CRISI O INDEPENDÈNCIA

Deia Josep Santesmases que la història es repeteix però el que es repeteix són les actituds humanes en circumstàncies i temps diferents. Els intents autonomistes catalans actuals van en augment durant aquest segle XXI, més ara amb la crisi econòmica, la realitat catalana d’un balanç fiscal negatiu i la necessitat de divisa a les arques de la Generalitat. Una despesa i endeutament excessius per part de l’anterior govern, infinitament més espanyol que català, més una especulació no diversificada i sols en el totxo, n’han estat les principals raons. Ara els contribuents hem de pagar un deute gegantí que en gran part bancs estrangers cobren dels nostres impostos i baixada de sous. Es busca amb desesperació bancs aborígens, valents i inversors però molts d’aquests ja cobren el rèdit generat pel deute públic que ells compren. És a dir, ells han passat d’inversors a rendistes, la qual cosa ja va succeir durant la crisi econòmica catalana del segle XIV amb Pere el Ceremoniós. Es fa obvi que el greu de l’assumpte és que els catalans no hem après de la història. També durant el segle XIX va transcórrer el mateix amb l’especulació exclusiva en el tèxtil. Com ha passat ara amb el totxo, aleshores no es va diversificar l’economia basada en les teles i va petar una crisi de cavall com l’actual. Davant la manca de calaix català, intents autonomistes aparegueren, la d’en Prat de la Riba per exemple, acompanyades de revoltes amb repressió castellana que ara equivaldrien als nostres indignats. Al final va passar que el govern espanyol va prohibir el nostre dret a decidir i tot va seguir igual, un balanç fiscal català en números vermells i un Estat Català en la utopia històrica. Com sempre, la història ens mostra el camí que podem repetir. Per desgràcia molts anticatalanistes negaran aquests fets històrics però pitjor serà que molts d’aquí no els saben ni tenir presents. Deia Inger Enkvist, professora de la Universitat de Lund a Suècia, que tots els règims autoritaris s’han destacat per voler imposar l’amnèsia històrica als seus súbdits i afegia Josep Pla que la llei de la història és la tendència a l’oblit.