TERESA ROMERO Y EL VIRUS ESPAÑOL

¿Por qué muy a menudo la política española saca pecho en todo? ¿Por qué afirma con frecuencia saber hacerlo todo bien? El caso de Teresa Romero parece ser un ejemplo de ello. Primero el Ministerio sacó a relucir un protocolo impecable, seguro y sin riesgos ante el ébola, algo que hemos visto falso tras la infectada Teresa Romero. Más tarde dieron la culpa a esta mujer, quien ha estado a punto de morir, y ya se sabe que un moribundo poco podía defenderse. Y en todo este sacar pecho con chulería española, ni un mea culpa, sólo pechugas hinchadas de soberbia. Véase en este sentido como Gobierno y oposición se lanzan sus puyas por el Congreso, o como el PP ha intentado decretar su ley del aborto, sus imposiciones lingüísticas con el español o el NO a las consultas de Canarias y Cataluña. Si los hechos señalan un exceso de soberbia nacional, ¿por qué todo lo defienden con tanta fe? Cualquier decisión bien tomada debe basarse en hechos reales bien contrastados, no en lo que uno desea suponer, creer o hasta imponer. Se hace más que evidente que la mayoría de nuestros dirigentes posee un cerebro más emocional que racional, más hidalguía española que lógica socrática. Teresa Romero ha sufrido el embate de esta falta de evolución en nuestra política nacional.

JOAN BARRIL JOGLAR GENTIL

Aquest dissabte 13 de desembre ens ha deixat en Joan Barril, un humanista, un docte, un crític amb criteri. Davant tanta mediocritat periodística nacional, en Joan ha estat un punt de llum on fixar-hi el timó. Mostra d’això la vaig tenir sent uns dels seus primers col·laboradors a la secció La Pissarra de La República a COM Ràdio. Quan pel 2.002 molts deien que la veu dels docents s’havia d’escoltar per damunt dels oliosos teòrics de l’antic Departament d’Educació, en Barril va donar veu als mestres i professors catalans. Això era avançar-se als temps i portar l’avantguarda als mitjans de comunicació. Al principi érem pocs els qui redactàvem i gravàvem la secció, però al final foren desenes i desenes de veus les que s’escoltaren des la pissarra, des del peu del canó, des de l’aula. Aquells tres anys de Pissarres matinals esdevingueren tot un revulsiu educatiu, sobretot per formar part d’un programa fora de les tendències de l’època, i dissortadament del present. Com en Joan anomenava al seu programa matinal, la ràdio tranquil·la, contravenia la moda de programes despertador que tota la resta emetia. Amb cadència d’oratge assossegat, ritme bucal de vellut i músiques del Mediterrani, omplia d’informació el que semblava impossible, un programa que despertava però que no atabalava. En Joan fou original, pioner i molt humà. Ara ell ens ha deixat, sí, però també ens ha regalat tot un arsenal de veus per a la reflexió. Algú de ponent deia que Déu s’emporta els bons i ens deixa els malvats. En el teu cas Joan, bona posta.

HIPERACTIVITAT: GENOMA O HÀBIT ADQUIRIT ?: CONCLUSIONS III JORNADES DE SECUNDÀRIA

Durant els dies 21 i 22 de novembre de 2014 a l’Il·lustre Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya, el Sindicat de Professors de Secundària (ASPEPC-SPS) va organitzar a Barcelona les "III JORNADES DE SECUNDÀRIA” sobre les causes i les solucions de la hiperactivitat. Durant aquestes es van impartir tres conferències a càrrec d'experts de reconegut prestigi i renom com: Rosa Bosch, Cristòfol Trepat i Joseph Knobel Freud, als quals s’hi afegiren comunicats i taules rodones a càrrec d'altres especialistes. L'alt nombre d'assistents, la riquesa del debat i l'actitud participativa que va haver-hi en tot moment va comportar les següents conclusions. 1) Hi ha dues postures oposades al respecte de la causa de la hiperactivitat. Molts psiquiatres, associacions de famílies amb fills hiperactius i laboratoris farmacèutics defensen que la causa del TDAH és més genètica que adquirida i per tant ha de ser tractada amb fàrmacs, en canvi per a molts psicòlegs, neurobiòlegs i docents la causa és més adquirida que genètica i les teràpies sobre la millora d’hàbits han de predominar sobre els medicaments. En ambdós costats hi ha les seves excepcions. 2) La doctora Rosa Bosch, psiquiatre de la Vall d'Hebron, va defensar la primera postura argumentant que el TDAH és una malaltia que arrela més en el genoma que en l’educació. Per a ella la genètica és la principal responsable que l’individu pateixi d’una forta impulsivitat que li provoca una manca d’autocontrol i concentració generalitzats, l’anomenat TDAH. 3) L’equip de la doctora Bosch aplica primerament teràpies sobre la conducta de l’afectat de TDAH, i secundàriament fàrmacs quan el pacient així ho requereix. En això va insistir Bosch que el metilfenidat que fan servir no és una amfetamina com molts afirmen, i que per tant no implica efectes greus sobre l’individu. 4) Va insistir també la doctora Bosch que el TDAH és una malaltia real de la qual ja se’n descrigueren casos en el 1798 en forma de dèficits i trastorns, per arribar al 1902 com a quadre ben descrit per metges especialistes. El diagnòstic actual es fa per observacions de comportament de l’individu. Si aquest manifesta en la seva conducta més de la meitat dels hàbits així definits se’l diagnostica com hiperactiu. 5) Joe Knobel, psicòleg clínic membre d'Espai Freud, va negar l’existència del TDAH com una malaltia real o trastorn. Segons la seva experiència són mals hàbits adquirits de l’afectat on hi pesa més l’entorn educatiu que no pas el genoma individual. Per això cal corregir el mal costum educatiu evitant amfetamines com l’atomoxetina o derivats d’amfetamines com el metilfenidat, que sí calmen als estudiants a l’aula però que tenen greus efectes secundaris com retards en el creixement, alteració del dormir i canvis de caràcter. 6) Els mals hàbits, i segons Joseph Knobel, que un cop corregits fan desaparèixer el TDAH són: absència de límits educatius; accedir de seguit a les demandes dels nostres fills des de ben petits; manca de rutines de dormir totes les hores; dietes sense control on el nen abusa de sucres que el fan ser més bulliciós; absència d'esforç per assolir les fites que un xaval necessita; i finalment, pares o mares absents en l’afecte, els límits i el joc dels seus fills. Tots aquests entorns educatius provoquen el TDAH. Per tant, i segons Joseph Knobel, el TDAH és un mal adquirit que amb esforç es pot superar i així ho ratifiquen tots els seus casos tractats amb èxit. 7) Escoltades les dues postures, la de Rosa Bosch i la de Joseph Knobel, s’observa un punt en comú. De fet les dues apliquen teràpies sobre la conducta per poder superar el TDAH. Aquesta coincidència implica una nova conclusió sobre si la causa del TDAH és més genètica que educativa o si més educativa que genètica. Entorn i genètica esdevenen dues parts inherents de l'espècie humana difícils de separar, sense cultura no ens fem humans però sense base innata no hi hauria un ésser per ser educat. Per tant si per superar el TDAH sempre s’apliquen correccions sobre els costums de l’afectat, significa que l’entorn educatiu és més important que els gens desencadenants. De fet, i un cop superat un TDAH, aquests gens continuen igual en l’individu. Naixem amb potencials que jeuen adormits fins que els nostres hàbits els activen o els reprimeixen, però són les nostres conductes, i no els nostres gens, qui manen més en això. 8) Per tant l’aplicació de fàrmacs assoleix de manera més ràpida la calma de l’escolar amb TDAH, però sense canvis de conducta la cosa no assoleix la solució total. A més els fàrmacs que se’ls recepta impliquen efectes secundaris més greus que el propi TDAH, uns medicaments que mai no corregeixen el possible defecte genètic causant de la hiperactivitat. 9) Què poder dir doncs sobre l’existència de la hiperactivitat? Doncs que sí, que existeix, però amb dos matisos. El primer és que hi ha desenes de causes diferents que provoquen el TDAH i la segona que la immensa majoria d'elles són més educatives que innates. Les tomografies cerebrals que mostren diferències entre individus normals i hiperactius sols indiquen que l’encèfal humà és altament plàstic durant la seva educació i que pot estructurar-se de manera diferent segons l’entorn sofert amb independència dels seus gens. Per tant sembla més recomanable, i a la llarga, la correcció de conductes que l’ús de fàrmacs específics per superar un TDAH. 10) Finalment, i per tal que els afectats de TDAH evitin o superin definitivament la seva situació, cal per una banda més atenció familiar i, per l’altra, un tractament personalitzat a càrrec de professionals especialistes en la matèria. En el futur, i amb més dades contrastades, es veurà si la teràpia farmacològica és totalment indispensable o si implica més desavantatges que avantatges. ASPEPC·SPS c/ Pelai, 12, 4-F; 08001 Barcelona http://secundaria.info

9N MEA CULPA

Sembla que la fiscalia del Gobierno Español necessita uns caps de turc a qui carregar el 9N; sembla que aquests seran el triangle Rigau, Ortega i Mas, i sembla que això ja estava cantat per la Camacho molt abans que la fiscalia digués el que faria. En fi, que el conte de la divisió de poders és una farsa i que el poder judicial és una simple titella del Gobierno de España. Davant de tot això jo vull inculpar-me per simpatitzar amb el Sí-Sí per tal que els del No-No, que també NODO, puguin votar malgrat m’ho prohibeixin a mi; vull inculpar-me per haver estat voluntari en el 9N en contra d’un Gobierno que sembla enyorar el seu 20 N; vull inculpar-me per ser un funcionari del Estado Español que va secundar l’obertura d’un centre d’ensenyament durant el 9N; vull inculpar-me per deixar passar a més de 5.000 votants, alguns del No-No, durant una jornada pacífica i democràtica; vull inculpar-me per no acatar una llei, la Constitución del 1978, per defensar la moral de simplement votar; vull inculpar-me per fer recer voluntàriament a Rigau, Ortega i Mas en el 9N; i vull inculpar-me per anar en contra del Gobierno de España que diu defensar el Estado de Derecho però que em prohibeix el dret a votar. Ara sols resto a l’espera de dues coses, que molts enviïn una carta com aquesta i que el TC vingui al pobre diable que sóc.

Jaime Domínguez, ¿Catalunya colonia de España?

Al respecto de los intentos independentistas catalanes, el Jefe del Estado Mayor del Ejército Español, Jaime Domínguez Buj, declaró el pasado martes 18 de noviembre que cuando la metrópolis se hace débil, viene la caída, recordando con ello los pasados coloniales españoles. Insinuar que Cataluña pueda equivaler a una colonia de España no parece muy oportuno dado el vigente contexto de sensibilidades nacionalistas. Todos sabemos que Castilla fue grande y extensa, un Imperio en donde no se ponía el sol. Las colonias daban grandes beneficios al Reino y éste les cambió su religión, lengua y genes. La historia cuenta cómo sucedió tal cambio, una permuta que derivó finalmente con la independencia de aquellas colonias. Cataluña, si fuera una colonia, sigue perteneciendo a España, y ese ha sido el error de Jaime Domínguez, considerar inconscientemente esta autonomía como a una antigua colonia. Es decir, que Domínguez Buj o bien dijo lo que pensaba o no pensó lo que dijo. Cataluña da mucho a España, y así lo demuestran los balances fiscales publicados. No es de extrañar que muchos catalanes se sientan tratados como una colonia expoliada y no como un territorio español atendido. Si el actual Gobierno español desea integrar a Cataluña deberá hacer algo más que movilizar a sus fiscales o a su ejército en contra de muchos catalanes. En este sentido están abonando la tierra de un catalanismo antiespañolista, ¿o quizás es eso lo que pretenden? En tal situación tendrá razón el Jefe del Estado Mayor del Ejército Español con sus insinuaciones y Cataluña terminará por ser la última colonia de España.

9N i Antena 3

El martes 11 de noviembre en la mañana de Antena 3 se emitió un reportaje sobre una familia catalana dividida por el 9N. El padre, partidario del Sí Sí para la independencia de Cataluña, se enfrentaba a su hijo de Ciutadans, contrario éste a la consulta catalana. La imagen, y según Antena 3, era que la sociedad catalana se halla profundamente dividida. Ante tal situación cabe preguntarse si el Estado central debería intervenir de una vez por todas. Probablemente muchos unionistas dirán que sí, pero eso justificaría que el Estado interviniera otras muchas instituciones que dividen a toda España. PP y PSOE, banca y Plataforma de Afectados por la Hipoteca y hasta el Barça Real Madrid dividen el país, ¿debería pues el gobierno del PP intervenir al PSOE, a la PAH y a los clubs por dividir a la nación? Convendremos que eso sería llegar al absurdo, a la imposición y a la dictadura. Si volvemos al foco de esta carta, el reportaje de Antena 3, cabe observar que se trata de un caso aislado y sólo resaltado por un medio de comunicación. Para los habitantes de Cataluña el proceso del 9N resulta algo pacífico, sin ataques y que busca la aceptación de lo que la mayoría vote. Ruego mayor objetividad en todos los medios al respecto. Este asunto levanta demasiadas ampollas emocionales y muy pocos bálsamos racionales.

GRACIAS, FINLANDIA de Xavier Melgarejo

Este libro ofrece simple y humildemente las estrategias probadas en Finlandia para resolver el fracaso escolar vigente en nuestro país. Desde su honradez, humanidad y humildad, el doctor en pedagogía, Xavier Melgarejo, nos regala sus amplios conocimientos sobre el sistema educativo más exitoso de toda Europa, el finlandés, un sistema que él mismo estudió y se ganó a pulso sin ayuda institucional alguna. Para quien conozca al autor, éste es, y por encima de todo, un espíritu bondadoso lleno de lucha, perseverancia y amor, pero que no se engañe el lector ya que este pedagogo práctico exuda crítica, sinceridad y acidez hacia la mediocridad institucional. Su lucha contra el cáncer le ha reforzado el valor que ya sentía por algo que continuamente se nos escapa de las manos, el tiempo. Si las cosas deben resolverse y sabemos cómo, ¿a qué esperamos? Si el modelo finlandés resuelve el fracaso escolar, ¿qué demonios hacemos en nuestro país? Hay que abandonar los debates aceitosos y pegajosos por fuera pero vacíos y teóricos por dentro por soluciones prácticas y plenamente probadas. Éste es el enfoque de este libro, un ensayo que todo político, docente y progenitor debe leer y aplicar en la educación de nuestra inversión más preciada, nuestra generación futura. En las sucesivas páginas del texto fermentan contenidos que mejorarán radicalmente nuestro sistema educativo. El camino finlandés no resulta complejo ni novedoso. Éste se fundamenta en maestros y profesores doctos y altamente cualificados que enseñan a sus alumnos a devenir buenos profesionales y cívicas personas. Para ello, y ya en primaria, se imprime un dominio brutal y excelso de la comprensión lectora, base de todo concepto a poseer en la mente y a plasmar en un escrito o exposición oral. En todo ello la familia se siente el principal responsable de la educación de sus hijos y no la escuela. Padres y madres se comprometen a atender a sus vástagos bajo el esfuerzo en buenas rutinas de trabajo, descanso y juegos, más un hogar tranquilo, ordenado y ejemplar que todo niño necesita. El Estado y la administración local se encarga que todo escolar tenga las mismas oportunidades bajo una misma ley consensuada políticamente hace años. De esta forma, centros educativos, familias y administración trabajan juntos configurando el sistema educativo nacional. En resumen podríamos decir que el modelo educativo finlandés, y las leyes que lo han hecho posible, incide en tres ámbitos, el docente, el familiar y el administrativo. Los docentes son doctos expertos que dominan la comprensión lectora, su especialidad y la didáctica empática de todo ello con sus alumnos. Las familias se sienten la parte más importante en la educación de sus hijos dedicándoles tiempo, rutinas y amor. La administración local asegura la equidad de los alumnos gracias a un amparo legal consensuado políticamente, con poca burocracia y centros educativos bien integrados entre su población circundante. Al final Melgarejo nos dice que todo esto se lo debemos a Finlandia, y así titula su libro, Gracias Finlandia, pero realmente deberíamos decir, Gracias Xavier. Ahora que nuestra política mueva ficha y que el modelo educativo español no se vea sólo bajo leyes que sólo afectan a una parte del sistema, los centros, sino que se rija globalmente como en Finlandia. Por desgracia nuestras LOGSE, LOCE, LOE, LEC y LOMCE sólo legislan las escuelas y no lo demás. Si Unamuno dijo aquello de, que inventen ellos, ya va siendo hora que lo usemos.