Fracàs escolar o fracàs polític

Aquests mes de maig la premsa s’ha fet ressò d’uns estudis que expliquen les causes del fracàs escolar nacional. Docents, algun sindicat i associacions de pares porten dècades denunciant les mateixes raons però amb un èxit ínfim. Per si això no fos prou, fins i tot n’han escrit multitud de llibres on docents i pares detallen què passava i com solucionar el fracàs escolar vigent. Però la política d’aquest país, ennuvolada lluny de realitats demostrades, de formació més humanística que científica, i pendent de què dirà l’oposició, ha fet cas escàs a totes aquestes dades creient més en el que teòrics allunyats de l’aula els hi deien a cau d’orella. El primer estudi aplaudit pels mitjans ha estat presentat per la Fundació Jaume Bofill dient que prop del vint-i-cinc per cent dels pares no ajuda ni repassa les tasques escolars dels seus fills, una dada que encaixa amb el vint-i-cinc per cent de fracàs escolar a secundària. Fa dècades que docents i sindicats com ASPEPC-SPS denuncien que sense rutines i hàbits d’estudi ensenyats a casa un escolar sol fracassar. El segon estudi tan difós ha estat el publicat a la revista PNAS pels sociòlegs Yu Xie i Amy Hsin. Ells, i passats anys de recerca, han arribat a la conclusió que l’esforç és més important que el talent, i que si la família no educa en aquest sentit, fa que els escolars, i amb gran independència dels seus potencials innats, no assoleixin els resultats adients. Fa també moltes dècades que docents i el sindicat ASPEPC-SPS denuncien l’educació en l’esforç. En fi, que portem anys sabent com resoldre el problema però la incompetència política i la dels seus assessors han frustrat tot intent des dels centres educatius. I que no ens vinguin ara amb excuses de mal pagador, la veritat vol poques paraules, la mentida mai no en té prou.