CRISI O INDEPENDÈNCIA

Els intents autonomistes catalans cada cop queden més justificats en detriment de la visió política d’alguns partits polítics que no s’adonen del desig d’una gran majoria. PP, PSOE, Iniciativa i part del PSC no veuen que el moviment social que tenen fora del seu despatx esdevé una onada que ja els ha passat pel damunt. Altres partits com Convergència i ERC surfegen a la cresta d’aquesta onada i és que amb la crisi econòmica, la mentalització dels catalans d’un balanç fiscal negatiu i la necessitat de divisa a les arques de la Generalitat la gent i una majoria parlamentària ha despertat. Un endeutament excessius per part de l’anterior govern Montilla, ara senador, més una especulació no diversificada en el totxo, n’han estat les principals raons d’una crisi que ara ens empeny. Ara els contribuents catalans hem de pagar un deute gegantí, més espanyol que català, que en gran part bancs estrangers cobren dels nostres impostos. Si això sumem que el Govern espanyol no sembla del tot sensible a la situació catalana, queda més que clar que crisi o independència. Cal recordar però, i vet aquí el greu de l’assumpte, que els catalans no hem après de la història. Durant el segle XIX va transcórrer quelcom semblant amb l’especulació exclusiva en el tèxtil. Com ha passat ara amb el totxo, aleshores no es va diversificar l’economia basada en les teles i va petar una crisi de cavall com l’actual. Davant la manca de calaix català intents autonomistes aparegueren, la d’en Prat de la Riba per exemple, acompanyades de revoltes amb repressió que ara equivaldrien als decrets anticatalanistes del Govern de Madrid. Al final va passar com ara podria esdevenir, que Madrid va fer joc brut i tot va seguir igual, un balanç fiscal català en números vermells. Com sempre, la història ens mostra el camí que podem repetir i patir.