El Departament
d’Ensenyament fa temps que defensa el model de l’escola inclusiva. De fet, i
sota l’aixopluc de moltes institucions, forces experts promouen aquesta tècnica
educativa. El mateix Govern de la Generalitat va aprovar un decret el passat
mes d’octubre establint que tots els alumnes amb necessitats educatives vagin a
centres ordinaris. Davant l’eclosió d’aquesta pedagogia, i com sol passar, han
aparegut entusiastes, detractors i eclèctics mentre molts professors de
secundària s’ho miren amb preocupació. Els entusiastes afirmen que la inclusiva
és un camí a seguir per tal d’integrar a tots aquells alumnes discapacitats.
Els detractors sentencien que l’escola pública no pot atendre de manera adient
a tots aquests joves, és més, argumenta que es desatendrà a la majoria i es
baixaran els nivells curriculars. I finalment alguns eclèctics es mantenen en
un terme mig dient que calen molts més recursos per tal d’aplicar correctament
la inclusiva.
Professors de
Secundària (aspepc·sps) ha organitzat unes jornades per veure quina de les
anteriors perspectives és la més real, aplicable o possible. Durant les
mateixes, i amb l’assistència d’experts de vàlua contrastada, s’ha fet balanç
de tot l’anterior per oferir un consens ampli i viable. Les conferències han anat
a càrrec de:
Dr. Ignasi Puigdellívol
Professor de Didàctica de la
Universitat de Barcelona
Dra. Anna Sans
Metgessa especialista en
Pediatria i Neurologia pediàtrica
Dr. Ricardo Moreno
Catedràtic d’institut,
llicenciat en matemàtiques, llicenciat i doctorat en filosofia.
El Dr. Puigdellívol
es mostrava totalment favorable a l’escola inclusiva, la Dra. Sans partidària
però amb aclariments, i el Dr. Moreno totalment en contra. Dels debats amb els
professors assistents, i de les taules rodones entre aquests i els
conferenciants, n’han sorgit les següents conclusions llegides públicament al
final de les jornades. El conjunt d’acords parcials els hem estructurat a dos
nivells: riscos de la inclusiva i propostes de millora.
RISCOS DE LA INCLUSIVA
L’objectiu
principal de l’escola inclusiva és procurar la igualtat de drets dels alumnes
discapacitats envers la majoria. En aquest sentit es vol integrar a aquests
alumnes amb tots els altres sota un mateix espai. Això sovint
enfronta a una majoria de professors de secundària, crítics amb la inclusiva,
respecte a molts experts externs que la defensen. Cal entendre que els docents
seran qui hauran de gestionar una aula inclusiva mentre que els experts ho
avaluaran des de fora, i vet aquí el recel. Per tant resulta obvi que aquests
experts han de xopar-se de la visió dels professors per tal d’assolir la seva
confiança, consens i consell. En altre cas el nombre de riscos a patir en la
inclusiva esdevindrà imprevisible. I cal abans entendre que un risc és la
probabilitat que un perill pugui esdevenir i fer-se real.
Avui
dia, i segons dades clíniques vigents, el volum de joves afectats per alguna
discapacitat s’apropa al 15 per cent de tot l’alumnat. L’escola inclusiva busca
augmentar la cohesió d’aquest col·lectiu dins la normalitat social. Aquesta
lloable fita topa amb una sèrie de riscos que s’han posat de manifest durant
aquestes VI Jornades de Secundària:
1- Risc
en la davallada dels continguts a impartir, dels coneixements a adquirir i de
l’esforç a exigir a tots els alumnes del grup. Això implicaria un possible
augment del seu fracàs escolar acadèmic.
2- Risc
de desatenció dels alumnes que no pateixen patologia discapacitant.
3- Risc
de desatendre la gegantina diversitat de totes les discapacitats de la
inclusiva.
4- Complicació
de la dinàmica a l’aula tant per a alumnes com per a professors amb els
conseqüents elements de distracció (auxiliars clínics dins l’aula, diferents
activitats d’aprenentatge...).
5- Possible
desigualtat entre discapacitats i capacitats en atencions des del professorat.
És a dir, risc de no poder atendre a tothom per igual.
6- Risc
que els centres públics minvin en la seva funció com ascensor social per a les
famílies amb nivell social i cultural baixos. És a dir, si els nivells
acadèmics baixessin a la pública, aquesta perdria la seva capacitat d’oferir
formació i professió al gran gruix dels seus estudiants.
7- Risc
de potenciar l’ensenyament privat en detriment del públic quan, els qui puguin,
prefereixin escolaritzar els seus fills en privades de funcionament ordinari
evitant una pública inclusiva de baix nivell, un fet que ja passar pels
vuitanta amb el neoliberalisme del Regne Unit.
8- Risc
que l’escola esdevingui un centre d’atenció de discapacitats en detriment dels
centres especialitzats al respecte. Cal saber que el Regne Unit així ho va
aplicar als vuitanta estalviant-se molts diners dels fons públics.
9- Risc
que les inversions programades restin tallades davant la inestabilitat
econòmica nacional. En cas de passar això, i amb manca de recursos, serien de
nou els professors qui s’haurien de fer més càrrec de la inclusiva.
10-
I finalment risc que els professors no puguin
esdevenir ni bons docents ni bons clínics alhora d’ajudar i atendre als
auxiliars dels discapacitats. Cal indicar que els professors ja carreguen, i
cada dia més, amb una àmplia motxilla d’obligacions, moltes de les quals no
poden substituir a la dels especialistes de la salut.
Per
tant, i esmentats tots els riscs enraonats durant aquestes VI Jornades de
Secundària, resulta lògic pensar que resultarà complicat aplicar l’escola
inclusiva sense una brutal inversió educativa. Són tantes les patologies i
síndromes a tractar de manera diferent que caldran molts recursos sostinguts
per tal de garantir-la. Cal repensar-se si aquesta estratègia pot esdevenir una
solució única i universal davant una realitat tan complexa. I no és el mateix
un psicòtic, que un escolar afectat per microcefàlia, un autista, un Asperger,
un invident, un sord, un paraplègic, un TDAH, un dislèxic o un discalcúlic
entre molts altres. És més, si s’inclou els alumnes amb discapacitat intel·lectual amb els
alumnes amb trastorns d'aprenentatge no s'ajusta a la realitat. De fet els
alumnes amb trastorns d'aprenentatge com TDAH, dislèxia o discalcúlia poden
romandre perfectament a l'aula ordinària. Tot plegat ens indica l’àmplia
diversitat d’alumnes a atendre sota l’escola inclusiva.
PROPOSTES DE MILLORA
Si
bé els riscos i els neguits presentats durant aquestes jornades foren molts,
també les propostes acordades foren abundants. Un rerafons força esmentat, foren les dificultats afegides
que tenen en aquests casos els alumnes d'entorn socioeconòmic baix amb
algun trastorn d'aprenentatge. Sabem que les famílies que saben
adonar-se d’un fill discapacitat, i que s’ho poden pagar, poden sufragar-se
aquesta necessitat a infantil i la corregeixen en gran mesura. Però a
l’inrevés, en el cas de les famílies de baix nivell sociocultural, aquestes són
les que no poden pagar-ho i per tant en surten malparades. D’aquí, i en gran
part, es parla de la relació entre discapacitats en l’aprenentatge i famílies
amb baix nivell sociocultural. Sota aquest marc de dades educatives, i per tal
d’integrar els discapacitats escolars i assolir així l’objectiu de la igualtat
de la inclusiva, es van assolir aquests punts de consens.
1- El
que sí, i com a mesura correctora, resulta universal és un diagnòstic prematur
i una teràpia immediata a infantil. Així ho fan Finlàndia i Estònia amb
excel·lents resultats educatius. Per tant es proposa, i sabent que sí funciona,
més inversió pública en diagnosi prematura i teràpies immediates ja en les
primeres etapes educatives. Aquesta mesura sí reduirà el fracàs escolar vigent
i socialitzarà als discapacitats.
2- La
formació d’excel·lents experts en diagnosi i correcció dels discapacitats sota
un finançament públic i sostingut.
3- Tractament
dels discapacitats fonamentat en un esforç ben dirigit que sabem potencia les
habilitats i capacitats cerebrals. Avui en dia hi ha molts estudis en
neurologia i psiquiatria que demostren que sota un esforç ben orientat els
infants superen moltes manques competencials.
4- Un ús
inferior de les adaptacions curriculars ja que adormen la capacitat dels
alumnes discapacitats. En això molts docents i neurobiòlegs han explicat que
rebaixar el nivell d’esforç provoca un empitjorament en l’assoliment
d’habilitats i coneixements ja que minva l’agilitat i la memòria del cervell
dels escolars.
5- Unes
ajudes públiques a les famílies de baix nivell sociocultural per tal que hi
hagi una detecció prematura i una teràpia immediata en cas de discapacitats.
6- Repensar-se
a secundària la barreja en una mateixa aula de discapacitats de tota mena amb
alumnes ordinaris, i això sobretot en matèries instrumentals com són les
llengües i les matemàtiques. Aquí alguns professors varen indicar que els
discapacitats milloren més separats del grup ordinari que barrejats amb aquest.
En aquest sentit es van esmentar les aules d’acollida i les d’educació
especial.
7- Recolzar
des de l’administració local a les famílies ja que si aquestes atenen bé a un
fill amb una discapacitat lleu, aquest sol funcionar amb uns mínims dins de
l’aula.
8- Avaluar
amb números i resultats acadèmics a tots els alumnes afectats per la inclusiva
i decidir si continuar o no, i no pas insistir si les coses diuen el contrari.
9- No
idealitzar les TIC com a eina terapèutica dels discapacitats ja que en funció
de la patologia poden ajudar o perjudicar.
10-
Ser conscients de les possibilitats de cada
alumne i no prometre amb la inclusiva el que no podrà ser aquest malgrat el seu
desig.
11-
I finalment, i per tal d’apropar els experts
de la inclusiva als professors que l’hauran d’aplicar, cal que els primers
imparteixin en primera persona la seva estratègia dins de l’aula per tal de
repensar i avaluar amb resultats numèrics i acadèmics l’escola inclusiva.
David Rabadà i Vives
Director de les VI Jornades de Secundària
