Catalonia has belonged to Spain by the army, but not by the arms.

Si fem un resum de la història de Catalunya, veiem que ha estat un mil·lenni amb tres grans patiments. El primer per un recurs molt escàs al litoral Mediterrani, l’aigua. Aquesta tenia tres usos principals, regar, beure i moure els molins. Vet aquí que des d’antic es fessin rogatives i pregàries invocant la pluja quan mancava. El segon sofriment venia per un fenomen que no avisava, les desgràcies naturals. Però queda el tercer, el més llunyà de la natura però el més perillós per als vilatans, l’egoisme humà. Aquest últim provocà moltes lluites entre els qui treballaven la terra, la classe pobre, davant dels qui sense treballar-la se’n van adjudicar la propietat, la renda i gran part dels guanys, els benestants. Del segle XI al XVIII els bisbes i els nobles catalans en foren aquests segons. Després, i des del segle XVIII al XX, passaren a ser-ho els borbònics, els grans propietaris i altre cop els bisbes. Avui en dia els mantinguts són els bancs especulatius, el neoliberalisme del PP que els afavoreix, els rendistes i els bisbes que encara cobren dels impostos. Com deia Josep Santesmases a Quarts i Hores I, diuen que la història es repeteix però el que es repeteix són les actituds humanes en circumstàncies i temps diferents. No cal ser marxista per reconèixer que la història es fonamenta en la lluita de classes, o millor dit, en la dominació de les classes humils. Les guerres espanyoles, per raons econòmiques, estratègiques o dinàstiques, n’han estat un clar exemple, conflictes forans al poble que aquell pagava amb els seus impostos, collites i difunts. En totes elles hi veiem però un denominador comú, la defensa d’una unitat espanyola monàrquica i arnada en contra la simple democràcia. Sols cal pensar els conflictes amb França, Gran Bretanya i Flandes durant el segle XVIII, i posteriorment amb USA i Gran Bretanya durant el XIX. En tots ells el model econòmic català era més afí als enemics de Castella que al propi espanyol, però ironies de la història agermanaren a Catalunya més amb la monarquia del passat que no pas amb l’Europa de la Revolució Francesa, o amb els Estats Units independents de la corona britànica. Per aquesta raó el progrés de la societat catalana ha estat més lent que la dels seus veïns europeus. Per sort, i si es compara amb els vilatans del segle XII, s’ha millorat en condicions de vida ostensiblement, tot i que el veritable progrés és invertir en educació, sanitat, cultura i recerca. Espanya ha estat sempre migrada de tots ells. Ja ho deia Unamuno, que inventen ellos, i així li ha anat a Espanya en recerca i patents industrials. En resum, la història és una llarga caminada amb tres passes endavant i dos enrera. Si durant aquests mil anys d’història no hi hagués hagut benestants usurers abusant dels pobres ignorants, molt probablement ni la Guerra Civil espanyola ni d’altres per la successió borbònica s’haguessin desencadenat. La solució contra l’egoisme històric molts l’han albirat, des de Jesucrist fins al 15 M passant per Marx i arribant a les noves esquerres deslligades de la banca, tots ells han descrit l’egoisme social com l’enemic del progrés. No es tracte de comunisme ni de capitalisme. De fet ambdós tenen fonaments teòrics correctes i ben establerts per Karl Marx o Adam Smith respectivament. El problema és que al passar de la teoria a la pràctica ens trobem amb el cervell emocional humà, una ment d’orígens paleolítics adaptada a la caça i a la recol·lecció en petits grups. Avui en dia aquell cervell, genèticament equivalent al dels nostres avantpassats sapiens, no està adaptat a les grans comunitats ni a les grans síntesis d’informació que cal contrastar avui dia. Comprem per intuïció i publicitat, votem per afinitats regionals, històriques o d’atractiu, i fins i tot ens enamorem sense poder valorar amb objectivitat si aquella persona ens convé realment. En fi, ens pesa més l’emoció que la raó, i en la primera hi roman l’egoisme. La tendència dels humans és contrària a l’altruisme de qui no coneixem directament. Vet aquí que posseïm i compartim amb els propers però ens reservem dels llunyans. El nacionalisme espanyol en contra del català en té molt d'això. Sabem que cal repartir la riquesa però fa segles que ho prediquem, tot i així el PP tomba un i altre cop les lleis del Parlament en caire solidari. De fet no caldria regalar, sols caldria que la gent s’ho guanyés, que altres no cometessin usura i que l’estat ho controlés sota la justícia i la veritat. L’educació i la formació es fa fonamental en aquest objectiu, sobretot si entenem que regalar no fa valorar el que oferim, cosa que amb esforç sí. Potser, i com deia el pare del capitalisme, Adam Smith, el govern és un mal necessari, però l'espanyol porta segles fent massa mal innecessàriament.

AQUEST DISSABTE DE SANT JORDI SIGNATURA DE LLIBRES PER PART DE L'ESCRIPTOR DAVID RABADÀ Data: Aquest dissabte 23 d'abril de 2016 Lloc: Rambla de Gavà, Llibreria Pelegrí (carpa a l'entrant de l'Illa de Gavà) Horari: de 18.00 a 20.00 hores. DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), professor de Ciències de la Terra a l'INS Bruguers de Gavà, es va doctorar en Geologia l’any 1995. Ha rebut diversos premis d’on cal esmentar el Fundació Eduard Fontseré (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l’UPC de literatura amb menció especial (1999), l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra (2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), L'Alt Camp com a Procés Geològic (1993), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala. Actualment és acadèmic de la ACVC, professor de Ciències del Medi Ambient, redacta articles d’opinió per al diari digital e-Notícies, col·labora amb el Museu Geològic del Seminari de Barcelona i és membre de la Junta Permanent de Personal Docent per SPS.

HOMO DEUS vs SÀPIENS de Yuval Noah Harari

El llibre Sàpines va ser un assaig sobre la història de la humanitat sota la visió molt personal de l'historiador Yuval Noah Harari. En una primera part intenta demostrar que l’Europa prehistòrica de fa uns 35.000 anys, i en base al seu art simbòlic, va crear una revolució cultural superior a la de la resta de continents, és a dir Occident es va avençar a la resta d'ètnies del món. En aquesta hipòtesi no té en compte l’escàs registre paleontològic de tot el planeta i l’existència d’art simbòlic anterior a l’europeu, sobretot l'africà de més de 100.000 anys. De fet l’autor comet multitud d’errors en dades i conceptes científics en assumptes d’evolució, ecologia, geologia, paleobiologia i antropologia. En definitiva en Yuval Noah demostra no dominar massa els temes de ciència, més aviat sembla atacar la ciència com a una xacra de la humanitat. A més, i durant tot el llibre, confon termes científics com coneixement amb hipòtesi, lògica amb matemàtiques, fet amb teoria, política amb ciència, economia amb ciència i història amb ciència. Tot i així eleva posteriorment a ciències la política, l’economia i la història. L’autor no s’adona que aquestes depenen molt més de les emocions humanes que no pas de la lògica dels fets. De fet els experiments socials no són repetibles com sí ho són els experiments científics (una reacció química, el llançament d’un satèl·lit, el creixement d'un cristall...). Els humans tenim sentiments i memòria i això modifica qualsevol nou experiment social que vulguem repetir. En fi que ciència i humanitats són disciplines de coneixement però amb mètodes molt diferents. Tot i així, i quan l'autor intenta fer experiments mentals de repetició històrica, barreja les coses i confon els conceptes científics. Per exemple, i com historiador, en Yuval veu els fets paleontològics com fenòmens puntuals i apocalíptics sense entendre que han tardat milers d’anys en succeir (p. 114 per exemple) tot barrejant fets inconnexes i separats per mil·lennis (p. 153). En tot això insinua un i altre cop que el progrés científic va associat al mal humà, a l’imperialisme, a les guerres i a la manca de felicitat (p. 135,192,347, 366, 368, 386, 387, 391, 397, 441) fent comparacions entre felicitat animal i humana com eina d’estudi, la qual cosa és molt discutible. Caldria primer entendre què és la felicitat humana i després l'animal per a deduir científicament coses serioses. Però en tot el llibre l'autor mai no defineix la felicitat, i quan ho fa al final del llibre, diu que la felicitat és un estat subjectiu de l’individu, la qual cosa no defineix res ja que ho fa dependre de la percepció interior de cada humà. Continuant amb l’atac a la ciència, l'autor dictamina en moltes ocasions que les disciplines en humanitats s’apropen més a la realitat que la ciència dels fets (345, 347, 425 i 441), tot això sense demostrar-ho ni argumentar-ho. Curiosament un concepte que tant acusa com és la ciència no el defineix mai en totes les 600 pàgines del llibre. En certa manera en Yuval es construeix un concepte de ciència a la seva mida i necessitats ideològiques per tal de criminalitzar a aquesta de tots les horrors ideològics, polítics i socials de la història. Si tenim en compte el concepte acceptat de ciència (conjunt de coneixements que compleixen un paradigma central), aquesta, la ciència, analitza fets reals i proposa la interpretació més lògica a aquests fugint del que l’autor no assoleix, els prejudicis. Tot i així, i amb la ciència en tots els escrits, Yuval critica el capitalisme, el cristianisme i altres ideologies però mai no fa cap balanç de l’ètnia a la qual pertany, els jueus (p. 214, 239, 247, 266, 342, 360, 366, 373 i 376). Afirma també que les ideologies polítiques com el socialisme, el capitalisme o el comunisme són religions confonent la part amb el tot. És a dir, les religions tenen ideologia però no tota ideologia és una religió. Les religions proposen explicar l’origen de tot i el destí després de la mort mentre que la política treballa sobre la societat buscant-ne canvis i/o millores. Aquesta confusió, entre ideologia i religió, l’autor l’exagera i amplifica fins atacar l’especulació econòmica i els préstecs financers. La doble moral ve donada quan en Yuval Noah mai no cita qui més ha concedit crèdits per a l’especulació des de temps medievals fins a l'actualitat, els jueus, però no para d’acusar d’això a altres estats, religions i ideologies (p. 442). El llibre acaba amb més de cent pàgines sobre fets obvis com la superpoblació humana, la contaminació, la disminució dels recursos i la crisi econòmica, tot centrant-se en la felicitat humana com eix fonamental de la història. Per desgràcia, i volent comparar la felicitat dels humans tant en el temps com entre cultures, no arriba a cap conclusió després de cent pàgines marejant la perdiu. Clar que si, i com diu l'autor, cadascú sent la seva pròpia felicitat com un benestar subjectiu, resulta impossible tota comparació. Malgrat la paradoxa anterior en Yuval no para de fer comparacions artificials entre felicitats de diferents cultures i moments (p. 523, 524 i 529, 545 i 552). Finalment el que resulta més contradictori d’aquest llibre ple de prejudicis, d’errors històrics i confusions científiques, és que hagi estat promogut des del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Potser algun polític mancat de coneixements científics, defensor de la superioritat de les humanitats, i sota les relacions diplomàtiques entre Israel i Catalunya, el va trobar adient i així ha passat a Edicions 62 per a la seva traducció i publicació. El fet és que hi ha molts més manuscrits realistes que es mereixen ser publicats abans que les idees de Yuval Noah Harari. En gran mesura el títol d’aquest llibre resulta un despropòsit ja que va de “Sàpiens” però està escrit amb molt poca saviesa. Ara en Yuval Noah Harari presenta un nou llibre, "Homo Deus", que repeteix les mateixes tesis però pronosticant el futur de la humanitat, és a dir, ja no fa ciència, ara fa Ciència Ficció.

CARME ALCOVERRO I L'EDUCACIÓ

Al respecte de l’article publicat per Carme Alcoverro el passat divendres quatre de març a La Vanguardia, cal aclarir algunes coses. Ella escriu que davant l’era d’Internet els mestres no cal que ho sàpiguen tot. És obvi que tot no ho poden saber però Alcoverro afegeix que és més important que els mestres ensenyin a aprendre que no pas tenir coneixements per ensenyar. Aquesta idea, com ella més tard insinua, prové de clàssics de la pedagogia de finals del XIX i d’inicis del XX. Quin és el problema en tot això? Primer, a partir del moment que van començar a aplicar-se aquestes antigues pedagogies en el nostre sistema educatiu, aquest va caure en el pitjor fracàs escolar de tota Europa, és a dir, d’ençà fa més de vint anys som els últims de la classe. Segon, si als mestres no els cal saber tant per què tot es pot trobar per Internet, millor quedar-se a casa i que l’ordinador faci d’escola, tot i que aquí Alcoverro ha confós coneixements docents amb informació de xarxa, coses ben diferents si el que volem és educar amb veritats. I tercer, això d’ensenyar a aprendre és com dir que un triangle és una figura triangular, no significa res i no s’arriba en lloc. Ensenyar és fer que uns altres aprenguin, i aprendre és rebre ensenyaments. Això es un peix que es mossega la cua com l’assumpte de l’ou i la gallina. Potser a alguns els resulti atractiu el joc de paraules d’ensenyar a aprendre però convindrem que resulta quelcom buit. És més, amb mestres amb pocs coneixements de què han d’ensenyar, ensenyar a aprendre significa que no s’aprèn res perquè el mestre poc sap què ensenyar. En fi, crec que l’article de Carme Alcoverro es troba molt allunyat de la realitat de l’aula repetint arnades idees de suposats experts en educació que ja no trepitgen l’aula unes vint hores per setmana, amb poca o gens experiència docent, sense haver fet classes amb més de trenta alumnes per aula i desconeixent la diversitat ètnica dels mateixos.

CONTRA LA NUEVA EDUCACIÓN de Alberto Royo

Excelente retrato de quienes se consideran expertos en educación pero sin impartir ni veinte horas por semana, ni con treinta alumnos por aula, ni con estudiantes de diversa índole económica y étnica. En fin, Alberto Royo, el autor, denuncia y argumenta con hechos reales y contrastados a quienes predican como enseñar en clase pero que no lo practican al cien por cien. El autor expone con prístina claridad y lógica irrefutable la eterna lucha entre la pedagogía teórica por comprobar y la didáctica pedagógica demostrada. La primera se proclama innovadora pero repite ideas equivocadas de hace más de cien años. La segunda va mejorando la enseñanza con la experiencia de más y más docentes. Por desgracia, y así lo demuestra el autor, la pedagogía teórica sigue detrás de nuestras leyes educativas entorpeciendo y empeorando el sistema. La prueba son los informes PISA que hace décadas denuncian como el fracaso escolar aumenta año tras año en nuestro país. Ante tal alud de datos la pedagogía teórica culpa a los docentes del fiasco académico español. Lo más perverso es que les acusa de estar mal formados ya que no deben darse conocimientos a los alumnos sino educación emocional, es decir, la enseñanza no debe perseguir la transmisión de conocimientos de los doctos sino procurar cosas tan abstractas en el aula como la felicidad de los alumnos, la creatividad de los mismos y la libertad en clase. Ante tal paradoja el autor se pregunta, ¿por qué la buena didáctica no se hace escuchar entre la clase política?, ¿tan difícil resulta que la realidad educativa sea vista por todos? Desgraciadamente las leyes educativas siguen bajo las clases magistrales de estos supuestos expertos educativos que prohíben las de los docentes en activo. Es decir, ahora los profesores deben enseñar sin clases magistrales pero sí deben asistir a las que imparten los pedagogos teóricos. En fin, un mundo al revés que Alberto Royo, como profesor, vive cada día en propia carne. (Barcelona, 01-03-2016)

Felipe VI y el legado franquista

Hace escasos días un reportaje emitido por una televisión francesa exponía que la casa Real borbónica recibió el mandato de mantener la unidad española por parte del dictador Franco. Hoy en día ese peso recae en el actual rey de España Felipe VI. Este monarca siempre manifiesta este deber ante los intentos de secesión catalanes. Esta autonomía recibió hace unos meses el mandato por las urnas de crear un estado independiente. Y este es el problema, ¿quién lleva la razón? ¿el rey con el mandato de un dictador? ¿o el pueblo catalán con el mandato democrático? Cabe insistir que Felipe VI cursó sus estudios de bachiller en Estados Unidos en donde le enseñaron lo primero que deben aprender todos los estudiantes norteamericanos de su democracia, que todo humano tiene derecho a la vida, a la libertad y a la búsqueda de la felicidad, algo que la dictadura franquista poco propició. Me gustaría saber como respondería a todo lo anterior nuestro monarca. Está claro que la Constitución española protege a todo el estamento Real, es decir, sin Constitución no hay Rey de España. No quisiera pensar que Felipe VI defiende una Constitución española para mantenerse en nuestra democracia bajo un mandato franquista.

RAJOY CONTRADICTORIO

El presidente en funciones del Gobierno de España ha estado años acusando a los independentistas de no abordar el principal problema de la nación, la crisis económica. Hace escasos días contravenía su discurso de antaño con otro de paradójico. Ante los posibles pactos entre PSOE y Podemos, ahora Rajoy afirma que el principal problema de España es el independentismo, ¿en qué quedamos?, ¿o la crisis?, ¿o el separatismo? La verdad que no es la primera vez que Rajoy se reitera en algo durante meses y luego cae en paradojas. Defendía la Unidad Española pero respetaba Gibraltar ante el Reino Unido; decía que los catalanes separatistas perderían su nacionalidad europea ante una ley que no lo dice; olvidaba el Sáhara Occidental, Filipinas o el Rosellón como partes de España entregadas a otros pero exige a Cataluña su pertenencia al Reino; eleva la Constitución española como estandarte de la unidad nacional aunque la mayoría de jóvenes españoles jamás la hayan votado; y por último predica que el intento catalán divide a la sociedad española pero no para de intentar que su España rompa con las de los otros partidos políticos. Ahora para Rajoy lo más importante es el separatismo catalán. Pues si quieren marcharse los catalanes mejor tenerlos como amigos que como enemigos. La unidad da la fuerza, el ataque de Rajoy la contradicción.