LES 2001 DITES (3)

HISTÒRIA? EVOLUCIÓ CULTURAL? La història, va dir Stephen, és un malson del qual estic tractant de despertar-me (James Joyce, “Ulisses”) Poques coses fan trempar més un historiador que reescriure la història (Xavier Bosch, “Homes d’Honor”, 2012) Verba volant, scripta manent – la paraula vola, la paraula escrita roman (Sant Isidor, S. VII) El passat pot ser conjurat, però mai no pot ser anul·lat (Leszek Kolakowski, filòsof polac) Escriviu i recordeu (Simón Dubnow, historiador jueu i rus davant la destrucció del barri jueu de Riga a Letònia) Si el món arribés a restar convençut que Auschwitz mai no va existir, seria molt més fàcil edificar un segon Auschwitz. I aquest cop no hi hauria cap garantia que sols devorés jueus (Primo Levi, supervivent d’ Auschwitz) No es prepara el que vindrà sense aclarir el que va passar (Germaine Tillion, 1907) Si el passat ha estat un obstacle i una càrrega, el coneixement del Passat és l’emancipació més segura i certa (Lord Acton, historiador britànic) Les lletres tenen el poder de transmetre en silenci les dites dels qui estan absents (Sant Isidor, S. VII) Diuen que la història es repeteix [però] el que es repeteix són les actituds humanes en circumstàncies i temps diferents (Josep Santesmases, “Quarts i Hores I”) Els homes que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la (George Santayana, filòsof) Cap educació és més apta per als homes que el coneixement de les accions passades (Polibi, S. II a. C.) Tot drama consta de tres actes (Aristòtil) Que els màrtirs d’avui no siguin els botxins de demà (Joan Sales, Incerta Glòria) O tempora, o mores, canvien els temps, canvien els costums (Proverbi llatí) La forma de producció de la vida material determina el caràcter dels processos de la vida social, política i espiritual. No és la consciència dels homes la que determina el seu ésser, ans al contrari, és el seu ésser social qui determina la consciència (Karl Marx, 1859) Tots els règims autoritaris s’han destacat per voler imposar l’amnèsia històrica als seus súbdits (Inger Enkvist, Universitat de Lund, Suècia) Els nostres avantpassats anaven a contemplar paisatge, nosaltres hem adquirit la consciència de viure i moure’ns en el paisatge (Josep Santesmases, “Literatura i Paisatge”, criticant l’utilitarisme que fem d’un paisatge tradicional o transformat) Si desapareixen les abelles, la humanitat serà la següent a fer-ho (Albert Einstein) Hem inventat la consciència amb totes les seves seqüeles, des de Hamlet fins a Hiroshima (Stephen Jay Gould, “Ocho Cerditos”, 1993, pàg. 279) Tot i que hem estat prou llestos per dissenyar les armes nuclears, estic segur que no som el suficient intel·ligents per a no fer-les servir (Stephen Hawking, 2010) Quan han vençut, els vencedors m’interessen menys que abans de vèncer. La història, el que la gent diu la història, m’agrada sobretot llegir-la al llit (Josep Pla, “El Quadern Gris”: els vencedors acabaran explicant la seva versió partidista de la seva victòria) La història ha d’ensenyar-nos en primer lloc a llegir el diari. És a dir, a situar coses darrere de les paraules (Pierre Vilar, “Iniciació al Vocabulari de l’Anàlisi Històric”, 1980) Ens hem fet universals en la mediocritat, en la monotonia, mentre desapareixen petits móns diferenciats (Josep Santesmases, “Literatura i Paisatge”) Ningú no pot banyar-se dos cops en el mateix riu (Heràclit, 544-484 a. C.) Els més notables avançaments de la civilització són processos que quasi aniquilen a les societats en el sinus de la qual es produeixen (Alfred North Whitehead) Les formes de producció i reproducció [...] determinen probabilísticament les economies domèstiques i polítiques (Marvin Harris, “Materialisme Cultural”, 1979) La llei de la història és la tendència a l’oblit (Josep Pla, “El Quadern Gris”) Desconèixer el que va passar abans del nostre naixement és ser sempre un nen (Marc Tuli Ciceró, S. I d. C.) Una humanitat que no tingui cap consciència del seu passat seria tan anormal com un individu amnèsic (Pierre Vilar, historiador) Un home sense records és un home perdut (Armand Salacrou) Viure sense història és el mateix que viure sense memòria (Enrique Moradiellos, “Clío y las Aulas”, 2012) Una pregunta ben plantejada val més que mil respostes, [...] la història es fa més amb bones preguntes que no pas amb respostes (Santiago Riera) Els grups procuren sempre distingir-se uns dels altres. Malgrat les avantatges d’un idioma comú, la majoria de tribus de la història han exagerat les diferències lingüístiques amb els seus veïns per tal de distingir a l’amic de l’enemic (William H. Calvin, “How Brains Think”, 1996. Aplicable a la gramàtica valenciana que es va voler diferenciar de la catalana i a la mateixa catalana al voler diferenciar-se de la castellana) El transvasament de població en el procés de cerca d’una qualitat de vida més gran introdueix al lloc d’arribada els problemes del lloc de procedència (Josep Santesmases, “Quarts i Hores I”) Qui decideix la migració no són els economistes, ni els empresaris ni els polítics [...] sinó la misèria (Josep Santesmases, “Quarts i Hores I”) Hi ha mil coses que es mouen endavant i nou-centes noranta nou enrere: això és progrés (Henrí-Frédéric Amiel: la mediocritat ho impregna i empastifa tot) La història és una cosa il·lògica que amb molt temps, i de vegades, esdevé lògica (...) El veritable progrés és invertir en educació, cultura [i recerca] (Josep Santesmases, “Quarts i Hores I”) Les èpoques sempre han estat igual i el que s’anomenen les grans èpoques només han existit en la imaginació dels qui n’han escrit els llibres (Josep Pla, “El Quadern Gris”) La història sempre l’escriuen els guanyadors (Eduard Hallett Carr) L’historiador que no compleix l’exigència de la veritat deixa de pertànyer al grup dels historiadors per esdevenir sols un propagandista (Tzvetan Todorov, “Les Morals de la Història”, 1993) Quod non est in actis, non est in mundo – del que no en queden actes no està en el món (Proverbi llatí) La lironia es l’excepció en els individus, però la norma en els grups (Friedrich Nietzsche, S. XX, “Més Enllà del Bé i del Mal”) El segle XXI no esdevindrà el segle d’Internet, esdevindrà el segle de la depressió i la violència (Consell Mundial de Psiquiatria, Madrid, voltants de 2007) La carn dels remugants va contenir la gana dels déus i va tornar misericordiosos als grans proveïdors (Marvin Harris, “Caníbals i Reis”) La natura va proporcionar la força del cavall, la humanitat els arnesos (Tang Zhong) D’ençà s’ha inventat la llum elèctrica, rebem menys la lluïssor del sol (L. Cerfaux) ...que inventin ells... (Unamuno, i així va anar Espanya durant molts anys, sense recerca ni progrés com prioritats, encara ara) L’home, en abstracte, no va arribar a la Lluna, sinó uns individus concrets, precisament de nacionalitat nord-americana (Joan Fuster) La història de la humanitat és una contínua estupidesa (Isabel Clara-Simó, “Els Racons de la Memòria”) CATALUNYA? EL CATALÀ? CASTELLA? Els catalans no ens morirem units, però ens morirem reunits (Maria Aurèlia Capmany) Ajunteu a tres catalans i d’immediat tindreu quatre opinions enfrontades (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) El més semblant a un polític espanyol d’esquerres, és un polític espanyol de dretes (Josep Pla, 1931) Per a un castellà de pro treballar era una deshonra, per a un català la deshonra era no treballar (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Per als castellans Espanya era el galliner i Castella el seu gall, per als catalans Espanya sols designava el pal del galliner (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) En realitat Espanya no existeix, és un desacord (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) La política professional ho ha esborrat, literalment, tot, i ha demostrat al món sencer que l’amnèsia és l’única forma de sobreviure, en la convulsa de l’Estat espanyol (Isabel Clara-Simó, “Els Racons de la Memòria”) No es podrà eliminar la crisi a Catalunya mentre el govern hagi de continuar dedicant la quarta part dels seus ingressos a pagar un deute que els catalans ja hem pagat molts cops (... 2012) El català de les pedres en treu pa (Proverbi català) Catalunya? Més pit i collons (Joaquim Pijoan, escriptor) [Fatxes espanyolistes] estan tan avesats a corre’s darrere lo [nostre] cul, que lo que menys esperen és veure’ns els collons (Lluís Llach, “Memòria d’uns Ulls Pintats”, 2012) El nacional socialisme de Hitler va ocupar territoris exterminant els jueus. Els nacionals blavosos de Franco van ocupar el País Valencià. Avui dia encara els seus hereus intenten exterminar el catalanisme (...) La Constitució? Les lleis ho són per crear justícia no per justificar els abusos (...) La Constitució? La llei busca la justícia, si és injusta no és llei (...) La llengua (el català) és tan difícil, tan dura, tan encarcarada, d’un maneig tan rígid, tan plena de dificultats, que tothom escriu com pot... i gràcies (Josep Pla, “El Quadern Gris”: en Pla donava molta feina als correctors, de fet cometia moltes faltes d’ortografia en les seves dedicatòries en cafès i fondes) El català és, a més a més, dificilíssim. És una terra verge, un camp llaurat superficialment [...]. Arribar a una certa fluència és endimoniadament difícil (Josep Pla, “El Quadern Gris”) Un membre i doctor del CSIC espanyol va dir: <> La resposta? <> (..., juny 2009) Los nacionalismos son como los pedos. A uno sólo le gustan los suyos (Albert Boadella) Una nació és un conjunt d’humans amb una identitat cultural comuna (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) Progressar és guanyar independència. I la bona independència es guanya sols amb coneixement [...]. Darrere de cada tipus de dependència hi ha algun acte de sotmetre (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) Perpetuar-se és la gran il·lusió de la matèria viva i de la matèria culta (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) Escriure en català gairebé esdevé un romanticisme viaticat per les subvencions de la nostra administració (..., 11 de març de 2007, Setmana del Llibre en Català) Heus ací Catalunya, esclava d'insolents. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat? (Pau Claris) Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada (Antoni Gaudí) El seny, si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies (Francesc Macià) Quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un Estat (Enric Prat de la Riba) La llibertat no és negociable (Pau Casals) No es tracta que els polítics de Madrid ens governin bé, es tracta que deixin de governar-nos (Antoni Rovira i Virgili) El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors (Francesc Pujols) Qui perd els orígens, perd la identitat (Joan Salvat-Papasseit) Com volem que els altres ens reconeguin una responsabilitat nacional, si nosaltres obrem com si no en tinguéssim? (Josep Armengou) Els catalans portem tres-cents anys fent l'imbècil. Això vol dir que no és que haguem de deixar de ser catalans, el que hem de fer és deixar de fer l'imbècil (Joan Sales) Cap ciutadà no és lliure, si el poble no n'és (Josep Pallach) Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pensen en català. És la mateixa gent que no li agrada que es pense, es parle i s’escriga (Ovidi Montllor, cantautor valencià, 1942 – 1995) Estem farts d'haver de demanar perdó per existir (Joan Fuster) Millor ser cap de ratolí que cua de lleó (Proverbi català) CLIMA? ESTACIONS? AGRICULTURA? Entre pets i pudor hi ha bona calefacció (Marina Miquel, Museu d’Història de Catalunya) Si la Candelaria plora l’hivern és fora, i si la Candelaria viu l’hivern és viu (Proverbi català) Any de neu, any de Déu (Proverbi català) Fred als peus mal de Déus (...) El febrer, el cap o la cua l’ha de fer (Proverbi català) El febrer corre com un gos llebrer (Proverbi català) Al febrer els alls al femer (Proverbi català) Amb 28 dies al febrer quan menys xerra la muller (...) Març marçot, mata la vella vora del foc i la jove si pot (Proverbi català) La primavera la sang altera (Proverbi mediterrani) A l’abril cada gota val per mil (Proverbi català) En abril aguas mil (Proverbi castellà) Al maig cada dia un raig (Proverbi català) Per l’Ascensió cireretes abundor (Proverbi català) Cel rogent, pluja o vent (Proverbi català) Al juny la falç al puny (Proverbi català) Si plou a Sant Pere regalat, quaranta dies d’aigua assegurats (Proverbi català) Cap viu que ve l’estiu (Proverbi català) Al juliol ni dona ni cargol (Proverbi català) A l’estiu tota cuca viu (Proverbi català) Qui diu mal de l’estiu no sap el que diu (Proverbi català) Qui no bat pel juliol no bat quan vol (Proverbi català) A l’agost a les set ja és fosc (Proverbi català quan l’hora del sol) Al setembre als plans i als cims ja es cullen raïms (Proverbi català) Si vols tenir un bon favar, perd un dia de veremar (Proverbi català) A l’octubre a molts indrets ja hi surten bolets (Proverbi català) A l’octubre les cigonyes del sud s’enyoren (...) Cel empedrat, terra mullat (Proverbi català) Després del vent ve el torrent (Proverbi català) Per Tots Sants capes i mocadors grans (Proverbi català) Al novembre llaura i sembra (Proverbi català) Per Sant Andreu, o pluja o neu, o fred molt greu (Proverbi català) Per Nadal cada ovella al seu corral (Proverbi català) Per Nadal el porc en sal (Proverbi català) Per Nadal un pas de pardal, per Sant Esteve un pas de llebre (Proverbi català) Quan el dia creix el fred neix (Proverbi català) La diversitat del mar depèn de la meteorologia. La meteorologia és l’apuntador del mar (Josep Pla, “El Quadern Gris”) MENJAR? GASTRONOMIA? ÀPATS? El vi fa sang i l’aigua fa fang (Proverbi català) All cuit, plat buit (...) Si el agua rompe los caminos, que no hará con los intestinos (Proverbi castellà) Al conill pebre i setrill (Proverbi català) Déu ens envia els aliments i el dimoni els cuiners (Thomas Deloney, escriptor anglès, S. XVI) (El meló) Pel matí és or, per la tarda plata, i per la nit mata (Proverbi català) La crema si crema no és bona crema (Proverbi català) Un bon dinar fa de bon esperar (Proverbi català) Menjant ve la gana (Proverbi català) El comer y el rascar todo es empezar (Proverbi castellà) Som el que mengem (Proverbi mediterrani) Gallina vella fa bon caldo (Proverbi català) Ajo cocido plato perdido (Proverbi castellà) OPTIMISME? ALEGRIA? Qui canta el seu mal espanta (Proverbi mediterrani) Al mal temps bona cara (Proverbi mediterrani) SALUT? METGES? Els millors metges del món són: Dr. Dieta, Dr. Tranquil·litat i Dr. Alegria (Jonathan Swift) Un metge et cura, dos et balden i tres et maten (Proverbi català) Que bé s’està quan s’està bé (...) An onion a day keeps doctors away /An apple a day keeps doctors away (Proverbi anglès) Una poma al dia el metge estalvia (...) L’home és la medicina de l’home (Proverbi africà, les tertúlies eviten molts terapeutes) Les bones paraules fan menjar als malalts (Proverbi català) Malaltia llarga, parenta de la mort (Proverbi català) Les malalties són els viatges dels pobres (Josep Pla, “El Quadern Gris”) En la malaltia ens adonem que no vivim sols, sinó encadenats a un ésser d’un regne diferent [...]: el nostre cos (Marcel Proust) La cirurgia és el fracàs de la medicina (Dr. Francesc Garriga) Si no vols està gras com un cove, esmorza com un príncep, dina com un ric i sopa com un pobre (Proverbi català) No t’hauries de morir mai, però sempre malalt (Broma catalana) Si vols la dona sana, cada nit arrel de valeriana (Proverbi català)

FRACASO ESCOLAR O FRACASO POLÍTICO (4)

Los cursos y su adolescente Analizados el centro de su adolescente, los objetivos de toda educación y el día a día en su casa, debemos vislumbrar las fases escolares de su hijo durante su pubertad. Hay que ser conscientes de las necesidades de cada etapa y aplicar las pautas acordes a su edad. Los modelos que vienen a continuación son generalizaciones que en la mayoría de casos encajarán con su hijo aunque siempre habrá excepciones. Cabe añadir que las chicas van siempre avanzadas con respecto a los varones. Veamos ahora los cursos de la ESO y sus necesidades educativas. Si su hijo está en primero de la ESO la palabra juego es primordial. Ellos, los alevines de secundaria, son muy niños y el ambiente lúdico les encanta ante cualquier otra opción más rigurosa. Bajo esa percepción se les puede decir en clase que se va a jugar a los controles piratas, es decir, ejercicios de evaluación sin previo aviso. Ellos lo aceptan mucho mejor que si se les amenaza con un examen semanal. Conocía a un profesor de naturales que se inventó el Juego de la Evolución para evaluar los conocimientos de zoología semana a semana de sus zagales. Les entregaba una ficha con tres ejercicios sobre un grupo de organismos. El primero era rellenar una tabla de características de cada grupo, por ejemplo el chimpancé, el gorila, el orangután y el hombre. Para ello podían consultar el libro o un texto acorde para ello. El segundo otra tabla donde los chavales contabilizaban los caracteres coincidentes entre todas las parejas posibles, entre gorila y chimpancé, entre chimpancé y hombre, etc. Los que tuvieran más coincidencias, más cercano tendrían su antepasado común. Al final, el tercer ejercicio consistía en levantar un árbol evolutivo con los organismos analizados. Quienes lo lograban primero obtenían un sobresaliente, los segundos notable y así sucesivamente. Semana a semana, y con suma celeridad, los alumnos iban conociendo los rasgos principales de los reptiles, de los peces y de los demás organismos vivos deduciendo su evolución jugando. En realidad esa técnica no era un juego sino algo utilizado por los estudiantes universitarios de Biología llamado cladística. En otro caso, un tutor de primero de ESO se inventó un juego para que sus alumnos le escucharan en situaciones de cansancio o tensión excesivos. El objetivo era que se sentaran correctamente y que dejaran cualquier objeto de las manos que les distrajera. El juego se llamaba Hands up y consistía en estirar brazos y espalda con toques teatrales. De esta manera los alumnos dejaban las manos libres y colocaban bien la espalda en el respaldo de su silla a la vez que se quedaban todos mirando al docente, algo que les dejaba bien sentados y sin nada en las manos con qué distraerse. Ahora el docente les regalaba los oídos con alguna anécdota relacionada con la clase del día. Para amenizar el curso, y que la cosa no se volviera monótona, había hands up de verano, de otoño, de Navidad, de invierno, de primavera y demás, cada uno avisado con previa antelación pero siempre dejándolo a la espera de la estación pertinente. Ah! Y si alguien ponía los pies sobre la silla, le reprimía argumentando que lo que se pisa por la calle quizás se lo ponía en la boca al tocar la silla. Añadía el caso de un excremento de perro y los alumnos de inmediato retiraban sus calzados de las sillas. La postura en la silla resulta harto importante para no cansarse en clase y para conservar la salud lumbar. La espalda bien pegada al respaldo, la mesa cerca del pecho para no arquear la espalda y los pies delante o detrás de las rodillas permiten minutos y minutos de clase con un cansancio mínimo. El docente que así lo explique a sus estudiantes muestra gran sentido común. Lo mismo puede decirse para el estudio en casa. Los alumnos sin buenos hábitos de asiento en breve sienten desidia por los deberes al hastiarse por su mala postura. Algo semejante ocurre al mascar chicle, al principio parece relajar pero pasados los minutos las barras mandibulares se cansan, se tensan los nervios y se oprimen los vasos sanguíneos. Al final la concentración es menor y el chaval se siente cansado y sin ganas de trabajar. El relax en clase y en casa es fundamental y una buena postura lo ayuda y potencia. El docente que así se lo indique sabe lo que se hace con su hijo. Otro profesor, y para estimular la autonomía de sus alumnos creó el juego de espabila. Tras explicar un concepto de la materia dejaba a los alumnos ante una actividad afín. Durante la realización de la misma los escolares no podían preguntar nada, ni el color del bolígrafo a utilizar, pregunta muy frecuente en primero, ni el tipo de papel, de igual índole. Si insistían en hacerlo se llevaban la frase “espabila” más un negativo con una sonrisa, el negativo sólo era apuntado de manera fingida. Pasados unos minutos los alumnos podían y debían realizar todas sus preguntas para resolver o corregir la actividad. Asimismo debían anotar los errores cometidos en la libreta y pasar el ejercicio a limpio en casa. Otro de los juegos que uno puede valorar en el centro escolar era el que se le ocurrió a un docente de matemáticas para frenar la ansiedad y la desesperación de sus treinta alumnos. A menudo éstos levantaban la mano deseosos de poder responder la cuestión que otro compañero cabizbajo no atinaba a responder. Ante tal alzamiento de brazos, primero se los hacía bajar y luego les contaba lo siguiente, si todos tenéis las manos levantadas os ponéis vosotros nerviosos pensando saber la respuesta pero también ponéis tenso al preguntado quien se siente bloqueado. La clase debe ser un ambiente de relax y tranquilidad, sin ambas no aprenderéis bien las cosas. Por tanto nadie levantará la mano y solo cuando yo diga la palabra mágica podréis hacerlo. Entonces el primero que lo haga podrá ser preguntado, ¿y cual era la palabra mágica? Pues, voluntarios. El juego anterior daba su efecto evitando miles de brazos levantados ante un alumno avergonzado por todos los demás al no saber la pregunta, o creer que la sabían los otros. El tenso y todos tensos, algo que no permite que las mentes estén relajadas para captar y fijar en sus memorias los conceptos impartidos del día. Todas las estratagemas anteriores y otras muchas más que quedaron en el tintero traen consigo la palabra juego, algo que pueden utilizar los docentes de primero de la ESO aunque en ello no haya juegos sino actividades y trabajo. Y pasamos a segundo de la ESO, un curso en donde el juego todavía puede surgir efecto, pero ojo, las feromonas empiezan a dar sus resultados y por tanto el esfuerzo debe verse más eficiente. Aquí es más frecuente ver las primeras parejas con roces evidentes, sin tapujos y hasta con ostentación de ello ante los demás compañeros. Las estratagemas de primero de la ESO suelen tener su éxito pero hay que pensar en las de tercero y mezclarlas en su justa mediada. Pasemos entonces de curso. En tercero de ESO la explosión de feromonas se expande por todos los rincones de clase y del instituto. Con tal subidón los chavales exigen que se les vea como adultos, que se les trate como a tales, aunque no lo sean. Ellos así quieren sentirse y por ello imitan ciertos roles, buenos o malos, de los supuestos adultos, nosotros. Así aparecen los primeros cigarrillos, con o sin añadidos, los primeros combinados, con o sin resaca, y hasta las primeras relaciones sexuales, con o sin amor. Debo matizar que con ello no se está haciendo apología de las drogas, del alcohol y del sexo, todo lo contrario, porros, bebida y coitos pubescentes son la primera puerta a las adicciones y a embarazos no deseados. Eso hay que dejárselo muy claro tanto en casa como en el colegio. Pero lo más impresionante de este curso es que pasan ante los adultos tensos, estirados y retirando el saludo por pasillos y clases del instituto. Ese momento resulta algo fascinante. Si en primero, y hasta en segundo, siempre saludaban y se acercaban a sus docentes preferidos, ahora el pacto cambió. Ellos, los chavales, aparentan estar muy serios ante los adultos, como diciendo, he cambiado, que no lo ves. Y cortan el puente de comunicación con los adultos, incluso puede que les lleven la contraria, si uno es del Barça se hacen del Real Madrid, si uno es centralista se vuelve independentista, si uno es de izquierdas él de derechas.... Y esa rotura de puentes hay que contársela, hay que mostrársela como algo natural, hasta previsible, pero para ello mejor un tercero, un tutor reciente, un profesor externo, un vecino ajeno. Si han roto lazos con quienes antes los tenían, éstos ahora se hallan vetados en restablecerlos, nuestros púberes ya no confían en sus próximos. Quien llegue hasta ellos, el nuevo tutor, debe decirles que lo que hacen es algo fabuloso, algo que les conduce a la madurez, que como adolescente era PREVISIBLE que lo hicieran. Llamarles previsibles resulta una afronta que les revela y hasta disgusta, ellos jamás pretenden ser previsibles sino todo lo contrario, buscan ser diferentes a todo. Con ello el tutor logra que por llevar la contraria a su previsible perfil, estos púberes vuelvan a saludarle. Los puentes de comunicación se han abierto de nuevo. Cabe recordar que la falta de comunicación provoca la desobediencia y el desafío entre ellos, los púberes, y nosotros, los adultos. Y los gritos no tardan en llegar para imponer el orden que ellos no quieren secundar. Allí nos topamos con un rapaz que se nos pone más bravo ante la bronca, algo útil a dosis medias. Si su adolescente se queja de recibir gritos, pruebe con el siguiente argumento que el tutor puede repetir en una clase. << La vecina del tercero no le chilla pero tampoco dice que le quiera, supongo, en cambio los padres sí le quieren y a veces le gritan, ¿conclusión? Una bronca puede traducirse en otra frase, me intereso por ti, me importas >> Si el grito no gusta, a veces se cae en lo contrario, en el arrullo, algo que también les repele al sentirse tratados como a niños pequeños, más si su prole tiene acné y hojea algunas revistas de anatomía comparada. Las vocecitas y los canturreos lindos llenos de algodón les reafirman todavía más en su corte del saludo y les muestra al adulto como un ser infantil, falto de autoridad y que les ahuyenta. El docente y el resto de adultos deben dirigirse a ellos sin tratarles como estúpidos y sin pensar que son chiquillos, hay que hablarles con franqueza y seriedad, algo que sí abre puentes con ellos. Y algo muy importante, tengan o no tengan razón, escucharles cuando abran esos puentes, sea una queja o un halago, puede resultar positivo ya que el alumno se relaja de su estado adolescente aunque luego sea sancionado igualmente. Pasado lo caliente será efectivo hablar con él de lo ocurrido, pero no espere días, debe hacerse con prontitud. De esa forma el escolar acepta de mejor grado la autoridad adulta y empieza a entrenarse para la siguiente fase, el cuarto de ESO y en el cambio de la razón. En cuarto de ESO ni se le ocurra la palabra juego. Si en tercero ya era un riesgo usarla, en cuarto los alumnos han pegado un vuelco. Ahora la efervescencia de sus feromonas pasa a cierta calma bajo la presión de una nueva herramienta, su cerebro. Si antes se debía sancionar con celeridad y luego, y en frío, razonar, ahora puede hacerse al contrario, se puede razonar sancionando. Si antes ellos no se sentían escuchados ahora puede que le escuchen a uno con mayor empatía. En fin que los púberes de cuarto de ESO razonan con menos feromonas y con más arbitrio ya que comienza a declinar el máximo de su adolescencia. En cuanto a conversar con ellos es muy importante que el educador, padres o docentes, lo haga con voz calmada y tratándoles como adultos. No debe pretender engañarles ya que ellos se dan cuenta, pierden la confianza en uno, vuelven a cortar el puente y levantan el muro de tercero. También evitar el histerismo es muy importante. A un adulto salido de sus casillas lo consideran inferior y falto de autoridad, es más, a menudo van a por él y le provocan. En cambio el de buen temple, de razonamientos lógicos y verdaderos infunde en ellos lo que necesita cualquier humano para el diálogo, la confianza. Si ellos confían en uno está siendo aceptado y respetado por su clan, sin pertenecer a él, claro está. En tal situación sus demandas sobre ellos serán escuchadas y muy a menudo cumplidas sin necesidad de gritos ni imposiciones. A menudo por nerviosismo e impotencia el mentor recurre al grito en el momento no adecuado. Un alarido puntual, ensayado y en el instante necesario suele ser muy útil para llamar al orden, pero hacerlo por costumbre y sin control disuelve su posible efectividad, al final los púberes le toman a uno por el pito del sereno. Por otro lado, los gritos engendran gritos. Si desde infantes ellos, los hijos, aprenden que el lenguaje para comunicarse en caso de conflicto es el bramido, imitarán esas costumbres de adolescente y entonces, tanto en casa como en el aula, mucho ruido y pocas nueces. Por tanto, la imposición a modo radical no suele funcionar a esta edad. En función de cómo es un adolescente puede resultar más efectivo negociar con ellos, pero ojo, siempre al alza. No negocie a la baja con sus adolescentes. Si en casa un padre quiere que recoja la bolsa de deporte, pídale entonces que ordene toda su habitación. Si su hijo le dice que no va a cenar pero que quiere conectarse a Internet, no le pida a cambio que cene. Cenar hubiera cenado igualmente, suelen tener mucha hambre, lo de Internet se lo colado a lo Messi, como un gol. En asunto de notas algunos educadores defienden recompensarlas económicamente aunque mejor no pagar demasiado. Roland G. Fryer, economista de Harvard, propuso que se ofrecieran recompensas monetarias para motivar a los estudiantes de algunas escuelas de Nueva York y Dallas con mucho fracaso escolar. En un programa que se puso en marcha durante el 2006 en Nueva York, los maestros evaluaban a los alumnos cada tres semanas y recompensaban con pequeñas sumas, del orden de 10 a 20 dólares, a quienes lograban calificaciones altas. Los primeros resultados parecieron prometedores pero jamás fueron definitivos. La verdad, con la crisis que está cayendo, mejor ahorrar. Mejor ser avaro durante el curso y que la familia, si quiere, premie al final del mismo. Llegados a bachillerato y formación profesional existe un argumento que puede crear un vínculo entre instructor y alumnos muy poderoso, el ánimo. Decirles que sus ganas de continuar formándose voluntariamente es algo digno de mención y felicitación, que la sociedad necesita de gente como ellos, que un país sin ciudadanos con iniciativa es un país muerto y abocado a la desidia, en fin, que sin personas como ellos jamás habrá buenos profesionales capaces de brindar progreso a la sociedad que les pagó los estudios. Añadir que demasiados dirigentes mediocres llegan sin formación a ostentar cargos en donde luego cometen demasiados errores. Ellos, nuestros alumnos, son quienes pueden mejorar esa situación en un futuro próximo. En cuanto a disciplina y autoridad en bachillerato y grados de formación vale lo mismo que todo lo dicho en cuarto pero con más dosis de autonomía y trato adulto, piense que la mayoría se afeitan, le pasan a uno un palmo o se engalanan de lo más. Parece obvio que a esa edad se alcanzan noviazgos plenamente adultos, ¿hablamos de sexo entonces?

LES 2001 DITES (2)

TEMPS? Quan em pregunten què és el temps no sé què és, quan no m’ho pregunten ho sé (Sant Agustí) El temps és un gran mestre però per desgràcia mata a tots els seus deixebles (Hector Berlioz) Què és la vida? Molts difunts al voltant i tu encara esperant (...) El passat és irrecuperable. No pots viure en ell (Dalai Lama) Tot temps passat fou anterior (Les Luthiers) Vosaltres, els occidentals, teniu el rellotge però nosaltres tenim el temps (Proverbi africà) El temps és la percepció que tenim de l’inexorable pas de l’entropia (...) El temps absolut, veritable i matemàtic, per si sol i per la seva pròpia natura, flueix suaument sense relació amb res exterior (Isaac Newton, 1787, però es va equivocar) El temps és una mesura de la quantitat de processos que s'esdevenen (John Briggs, 1989) El temps és la idea amb la que mesurem el canvi (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) Temps és energia i energia és temps, considerar-los diferents esdevé un error (..., “Un Déu per als Ignorants”) Hauríem d’estar preparats per veure algun dia una nova estructura pels fonaments de la física que elimini el temps? Sí, perquè el temps es troba en dificultats (John Wheeler, 1979) Donat que la matemàtica fa servir sovint el temps, hauríem de tenir una idea precisa del significat de tal paraula; en cas contrari som uns xarlatans (Isaac Barrow) El temps és allò que impedeix que tot esdevingui de sobte (Wheeler) El temps com energia es dilueix a velocitats elevades. Si tu vas ràpid, el temps va lent (...) D’ara en endavant, el temps i l’espai per separat són pures ombres i només té sentit la unió d’ambdós (Minkowski, 1908) L’eternitat és molt llarga, especialment al final (Woody Allen) El temps sols representa la fluctuació entre la matèria i l’energia obeint les lleis de la termodinàmica (..., “Un Déu per als Ignorants”) El temps ho podreix tot (Eskorbuto) El temps és l’estudi del moviment en la perspectiva de l’abans i del després (Aristòtil; de fet és una tautologia ja que abans i després es troben dins del temps i així temps resta encara per definir) El temps és energia que es dissipa (..., “Un Déu per als Ignorants”) L'eternitat és temps. Temps, eternitat. Considerar-los oposats és culpa de l'home (Angelus Silesius, 1976) Déu creà el món amb temps, no en el temps (Sant Anselm, segle XI) CANVI? VELLESA? DESGAST? Tot el món vol arribar a vell però ningú ho vol ser (Martin Held) Què és un adult? Un nen inflat per l’edat (Simone de Beauvoir) Sóc en aquella edat en què les brases només cremen a còpia de molt ventar-les. I avui no porto ventall (Joaquim Pijoan, “L’amor a Venècia”) No és desitjable la prolongació de la vida, sinó de la joventut (Charles Richet) Càntir nou, aigua fresca (Proverbi català) Casa vella, cau de rates (Proverbi català) De manies no se’n curen (Proverbi català) Qui neix lleig i pobre té grans possibilitats que al créixer se li desenvolupin ambdues condicions (Les Luthiers) Ningú no pot banyar-se dos cops en el mateix riu (Heràclit, 544-484 a. C.) El que no passa en un any, passa en un instant (Proverbi català) Més llarg que un dia sense pa (Proverbi català) Vist des de la joventut, la vida és un futur infinit (Arthur Schopenhauer) El futur per desgràcia és incert, però per sort no ha passat (...) El passat ja ha passat, i per ell no es pot fer res, el present és un fracàs i el futur ja no es veu (Eskorbuto) El present és la percepció mental de 0,1 segons, el futur la percepció que vindrà de 0,1 segons i el passat la percepció parcial dels pocs 0,1 segons recordats (...) En cada bugada es perd un llençol (Proverbi català) ORÍGENS? EVOLUCIÓ? PALEONTOLOGÍA? La matèria viva és una fita de la matèria inert. I la matèria cultural una fita de la matèria viva. Un ésser culte és un pedaç de matèria que ha evolucionat el suficient a fi de preguntar-se per si mateix (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) A molts els agrada patentar nous homínids, però la ciència ha de reflectir la realitat i no un narcicisme de projeccions històriques (..., pensant amb Atapuerca) Veient dofins i simis els sapiens ens sorprenem que aquests siguin tan humans però és a l’inrevés, ens hem de sorprendre que nosaltres siguem tan animals (..., 2010) Pertany al club Homo qui tingui la capacitat de concebre una eina capaç d’intervenir en la fabricació d’una altra eina (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) L’anatomia comparada és en gran mesura la història de la lluita per augmentar la superfície amb el volum (J.B.S. Haldane) Els canvis paleontològics durant el registre fòssil no sempre han d’implicar extincions, sinó migracions (...) Un animal ben adaptat no és aquell qui lluita millor, sinó qui eludeix la lluita (Paul Colinaux, “Per què són Escasses les Feres”) Considerar una sèrie evolutiva com si fos una seqüència de formes adultes és una simplificació excessiva. L’evolució equival a una seqüència d’ontogènies (Raup i Stanley) Una espècie és un conjunt d’individus amb una identitat genètica comú (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) L’espècie és una individualitat viva d’individus vius entossudits en continuar vius (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) La paleontologia és la ciència de les tres pes, paleontòlegs, pocs i picats (Dr. Sebastià Calzada, paleontòleg) La ciència té un magnífic passat per endavant (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) CIÈNCIA? CONEIXEMENT? PARADOXES? No tot pot ser demostrat, en cas contrari la cadena de la demostració seria inacabable. Per quelcom s’ha de començar, i es comença amb idees que s’admeten, malgrat no siguin demostrables (Aristòtil) La mida de la teoria està definit, el de la pràctica s’estén indefinidament (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) La ciència és un intent per fer que la diversitat caòtica de la nostra experiència sensorial correspongui a un sistema de pensament lògic i uniforme (Albert Einstein) La natura és diversa (...) No existeix el color, ni el so, ni l’olor, sols hi ha moviment d’ones i partícules. Som nosaltres qui creem la música en la ment, qui percebem com perfum els canvis en la composició dels gasos (Robert Ornstein) Potser descobrim les lleis de la natura o potser les inventem i encaixen en la nostra percepció (Xavier Duran, químic, “El Cervell Polièdric”) No sabem que ens podria captivar més: saber que la natura és tal com Newton, Einstein o Darwin l’ha descrita o saber que el que ells proposen és fals, però serveix per moure’ns pel món (Xavier Duran, químic, “El Cervell Polièdric”) Creiem que entenem el món però la realitat se’ns escapa (David Jou, poeta i físic) El món és comprensible pel fet que no pot haver-hi més arbres que branques (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) Estic convençut que arribarà el dia en què fisiòlegs, poetes i filòsofs parlaran el mateix idioma (Claude Bernard) Quasi tots els científics són paletes que col·loquen maons, no arquitectes; es conformen en afegir una altra pedra a la catedral (V. S. Ramachandran, “El Fantasma en el Cervell”, 1998, psiquiatre) La ciència es composa d’errors que a la vegada són els passos cap a la veritat (Julius Verne) Verum est Factum – la veritat està en el resultat (Proverbi llatí) En qüestions de ciència l’autoritat de mil no val tant com el lliure raonament d’un de sol (Galileu) La ciència no es construeix amb opinions sinó amb raons (...) Una novetat científica resulta suïcida, especialment si prové d'una persona totalment desconeguda (Ian Stewart, 1996) Quan algú l’ensinistren en la conquesta de la realitat no tem parlar amb franquesa (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Serà més gran el vostre temor en pronunciar la sentència de mort que el meu en sofrir-la (Giordano Bruno, condemnat per la Inquisició l’any 1600) La veritat absoluta no existeix i això és absolutament cert (Les Luthiers) Sovint la ciència empaita fantasmes per tal de satisfer prejudicis (...) La pitjor de les proves és viure sense conèixer-les (Arthur Masson) Tot i que la veritat dels fets brilli, sempre s’esbatussaran els homes en la trinxera subtil de les interpretacions (Gregorio Marañón) L’esquematisme amb el qual el nostre enteniment aborda el món dels fenòmens [...] és una habilitat tan profundament oculta en l’ànima humana que difícilment podrem esbrinar quina és l’estratègia secreta que fa servir aquí la natura (Immanuel Kant, “Crítica de la Raó Pura”, 1787) La vida científica esdevé paradoxal. S’inicia en l’aprenentatge per continuar amb un ascens i un descens en recerca i ensenyament. Llàstima que tot això acabi amb una vida plena de reunions que furten tot objectiu científic: aprendre, difondre i com no, investigar (..., 2009) El que sabem és com una gota d’aigua, el que ignorem és com un oceà (Isaac Newton, si és que no ho va plagiar) La realitat no és més que una part del possible (Ilya Progodine, físic) El món no morirà per falta de meravelles, sinó per falta de curiositat (J.B.S. Haldane, S. XX) La intuïció és un refrec entre la incertesa resolta i la incertesa per resoldre (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) El progrés de la ciència es fa normalment abandonant hipòtesis (Bohm) La cultura serveix per canviar la cultura (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) La ignorància afirma o nega rotundament, la ciència dubta (Voltaire) És inútil fer amb molt allò que es pot fer amb poc (Guillem d’Ockham, S.XIV) La hipòtesi més simple però que resolgui més preguntes, és la més probable d’esdevenir certa. Tot ha de fer-se el més simple possible, però no més simple (Albert Einstein) Cada cop mourem més bits amb menys àtoms (Nicholas Negroponte, professor del MIT, profecia dels anys 80) Les paradoxes acostumen a preparar avenços científics precisament perquè generen preguntes que la ciència no pot contestar en el moment en què són plantejades (Zenó) Les paradoxes esdevenen les muses de la ciència (..., 2012) Les paradoxes són idees grandioses en embrió (Soren Kierkegaard) El camí de les paradoxes és el camí de la veritat (Oscar Wilde) Gairebé no hi ha una paradoxa sense utilitat (Leibniz) Els conflictes es generen, no perquè la ciència i la religió rivalitzin intrínsecament, sinó quan un domini intenta usurpar l'espai propi de l'altre (Stephen Jay Gould, 1991) La ciència és una qüestió de frontera, de la frontera que separa el veritable de la falsedat. L’ètica és una qüestió de frontera, però de la que separa el bé del mal (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) Ciència i religió han estat buscant el mateix, el gènesis. Com s’entén que estiguin contraposades? (..., setembre de 2001) Confio que al final dels temps la veritable ciència alleugerirà els homes de carregar amb la falsa ciència imposada per la religió (Thomas Henry Huxley, 1885) Sovint a la ciència no se li permet avisar als bombers sense informar abans de la temperatura de les flames en cada punt de l’incendi (Paul Ehrlich) La ciència requereix una visió de 180 graus per tal de ser objectius. Si la tenim de 30 graus pesen els prejudicis, si ens passem de 180 fem ciència ficció (..., 2009) Si la natura fos lineal, faria anys que no tindrien feina els científics (Dr. Francesc Gallart, geòleg del CSIC) La comprensió global d’un assumpte científic assoleix la seva plenitud quan un sap expressar-ho amb un llenguatge planer. Aquest fet indica idees clares (..., 1989) Quan fem l’esforç de transmetre més clars certs assumptes científics, ens adonem del foscs que els teníem (...,1989) Un especialista és aquell que ho sap tot sobre quasi res, però que no sap quasi res sobre la resta de les coses (J. Martín Chivellet, “Cambios Climáticos”) La Bíblia mostra la manera d’anar al cel, no la manera com van els cels (Galileu)

LES 2001 DITES (1)

“Les 2001 dites” és un recull de proverbis dels cinc continents organitzats des de l’origen de tot, el caos, fins al definitiu destí de qualsevol ésser, la mort. Seguint la lectura d’aquest alfa i omega, es van destil·lant totes les inquietuds humanes que configuren el nostre saber més preuat, la cultura mundial. David Rabadà i Vives ÍNDEX: ORDRE? CAOS? COSMOS? BIG BANG? UNIVERS? TEMPS? CANVI? VELLESA? DESGAST? ORÍGENS? EVOLUCIÓ? PALEONTOLOGÍA? CIÈNCIA? CONEIXEMENT? PARADOXES? HISTÒRIA? EVOLUCIÓ CULTURAL? CATALUNYA? EL CATALÀ? CLIMA? ESTACIONS? AGRICULTURA? MENJAR? GASTRONOMIA? ÀPATS? OPTIMISME? ALEGRIA? SALUT? METGES? FELICITAT? TRISTOR? PENES? ABSURDS? HUMOR? SOMNIS? DORMIR? ART? CREATIVITAT? LLIBERTAT? IGUALTAT? JUSTÍCIA? INJUSTÍCIA? PREJUDICIS? OBSTINACIÓ? TOSSUDERIA? ORGULL? PEDANTERIA? VANITAT? PREPOTÈNCIA? HIPOCRESIA? AMBICIÓ? AVARÍCIA? GASIVERIA? ESTUPIDESA? MEDIOCRITAT? IGNORÀNCIA? EGOISME? MANDRA? PERESA? DROPERIA? ENVEJA? REVENJA? MAL? MALÍCIA? MALDAT? DINERS? ECONOMIA? RICS? USURERS? POBRES? PODER? POLÍTICA? DIRIGENTS? MENTIDA? ENGANY? MANIPULACIÓ? POR? COVARDIA? SOLIDARITAT? ALTRUISME? RECIPROCITAT? AJUDAR? ACORD? ENTENDRE’S? PACIÈNCIA? IMPACIÈNCIA? ERROR? EQUIVOCAR-SE? EXCUSES? PERCEPCIÓ? MENT? CONSCIÈNCIA? CLAREDAT? EVIDÈNCIA? LÒGICA? BELLESA? PERFECCIÓ? IMPERFECCIÓ? MADURAR? MILLORAR? SUPERAR-SE? EXPERIÈNCIA? SEGURETAT? PREVISIÓ? PRUDÈNCIA? SORT? ATZAR? JOCS? PICARDIA? ESPAVILAR? EVITAR PROBLEMES? ASTÚCIA? ESFORÇ? PERSEVERÀNCIA? VALENTIA? COMPROMÍS? HUMILTAT? DISCRECIÓ? SINCERITAT? NOBLESA? VERITAT? AMISTAT? RESPECTE? AMOR? ESTIMA? ENAMORAMENT? SEDUCCIÓ? SEXE? PARELLA? MATRIMONI? FAMÍLIA? FILLS? DESCENDÈNCIA? EDUCACIÓ? ENSENYAMENT? ESTUDIAR? ESCOLA? ELEGÀNCIA? MODALS? CORRECCIÓ? SAVIESA? CULTURA? CONEIXEMENTS? SABER MASSA? SEPARACIÓ? DIVORCIS? EX? SOLTERIA? CONCOS? SOLITUD? DROGUES? ALCOHOL? DEPENDÈNCIES? BOIG? LIRONIA? GUERRA? VIOLÈNCIA? ODI? MORIR? MORT? DÉUS? TEISME VERSUS ATEISME? RELIGIÓ? ORDRE? CAOS? El CAOS representa un ordre autoestablert sense una mà directora (John Briggs, 1989) El caos és la llei de la natura mentre l’ordre sols sigui un somni de l’home (Henry Adams) Un ordre violent és desordre, un gran desordre és ordre [intermitències en el caos]. Ambdues coses són el mateix (Wallace Stevens, parlant de sistemes dissipatius que contenen ordre i desordre alhora) COSMOS? BIG BANG? UNIVERS? Si la Relativitat esdevé certa, Alemanya m'aclamarà com a germànic i França com a ciutadà del món. Si la teoria resulta ser falsa, França dirà que sóc alemany i Alemanya que sóc jueu (Albert Einstein) Si l’univers està en constant expansió, ¿per què no puc trobar lloc per aparcar? (John Vorhaus, guionista, humorista) De què serveix la immensitat de l’espai si les sabates em van justes (Proverbi nord-americà) Podria ser que el nostre Univers fos una d'aquelles coses que simplement passen de tant en tant per atzar (Edward Tryon, 1990) Tot el que existeix en l’univers és fruit de l’atzar i la necessitat (Demòcrit) Potser la raó per la qual hi hagi matèria en lloc de res fora que el no-res sigui inestable (Franc Wilczek, 1990) El més incomprensible del món és que el món sigui comprensible [...] L’incomprensible de l’univers és el comprensible que arriba a ser (Albert Einstein) L’univers podria veure’s com una espècie d’ordinador on les lleis de la natura jugarien el paper de programa (Charles Babbage, matemàtic) Del buit atemporal sorgí l'univers temporal (...) La Bíblia mostra la manera d’anar al cel, no la manera com van els cels (Galileu) La gravitació podria significar el negatiu d’una foto on la matèria n’és el positiu (..., 1999) De vegades penso que la prova més fefaent que existeix vida intel·ligent a l’univers és que encara ningú ha intentat connectar amb nosaltres (Bill Watterson, 1958, Autor de còmics)

FRACASO ESCOLAR O FRACASO POLÍTICO (3)

El día a día El curso ha empezado y por ahora todavía no tenemos demasiada información sobre el funcionamiento del centro. Sólo podemos atender a lo que ocurre por casa y el día a día va a resultar primordial para marcar pautas claras y hábitos que se avengan con el instituto. Los chavales son ávidos devoradores de rutinas con pequeñas dosis de improvisación. Lo contrario, un océano de caos con intentos de orden, no favorece ni sus estudios ni sus vidas. Veámoslo del amanecer al anochecer. ¿Despertador? Mejor no haga un padre o madre de ello, que sean los adolescentes quienes se responsabilicen de sus horarios y se levanten a la hora. Si se despiertan tarde, que corran y aprendan. Igual puede decirse del bocadillo matinal. Empiece por dejarle el trabajo medio hecho y que se acostumbre a prepararse el desayuno. Si hablamos de igualdad que todo el mundo aprenda a cocinar. Y no le hace falta tanto dinero para comprarse una libreta, un boli o un bocadillo cada día, ¿cree acaso que las tiendas de chuches se arruinan cerca de los colegios? Compruebe sino lo que se gasta con las caries y quizás saque ciertas conclusiones. ¿Desayuno? Pues equilibrado, completo y lo más importante, asegúrese que lo toma. Ocurre muy frecuentemente que alumnos que no prestan atención en las clases es consecuencia de falta de calorías de calidad, en fin, de un mal desayuno. También el riesgo de anorexias puede andar cerca cuando no existe control en la alimentación, más si los estereotipos de belleza andan altos por su armario y costumbres. Muchas hijas durante su adolescencia intentan imitar a madres esbeltas y bellas, ello las lleva a veces a adelgazar en exceso. Más tarde se hablará de ello. Antes de salir de casa, y con el desayuno bien asentado, no estaría de más que dejaran la cama hecha, eso les enseñaría autonomía, deberes y responsabilidades desde sagaces, por otro lado, uno se ahorra un trabajo y tiempo a cambio de algo que educa a su prole. La llegada al centro educativo debe regirse por la puntualidad. Si este, el colegio, no lo regula, mal asunto. Es obligación y deber del instituto controlar los retrasos de los alumnos, dejar registro de los mismos, y si resultan redundantes, sancionar e informar a los mentores del mismo. Si sospecha de falta de puntualidad de su hijo, no espere mucho, llame al centro y pida información, aunque a menudo resulta muy útil revisar su agenda. En ella hallará las observaciones que docentes y tutor han anotado de su hijo a la espera que uno firmara pero que el zagal obvió y escondió. Faltas de disciplina, de puntualidad y de trabajo deberían figurar en tal bloc de notas. Si hay muchas deberían haber concertado entrevista personal, en tal caso, y si no lo hicieron, pídala. Antes pero, confirme que no falten páginas de la agenda, aquellas en donde había más observaciones que su hijo no quiso que uno viera. Por regla general las agendas llevan sus páginas numeradas a tal efecto. Otra manera de informar a los padres es con las actuales aplicaciones informáticas en donde se pasa lista con ordenadores y la información se halla disponible por la red. De todas formas tales modernidades topan con problemas como fallos en la batería del portátil, errores en la red, lentitud en la conexión y defectos del programa. A veces, y ante la imposibilidad de pasar lista con el portátil, algunos docentes lo deben hacer a la vieja usanza, a mano, para luego en casa pasar los datos a la red, es decir, doble trabajo. En resumidas cuentas, la informática no resulta la panacea del control escolar, y quien así se lo venda quizás lo haga por ahorrarse un trabajo que los tutores le harán, por ser un talibán de la informática o por simple ignorancia de lo que realmente ocurre en el aula. Por tanto, y por ahora, la agenda de papel resulta una buena manera de saber lo que ocurre con su polluelo. Revisarla a menudo permite controlar sus hábitos escolares y deberes pendientes. En caso de ver desierta la página del día desconfíe si le dice que no le encargaron trabajo y aplique lo que sigue, el hoy por mañana. Es muy simple, con el horario semanal en mano, algo que deben anotar en su agenda, el padre o la madre repasan el día de hoy y se ven todas las materias que han podido dejar deberes pendientes. Si no los hubiera siempre quedará pasar los apuntes a limpio y estudiar los conceptos impartidos. Luego hay que dirigirse a por el mañana, y se hace lo mismo para tal jornal en previsión de los ejercicios y estudio de las áreas que mañana se impartirán. El objetivo es obvio, repasar lo que se debe saber para comprender la clase siguiente, y como no, comprobar que los trabajos están a punto para el día posterior. En resumen, hay que ver lo que se hizo hoy y prever lo que se exigirá mañana. Él debe llevar la agenda bajo tal ordenanza y si uno así se la pide, verá como éste se pone las pilas. Otro punto de control sobre la calidad educativa del centro son los apuntes de su hijo. Revisarlos a tal efecto no debe ser tarea diaria, pero una vez cada mes le dará gran idea de cómo son los docentes que imparten una u otra materia. Si ve que todos los apuntes son un caos y con sesgos de información, algo pasa con su zagal, es harto imposible que todos los docentes de un centro dicten anotaciones desordenadas durante sus clases. Si observa que sólo sucede en una de las materias, o bien su hijo odia esa especialidad o bien el profesor es el desorganizado. Los apuntes son la herramienta básica de la profesión de su hijo, la de estudiante, como lo son una sierra para un carpintero o un ordenador para un programador. Por ello las anotaciones deben contemplar una serie de características fundamentales que le permitan a éste, al escolar, comprender y memorizar los contenidos impartidos de manera ágil y eficaz. Un buen docente sabrá crear esos apuntes en sus alumnos, algo que uno verá en las libretas de sus rapaces. Unos apuntes útiles deben ser sobretodo VISUALES, es decir estructurados, ordenados y con simetrías. Las figuras regulares y con colores llaman toda nuestra atención, véanse las señales de tráfico por ejemplo. La razón de tal percepción es que somos primates y por ello uno de los sentidos más afinado es la vista. Nosotros los humanos, como simios superiores, tenemos una visión excelente fruto de millones de años de adaptación a dos necesidades, el cálculo de distancias y la búsqueda de frutos maduros. El salto de rama en rama de nuestros antepasados o la caza con lanzas y flechas nos han potenciado una visión estereoscópica en donde los dos ojos miran al frente en lugar de a los lados como las vacas, éstas han necesitado evitar depredadores, no saltar sobre sus presas o evitar una caída al vacío al errar de rama. La segunda adaptación, la de la fruta madura, nos otorgó la visión en color vetada a muchos organismos como perros o toros, incluso nuestros gatos son algo daltónicos, aunque los pájaros ven aún más colores que nosotros. En nuestro caso la capacidad cromática de nuestros ojos nos permitió ver a distancia donde se hallaba la fruta a punto de caramelo, algo necesario para sobrevivir si queríamos comer. Visto que la vista es la que trabaja, los apuntes de los escolares deben ser VISUALES para facilitar el estudio y la comprensión. Las estrategias que deben seguir los alumnos para lograr tal objetivo son las que siguen. En primer lugar el orden en las ideas. No se puede comenzar por una ecuación de segundo grado sin antes pasar por la de primer grado, como también no se puede anotar una clasificación de elementos empezando por la excepción. En segundo lugar el uso de símbolos y abreviaturas que permiten anotar y leer con mayor rapidez los conceptos impartidos. En tal sentido tenemos toda la matemática a nuestro servicio, símbolos químicos y hasta el lenguaje de los móviles. Eso sí, en los exámenes y trabajos estará prohibido el uso de los mismos. En tercer lugar la utilización de esquemas para dar simetría a las informaciones. Ya hemos comentado que los humanos nos fijamos en figuras regulares y que las recordamos mejor que las formas caóticas y azarosas. La explicación es sencilla, frutos y presas presentan simetrías que nos llaman nuestra atención. Así pues el uso de cuadros sinópticos para clasificar, tablas para comparar, diagramas de flujo en causas y efectos, figuras geométricas para contrastar conceptos opuestos, gráficos para resumir o un simple dibujo esquema, que jamás artístico, muestran con simetría y claridad lo que uno así podrá con mayor facilidad recordar y memorizar. Combinar la observación con el dibujo hace que los alumnos se fijen más en el tema de estudio y que a su vez lo memoricen mientras lo trazan sobre su libreta. En cuarto lugar, y para que esos apuntes resulten visuales, resultará muy importante la buena presentación y que estén espaciados. Una información abigarrada, en letra pequeña y concentrada sobre el blanco de un folio es algo imposible de leer y comprender con rapidez. Por tanto, si ve que su hijo tiene unos apuntes así la solución es obvia, hay que pasarlos a limpio ampliando el tamaño de letra, el espacio entre esquema y esquema para que la presentación global sea suave y sin aprietos. Tal anotación regalará a su hijo tranquilidad al estudiar. Por otro lado, y al pasar los apuntes a limpio se logra que inconscientemente se estudie. Es harto sabido que al trabajar con la mano es estimulan muchas neuronas de la memorización, por tanto rescribir las cosas las inserta de nuevo en nuestra mente. En resumidas cuentas, el docente que imbuye unos apuntes bajo todos los consejos anteriores lo está haciendo francamente bien. En el día a día que estamos recorriendo llegaremos a la tarde como tiempo de trabajo y estudio. La zona de estudio debe cumplir también unos requisitos que ayudarán a la concentración y a la relajación del estudiante. Cuanto más se logren las dos condiciones anteriores menos se cansará el estudiante y más tiempo útil de estudio alcanzará. En primer lugar el área de estudio debe estar desierta de elementos que distraigan, no peluches, no juegos, no póster en la pared del frente, no Facebook y no Twitter. En segundo debe imperar el silencio, a lo sumo una música suave, pero hay que alejarse de melodías rítmicas y con percusión, distraen la mente. En tercer lugar las paredes deberían tener un color uniforme, claro y suave que de buena iluminación. Evitar los colores fuertes, no rojos y naranjas, sofocan, no azules intensos, dan frío, no colores oscuros, restan luz para el estudio, mejor tonos blancos o cálidos entre crema, marrones o verdes, es decir colores de tierra y bosque pero sin estridencias. La naturaleza aplaca y reduce la ansiedad, recuerde un paseo por un jardín o por un bosque. Rodéese de colores claros con los matices anteriores, esos matices de color pueden inducir el buen estudio. En cuarto lugar debe existir una buena ventilación ya que la concentración de dióxido de carbono al respirar adormece la mente. Y en quinto y último lugar, buena iluminación, preferible luz solar, más natural, más relajante. Seguramente quedaron en el tintero más requisitos para un buen rincón de estudio, pero con los anteriores llegamos al momento de la concentración en casa. La hora de los deberes debería ser siempre la misma ya que las rutinas los hacen autónomos y responsables. Cuando ya es costumbre que a las seis se estudia, no hace falta recordárselo. Si le dice que ya terminó y sólo pasaron treinta minutos, permítase dudar. Más ejercicios habrá, los mal hechos a repetir y el estudio de lo anotado ese día. Se insiste, los deberes no son lo único, jamás, también el estudio diario refuerza conceptos y permite que su hijo siga el curso con buena continuidad. No sólo con los deberes se aprueba un curso. Eduque en la memorización y no vale aquello de ya terminé los ejercicios. Memorizar ejercita las neuronas y da inteligencia al individuo. La pura memorización de conceptos sin más entrena a nuestro cerebro y crea una mente maravillosa, no le quepa la menor duda. Para eso sirve recitar poesías, aprender canciones u otras listas de datos como la tabla de multiplicar. Las rutinas de estudio por la tarde son básicas para el éxito académico del estudiante. Un tutor de tercero de la ESO en eso dedicaba toda una tutoría para diseñar un horario de estudio y deberes semanales. Cada alumno debía presentarle en todo detalle como repartía su tiempo por la tarde incluyendo la materias que menos le gustaban que debía situar al principio cuando se está más fresco, las materias que más le gustaban que debía situar al final como un regalo, el descanso con una merienda de unos 15 minutos, dos horas de estudio y deberes repartidas entre almuerzo, actividades extraescolares y cena, materias del día que obligaban a deberes o estudio, materias del día siguiente a revisar en posibles asuntos pendientes, hora de ir a dormir, día de compras para ayudar a los padres, día de limpieza y orden de la habitación y hasta la obligación de hacerse la cama por la mañana. Con todo ello los padres tenían una herramienta básica de apoyo, que no ayuda. Si durante el estudio los padres ayudaban, no debían darles los resultados, no debían hacerles los deberes, eso no les hacía gran favor. Los padres deben dar pistas e indicaciones para que luego el escolar pregunte en clase, eso le hará autónomo al aprender de sus errores, cuanto más se equivoque más se cultivará. En clase muchos buenos docentes hacen eso mismo, proponen un ejercicio y a periodos de tiempo gradual van dando pistas. Algunos docentes ponen notas tal que los tres primeros que lo resuelven obtienen un 10, los tres siguientes un 9 y así sucesivamente, pero al llegar al 5 se apean, nadie suspende. Al alumno que no puntuó le queda la próxima oportunidad, los trabajos de clase y los exámenes. La tarde da para mucho por lo que procure que sus hijos tengan menos tele y más obligaciones hogareñas, deportivas o escolares. Si los deberes se terminaron siempre queda estudiar para mañana, no le quepa la menor duda, o ir un rato a entrenar para distraer la mente y concentrar los músculos. Convertirse en un zángano ante el televisor no ejercita en demasía la mente de su descendencia. Un estudio de la facultad de Comunicación en colaboración con el Colegio Irabia de Pamplona sobre 5.600 alumnos mostraba que los escolares veían una media de 150 a 180 minutos de televisión al día, es decir de dos a tres horas que no se dedican ni al estudio ni a otras actividades lúdicas. Añadía el mismo estudio que casi la mitad de los adolescentes la miran sin control de los padres prefiriendo los culebrones humorísticos y que la hora de mayor audiencia era a partir de las diez y media de la noche, algo que encendía las alarmas. La primera que durante la noche no existía comunicación familiar si se estaba tanto ante el televisor, la segunda que los adolescentes miraban más los programas adultos que los de la franja juvenil, la tercera que no parecía existir un control generalizado sobre la programación, y la cuarta y última, que éstos iban a dormir tarde. Añadamos a esto que quienes no ven la TV, navegan por Internet o juegan con videoconsolas, y concluiremos que estamos ante una generación cada vez más insomne. Es muy frecuente en clase encontrarse con alumnos que van como alma en pena. Al preguntarles qué les ocurre responden que se fueron a dormir tarde ante la pantalla, un hecho que les resta capacidad de concentración a la mañana siguiente. Y bien, el día llegó a su fin y la cena con él. Este momento puede ser aprovechado para fines de placer y a su vez educativos. Todos en la mesa y con la tele apagada permite que uno sepa como es el colegio de su hijo o cuales han sido las vicisitudes de la familia durante el día. La palabra cura las tensiones del jornal, y con ello los niveles de ansiedad disminuyen. Apague el televisor durante las comidas, o a lo sumo baje el volumen, y provoque que se charle de temas en la mesa. De la comunicación surge y nace el puente en la educación.

EXTREMS (V) FINAL

5. BLANC i BLANC en la salut i l’amor Temps: Després de l’acte anterior. Actores: Eva i Toni (els dos vestits de blanc. Fons d’escenari tot blau cel) (Negre. Es continua escoltant el tic tac del rellotge de paret. S’il·lumina l’escenari gradualment. Toni està al bellmig de l’escenari assegut sobre una cadira amb el respatller dirigit al públic. Estarà amb els palmells de les mans aguantant-se la cara amb les galtes inflades d’aire, avorrit. Intenta xiular per distreure’s. Eva entra i l’observa. Toni no s’adona. El tic tac desapareix mica en mica) EVA: - Toni? TONI: - Eva! (sorpresa alegre però es reprimeix d’immediat) EVA: - Que tal els teus pensaments? TONI: - Doncs…, (s’ho pensa i es retoca el barret de cuiner) estava en blanc. EVA: - Avorrit potser? TONI: - Més aviat fart de tant blanc i negre. EVA: - De blanc i negre? TONI: - Sí, massa discusions entre els partidaris del blanc i del negre. Cap d’ells troba la felicitat. EVA: - Però tu i jo estem d’acord…, els dos som blancs. TONI: - I qué? EVA: - Doncs que el blanc és el color de la puresa, de les coses clares, de la llum, del començament del dia i de la vida. El negre és tot el contrari, fosc, brut, fins i tot és el color de l’ocàs… (ara entornarà els ulls per murmurar), el de la mort. TONI: - El negre també té el seu positiu. És l’origen de tot abans de la llum. També el negre i la seva nocturnitat estan plens d’amants que han cercat la seva protecció, de passions furtives sorgides dels capvespres… en fi, que el negre està ple de romanticisme... ho entens ara Eva? (mirada tendra) EVA: - (sobresaltada es dóna la volta evitant la mirada del Toni) Crec que no entenc res. TONI: - Això em diu que sí (es lleva de la cadira i la mira. Ella continua d’esquenes). El blanc és el nostre color, ens fa afins. EVA: - A mi m’agrada estar amb tu … ets blanc (però es defensarà), però sols pel sexe (pausa), “clar”. TONI: - Sí (pausa), pel sexe clar (decepció). EVA: - Tot i que, quan es torna espès (pausa i somriu), això sí que em fa pesigolles. TONI: - Ja m’adono (més decepció). EVA: - El sexe és pràctic, clar que sí. TONI: - I si passem a l’amor? EVA: - (es gira espantada) Què?! TONI: - L’amor, una capseta amb dos cors dins (els assenyala simulant-los al palmell de la mà). EVA: - Deixa la capseta en pau. Ja et posaran en una de gran quan et moris. TONI: - Però Eva, no t’adones? EVA: - De què? TONI: - Que ja portem molt temps donant mostres d’això. EVA: - De què? TONI: - De l’amor (se li apropa). EVA: - (dissimula) Això són tonteries. TONI: - Passem-hi. EVA: - (s’alerta) Passar a què?! TONI: - A la felicitat que els extrems blancs i negres no han sabut trobar. EVA: - (nerviosa i còmica) Per a la felicitat ja hi ha el sexe que practiquem (s’allunya). TONI: - Que practicàvem. EVA: - (es defensa) Però tu, per què “cony” necessites passar a l’amor? TONI: - Per què és el més important que ens queda. EVA: - El cony? TONI: - L’amor, caram. EVA: - Bé, i què? L’amor no et farà deixar les drogues. L’amor… TONI: - (la talla)… el teu amor era la droga que necessitava per deixar les altres. EVA: - Eh? (pausa, sorpresa, no sap com posar-se) Aleshores, m’estàs fent una proposició deshonesta? TONI: - Totalment (somriu). EVA: - I no et pots prendre res que et faci passar les ganes d’amor. TONI: - Algú em va parlar d’una nova droga, el sèptum, tot i que, i per molt que vaig “recercar”, crec que fou una presa de pèl. EVA: - Per tant? TONI: - O ens estimem o com la meva cuina (pausa)… nada de nada. EVA: - (nerviosa li dona altre cop l’esquena) Aquest mai no fou el pacte entre tu i jo... TONI: - (se li apropa) Jo mai no vaig signar cap pacte. Els nostres esperits sí van segellar quelcom. Ells són afins. EVA: - (alarmada i a la defensiva ) Afins? TONI: - Molt afins. Els dos som blancs, votem els verds, (pausa) fins i tot els dos vam saber que Dèu era negre (pausa), què més vols? EVA: - (cara còmica i to contundent) Menys amor i més sexe? TONI: - O més felicitat. EVA: - Ja veig que follant no en tens prou. TONI: - ¡Eva! (desaprova) Això ha trencat l’encant. EVA: - L’encant de què? TONI: - Del més desitjat per tothom. EVA: - El què? TONI: - La felicitat. EVA: - Això és una utopia, un engany de contes de fades. TONI: - No estimada, és alguna cosa que tens davant dels teus llavis i ets incapaç de sentir-ho. EVA: - (sorpresa) Ara em morrejaràs? TONI: - Eva, per Déu, para de defensar-te. La felicitat que estàs veient amb el cor no es capta ni amb la llengua ni tampoc amb els ulls. EVA: - De quina classe de felicitat em parles? TONI: - De la felicitat que neix de valorar el poc que tenim per compartir-ho amb els demés. Sense esforç no hi ha vida, sense vida colpida no hi ha amor. EVA: - Sense vida no hi ha amor? Tu què t’has pres? TONI: - Dic el que penso. Ja saps que no tinc pèls a la llengua. EVA: - Excepte quan me’ls escups. TONI: - (desaprova) ¡Eva! EVA: - Eva què? TONI: - Que et resisteixes a la felicitat que t’ofereixo. EVA: - Deixa la felicitat en pau. TONI: - Tu la buscaves, recordes? (Eva es conmou) EVA: - Potser vaig perdre el temps. TONI: - I si et digués que crec saber on es troba? EVA: - (cedeix una mica) Et diria que vius un somni. TONI: - Aquest somni s’oculta aquí. EVA: - On? TONI: - En la simple possibilitat de viure la vida i compartir-la amb qui més estimem, la possibilitat de canviar a algú per sempre la vida. EVA: - Això què significa? TONI: - Que la vida “és” el regal (èmfasi en l’és). EVA: - Tanta filosofia densa m’està posant els cabells blancs. TONI: - Alguns ja tenies, però millor anomenar-los argent de princesa. EVA: - Para si us plau, em ruboritzes (es gira i corba l’esquena). TONI: - No puc parar, t‘estimo Eva. EVA: - No em diguis això. TONI: - T’estimo, i si et deixes puc canviar-te per sempre la vida. EVA: - I què obtindria jo? TONI: - La felicitat. EVA: - Ai Toni … TONI: - Antoine…, Antoine Santamarie (li aclareix). EVA: - Oh Antoine, gran cuiner de l’Hospitalet. TONI: - Oh Eva, gran dona del meu esperit. EVA: - Ho reconec (es gira i se li apropa). TONI: - M’estimes? EVA: - (Pausa, es miren) Sí, t’estimo (abraçada i petons amb passió). TONI: - Jo, Antoine Santamarie, avui sóc l’home més feliç del món. EVA: - I jo Eva, la més pecadora de la Bíblia. TONI: - Ah sí? (amb sorpresa li mira els pits). Doncs gaudim del nostre… (fent sarcasme) amor. EVA: - (Crida en crescendo) Sí, sí, sí, sí! Gaudim, gaudim. Devora’m, devora’m. TONI: - Ara mateix… (i li continua mirant els pits). EVA: - … sí, pensa que aquí dins hi ha teca (Eva mou els pits amb coqueteria), en tinc dos (i Toni se l’emporta en braços al fons de l’escenari). (Darrera un llençol es veuran les siluetes representant una escena romàntica de sexe. Es treuran la roba però res de provocar el públic amb un nu vanguardista que sembli pornografia gratuïta. L’escena comunica amor còmic, no plaer carnal sense més. Durant el nu anirant saltant moltes prendes fora del llençol, quelcom exagerat, fins arribar a allò còmic amb roba interior de tall antic i de mides enormes. Petons i abraçades cos a cos. Eva i Toni, de sobte, s’adonen de quelcom i pararan. Il·luminació mostra sols les cares dels actors, ombra xinesa la resta). TONI: - (mirant-se l’entrecama) Eva, no sé què em passa. EVA: - Però, si anàvem bé. TONI: - És quelcom estrany, ho notes? EVA: - Sí, jo tampoc m’excito. TONI: - I si comprem alguna gastronomia sexual en un sexshop? EVA: - Millor a la fruiteria, no? TONI: - I si va ser l’àpat? EVA: - No sé, què vas menjar? TONI: - … res. EVA: - Aleshores això no afecta…, què vas llegir? TONI: - … res. EVA: - Encara menys. TONI: - I si et prens una aspirina? EVA: - (el desaprova) Toni, que jo mai no he patit de maldecap quan fem sexe. TONI: - Potser perquè no estem casats. EVA: - No diguis bestieses i pensa. TONI: - Ja ho faig. EVA: - Però amb el cap. TONI: - Quin? EVA: - Amb el que escup. TONI: - Els dos ho fan. EVA: - Insistim aleshores (s’escolta la melodía de “As time goes by” de la pel·lícula Casablanca.). Toca-me-la altre cop, Antoine. TONI: - I si no funciona? EVA: - Sempre ens quedarà Hospitalet. (Fosc a escena, ombra xinesa tot el cos. Tornen a intertar-ho. Segons més tard res de res. Il·luminació sobre les cares) EVA: - (enutjada) Què?! TONI: - Doncs com la meva cuina, nada de nada (es torna a mirar l’entrecama). EVA: - I jo tampoc. Això escapa a tota comprensió. TONI: - Tot un “Expedient X”. EVA: - Mai no ens havia passat res semblant. TONI: - Alguna explicació hi haurà. EVA: - (Enfadada culparà a Toni) L’amor que has provocat, joder! TONI: - Joder després …, si podem. EVA: - Doncs per ara, sin jodienda estamos jodidos. TONI: - Algún additiu se’ns haurà passat per alt. EVA: - Doncs ho diu l’Antoine Santamarie (sorna)… el millor cuiner del món. TONI: - Bé, Ferran Marià també és bo… i la Rucalleda també…, tot i que … (s’atura). EVA: - … tot i que, què? TONI: - Tot i que cuinin amb additius sintètics. EVA: - Però això ho fa tothom, ruc. TONI: - Sí, ho admeto, jo també comulgo amb la modernitat. EVA: - També tu? TONI: - Sí, estimada meva. EVA: - Però quan? TONI: - (trist) Sols ho vaig fer un cop. EVA: - Sols un cop? TONI: - Sí, sols un cop. EVA: - Quan? (se li aparta) TONI: - En “l’últim sopar”. EVA: - A l’últim sopar dels cinc? TONI: - Sí. EVA: - El David, la Gemma, el Carlos, tu i jo? TONI: - Els mateixos. EVA: - I per això vam estar fent cua tota la nit pregant sobre la tasa del vàter com si fos La Meca? TONI: - (acota el cap) Suposo que sí. EVA: - Suposes que sí? TONI: - Millor ho afirmo. EVA: - No posaries bromur en el menjar i per això estem sense sexe tu i jo? TONI: - Crec que va ser quelcom pitjor. EVA: - Aleshores (sorpresa), vas ser tu el responsable del que no havia de passar però que sí va passar? TONI: - (dissimula) Jo sols recordo el tic tac d’un vell rellotge de paret (s’escolta el tic tac uns segons). EVA: - Sí, s’escoltava un tic tac mentre les nostres basques saltaven i ballaven pels recons del bany. TONI: - Quanta poesia en aquells vòmits (mira a l’infinit com il·luminat). Tots ells procedien de la meva creació culinària, del meu art. EVA: - Sí, és clar, però alguns amb més esforç, i d’altres amb més dispersió, anaven llençant els seus arsenals estomacals…, el teu art vomitat. TONI: - En allò, blancs i negres tots vam ser un, tot i que tacant les parets del bany amb els mateixos colors. EVA: - (el desaprova) Siiiií, (pausa) vam esdevenir un quadre abstracte (pausa), i per culpa d’uns additius no naturals que encara no has confesat. TONI: - Additius? EVA: - Confesa, què vas posar que ara el meu cony no està per cap xipolleig? TONI: - Quelcom tòxic. EVA: - Tòxic!? TONI: - (amb por) Va ser un accident. EVA: - Amb què vas experimentar desgraciat? TONI: - Vaig pensar que per a la nouvelle cuisine les millors sals de cuina serien (es para) … EVA: - Quines? TONI: - (s’acota i murmura) Les de bany. EVA: - (alarmada) ¡¿Les de bany?! TONI: - (Tímid) Sí. EVA: - Ets un cretí. Les teves sals de bany ens van rentar el ventre. Caram quin rentat gàstric. TONI: - Més que un rentat fou un... (s’atura) EVA: - Un què? TONI: - Un purgatori. EVA: - Un purgatori? TONI: - Sí estimada, us vaig purgar. EVA: - Però això no explica que ara no poguem cardar. TONI: - Crec que sí (i calla poruc)… EVA: - (preocupada) Toni, què et passa? Digues alguna cosa. TONI: - T’estimo… EVA: - I? TONI: - Crec comprendre què vaig provocar. EVA: - Unes diarrees artístiques. TONI: - Crec entendre perquè ja no podem organizar sopars. EVA: - (consirosa mirant al públic, reflexió en veu alta, Eva comença a capcir inconscientment que ha passat) Els cinc ens vam separar després d’allò. TONI: - Crec saber perquè tu i jo no podem fer l’amor. EVA: - (amb espant, mira a l’infinit) No pot ser. TONI: - Has d’entendre-ho. EVA: - Què? TONI: - (poruc) El més evident. EVA: - Et veig molt pàl·lid. TONI: - I jo a tu molt blanca. EVA: - I això, què significa? TONI: - Que us vaig purgar, princesa meva. EVA: - No m’ho puc creure! TONI: - Els dos ens hem adonat, veritat? EVA: - Ens vas purgar i... TONI: - ...de purgar, purgatori. EVA: - (Pausa i pànic) Som cadàvers enamorats?! TONI: - (pausa)…sí!! EVA: - I per això no podem fer res carnal? TONI: - Exactament. EVA: - I l’amor, on queda? TONI: - En canviar per sempre la vida de l’altre. EVA: - (Trista i consirosa. Llarga pausa. De sobte Eva s’il·lusiona i el mira amb passió) Doncs ànima meva, ja sé que m’has fet. TONI: - Què? EVA: - M’has canviat per sempre ,… “la mort” (abraçada i petons). CARLOS, DAVID i GEMMA: - (Apareixen al fons de l’escenari. Els il·luminen gradualment. Toni i Eva continuen sota la seva passió. Els altres tres s’apropen al públic lentament. David, de genolls, dóna saltets per atrapar-los. S’aturen a peu de l’escenari. Sols parlarà Gemma) - …i així de la felicitat us hem parlat, tots nosaltres, els vostres amics... - (pausa i ara tots cinc, mirant al públic, es posaran una careta de calavera per murmurar amb l’alè) - elssss mooooortsssss (negre gradual i el tic tac altre cop). (Salutacions. El medicament, que seguirà sent un misteri amb el nom de sèptum, es trobarà fora a la sortida del teatre, simples caramels. Hi haurà una publicitat del mateix amb actors oferint aquests caramels com a sèptum al públic) El cartell publicitari posarà: CHUPE LO QUE CHUPE, CHUPE UN SÉPTUM EL CARAMELO DE USTEDES, los “VIVOS” Els actors, o uns figurants amb la cara maquillada de calavera i vestits amb casulles i caputxes de frare, podran repetir al públic el missatge de l’obra: LA VIDA ÉS EL REGAL, tot clamant al cel al fer-ho o amb altres registres: - Oh! La vida és el regal senyor. - Germà, la vida és el regal. - No t’oblidis, la vida és el regal. - Pren un sèptum, la vida és el regal... FI DE L’OBRA

EXTREMS (IV)

4. BLANC i NEGRE amb el poder Temps: Després de l’acte anterior. Actors/actrius: Gemma (amb vestit i faldilles blanques) i David (amb el vestit negre d’abans i amb veu de nen petit ingenu. Cal recordar que els dos són germanastres). (Negre. Continua el tic tac del rellotge de paret. Gradualment s’il·lumina l’escenari. Gemma de blanc a la dreta amb el semiescenari amb el fons negre. Ella restarà asseguda amb les cames mig obertes, llegint un HOLA o un LECTURAS. S’atura el tic tac) DAVID: - (Entra David per la dreta de l’escenari, Gemma absorta llegint no se n’adona. Ell la mira per sota de la falda i li cridarà…) ¡Que se te ve el monedero! GEMMA: - Aaah! (tanca les cames i es lleva espantada de la cadira baixant-se la faldilla). I tu, no tens res millor que fer? DAVID: - Pues ya ves, lo de siempre hermanastra, molestarte. GEMMA: - Ja ho veig (ara amb sorna), señorito Primo de Pitrera. DAVID: - Ese es mi apellido, muy distinto al tuyo, señorita de Blancanieves. GEMMA: - Obvi gran mente, som germanastres. DAVID: - Por suerte (to despectiu). GEMMA: - O per les desafortunades ganes de fornicar dels nostres pares. DAVID: - ¿Les oías de noche? GEMMA: - No, ells sols ja es feien escoltar (ironia). DAVID: - Toda una arenga de jadeos llenos de felicidad. GEMMA: - No em recordis la felicitat. DAVID: - ¿Por? GEMMA: - No paro de pensar en ella. DAVID: - De eso mismo charlaba con Eva. Pero tranquila, creí leer que existe una solución temporal para poseerla. GEMMA: - Un fàrmac, no? DAVID: - Bueno, eso creo haber leído, ¿cómo lo sabías? GEMMA: - Carlos em va dir el mateix. DAVID: - Ah, (amb menyspreu), Carlos (dirà amb cara de fàstic). Creo que se lo comenté yo mismo. Menudo personaje. GEMMA: - No l’odiïs tant. Els dos us assembleu molt. DAVID: - ¿En qué? GEMMA: - Els dos vestiu de negre fatxa, feixista i ranci falangista. DAVID: - Y tú de virgen, inocente e insípido pacifista (els dos es miren com un repte). GEMMA: - Ara ho veig clar. Al vidre de les ulleres l’anomenen blanc si és transparent, però la teva mirada és negra, porta intencions obscures. DAVID: - Tu blanco siempre ha sido un color insípido y desaborido. He ahí el pescado que llaman… blanco (despectiu). GEMMA: - Sí, però al peix gustós sempre ha estat el blau, no pas el negre. DAVID: - Buah! El blanco siempre ha sido el color de lo NO importante. Tú como psicóloga-rellena-psicotécnicos deberías saberlo. Cuando una casilla no es importante, ya te lo dicen…, <>. GEMMA: - Mira David, tot el blanc és bo per ingerir, la sal, la farina, fins i tot la cocaïna. En canvi el negre és sempre una escombraria. DAVID: - Un escombro, ¿como qué? GEMMA: - Les aigües de la claveguera són negres, les femtes són negres, fins i tot els diners que ningú vol en les factures són negres, calers que per tal que siguin bons cal blanquejar. DAVID: - Sí, pero la Coca-cola es negra y mira que éxito tiene por el mundo entero. GEMMA: - No t’enganyis, els llatins l’anomenen el agua negra del imperialismo yanqui. DAVID: - Eso son cosas de los pieles rojas sudacas y comunistas. GEMMA: - Ets un grandíssim fatxa. DAVID: - ¿Yo facha? (i al apropar-se topa amb el vidre, so d’impacte) GEMMA: - Sí (Gemma fa baf i neteja el lloc de l’impacte satisfeta del cop que ha rebut el seu germanastre). DAVID: - Me duele (es frega el front). GEMMA: - Càstig de Déu (donant uns copets a l’aire simulant que és sobre la clepsa del David per tractar-lo de baixet), Aznar de mig litre. DAVID: - No te metas con mi estatura. GEMMA: - No pateixis, per molt fatxa de mig litre que siguis, el teu cor batega a l’esquerra i la teva sang és roja. DAVID: - ¿Qué pinta el rojo aquí? GEMMA: - Per no parlar como en el teu NODO, en blanc i negre. DAVID: - ¡Cobarde comunista! GEMMA: - Covard? DAVID: - Sí. Cuando no se sabe que decidir, va y se vota en blanco. Si se votara en negro al menos significaría algo. GEMMA: - Sí, un vot a favor dels feixistes com tu. DAVID: - Un lado político correcto, no como tu izquierda. GEMMA: - No em diguis que creus en aquella divisió entre dretes i esquerres? DAVID: - Por supuesto. GEMMA: - Doncs sento dir-te que en el món sols hi ha tres tipus de persones, els d’esquerres, els de dretes (pausa) i els polítics. DAVID: - Que más me da, yo sólo defiendo mi color. GEMMA: - El negre. DAVID: - Pues sí, y mires como lo mires, éste es “uniforme” (es quadra i salutació militar), es elegancia. GEMMA: - El blanc sí que ha significat elegància i bellesa, t’imagines bellesa potser en una dentadura plena de carrall (ara amb to racista) negre?, posaries la teva llengua entre aquells llavis estimat germanastre? A que no, perquè això si seria tot un petó… (to racista) negre. DAVID: - Puede que a algunos les ponga cachondo el beso negro, claro está que este color es el cálido. El negro se calienta “cara al sol”, no como los colores claros que pasan frígidos ante él. GEMMA: - El negre s’escalfa al ser un color egoista. Absorbeix tota la llum i no deixa escapar radiació alguna. El blanc en canvi és altruista, reflecteix tots els colors i no se’n queda cap. DAVID: - Sí, y se pierde el calor del día quedándose frío y apático como el vino blanco. En fin, que el blanco es un fresco. GEMMA: - I el negre un color de tifa fumosa, pudent i calenta, tot un país per a aquells habitants fastigosos, petits i como no, negres. DAVID: - ¿Quiénes? GEMMA: - Les mosques. DAVID: - Que equivocada estás querida hermanastra, las moscas que merodean las tifas no son negras, son verde Twingo. GEMMA: - Ja n’hi ha prou de tanta porqueria. Com de petits, ja veig que no ens posarem d’acord. Tu sempre et vas semblar al papa. DAVID: - Y tú a mamá. GEMMA: - El papa era negre. DAVID: - Y mamá blanquita (els dos fan una pausa recordant els pares). ¿Y ahora en qué piensas hermanastra? GEMMA: - En com de negre era el papa i en la ginebra que bevia. DAVID: - Bebida blanca, por cierto. GEMMA: - Sí, fins que un dia, i de tanta que en pregué, li va passar com al Michael Jackson (pausa), es va tornar blanc. DAVID: - Cierto, que pálido que estaba en su funeral, hasta se le pusieron los ojos en blanco. GEMMA: - És clar, amb tanta ginebra. DAVID: - Y mamá sin dejar de fumar. GEMMA: - Cert, que negra li va quedar la cara amb l’infart. DAVID: - Claro, con tanto Ducados. GEMMA: - Fins i tot, s’assemblava al papa. DAVID: - Antes de la cirrosis, claro. GEMMA: - Sí és clar, abans de la seva decoloració etílica. DAVID: - Menuda paradoja vivieron nuestros padres. GEMMA: - Per? DAVID: - Ambos adictos a su color contrario. Papá negro a la bebida blanca y mamá blanca al tabaco negro. GEMMA: - Potser al contrari haurien sobreviscut. DAVID: - No me imagino a mamá bebiendo ginebra. GEMMA: - Ni jo al papa fumant Ducados. DAVID: - Mejor el petróleo como adicción. GEMMA: - Com dius? DAVID: - Era por cambiar de conversación. GEMMA: - Em sembla bé, després plores. DAVID: - ¡Yo no lloro! GEMMA: - Sí clar, que em deies del petroli? DAVID: - ¡Yo no lloro! GEMMA: - El petroli. DAVID: - Pues que es un oro negro que crea adicción en todas las economías. GEMMA: - Tant que s’organitzen guerres per ell. DAVID: - ¿Qué sabrás tú de guerras? GEMMA: - Res, i això és el millor. Em rebenta que el meu germà sigui un militar defensor de les guerres preventives. Jo defenso la pau. DAVID: - ¡Ya! Con tu blanco NUCLEAR. GEMMA: - No, amb el colom blanc de la pau. DAVID: - La paz son paparruchas. La ocupación de territorios hostiles fue del todo lícita. GEMMA: - Ocupació? Voldràs dir invasió. DAVID: - Que más da. Son sólo palabras. Fue necesario democratizar Iraq. GEMMA: - Democratitzar? A l’imperialisme ianqui l’anomenes ara democratitzar? DAVID: - Sí, y todo el mundo debería alistarse en una guerra así. GEMMA: - Doncs jo no ho penso fer. No serveixo per a matar. DAVID: - Bueno, en la guerra a todos les encontramos utilidad. Si no sirves para matar, sirves para ser matado. GEMMA: - Ets un feixista. DAVID: - Puede, pero míralo de otro modo. El petróleo está a punto de tocar techo y las naciones que más lo controlen, mejor cuidarán a sus ciudadanos. El poder del oro negro nos dará la felicidad. GEMMA: - Això és mentida, el poder no dona la felicitat. Les vegades que n’hem parlat tots cinc durant els sopars d’en Toni. DAVID: - Siiií, y en ninguna de ellas jamás nos hemos puesto de acuerdo. GEMMA: - No, això tu no ho has sabut fer mai. Sempre has imposat els teus arguments. DAVID: - Ya veo por tu tono que no eres feliz. Lo comprendo, con el jode mulatas que tienes por marido no me extraña. GEMMA: - La meva felicitat no té res a veure amb aquell porc, especulador, negrer, matxista, “cantamanyanes”, racista… (es para pensant en dir-ne més). DAVID: - No pares, por favor, sigue, sigue... Como me gusta que le pongas…, “negro”. GEMMA: - És suficient (creua els braços). DAVID: - Pues vaya. De todas formas, y si con el jode oscuras no hay felicidad, ¿dónde se puede hallar ésta? GEMMA: - En el fet de compartir, respectar i estimar els demés, no en el poder i la humiliació que tu tant defenses. DAVID: - Vives en un mundo de utopías. Las guerras se hacen necesarias para incentivar muchas economías. No entiendes nada, palomita de la paz. GEMMA: - Entenc per què vesteixes de negre. DAVID: - ¿Qué pasa otra vez con el negro? GEMMA: - Doncs el llueixes pel dol de les víctimes que promous. DAVID: - El negro enfatiza mi lealtad por la causa. GEMMA: - Ja veig que t’avens a la dita. DAVID: - ¿Cuál? GEMMA: - Negro es a carbón, como cabra es a X. DAVID: - (pausa i s’adona) ¿Cabrón yo? Pero si no estoy casado (veu de soca, infantil). GEMMA: - Normal, per què no hi ha Déu que accepti el repte. DAVID: - Te estás pasando. GEMMA: - Passant? Fou la natura qui es va passar amb tu. Quan vas néixer eres més lleig que el peu d’un goril·la amb berrugues. DAVID: - Pero mamá no lo vio así. GEMMA: - A no? Quan la teva mare va preguntar al metge que havia tingut, aquest li va contestar… DAVID: - … (la talla) una monada ... GEMMA: - … un solter (li engalta i David li canvia la cara). DAVID: - Bueno, tampoco será para tanto (es retoca el pentinat). GEMMA: - Però has vist la teva nàpia? Però si en una pluja d’ulleres les plegaries totes! DAVID: - Y con eso, ¿qué me quieres decir? GEMMA: - Que érase una narizota a un metro veinte pegada. DAVID: - No me afea tanto mi napia (se la toca). GEMMA: - No, sols que no hi ha homes horrorosos, sinó copes de menys. DAVID: - Bueno mi cara no da el pego, pero tengo un cuerpo macizo (treu pit). GEMMA: - Sí, i per això en el col·legi t’anomenaven el gamba. Es podia aprofitar tot menys el cap. DAVID: - ¡Para ya! GEMMA: - Espera, m’agrada recordar-ho. Un dia a classe et van preguntar pels climes del món i vas respondre el polar, l’equatorial i el climatitzat (riu). DAVID: - (Braços a la cintura) Me estoy enfadando. GEMMA: - (riallades) I me’n recordo d’un examen on vas dir que els habitants de Ceuta eren els centaures (i més rialllades). DAVID: - No tiene ninguna gracia. GEMMA: - Y aquella vegada que et van preguntar on estaven els gens, què vas respondre? DAVID: - Te estás pasando. GEMMA: - Ah sí, en les lleis de Mendel (més riallades descontrolades), i és que mai no vas donar l’alçada (riu i torna a fer el gest de tocar-li la clepsa amb copets simulats a l’aire per riure’s de la baixa talla d’en David). DAVID: - … como sigas te atizo (David empeny el vidre buscant una possible entrada, Eva s’aparta per precaució). GEMMA: - Està bé, està bé, ja m’aturo, però amb aquesta agressivitat no afrontes la teva realitat. DAVID: - (s’aparta del vidre) ¿Qué realidad? GEMMA: - Doncs que el teu fracàs escolar més la teva lletjor t’han comportat la teva actual solitud. Per això t’apropes tant a Déu, per enganyar la manca d’amics. DAVID: - (amaga l’esquena, mira el terra, mans a les butxaques) ¿Parece que te de pena? GEMMA: - Doncs ben mirat, una mica sí que me’n dones. Sols fes-te aquesta pregunta, a qui voldries per aconseguir la felicitat? DAVID: - A Dios que está en el Cielo. GEMMA: - Des de les teves alçades? DAVID: - Sí, (profereix una mirada de defensa cap a Gemma) maldita sea. GEMMA: - I amb ell una eternitat sense chatis? DAVID: - Que se la va a hacer. GEMMA: - Doncs quin caram de cel. Sense poder practicar l’intercanvi de calor corporal…, aquest cel serà tot un infern. DAVID: - No sigas (se sent vulnerable). GEMMA: - Crec que hauries de fer com el teu cunyat. DAVID: - ¿Qué? GEMMA: - Una mulata i “gosa, gosa, blanquito” (gesticulació sexual). DAVID: - Quizás, pero no siempre le salieron tan bien los placeres negros a tu marido. GEMMA: - No ho entenc. DAVID: - ¿No te lo contó? (somriu) GEMMA: - Què? DAVID: - Lo que le ocurrió en uno de sus viajes por África. GEMMA: - No en tinc ni idea. DAVID: - Querida hermanastra, te va a gustar el cuento (es recupera de l’estat abatut anterior). GEMMA: - Au vinga, comença. DAVID: - Pues en la frontera de uno de esos países musulmanes cuyo nombre es impronunciable, un policía negro de dos metros de altura retuvo 40 días a tu marido por intentar pasar alcohol. GEMMA: - I… DAVID: - Pues que el mulato puso negro a tu pálido esposo. GEMMA: - De què? DAVID: - De relleno “blanco” por donde se dan los besos (pausa), negros (riallada). GEMMA: - Atura’t si us plau (riallada). Així que el van donar pel sac i jo no en sabia res (més riallades). Tant ficar-la entre les negres i es va trobar resant a la Meca amb un mandinga iniciant-lo pel darrere. DAVID: - Ves como te iba a gustar la historia (se li apropa i es recolza en el vidre). GEMMA: - Estimat germanastre (s’acota i es recolza en el vidre), crec que en el fons no em caus tan malament. DAVID: - A mi…, tú tampoco. GEMMA: - Fins i tot (pausa), t’estimo. DAVID: - Y yo (pausa), también. (de cop so de trencadissa de vidres. També de sobte desapareixerà el dualisme de fons d’escenari blanc i negre passant a fons d’escenari tot blau cel. En el següent acte el fons d’escenari es mantindrà igual. El públic ha d’entendre que les coses han canviat, que ara ve el desenllaç i l’explicació de tot el galimaties anterior, una explicació ben lògica) (sense el vidre pel mig, Gemma i David noten que les mans recolzades sobre aquest ara creuen a l’altra banda, miren al seu voltant, dubten, s’agafen de les mans i resten uns segons perplexos mirant-se) GEMMA: - Però llàstima que no siguem plenament feliços. DAVID: - ¿Por lo que sucedió y que jamás debió suceder? GEMMA: - Sí, per la maleïda separació dels cinc. DAVID: - Quizás alguno de nosotros sepa como hallar la felicidad restante. GEMMA: - L’Eva i el Toni. DAVID: - ¿Ellos? GEMMA: - Sí, ells. Eva és psicòloga i intel·ligent, i Toni atent i detallista, per tant sabran què… dir-se (insinua gesticulant amb l’esquena que estan liats). DAVID: - Crees de verdad que hay algo de peso entre ellos dos. GEMMA: - Sí, i per això potser trobin la felicitat perduda. DAVID: - Pues habría que escucharles. GEMMA: - Aleshores vine (es posa dreta). DAVID: - ¿Dónde? GEMMA: - Crec saber on s’amaguen sovint (fan mutis els dos agafats de la mà per l’esquerra de l’escenari. Gemma arrossega al baixet d’en David) Dona’t pressa, que farem tard, Calimero engominat. DAVID: - Ya va, ya va. (Negre i torna el tic tac del rellotge de paret).