¿Catalunya i el constitucional?

Jo tenia una casa amb veïns. Un dia els de ponent, i per les armes, van obligar-me a compartir pis sota una dictadura. Amb resignació, i sense exèrcit, havia d’acatar el seu totalitarisme. M’obligaren a parlar la seva llengua quan jo ja en tenia una de pròpia; m’imposaren la seva cultura quan jo ja n’havia après una de pròpia; em cobraren per un rei que no havia nascut a casa meu; m’enviaren ocupes al pis per tal que jo em fes com els de ponent; i m’empenyoraren per un exèrcit que no era el meu. Passaren els anys i vaig aconseguir preservar llengua, cultura i orígens, fins i tot vaig enriquir d’allò més la meva llar. Malauradament aquells veïns de ponent no en tingueren prou i cada dia em cobraven més i més per ajudar a altres veïns seus deficitaris, per mantenir a un exèrcit enemic meu, per pagar rèdits per deutes seus i per sufragar a les putes del rei. Un bon dia la gallineta va dir que prou, i fins i tot els ocupes es queixaren de tanta injustícia i abús. Pacíficament, i amb la democràcia com eina, vàrem plantejar ser altre cop una casa veïna dels de ponent. Però aquests ens digueren que no podíem, que no era legal segons els estatuts de la comunitat, estatuts que ells havien imposat i que es negaven a reformar. En fi, que els de casa vivim en la següent paradoxa: si en el passat ens imposaren ser veïns, i no ens ho deixaren decidir, ara que hi ha democràcia, ¿per què no ens ho deixen votar?

EL VIATGE DE COMPANYS d’Antoni Tortajada i Eloi Vila

Excel·lent assaig sobre la vida política de Lluís Companys, llibre que equilibra perfectament contingut i forma. El primer es fonamenta en una extensa documentació i recerca. El segon en una elaborada trama destinada a atraure al lector. Gràcies a molts paral·lelismes històrics, el llibre narra el context que va embolicar al personatge de Companys amb trames i subtrames molt ben compensades. Tot plegat enriqueix el text i el plaer de la seva lectura com si fos una novel·la negra. En resum, un bon argument sota una gran tasca de síntesi dels fets més una brutal feina narrativa. Però potser el més essencial pesi al final del llibre on una reflexió objectiva ens explica per quina raó Companys va prendre les decisions que va executar. Cada època i cada ideologia imposen els seus límits als seus personatges i Companys en va ser un d’ells. En fi, que n’Antoni Tortajada i n’Eloi Vila ens han mostrat un model molt proper a la realitat pretèrita, una fet que ens portarà a entendre que la història potser no sempre l’escriuen els guanyadors.

CRISTO MITO AL DESNUDO. Estudio científico de Jesús. Reedición del libro

CRISTO, MITO AL DESNUDO de David Rabadà i Vives Editorial Sunya http://www.eixdiari.cat/opinio/doc/56674/jesus-entre-el-mite-i-la-historia.html

Del Jesús histórico al Cristo evangélico hay dos imágenes totalmente opuestas. Hoy en día, y tras años de investigación, se han hallado datos suficientes para comparar ambas figuras y detallar quien fue históricamente. Este estudio sitúa a Jesús ante sus mínimos históricos. Esta nueva visión científica resulta mucho más objetiva que las interpretaciones teológicas actuales. Versión impresa: https://www.lulu.com/es/shop/david-rabad%C3%A0-vives/cristo-mito-al-desnudo/ebook/product-ej4886.html?page=1&pageSize=4 Versión pdf: https://www.lulu.com/es/shop/david-rabada-vives/cristo-mito-al-desnudo/paperback/product-16rqdk49.html?page=1&pageSize=4

MIEDO A CATALUNYA

Los partidos independentistas están argumentando que lo único que hacen los unionistas es hablar de amenazas en lugar de propuestas. Ante el alud de declaraciones sobre la expulsión de los catalanes de la UE, del euro y su corralito, todas respondidas a la contra con sólidos argumentos, los independentitstas se han visto crecidos. El miedo a una Cataluña independiente ha sido respuesta con amenazas que no hacen más que enfatizar el miedo de muchos políticos españoles a tal realidad. ¿Y que tal si en lugar de amenazas se les ofrecen contraprestaciones? O acaso lo que busca el PP es que los independentistas ganen las autonómicas para ellos ganar las generales. Es decir el miedo a Cataluña regalaría muchos votos a los conservadores. Con un Parlament catalán pleno en independentistas, el PP hallaría muchos votantes que les daría la mayoría absoluta borrando a oposiciones como Podemos o Ciutadans. Y cabe recordar que la Unidad Española es algo paradójico ante la historia de Gibraltar, el Sáhara Occidental, Filipinas, el Rosellón francés o las antiguas colonias de América latina. Si los catalanes independentistas desean una separación con vecindad con España dentro del marco europeo, que tal darles algo positivo que no varapalos. La pregunta es si el PP va a proponer esa amistad a su nuevo vecino europeo. La respuesta resulta obvia, y para ello sacan la Constitución española como estandarte de la unidad. En ello afirman que el intento catalán está fuera de toda legalidad y por tanto, fuera de todo derecho. La falacia es que legal no significa moral. Además la Constitución española la votaron muchos de nuestros muertos y no los presentes demócratas. Si el único argumento que esgrime el PP para atar a los catalanes a la Unidad Española es aquella Constitución nacida poco después del franquismo, me temo que los independentistas poco caso harán a los deseos del PP. Si los catalanes quieren ser nuestros vecinos europeos poco les va a convencer de lo contrario el PP y afines con sus amenazas. Si quieren marcharse los catalanes mejor tenerlos como amigos que como enemigos. La unidad da la fuerza, el ataque del PP la división, y en ello España pierde mucho, hasta en su deuda internacional. En fin, menos emociones y más lógica.

BLAU DE NIT A PRAGA de Teresa Costa-Agramunt

Llibre de poesia senzill, sensible i ple de metàfores que ens endinsen al destí de tota obra, la bellesa, i Praga, pel qui hi hagi estat, en té molta, de bellesa. No resulta gens estrany que l’autora n’hagi fet d’espai d’inspiració. Entre poemes lliures un hi troba una oculta simetria inundada de la Praga joiosa. Hi conflueixen la història, trista, els seus personatges, víctimes, i l’arquitectura, majestuosa. Tot d’una un viatge de misteri, records i romanticisme on la mort, i l’amor, hi suren entre els versos.

¿Colegio a las 10.00?

Mientras médicos del Reino Unido anunciaban hace escasos días que los adolescentes deberían empezar a las 10.00 su horario escolar para adaptarnos a sus actividades nocturnas con Facebook, WhatsApp y demás, la OCDE desaconsejaba el uso de pantallas generalizado por sus consecuencias negativas sobre el rendimiento escolar. Este tipo de contradicciones cada día son más comunes entre quienes opinan sobre el sistema educativo. El estudio de los británicos afirma que el ciclo biológico de los adolescentes recomienda que las clases comiencen a las diez, pero ningún país del mundo lo hace. Es más, concluyen que el asunto no es de hábitos de dormir, sino fisiológico, pero luego aconseja que bajo la Internet nocturna de los púberes, estos no duermen lo debido, y que por ello debemos retrasar su inicio lectivo. ¿Y esto no son hábitos de sueño? El uso de dispositivos electrónicos antes de ir a dormir no se da en la vida salvaje, es decir, no es algo biológico sino adquirido. Si queremos que los alumnos no vayan dormidos a clase lo obvio no es lo moda, dejar que se conecten nocturnamente, sino que se relajen después de la cena y que se metan en la cama tras la digestión. Eso sí es biológico. El resto son estudios contradictorios que confunden a la opinión pública y dan trabajo a supuestos expertos educativos que entorpecen el trabajo de quienes sí conocen de antemano el sistema educativo, nuestros maestros y profesores. Desgraciadamente a éstos poco se les consulta.

Homo naledi i Eudald carbonell

Llegit l'article original sobre la tafonomia del jaciment d'Homo naledi, no s'entén el que la premsa s'ha empassat per part del Carbonell: que al jaciment de l'Homo naledi es va produir l'enterrament més antic de la humanitat, més que el suposat de la Sima de los Huesos. En l'article de tafonomia d'aquest jaciment, els autors admeten que les restes han estat remogudes (reworking) pels corrents del karst, però que no han vingut de fora del karst (correcte i ajustat amb les dades publicades). Diuen que la Sima de los Huesos pot esdevenir semblant al seu jaciment, però el diferencien clarament per diferents raons com manca de marques de mossegades i manca de fauna gran associada als humans, cosa que no ha fet a premsa en Carbonell amb les seves declaracions. Tanmateix ells exposen diferents mecanismes per tal que es formés l'associació fòssil de l'Homo naledi apostant per un transport intencionat per part dels homínids però deixant-lo humilment en dubte. De fet, i al respecte de l'enterrament intencionat més antic del món esbombat per en Carbonell, ells acaben dient humilment: << Both the mass mortality or death trap scenario (although possibly not involving a single event) and deliberate disposal hypothesis are considered plausible interpretations and require additional investigation. [...] Reconstructions of the cave environment indicate that reaching even the entrance of the Dinaledi Chamber would always have been difficult, particularly in the absence of artificial light>>. Vist això no entenc com en Carbonell afirma a premsa que aquest homínid de Sud-àfrica, l’Homo naledi, practicava els enterraments més antics de la humanitat. Aquestes declaracions, que la premsa s’ha empassat sense contrastar-les, topen amb greus incongruències. La primera és que el jaciment sud-africà encara no ha estat datat com per a afirmar la seva màxima antiguitat, tot i que per la morfologia dels homínids ha de rondar els 2 m.a o més. La segona és que en Carbonell no treballa en aquesta excavació. I la tercera, i la més flagrant, és que ell no consta entre els autors de l’article comunicat a premsa per l’equip de Sud-àfrica, és a dir, desconeix de primera mà aquesta recerca i el jaciment. A més l’assumpte que a Atapuerca s’hi hagués produït un funeral ara fa uns 400.000 anys, teoria defensada per Carbonell, topa amb altres especialistes que han publicat el contrari. No és el primer cop que aquest peculiar arqueòleg surt a premsa amb opinions desargumentades per altres paleontòlegs. En són exemples la inventada i errònia espècie que ara surt a tots els llibres dels nostres escolars, l’Homo antecessor, o el jaciment català de Vallparadís on en Carbonell hi va anunciar estris de pedra tallats per homínids però que al final resultaren còdols escantonats. Potser a la premsa, àvida de noves fresques, no li importa massa les exageracions d’un arqueòleg mediàtic, però en tot això en Carbonell hi guanya fama, més vendes dels seus llibres i subvencions estatals en els seus projectes, tot en detriment d’altres científics més competents. En ciència són molt importants tres coses, la humilitat, la prudència i la raó. En cas contrari, i si el que es fa és ciència ficció, sols s’abona la mala imatge internacional de la resta d’investigadors del país.