella hi residia segura. Uns serrats murs de roca fent d’escull envoltaven aquell reducte de tranquil·litat, aquella badia de sorres dures, grolleres i contràries a les fines i enganxifoses arenes de les costes més meridionals. Aquí l’arena era grossa, granítica i angulosa. Estirar-s’hi al damunt significava sentir, escames endins, les seves esmolades fiblades, una sensació entre el plaer i la molèstia, entre la pau que ens tranquil·litza i el conflicte que no encarem. Ella poques platges havia tastat fins a trobar-se en aquella. Fent cabotatge per aquells litorals mediterranis un bon dia, gairebé per inèrcia i per inexperiència, va conformar-se amb aquella cala de sorres cantelludes, grolleres i plenes de quars blanc. L’avantatge d’una geologia així n’eren les seves aigües, amb tanta sorra grossa pocs llims suspesos hi havia. Tal singularitat regalava un món subaquàtic transparent i de visibilitat profunda, una badia clara en fondària però de prohibida fugida mar endins, ella no se’n podia deslligar. Amb la cua dirigida a l’horitzó i els colzes ensorrats uns centímetres dins de les burxes granítiques, aclucava els ulls recordant anys passats d’obsessions perdudes, prou que ho havia intentat. Un i altre cop, i amb valentia i tossuderia, havia fet impacte contra el recif més decebedor de la llibertat, el fracàs. Ella fugia però els corrents cíclics sempre la retornaven a la vora guaridora del sorral, no la deixaven ni escapolir-se d’aquella platja, la cala de Saborella. Allí, altre cop envoltada d’aigües somes, tornava a la tranquil·litat protectora d’una cel·la que blindava els seus somnis, una presó de més de vint anys. Derrotada, renuncià a la fugida, a la marxa més enllà de la badia, a l’hègira d’aquella cala barreja entre protecció i presó. Havia entès que un intent així implicava els preus més elevats per a una mare, el rebuig, l’oblit i la mort. Endinsar-se a mar obert significava uns segons de llibertat a canvi però d’un suïcidi perpetu, ella, la nostra sirena, no podia escapar a mar obert, simplement no sabia nedar. De petita, quan la majoria de la seva espècie se les ensinistrava en la natació, fou apartada del seu destí. Un context poc assenyat considerà irrellevant la natació, que era més important el cant de la sirena. D’ençà de tots els orígens que a les sirenes els ha calgut esdevenir expertes en la immersió i el moviment subaquàtic però, i en la nostra, la manca de fortuna batejà la seva desviada infància per esborrar-li fins i tot el nom, ella tampoc en tenia. Ambdues coses anaven lligades. Sobre la sorra saturada i coberta per dos pams d’aigua, gaudia de l’acaronament rítmic de les ones. Davant d’ella els esculls li aturaven l’onatge que mai no s’enlairava per damunt de la seva testa. Darrere d’ella i d’aquella garjola s’enfilava un espadat de granit, vertical, clivellat d’esquerdes, ple de despreniments. Probablement una gran esllavissada, avui oculta entre els recifs i la platja, va colpir aquell esvoranc que deixava captiva aquella cala. La sirena, amb desig ara de volar, dirigí les pupil·les al cel. Una gavina anava trenant el seu vol entre les brises. Al final les acrobàcies de l’au aconseguiren distreure les cabòries d’una mitologia que bategava suaument la cua en senyal d’avorriment. Una llàgrima se li esmunyí dels ulls lluint-li per la galta. No tot havia estat solitud durant la vida d’aquella sirena. Podia somniar amb nous esqueixos i mesos més tard així els paria. Dos cops va somniar, dos cops i prou. Les dues petites que engendrà no se’ls prohibí nedar, ans al contrari, expertes se’n feren amb altres. Quan les filles creixeren i intentaren ensenyar l’art de la natació a sa mare s’adonaren de l’impossible, nedar esdevenia com la parla, passat el moment la ment no sap encabir habilitats, li cal començar de zero, li cal un puntal, un nom on aferrar-se. Sense nom les sirenes no podien aprendre a nedar. Així fou que les filles la començaven a deixar cada dia més, fins i tot amb un pèl de menyspreu, ¿com qui vol ser lliure no sap nedar?, ¿com qui vol ser lliure ens arrossega a la seva albufera? Al principi els feia recança deixar-la, però mar obert regala un volum tan gegantí de cabrioles aquàtiques que anys més tard les visites s’anaren espaiant a cada marea. Aquella sirena, que no tenia nom, empal·lidia a cada crepuscle guaitant el sol rogent més enllà dels esculls. Noves llàgrimes salades lliscaven pels seus pòmuls destinades a una dissolució segura. Les guspires saltironaven a cada degoteig com si volguessin fugir, fins i tot semblaven queixar-se de la coïssor salina. Res a fer, al final la gravetat les engolia i la difusió les feia perdre tota identitat. Tants cops havia plorat a Saborella que així l’aigua dolça d’antany s’havia tornat salada, li havia donat el sabor d’ella. La sirena deixà caure una nova gota, aclucar els ulls i va percebre amb tota lentitud el moviment detallat d’aquesta fins a l’inevitable impacte i la seva ineludible dissolució. Aquella nit dormiria a cau de les onades, l’única carícia que rebria. Des de dalt de l’espadat se la veia abandonada a vora d’aigua. La sirena era morta, pensava, però alguns sobtats cops de cua li mostraven el contrari. D’ençà que havia estat destinat a Saborella que aquella sirena formava part de la cala. Cada dia se la trobava en les seves obligades guaites, tot i així poc l’importava aquell peix d’aspecte femení, molts n’havia pogut esquarterar, molts n’havia pogut gaudir. Des de la torre de vigia dalt del penya-segat albirava el mateix horitzó que la sirena però amb objectiu oposat. Si ella anhelava la llibertat més enllà de l’escull, aquell soldat veia protecció darrere aquell mur de roca, és més, daria veu d’alarma davant de qualsevol furtiva invasió. Ella somniava en un blau de pau i ell temia pels pirates sarraïns de ses illes, una volia esdevenir forana i escapar, l’altre autòcton i defensar, contradiccions de fronteres que la natura mai no ha decretat, sols la territorialitat humana, la sirena, per sort seva, no l’era, d’humana. En aquells temps, els de la mitja lluna llençaven ràtzies litorals per furtar, assassinar i arrasar als cristians, mentre que aquests, els de la creu, feien el mateix però per terres musulmanes. El nostre soldat prou que havia experimentat les revenges dels uns contra els altres i les dels altres contra els uns, dècades de mercenari l’havien fet lluitar en un bàndol o en un altre. Curiós com s’explica el bé i el mal en funció de la facció que t’ordena l’execució d’enemics, a la fi tot són assassinats. Recolzat sobre la seva espasa, i amb l’escut sempre damunt les espatlles, observava de sol a sol tot el territori, massa hores sense novetats, massa avorriment durant les guàrdies, massa monotonia al vaivé de les onades. Per sort, i amb tanta solitud, aprengué a regalar-se un esbarjo, un parèntesi de plaer. Al principi, i amb cert remordiment pel deure militar, o feia tímidament, amb recança, però a la llarga, i sense adversaris ni caporals a la vista, s’hi abocà de ple. Com si d’un ritual espiritual es tractés, com si s’hagués de rebre i acomiadar el sol astre, a bon matí i al vespre baixava l’espadat i es regalava els únics dos moments de llibertat del jornal. Un petit camí colpit de graons conduïa el soldat des de la torre a la platja. A peu de cingle es deixava seduir per la més sublim de les sensacions quan vas tan carregat d’atuells de guerra, el bany. Les ablucions matinals i les crepusculars així li donaven plaer i vitalitat. Fins i tot nedava una bona estona per la badia amb escut i espasa en mà. Al principi la pràctica resultava embafadora i pesarosa però amb el temps s’hi va avesar sense adonar-se de les glopades d’aigua salada, una salmorra melosa com mai no havia tastat. El costum de banyar-se dos cops per dia no li venia d’educacions cristianes, ans al contrari, li provenia de l’enemic. Com a soldat havia lluitat en desenes de combats on l’art de matar li havia anat inoculant lentament un verí invisible. Ara, colpit per mil escaramusses, escabetxar esdevenia un costum com un altre, una addicció, un èxtasi. El primer cop que mates la sang sembla massa vermella, massa espessa, amb massa olor de vísceres, després la sang no té importància, no et fa venir basques, ans al contrari, et fa venir més control, més desig de sang. A l’inici, quan degolles el primer matusser et sobrevé una barreja d’ansietat, de remordiments i de superació. Si continues amb els degollaments, aquests van enfortint l’última d’aquestes tres, la superació, mentre minven les dues anteriors, l’ansietat i els remordiments. Arriba un moment que entres en batalla enèrgic però amb la tranquil·litat del saber, el cor batega al ritme adient per escalfar les fibres musculars però sense tremolors ni suors fredes, l’adrenalina és segregada en la justa mesura per tal que el nivell de percepció sigui el de la realitat i no pas el de les teves paranoies sota la paüra. Així s’assoleix l’exacte equilibri per poder intuir els atacs contraris reaccionant sense pensar, de manera automàtica, com una molla alliberada. És aleshores que t’adones que saps picar amb l’espasa de la manera més mortífera. Qui dubta en breu morts, i un tocat de mort esdevé bèstia furibunda. Al primer cop has de matar, deixar-ho per després resulta massa arriscat. Un cop assolida aquesta primera lliçó es va barrejant amb el temps el plaer d’aprendre noves tècniques de batalla i l’ànsia d’aplicar-les matant. A cada difunt colpit a cops d’espasa, més expert de marbres immòbils et creus. Et vas construint el teu propi déu i vas alimentant el teu mite d’immortalitat. Al final guanyes distància amb els humans, perds la sensibilitat amb qualsevol ànima i abandones la teva per sempre. El deure sempre ens ha fet creure en estupideses. El soldat quarantejant, era tot esquelet, músculs i cicatrius, talls per on se li havia esvaït l’esperit. Una de les etapes on més li sagnaren l’interior fou quan l’apressaren combatent per una illa sarraïna, d’allí el costum dels banys. Fornit com era no l’executaren i esdevingué esclau. En alguna ocasió el van fer lluitar a bàndol contrari i a primera fila, com a carn de canó. Mal record en tenia d’aquelles paradoxes com a soldat a bàndol oposat. Si més no, i durant aquelles èpoques, un bon costum va plagiar d’aquells infidels. Mentre els cristians nul o poc hàbit en tenien, rentar-se era mal vist en aquell món feudal, en l’Islam molts feien al contrari i s’abocaven al bany amb deliri. Les ablucions del soldat a matinada i vespre a la cala de Saborella n’eren l’herència. El final del seu periple sota dictamen musulmà arribà d’un atac cristià que l’alliberà. Aleshores va tornar a matar en nom de Déu per terres d’Al·là, una gran contradicció al saber que els dos déus eren històricament el mateix. A ell tant li feia degollar en nom de Mahoma o en nom de Crist, havia perdut tot esperit, tota moral, tota creença. Amb l’edat pesant-li a sobre, el seu ofici de mercenari havia anat de baixa. Ara recordava victòries, recompenses i amants però ja no es veia amb cor de continuar gestes com les de joventut. El seu destí, vigilant des d’un talaiot, s’avenia amb el desgast de tantes trifulgues. Ara si algun sarraí s’apropava al comtat, encenia una gran foguera d’avís i el vaixell sirgava veles cap a un altre indret. La sirena veia al soldat com qui era, algú perillós a témer, algú que s’ocultava darrere el seu escut per por a ser agredit, algú que darrere el temor podia passar a ferir abans que compartir, a matar abans que confiar. Ell, el soldat, poca idea li havia inspirat aquella femella. Des de la torre la veia mandrejar per la platja a mig tocar de l’aigua, a mig tocar de la sorra. Certament no li prestava atenció, tantes sirenes havia matat per menyspreu, tantes sirenes havia posseït que no s’adonà de la singularitat d’aquella, que no sabia nedar, - quan se m’apropi li amputaré el coll - pensava. Com si Saborella els anés digerint, com si de mica en mica se’ls anés fent seus, els dos perderen les intencions primàries que s’havien fabricat, ella d’allunyar-s’hi i ell d’abatre-la. Dia a dia s’adonaren inconscientment que ni es molestaven ni s’amenaçaven. Amb els mesos la cosa va passar a un segon estadi, la curiositat, si més no per part de la sirena. En la rutina d’aquella natació, ella l’observava de lluny per aprendre a nedar, però ell no tenia cua. Se li féu obvi que l’estil humà costava de casar amb el cos d’ella. Tot i així de mica en mica, dia a dia, la distància d’observació s’anà escurçant. Això sí, fins allà on la sorra li recolzava la cua. No tocar fons significava travessar el llindar de l’ofec. Normalment no aguantava massa i en breu tirava enrere a l’aixopluc altre cop dels dos pams d’aigua. De vegades els corrents de la badia els feien apropar més del compte. En tal conflicte ell sempre reaccionava de la mateixa manera, enlairant l’escut per foragitar-la i ella a cops de cua contra el fons s’hi allunyava. Alguna vegada s’havien creuat les mirades, quin pecat. Aleshores el guerrer proferia insults i renecs herència d’odis i prejudicis del passat, un llast que l’havia enfonsat cap a la profunditat obscura del seu oceà. Un matí els corrents foren massa forts i la distància massa perillosa. - No t’apropis! – enlairant l’escut. - És l’aigua qui m’empeny - espantada -, no em matis. - Però què ets tu que saps parlar? - No ho sé – respongué la sirena -, no tinc nom. - Què no saps què ets? – inquirí amb sorna. - Una sirena – amb agror al cor. - Doncs fuig de mi si no vols una etzibada. - No puc – li digué esgarrifada -, no sé nedar. - Com que no saps nedar? Tot peix en sap! - Poc després de néixer la mare fou abatuda per un arpó. Ella, qui m’havia d’estimar, mai no em a poder ensenyar a nedar – el maleït corrent apropar més a la sirena al soldat. - Atura’t – enlairant més l’escut. - No em facis mal, no porto armes. - I la música? A més d’un heu entabanat amb els vostres acords. - En el meu cas mai no ha estat així. - I Ulisses, què me’n dius? - Et creus tota la mitologia que has llegit? - No puc refiar-me de ningú, i menys de tu, una sireniua plena d’encanteris – Sireniua, que dolç li resultà aquell mot despectiu. - Soldat – xisclà -, abans de matar-me, diguem com et dius? - Els soldats no tenim nom. - Per què? - Perquè som uniformes, perquè la individualitat es troba per dessota del grup. - I si jo et poso un nom? - Ja n’hi ha prou – enlairant ara l’espasa. - Atura’t! Te l’he vist a l’interior. Per un moment el guerrer es va veure desproveït, vulnerable, nu. Sense perdre de vista a la sirena, va recular d’esquenes direcció a la platja. Ja allunyat, la sirena inicià un càntic, una vella melodia de remors de sorra i onades, d’acords sense lletra perceptible, de mormols fantasmagòrics. S’inspirava repetint de manera confusa la paraula que acabava d’escoltar. Sense adonar-se el soldat havia fet el regal més preuat a una sirena, un nom, Sireniua. Ell, encara guarit darrere el seu escut, s’allunyava d’ella mentre es defensava dels cants que li podien fer perdre tota independència, lluita en va, la música era innòcua, era guaridora. No es donaren més trobades com aquella, el soldat tenia por de perdre el control i la sirena la vida. Ambdues parts ocupaven extrems oposats de la badia quan el militar baixava a nedar. Tot i així quelcom havia alterat l’equilibri del passat. Prova d’això era que cada nit es repetia un fet. De la foscor es desfilava una trama i un ordit de notes, la cantilena que el soldat va escoltar el dia de l’encontre amb ella. Sireniua cantava un i altre vegada el seu nom. Amb aquell bateig se sentia diferent, nova, valenta. Sabia que amb nom les sirenes podien aprendre el que sense els hi era prohibit. Es decidí, ho provaria. Si intents anteriors havien fracassat, ara combinaria nous mètodes, el cant i el seu nom. La melodia li indicava el compàs regular dels moviments a seguir, el nom la identitat per governar-se a si mateixa. Com tot, i a l’inici, foren intents barroers i mancats d’harmonia, però amb el pas de les solellades el traç va anar fent-se rítmic, elegant i sinusoidal, la sirena nedava com el dofí més juganer. Ella que sempre s’havia vist esclava de Saborella, ara es veia amb nous horitzons a la vista. Sireniua s’havia forjat el seu nom per sempre més. El soldat no n’estava absent dels progressos ondulatoris de na Sireniua, prou la guaitava des de la torre, - ves, fins i tot em fa certa companyia -, li passà pel cap. Però li pesava massa l’armadura, l’escut i l’espasa per poder alliberar-se dels seus prejudicis, massa ferralla de defensa durant massa anys de guerra. Mai més va apropar-se a aquella sílfide d’escames lluents i de voluptuoses formes femenines. Un matí ennuvolat i de cel baix, l’onatge semblava enfadat, de ventre remogut, d’aigües punxegudes. El mercenari s’alertà. Amb la sospita de sarraïns pels voltants va mirar i remirar per tota la badia però res, ni rastre enemic, sols la buidor deixada pel silenci que no sabia percebre. Cap al migdia, encara gris, i sense pirates per la costa, va decidir avançar la remullada del vespre, tot per tonificar el cos de la tensió matinal. Unes lleugeres gotes de pluja li feren repensar el bany, però era massa soldat per témer unes fines guspires. A baix a la platja s’adonà d’un altre fet, del fet, Sireniua no hi era, - potser s’ha ofegat -, argumentà per després afegí, - ves, tot just aprenia a nedar -. I posar el peu a l’aigua amb ensurt de les conseqüències, la fredor inundava el líquid, millor dit, la gelor el glaçava. De cop se’n desdigué del bany - podria ser que aquella bèstia escalfés l’aigua? -. Frustrat va decidir fer un tomb per la badia de Saborella, una mitja lluna que lliscava com una falç per la Mediterrània, una falç sobre el seu destí. Les guspires passaren a pluja i les onades saltironaven al seu voltant, escuma marina, llàgrimes de sabó, al fons, entremig de les aigües enfadades, els illots espigats de l’escull suportaven l’embat de centenars d’esquitxos, quina estranya mar aquell dia. El contrallum de l’oceà amb aquelles roques perfilava un teatre natural d’ombres xineses. Es relaxà, una onada li remullar l’armadura, - tant se val -, però l’aigua de Saborella havia perdut la seva identitat. Un segon esquitx li engaltà la novetat a la boca. Va pensar que era la precipitació però no, el ruixim era marí. No se’n sabia avenir, es llepar els llavis i es sorprengué. Amb un gest incrèdul i nerviós va acotar-se per comprovar el que pensava impossible. Primer va posar el dit a l’aigua per passar-lo a la llengua. Corprès va agafar amb ambdues mans grans grapats d’aigua per emportar-se’ls a la boca, exclamà - l’aigua de la badia és dolça -. Com posseït pel diable va ascendir com un llamp les escales que conduïen a la torre. El xiu-xiu de la pluja anava humitejant les seves ferralles amb un jo absent a la mullena. La platja anava quedant enrere estirant una corda imaginària i elàstica entre el lloc i ell. A cada metre més mal sentia. Dalt de tot, i amb la respiració a batzegades, va asseure’s d’esquena a la badia per raonar tot allò. No va poder més i sense cap causa, li vingueren desigs de pertànyer al mar, de romandre per sempre allí, li vingueren unes ganes irrefrenables de plorar desconsoladament. Allò era ridícul, de boig, d’humà. Sentia una por iracunda, una suor freda, un ventre girat amb tremolors als ossos, fins i tot un intens dolor als músculs i molts ressons de víctimes al cap. Havia de trobar una solució al seu esclat de nervis i va decidir centrar-se en el paisatge per recuperar la serenor. Però allò fou en va, altre cop va sobrevenir aquella maleïda sensació, la del pànic intern. Què redimonis li estava passant? Potser la terra tan defensada, potser les guerres de tants anys, potser els remordiments de tants morts observant-lo. S’havia passat dècades batallant per arreu, cada cop més lluny, cada cop amb enemics més inhòspits però ara tot just despertava del malson. Encara que assolís els confins més desconeguts del món, encara que donés la volta al món no se’n podia escapar, ella donava el tomb amb ell, vivia darrere la seva esquena i no se la podia extirpar. S’hi va girar, s’hi va enfrontar, la va desafiar. Des de l’alçada i davant la badia se n’adonà, ara ja la veia, la tenia al davant seu mirant-lo altivament, observant-lo com una bèstia ferotge, com un enemic gegantí, era la seva gran i pesarosa solitud. El guerrer va aclucar les parpelles esperant, desitjant que la pluja minvés i el cel s’obrís al sol. De sobte va vessar una llàgrima per la galta, la va tastar, la llengua li digué que salada, una altra en venia al darrere, i una altra, i una altra. Els ulls se li ompliren de llànties, moltes, olioses, denses candeles de cera. Es va preguntar quan havia estat l’últim cop, l’últim moment que havia plorat amb tanta tristesa estranya i fugissera. La resposta fou tallant com un rascler, quan era nen. No ho volia reconèixer però el seu aïllament de mercenari de tants anys el feia llagrimejar sense consol dalt de l’esvoranc de Saborella. De sobte va entendre què li passava, quina classe d’absència era aquella que sentia. Des d’aquell espai buit del seu endins va comprendre els seus plors. Que obvi tot en aquell instant. Una remor de veles i mots en àrab s’escoltà darrere l’escull. El guerrer enlairà la vista i deixà de plorar. Setmanes més tard arribà a Saborella un escamot de soldats per saber de l’errada. Els sarraïns havien arrasat un parell de pobles litorals i la torre no els havia alertat, revenges dels uns contra els altres que mai finaven. Buscaren el responsable del destacament però res d’ell en trobaren, sols al final del dia, i mig colgat per la sorra, descobriren armadura, escut i espasa, d’ell res més. Amb l’esforç s’és independent, sols cal abandonar el llast imposat. Ell havia marxat per saber també el seu nom, el que Sireniua li havia vist al cor. Ara Saborella havia perdut tota essència, tot topònim, Saborella ja no oferia sabor a sal, ja no emanava sabor a ella.