Crecimiento económico o crisis que crece

SOLUCIONES A LA CRISIS XIV Existe una paradoja que ningún alto dirigente se atreve a plantear por miedo a sus consecuencias económicas. Sabemos que los recursos del planeta son totalmente limitados, que en pocas décadas, el 2028, el petróleo no podrá abastecer todos los mercados de demanda, que la pesca salvaje va imponiendo sus números y que cada día la plaga humana está más cerca de su techo de carga. A pesar de todo ello todo gobierno en este planeta mantiene un discurso contradictorio, que cuando muera esta crisis volveremos a crecer en producción, en consumo y económicamente. Pues con menos recursos y con más personas que satisfacer se me hace increíble tal creencia, más bien eso resulta una fe ciega en el neoliberalismo. Todo individuo sensato sabe que hay que proteger el planeta, que hay que regular la explotación de los recursos y que hay que consumir menos para procurar todo lo anterior, pues todos nuestros máximos dirigentes junto con la mayoría de economistas neoliberales sólo hablan de crecimiento como si la madre Tierra fuera una diosa infinita, ¿no es eso acaso una religión? Ellos predican algo sin fundamentos y algunos van y confían sin razonar. Si influyes a tu pueblo bajo la batuta del bien orientas, si haces lo contrario manipulas. Los gobernantes nos dicen que todos estos recortes en pro de la banca, con inyecciones de capital a las arruinadas o con intereses de nuestra deuda a las ricas, es para volver a crecer económicamente en nuestro futuro venidero, que después de esta tempestad volverá el bienestar social, los puestos de trabajo y los créditos fáciles. Mienten, el modelo anterior caducó y la malicia o la mediocridad gobiernan nuestros estados. En Navidad de 2009 el presidente Montilla, hoy senador, animaba a los catalanes a consumir más, que si ellos compraban un mayor número de productos la economía volvería a recuperarse. Que iluso, sobretodo con la caída del trabajo y de los sueldos que ya se daba en ese momento, ¿ven el engaño?, ¿o quizás la mediocridad?

ATAPUERCA A UN DEDO DEL ESCÁNDALO

El equipo de Atapuerca persevera con sus enterramientos rituales de más de 400.000 años en el yacimiento de las Sima de los Huesos. Son muchos los científicos disidentes que dicen lo contrario pero no son escuchados. En la Sima de los Huesos se mezclaron huesos de humanos, osos, cánidos y demás por corrientes de agua creadoras de la gruta. Prueba de ello son las abrasiones que la mayoría de huesos presentan por el desgaste durante el transporte. Previamente, al menos los restos humanos, fueron devorados por depredadores y carroñeros que dejaron los huesos plagados de mordeduras hoy fosilizadas. Tras éstas evidencias los responsables de Atapuerca, los doctores Arsuaga y Carbonell, perseveran en su idea que los humanos allí hallados fueron arrojados a la sima en sentido ritual. Por desgracia no han hallado prueba taxativa alguna de ello. Arguyen que la concentración tan elevada de humanos allí sólo puede responder a un enterramiento ritual pero cabe añadir que hay más del doble de osos, ¿éstos también practicaban rituales funerarios? Además la concentración responde a un fenómeno muy bien conocido en Geología, un nivel de condensación. Aún así, y para apagar estas incongruencias y así llamar la atención de los medios y de fondos para su organización, Arsuaga y otros han presentado este verano un dedo de niño como prueba irrefutable del funeral más antiguo del mundo. Dicen que si hubieran sido los carnívoros los artífices de la acumulación humana, la falange no existiría al haber sido devorada completamente por éstos. El fallo de esta mentira es que es harto conocido que la mayoría de carnívoros no suelen comer dedos y prefieren hincar el diente allá donde hay carne, los dedos poco la poseen y muchos más se hallaron con anterioridad. Parece obvio que los máximos responsables de Atapuerca están a un dedo del escándalo pero que nadie se atreve a pararlos ante sus contactos y organización.

SOLUCIONES A LA CRISIS XV fraude fiscal

El fraude fiscal español asciende a más de 80.000 millones de euros anuales concentrados en economías sumergidas, grandes empresas y grandes capitales que ocultan sus dividendos fuera del país, sobretodo en paraísos fiscales. En el 2011 el déficit a pagar era de 91.000 millones, es decir con todo lo evadido casi se pagaba la crisis. O dicho de otra forma, el coste de pensiones anual es similar, un 110.000 millones, también aquí podríamos casi sufragar los gastos de nuestros jubilados que bien se lo ganaron. Pero añadamos lo militar y la cosa salta a la vista. El Ministerio de Defensa adquiere las armas más sofisticadas del mundo como tanques Leopardo, cazas EF-2000 y fragatas F-100 mientras se resta profesores en los centros educativos, quirófanos en los hospitales o inversiones en investigación. Si sumamos a lo anterior la fabricación de un nuevo avión de combate, 1.300 millones, el mantenimiento de todo lo anterior, 400 a 800 millones anuales, más el presupuesto anual de defensa, 19.700 millones, más el mantenimiento de las bases militares puestas en los costes del Ministerio de Obras Públicas, tenemos un total 50.000 millones de euros que cubrirían más de la mitad del déficit del 2011. Defensa resulta pues el ministerio más caro del Estado adquiriendo armas muy caras ante enemigos que no existen y con dinero que quitamos a sanidad, educación e investigación. Así pues, y con los números publicados por el Estado, lo podemos decir claramente, nuestro Gobierno central, que poco manda, parece preferir las armas a la educación y el fraude a la curación de la crisis.

Narcís Serra, dietas para políticos

Acabar con las dietas de políticos y altos cargos sería una buena táctica para regular esta maldita crisis. Las dietas equivalen a sueldos y sobresueldos encubiertos de esta nueva aristocracia del siglo XXI, nuestros dirigentes. Un sueldo normal de usted o mío contabilizan como renta y por lo tanto hay que declararlo para que nos resten el IRPF correspondiente, pero una dieta NO. Por lo tanto cuando un dirigente deja de serlo pero se hace presidente de una entidad bancaria de forma honorífica, tenga o no sueldo asignado, cobra muchas dietas que le pueden resultarle mucho más rentables que una nómina, e insisto, las dietas no están sujetas a IRPF y por lo tanto, no hay que declararlas. Pongamos por ejemplo al señor Narcís Serra, exministro de defensa y posterior presidente de Catalunya Caixa, hoy en apuros por mala gestión financiera. Inicialmente Narcís Serra no ostentaba sueldo pero recibía a cambio muchas dietas que equivalían a una nómina con creces. Recientemente se le ha pedido que preste declaración ante la Comisión de Investigación de las Entidades Financieras. En otros casos, como presidentes, exconsejeros u otros representantes políticos, aún habiendo cesado en su cargo, continúan cobrando un sueldo durante muchos meses más unas sustanciosas dietas. Si la Constitución declara que todo español se merece iguales derechos, queda clara la desigualdad entre un pueblo que paga sueldo, dietas y regalos a otra minoría que dicta leyes para enriquecerse. En fin, que éstas, las dietas, significan mucho dinero descontrolado que en nada pone a dieta a esta nueva aristocracia del S. XXI.

Menos gastos de Estado y más bienestar social

Si analizamos lo más castigado por el Gobierno nos daremos cuenta que la crisis no es justa con todos por igual. Para ahorrar el estado prima unas cosas en detrimento de la mayoría del pueblo. Si queremos menos gastos que tal dejar los soldaditos de plomo en casa y abandonar el envío de tropas por países que jamás han amenazado a nuestra soberanía, que tal eliminar las dietas que cobran políticos, realeza y demás cargos por sus viajes ya que con el buen sueldo que ostentan debería bastarles, que tal no derrochar nuestros impuestos en aulas digitales por todos los centros educativos ya que jamás, y digo jamás, existió prueba piloto alguna en todo el mundo que demostrara que tal barbarie resolviera el flagrante fracaso escolar en nuestra península, que tal revisar todo el fraude que por Andalucía se comete bajo empresas que estafan con contratos que permiten seguir cobrando el paro a quienes con pocos días de trabajo así se les premia, que tal prohibir el exceso y abuso de obra pública en muchos de nuestros municipios ya que con ello se agrava la deuda pública que tanto ha arruinado a nuestra península, que tal vetar que la administración pueda endeudarse como lo hace ya que luego la banca es quien domina al gobierno y éste debe inyectarles fondos para salvar su crisis, que tal si todos los políticos viajan en clase turista ya que con ello se abaratan tres veces los vuelos, y finalmente que tal procesar a los anteriores dirigentes que con su orgullo nacional no reconocieron la crisis cuando se estaba a tiempo de corregirla.

ARAFAT EXHUMAT, UN NOU MÀRTIR

El maig de 2009 el líder de la OLP va morir per causes naturals, ara a juliol de 2012 el poder palestí vol exhumar el seu cos per fer-li l’autòpsia. Per quina raó? Els serveis secrets del govern israelita feia anys que li tenien posat el dit a l’ull. Quan va morir ens van dir que no sabien el que tenia, que si una malaltia terminal, una xacra que misteriosament ningú semblava saber diagnosticar. Des dels Bòrgia fins el KGB soviètic sempre s’ha practicat una professió molt estilitzada. Assassinar algú a cops de tret o a trompades de bomba no resulta intel·ligent, tal pràctica crea màrtirs, la qual cosa és el menys aconsellable en el calent món islàmic. Per tant s’imposa una nova hipòtesi, la de l’homicidi elegant i sense sospitosos, l’enverinament. I aquesta és l’opinió dels qui han decretat desenterrar l’antic líder per convertir-lo en el que mou més causes, els màrtirs. El conflicte entre Israel i el món islàmic sembla que encetarà un nou capítol amb l’autòpsia del difunt Arafat, un vell màrtir per l’encara vigent causa palestina. Per desgràcia vaig publicar el mateix el maig de 2009 i res se’n va dir, ¿quines estranyeses mouen els serveis secrets?

Les despeses de l’aula digital han fet fora més de 5.000 interins

ERNEST MARAGALL I LES RETALLADES (Les despeses de l’aula digital han restat més de 5.000 interins) El passat dijous dia 5 de juliol, al Parlament, l’exconseller d’ensenyament, el senyor Ernest Maragall, criticava durament les retallades que l’actual Govern està perpetrant. Cert que en educació la Generalitat ha rebaixat brutalment el sou als docents, ha ordenat que treballin moltes més hores i s’augmentin el nombre d’alumnes a l’aula per damunt del que marcava la pròpia reforma socialista, tot plegat per poder reduir plantilles i despeses. Certament el senyor Maragall té tota la raó al criticar tal perversa realitat però caldria recordar-li que ell mateix va defensar, impulsar i executar en plena crisi econòmica el desplegament de l’aula digital per tots els centres educatius catalans, és a dir, ell mateix va provocar el deute que ara amb retallades tots paguem. Aquí ell va ordenar la despesa de monstruoses quantitats de diners nostres en un projecte d’aules digitals que per ara cap altre país, repeteixo, cap altre país, va demostrar gloriós ni ha volgut aplicar a les seves escoles. Havíem de ser els primers, ha dit molts cops Maragall, però a quin preu exconseller? En el del fracàs? El 23 de Novembre de 2011, i després de moltes insistències, vaig poder concertar una entrevista al Parlament amb l’exconseller Ernest Maragall. Aquest és un fragment de la conversa mantinguda sobre l’aula digital, sobre la seva viabilitat i sobre les seves despeses que ara pagarien el sou de més de 5.000 interins fets fora el 2012. - ... - L’1x1, les aules digitals. Per quina raó s’han imposat tan ràpid senyor Maragall? - Algú ho havia de començar. Estem al segle XXI i les noves tecnologies han de formar part de l’educació... - ... - ... formem part d’un món on tot està comunicat amb tot i cal que això arribi a l’aula. No ens hi podem negar, els nostres alumnes han de posseir aquesta eina... - Però gairebé tots els alumnes ja tenen Internet a casa o al mòbil, cal tanta telemàtica a l’aula? - ... i des de la política cal fomentar aquesta situació i afavorir-la. - ... - Vostè no veu que això es innovador, millora l’educació d’una manera fonamental, la fa avançar molt més enllà de la pissarra clàssica i del guix. - Deixi’m parlar un moment, si us plau. - Digui, digui. - L’aula digital amb un ordinador per alumne pot semblar molt modern i innovador, però això no vol dir que sigui millor que altres mètodes tradicionals. Sempre s’han pelat els calçots de dalt a baix, no per fer-ho al revés millorem tot i que serem innovadors. Clicar unes opcions d’un lliçó a l’ordinador pot semblar molt innovador però és millor estimular les neurones amb l’ús de la mà i els dits quan fem activitats o prenent apunts. La neurobiologia ha demostrat que les mans ocupen un nombre ingent de neurones, més que braços i cames juntes. Per tant, i quan a un alumne se li fan passar uns apunts a net, dibuixar un esquema o fer cal·ligrafia, se li estimula un nombre tal de neurones que aprèn i memoritza la lliçó sense necessitat de fer clics amb el ratolí, clics que no estimulen tant el neocòrtex cerebral com ho fa el canell humà. - Vostè em parla de ciència (!), jo li parlo de pedagogia. - Clar que li parlo de ciència, aquesta analitza informacions i obté resultats, altres coses són opinions sense dades ni arguments ferms. La neurobiologia doncs, desaconsella a classe l’1x1 com a única eina d’aprenentatge. - S’equivoca Rabadà. Hem de ser pioners en novetats, així fem avançar un país. Vostè no entén res Rabadà. - Ho entendré si m’explica quines garanties té l’1x1 respecte a una classe amb una sola pissarra? - Cal deixar-li temps, i ara ho han parat i no es podrà saber - l’actual conselleria ha deixat l’1x1 en mans de les escoles per si volen o no continuar amb aquest projecte. - Aleshores tenim garanties que l’1x1 funcionarà? Que aquest sistema reduirà el fracàs escolar vigent? - I és clar que sí. D’aquí uns anys això serà per tot arreu. Cal veure-ho d’aquí un temps. Aquest ens donarà la raó. - Com! No en tenien garanties i ho van implantar? - Sí que en teníem. Ja li he dit, això funcionarà. Cal deixar-li uns anys. - No li sembla que m’està demanant que cregui en quelcom que no se sap si té garanties? En quelcom que més que científic sembla una religió? L’1x1 té més pegues que avantatges a l’aula. - Cal assumir riscos i requereix de més esforç per part dels professors. - Més esforç? Sap el que costa engegar de vegades una lliçó a classe? - ... - Uns 15 minuts senyor Maragall, per no explicar-li el retard en l’arribada de molts ordinadors per als alumnes, la despesa en fotocòpies que va implicar, o la lentitud per veure on line un simple reportatge pel Youtube? A més a més, els primers continguts del llibre digital de naturals eren molt deficients i de nivell molt baix. - Algú havia de començar amb això. Som els primers en tot el món. - Sense bons llibres digitals? Sense experiències que ens donessin garantia? - Tenim experiències. - Quines - Totes les escoles que ho han començat, Rabadà. - Això no són garanties. - Clar que ho són. Totes elles estan contentes amb la innovació implantada. Passis per altres escoles i ho veurà. - I resultats? Quins tenen? Han fet minvar el fracàs escolar amb l’1x1? - Ja li he dit – enfadat -, els calen anys. - Aleshores no tenen experiències en positiu a gran escala. - Això ho diu vostè. - Quines doncs em pot oferir? - Moltes escoles ho estan provant i n’estan veient les avantatges. - Quines escoles? - Moltes senyor Rabadà, a Sant Feliu, i d’altres. - Però a nivell de tot un país, no s’ha fet mai. - Algú ha de ser pioner en les coses. Tenim molts països interessats en el nostre projecte. Molts volen parlar amb nosaltres i seguir els passos. Com veu algú ho havia de començar. - Quants països? - ... - Quins països? - De llatinoamèrica. Ells ens estan seguint les passes per veure com ens va i aplicar-ho – val a dir que un dels qui recolzen la pedagogia 1x1 fou el senyor Alvaro Marchessi, pare de la reforma educativa LOGSE i actualment assessor de països a l’Amèrica llatina, potser això hi té relació. - Però tenir països interessats no significa cap garantia d’èxit i per tant significa que l’1x1 no té cap experiència estatal amb èxit i sí d’altres en contra. - Vostè em parla de Suècia - pels anys 90 hi hagué una prova pilot fallida d’1x1 en una escola que van haver d’abandonar -. Allò era una altra tecnologia. - Sí, però posteriorment van decidir abandonar un 1x1 els del High School of Liverpool a Nova York al ser allò un fracàs. - Era una altra tecnologia. - No, aquesta fou la mateixa de vostès, senyor Maragall, la del 2007 quan vostès iniciaren la idea aquí de l’1x1. En fi, que sense experiències en positiu i sí en negatiu, han impulsat l’1x1 en contra la neurobiologia i en contra molts arguments científics. - Vostè s’equivoca Rabadà. L’aula digital fa molt més del que es pensa a nivell social. Aquest projecte pioner permet millorar el coneixement dels alumnes des del seu portàtil i potencia una major amplitud de mires... - ... - ...l’1x1 millora l’aprenentatge dels alumnes i els fa més lliures de coneixement. Ara des de qualsevol punt es pot accedir a la informació i això és un gran avenç. - Deixi’m preguntar. Per quina raó es tant important l’1x1 a nivell social? - Doncs socialitza, elimina les desigualtats socials com mai no ho havia fet cap eina pedagògica. - Per socialitzar els alumnes ja hi ha el pati, el carrer, les tutories o les hores de Facebook... - ...l’1x1 ofereix igualtat d’oportunitats als alumnes de tota classe social. Que no s’adona de l’alt percentatge d’immigrants?! - Perdoni? Pot aclarir-me quina relació té això amb la conversa actual? - ... aquest és un problema important d’avui dia, la gran desigualtat social dels nostres alumnes... - Continuo sense veure la relació entre l’aula digital i la igualtat social dels immigrants. - Home Rabadà! Doncs que l’aula digital elimina les desigualtats. Ara tots aquests alumnes immigrants poden accedir a la informació a través del seu ordinador i d’Internet. Fins i tot s’emporten l’ordinador a casa seu, S’EMPORTEN EL MÓN A CASA... - Però si la gran majoria ja tenen ordinador a casa, o van als locutoris... - ... ells amb el seu ordinador poden buscar tota aquella informació que els hi cal o necessiten... - Penso... - Ara més que mai tenen accés a tota la informació que l’aula no els pot oferir i aprendre a través d’ella, ara més que mai poden tenir igualtat social. - Penso que és més ben a l’inrevés. Si el que volem és la igualtat entre tots els alumnes, immigrants o no, el que cal és fer arribar els coneixements del docent a tots ells. - I això és el que fa un ordinador per a cada alumne. - No exactament, aquest aïlla sovint a molts alumnes quan durant la classe es connecten al Facebook. - Ja, és que l’1x1 requereix més esforç per part dels docents. És l’escola la que s’ha d’adaptar a la societat i no pas a l’inrevés. Cal més esforç i el digital funcionarà. - Ja fem l’esforç amb cursets sobre el sistema, sobre Moodle o creant impediments per tal que els alumnes no es connectin a altres serveis durant la classe. - Ja li he dit que cal més esforç per part dels mestres. - Però sap vostè que els mateixos alumnes aconsegueixen programes pirates per tal de saltar-se les barreres i es connecten novament al Facebook? - per la cara que va posar no ho sabia el conseller. - Ja li he dit que a vostès, als docents, els cal més preparació però es resisteixen a les TIC. - No creu que tot això ha complicat més que millorar l’ensenyament català? Ara molts alumnes s’aïllen de la lliçó i no presten atenció al docent. La igualtat de la qual vostè em parla queda extirpada ja que no els arriben els coneixements del professor de manera igualitària. Sols els qui escoltin i segueixin al docent, els que ja ho feien abans de l’aula digital, assoliran els seus coneixements. On queda doncs la igualtat social de l’1x1? - Vostè s’equivoca Rabadà. Algú havia de començar això i és una tecnologia que requereix de més esforç per part dels mestres. - I no era millor una sola pantalla digital i un ordinador per docent per explicar la lliçó que 30 ordinadors per a 30 alumnes a controlar? - Vostè està en contra de l’1x1. - NO, jo busco arguments a favor o en contra per després poder decidir que és millor. - Vostè viu en el passat. - No, no hi visc, jo no em nego a pissarres i continguts digitals, ja li ho he dit, però haurà d’admetre que el passat tradicional té coses bones. - Sí, però cal canviar algunes coses tradicionals amb la modernitat i les noves tecnologies. - Canviar? Jo prefereixo més que canviar, millorar. - Està bé, un canvi en positiu, tant se val. Vostè Rabadà no ho entén, vostè viu en un altre món. Vostè està en contra de la modernitat. - Això no és cert, utilitzo Internet i la pissarra digital a l’aula, però no crec que la modernitat justifiqui un ordinador per a cada alumne. Els distreu més que els alliçona, desiguala l’atenció més que els concentra en el que sap el docent i a més a més, surt molt car per al contribuent. - Cal assumir riscos, ja li he dit, requereix més dedicació per part del professorat. Aquests han de mantenir un major control sobre l’aula... - ... - ... i així l’1x1 els donarà el rendiment esperat. Sols cal que s’hi esforcin més i els docents ja veuran els resultats. - Però amb el sistema anterior, una pissarra per a tots, no calia tanta dedicació i ja funcionava. - S’oposa a la modernitat, ara les noves tecnologies permeten arribar a més gent que abans, ¿em d’oblidar les TIC segons vostè? - No, no pas... - ...potser vol vostè que sempre ensenyem igual. No veu que ensenyem com fa cinquanta anys. - Coi! I cardem com fa un milió i hem arribat als 7.000 milions d’individus així. - Af! S’equivoca Rabadà. La tecnologia ve a millorar l’aula i vostè s’hi nega. - Jo no m’hi nego a la nova tecnologia, sols li dic que amb una pissarra digital per aula es funciona millor que amb 30 ordinadors per classe. - Miri Rabadà, l’1x1 és imparable. - També es deia el mateix d’altres modes educatives, inclosa la Reforma, i s’han hagut d’aturar i tirar moltes coses enrera. - Posi com si posi la digitalització de l’aula és un fet imparable. - Aquest no és argument per justificar l’1x1. Afirmar que quelcom és imparable no el fa ser més justificable ni més eficient. També és va dir de Hitler que era imparable, i se’l va haver d’aturar. - No em compari 1x1 amb en Hitler! Home! - Doncs dir que l’1x1 és imparable no explica res, sols és una debilitat argumental que no justifica la despesa que ha implicat l’1x1 per a les arques públiques. - Aquí també s’equivoca Rabadà. El Ministeri d’Espanya ens ho pagava. - És a dir, ho paguem tots, i més els catalans que vam haver de pagar la meitat de l’ordinador mentre que a altres comunitats se’ls donava totalment gratuït. Els pares van haver de desembutxacar 150 euros per fill. - Aquests diners els pares els amortitzaven en un any, ja no els caldrà comprar més llibres. S’adona de l’estalvi editorial que suposa l’1x1? - Doncs han de tornar a comprar llibres a més a més del pagament de l’ordinador de l’any anterior. Jo no li parlo doncs sols del que suposadament s’estalviarien els pares, que no ha estat així on l’1x1 ja no s’aplica. Aquest curs han hagut de tornar a comprar llibres clàssics, li estic dient el cost brutal que van implicar les instal·lacions a l’escola pagades per tots, pares inclosos. Podem fer estalviar puntualment en llibres, però carreguem el deute públic d’allò més amb grans instal·lacions que s’han de mantenir, funcionin o no, per sempre. - S’equivoca Rabadà. El total d’ordinadors subvencionats pel Ministeri representa una part molt petita del sou pagat a tots els docents durant un any, una part ínfima del pressupost d’educació. - Relativitzant despeses fins i tot defensa pot esdevenir un germà pobre. - El percentatge era molt baix. - Quin percentatge? - No el recordo exactament. - Doncs parlem de valors absoluts. Dir per exemple el 3 % del PIB a tothom li sembla poca cosa però si parlem de 10.000 milions d’euros la cosa canvia. - Era un percentatge modest. - De quants milions d’euros parlem? - Ara no ho recordo, però és un mínima part del pressupost d’educació. Potser un u per cent. - Potser? Insisteixo, si ho fa relatiu tot sembla res. A més, no sols es va gastar en portàtils, també es va haver de pagar la logística per tal que allò s’endegués. Li parlo de la instal·lació de totes les aules de Catalunya, d’antenes, de cablejat, de pissarres digitals, de tècnics de manteniment, de taquilles amb fonts d’alimentació pels ordinadors i de tantes altres despeses que no són tant efímeres com vostè em vol fer creure. - La xarxa serà per sempre. - Discrepo, els sistemes informàtics es desfasen ràpidament i cal reparar i modernitzar les xarxes contínuament. - No foti Rabadà. Els ordinadors estan pensats per a uns quatre anys, els quatre de l’ESO, la xarxa ha de durar molt més. - Per tant caldrà tornar a subvencionar més ordinadors any rere any? No creu que s’ha volgut anar massa ràpid? (a l’UPC es van digitalitzar les aules durant un projecte que va durar quatre anys on docents i estudiants hi anaren dient la seva, a l’ESO es va fer en menys d’un any i sense debat) - Ja li he dit, algú ho havia de començar. - No creu que potser no era moment d’implantar aquest dispendi? - La idea de l’1x1 s’inicià pel 2008. - Exacte! I la crisi va començar al 2008, és a dir, quan es pensava implantar-se l’1x1. - Algú ho havia de començar. L’1x1 és el futur a les aules. - Però, i pel que e diu, un futur sense garanties d’èxit i molt car. - Jo ja sé per on va. Això que vostè ha publicat, que l’aula digital ha arruïnat el departament d’ensenyament és una barbaritat. Vostè comet un gran error culpant l’1x1 d’això... - No creu que... - ...el cost total era mínim, i les instal·lacions les pagava el Ministeri. Aquesta oportunitat era única i representava una innovació que canviarà el sistema educatiu cap el progrés i la igualtat social senyor Rabadà... - No li sembla paradoxal que omplim les aules d’ordinadors i en canvi rebaixem el sou i la plantilla d’interins, mestres o professors? - Vostè no ho entén. La principal despesa va venir sufragada pel Ministeri. - És a dir, en gran part ho pagava l’economia catalana. Jo ara mateix sols voldria saber quant costa una sola aula digital? - No ho recordo, això vostè que investiga i escriu li pertoca buscar-ho i dir-m’ho a mi. - Crec que hauria de ser al contrari, és vostè que com a exconseller i cobrant del ciutadà, hauria d’informar-me a mi d’aquestes quantitats. Quan costa una aula digital? - Ara mateix no ho recordo – fent mala cara. - Segons dades que he obtingut, es diu que uns 6.000 euros per aula - si multipliquem per totes les escoles catalanes la cosa és molt important. Potser més de 100 milions d’euros. Amb 1,1 milions total d’alumnes, dels quals aproximadament uns 500.000 formen part de l’ESO, dividit per uns 30 alumnes per aula dona unes 16.000 aules, multiplicades per 6.000 euros s’obtenen uns 100 milions d’euros, més 150 euros per ordinador i uns 500.000 alumnes fan uns 75 milions d’euros – La cosa suma uns 175 milions d’euros de cost anual per a l’1x1 - el que donaria feina per a més de 5.000 interins fets fora durant el 2012. - Uns 5.000 (?milions) – afegí amb la boca petita sense indicar si allò era el pressupost d’ensenyament o el cost total de l’aula digital. - El que veig és molta aula digital i una gran retallada en sous i nombre de docents a Catalunya, potser no ha arruïnat l’ensenyament català però això hi ha col·laborat. - Vostè s’equivoca Rabadà... En fi, per una banda l’actual conselleria ha hagut de retallar en detriment de les escoles però per l’altre, l’anterior dirigida per en Maragall se’ls va gastar en cables de connexió, pissarres digitals i en joguines informàtiques per als nostres escolars. Tot d’una se’m fan ara molt estranyes les crítiques que el senyor Maragall ha proferit a les retallades quan ell en va provocar part del deute que hem de pagar. I jo em pregunto, malbaratar així els nostres impostos, ¿no ha estat un delicte? A Islàndia han processat i condemnat a un ministre, Geir Haarde, per negligència econòmica. En una companyia privada si un alt càrrec provoca una fallida fraudulenta primer se’l fa fora i després se’l porta a tribunals. Aquí el senyor Maragall manté l’escó i tindrà un sou vitalici de parlamentari quan decideixi plegar. Que injust que resulta aquest món entre una classe política que predica amb dobles morals i un poble que els hi paga el sou, els errors i els regals quan deixen el càrrec.