MEN AS ATRUA (Teatre Llantiol)

Obra de monólogos propios y originales en donde Jordi Galo, Xavier Castells y Dani Escarrá comienzan fríos pero llevan al público al máximo clímax del humor, de la carcajada y de la hilaridad. Con mezclas del absurdo, no faltan alusiones crudas, desgarrantes y reales en contra los poderes de hoy en día, la banca y algunos políticos. Pero huyendo de tópicos y preocupaciones relamidas, este trío de actores transporta al público hasta la evasión total de la realidad creando espacios y mundos imaginarios sólo a través del arte de la palabra. Bajo sus máscaras de niños traviesos hilvanan en el negro de las bambalinas todo un universo de luces y colores. Rompiendo a menudo el muro entre escenario y público, arrastran a los asistentes hasta la propia actuación. Con un inmensa capacidad de improvisación, el humor, siempre inteligente, y el amor, de una ex, surgen por entre sus guiones. Obra recomendable para todos los públicos, menos para políticos mediocres, no pillaran los gags (Barcelona, Teatre Llantiol, 25/03/2014).

JESÚS APROXOMACIÓN HISTÓRICA José Antonio Pagola

Ensayo historiográfico serio, preciso y con buenos conocimientos bíblicos sobre la vida Jesús. Pagola logra aquí argumentar con datos firmes visiones que se alejan de las interpretaciones ortodoxas. Resulta innegable que el autor levanta ciertas polémicas al denunciar muchos añadidos y elaboraciones posteriores en los Evangelios, hechos sí escritos pero que no fueron hechos históricos. De todas formas el libro es más producto de la fe cristiana que de los hechos que debieron suceder. Pagola escribe más para los cristianos críticos, pero en el fondo muy cristianos, que para los curiosos, creyentes o no, de la historia. La fe cristiana del autor y su amor a Jesús, salen una y otra vez por el libro enmascarando el propósito del mismo, explicar los hechos reales. A menudo este estilo lleva al autor a afirmar lo que él desea que hubiera sucedido pero que en absoluto sabemos (página 52 por ejemplo). La creación paulina de un Jesús de la paz y de la misericordia que escondió el Yesouà judío y antisistema casi no aparecen en el texto. El autor ofrece datos históricos contrastados de alta calidad, pero de vez en cuando surge su deseo de amor a Jesús para llenar páginas y más páginas sobre qué sentía, deseaba y pensaba el nazareno, algo difícil de asegurar bajo las pruebas históricas. En este sentido el autor repite y repite tales afirmaciones hasta convencer al lector de sus deseos sobre un Jesús mágico, curador y hasta adivino. Incluso algunas traducciones del griego de los Evangelios son tendenciosas ya que explica el verdadero vocablo pero luego no lo utiliza en el resto del libro (Imperio de Dios en lugar de Reino de Dios, por ejemplo). A menudo indica que ciertos hechos evangélicos probablemente no sucedieron pero se decanta por indicar que hay que considerarlos cercanos a la verdad, es decir, se casa con lo que quiere creer aunque los datos le digan lo contrario (pág. 201 y 232 por ejemplo). De hecho Pagola no para de insistir en los pies de página que tal u otro pasaje del Evangelio fue una construcción y un añadido de los primeros cristianos o de los mismos evangelistas, y aún así luego afirma que lo escrito y afirmado por Jesús en tales párrafos sería aproximadamente lo realmente cierto. Cabe añadir que deja como taxativos e indiscutibles hechos mágicos como milagros, curaciones y exorcismos de Jesús (página 320 por ejemplo). En todo el libro no se citan las influencias de cuentos egipcios que jalonaron los escritos de los evangelistas, algo que conlleva un volumen todavía mayor de construcciones y añadidos a la vida de Jesús. Cabe reconocer no obstante que Pagola rompe con muchas interpretaciones clásicas de la cristiandad mundial mostrando un Jesús antisistema, contrario a los ricos de su época y opuesto al sistema de poder del momento, pero todo ello bajo el barniz de la fe y del Jesús santo y misericordioso. En fin, un gran paso en la historiografía de Cristo pero con demasiado peso de la fe en todo ello.

EL NAIXEMENT D’UNA ILLA, MENORCA de Joan Rosell i Carme Llompart

EL NAIXEMENT D’UNA ILLA, MENORCA de Joan Rosell i Carme Llompart, és un recorregut geològic per l’illa de Menorca dirigit a neòfits emprant un llenguatge planer i entenedor. S’explica la història geològica de l’illa amb gran destresa didàctica. Ple de detalls geogràfics i geològics, esdevé un llibre idoni com a guia turística que permet visitar l’illa tant des del vessant paisatgístic com del geològic. Potser el personatge d’en Xec hi sobra a canvi d’una bibliografia que no es veu per enlloc. Això fa que geòlegs importants com Francesc Calvet o Antoni Obrador no se’ls faci honor, havent estat ells i altres, pioners en moltes de les troballes de l’illa, i que el mèrit sembli que sols sigui dels autors de la guia geoturística. Qui sap si assumptes d’ego i ganes de fer ombra formen part del rerafons d’aquest llibre (Menorca, 31-12-2013)

LA CONJURA DE LOS CORRUPTOS de Ramon Miravitllas

Ensayo de denuncia política de un Estado, el español, sin estado de derecho para los votantes pero con muchos privilegios para los dirigentes. De ágil ritmo de lectura, repleto de datos y detalles contrastados, expone la verdad de la corrupción política española en donde la realidad es una y la justicia una utopía. Es obvio en todo el libro que Ramon Miravitllas se ha dedicado de lleno a su profesión, el periodismo. Con todo, el relleno de información y detalles es tan arduo, que a menudo las subordinadas se confunden y obligan a una segunda o tercera lectura de los párrafos para comprender los detalles de los corruptos, protagonistas que hallan su presencia en casi todos los partidos políticos, líderes del Gobierno dispuestos a ofrecer favores a inversores y empresarios sedientos de negocio, simbiosis lucrativas a cambio de dinero negro por permisos, derechos y licencias en obras y contratos. En fin, unos, los políticos, cobran para si mismos o para financiar el partido, mientras los otros, grandes empresarios, reciben carta libre para ejecutar negocios con el dinero público a expensas de quedar protegidos de jueces y tribunales. Indultos, cambios de leyes y hasta manipulación de letrados para financiar partidos, enriquecer a particulares y robar a los votantes su derecho a la democracia, una mafia moderna revestida de legalidad que nada tiene que envidiar a dictaduras y señores feudales, unas mafias legales que se rinden pleitesía y respeto mutuamente. Mientras nadie dice nada, ningún partido político denuncia a su oposición bajo el pacto de víboras que los une. PP, PSOE y PSC los más corruptos, UDC bajo graves sospechas, CiU algunas anomalías, y ERC, los Verdes, la CUP, C’s y UPyD supuestamente sanos (Menorca, 28-12-13).

LA FAMILIA IRREAL PER TV3

Toda obra teatral conlleva una puesta en escena y un mensaje. La Familia Irreal que se está representando en el teatro Victoria de Barcelona, y que fue emitida por TV3 el pasado 6 de enero de 2014, no puede mostrar un recado más claro, ¿qué pinta nuestra carísima, improductiva y hasta corrupta familia borbónica en un contexto tan lacerante y sangrante de crisis económica? Con humor, descaro y alta calidad teatral la Familia Irreal denuncia lo que en un pasado hacían los trovadores cuando toda Europa tenía sus monarquías, los tiempos medievales. Hoy en día los estados más europeos y modernos prescinden de ellas, o en todo caso, no las mantienen con el dinero público. No es de extrañar que La Familia Irreal critique lo anterior más otra larga retadilla de hechos como los tejemanejes de Urdangarín, la reciente imputación de la infanta Cristina, las adicciones de Marichalar, la limitada infanta Elena, la ambición de Leticia, la falta de sangre del príncipe, la desigualad entre pueblo y casa real, las cacerías reales de elefantes, los caros privilegios borbónicos amparados por nuestra Constitución, el origen franquista de la actual reinstauración borbónica, las múltiples amantes del Rey y los cuernos de la reina Sofía. En fin, que la obra no deja títere con cabeza, toda una hazaña dado que según nuestra Constitución, aún de 1978, nadie puede, bajo pena de cárcel, criticar la figura monárquica. Ahora La Familia Irreal ya lleva más de 100 funciones sin que el Estado ni la Monarquía hayan amenazado la obra, ¿será que la han pifiado tanto que ya no se atreven a encerrar a los trovadores de hoy en día? En resumen, abstenerse de ver La Familia Irreal los muy monárquicos y los más franquistas, no sea que vayan a verse en escena.

CLÍO Y LAS AULAS: Ensayo sobre Educación e Historia Enrique Moradiellos

La primera parte del libro es una crítica lógica, histórica y fundamentada en hechos pasados y actuales de la pedagogía teórica que comportó reformas tipo LOGSE en Estados Unidos, Canadá, Francia, Suecia y España, y que hoy en día se extiende por América latina, un corolario de pruebas irrefutables que deshacen los pies de barro de una mal comprendida pedagogía constructivista. La segunda parte describe con todo detalle la historia de la historia, el camino que esta disciplina ha recorrido para descifrar el pasado de los humanos en donde el método resulta su talón de Aquiles, un método que debe alcanzar la objetividad desde las fuentes originales evitando las interpretaciones de segundos autores bajo sus inevitables prejuicios que entierran todo intento de impartir una educación real y objetiva. Ambas partes amagan una crítica mordaz hacia las pedagogías tóxicas que han llevado a la educación española a olvidar su pasado creando una generación carne de prejuicios y manipulaciones. (Barcelona, 17-12-2013)

SER A L’ESCOLA Helena Esteve, Ruth Galve i Lluís Ylla

Ser a l’Escola és un llibre dens i regalat en detalls que proposa treballar més l’interior espiritual de l’individu per millorar l’educació. Tot i que a l’escola se li deriven massa sovint obligacions que la societat ja no sap fer, els autors, i amb summa humilitat, proposen que el món interior sigui un nou element a incorporar als nostres centres. Admeten, i amb valentia, que tenen por de voler proposar una moda, com tantes n’han passat per les nostres escoles, sense una garantia clara de millora educativa. Altre cop, i amb sinceritat digne de lloança, reconeixen que encara no tenen dades ni estudis que demostrin millores acadèmiques, morals i professionals amb la praxis del món interior a les aules. En algun moment parlen de religió com exemple d’aquest viatge a l’interior, tot que es desvinculen de qualsevol fe en concret, però sí conviden a fer que els nostres estudiants meditin, dialoguin i s’escoltin el seu interior en certs espais de l’horari lectiu. Potser, i en el fons, volen reintroduir una sensibilitat religiosa dins els continguts curriculars de l’ensenyament (pàg. 50, 51, 75 i 76), però per no ser titllats de dogmàtics, utilitzen la metàfora del món interior com a nova i renovada adaptació d’una religió que ha minvat considerablement en la nostra actualitat escolar i que s’ha diversificat davant la forta immigració pel nostre territori. En aquest sentit, i de manera sàvia, eviten molt sovint el concepte ànima tot i que el fet religiós ja s’albira en el pròleg del llibre on el periodista Antoni Puigverd afirma que els científics han estat els enterradors de Déu (pàg. 30), una opinió que molts científics i filòsofs neguen dient que la ciència ha estat la gran desenterradora de l’home. Ambdues són opinions on uns defensen el món interior, el previ a la religiositat, i uns altres el món extern, l’immediat de la matèria. Tot plegat l’etern conflicte entre un Jesús defensant la fe i un Tomás tocant la nafra. Aquí els autors exposen que la ciència no esdevé l’únic camí per a la veritat real, que aquesta ciència avui es troba fatigada i que la psicologia i el món interior poden esdevenir la ciència real de l’ànima (pàg. 78), assumptes que de base toquen el moll de l’ós dels conceptes. Per una banda pel fet que l’ànima no és ciència, no es demostrable, se sent, i per l’altra pel fet que la psicologia, al no posseir un paradigma central, esdevé un conjunt de coneixements però no una ciència estrictament dita. Cal aclarir aquí que la Física amb la Relativitat, la Biologia amb el Neodarwinisme, la Geologia amb la Tectònica de Plaques i la Química amb la Taula dels Elements Periòdics són ciències com a tal al posseir un paradigma o teoria central que tot expert en cadascuna hi combrega. Per desgràcia, la visió difusa que dels coneixements científics perceben els autor, afebleix els arguments elegants i profunds del llibre. Per exemple, en un moment del text (pàg. 81), els autors afirmen que el temps cronològic sempre ha transcorregut a la mateixa velocitat, quelcom contradictori amb la Relativitat que fa que funcionin els nostres GPS i amb el mateix concepte de velocitat que conté el temps en la seva definició (V=E/T). Una definició no pot contenir el concepte a definir ja que acaba sent un pensament circular, un peix que es mossega la cua, o com es diu en filosofia, una tautologia. Un triangle no pot definir-se com una figura triangular perquè una figura triangular és el propi triangle. Així doncs, el llibre no acaba de delimitar clarament la frontera entre el bo de la ciència i el bo de la fe. Molt sovint, i sota aquesta boira conceptual, l’assaig esdevé, tot i que força elegant, un pèl enrevessat, la qual cosa ofereix una lectura complicada d’entendre a la primera. Aquest fet ja el va assenyalar el M.H. Jordi Pujol quan va presentar el llibre el 14 de Novembre en el Centre d’Estudis que porta el seu nom, tot insistint que el text era molt interessant per a la nostra escola. Així doncs el concepte de món interior, eix vertebral de tot el llibre, no queda ni clar ni definit deixant que el lector se’n faci una idea intuïtiva, quelcom que recorda el llenguatge paracientífic i metafísic de molts corrents religiosos. Aquests elaboren una estratègia massa repetida, busquen els buits que encara posseeix la ciència per instal·lar-s’hi i declarar-se elles com la veritat superior. Exemples d’això en són la fe Baha’i, els testimonis de Yeovà i els Creacionistes, ara autoanomenats del disseny intel·ligent. En resum, Ser a l’Escola presenta molt bones idees educatives però no troba un fonament ferm on arrelar els seus conceptes. Ens proposa que cal deixar que la creativitat del propi alumne, sense ciència pel mig, trobi i treballi aquest món interior que tant s’ha perdut. Admeten els autors que aquest llibre no és un manual de praxis per aplicar a l’aula, sols una reflexió al respecte del què fer sense explicar encara detalladament com fer-ho. Tot plegat un llibre deliciós i profund que dona molt bones idees per a intervencions a les tutories i que convida a la reflexió en el silenci, la concentració i l’esforç d’un mateix per tal de millorar com a persona, fita la qual consta en tota educació ben fonamentada i que les nostres escoles sovint ja treballen en tutories, redaccions i orientacions a l’aula. Com sempre, tot és millorable. (Barcelona, 13-12-2013)

VICTUS Albert Sánchez Piñol

Novel·la històrica força objectiva d’inici intens, penetrant i brutal. Redacció sincera, sense embuts, amb alguns tocs ben situats de sorna i ironia a l’estil Eduardo Mendoza. Molt bon ritme de lectura gràcies a una sintaxi àgil i sense sofisticacions gongorianes, i gràcies també a un vocabulari adient sense complicacions extremes. La bona documentació històrica confereixen al text un realisme punyent tot i la gegantina creativitat introduïda, una imaginació lògica, imprevisible i molt ben encaixada amb els fets històrics. En conjunt, l’equilibri entre fets i estil regalen a la novel·la el que tot lector desitja, el plaer de llegir més un intens fer pensar. En aquest sentit, i en molts moments, el guió emet aromes d’actualitat política on la nombrosa púrria pateix el pitjor mentre una minoria política es troba massa distreta defensant paraules allunyades del poble. Des del 1714 fins avui dia tot ha canviat per tal que res canviï. En aquest sentit, l’autor, tot i ser català, no cau en cap maniqueisme entre bons i dolents, entre castellans i catalans, no, no ho fa pas deixant que els fets descriguin les virtuts i les baixeses d’uns i altres personatges. La desfeta de l’11 de setembre de 1714 no fou un combat entre bons i dolents, sols esdevingué una derrota engendrada pels gegantins interessos que les corones europees ensumaven, bavejaven i conspiraven. Catalunya n’era la més ingènua de les parts. En conjunt, la novel·la de l’Albert Sánchez Piñol assoleix un excel·lent equilibri entre forma i continguts, tot i que un pèl pobre de vocabulari, omple aquesta mancança amb una riquesa extensa de detalls ben enllaçats on lògica i imaginació creen personatges reals, empàtics i molt creïbles. El final és d’una durada adient, desenllaç humà i de gran intensitat emocional per al lector (Doha, Qatar, 13-07-2013)

LA EVOLUCIÓN SIN SENTIDO (Eudald Carbonell y Jordi Agustí)

El pasado 7 de junio de 2013 fue presentado un ensayo sobre evolución titulado La Evolución sin Sentido, un libro fruto de las opiniones de dos conocidos paleontólogos, Eudald Carbonell y Jordi Agustí. El trabajo utiliza muchas de las ideas que Darwin publicó en El Origen de las Especies para extenderlas en la evolución biológica y cultural de los humanos. De todas formas ciertas afirmaciones de los autores parecen resultar más bien suposiciones que no argumentos científicos fundamentados con datos taxativos. Hablan por ejemplo que la evolución cultural humana ha progresado sin proponérselo, algo paradoxal si atendemos a la gran capacidad de previsión y programación de la humanidad en todo su futuro. Afirman que la complejidad social actualmente alcanzada nos hace más vulnerables, concepto muy ambiguo ante la diversidad de estrategias evolutivas, complejas o no, que han tenido éxito en uno u otro extremo durante más de 4.000 millones de años de vida terrestre. Añade Agustí que los prehistoriadores somos profetas del pasado, no del futuro, afirmación en donde el autor confunde los conceptos ya que las profecías siempre se refieren a lo venidero, y no a indagar lo que ocurrió observando objetivamente los restos arqueológicos. Ante el futuro, profético o no, Carbonell agrega que se muestra escéptico sobre la capacidad de los humanos de influir en su destino, algo que 200.000 años de existencia de Homo sapiens en el planeta contradicen. Insisten ambos autores en la obviedad que nuestra especie camina hacia la incertidumbre, algo que le ocurre a todo el cosmos ya que por ahora el futuro no es previsible y todas las especies evolucionan gracias a esa incertidumbre, el azar y la variabilidad genética. Y terminan con un mensaje apocalíptico muy clásico y repetido, que el hombre destruyendo el planeta se destruirá a si mismo, algo nuevamente incierto al pertenecer al futuro y que los autores afirman no saber cuando ocurrirá, aunque Carbonell da una solución, que sólo a partir del conocimiento compartido podremos afrontar nuestro futuro, algo que hace tiempo hacemos en escuelas, universidades e incluso por Internet. Añade Carbonell a lo anterior, y como ideas suyas, filosofías que hace siglos cristianos y budistas practican, la solidaridad de todos entre todos en contra del egoísmo humano para así evitar el Apocalipsis venidero. En este sentido Carbonell, como arqueólogo y no como biólogo, se extralimita al decir que somos monos con tecnología humana, concepto erróneo ya que mono no es un término científico, somos primates. En fin, la mezcla de biología, historia, etnología y teorías económicas les lleva a concluir que si los humanos queremos sobrevivir debemos sustituir el azar de la evolución por la lógica, que sin tomar las riendas de nuestra biología nos veremos abocados a una crisis peor que la actual. En cierta forma alguien podría interpretar que defienden la eugenesia y la clonación de unos humanos elegidos, algo muy delicado y alejado en un ensayo científico.

Jesús vivió y murió en Cachemira por Andreas Faber-Kaiser

Según Andreas Faber-Kaiser, a finales de 1887 el viajero Nikolai Notovitch halló en la lamasería de Hemis en Ladakh entre Cachemira y Tíbet, una serie de manuscritos en donde se narraba el primer viaje de Jesús a Cachemira a la edad de dieciocho años. Allí aprendió de los monjes muchos conocimientos. Añadía a aquello que el nazareno estuvo en Benarés estudiando textos budistas, hinduistas y demás creando un fuerte debate al respecto. Ante toda aquella información Andreas sostenía que un tal Jus Chasaf, Jesús, superó el martirio de la cruz, volvió a su Cachemira adoptiva y residió allí hasta el día de su muerte, o al menos así lo dejó por escrito Andreas en Jesús vivió y murió en Cachemira. De hecho, muchas lamaserías han guardado textos que pertenecen a los evangelios apócrifos y a las doce tribus de Israel diseminadas tras la diáspora persa, tribus que dejaron sus descendientes entre Pakistán y el norte de la India a decir por tres razones: los textos de las lamaserías, las toponimias regionales y las coincidencias lingüísticas entre el hebreo y muchas de las lenguas orientales. Las tribus perdidas de Israel dejaron su huella por Oriente Próximo pero no por ello debemos creer que Jus Chasaf fuera el nazareno que Andreas afirmaba en su libro. Quizás algunas primitivas comunidades cristianas en China redactaron tales manuscritos en épocas muy antiguas para ser registradas y guardadas por monjes tibetanos e indios. Esos fueron los textos que halló Notovitch que luego Andreas trabajó en sus ensayos. En tal caso jamás fueron textos originales en épocas de Jesús sino reelaboraciones posteriores por los cristianos que no conocieron al nazareno. A pesar de ciertas concomitancias entre los judíos y ciertas poblaciones de Oriente, y a pesar de otras casualidades entre Jesús y una tumba en la ciudad de Srinagar en Cachemira, en el ensayo de Andreas no se encuentran pruebas que el nazareno fuera ese Jus Chasaf. Es más, los manuscritos que utiliza el autor, y encontrados por Notovitch, muestran ciertos elementos que indicarían que su autoría fue posterior a las enseñanzas de ese tal Jesús. Por un lado sale la palabra pecado, algo muy posterior a los Evangelios ya que en las copias del siglo I en griego consta el vocablo falta. Por otro lado, el Jesús que transcriben aquellos manuscritos era un total príncipe de la paz surgido tras los primeros Evangelios canónicos. En resumidas cuentas, sin datación de los mismos y con contaminaciones posteriores, jamás pudieron indicar la biografía de Jesús a inicios del siglo I como Andreas pretendió. Bajo el sentido común, y después de una lectura atenta del libro, el autor demuestra un ego muy fuerte al explicar en todo momento sus méritos y éxitos denunciando a quienes le criticaron o difamaron. El texto, sin una estructura clara, se halla a rebosar de mucha paja con un abuso excesivo de fragmentos de otros escritores que dilucidan poco y que no llegan claramente al puerto encomendado, de hecho el autor se alarga innecesariamente en detalles donde se esconden los puntos débiles de sus teorías, signo que no puede demostrar nada taxativo. En los textos añadidos como prístinos del nazareno surge un Jesús que se afirma hijo de virgen, y como hemos visto la palabra virgen fue un error de traducción (Lucas 1, 27). El nazareno jamás pudo afirmar de si mismo uno de los mitos posteriores al siglo I d. C. más difundidos, el de la virgen María. Por otro lado, el estilo sensacionalista de Andreas más la repetición continua de los indicios hasta convertirlos en verdad, restan mucha credibilidad al ensayo. Si Jesús vivió y murió en Cachemira se necesitarán mejores trabajos que el de Andreas.

JESÚS 3000 AÑOS ANTES DE CRISTO Claude-Brigitte Carcenac

Ensayo preciso, detallado y académico que argumenta que el Nuevo Testamento fue sobretodo construido a partir de plagios, imitaciones y paralelismos de cuentos y mitos del antiguo Egipto. El gran volumen de detalles e informaciones, fruto de una tesis doctoral previa, ofrecen una lectura densa y argumentada. Las similitudes entre el faraón y Jesús son abrumadoras por lo que el autor propone que los evangelistas redactaron la mayoría de libros del Nuevo Testamento bajo el influjo de la antigua religión egipcia. Lo que queda claro, y dados los grandes errores de los evangelistas en sus redacciones, es que éstos apenas conocían el territorio y la cultura judía por donde se movió Jesús. A falta de testimonios vivos sobre Jesús a mediados y finales del siglo I, los evangelistas recurrieron a los mitos, cuentos y tradiciones, muchos egipcios, para rellenar los extensos vacíos de la biografía del nazareno. Podría hasta alguno argumentar que Jesús resultó ser una invención histórica, ¿algún racionalista se apunta?

CONTES John Cheever

Seguit de contes breus de contingut natural, dolç i d’intriga suau que sempre van saltironant sobre el rerafons familiar. El concepte de llar estable, monogàmia i ortodòxia es trasllueix contínuament durant l’obra producte del seu context americà dels setanta. Els finals de les històries esdevenen naturals sense forçar les trames que s’hi elaboren pel que sovint manca la sorpresa. D’un estil que la traducció al català no encerta (Proa edicions, 2007), on el traductor abusa del “va + infinitiu” i molt sovint no busca sinònims adients deixant el text ple de redundàncies. Tot plegat regala a la lectura una monotonia, tonada i cantarella que de ben segur l’anglès original no reprodueix. Respecte a les trames que l’autor treballa, sovint es repeteix el de la família amb una il·lusió per alguna cosa, fet que acaba xocant amb la realitat sempre frustrant, moment que l’autor aprofita per fer-hi aparèixer una segona trama de menor calliure. En conjunt és una obra entretinguda, creativa i original en personatges i situacions, però mancada de finals que sorprenguin, ans al contrari, esdevenen històries molt naturals, reals i creïbles amb pocs sotracs importants. Un conjunt de relats aptes per a tranquils, neutre per a ansiosos.

LES TERRES PROMESES Joan Barril

Narrativa de bon estil, de fàcil lectura i d’idees elegants i creatives. L’autor es passeja entre un passat proper a la revolució cubana del 1958, i un futur actual que anirà desgranant amb lentitud els fets que pateix el protagonista, dues històries paral·leles que sovint, de tan semblants, es confonen. De trama inicial confusa i lenta, pàgina a pàgina, capítol a capítol, va construint el dilema que ha d’afrontar el protagonista del present amb connexions amb el del passat. Una tempesta els barra la sortida del tròpic en un aeroport, però aquest mateix temporal esdevé la terra promesa per a descobrir dona, amor i fortuna. Diferents interlocutors van explicant les seves vivències, pel que el compàs de la narrativa és tallat un i altre cop marcant un ritme desigual. El desenllaç és doble, la història del passat tanca clarament amb la revolució cubana, i l’actual queda obert amb un possible enamorament i un maletí ple de diners.

CONTACT Carl Sagan

Carl Sagan, ben conegut com presentador de la sèrie científica Cosmos, aquí ens delecta amb una novel·la sobre la possibilitat de connectar amb extraterrestres. Aquesta història sobre l’etern debat entre fe i empirisme, entre religió i ciència, entre percepcions i realitats, treballa de manera creïble i molt ben documentada la possible rebuda de radiotransmissions per part d’una intel·ligència externa a la terrestre i humana. La foguera de les vanitats que això podria encendre es descrita i criticada amb intensitat per l’autor. Com sempre la mediocritat o la maldat dels poders semblen guanyar la partida a les veus versades i amb ànsies de bondat dels manats. Aquí és on l’escriptor, tot i ser la narrativa una història de ciència-ficció, aconsegueix que aquesta esdevingui real i creïble gràcies al domini de la documentació i a la proximitat de les xacres humanes aquí descrites. Oferint més realisme, en Carl Sagan descriu amb precisió l’antic projecte SETI de la NASA. Amb cert estil comercial de Best Seller, l’autor situa correctament presentació, desenvolupament i desenllaç amb un sèrie de nusos ben encertats. Novel·la de lectura àgil, fàcil i distreta que regala al lector coneixements per on passen els fets. Tot i així, el final guarda certa sorpresa per als molt matemàtics.

EL NAVEGANTE Morris West

Història sobre la supervivència i les relacions humanes quan els recursos es limiten a una illa. Els grans autors aconsegueixen que les històries de ficció esdevinguin gairebé reals i molt creïbles gràcies al domini de la documentació. En aquest cas Morris West s’ha documentat de manera extrema sobre el context dels navegants polinesis, obsessió d’un dels protagonistes. Aquest fet portarà a aquest i a una colla de coneguts seus a esdevenir navegants i nàufrags de si mateixos. D’estil comercial al més pur Best Seller, en Morris West coneix bé la tècnica de situar els nusos on cal equilibrant correctament presentació, desenvolupament i desenllaç de la narrativa. Novel·la, per tant, de lectura àgil, fàcil i distreta que regala al lector coneixements per on passen els fets.

JUGADA MAESTRA Morris West

Els grans autors aconsegueixen que les històries de ficció esdevinguin gairebé històriques i molt creïbles gràcies al domini de la documentació. En aquest cas Morris West s’ha documentat de manera extrema sobre el context artístic del segle XVI i de l’actual en falsificacions, tràfic il·legal i venda de les obres d’art. D’estil comercial al més pur Best Seller en Morris West coneix bé la tècnica de situar els nusos on cal equilibrant correctament presentació, desenvolupament i desenllaç de la narrativa. Novel·la, per tant, de lectura àgil, fàcil i distreta que regala al lector coneixements per on passen els fets.

LOS HIJOS DE LA TIERRA Jean M. Auel

Des de The Clan of the Cave Bear, passant per The Valley of the Horses fins arribar a la resta de llibres d’aquesta autora, la prehistòria no s’havia posat tant de moda durant la història. Els grans autors aconsegueixen que les històries de ficció esdevinguin gairebé reals i creïbles gràcies al domini de la documentació. En aquesta Jean M . Auel ha fet una feina mastodòntica de recerca i documentació per recrear com va poder ser el passat dels primers humans moderns per l’Europa glacial. D’unes descriptives transportadores al passat fins unes trames i nusos ben anivellats, totes les narratives de Los Hijos de la Tierra van teixint un món llunyà, ancestral i creïble que desperten la curiositat del lector un i altre cop. Tot i això, la manca d’informació que humilment hem d’admetre que patim sobre la prehistòria, obliguen a l’autora a forçar la màquina de la ficció literària. Neandertals i sapiens hi són molt presents, uns neandertals massa sapienitzats donat que l’obra l’ha escrita una sapiens i no una neandertal. Altres errors en ecologia del passat, costums humanes modernes i ecosistemes esdevenen inevitables davant el gran forat negre que és el nostre passat prehistòric.

EL FACTOR HUMANO Graham Greene

Els grans autors aconsegueixen que les històries de ficció esdevinguin gairebé històriques i molt creïbles gràcies al domini de la documentació. En aquesta Greene ens transporta a l’espionatge internacional per una Sudàfrica que passada la meitat del segle XX, el racisme hi pesa massa entre cafres i apartheid. Comunisme i Guerra Freda, amor i mort, odi i estima s’hi van estenent com si d’una catifa de punxes es tractés davant uns peus descalços. El protagonista és qui va sense botes i qui haurà de fer el pitjor que els pot passar als personatges de ficció, escollir davant un dilema.

EL MISTERIO DE LA CRIPTA EMBRUJADA Eduardo Mendoza

A l’estil Mendoza, torna aquí la sorna, la paròdia i el ridícul. Narrativa policíaca on l’heroi no és heroi, on el misteri esdevé absurd i on l’entorn no és llunyà, és Barcelona. D’estil comercial, guió equilibrat i tècnica colrada presenta un inici, desenvolupament i desenllaç adients. Eduardo Mendoza, expert en saber delectar-nos amb històries originals i curioses, torna a aconseguir-ho amb aquesta novel·la a cavall entre el misteri i la comèdia que va omplint el nostre esperit d’imaginació i sorpreses. D’una escola de monges en fa un cau d’enigmes i d’un antiheroi un bon jan proper i humà, fet que denota la bona tècnica de l’autor per fer-nos sentir creïble l’increïble. El rerafons infantil de com tracta la història sembla més aviat una manera de fe paròdia de la novel·la negra.

SIN NOTICIAS DE GURB Eduardo Mendoza

Narrativa rica en vocabulari, d’estil comercial i guió equilibrat ple de notes amb intel·ligència i bona tècnica narrativa. Inici, desenvolupament i desenllaç adients. Sorna i paròdia d’una trobada amb un alienígena, amb en Gurb. Eduardo Mendoza, expert en saber delectar-nos amb històries originals i curioses, torna a aconseguir-ho amb aquesta novel·la a cavall entre el misteri i la comèdia que va omplint el nostre esperit d’imaginació i sorpreses. El personatge buscat, en Gurb, esdevé proper i humà, tot i ser un extraterrestre, fet que denota la bona tècnica de l’autor per fer-nos sentir creïble l’increïble.