ATAPUERCA EN CAMPANYA POLÍTICA

Com cada final d’estiu el doctor Arsuaga i el seu l’equip d’Atapuerca surten a premsa amb una nova descoberta. Sembla estrany que durant els últims anys passi sempre el mateix cada setembre. Per quina raó ho fan? Veiem el que diuen haver descobert i veurem la causa de tot plegat. Fa temps que insinuen una nova espècie a la Sima de los Huesos. Afirmen que els neandertals d’allí eren més corpulents però amb un pocs centímetres menys de volum cerebral que la resta de neandertals del món. ¿Per aquesta raó ja estem davant una nova espècie? La diferència que Arsuaga obté és deguda al gran nombre de restes trobades a Atapuerca al respecte de les poques a Europa i Orient Proper. Atapuerca conté el màxim nombre d’exemplars de neandertals de tot el món. Comparar la variabilitat de 1.000 individus amb la de 10 i dir que els mil són una espècie diferent resulta una mentida sorgida d'un artefacte matemàtic. Si comparéssim els cranis de mil aborígens australians amb els de deu europeus s’arribaria a la mateixa conclusió, però no per això diríem que els sapiens d’Europa siguin una espècie diferent de la dels australians. Fins i tot entre sapiens i neandertals les diferències volumètriques cerebrals no esdevenen significatives. En fi, que si Arsuaga publica en el futur una nova espècie, sortirà encara més als diaris, més publicitat i més subvencions, tot i que l’espècie sigui falsa. Però no sols la cosa s’ha quedat aquí aquest setembre a premsa. Arsuaga ha declarat que, en base als exemplars d’Atapuerca, han pogut determinar que l’evolució humana ha passat per quatre fases. Per desgràcia aquestes etapes evolutives no són res nou. Altres autors, i fa anys, ja en van perfilar la majoria d’aquelles en altres treballs. Jo mateix les explico fa cursos a l’aula. És a dir Arsuaga està fent-ne un refregit d'idees velles sota aparença nova. Davant tot l’anterior es fa obvi que el doctor Arsuaga força el que obtenen de les excavacions per esbombar novetats científiques inexistents. Malauradament una excavació mai no ha estat una fàbrica de fer botifarres noves. El que va sortint sota terra mica en mica aporta dades que no poden inventar novetats científiques cada setembre. És evident que tanta regularitat sols empaita un objectiu, fer-se propaganda davant els repartiments de subvencions que l’estat espanyol farà durant la tardor. Per tant Arsuaga sols pretén entabanar a la premsa i als ignorants polítics en ciència, tot en detriment d’altres equips d’investigació, molts d’ells catalans.

LA SIMA DE LOS HUESOS: ENTERRAMIENTOS BAJO DUDA

En todos los textos y libros de nuestros escolares consta una interpretación que ha calado como verdad indiscutible, que en la Sima de los Huesos de Atapuerca sucedió el primer enterramiento ritual de la humanidad hace unos 400.000 años. El origen de tal interpretación vio su luz en diversas publicaciones a finales de los noventa. Esta es la posición que defiende actualmente el equipo de Atapuerca. Recientemente la revista científica Spanish Journal of Palaeontology ha publicado un artículo que desmonta esta opinión. La ciencia abre la puerta al debate entre la ortodoxia y las nuevas aportaciones. El yacimiento de la Sima de los Huesos en Atapuerca contiene la mayor concentración de neandertales primitivos de todo el mundo, y esto en sólo cuatro metros cúbicos de lo excavado. Para explicar esta condensación de fósiles humanos el equipo de Atapuerca creó toda una iconografía que se ha impuesto hasta hoy en día. En la mayoría de libros de texto, en la prensa, museos y exposiciones se exhiben pinturas e imágenes donde unos neandertales primitivos arrojaban a sus fallecidos de forma simbólica al interior de una antigua sima. Este retrato se ha fijado en la memoria colectiva y ahora resulta casi imposible extirparlo de la creencia de muchos, una imagen miente más que mil palabras. Para el doctor David Rabadà, autor del artículo en la revista Spanish Journal of Palaeontology, los cadáveres de la Sima de los Huesos no fueron el resultado de un enterramiento ritual. Primero fueron víctimas de algún gran depredador que devoró las carcasas en alguna cavidad superior cercana a la Sima de los Huesos. Posteriormente carroñeros de menor tamaño dieron con el resto de los banquetes. Finalmente las aguas que excavan las cuevas los arrastraron, dispersaron y acumularon en la base de una de sus simas, en la Sima de los Huesos. Pruebas de todo ello se hallan sobre los restos humanos estudiados. Por ejemplo, faltan más de un sesenta por ciento de los restos originales, sobretodo vértebras y cráneos. Si el enterramiento hubiera sido intencionado, deberíamos encontrar una pérdida de partes anatómicas y desarticulación mucho menores, un cadáver en un pozo sin salida no anda y pierde sus huesos. Otro dato son las rozaduras en diversos cráneos sin señales de cicatrización. Arsuaga, coordinador de la excavación de Atapuerca, ha propuesto que dichas lesiones fueron debidas a pedradas en vida causadas entre los mismos neandertales cuando jugaban. Para el doctor Rabadà parece más lógico que esas rozaduras fueran golpes producidos contra las paredes de las cueva cuando las corrientes los arrastraban. Cabe añadir en este sentido que muchos huesos se hallan redondeados por las corrientes de agua. La única hacha de mano hallada, Excalibur, y según estudios de otro codirector de las excavaciones, Eudald Carbonell, mostraba abrasión debida a los limos y arenas, hecho congruente con las corrientes de agua que esculpen las cuevas y transportan los restos fósiles en ellas. Otro dato que no encaja con los enterramientos rituales defendidos por el equipo de Atapuerca son las marcas de mordedura sobre todos estos huesos humanos, signo inequívoco que fueron cazados o devorados por depredadores. En este sentido la edad de estos neandertales al morir arroja nueva información. Hay que partir de la idea que los fósiles son cadáveres del pasado y que como tales, deberían reflejar la tasa de mortalidad de la población original. En los actuales cazadores recolectores la tasa de mortalidad infantil es muy elevada seguida por la de los ancianos, algo que también ocurría en las poblaciones de neandertales. Así pues, si el yacimiento de la Sima fue generado por enterramientos intencionados, debería contener un elevado número de niños y ancianos entre los fósiles. Según datos publicados por el equipo de Atapuerca sucede todo lo contrario. Así existe un predominio claro de adolescentes y jóvenes ante una escasez pasmosa de niños y ancianos. Esto, y según Rabadà, no indica una tasa de mortalidad sino de accidentalidad. Sabemos que adolescentes y jóvenes suelen ser intrépidos alejándose de los núcleos familiares más que bebés y ancianos. Este hecho conllevaba que adolescentes y jóvenes sufrieran mayor depredación. En este sentido existe un claro predomino de extremidades, fémures, húmeros y tibias, en detrimento de vértebras, manos y pies. Este sesgo esquelético es típico de depredadores de gran tamaño que sólo consumen y transportan las partes con más carne, las extremidades, desechando el resto. De hecho, leones y leopardos suelen producir acumulaciones de huesos de esta índole. Parece pues que algunos depredadores acumularon carcasas para comérselas en alguna cavidad superior a la Sima de los Huesos. De hecho ésta tenía otros accesos. El agua en las grutas no diluye la caliza bajando y subiendo por el mismo lugar. En la formación de una cueva suele existir un conjunto de accesos superiores de entrada del agua, observados ya por el equipo de Atapuerca, y otros inferiores de salida. Es decir hubo otros accesos en la sima que hoy en día se hallan sepultados por desplomes. Otro enigma del yacimiento de la Sima de los Huesos es la elevada concentración de fósiles hallada en su interior. Esto, y según Rabadà, sería lógico dado el contexto geológico en donde se hallan. Las arcillas que encontramos en la base de las cuevas provienen muy a menudo de la parte de caliza no soluble. Las cuevas se forman gracias a la disolución de la roca carbonatada por la acción de las precipitaciones. La mayor parte de la caliza es soluble en agua, pero un pequeño porcentaje, las arcillas, no lo son. Por tanto, la generación de arcillas durante la formación de cuevas y simas es escasa. Si esta baja producción de arcillas engloba futuros fósiles, éstos quedarán concentrados en el sino de una baja cantidad de sedimento. La idea es simple, a muchos huesos y poca arcilla, mucha concentración de fósiles. Pero otro gran misterio para el equipo de Atapuerca es la ausencia de herbívoros en el yacimiento. Para Rabadà los grandes depredadores cazaban a los herbívoros en campo abierto, es decir, en las llanuras alejadas de la sierra de Atapuerca. Si observamos la geografía del lugar vemos que la sierra estaba formada por colinas de escasa altura rodeadas de grandes llanuras. Los herbívoros jamás se adentrarían por la sierra de Atapuerca por dos razones: preferían el campo abierto para evitar a los depredadores y en las cuevas no hay alimento que buscar. Leones y leopardos no suelen trasladar a sus presas más allá de unos centenares de metros, algo que explicaría la ausencia de herbívoros en la Sima, en cambio, los humanos, que sí deambulaban por los derredores de aquellas grutas, sí fueron víctimas de grandes depredadores que también merodeaban por allí. Los herbívoros estaban demasiado lejos para, una vez cazados, ser trasladados hacia la gruta. Visto todo lo anterior parece que en la Sima de los Huesos jamás se produjo enterramiento ritual alguno. La competitividad en la Sierra de Atapuerca entre neandertales y otros depredadores conllevó la depredación de los humanos. Sus carcasas fueron consumidas en una cavidad superior cercana a la Sima de los Huesos cuando la gruta poseía otros accesos hoy desplomados. Posteriormente las corrientes de agua dispersaron y acumularon los restos en la base de la sima. Al repetirse este conjunto de procesos durante milenios, junto con una baja tasa de sedimentación, se produjo la concentración ósea observada. El mito del enterramiento ritual que propició el premio Príncipe de Asturias para el equipo de Atapuerca hoy se halla bajo duda.

Rajoy y Cataluña

El presidente del Gobierno de España ha afirmado recientemente que la desunión es un virus para el Reino y que Cataluña está sembrando ese patógeno. Cierto que en esa autonomía los disidentes son muchos pero hay que entender que la Unidad Española es algo paradójico ante los hechos de la historia. Véanse en ese aspecto Gibraltar, el Sáhara Occidental, Filipinas, el Rosellón francés o las antiguas colonias de América latina. Muchos de esos territorios pertenecieron a la unidad española pero fueron entregados a otras soberanías o simplemente abandonados y perdidos. Por otro lado los catalanes independentistas no desean una separación, sino una vecindad con España dentro del marco europeo. La pregunta es si el PP de Rajoy va a facilitar esa amistad con su nuevo vecino europeo. La respuesta resulta obvia, y para ello Rajoy y los suyos sacan la Constitución española como estandarte de la unidad. En ello afirman que el intento catalán está fuera de toda legalidad y por tanto, fuera de todo derecho. La falacia es que legal no significa moral. Hace unos años la homosexualidad en España era ilegal aunque ahora la entendamos como un derecho. Añadamos que la Constitución española rige a una mayoría de españoles que no la votaron a finales de los setenta. Es decir nuestro marco legal fue votado por muchos muertos actuales y no por los jóvenes de hoy en día. La leyes poco reflejan la justicia, y me remito a los tejemanejes del Estado con la banca en este país, a la ley del aborto o a la ley mordaza. Si el único argumento que esgrime Rajoy para atar a los catalanes a la Unidad Española es aquella Constitución nacida poco después del franquismo, me temo que los independentistas poco caso harán a los deseos del PP. Si los catalanes quieren ser nuestros vecinos europeos poco les va a convencer de lo contrario Rajoy con sus amenazas legales o demagogias vacías. Si quieren marcharse los catalanes mejor tenerlos como amigos que como enemigos. La unidad da la fuerza, el ataque del PP la división.

SOBRE MARAGALL, D’ORS, ESPRIU, PORCEL I ALTRES d’Oriol Pi de Cabanyes

Aquest llibre esdevé una gran crida a la literatura catalana recent. Amb un català sòlid i ric en vocabulari, Oriol Pi de Cabanyes viatja a través de diferents escriptors, editors i lletraferits de la terra, tot destil·lant aquests protagonistes amb les seves virtuts i les seves xacres. Resulta obvi que alguns poders han volgut esborrar la cultura de Catalunya. Però gràcies, en part, als personatges que el llibre va descrivint, aquesta ha perdurat. En certa manera el llibre profunditza entre víctimes i botxins despullant a molts d’ells. A alguns els baixa del pedestal per a mostrar-nos-els simplement humans. Defectes i exemplaritats van discorrent entre molts escriptors coneguts tot veient la seva aportació al català. Per desgràcia el seu moment polític va influir en l’estil d’escriptura d’un gran gruix d’aquells. Per això un fet que aplaudeix Oriol Pi de Cabanyes és l’estil original i allunyat de les tendències comercials o polítiques. L’art hauria de moure’s en llibertat però malauradament l’entorn prem els lletraferits. Queda clar en el llibre que la literatura catalana ha estat menyspreada per la castellana i condemnada per la política imperialista de l’estat central. El fet que avui dia la nostra literatura no hagi mort ha estat gràcies a la lluita dels autors aquí descrits. La narrativa, l’assaig o la poesia han estat reptades a buscar la bellesa davant qui mai no la assolirà, els imperialismes culturals.

LA VIDA LENTA Josep Pla

Un Pla intern, sensible i feble va desfullant les seves observacions del jorn entre l’entorn i si mateix. Sense intenció literària va deixant registre de meteorologia, àpats i de la seva vida social diàries. Dia a dia va repetint-se l’anterior sota la pressió i obsessió d’escriure-ho tot. En aquest estat de rumiar i redactar, Pla pateix, pateix d’atacs d’ansietat, pateix per un erotisme llunyà, pateix pel seu alcoholisme, pateix pel seu tabaquisme, pateix per la mort, pateix per fer-se vell, pateix per un insomni perpetu, pateix per la seva solitud, i pateix pel país sota el franquisme. Tot d’una assoleix algun petit parèntesi d’equilibri quan la seva solitud interna es veu plena de familiars, viatges o absència d’alcohol. En fi, que en el decurs del seu diari se’ns destapa un Pla contrari al franquisme, avorrit de la censura, proper als semites, amant de la bona cuina i molt, però que molt, noctàmbul sota la companyia dels seus amics, coneguts i saludats. En totes les seves notes de lletraferit no s’hi veu cap mena de teràpia que el pugui fer escapar de les seves xacres. Un dolça lectura per a qui vulgui aprofundir més en aquest personatge.

Taphonomical Interpretation of the Sima de los Huesos site

https://www.researchgate.net/profile/David_Rabada_Vives

UNESCO EDUCACIÓ PER PROJECTES

La Unesco s’acaba de postular partidària per l’educació per projectes dient que el docent ha de canviar radicalment de plantejaments. El que cal, ens diu la Unesco, són docents guies dels alumnes per tal que aquests descobreixin el saber. Porto des de 1991 impartint classes i igual idea va aparèixer amb la reforma educativa de la LOGSE. El resultat fou l’augment del fracàs escolar nacional sota docents plens de teories pedagògiques per a guiar als alumnes però sense domini de les seves disciplines. En veig sovint exemples d’això amb pissarres del de llengua plenes de faltes d’ortografia, o amb el professor de mates fent anar la calculadora perquè la memorització ha passat de moda. Durant aquestes últimes dècades moltes modes educatives s’han incorporat al nostre sistema educatiu sense proves contrastades d’èxit. Per tant em fa pànic el que ara repeteix la Unesco. Les modes educatives, sense dades objectives que demostrin la millora del nostre sistema educatiu, s’han imposat a les escoles més per creença que no pas per fets reals. En conseqüència unes modes han romàs i d’altres s’han extingit. El problema es tenir perspectiva de futur per saber si les que romanen ara són meres teories sense eficàcia provada o si, ans al contrari, elles esdevindran la solució al flagrant fracàs escolar vigent. L’escola per projectes pot ser una estratègia a demostrar, no un acte de fe a seguir.

PP Pisos Barats

La política neoliberal del PP va donar llibertat per a comprar i vendre buscant la millor oferta. Des de que es va liberalitzar el preu de l’habitatge així ens ho van fer entendre el senyor Aznar pels noranta i el senyor Luis de Guindos en aquest moment, un economista, aquest últim, que havia romàs en el Consell Assessor d’una de les financeres més neoliberals del món i responsable de l’actual crisi mundial, Lehman Brothers. Doncs la política del lliure comprador que predicada pel PP en aquest país és falsa. Conec ja dos casos on el Govern incompleix flagrantment el seu neoliberalisme. La gent va boja buscant i rebuscant pisos de preu assequible, i si algú els troba com a lliure comprador li arriba en breu una sorpresa. Mesos més tard de la compra, hisenda envia una carta valorant la teva llar molt a l’alça i reclamant la part proporcional d’impostos d’una cosa que mai no has pagat, i que ni creies poder pagar, vet aquí per quina raó t’havies buscat un pis ben barat. Per a més INRI la valoració no s’ha fet visitant el teu pis, sinó des d’un despatx llunyà segons les dades que el nostre Govern neoliberal té. Acte seguit reclamen al pobre il·lús comprador més de 8.000 euros per la gràcia de Déu. Òbviament, els que conec, han liquidat tots els seus estalvis en el pis i ara els pesa una hipoteca, és a dir, els costarà Déu i ajuda poder pagar el que paradoxalment els reclama un Estat neoliberal. No vam quedar que hi havia llibertat de preus? Que si la banca troba xollos econòmics se li deixa fer ? Què passa, que els de classe mitjana no tenen iguals drets ? Ja veig que aquest Govern és neoliberal amb les grans fortunes però no amb la majoria que vota. Les reformes que tant prediquen sols són canvis, que no millores, per tal que hi guanyin més els de sempre, els més potentats. El PP no para de parlar d’esquerres radicals com independentistes, els de la Colau o els de Podemos. Però si amb les seves lleis mordassa els radicals són ells. Què volen? Que la gent es quedi de braços creuats davant aquestes injustícies creades per buròcrates amb panxa de bisbe. No s’estranyin doncs que alguns es vulguin fer altre cop segadors i cridar, visca la terra, mori lo mal Govern.

Conferència ¿Primers enterraments rituals a Atapuerca?

Conferència ¿Primers enterraments rituals a Atapuerca? (Sima de los Huesos, Serra d'Atapuerca, Burgos, Espanya) El jaciment paleontològic de la Sima de los Huesos a la serra d'Atapuerca conté una important associació de restes humanes d'uns 400.000 anys d'antiguitat. L'elevada concentració d'aquests neandertals primitius va ser interpretada com el primer ritual funerari de la humanitat, teoria que van difondre científics com Eudald Carbonell o Juan Luis Arsuaga entre d’altres. L’anterior interpretació ha estat repetida durant dècades pels projectes de recerca oficials, pels mitjans de comunicació i pels llibres de text de les escoles. Això ha impossibilitat que altres explicacions hagin estat escoltades i ha impedit que la ciència faci el que ha de fer, contrastar hipòtesis. Proves científiques de diferents disciplines han donat a la Sima de los Huesos una nova interpretació oposada a l’enterrament ritual dels neandertals. Segons aquesta revisió, recentment acceptada pel Spanish Journal of Paleontology, l'acumulació i concentració de les restes humanes a la Sima de los Huesos no va ser conseqüència de pràctiques funeràries sinó del transport dels cadàvers pels corrents d'aigua des d'un cau de depredadors. Vegeu més informació a: http://www.cdl.cat/conferencies A càrrec de David Rabadà i Vives paleontòleg i professor de Ciències Geològiques Dijous 28 de maig a les 19 h Sala Ramon Fuster Activitat gratuïta. Aforament limitat. Per inscriure-us-hi, envieu un mail a activitats@cdl.cat. Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya Rambla de Catalunya, 8, pral. 08007 Barcelona Tel. 933170428 Fax 934124907 www.cdl.cat Seguiu-nos a Facebook i a Twitter

CAMACHO CAMARGA

La líder del PPC, Alícia Sánchez Camacho, està negant tota acusació davant la comissió del Parlament sobre el cas Método 3, i és que l’amnèsia social és el desig de molts polítics. Ningú no sabrà qui va ordenar les escoltes entre la Camacho i la ex del Pujol, ningú podrà entendre quins pactes jurídics i polítics han enterrat l’afer del restaurant la Camarga. Amb la carpeta tancada del cas, Camacho i Zaragoza han brindat contents en la intimitat. Però el poble, enganyat en una democràcia que ens fa combregar amb rodes de molí, no pot albirar res davant el tap decretat pels jutges. Si la Camacho i en Zaragoza s’entenien en aquest assumpte no en trobarem mai cap prova fefaent. Els rumors corren i el poble se sent cada cop més estafat per uns partits, PP i PSOE, que enlairen un vel de secrets que, a manca d’informació classificada, no ens deixen saber la veritat. David Rabadà i Vives

YIHAD A CATALUNYA

Segons el nostre ministre, l’honorable senyor Fernández Díaz, sembla que tenim yihad a Catalunya. Sols cal veure el desplegament de policies per Barcelona dels últim dies i queda clar que alguna cosa es cou. Cert que amb la força podem contrarestar altres forces però la meva experiència des de l’aula em diu una altra cosa. Fa anys que molts docents ens enfrontem, i sense armes, a futurs yihaidistes per les escoles. Els senyals que ens els mostren són múltiples. El primer és que l’Islam d’alguns i la nostra escola fiten objectius oposats. Si educar és orientar l’individu per tal que assoleixi criteris objectius, l’Islam d’alguns adoctrina als estudiants evitant que pensin amb objectivitat. El segon s’observa amb les alumnes musulmanes quan són educades per casar-se d’hora abans no siguin conscients del seu potencial cultural. Sols cal veure les lectures masclistes que a moltes d’elles se’ls fa llegir. La tercera el paper d’alguns imans al predicar als nostres alumnes que el cristianisme és una fe inferior mentre que l’Islam esdevé la millor religió del món, la qual cosa la podria fer la pitjor si no sabés respectar les altres per imposició, que no pas per demostració. Però la quarta i més flagrant és la interpretació errònia que fan algunes webs islàmiques del coneixement que s’imparteix a les nostres escoles. En la Enciclopedia de los Milagros Científicos en el Sagrado Corán es pot llegir que la ciència s’oposa a l’Islam i així em trobo a alguns alumnes que es neguen a estudiar el Darwinisme davant tal discurs sense demostració i allunyat d’una postura equilibrada, objectiva i respectuosa. Paradoxalment aquests musulmans utilitzen Internet, tecnologia obtinguda amb ciència, per difondre les seves conviccions en contra de les realitats demostrables. Per tant, ¿que tal si comencem a detectar i neutralitzar als futurs yihaidistes a les nostres escoles i ens deixem de tanta policia i exèrcits pel món? Si així ho fem, en deu anys no en veurem ni un més que se’n vagi a lluitar per l’Estat Islàmic. La religió extrema, opi o no del poble, potser estar sent el nostre enemic. Si en fos l’amic faria anys que tot el món viuria en pau. Recordi’s el proverbi medieval, cave ab homine unius libri, guardeu-vos de l’home d’un sol llibre. Un Islam amb un únic Alcorà adoctrina més que educa.

MONÓLOGO DE HUMOR: LA REGLA DE DIOS

¿Alguna vez han visto a un animal de mal humor por tener la regla? ¿Acaso las hienas andan de mala leche por menstruar? Si siempre se ríen. Entonces, ¿qué razón biológica ha impuesto tal condena a nuestras mujeres? ¿Dios? De hecho éste ya era un poquito machista. Primero creó al hombre, y digo yo, ¿por qué no a la mujer? ¿Que pasa? ¿Que empezó por lo fácil, los hombres, y luego se complicó la vida? Pero Dios creó al hombre a su imagen y semejanza, por tanto, el hombre no pudo ser simple, ni Dios mujer y ni mucho menos los dos tener la regla. Si Dios creó al hombre plagiándose a si mismo, ¿con que se inspiró con la mujer? ¿Con la costilla de Adán? Pero si una costilla es algo muy simple y a ellas no hay Dios quien las entienda. En fin, que Dios tuvo que ser muy complicado, ¿o es que fue mujer? Pero Dios era muy cachondo y les gastó una broma a las mujeres, les regaló la regla, por eso se ríen tanto las hienas cuando menstrúan, por una gracia de Dios. Pero Dios, y para redondear el asunto, otorgó a nuestras mujeres el don de procrear, todo un regalo caído del cielo: Parirás con dolor a tus hijos. Eso no era un regalo, era una condena. Menudo fue Dios. Lo que no entiendo es que todo fuera por una manzanita de nada. Si Eva llega a ofrecer el árbol entero a Adán, ¿pariríamos también los hombres? Y en tal caso, ¿se imaginan a Rajoy embarazado? Si casi ya lo está. Pero Dios con la regla también castigó al hombre: Cariño, ¿echamos un casquete? No que tengo la regla y me encuentro fatal. Pues tómate una aspirinita. No, que no me duele la cabeza. Pues por esta vez ya podría dolerte, joder. Que de joder hoy nada . Pues estamos listos con la regla. No será para tanto. Oye guapo, que la regla es un coñazo. Un coñazo es lo que te reclamo, pichurri. Un coñazo es lo que me estás dando. Con ese mal humor pareces un guardia civil. Yo que pensaba que era el tricornio y es que les daban regla. Ya cállate pesado, que tú no sabes lo que es. Sí, sí que lo sé. Fue una broma de Dios. Y ya no se jode, sino que estás jodido. No obstante, si para las mujeres la regla es causa de mal humor, para nosotros puede ser motivo de felicidad: al menos no está embarazada. ¡Y lo que les dura! Durante todo el ciclo tienen subidas y bajadas de ánimo. Si parece que lo suyo sea un conejo duracel. Si ya lo decía Confucio, lo peor de la regla son sólo los primeros veintiocho días. Pero por la tele la regla es diferente. Allí no hay ni olor, ni molestias: Zum-zum, zum-zum, zum-zum...A que huelen las nubes ... hoy me encanta ser mujer... y tengo la regla. Menuda ironía gasta esa publicidad. Seguro que es idea del Vaticano cuando dice: Si no quieres sufrir la regla, quédate embarazada. Menuda insistencia tiene la iglesia en que tengamos tantos hijos como diga Dios... claro, como que él no los va a mantener. Pero si parir también duele, joder. El Vaticano no quiere fieles, quiere mártires, y todo por una manzana de nada. ¿Os imagináis si Dios hubiera sido un campesino francés? Menudo cabreo cogería al ver un camión de manzanas españolas cruzando la frontera. Otro tema que rodea el asunto de la regla son los artilugios que conlleva, por ejemplo, el salvaslip, que lo de salva parece otra broma, porque no salva nada y slip lo llevan los hombres. Entonces que significa salvaslip, ¿salvarse de los hombres? Si precisamente ellos llevan la solución a la regla: el embarazo. Pero el artilugio más conocido es la compresa, ¿aunque yo me pregunto por qué se las llama compresas? ¿Qué tienen que comprimir? ¿A las mujeres? ¿Acaso son un archivo informático? Y en tal caso, ¿qué pasa? ¿Que los hombres somos un programa de memoria limitada? Aun así creo que Dios era de derechas, sino fíjense en esto: la regla da beneficios a Ausonia, jode a las mujeres sin embarazo, putea a los maridos sin copular y hace del rojo un color de izquierdas y mal visto. No me digan que esto son sólo coincidencias. Esto es un mensaje divino. En definitiva, después de muchos devaneos he llegado a una conclusión: la perfección reside en ser gay. Si eres gay no tienes la regla, no pares con dolor y hasta eres capaz de comprender a tu pareja. Pero si Dios es perfecto, ¿también es gay? En fin, y visto todo lo anterior, mejor buscar el amor perfecto. Pero si en Dios se halla la perfección, ¿debo casarme con Dios?, ¿hacerme gay?, ¿o ordenarme cura?, ¿o mejor todo a la vez? De todas formas, ¿se imaginan que ahora Dios decidiera cambiar el mundo? Aznar sería de sangre azul, pacifista, de izquierdas, tendría la regla o hasta estaría embarazado... baja laboral todo el año. Claro, tantos hijos como diga Dios. En tal caso se me ocurre una conversación en el cielo entre él y Manuel Fraga: - Perdona Manolo, tú que usas, ¿Ausonia o Evax? - José Mari por favor, ¿yo? Tena Lady

EDUCAR EN EL ASOMBRO de Catherine L’Ecuyer

Assaig sobre l’educació infantil original i de bones conclusions. El text esdevé una aguda anàlisi de la infància actual i dels seus principals problemes educatius. El ritme de lectura i l’estil literari són excel·lents, pel que el llibre es llegeix en un tres i no res. L’autora parteix de preceptes reals i actuals per a desenvolupar la idea que en etapes infantils els educadors, pares o docents, han d’esdevenir bon guies de l’estímul innat infantívol, de la seva capacitat d’astorament i dels seus goigs interns al descobrir el que els envolta. L’autora afirma que els nens ostenten una motivació interna natural, quelcom que l’etologia humana ha demostrat molts cops. Tot i que els primats, humans inclosos, tenim una motivació genètica natural per a la curiositat, cal afegir que estudis psiquiàtrics demostren que també el cervell humà està dissenyat per als límits i els ànims durant l’educació. Premis i ajudes reforcen de ben petit l’instint de curiositat animal que posseïm. Aquí l’autora es manifesta més partidària del factor innat que del cultural en l’aspecte d’evitar càstigs i premis. De fet el llenguatge que utilitza per parlar de l’educació dels infants des de fora cap dins és clarament contrari a aquesta tècnica. Amb paraules com bombardejar, programar o dirigir, l’escriptora denota la seva visió contrària a estimular des de fora als nens. Per a ella l’infant ja conté capacitat pròpia d’autoestimular-se pel que no calen obsessions paternes en la pogramació dels seus instints innats. Tot i això caldria potser tendir al just mig aristotèlic on l’humà és un primat barreja de cultura orientadora i genètica potencial. Tot nadó s’adapta al que l’entorn li ofereix i així va construint, sobre la seva genètica, la seva ment i personalitat. Potser el fet de basar-se més en coneixements psicològics, neurobiològics i pedagògics fa obviar a l’autora les altres branques de coneixement com són les ciències popperianes pròpiament dites. Vegi’s la biologia evolutiva, la psiquiatria i la neurobiologia. Aquest fet potser la fa caure en l’extrem d’una visió parcial de l’educació. De totes maneres la seva tesi resulta molt vàlida per als infants. Ella defensa que el nucli de l’aprenentatge és l’astorament, quelcom que els humans adults continuem posseint si ho cultivem (vegi’s El Gozo Intelecectual de Jorge Wagensberg). Per a Catherine l’excés d’estimulació per part de l’entorn i dels adults pot arribar anul·lar la capacitat d’astorament de l’infant, tesi molt vàlida i ben estudiada en diferents camps de coneixement. No obstant això molts termes utilitzats durant el llibre no són definits de manera clara i concreta, deixant que astorament infantil, bellesa, educació, felicitat o sobreestimulació els hagi d’intuir el lector a través d’exemples, dissertacions i proverbis. Aquesta tarannà ambigu fa caure a l’autora en algunes lleus contradiccions internes. El problema pot sobrevenir en greus errors d’interpretació per part de futurs lectors com va passar amb el constructivisme de Paiget, el vitalisme de Nietzsche o el cristianisme de Jesús. Tot aquest context de manca de conceptes concrets deixa un pèl coix el discurs de l’autora. Tot i això, la idea central del llibre és eloqüent, lògica i molt vàlida. És molt cert que les noves generacions es troben abocades a una sobreestimulació amb pantalles plenes d’accions ràpides, abús d’activitats extraescolars i manca d’atenció paterna que afecten el futur de l’atenció, la concentració i l’autocontrol de l’individu. Proves en són els alts índex de TDAH, passotisme o distorsió a les nostres aules. Però no per això cal condemnar l’educació actual com una fàbrica d’individus clònics. L’educació ha de buscar la formació d’individus cívics, correctes en les seves obligacions i de personalitat pròpia. L’educació inverteix en el tresor més preuat de la nostra societat, els joves, per tal que aquests retornin a la societat la formació brindada. L’autora diu que el sistema educatiu s’ha de canviar, tot i que vol dir millorar, per tal que la sobreestimulació, o la nul·litat d’aquesta, no afecti negativament als nadons en les seves primeres etapes. Cal veure doncs quin nivell d’estimulació i volum d’informació cal oferir a l’infant des de menut. Si ens passem li bloquegem la sensibilitat, i si és escàs no el fem créixer. Per tant es fa necessari no cremar etapes i que el nen faci el que realment pot fer sense exigències adultes sobre el que volem que ells imitin ja dels grans. Si els imposem més del que poden fer els frustrem de petits i bloquegem la seva capacitat d’astorament innat. I si els sobreestimulem els acostumem a la necessitat de buscar cada cop sensacions més fortes allunyades dels silenci amb un mateix, de la motivació en la concentració i de la sensibilitat per a captar l’entorn. En resum l’autora defensa encertadament que un entorn positiu, per a ella ple de bellesa, s’hi potencia la capacitat innat d’astorament, curiositat i goig al descobrir dels primats, per tal que l’individu se senti motivat a aprendre en les seves futures etapes de la vida, educativa inclosa, per assolir així un nivell de coneixement adient. Si sobreestimulem l’individu aquest restarà desmotivat, desagraït, insensible, cínic, provocador i amb desigs de sensacions cada cop més estimulants. Tot plegat Educar en el Assombro esdevé un llibre per pensar profundament en l’educació de la primera infància.

CHARLIE HEBDO I FELIP VI

Sa majestat Felip VI ha condemnat com cal el martiri i el genocidi yihaidista a París, un gest que l’honora però que també el contradiu. El Prícep d’Astúries ha defensat la llibertat d’expressió d’un setmanari francès, el Charlie Hebdo, al fer les caricatures de Mahoma, però no fa massa anys es va tancar un setmanari català, El Jueves, per una portada de Joan Vizcarra dibuixant na Letizia i Felip VI. No serà que veiem la palleta en l’ull aliè i no pas el cabiró en el nostre? Defensar la llibertat d’expressió francesa i condemnar la catalana esdevé una paradoxa difícil de pair, sobretot quan la Constitución espanyola prohibeix i condemna a qui faci mofa de la Casa Real, tot un exemple de llibertat democràtica. Potser tot sigui un assumpte de nacionalitats. Els Borbons varen tenir gran part del seu origen en el Regne de França, fins i tot a alguns els van tallar el cap, mentre que Catalunya no va formar part d’aquest il·lustre origen. Defensar la llibertat a la seva terra nadiua i censurar-la al seu país sembla una broma d’en Felip, un acudit que pot fer riure a molts davant la paradoxa del Jueves. Com deia Oscar Wilde, el camí de les paradoxes és el camí de la veritat. Verum est Factum, la veritat està en el resultat.

Charlie Hebdo o Islam destructor

Aquest dimecres l’islamisme radical ha practicat un genocidi sobre la llibertat d’expressió europea, sobre el setmanari satíric Charlie Hebdo. El com i el què ja el sabem, però i el per què? Per Aràbia Saudita, Iraq i a casa nostra alguns membres de l’Islam es tornen radicals en contra altres ètnies. La raó esdevé òbvia des de la nostra educació. L’Islam i la nostra escola fiten objectius oposats. Si educar és orientar l’individu per tal que aprengui dels fets i que així assoleixi criteris objectius, l’Islam adoctrina els estudiants evitant que pensin amb objectivitat. Les lectures islàmiques que els alumnes musulmans han de seguir no esdevenen precisament equilibrades, objectives i respectuoses. En aquests textos es descriu el cristianisme europeu com una fe inferior mentre que l’Islam esdevé la millor religió del món, la qual cosa la fa la pitjor. Anomenar-se la millor fa que no es respectin totes les altres del món: si la seva és la millor les altres esdevenen inferiors per imposició, no per demostració. Però el fet més flagrant és la interpretació errònia que algunes webs islàmiques fan del progrés científic occidental. En la Enciclopedia de los Milagros Científicos en el Sagrado Corán els musulmans llegeixen que la ciència s’oposa a la seva religió, però del cert que el mètode científic sols esdevé un camí de coneixement fonamentat en fets, no un atac a la veritat. Prou utilitzen Internet els musulmans, tecnologia obtinguda amb ciència, per difondre les seves creences i atacant les dels altres. Aquest atac a la ciència és una arnada tècnica que altres religions, i sense èxit, han intentat en el passat. Primer afirmen que la ciència conté errors, un fet del tot necessari per tal de poder progressar en nous coneixements. I la segona que la ciència encara no ho explica tot, un fet obvi ja que el temps imposa cada dia nous descobriments. Aquests forats de la ciència són exposats com demostracions que un Alà s’hi amaga darrere per tal de poder explicar misteris. És a dir, per comprendre un dubte de la natura l’Islam n’afegeixen un de nou inexplicable, Alà. Hi havia un proverbi medieval que deia, cave ab homine unius libri, guardeu-vos de l’home d’un sol llibre. L’Islam amb el seu Alcorà adoctrina més que educa alimentant inconscientment radicalismes amb conseqüències funestes.