“LA MEVA MIRADA CANINA”
David Rabadà i Vives
Sols mirar-la ja va fer un gest esquiu. Òbviament jo l’havia observat de reüll
més d’un cop i ella s’havia adonat defugint la llança dels meus ulls. Potser pensant
que anar en un vagó de metro no resultava ser el lloc ideal per a congeniar,
simplement va abaixar el cap tot dissimulant i guaitant el terra. Però jo, tossut i
sorrut de mi, havia decidit encarar-m’hi i provar aquell joc del contacte visual a
distància per a veure què passava aquest cop. Així doncs, i ara sense cap mena de
dissimulació, li vaig engaltar els meus dos ulls esperant resposta simètrica. La
reacció fou òbvia i ella va acotar el musell evitant de nou la meva descarada intenció
tot i que, i per un moment, va enlairar les celles per tal de dirigir-me, i durant un
instant que gairebé vaig imaginar, una mirada furtiva on vaig pensar, ja està, ara sí
que m’ha volgut veure. Quan dos es miren directament els ulls es reconeixen i
s’accepten la identitat, es diuen l’un a l’altre, et veig, et deixo existir, si més no
durant el reflex que el pont visual roman en l’aire. Malauradament, i quan el contrari
desvia l’iris tallant de soca-arrel aquell fill imperceptible de connexió, et condemna a
la frustració i al desig pidolaire de tornar a captar l’atenció perduda. I aquell era el
meu cas en aquell joc tants cops repetit en el viatge de metro a la meva avorrida
feina. Sempre patia per si la meva víctima baixaria a la següent parada, però aquell
dia la meva diana experimental semblava seguir-me en la partida. I del cert que de
sobte em va engaltar una mirada i bordant va dir-me que s’acomiadava
definitivament de mi, que qui era jo per haver-la mirat d’aquella manera insultant.
Lògicament ella sabia que havia de baixar en aquella andana tot enviant-me a
pastar fang amb modals esquerps i contundents. S’obriren les portes i darrera del
seu amo va seguir aquella gossa salsitxa.
