UNA CENSURA PERIÒDICA

Porto més de 120 cartes publicades en premsa d’ençà el 2006. Últimament em sento astorat davant un diari que modifica en excés, i d’una manera reiterada, les meves cartes. Si bé la majoria de premsa respecta els textos originals, n’hi ha un de molt popular a Catalunya que fa tot el contrari, sobretot quan s’argumenta en contra PSOE-PSC. En aquest sentit veig com les cartes enviades són reduïdes a la meitat, els adjectius clars canviats a apel·latius confusos, i els verbs reals traslladats a accions suposades, tot per al final suprimir el sentit original del manuscrit i deixar ambigüitats contràries al que un mai no va escriure, fins i tot desapareixen els noms dels polítics al·ludits. Així vaig denunciar aquest fet fa temps a premsa i ara en celebro un aniversari. Fa un any que El Periódico, després d’haver-me publicat més de mig centenar de cartes en el passat, per art de màgia, i durant tot el 2010, ho ha deixat de fer. La paradoxa de tot això és que un diari d’esquerres i en teoria demòcrata apagui la veu crítica retallant, i ara no publicant, simples cartes d’un demòcrata progressista. No sembla tot plegat una clara protecció cap els seus amos, el PSOE-PSC, amb una tècnica arnada i franquista anomenada censura?

AULES DIGITALS? UN FRACÀS VIGENT

L’aula digital amb un portàtil per alumne ens l’han venut com la solució moderna al problema educatiu, per desgràcia l’adjectiu modern amaga quelcom pervers, el fracàs. Modern no implica necessàriament millor, sols significa modificar les coses que ja funcionaven, no pas progrés. L’aula digital ha estat imposada pel nostre govern en menys de mig any. Que tal poc a poc i bona lletra. Doncs no, amb preses polítiques, prohibint un temps de reflexió i esquivant l’opinió de molts docents, s’ha imposat l’aula digital. El conseller Maragall nega tot l’anterior i continua afirmant per Televisió de Catalunya que tot ha estat un gran èxit, ¿èxit? Sabem que la xarxa fallarà molts dies a l’aula, sabem que carregar les lliçons al PC esdevé lent i fa perdre molt temps abans no comença una classe, sabem que a moltes escoles i a molts alumnes no els han arribat els tan promesos ordinadors, sabem que si els arriben a tenir, molts escolars es connectaran a Internet sense fer la feina de classe, i el més pervers, sabem que un projecte similar va fracassar a Suècia pels noranta i que un de posterior també va fer figa a Nova York en el 2007, sabem tantes coses que sembla mentida que els defensors de l’aula digital estafin tant als contribuents. Enric Roca insisteix en una carta a La Vanguardia que la presència de l’aula digital és un fet que ningú qüestiona. Doncs davant aquest exagerat malgasto i nul·les avantatges molts docents sí que ens ho qüestionem. Però no perdem el nord escolar i siguem clars, el principal problema educatiu, i ens ho diu la OCDE i el nefast nivell de competitivitat laboral que ostentem a la nació, és el nostre flagrant fracàs escolar, uns màxims europeus que no sabran solucionar els milers d’ordinadors que els pares han pagant. Ostentem el doble de fracàs escolar que la mitjana europea, el doble, en dades concretes un trenta per cent dels nostres escolars no assoleixen l’ensenyament secundari obligatori. Cal afegir aquí que el noranta per cent dels alumnes que fracassen pertanyen a famílies, la majoria amb ordinadors, que no dediquen el temps necessari a l’educació de la seva quitxalla, no pas a escoles sense aules digitals. El més greu de tot plegat serà la despesa de diners que l’aula digital ens comportarà sabent que a Suècia i Nova York va fracassar. Per tant, la pregunta que no cal perdre de vista és a quines empreses informàtiques això beneficia, qüestió que el nostre conseller Ernest Maragall hauria d’aclarir a qui paguem tot això, els votants. Recordem que ell ha arribat a la política com el que és, economista, i no com el que mai no ha experimentat, impartir classes com a docent.

POLSERES D’ENGANYIFA

Les polseres de l’equilibri han assolit unes cotes d’engany alarmant. Aquest enginy fet d’una tireta de silicona i una tanca magnètica ha despertat la fe dels més crèduls. Els usuaris de les mateixes asseguren que la seva vida és més equilibrada, amb més força, amb més flexibilitat. Un dia, i davant d’un dels seus profetes, vaig demostrar que es podia fer el mateix amb el mòbil, que emana també magnetisme. Repetint un exercici de flexibilitat amb el telèfon i sense el braçalet de l’enganyifa, els voluntaris assoliren iguals millores que amb la maleïda polsera de l’equilibri. El més sorprenent fou quan veieren que passava el mateix amb un saler a la mà. La realitat era ben simple, estirar un múscul dos cops amb un petit descans al mig, permet millorar la flexibilitat. La tècnica, stretching, no és nova, fa anys que funciona per diferents esports. El més greu d’aquesta estafa amb polseres, és que va arribar als canells de polítics de renom. Exemples d’això en foren Leire Pajín, secretària d’organització del PSOE, Esperanza Aguirre, presidenta de Madrid, Miguel Sanz, president de Navarra o Gustavo de Arístegui, diputat del PP. En definitiva, si un màxim responsable de Govern es creu aquestes mentides, com sabrà prendre decisions correctes i reals? Per sort la Junta de Andalucía acabada d’imposar per estafa a l’empresa d’aquests braçalets, a Power Balance, una multa de 15.000 euros, sanció que el fabricant  cobreix amb escreix amb la venda de 300.000 braçalets. Si ara vostè  desitja sortir de la crisi, ja sap què fer, inventis una polsera viagra, tindrà molta clientela.

LA DEUDA ZAPATERO: PAN PARA HOY HAMBRE PARA MAÑANA

LA DEUDA ZAPATERO: PAN PARA HOY HAMBRE PARA MAÑANA

La historia se repite, la actual crisis económica española sintetiza un clon exacto de la bancarrota de la corona de Aragón durante el siglo XIV. Y eso es lo más grave, que los errores de las instituciones medievales han sido plagiados y repetidos por el propio gobierno Zapatero seiscientos años más tarde. En ambos casos las arcas del estado se vaciaron más allá de lo que se poseía, se empeñaron, y ante la flagrante falta de dinero las instituciones del XIV emitieron gran cantidad de deuda pública, es decir pidieron más plata a quienes sí la tenían, los financieros, para devolvérsela más tarde con fuertes intereses que los contribuyentes pagarían, ¿les suena actual todo esto? Por su banco han pasado mastodónticas ofertas de deuda pública de la Generalitat Catalana, Estado Español y ahora de la Generalitat Valenciana entre otras instituciones. Pero ciñámonos a como terminó aquella crisis medieval para así pronosticar la nuestra. Al final aquellos inversores del XIV pasaron de empresarios a rentistas, es decir, que quien podía invertir en crear empresas y puestos laborales no lo hizo y se acomodó a cambio de cobrar del Estado, es decir de usted y de mi, de los contribuyentes. Era mucho mas fácil cobrar la deuda del Estado a unos intereses que ningún banco ofrecía que crear empresas y lugares de trabajo, era más fácil ver como la crisis la padecían los otros pagando intereses, el pueblo. Ahora sólo cabe esperar dos cosas, la primera que tanta deuda pública no paralice la creación de empleo y segundo, que no suban más incompetentes al Gobierno para repetir errores medievales. Si ahora usted invirtió en deuda sólo recordarle que para zanjar aquella crisis medieval al final expulsaron de la península a todos los máximos prestamistas. Quizás usted no llegue a cobrar los intereses que su Gobierno le prometió.