HOMO DEUS vs SÀPIENS de Yuval Noah Harari

El llibre Sàpines va ser un assaig sobre la història de la humanitat sota la visió molt personal de l'historiador Yuval Noah Harari. En una primera part intenta demostrar que l’Europa prehistòrica de fa uns 35.000 anys, i en base al seu art simbòlic, va crear una revolució cultural superior a la de la resta de continents, és a dir Occident es va avençar a la resta d'ètnies del món. En aquesta hipòtesi no té en compte l’escàs registre paleontològic de tot el planeta i l’existència d’art simbòlic anterior a l’europeu, sobretot l'africà de més de 100.000 anys. De fet l’autor comet multitud d’errors en dades i conceptes científics en assumptes d’evolució, ecologia, geologia, paleobiologia i antropologia. En definitiva en Yuval Noah demostra no dominar massa els temes de ciència, més aviat sembla atacar la ciència com a una xacra de la humanitat. A més, i durant tot el llibre, confon termes científics com coneixement amb hipòtesi, lògica amb matemàtiques, fet amb teoria, política amb ciència, economia amb ciència i història amb ciència. Tot i així eleva posteriorment a ciències la política, l’economia i la història. L’autor no s’adona que aquestes depenen molt més de les emocions humanes que no pas de la lògica dels fets. De fet els experiments socials no són repetibles com sí ho són els experiments científics (una reacció química, el llançament d’un satèl·lit, el creixement d'un cristall...). Els humans tenim sentiments i memòria i això modifica qualsevol nou experiment social que vulguem repetir. En fi que ciència i humanitats són disciplines de coneixement però amb mètodes molt diferents. Tot i així, i quan l'autor intenta fer experiments mentals de repetició històrica, barreja les coses i confon els conceptes científics. Per exemple, i com historiador, en Yuval veu els fets paleontològics com fenòmens puntuals i apocalíptics sense entendre que han tardat milers d’anys en succeir (p. 114 per exemple) tot barrejant fets inconnexes i separats per mil·lennis (p. 153). En tot això insinua un i altre cop que el progrés científic va associat al mal humà, a l’imperialisme, a les guerres i a la manca de felicitat (p. 135,192,347, 366, 368, 386, 387, 391, 397, 441) fent comparacions entre felicitat animal i humana com eina d’estudi, la qual cosa és molt discutible. Caldria primer entendre què és la felicitat humana i després l'animal per a deduir científicament coses serioses. Però en tot el llibre l'autor mai no defineix la felicitat, i quan ho fa al final del llibre, diu que la felicitat és un estat subjectiu de l’individu, la qual cosa no defineix res ja que ho fa dependre de la percepció interior de cada humà. Continuant amb l’atac a la ciència, l'autor dictamina en moltes ocasions que les disciplines en humanitats s’apropen més a la realitat que la ciència dels fets (345, 347, 425 i 441), tot això sense demostrar-ho ni argumentar-ho. Curiosament un concepte que tant acusa com és la ciència no el defineix mai en totes les 600 pàgines del llibre. En certa manera en Yuval es construeix un concepte de ciència a la seva mida i necessitats ideològiques per tal de criminalitzar a aquesta de tots les horrors ideològics, polítics i socials de la història. Si tenim en compte el concepte acceptat de ciència (conjunt de coneixements que compleixen un paradigma central), aquesta, la ciència, analitza fets reals i proposa la interpretació més lògica a aquests fugint del que l’autor no assoleix, els prejudicis. Tot i així, i amb la ciència en tots els escrits, Yuval critica el capitalisme, el cristianisme i altres ideologies però mai no fa cap balanç de l’ètnia a la qual pertany, els jueus (p. 214, 239, 247, 266, 342, 360, 366, 373 i 376). Afirma també que les ideologies polítiques com el socialisme, el capitalisme o el comunisme són religions confonent la part amb el tot. És a dir, les religions tenen ideologia però no tota ideologia és una religió. Les religions proposen explicar l’origen de tot i el destí després de la mort mentre que la política treballa sobre la societat buscant-ne canvis i/o millores. Aquesta confusió, entre ideologia i religió, l’autor l’exagera i amplifica fins atacar l’especulació econòmica i els préstecs financers. La doble moral ve donada quan en Yuval Noah mai no cita qui més ha concedit crèdits per a l’especulació des de temps medievals fins a l'actualitat, els jueus, però no para d’acusar d’això a altres estats, religions i ideologies (p. 442). El llibre acaba amb més de cent pàgines sobre fets obvis com la superpoblació humana, la contaminació, la disminució dels recursos i la crisi econòmica, tot centrant-se en la felicitat humana com eix fonamental de la història. Per desgràcia, i volent comparar la felicitat dels humans tant en el temps com entre cultures, no arriba a cap conclusió després de cent pàgines marejant la perdiu. Clar que si, i com diu l'autor, cadascú sent la seva pròpia felicitat com un benestar subjectiu, resulta impossible tota comparació. Malgrat la paradoxa anterior en Yuval no para de fer comparacions artificials entre felicitats de diferents cultures i moments (p. 523, 524 i 529, 545 i 552). Finalment el que resulta més contradictori d’aquest llibre ple de prejudicis, d’errors històrics i confusions científiques, és que hagi estat promogut des del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Potser algun polític mancat de coneixements científics, defensor de la superioritat de les humanitats, i sota les relacions diplomàtiques entre Israel i Catalunya, el va trobar adient i així ha passat a Edicions 62 per a la seva traducció i publicació. El fet és que hi ha molts més manuscrits realistes que es mereixen ser publicats abans que les idees de Yuval Noah Harari. En gran mesura el títol d’aquest llibre resulta un despropòsit ja que va de “Sàpiens” però està escrit amb molt poca saviesa. Ara en Yuval Noah Harari presenta un nou llibre, "Homo Deus", que repeteix les mateixes tesis però pronosticant el futur de la humanitat, és a dir, ja no fa ciència, ara fa Ciència Ficció.

CARME ALCOVERRO I L'EDUCACIÓ

Al respecte de l’article publicat per Carme Alcoverro el passat divendres quatre de març a La Vanguardia, cal aclarir algunes coses. Ella escriu que davant l’era d’Internet els mestres no cal que ho sàpiguen tot. És obvi que tot no ho poden saber però Alcoverro afegeix que és més important que els mestres ensenyin a aprendre que no pas tenir coneixements per ensenyar. Aquesta idea, com ella més tard insinua, prové de clàssics de la pedagogia de finals del XIX i d’inicis del XX. Quin és el problema en tot això? Primer, a partir del moment que van començar a aplicar-se aquestes antigues pedagogies en el nostre sistema educatiu, aquest va caure en el pitjor fracàs escolar de tota Europa, és a dir, d’ençà fa més de vint anys som els últims de la classe. Segon, si als mestres no els cal saber tant per què tot es pot trobar per Internet, millor quedar-se a casa i que l’ordinador faci d’escola, tot i que aquí Alcoverro ha confós coneixements docents amb informació de xarxa, coses ben diferents si el que volem és educar amb veritats. I tercer, això d’ensenyar a aprendre és com dir que un triangle és una figura triangular, no significa res i no s’arriba en lloc. Ensenyar és fer que uns altres aprenguin, i aprendre és rebre ensenyaments. Això es un peix que es mossega la cua com l’assumpte de l’ou i la gallina. Potser a alguns els resulti atractiu el joc de paraules d’ensenyar a aprendre però convindrem que resulta quelcom buit. És més, amb mestres amb pocs coneixements de què han d’ensenyar, ensenyar a aprendre significa que no s’aprèn res perquè el mestre poc sap què ensenyar. En fi, crec que l’article de Carme Alcoverro es troba molt allunyat de la realitat de l’aula repetint arnades idees de suposats experts en educació que ja no trepitgen l’aula unes vint hores per setmana, amb poca o gens experiència docent, sense haver fet classes amb més de trenta alumnes per aula i desconeixent la diversitat ètnica dels mateixos.

CONTRA LA NUEVA EDUCACIÓN de Alberto Royo

Excelente retrato de quienes se consideran expertos en educación pero sin impartir ni veinte horas por semana, ni con treinta alumnos por aula, ni con estudiantes de diversa índole económica y étnica. En fin, Alberto Royo, el autor, denuncia y argumenta con hechos reales y contrastados a quienes predican como enseñar en clase pero que no lo practican al cien por cien. El autor expone con prístina claridad y lógica irrefutable la eterna lucha entre la pedagogía teórica por comprobar y la didáctica pedagógica demostrada. La primera se proclama innovadora pero repite ideas equivocadas de hace más de cien años. La segunda va mejorando la enseñanza con la experiencia de más y más docentes. Por desgracia, y así lo demuestra el autor, la pedagogía teórica sigue detrás de nuestras leyes educativas entorpeciendo y empeorando el sistema. La prueba son los informes PISA que hace décadas denuncian como el fracaso escolar aumenta año tras año en nuestro país. Ante tal alud de datos la pedagogía teórica culpa a los docentes del fiasco académico español. Lo más perverso es que les acusa de estar mal formados ya que no deben darse conocimientos a los alumnos sino educación emocional, es decir, la enseñanza no debe perseguir la transmisión de conocimientos de los doctos sino procurar cosas tan abstractas en el aula como la felicidad de los alumnos, la creatividad de los mismos y la libertad en clase. Ante tal paradoja el autor se pregunta, ¿por qué la buena didáctica no se hace escuchar entre la clase política?, ¿tan difícil resulta que la realidad educativa sea vista por todos? Desgraciadamente las leyes educativas siguen bajo las clases magistrales de estos supuestos expertos educativos que prohíben las de los docentes en activo. Es decir, ahora los profesores deben enseñar sin clases magistrales pero sí deben asistir a las que imparten los pedagogos teóricos. En fin, un mundo al revés que Alberto Royo, como profesor, vive cada día en propia carne. (Barcelona, 01-03-2016)

Felipe VI y el legado franquista

Hace escasos días un reportaje emitido por una televisión francesa exponía que la casa Real borbónica recibió el mandato de mantener la unidad española por parte del dictador Franco. Hoy en día ese peso recae en el actual rey de España Felipe VI. Este monarca siempre manifiesta este deber ante los intentos de secesión catalanes. Esta autonomía recibió hace unos meses el mandato por las urnas de crear un estado independiente. Y este es el problema, ¿quién lleva la razón? ¿el rey con el mandato de un dictador? ¿o el pueblo catalán con el mandato democrático? Cabe insistir que Felipe VI cursó sus estudios de bachiller en Estados Unidos en donde le enseñaron lo primero que deben aprender todos los estudiantes norteamericanos de su democracia, que todo humano tiene derecho a la vida, a la libertad y a la búsqueda de la felicidad, algo que la dictadura franquista poco propició. Me gustaría saber como respondería a todo lo anterior nuestro monarca. Está claro que la Constitución española protege a todo el estamento Real, es decir, sin Constitución no hay Rey de España. No quisiera pensar que Felipe VI defiende una Constitución española para mantenerse en nuestra democracia bajo un mandato franquista.

RAJOY CONTRADICTORIO

El presidente en funciones del Gobierno de España ha estado años acusando a los independentistas de no abordar el principal problema de la nación, la crisis económica. Hace escasos días contravenía su discurso de antaño con otro de paradójico. Ante los posibles pactos entre PSOE y Podemos, ahora Rajoy afirma que el principal problema de España es el independentismo, ¿en qué quedamos?, ¿o la crisis?, ¿o el separatismo? La verdad que no es la primera vez que Rajoy se reitera en algo durante meses y luego cae en paradojas. Defendía la Unidad Española pero respetaba Gibraltar ante el Reino Unido; decía que los catalanes separatistas perderían su nacionalidad europea ante una ley que no lo dice; olvidaba el Sáhara Occidental, Filipinas o el Rosellón como partes de España entregadas a otros pero exige a Cataluña su pertenencia al Reino; eleva la Constitución española como estandarte de la unidad nacional aunque la mayoría de jóvenes españoles jamás la hayan votado; y por último predica que el intento catalán divide a la sociedad española pero no para de intentar que su España rompa con las de los otros partidos políticos. Ahora para Rajoy lo más importante es el separatismo catalán. Pues si quieren marcharse los catalanes mejor tenerlos como amigos que como enemigos. La unidad da la fuerza, el ataque de Rajoy la contradicción.

ENSEÑANZA MÚLTIPLE CONTRASTADA (EMC)

Después de décadas de reformas pedagógicas nuestro país ostenta el mayor fracaso escolar de toda la Unión Europea. Más del treinta por ciento de nuestros alumnos abandonan los estudios y con ello la posibilidad de mejorar su vida a nivel económico y social. Más de la mitad de nuestros adultos ostenta un nivel cultural bajo y muchos no han superado la enseñanza secundaria obligatoria. Estos hechos se pueden condicionar, maquillar y hasta esconder, pero no se pueden negar. El fracaso escolar nacional es escandaloso. La pregunta clave es, ¿por qué nuestras reformas pedagógicas no han resuelto el problema desde hace décadas? Es más, ¿por qué el fracaso escolar nacional ha aumentado tanto últimamente? Y finalmente, ¿por qué no han hallado estos pedagogos la manera que nuestros estudiantes aprendan lo máximo bajo sus potenciales? Pues la respuesta es tan lógica, simple y real que hasta un alumno de primaria sería capaz de darla. Para ello ordenaremos todas las causas y soluciones del fiasco académico para responder a todo lo anterior al final de este libro. No se trata por tanto de culpabilizar a padres y docentes de ello, esta estrategia resulta ya harto utilizada, sino de olvidar a los culpables y difundir las soluciones que aplican docentes expertos, centros educativos y hasta otras naciones. Durante las próximas páginas se ponderarán todo un corolario de acciones educativas que muchos padres, profesores y administraciones utilizan con éxito, unas ideas cuya trascendencia, de compartirse ampliamente, reducirán en gran medida el fracaso escolar vigente. Es decir, disminuirá el número de alumnos que se pierden por el camino educativo y que no logran graduarse antes de los dieciséis. En este sentido, y durante todo el libro, se irá examinando qué deberían esperar los progenitores de los centros educativos de sus hijos, de la administración que los regula y de ellos mismos para mejorar los niveles académicos y conductuales de sus retoños. De forma equivalente se ordenarán toda una serie de estratagemas que docentes y administración pueden desplegar para mejorar el aprendizaje en el aula. Todo el anterior conjunto de medidas dará con un nuevo cuerpo didáctico llamado EMC, la Enseñanza Múltiple Contrastada. Enseñanza ya que éste es el objetivo de todo buen mentor, Múltiple por las numerosas variables que afectan el aprendizaje escolar, y Contrastada porque tales prácticas han demostrado su eficacia universalmente. Por tanto no se va a crear una hipótesis teórica de cómo deben aprender los humanos. Como veremos a final del libro, y a tenor de los últimos datos científicos, cualquier pedagogía teórica jamás puede hallar la solución. Para construir la EMC se analizará como resuelven el fracaso escolar países como Finlandia, Corea o la región de Baviera. En igual sentido describiremos las características de los centros que aumentan su excelencia. Por último veremos que técnicas docentes mejoran el aprendizaje escolar de nuestros estudiantes. En definitiva se establecerá un pacto práctico entre progenitores, profesores y leyes con el simple objetivo de reducir el fiasco educativo vigente. Es decir, se definirá el marco de la Enseñanza Múltiple Contrastada sin complicación teórica alguna.

ESCOLA X PROJECTES

Ha sortit a premsa que diferents escoles concertades experimenten amb la pedagogia de l’escola per projectes. En són exemples algunes dels Jesuïtes i l’Escola Pia. Aquesta estratagema, diuen, resulta una manera d’aprendre fàcil i divertida per als alumnes. Els experts i assessors que ho defensen expliquen que tal pedagogia deixa força contents a pares, alumnes i professors. Afegeixen aquests experts que aquesta pràctica és totalment innovadora i amb evidències científiques d’èxit. Al meu entendre, i com a professor de secundària i científic, aquestes afirmacions topen amb tres malencerts. Primer, l’escola per projectes no és innovadora ja que fou proposada per la pedagogia progressista d’en John Dewey durant el segle XIX, pedagogia que va fracassar fa molts anys a escoles dels Estats Units. Segon error, en cap d’aquestes suposades innovacions s’exposen dades que demostrin reduir el nostre rècord en la Unió Europea, el nostre fracàs escolar. I el tercer desencert és ben simple, es confon la paraula innovador amb millora, i no tots els canvis impliquen perfeccionar quelcom. Si alterar signifiqués sempre corregir, aleshores caldria canviar-ho tot contínuament, fins i tot la manera de fer sexe, ¿o potser pretenen que a l’aula fem l’amistat per projectes?, quelcom que per cert ja està inventat, les orgies. Mentre no sapiguem com codifica i descodifica tota la informació el nostre cervell mai no sabrem com aprenem. Per tant imaginar pedagogies teòriques que prometen la facilitat i la felicitat en l’aprenentatge escolar sembla molt agosarat. En ciència, si no conec com funciona un sistema, el cervell, no en faig teories indemostrables. En tal cas sols puc fer una cosa, fonamentar-me en mètodes d’èxit contrastat i demostrat, mai no proposant experiments sense garantia.