SOLUCIONES A LA CRISIS II

Un día almorzaba en ESADE con un viejo amigo y profesor de allí. Le comenté que el dinero funciona como el agua para una selva, cuantas más veces pasa por distintos organismos más crecen éstos y más beneficios obtienen todos ellos, vaya, que es como si cada euro gastado no se utilizara una sola vez, sino cientos de veces reciclándose y dando bienes o servicios a cada consumidor. Mi viejo amigo asintió pero añadió algo trágico en el asunto, que el agua de esta crisis era especulativa, es decir, que jamás había existido. Detrás de derivados, futuros y otros productos financieros sólo hubo humo y no tanto dinero en metálico. Especular es comprar algo en espera que al día siguiente valga más y venderlo al siguiente que piense igual que el anterior. Así fue que unos creyeron que ciertas inversiones valían muchísimo aunque en realidad no valían tanto. Le pregunté entonces como se llegó a la actual crisis económica. Él, entre muchos devaneos, me afirmó que esto de las crisis económicas resulta algo cíclico, normal e inherente en el capitalismo, una gripe que debemos pasar para que los mercados se regulen y vuelvan a producir crecimiento económico con nuevas especulaciones, en fin, hace falta que todo cambie para que nada cambie. En el recuerdo histórico pasó lo mismo durante el crac de 1929 y los gobiernos decidieron controlar las especulaciones salvajes. Por desgracia desde los años ochenta algunos estados han liberalizado los mercados nuevamente. Por tanto le dije a mi amigo que creer que esta crisis era sistémica era como afirmar que el culpable de la misma era el sistema y no las personas que la impulsaron y se enriquecieron con ella, en concreto algunos banqueros, legisladores y grandes intereses. Siempre he creído que el sistema lo hacíamos nosotros, los humanos, y no el sistema a si mismo. Hablar de crisis sistémica exonera a los responsables y culpables de esta catástrofe como si todo sucediera sin que nadie tuviera un control real sobre el régimen financiero, algo totalmente falaz y perverso. Sería como si un familiar suyo falleciera durante una intervención quirúrgica pero que le argumentaran que no sabían lo que había ocurrido, éramos tantos operando en el quirófano que no vimos quien le clavó el bisturí en la yugular.

SOLUCIONES A LA CRISIS I

La crisis nos alcanzó a todos por muy agnósticos que nos creyéramos al respecto. El desempleo general, la subida del IVA con el PSOE y la actual del IRPF con el PP han puesto en evidencia las deudas contraídas por nuestro gobierno a falta de metálico en nuestras arcas estatales, un débito que ni usted ni yo provocamos pero que lo provocó un sistema económico fundamentado en la especulación salvaje que nuestro gobierno permitió en campos como la construcción y los productos financieros liberalizados. Algunos doctos analistas dicen que si hubiera un impuesto de un uno por mil en cada futura especulación, ésta se reduciría un 50% a nivel mundial y con ello desaparecería el riesgo de una nueva crisis venidera. Prueba que tal medida resultaría eficiente ha sido el voto a favor por parte de la UE. Por desgracia tal normativa no resulta vinculante para los Estados miembros ya que éstos pueden hacer caso omiso. Evitar a toda costa que lo que vale algo, no valga una barbaridad, sean terrenos inmobiliarios o productos financieros, es primordial si no queremos hallarnos de nuevo en una trampa económica como la vigente. Es más, engrosar valores que no valen tanto evitaría que unos pocos sin apenas trabajar se enriquezcan rápidamente a costa de una mayoría que pagamos el pato y que sí producimos bienes y servicios para el país. Añadamos que detrás de esas especulaciones no había dinero en metálico, sólo compras a la espera de subidas para volver luego a vender. A falta de gran capital para tales compras se generaron largas cadenas de deudas entre bancos y otros bancos y entre estos, estados y financieras del mundo entero. Las especulaciones son sueños de unos pocos que se han convertido en pesadillas para todos. Hace más de 25 años que las leyes han permitido que esta burbuja financiera se erija en bandera de un capitalismo malentendido y que ahora ha explotado. Va siendo hora que se pare esta inercia tóxica de nuestros mercados económicos.

ESGLÉSIA NO PAGANA

En un context de crisi com l’actual ens diuen que tots ens hem d’estrènyer el cinturó, que tots hem de pagar un impost solidari i que ens oblidem de gestionar els pressupostos autonòmics. Jo com a cristià, si més no de formació, hi puc estar d’acord, però se’m regiren les entranyes quan m’adono de les paradoxes i contradiccions dels qui ara em volen governar des de Madrid. Vostè i jo, com a solidaris ciutadans, paguem IBI, IVA i d’altres ivoris per a practicar la reciprocitat cristiana, però estranyament l’Església d’això n’està exempta. Aquesta entitat no està obligada a pagar ni IBI ni IVA ni cap ibis d’ous d’or, és a dir que esdevé una església pagana, no paga na. Si el cristianisme es fonamenta en la solidaritat entre els membres de la seva comunitat, ara veig que el seu màxim estament, l’Església, no ho practica. Un rang que diu que s’ha de practicar la germanor de béns, ara, i en èpoques de crisi, no en dona exemple. On està doncs la solidaritat cristiana? Si ara l’Islam demanés el mateix també hi tindria tot el dret per igualtat social, i si a aquest se li concedís, totes les demés confessions religioses hi tindrien també tota llicència. En cas contrari, s’adonen del greuge cristià? Tot i així, sempre es podria dir el que Jesús predicava als pagans, que el seu regne no és d’aquest món. Per desgràcia, tots els batejats estem pagant aquesta corona. Una opció és renegar del bateig, és a dir, apostatar, però si ho intenta veurà quantes pegues li posa el bisbat per no perdre el seu regne.

A QUI PAGUEM LA CRISI?

A QUI PAGUEM LA CRISI?
El govern entrant ens proposa pagar més impostos, reduir el nostre nivell adquisitiu i potser treballar més hores en alguns sectors, tot per pagar una crisi que el poble no va dissenyar però que ara haurà de viaticar. El que cal preguntar-se és qui percebrà tots aquests diners nostres? La Unió Europea, França i Alemanya, no han permès que el Banc d’Europa ofereixi crèdits directament a particulars, ans al contrari, recentment els entrega a l’1 % a banques locals i aquestes ens les proposen al segons, Estats i demés, a un 6 o més per cent. El deute públic nostre ha estat contret així i sobretot amb bancs alemanys als qui el nostre IRPF, IVA i demés impostos els estan pagant un suculent rèdit. Per si se’ns acudís fer cas al 15M o secundar Islàndia votant en contra de pagar aquest deute, no fa pas massa PP i PSOE es van posar d’acord en manipular la Constitució del 1978 per tal que aquest dret esdevingués il•legal, és a dir, estem obligats a pagar tant sí com el deute als bancs privats europeus. Per tant l’IVA que ens pujà el PSOE i l’IRPF del PP va a parar a banca privada sota el permís del Banc Europeu i les finances internacionals. La pregunta que cal fer-se ara és qui ha permès que uns pocs cobrin tant d’uns molts? Des dels anys 80 que els nostres governs han animat liberalitzar els mercats sota l’excusa que aquests mateixos beneficiarien a tota la societat. Per tant Europa i USA van decidir no vigilar les accions financeres deixant que l’egoisme de les inversions enriquís a uns pocs però empobrís a una majoria. Quan la crisi del 2008 va fer acte de presència, tot es va fer miques. El més flagrant de tot això és que no era el primer cop que això de liberalitzar mercats amb explosió d’una crisi hagués passat a la història. Els polítics això ho sabien, tot i així, i casats amb banca i financeres per les campanyes electorals i demés, van permetre córrer aquell risc amb optimisme. Fins i tot, i quan els faltaren diners per a les seves polítiques socials, demanaren més crèdit endeutant el país i engreixant més aquest negoci d’uns pocs. Normalment quan un alt càrrec l’espifia se’l fa dimitir o se’l porta davant la llei, doncs aquest no ha estat el cas, en ZP cobra un quantiós sou com expresident i en Montilla s’ha fet senador. A Islàndia estant processant a un alt càrrec del govern, al senyor Geir Haarde més alguns banquers, per negligència en el col•lapse econòmic d’aquell país. Potser ara el nostre govern modifiqui altra cop la Constitució per tal que banquers equivocats i polítics il•lusos no hagin de pagar pels seus errors però si ho continuï fent el poble amb els seus impostos.

MONTILLA SENADOR?

Ara patim retallades, ben repartides o no, pel deute contret pels anteriors responsables de la gestió del país, el senyor Montilla i el seu superior en ZP. Mentre la crisi econòmica sorgia prop el 2008, i mancaven fons per pagar obres i càrrecs, el Govern d’aquests va demanar grans crèdits deixant els dèbits al poble per a un futur on ells ja no governarien. No puc entendre que després d’aquesta nefasta gestió dels nostres impostos el senyor Montilla sota l’aixopluc de ZP, obtingui ara un doble premi, primer un despatx com expresident i després un càrrec de senador. Ell i el seu govern varen portar a l’actual ruïna les arques catalanes. La classe política surt massa sovint indemne de les seves arriscades empreses. En una companyia privada si un alt càrrec provoca una fallida fraudulenta se’l porta a tribunals i no pas se li regala un nou càrrec amb un bon sou. Si això no servís per a un fiscal, resta el delicte d’errors de forma en la tramitació de lleis i el seu conseqüent traspàs de diners la qual cosa els senyors Montilla i ZP sabien al conèixer els PIB respectius i el deute tan extrem que estaven contractant. I si això no fos suficient sempre podem estirar de la jurisprudència ja que a Islàndia estant processant a un alt càrrec del govern, al senyor Geir Haarde, per negligència en el col·lapse econòmic d’aquell país. Però, i si les raons exposades no fossin suficients, sempre ens queda el que sempre resta molt allunyat de les lleis, el nostre sentit comú que ens diu que injust que resulta aquest món entre una classe política d’intocables i un poble que els hi paga el sou, els errors i els regals quan deixen el seu càrrec.

ERNEST MARAGALL, ¿BON ECONOMISTA?

ERNEST MARAGALL, ¿BON ECONOMISTA?
L’aula digital que tots els centres de Catalunya han aplicat, va comportar una forta despesa pública que esdevé paradoxal amb el deute estatal vigent. Però el més flagrant és que mentre es pagava per a la instal•lació de cables, antenes i ordinadors es retallava en el nombre de docents i en la nòmina dels seus sous agreujat tot això amb l’augment en el nombre d’alumnes per aula i en el d’hores de classe dels professors. En fi, més hores de feina, més alumnes i més aula digital però menys nòmina, ¿com es menja això? Cal preguntar-se doncs, ¿esdevingué aquesta decisió política una mala gestió dels recursos públics? I si fou així, ¿ara què toca fer? La classe política surt massa sovint indemne de les seves arriscades empreses. Amb independència si l’aula digital resol o no el principal problema de l’escola catalana, el fracàs escolar existent, és fa lògic i de calaix que ara no era el moment d’endegar tal despesa en una aula digital de milers d’ordinadors i d’aules amb tals instal•lacions. En una companyia privada si un alt càrrec provoca risc de fallida fraudulenta se’l porta a tribunals. Si això no servís per a un fiscal, resta el delicte d’errors de forma en la tramitació de lleis i el seu conseqüent traspàs de diners, la qual cosa el conseller va incórrer al no tenir en compte el que es devia i el que costaria l’aula digital sense existir cap país que ho hagués aplicat abans amb èxit acadèmic, és més, hi havia dues experiències que desaconsellen tal canvi al digital, Suècia pels noranta i el High School of Liverpool a Nova York durant el 2007. I si això no fos suficient sempre podem estirar de la jurisprudència ja que a Islàndia estant processant a un alt càrrec del govern, al senyor Geir Haarde, per negligència en el col•lapse econòmic. Però, i si les raons exposades no fossin suficients, sempre ens queda el que sempre resta molt allunyat de les lleis, el nostre sentit comú que ens hauria de dir que la gestió econòmica del Departament d’Educació potser no fou la més adient. El conseller responsable de tal grup de decisions ostentava formació d’economista però potser això no fou suficient. En aquest sentit el propi conseller, i segons fonts orals, va dir en el col•legi Ronda de Lleida davant 200 persones que ell no tenia acabada la carrera, ¿potser no era economista? Això va passar quan el Conseller d’Educació va visitar diversos centres per Lleida com recorda la nota de premsa del 22 d’octubre de 2010:
http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/notapremsavw/detall.do?id=53176
Quan era a l’Institut Ronda de Lleida, i responent una pregunta en aquest sentit dels alumnes del centre, va admetre sense cap problema que ell no havia acabat els estudis universitaris. En foren testimonis tots els presents, alumnes i professors. D’altra banda, les dades de la web de la Generalitat, que ja no són disponibles, però que wikipèdia reprodueix fil per randa, es deia el següent del conseller:
“Ernest Maragall i Mira (Barcelona, 1943). Economista (...) Des de l'any 1958 i fins el 1970 va treballar en el camp de la Publicitat i Marketing. Des del 1970 i fins el 1979 ha desenvolupat tasques com analista informàtic de l'Ajuntament de Barcelona i com a economista al Gabinet Tècnic de Projectes de l'Ajuntament de Barcelona. Posteriorment va ser gerent de l'Institut Cartogràfic de Barcelona S.A. Societat privada municipal (ICB S.A. Spm) i director general de l'Institut Municipal d'Informàtica (IMI) de l'Ajuntament de Barcelona.”
Tot i que la web de la Generalitat podria esdevenir poc fiable
atès que recentment hi va aparèixer el cas de la suposada psicòloga senyora Joana Ortega que no tenia la carrera acabada, hi ha una cosa del conseller del tot sorprenent. El senyor Maragall va néixer el 1943 i es va posar a treballar en el camp de la publicitat i el marketing (sic) durant el 1958, ¿als 15 anys?

MESTRES SENSE PAGA

L’Estat espanyol es va endeutar durant l’època ZP i ara no vol pagar el que els catalans sí li vam cedir dels nostres impostos. I jo em pregunto, malbaratar així els nostres impostos, ¿no és un delicte? A Islàndia estan processant a un ministre per això, aquí, ¿a què esperem? El deute de l’Estat, el nostre, està en joc. En fi, que ara ens deuen 759 milions d’euros i la Generalitat diu que molts docents veuran reduïda la seva paga de Nadal. No fa massa, l’anterior conselleria d’educació, també del PSOE, va gastar molt en aules digitals. Doncs bé, no es pot entendre la següent paradoxa, mentre el conseller feia gastar força euros en ordinadors i xarxes digitals, als docents se’ls ha rebaixat el sou, se’ls ha ordenat que treballin més hores, se’ls ha reduït la plantilla, s’han augmentat el nombre d’alumnes a l’aula per damunt del que marca la pròpia llei i ara finalment se’ls rebaixa la paga de Nadal. No creuen que en vaques grasses es va estirar més el braç que la mànega? Cal afegir que cap altre país, repeteixo, cap altre país ha demostrat gloriós ni eficient l’aula digital a les seves escoles. I no dic pas que la digitalització de l’aula no pugui esdevenir positiva, tan sols que amb aquesta crisi, no era el moment de fer-ho. Ara que els responsables polítics de tot això deixin de cobrar el sou per l’error perpetrat.