Pixats per PISA

David Rabadà i Vives

 

PISA torna a posar Espanya davant del mirall amb un reflex que desperta el pànic. Aquesta avaluació internacional de 2025 ha comparat els resultats dels alumnes de 15 i 16 anys de 90 països. Al capdavant hi trobem el Japó, Estònia i Corea. A la cua, Xipre, Colòmbia i Mèxic. I Espanya? Doncs ha caigut novament en una incòmoda zona baixa: 477 punts en ciències, 451 en lectura i 457 en matemàtiques, per sota dels 482, 461 i 463 de la mitjana de l’OCDE. Queda clar que l’ensenyament espanyol no va gens bé, però el problema no és només on som, sinó com anem caient d’ençà fa més de vint anys. La pregunta que cal fer-se és, què comparteixen Japó, Estònia i Corea que no tenim aquí. En cas de trobar-ho caldrà posar el fil a l’agulla i aplicar les seves solucions. El Japó aconsegueix 538 punts en ciències, 503 en lectura i 525 en matemàtiques. Espanya, molt per darrere, ha passat en ciències de 493 punts el 2015 a 483 el 2018, 485 el 2022 i 477 el 2025; en lectura ens hem enclotat de 496 a 451 punts; i en matemàtiques de 486 a 457. En fi, més de deu anys de retrocés o no som una anècdota estadística, ans al contrari, som una alarma.

 

El pedagogisme del govern fa dècades que afirma que el nivell socioeconòmic de les famílies n’és una causa important, però a Espanya cau en PISA entre tots els grups socials i especialment entre els alumnes de nivell socioeconòmic més alt. És a dir, aquest pedagogisme institucional no sap veure els errors que ha comès ni què falla en el sistema que han anat creant durant aquestes últimes dècades. De fet ara diuen que són les pantalles, els mòbils i la pandèmia els culpables, però el mateix informe PISA ja indica què ens ha passat i que és multifactorial. Les direccions dels centres espanyols perceben una escassetat de recursos humans molt superior a la de l’OCDE, especialment a l’escola pública. Però la qüestió més incòmoda és una llarga llista que el pedagogisme institucional ha diluït i que no esmenta. Si mirem Japó, Estònia i Corea ens n’adonem, tot i que no cal anar tant lluny donat que les comunitats autònomes espanyoles que practiquen un ensenyament més exigent i menys competencial obtenen molt bons resultats a PISA. Potser hauríem de començar a preguntar-nos si tanta innovació pedagògica ha estat inútil amb la promesa d’un progrés que ha estat fals. Per tal de saber-ho sols cal veure què tenen en comú Japó, Estònia, Corea i les comunitats autònomes espanyoles amb bons resultats PISA i la solució no sembla pas misteriosa com ens volen entabanar alguns. L’ensenyament dels guanyadors a PISA es fonamenta en aules on impera l’esforç, l’exigència i els currículums ben estructurats en especialitats i no banalitats on no s’escatimin recursos en professors que dominin la seva especialitat, en alumnes que sàpiguen memoritzar nous coneixements a llarg termini, en tècniques científicament demostrades que impulsin la transmissió de coneixements entre ells, en pressupostos que reforcin sou i plantilles docents, en decrets que redueixin la gegantina burocràcia dels docents, en lleis que erradiquin la vigent promoció automàtica, en proves i revàlides que avaluïn els nostres alumnes a final de cicle, en formar professors que s’expressin amb un llenguatge precís, correcte i culte, en consolidar unes bases sòlides en humanística, matemàtiques i ciències entre tots els docents, i finalment en recuperar l’atenció, la disciplina, l’estudi i els deures a l’aula i a casa. Japó, Estònia i Corea semblen haver-ho entès. En aquests tres països, els estudiants dediquen a casa una mitjana de tretze hores setmanals a estudiar i fer deures, unes dues hores ben aprofitades cada jornada: un estudiant difícilment tindrà èxit si no estudia i no fa deures. I, contràriament a Espanya, els premiats a PISA no presenten la pedagogia com una ciència, sinó com un conjunt de tècniques que s’utilitzen segons la seva eficàcia demostrada. El resultat són sistemes amb rendiments òptims i molt homogenis entre els centres, cosa que aquí no passa.

 

Després de més de trenta anys en el món educatiu, i amb diversos llibres publicats avisant de tots aquests perills,  puc afirmar que Espanya hauria de deixar de perdre’s en etiquetes pedagògiques i començar a analitzar les tècniques que han demostrat científicament generar coneixements a llarg termini entre els nostres alumnes. Podeu llegir llibres com: Edumitos, de l’Hèctor Ruiz, Cómo se aprende, de Paul A. Kirschner i C. Hendrick, o Aprender con estratègia de F. Ballard y A. Scherk. Dècades de retrocés haurien de ser suficients per tal de reaccionar. Continuar ignorant les solucions científicament demostrades mentre es mantenen ideologies pedagògiques no contrastades és una flagrant irresponsabilitat. Si no canviem de rumb, PISA no serà només un mirall del nostre fracàs, serà la marca d’una generació pixada per PISA.