A QUI PAGUEM LA CRISI?

A QUI PAGUEM LA CRISI?
El govern entrant ens proposa pagar més impostos, reduir el nostre nivell adquisitiu i potser treballar més hores en alguns sectors, tot per pagar una crisi que el poble no va dissenyar però que ara haurà de viaticar. El que cal preguntar-se és qui percebrà tots aquests diners nostres? La Unió Europea, França i Alemanya, no han permès que el Banc d’Europa ofereixi crèdits directament a particulars, ans al contrari, recentment els entrega a l’1 % a banques locals i aquestes ens les proposen al segons, Estats i demés, a un 6 o més per cent. El deute públic nostre ha estat contret així i sobretot amb bancs alemanys als qui el nostre IRPF, IVA i demés impostos els estan pagant un suculent rèdit. Per si se’ns acudís fer cas al 15M o secundar Islàndia votant en contra de pagar aquest deute, no fa pas massa PP i PSOE es van posar d’acord en manipular la Constitució del 1978 per tal que aquest dret esdevingués il•legal, és a dir, estem obligats a pagar tant sí com el deute als bancs privats europeus. Per tant l’IVA que ens pujà el PSOE i l’IRPF del PP va a parar a banca privada sota el permís del Banc Europeu i les finances internacionals. La pregunta que cal fer-se ara és qui ha permès que uns pocs cobrin tant d’uns molts? Des dels anys 80 que els nostres governs han animat liberalitzar els mercats sota l’excusa que aquests mateixos beneficiarien a tota la societat. Per tant Europa i USA van decidir no vigilar les accions financeres deixant que l’egoisme de les inversions enriquís a uns pocs però empobrís a una majoria. Quan la crisi del 2008 va fer acte de presència, tot es va fer miques. El més flagrant de tot això és que no era el primer cop que això de liberalitzar mercats amb explosió d’una crisi hagués passat a la història. Els polítics això ho sabien, tot i així, i casats amb banca i financeres per les campanyes electorals i demés, van permetre córrer aquell risc amb optimisme. Fins i tot, i quan els faltaren diners per a les seves polítiques socials, demanaren més crèdit endeutant el país i engreixant més aquest negoci d’uns pocs. Normalment quan un alt càrrec l’espifia se’l fa dimitir o se’l porta davant la llei, doncs aquest no ha estat el cas, en ZP cobra un quantiós sou com expresident i en Montilla s’ha fet senador. A Islàndia estant processant a un alt càrrec del govern, al senyor Geir Haarde més alguns banquers, per negligència en el col•lapse econòmic d’aquell país. Potser ara el nostre govern modifiqui altra cop la Constitució per tal que banquers equivocats i polítics il•lusos no hagin de pagar pels seus errors però si ho continuï fent el poble amb els seus impostos.

MONTILLA SENADOR?

Ara patim retallades, ben repartides o no, pel deute contret pels anteriors responsables de la gestió del país, el senyor Montilla i el seu superior en ZP. Mentre la crisi econòmica sorgia prop el 2008, i mancaven fons per pagar obres i càrrecs, el Govern d’aquests va demanar grans crèdits deixant els dèbits al poble per a un futur on ells ja no governarien. No puc entendre que després d’aquesta nefasta gestió dels nostres impostos el senyor Montilla sota l’aixopluc de ZP, obtingui ara un doble premi, primer un despatx com expresident i després un càrrec de senador. Ell i el seu govern varen portar a l’actual ruïna les arques catalanes. La classe política surt massa sovint indemne de les seves arriscades empreses. En una companyia privada si un alt càrrec provoca una fallida fraudulenta se’l porta a tribunals i no pas se li regala un nou càrrec amb un bon sou. Si això no servís per a un fiscal, resta el delicte d’errors de forma en la tramitació de lleis i el seu conseqüent traspàs de diners la qual cosa els senyors Montilla i ZP sabien al conèixer els PIB respectius i el deute tan extrem que estaven contractant. I si això no fos suficient sempre podem estirar de la jurisprudència ja que a Islàndia estant processant a un alt càrrec del govern, al senyor Geir Haarde, per negligència en el col·lapse econòmic d’aquell país. Però, i si les raons exposades no fossin suficients, sempre ens queda el que sempre resta molt allunyat de les lleis, el nostre sentit comú que ens diu que injust que resulta aquest món entre una classe política d’intocables i un poble que els hi paga el sou, els errors i els regals quan deixen el seu càrrec.

ERNEST MARAGALL, ¿BON ECONOMISTA?

ERNEST MARAGALL, ¿BON ECONOMISTA?
L’aula digital que tots els centres de Catalunya han aplicat, va comportar una forta despesa pública que esdevé paradoxal amb el deute estatal vigent. Però el més flagrant és que mentre es pagava per a la instal•lació de cables, antenes i ordinadors es retallava en el nombre de docents i en la nòmina dels seus sous agreujat tot això amb l’augment en el nombre d’alumnes per aula i en el d’hores de classe dels professors. En fi, més hores de feina, més alumnes i més aula digital però menys nòmina, ¿com es menja això? Cal preguntar-se doncs, ¿esdevingué aquesta decisió política una mala gestió dels recursos públics? I si fou així, ¿ara què toca fer? La classe política surt massa sovint indemne de les seves arriscades empreses. Amb independència si l’aula digital resol o no el principal problema de l’escola catalana, el fracàs escolar existent, és fa lògic i de calaix que ara no era el moment d’endegar tal despesa en una aula digital de milers d’ordinadors i d’aules amb tals instal•lacions. En una companyia privada si un alt càrrec provoca risc de fallida fraudulenta se’l porta a tribunals. Si això no servís per a un fiscal, resta el delicte d’errors de forma en la tramitació de lleis i el seu conseqüent traspàs de diners, la qual cosa el conseller va incórrer al no tenir en compte el que es devia i el que costaria l’aula digital sense existir cap país que ho hagués aplicat abans amb èxit acadèmic, és més, hi havia dues experiències que desaconsellen tal canvi al digital, Suècia pels noranta i el High School of Liverpool a Nova York durant el 2007. I si això no fos suficient sempre podem estirar de la jurisprudència ja que a Islàndia estant processant a un alt càrrec del govern, al senyor Geir Haarde, per negligència en el col•lapse econòmic. Però, i si les raons exposades no fossin suficients, sempre ens queda el que sempre resta molt allunyat de les lleis, el nostre sentit comú que ens hauria de dir que la gestió econòmica del Departament d’Educació potser no fou la més adient. El conseller responsable de tal grup de decisions ostentava formació d’economista però potser això no fou suficient. En aquest sentit el propi conseller, i segons fonts orals, va dir en el col•legi Ronda de Lleida davant 200 persones que ell no tenia acabada la carrera, ¿potser no era economista? Això va passar quan el Conseller d’Educació va visitar diversos centres per Lleida com recorda la nota de premsa del 22 d’octubre de 2010:
http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/notapremsavw/detall.do?id=53176
Quan era a l’Institut Ronda de Lleida, i responent una pregunta en aquest sentit dels alumnes del centre, va admetre sense cap problema que ell no havia acabat els estudis universitaris. En foren testimonis tots els presents, alumnes i professors. D’altra banda, les dades de la web de la Generalitat, que ja no són disponibles, però que wikipèdia reprodueix fil per randa, es deia el següent del conseller:
“Ernest Maragall i Mira (Barcelona, 1943). Economista (...) Des de l'any 1958 i fins el 1970 va treballar en el camp de la Publicitat i Marketing. Des del 1970 i fins el 1979 ha desenvolupat tasques com analista informàtic de l'Ajuntament de Barcelona i com a economista al Gabinet Tècnic de Projectes de l'Ajuntament de Barcelona. Posteriorment va ser gerent de l'Institut Cartogràfic de Barcelona S.A. Societat privada municipal (ICB S.A. Spm) i director general de l'Institut Municipal d'Informàtica (IMI) de l'Ajuntament de Barcelona.”
Tot i que la web de la Generalitat podria esdevenir poc fiable
atès que recentment hi va aparèixer el cas de la suposada psicòloga senyora Joana Ortega que no tenia la carrera acabada, hi ha una cosa del conseller del tot sorprenent. El senyor Maragall va néixer el 1943 i es va posar a treballar en el camp de la publicitat i el marketing (sic) durant el 1958, ¿als 15 anys?

MESTRES SENSE PAGA

L’Estat espanyol es va endeutar durant l’època ZP i ara no vol pagar el que els catalans sí li vam cedir dels nostres impostos. I jo em pregunto, malbaratar així els nostres impostos, ¿no és un delicte? A Islàndia estan processant a un ministre per això, aquí, ¿a què esperem? El deute de l’Estat, el nostre, està en joc. En fi, que ara ens deuen 759 milions d’euros i la Generalitat diu que molts docents veuran reduïda la seva paga de Nadal. No fa massa, l’anterior conselleria d’educació, també del PSOE, va gastar molt en aules digitals. Doncs bé, no es pot entendre la següent paradoxa, mentre el conseller feia gastar força euros en ordinadors i xarxes digitals, als docents se’ls ha rebaixat el sou, se’ls ha ordenat que treballin més hores, se’ls ha reduït la plantilla, s’han augmentat el nombre d’alumnes a l’aula per damunt del que marca la pròpia llei i ara finalment se’ls rebaixa la paga de Nadal. No creuen que en vaques grasses es va estirar més el braç que la mànega? Cal afegir que cap altre país, repeteixo, cap altre país ha demostrat gloriós ni eficient l’aula digital a les seves escoles. I no dic pas que la digitalització de l’aula no pugui esdevenir positiva, tan sols que amb aquesta crisi, no era el moment de fer-ho. Ara que els responsables polítics de tot això deixin de cobrar el sou per l’error perpetrat.

LEIRE PAJÍN

LEIRE PAJÍN
L’anterior govern potser es va caracteritzar per molts càrrecs i poca formació dels mateixos. En aquest sentit hem tingut a una ministra de defensa sense coneixements militars, un president de la Generalitat sense saber idiomes, català inclòs, i un conseller d’ensenyament amb minsa experiència alhora d’impartir classes. Els polítics que ostenten càrrecs no haurien de dependre de tants assessors i sí més de la seva formació, són ells els que n’han de saber molt i no pas els altres. Plató deia que els savis i experts haurien d’estar obligats a governar mentre que els ambiciosos i sense formació els hauria d’estar prohibit. En aquest sentit m’ha neguitejat molt una informació que fan córrer per Internet sobre la Leire Pajín. Es diu que ella sols té el graduat escolar i que potser ha assolit el càrrec que ostenta al ser filla d’un anterior president espanyol, d’en Felipe González. Jo simplement prego que si algú pot desmentir aquesta notícia que ho faci. En altre cas seria un altre exemple de polítics que amb baixa formació gaudeixen d’un sou i d’una responsabilitat que no es mereixen. Puc entendre que assolir la cúpula política sense estudis superiors sigui possible, però no pas la norma.

NEGOCIS ATURATS, GOVERN INEFECTIU

NO FACILITEN NEGOCIS?
En plena crisi econòmica el Govern i ajuntaments no paren de pregonar que impulsaran l’economia, que facilitaran la creació de negocis per endegar nous llocs de treball. Malauradament estic sent testimoni d’un exemple que desdiu tal lloable intenció. Fa tres llargs mesos que per errors aliens a l’empresària, una futura i nova perruqueria es troba aturada a Gavà. L’ajuntament, tot i que verbalment ha donat llum verda al permís d’obres, no ha emès encara certificat del mateix. És a dir, l’obra està pendent d’inici sense donar feina a paletes, ebenistes i electricistes ja emparaulats, i el que resulta més paradoxal, sense crear nous llocs laborals per a una estilista i dues perruqueres. No obstant això, un negoci que fa mesos que no ha pogut començar, sí està pagant un lloguer pel local i uns impostos a l’ajuntament de Gavà. Si ens avenim a l’anterior campanya electoral del PSC on l’expresident de la Generalitat, senyor Montilla, prometia fets i no paraules, ara això ho estan incomplint.

CONCERT ECONÒMIC CATALÀ?

CONCERT ECONÒMIC CATALÀ?
Els intents autonomistes catalans van en augment durant aquest segle XXI, més ara amb la crisi econòmica, la mentalització dels catalans d’un balanç fiscal negatiu i la necessitat de divisa a les arques de la Generalitat. Una despesa i endeutament excessius per part de l’anterior govern més una especulació no diversificada, en el totxo, n’han estat les principals raons. Ara els contribuents hem de pagar un deute gegantí que en gran part bancs estrangers cobren dels nostres impostos. Es busca amb desesperació inversors però molts d’aquests ja cobren el rèdit generat pel deute públic, ells han passat de ser inversors a rendistes, la qual cosa ja va succeir durant la crisi econòmica catalana del segle XIV amb Pere el Ceremoniós. Així ara, i ves per on, que tot i que l’Estat s’ha volgut vendre loteria i aeroports no ha trobat bons compradors, ¿reben potser els esperats inversors rèdits dels nostres impostos sense necessitat de fer noves inversions? Es fa obvi que el greu de l’assumpte és que els catalans no hem après de la història. També durant el segle XIX va transcórrer el mateix amb l’especulació exclusiva en el tèxtil. Com ha passat ara amb el totxo, aleshores no es va diversificar l’economia basada en les teles i va petar una crisi de cavall com l’actual. Davant la manca de calaix català, intents autonomistes aparegueren, la d’en Prat de la Riba per exemple, acompanyades de revoltes amb repressió que ara equivaldrien als nostres indignats. Al final va passar com ara esdevindrà, que Madrid va denegar l’autonomisme a Catalunya i tot va seguir igual, un balanç fiscal català en números vermells. Creuen ara que ens permetran el concert econòmic que el PSC ni defensa ni aplaudeix a Madrid? Com sempre, la història ens mostra el camí que repetirem i patirem.