FRACASO ESCOLAR O FRACASO POLÍTICO (6)

II. YA EN EL COLE Pasado el capítulo sobre la familia y sus expectativas sobre el instituto ahora empezará el curso y sus vicisitudes. En este apartado se analizarán el papel de los tutores, del resto de docentes y del funcionamiento correcto en el aula. Programación y burocracia Cada docente debe redactar un arduo informe sobre cada materia que imparte, un texto que a fin de cuentas sirve para llenar el expediente exigido por la burocracia gubernamental pero que en poco mejora el nivel educativo que uno espera del instituto. Podría pensarse que tal volumen de papeles justifica el trabajo de más funcionarios en el ministerio de enseñanza que todos pagamos con nuestros impuestos. Un profesor no debería redactar grandes y tediosas programaciones, un buen y experimentado docente valdrá más por las clases que imparta que no por sus programaciones. Éste irá al grano, es decir, a educar y a infundir conocimientos con estrategias prácticas, clases ordenadas y ejercicios acordes con el nivel impartido. De programación la justa, o la de la editorial. El docente debe demostrar sus habilidades en el aula y no en la burocracia. En ello debe escoger los temas más importantes del libro, ordenarlos con lógica y pensar en clases organizadas de lo fácil a lo complejo con ejercicios actualizados, reales y acordes con los estudiantes. A menudo el ministerio impone más de lo que se puede enseñar durante un curso. Lo más loable de un buen docente es que escoja con criterio las unidades más relevantes sin ceñirse al curso vigente pero observando el resto de cursos. Un acuerdo entre los diferentes profesores de una disciplina durante la ESO sería exigible. Luego, con los temarios equilibrados y bien acordados, debería temporizarse cuando se imparte cada uno de ellos. Un docente de gran exigencia con sus alumnos me confesaba un día que él repartía los temas de la siguiente forma nada ortodoxa. Primero computaba el número de páginas del libro de los temas seleccionados. Posteriormente calculaba cuantas horas disponibles habría para de tal materia durante el curso. En tercer lugar restaba un 20% de clases que no se impartían por excursiones, actividades de centro o exámenes. Al final dividía el número de páginas entre las horas de clase previstas y obtenía que extensión del libro debía impartir durante cada sesión. Normalmente le salían unas dos planas por sesión en primer ciclo de la ESO y de tres a cuatro en segundo ciclo, algo más razonable que si se intentaba dar el temario exigido por el ministerio. Por tanto, no se ensañe con un docente si no da todos los temas, en tal caso divida todas la páginas del libro entre todos los días lectivos y ya verá si le salen las cuentas. En el Ministerio existen muchos burócratas que bien huyeron de la tiza o bien jamás la vieron. Calculado el tiempo por cada unidad un buen docente sabrá bien de sus propios apuntes, sobretodo a partir de tercero de ESO. Pero no nos volvamos paranoicos con ello, unas anotaciones bastan para impartir una clase ordenada que facilite la comprensión en su hijo. Un profesor veterano en ello me desvelaba cual era su estratagema en asuntos de apuntes. Dado que el ministerio vivía muy aficionado a cambiar los temarios y los libros promocionando el negocio editorial o digital, este docente ya no preparaba apuntes nuevos en cada modificación de los libros, simplemente leía el tema y dejaba con pequeños adhesivos esquemas y anotaciones de lo que debía explicar en cada página. Añadía a los mismos conocimientos de su propia cosecha, de lo aprendido en artículos de revistas especializadas o de cursos recibidos. A su vez marcaba a lápiz los mejores ejercicios del libro para la comprensión de lo impartido. Con ello buscaba orden en la comprensión desde lo sencillo a lo complejo y la máxima eficacia impartiendo contenidos. Así pues, cuando el ministerio decidía cambiar el libro, digital o no, el anterior docente reciclaba los adhesivos del antiguo y creaba nuevos para el siguiente. En resumidas cuentas, y ante la burocracia existente de programaciones y temporizaciones de las mismas, valore al docente que ve claro que lo importante no es rellenar papeles que justifiquen el sueldo de burócratas y sí impartir buenas y ordenadas clases con sus alumnos. La primera tutoria El primer día de clase suele empezar con una larga sesión con el tutor. Durante esta sesión éste debe dejar bien claro quien es él ante los alumnos, las normas escolares a seguir y el uso de la agenda. En ella ya deben apuntar todo lo referente al curso, días festivos, vacaciones, finales de trimestre, semanas de estudio previas a los controles, semanas de exámenes y todo aquello que acontezca durante el curso. Un buen tutor así se lo indicará. Toda esta sesión al ser novedad para su zagal, llegará llena de comentarios durante el almuerzo o la cena. Atienda pues a lo que dice su hijo y comenzará a conocer al tutor de su prole, algo que le indicará si las cosas empiezan bien o todavía les queda trecho por recorrer. Un tutor versado debe saber equilibrar tres fuerzas cuyo límite resulta muy frágil e indefinido. La trilogía de rasgos son los siguientes, el respeto, lo humano y la protección. Esos tres ejes también pueden aplicarse a un buen jefe de empresa. El primero, el respeto, viene dado por cierta distancia inicial entre el tutor y su hijo. Si a comienzo de curso su zagal habla con cierto despecho de su tutor, la cosa va bien. Si éste, el tutor, es demasiado enrollado le acabarán tomando el pelo, aunque si resulta demasiado estricto, dirán de él que es un autoritario y un dictador. Deje tiempo a los profesores para que logren su liderazgo entre los alumnos. Sólo recuerde cuantos jefes hemos tenido que inicialmente pensamos que eran, y con perdón, unos cabrones, pero que luego vimos que llegaron a ser unos excelentes dirigentes de grupo. Un viejo amigo mío aprendió una estratagema curiosa en un colegio de Granollers. Para crear esa distancia y autoridad inicial con los alumnos comenzaba el curso con el siguiente discurso en todas sus clases. << Quisiera empezar el curso dejando claras ciertas cosas […], yo no soy vuestro amigo [...], para ello pondré un ejemplo que comprenderéis perfectamente. Supongamos que gana vuestro equipo de fútbol preferido y que por ello salís a la calle y en un acto de euforia rompéis los cristales del McDonald’s. Al contarlo a un amigo este puede elogiar tal necedad, que uai, o bien reprimirla, macho te has pasado, pero no podrá sancionarte. Probad sino conmigo y como educador tendré que dar parte a vuestros padres e incluso a las autoridades locales de tal fechoría. Por otro lado la amistad surge con el tiempo y sobretodo con la madurez y el compromiso. Creer que ahora podemos ser amigos incumpliría los tres preceptos que toda amistad debe albergar, estima, respeto y compartir, mucho compartir. Sólo con el tiempo se comparte lo bueno y lo malo de la vida y se sabe quien es o no amigo nuestro. Eso por tanto no quita que en un futuro podamos ser amigos, yo mismo tengo alumnos adultos con quienes comparto cenas, copas e intimidades, pero en su pasado les dije lo mismo que ahora os digo, yo no puedo ser vuestro amigo. En fin, que no me gusta que se me trate como a un colega ni que se me cojan confianzas. De todas formas, y sin ser vuestro amigo tampoco soy vuestro enemigo. En mis obligaciones como profesor están las de ayudaros, educaros y enseñaros cuanto sepa, por tanto en mis manos está un papel de orientación y auxilio. Entonces sino soy amigo ni enemigo, ¿qué soy? Pues simplemente un educador. Deseo que esto quede claro de aquí en adelante…>> Luego añadía a la arenga anterior sus manías en clase para generar más respeto y orden en el aula. La postura en la silla para no cansarse durante las clases, acercarse el pupitre para evitar espaldas forzadas y doloridas, o como le gustaban los apuntes eran el corolario de los chascarrillos del viejo docente forjados por la experiencia y el tiempo. Todo el discurso anterior, abreviado aquí, suscitaba la sorpresa de los alumnos y cierto rechazo inicial que desaparecía durante la segunda parte del contrato del buen tutor, la humanidad. Ésta debe llegar pues más tarde, jamás durante los primeros días de clase. La estratagema es la sorpresa ante el púber. Si éste se imagina al tutor como un ogro, y de repente el mentor accede a favores y atenciones personales en privado, sorprende al alumno afectado y la noticia fulgura como la pólvora entre los demás. En breve la curiosidad dará su fruto en el grupo y muchos querrán saber que hay detrás del terminator de su tutor. Pasadas las semanas, a lo sumo los meses, y si el grupo lo permite, se pueden relajar las distancias y mostrar más el lado humano. Desvelar ciertos sentimientos acerca a los escolares y da buen ejemplo. Éste, el ejemplo, ayuda en gran medida a enaltecer la figura del preceptor ya que no siempre quien educa es educado, pero quien es educado siempre educa. Los adultos somos referentes en todo aquello que nuestra descendencia aprende. Los hijos se fijan en nosotros y nos imitan. Luego el adolescente, al descubrir la soledad de la vida, entra en crisis de identidad y busca nuevos referentes, busca espejos donde verse y que el vean mejor, estrellas del rock a quien parecerse, ídolos de películas, héroes deportivos, vecinos mayores y hasta líderes mundiales. En ellos espera encontrar un camino a seguir. Partamos por tanto ahora de un precepto, el ejemplo educa y la contradicción confunde. Si un participante de Gran Hermano arroja un papel al suelo durante un reportaje no educa, confunde. Los chavales no entenderán que luego les digas que no deben si ven que otros mayores sí lo hacen. Lo mismo ocurre si un actor fuma delante de ellos, o si el entrenador profiere insultos a su equipo con la intención de presionarles, o si los políticos se pierden el respeto en los medios, o si la dependienta de la panadería no atiende cortésmente a un chaval. Predicar con el ejemplo es reforzar nuestro mensaje hacia ellos, en caso contrario les confundimos. Un tutor me explicaba que a menudo se encontraba alumnos de bachillerato fumando delante del centro. Aunque sabía que fuera del colegio el docente no poseía potestad para prohibirles su dosis de nicotina, les insistía que lo hicieran pasada la esquina para que no les vieran los pequeños que salían a la misma hora. Si os ven fumar – les argumentaba -, pensarán que el tabaco hace mayor y eso carece de sentido si pretendemos que no lo hagan luego. El mal ejemplo confunde y educar, educamos todos, hasta vosotros también, los mayores. El tercer elemento para lograr el equilibrio de fuerzas del tutor es la protección. Ello significa defender al grupo ante injusticias u otras inclemencias durante el curso, hasta de otros malos educadores. Recuerdo un caso en un instituto de Santa Coloma de Gramanet en donde se acusó a una clase de tirar una bolsa por la ventana. Dirección organizó su caza de brujas mientras los alumnos negaban una y otra vez su presunta culpabilidad. El tutor investigó y analizó la bolsa. Ésta mostraba gran cantidad de moho por lo que dedujo que procedía del tejado en donde había permanecido mucho tiempo. La lluvia y el viento de aquella mañana habían arrojado el plástico al patio delante del aula. Aclarados los hechos, todo volvió a la normalidad pero sin la disculpa de la denunciante, la profesora de inglés, ni del acusador, el director de aquel centro. Al final, los alumnos, que de tontos no tenían ni un pelo, valoraron en gran medida a su mentor. Hoy en día salen a cenar una vez por año todos juntos, sin el director ni la de inglés, claro está.

LES 2001 DITES (4)

FELICITAT? TRISTOR? PENES? La felicitat és un punt determinat d’inconsciència (Bofill de Carreras “Gori”, amic de Josep Pla, “El Quadern Gris”) Per què costa tant saber que ets feliç quan ho ets? (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) La felicitat és un invent dels qui més tenen [...] i que s’aprofiten de les poques llums dels qui menys tenen (Joan-Ignasi Ortuño, Mientras me Ducho, 2012) Moltes persones es perden les petites alegries esperant la felicitat (Pearl s. Buck) Les penes amb pa fan de més bon passar (Proverbi català) Val més riure que fer riure (Proverbi català) El diner no fa la felicitat, la compra feta (Les Luthiers) El diner no dóna la felicitat però aplaca els nervis (Mistinguett) La felicitat és una al·legoria i la infelicitat una història (Tolstoi) Una emoció deixa de ser forta si es repeteix. Les repeticions cansen (Joan Sales, Incerta Glòria) La felicitat està en la privació (Plató) Les penes venen soles, les alegries després de molts esforços (Joan-Ignasi Ortuño, Mientras me Ducho, 2012) L’autoestima sorgeix d’haver vençut molts obstacles (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) Per a tots els aspectes de la vida és important posposar la satisfacció dels nostres diferents anhels desenvolupant pas a pas una autodisciplina (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) És agradable sentir la pluja quan ets a cobert (Joan Sales, Incerta Glòria) L’alegria és la il·lusió total de l’existència (Alexandre Jollien, filòsof, “La Vanguàrdia”, contra del 20 de juny de 2012) L’entusiasme sols permet veure els entusiastes (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) El contrari de la bogeria no és el seny, és la felicitat (Da Fante, escriptor) Està tant de festa que no veu l’altar (Proverbi català) Després de la festa, la pesta (Proverbi català) Els diners no fan la felicitat, però ningú no dubta que donen tranquil·litat (Joan Barril, 2009, Les Terres Promeses) La felicitat no existeix, la tranquil·litat n’és un succedani (Xavi Pérez Canyameres, veí de la Sagrada Família) La veritable felicitat està en les petites coses, un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna (Les Luthiers) La indiferència davant del món és la felicitat (Josep Pla, “El Quadern Gris”) Quan riem som feliços perquè no pensem (Gaspar Hernàndez, “El Silenci”) Més val tenir que desitjar (Proverbi català) Estar contents amb poc és difícil; amb molt, impossible (Pearl S. Buck, escriptora) El secret de la felicitat consisteix més en donar-la que en esperar-la (L. Normand) Per frunzir del celles utilitzes 32 músculs, per somriure 28. Somriu, si més no per economia (Dr. Lair Ribeiro, metge i escriptor) La felicitat de les possessions no arriba ni a la meitat de la desfeta per les pèrdues (Jean Paul) Com menys diners es tenen, més desig suscita la vida (Josep Pla, “El Quadern Gris”) Melangia és el plaer d’estar trist (Víctor Hugo) Quan penses que et surt el sol, és quan se’t pon (Proverbi català) ABSURDS? HUMOR? Per exigències del guió, l’actor només es baixarà els pantalons. Per exigències de les espectadores, tot es negociable (Joan-Ignasi Ortuño, periodista, “Oh! Menage Ala Poesia”) Per quina raó les gasoses tenen suc artificial de llimona i els detergents suc natural? (Les Luthiers) Diuen que si no estàs a Internet no existeixes. Ara busca’t al Google i si no et trobes, accepta-ho, ets un fantasma (..., “Quién Fracasó con el Fracaso Escolar”) Per què es renten la tovalloles? És que no estem nets quan les fem servir? (Les Luthiers) De què està fet el silenci? D’absència de soroll (...) On està el costat obscur de l’ésser humà? En la seva ombra (...) Segons les estadístiques una persona mor atropellada cada cinc minuts. Però com s’ho fa per sobreviure? (Les Luthiers) Ya sé que me estoy metiendo en una camisa de once varas, pero yo tengo una talla menos (Joan-Ignasi Ortuño, Mientras me Ducho, 2012) On està l’altra meitat de Mig Orient? (Les Luthiers) Si fuera un animal sería un avestruz, que siendo ave no vuela pero que corre que se la pela (Joan-Ignasi Ortuño, Mientras me Ducho, 2012) És tranquil·litzant que els metges anomenin a la seva feina pràctiques? (Les Luthiers) Què s’ha de fer si un animal en perill d’extinció s’està menjant una planta en perill d’extinció? (Les Luthiers) No és veritat que sempre plogui sobre mullat ja que en el moment de començar la tempesta el paviment estava sec (Joan-Ignasi Ortuño, Mientras me Ducho, 2012) Si una persona amb múltiples personalitats es suïcida, es considera un assassinat múltiple? (Les Luthiers) Per què quan plou enlairem les espatlles? Que potser ens mullem menys? (Les Luthiers) Si estem formats per un 80 per cent d’aigua, com podem ofegar-nos? (Les Luthiers) Quien mal anda puede que sea un cojo (Joan-Ignasi Ortuño, Mientras me Ducho, 2012) Si una paraula estigués mal escrita en el diccionari, com ho sabríem? (Les Luthiers) L’excepció confirma la regla? Una regla és una regla mentre es mantingui lliure d’excepcions (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) Diuen que després de la tempesta ve la calma, [...] però el que no diuen és que després de la calma torna la tempesta (Joan-Ignasi Ortuño, Mientras me Ducho, 2012) Si li demanessin identificació al rei, n’hi hauria prou amb una moneda d’euro? (Les Luthiers) La qüestió no és si deixar o no per a demà el que podem fer avui, sinó si tenim la certesa que demà podrem fer-ho (Joan-Ignasi Ortuño, Mientras me Ducho, 2012) Si un gat cau sempre de peu i una torrada pel costat de la mantega, què passaria si lligues un gat a una torrada a l’esquena amb la mantega cara amunt i tires els dos junts a l’aire? (Les Luthiers) A quien madruga Dios le ayuda y a quien es millonario Dios ya le ayudó pues a las doce se levantó (...) Si a quien madruga Dios le ayuda y si no por mucho madrugar amanece más temprano, si Dios nos ayudara a que amaneciera antes, no tendríamos porqué levantarnos más pronto (Joan-Ignasi Ortuño, Mientras me Ducho, 2012) Per què els pilots kamikaze porten casc? (Les Luthiers) Què és una mina? Doncs un geòleg, un enginyer i un ruc que hi posa el caler (...) Gaudeixen els infants de la infància tan com els adults de l’adulteri? (Les Luthiers) Qualsevol semblança amb la realitat és més que possible, perquè res és possible fora de la realitat (Joan-Ignasi Ortuño, periodista, “Oh! Menage Ala Poesia”) Una dona en cinta, pot trobar-se en compact? (Les Luthiers) He vist bastonejar cruelment a una màquina subministradora de begudes per no complir la seva funció, però mai no he vist a ningú donar-li les gràcies quan ho fa bé (Joan-Ignasi Ortuño, Mientras me Ducho, 2012) Que conten les ovelles per dormir? (Les Luthiers) Quan sap un cec que ha acabat d’eixugar-se el cul? (Les Luthiers) SOMNIS? DORMIR? Dorm tota la vida qui creu en els somnis (Proverbi xinès) Qui ronca és qui dorm primer (Murphy) El somni és una demència curta i la demència un somni llarg (Arthur Schopenhauer) No hi ha somnis impossibles, sinó impossibilitats al somniar (..., “El Complot dels Déus”) L’idealisme esdevé el somni dels morts (... 2009) ART? CREATIVITAT? No és tasca de l’art plagiar la natura, sinó d’expressar-la (Honoré de Balzac) Si tot el real és pensable i no tot el pensat és real, aleshores la imaginació és més gran que la realitat (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) L’art de la bogeria sols està a l’abast dels més lluïts (Joan-Ignasi Ortuño, Mientras me Ducho, 2012) La vida és un roser ple d’espines; i l’art, la seva flor (Goerg Ebers) Els ulls són la finestra de la nostra ànima, les mans els seus artesans (..., 2009) La sensibilitat no sempre és present entre intel·lectuals. Però mai no falla quan hi ha talent (Isabel Clara-Simó, “Els Racons de la Memòria”) La música expressa el que no es pot dir i sobre el que és impossible parlar (Victor Hugo) La primera reacció de la gent quan van a l’òpera és molt especial, o els hi encanta o els horroritza. Si els horroritza podran aprendre a escoltar-la, però si els encanta, la portaran sempre al cor (De la pel·lícula “Pretty Woman”) La llengua és la vestimenta dels pensaments (Samuel Johnson) L’idioma esdevé l’instrument principal dels alumnes per a aprendre (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) Les paraules ordenen el caos (Emili Teixidor) Aquest espectacle pot ferir la sensibilitat de l’espectador insensible (Joan-Ignasi Ortuño, periodista, “Oh! Menage Ala Poesia”) Temps era temps, a un poeta li preguntaren: Què és poesia? I ell va contestar, poesia ets tu, tu-ru-rú! Doncs bé, “Oh! Menage Ala Poesia” és el tu-ru-rú! (Joan-Ignasi Ortuño, periodista, “Oh! Menage Ala Poesia”) Quan un es posa a escriure, les blanques quartilles perden la virginitat (Josep Pla, “El Quadern Gris”) Si la teva música prové del teu cor, commourà el cors dels demés (Robert Schumann) La vida és energia, i l’energia és creativitat. I tot i que nosaltres deixem d’existir, l’energia es conserva en l’obra d’art, s’hi queda allí esperant que algú es prengui el temps i l’interès d’alliberar-la (Joyce Carol Oates, 1978, escriptora) Fer gaudir i fer pensar busquen l’equilibri en l’art (...) Arribar a una banalitat profunda pot ésser, al meu entendre, un autèntic propòsit literari (Josep Pla, “El Quadern Gris”) La pintura és el llenguatge per als ulls; el llenguatge, pintura per a les oïdes (Joseph Joubert) Si algun espectador té alguna cosa que dir que ho faci abans que comenci l’espectacle, i si no que calli per sempre o, si més no, fins que acabi l’espectacle (Joan-Ignasi Ortuño, periodista, “Oh! Menage Ala Poesia”) La pintura no es fa per decorar apartaments. És una arma de guerra per a atacar l’enemic i defensar-se d’ell (Pablo Picasso) Escriure és la millor manera d’entendre als demés, inclosos els enemics (David Grossman) La ploma és la llengua de l’esperit (Miguel de Cervantes) No tireu menjar als animals durant l’espectacle (Joan-Ignasi Ortuño, periodista, “Oh! Menage Ala Poesia”) La lectura d'un bon llibre és un diàleg incessant, en el qual el llibre parla i l'ànima contesta (André Maurois) Una escola que emfatitzi la lectura pot canviar la vida dels alumnes (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) Som el que mengem (un cuiner). També som el que llegim, així que quant més llegim, més som (Joan-Ignasi Ortuño, Mientras me Ducho, 2012) Un escriptor necessita dels seus verins. I l’antídot als seus verins sol ser un llibre (Philip Roth, 1984, escriptor) Jo diria que el símptoma d’un gran poeta és explicar-nos quelcom que ningú hagi explicat, però que no és nou per a nosaltres. Tot gran poeta ens plagia (José Ortega y Gasset) Netejar i enriquir la llengua alhora és la tasca principal de les millors ments (Johann Wolfgang Goethe) Aquest espectacle és apolíticament incorrecte, cosa difícil en els temps que corren de correctors polítics (Joan-Ignasi Ortuño, periodista, “Oh! Menage Ala Poesia”) La mania d’escriure té uns efectes diabòlics, et trastoca la manera de viure (Joaquim Pijoan, “L’amor a Venècia”, pàg. 156) Les persones sensibles solen sortir dels concerts amb una aire d’haver rebut una gran pallissa (Josep Pla, “El Quadern Gris”) La literatura, més que un mirall de la realitat, és un microscopi (Pep Torres, escriptor) Començar a llegir literatura de qualitat és deixar els plaers fàcils pels plaers difícils (Harold Bloom, crític literari, 2006) La lectura és una conversa amb un mateix (Harold Bloom, crític literari, 2006) Un clàssic és alguna cosa que tothom vol haver llegit però que ningú ho ha fet (Mark Twain) No es pot entrar un cop començada la funció, però tampoc sortir. En acabar, tampoc es podrà entrar, en canvi s’ha de sortir (Joan-Ignasi Ortuño, periodista, “Oh! Menage Ala Poesia”) La literatura de ficció és per definició, mentida. Però ha de ser una mentida sincera (Isabel Clara-Simó, “Els Racons de la Memòria”) L’art és una lluita entre el contingut i la forma (...) Les novel·les són la literatura infantil de les persones grans (Josep Pla, “El Quadern Gris”) La nit és un moment genial per fer literatura dels pensaments (..., “Les Cinc Cares de la Terra”) La literatura és fer néixer lentament esperits intensos i creïbles malgrat siguin irreals. Si esdevenen superflus els temps els esborra (..., al llegir Laia de Salvador Espriu: 31.03.09) El viatge ben paït et regala el bon escrit (...)

FRACASO ESCOLAR O FRACASO POLITICO (5)

Hablemos de sexo Durante la adolescencia explota la libídine y con ello hay que comprender algo de nuestra especie, que los humanos somos hipersexuales, que amamos más al sexo de lo que nos imaginamos. Analicemos las siguientes facetas y luego saquemos una conclusión. Como escribía Demond Morris, somos monos desnudos, a diferencia de la inmensa mayoría de animales no poseemos pelo por todo el cuerpo. Nuestra piel, desprovista de pilosidad, es fina y sensible para captar mucho más que frío o calor ambiental. Las caricias, los masajes, incluso las imposiciones de manos nos encantan y dan placer. Por otro lado nuestra piel está dotada de infinitud de puntos muy sensibles y orógenos. Pezones, labios bucales, labios vaginales, cuello, orejas, clítoris, glande, escroto, ano y demás zonas que despiertan toda una gran literatura parda entre adultos y adolescentes. Añadamos que la insinuación a distancia existe de manera física y olorosa. Los pechos femeninos no están hinchados de leche, están hinchados de grasa para darles la forma redonda y turgente que todo hombre, disimuladamente o no, observa. De igual forma las nalgas femeninas también acumulan grasas para embellecer y reclamar la mirada furtiva del macho. Pero no sólo de formas se reviste el sexo, también de olores corporales en axilas y pubis, éstos emiten almizcle para potenciar la excitación sexual. En muchos perfumes se añade tal producto para agradar más al consumidor y quienes desee atraer, ¿o nos perfumamos para las moscas? Existen más rasgos que nos alejan del resto de animales. El sexo humano resulta algo muy peculiar, singular y exclusivo. Así pues, y en el juego amoroso, los toqueteos y husmeos de la piel son fundamentales en algo que ningún otro vertebrado posee, una precópula muy larga. El juego y la insinuación a través de nuestra piel ocupa su tiempo en nuestra especie, y aunque exista el aquí te pillo aquí te mato, predominan las estimulaciones antes de la masturbación o de la penetración. La variedad de posturas y prácticas sexuales en los humanos roza el infinito que jamás nuestras mascotas realizan. Caricias y besos en el cuello, orejas y pezones, más morreos, felaciones, cunilingus, besos negros y demás estimulaciones sexuales que el resto de vertebrados, excepto el bonobo, no practican. A diferencia de nuestros congéneres también el orgasmo en nosotros es distinto, muy largo e intenso, infinitamente más que muchos mamíferos próximos. Los monos penetran y la sacan en fracción de segundos. Pero lo que más nos distancia del resto de animales es que no tenemos celo estacional marcado. Cuando las mujeres ovulan, los machos no lo saben. Sin estro que las delate se puede hacer el amor durante todo el año y por tanto el sexo en nuestra especie no está atado sólo a la reproducción, sino a dos cosas más, al placer para bajar la ansiedad y a la mejoría de los vínculos de pareja. En resumen, podríamos decir que la mayoría de vertebrados, excepto el bonobo, apenas practican el sexo, a lo sumo les sirve para la reproducción pero no de divertimento. El sexo por placer o como refuerzo del amor es normal, natural y lícito en los humanos ya que así nos diseñó la evolución biológica. Si uno defendiera los antiguos creacionistas, hoy autollamados del diseño inteligente, debería admitir que Dios creó a nuestra especie con ese don, el placer sensual. Por tanto, hablar de sexo con los zagales debería ser algo normal, natural y lícito. Hemos detallado, por tanto, que la especie humana se caracteriza por ser hipersexual, es decir, nos encanta eso del coito y el orgasmo más que a ningún orga-nismo del planeta. Insisto, poseemos el precoito, coito y orgasmos más largos de toda la fauna de la tierra. Ante tal alarde de placer es innegable nuestra apetencia natural por el sexo, la existencia de la homosexualidad, la bisexualidad y otras prácticas. Por todo esa condición natural anterior la represión sexual genera tantas consecuencias negativas. La ablación, el matrimonio de un homosexual con un sexo contrario por miedo a no salir del armario, el célibe pederasta o la infidelidad ante morales que prohíben el sexo por placer son prístinos ejemplos que la represión sexual crea conflictos en el instinto y mente humanas atentando contra nuestra naturaleza evolutiva y biológica. En resumen, el sexo en los humanos es algo pero que muy importante. Las conversaciones entre adolescentes son una prueba titánica de ello. Escúchenles y ya me dirán. Ellos mimos nos muestran que ello es algo natural por lo que deben aprender a cada edad, y en su medida, la realidad de nuestra condición humana. El amago, la coacción y la represión son actos contranaturales. Una seria de clases en donde se explique todo lo anterior resultan ideales para segundo o tercero de ESO con el colofón que el sexo es algo adulto y que requiere de madurez para practicarlo convenientemente. Todos sabemos que la virginidad se pierde cada vez más temprano, pero si en el aula se hace apología del sexo, se propicia el riesgo de embarazos no deseados o de enfermedades por descuido de goma. Se debe insistir siempre que el sexo es algo adulto, que ayuda en el amor entre pareja y que en el momento de hacerlo por primera vez han de existir tres elementos básicos. Primero saber qué vas a hacer con la información impartida en clase, a mejor conocimientos mejor toma de decisiones. Segundo como lo vas a hacer para evitar riesgos innecesarios. Y tercero y último, con quién lo vas a hacer para tener claro si será por placer, atracción o amor compartidos. La edad del coito la debe poner el alumno bien informado y no el ignorante. Conocí a un docente muy atrevido que en su clase de naturales de tercero de ESO daba reproducción sexual de forma muy original. Al principio avisaba a sus alumnos que se iban reír si les hablaba de sexo por el simple hecho que nos da pudor y nerviosismo conversar de algo tan íntimo. La reacción natural de los seres humanos ante una tensión interna es la carcajada, de hecho el humor se basa en ello, en crear una situación absurda que se resuelve de manera inesperada. Nuestro cerebro en ello sufre una contradicción y cuando aparece el desenlace entre lo lógico y lo ilógico, descarga la tensión en forma de sonrisa. Analice la mayoría de chistes y se dará cuenta de ello. Por tanto los alumnos se reían durante la primera clase al hablar de la hipersexualidad humana, de los pechos hinchados de las mujeres, o de la diferentes prácticas sexuales. A la segunda clase el nivel de carcajadas disminuía considerablemente ya que la tensión era menor y el grado de novedad también. A la tercera se hablaba sin menor pudor y con tranquilidad de más posturas sexuales, de sus riesgos, de sus placeres y de todos los métodos anticonceptivos. Las preguntas surgían y se daban detalles de la anatomía de los puntos G, U, clítoris, ano, oreja, cuello, labios bucales, labios vaginales y todos los tacos que conllevaban. Asimismo se les mostraba sus equivalentes cultos mencionando el cunilingus, la felación y los nombres de muchas posturas ya sin pudor y sin chistes como el 69, el sexo oral y hasta el anal. Se llegaba a la masturbación, masculina o femenina, que daba placer y restaba ansiedad ante los exámenes u otras situaciones, algo sano, natural y necesario, que el sexo por placer existe pero que el sexo por amor refuerza los lazos entre la pareja, que ya lo descubrirían, y que sobretodo siempre la goma por medio. En todo aquello no había cachondeo en clase, sólo curiosidad y aprendizaje. Un docente así no lo tema, quiéralo en el aula. Al final de la unidad, no oficial en el libro de texto, este profesor les soltaba la bomba, que si estaban preparados a su edad para hacer el amor. Eso daba una nueva vuelta de tuerca al asunto, una nueva tensión y algunos alardes de masculinidad pero sin respuesta clara. La mayoría decían que no, al menos en los tres años que tal docente impartió la materia. Ya sabemos que una minoría calló al no ser vírgenes y otros vitorearon sus hazañas entre su clan. Lo importante aquí de un docente en el instituto fue su neutralidad y su madurez. Me comentaba este profesor que aún sin estar de moda reprimir el sexo, tampoco debía animarlo con apología del mismo. Hablar de sexo en el aula era muy divertido pero muy peligroso. Él les decía que encontraran el momento en su madurez, que amando a alguien mejor pero que si lo hacían por placer era digno y natural también. De todas formas entre docente y alumnos puede existir un riesgo en asuntos de sexo, el de la seducción o el enamoramiento. Recuerdo un docente de naturales que se vio asediado por una alumna bajo deseos más allá del pupitre. Ella le esperaba siempre a la misma hora ante su automóvil. Un día, y a final de curso, ella quiso abrazarle y besarle. El pobre hombre esquivó la intención y entró en el coche con un despido verbal cordial. En otra ocasión supe de otro profesor acusado por una alumna muy díscola de agresión. La directora del centro exigió explicaciones al docente y al descubrir que la escolar se autolesionó no sancionó a esta ni exigió que ésta pidiera disculpas al educador. Desde ese día, me confesaba este docente, aprendió un truco para no ser acusado jamás de tales difamaciones. En caso de tener una charla con una alumna en clase, o en la sala de entrevistas, dejaba siempre la puerta abierta para estar a la vista de todo testimonio y ahuyentar cualquier rumor sobre posibles acosos. Por tanto, de sexo se debe hablar tanto en casa como en el centro pero con seriedad y hasta con cierta distancia para no inducir seducción alguna entre los escolares. En familia debe también existir ese diálogo. Las cenas sin televisión pueden dar mucho de si entre sus hijos y sus padres. Al fin y al cabo, deben saber hacer el amor, sus relaciones de pareja pueden depender de ello. De todas formas, en naturales no haremos prácticas en el laboratorio, no tema.

LES 2001 DITES (3)

HISTÒRIA? EVOLUCIÓ CULTURAL? La història, va dir Stephen, és un malson del qual estic tractant de despertar-me (James Joyce, “Ulisses”) Poques coses fan trempar més un historiador que reescriure la història (Xavier Bosch, “Homes d’Honor”, 2012) Verba volant, scripta manent – la paraula vola, la paraula escrita roman (Sant Isidor, S. VII) El passat pot ser conjurat, però mai no pot ser anul·lat (Leszek Kolakowski, filòsof polac) Escriviu i recordeu (Simón Dubnow, historiador jueu i rus davant la destrucció del barri jueu de Riga a Letònia) Si el món arribés a restar convençut que Auschwitz mai no va existir, seria molt més fàcil edificar un segon Auschwitz. I aquest cop no hi hauria cap garantia que sols devorés jueus (Primo Levi, supervivent d’ Auschwitz) No es prepara el que vindrà sense aclarir el que va passar (Germaine Tillion, 1907) Si el passat ha estat un obstacle i una càrrega, el coneixement del Passat és l’emancipació més segura i certa (Lord Acton, historiador britànic) Les lletres tenen el poder de transmetre en silenci les dites dels qui estan absents (Sant Isidor, S. VII) Diuen que la història es repeteix [però] el que es repeteix són les actituds humanes en circumstàncies i temps diferents (Josep Santesmases, “Quarts i Hores I”) Els homes que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la (George Santayana, filòsof) Cap educació és més apta per als homes que el coneixement de les accions passades (Polibi, S. II a. C.) Tot drama consta de tres actes (Aristòtil) Que els màrtirs d’avui no siguin els botxins de demà (Joan Sales, Incerta Glòria) O tempora, o mores, canvien els temps, canvien els costums (Proverbi llatí) La forma de producció de la vida material determina el caràcter dels processos de la vida social, política i espiritual. No és la consciència dels homes la que determina el seu ésser, ans al contrari, és el seu ésser social qui determina la consciència (Karl Marx, 1859) Tots els règims autoritaris s’han destacat per voler imposar l’amnèsia històrica als seus súbdits (Inger Enkvist, Universitat de Lund, Suècia) Els nostres avantpassats anaven a contemplar paisatge, nosaltres hem adquirit la consciència de viure i moure’ns en el paisatge (Josep Santesmases, “Literatura i Paisatge”, criticant l’utilitarisme que fem d’un paisatge tradicional o transformat) Si desapareixen les abelles, la humanitat serà la següent a fer-ho (Albert Einstein) Hem inventat la consciència amb totes les seves seqüeles, des de Hamlet fins a Hiroshima (Stephen Jay Gould, “Ocho Cerditos”, 1993, pàg. 279) Tot i que hem estat prou llestos per dissenyar les armes nuclears, estic segur que no som el suficient intel·ligents per a no fer-les servir (Stephen Hawking, 2010) Quan han vençut, els vencedors m’interessen menys que abans de vèncer. La història, el que la gent diu la història, m’agrada sobretot llegir-la al llit (Josep Pla, “El Quadern Gris”: els vencedors acabaran explicant la seva versió partidista de la seva victòria) La història ha d’ensenyar-nos en primer lloc a llegir el diari. És a dir, a situar coses darrere de les paraules (Pierre Vilar, “Iniciació al Vocabulari de l’Anàlisi Històric”, 1980) Ens hem fet universals en la mediocritat, en la monotonia, mentre desapareixen petits móns diferenciats (Josep Santesmases, “Literatura i Paisatge”) Ningú no pot banyar-se dos cops en el mateix riu (Heràclit, 544-484 a. C.) Els més notables avançaments de la civilització són processos que quasi aniquilen a les societats en el sinus de la qual es produeixen (Alfred North Whitehead) Les formes de producció i reproducció [...] determinen probabilísticament les economies domèstiques i polítiques (Marvin Harris, “Materialisme Cultural”, 1979) La llei de la història és la tendència a l’oblit (Josep Pla, “El Quadern Gris”) Desconèixer el que va passar abans del nostre naixement és ser sempre un nen (Marc Tuli Ciceró, S. I d. C.) Una humanitat que no tingui cap consciència del seu passat seria tan anormal com un individu amnèsic (Pierre Vilar, historiador) Un home sense records és un home perdut (Armand Salacrou) Viure sense història és el mateix que viure sense memòria (Enrique Moradiellos, “Clío y las Aulas”, 2012) Una pregunta ben plantejada val més que mil respostes, [...] la història es fa més amb bones preguntes que no pas amb respostes (Santiago Riera) Els grups procuren sempre distingir-se uns dels altres. Malgrat les avantatges d’un idioma comú, la majoria de tribus de la història han exagerat les diferències lingüístiques amb els seus veïns per tal de distingir a l’amic de l’enemic (William H. Calvin, “How Brains Think”, 1996. Aplicable a la gramàtica valenciana que es va voler diferenciar de la catalana i a la mateixa catalana al voler diferenciar-se de la castellana) El transvasament de població en el procés de cerca d’una qualitat de vida més gran introdueix al lloc d’arribada els problemes del lloc de procedència (Josep Santesmases, “Quarts i Hores I”) Qui decideix la migració no són els economistes, ni els empresaris ni els polítics [...] sinó la misèria (Josep Santesmases, “Quarts i Hores I”) Hi ha mil coses que es mouen endavant i nou-centes noranta nou enrere: això és progrés (Henrí-Frédéric Amiel: la mediocritat ho impregna i empastifa tot) La història és una cosa il·lògica que amb molt temps, i de vegades, esdevé lògica (...) El veritable progrés és invertir en educació, cultura [i recerca] (Josep Santesmases, “Quarts i Hores I”) Les èpoques sempre han estat igual i el que s’anomenen les grans èpoques només han existit en la imaginació dels qui n’han escrit els llibres (Josep Pla, “El Quadern Gris”) La història sempre l’escriuen els guanyadors (Eduard Hallett Carr) L’historiador que no compleix l’exigència de la veritat deixa de pertànyer al grup dels historiadors per esdevenir sols un propagandista (Tzvetan Todorov, “Les Morals de la Història”, 1993) Quod non est in actis, non est in mundo – del que no en queden actes no està en el món (Proverbi llatí) La lironia es l’excepció en els individus, però la norma en els grups (Friedrich Nietzsche, S. XX, “Més Enllà del Bé i del Mal”) El segle XXI no esdevindrà el segle d’Internet, esdevindrà el segle de la depressió i la violència (Consell Mundial de Psiquiatria, Madrid, voltants de 2007) La carn dels remugants va contenir la gana dels déus i va tornar misericordiosos als grans proveïdors (Marvin Harris, “Caníbals i Reis”) La natura va proporcionar la força del cavall, la humanitat els arnesos (Tang Zhong) D’ençà s’ha inventat la llum elèctrica, rebem menys la lluïssor del sol (L. Cerfaux) ...que inventin ells... (Unamuno, i així va anar Espanya durant molts anys, sense recerca ni progrés com prioritats, encara ara) L’home, en abstracte, no va arribar a la Lluna, sinó uns individus concrets, precisament de nacionalitat nord-americana (Joan Fuster) La història de la humanitat és una contínua estupidesa (Isabel Clara-Simó, “Els Racons de la Memòria”) CATALUNYA? EL CATALÀ? CASTELLA? Els catalans no ens morirem units, però ens morirem reunits (Maria Aurèlia Capmany) Ajunteu a tres catalans i d’immediat tindreu quatre opinions enfrontades (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) El més semblant a un polític espanyol d’esquerres, és un polític espanyol de dretes (Josep Pla, 1931) Per a un castellà de pro treballar era una deshonra, per a un català la deshonra era no treballar (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Per als castellans Espanya era el galliner i Castella el seu gall, per als catalans Espanya sols designava el pal del galliner (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) En realitat Espanya no existeix, és un desacord (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) La política professional ho ha esborrat, literalment, tot, i ha demostrat al món sencer que l’amnèsia és l’única forma de sobreviure, en la convulsa de l’Estat espanyol (Isabel Clara-Simó, “Els Racons de la Memòria”) No es podrà eliminar la crisi a Catalunya mentre el govern hagi de continuar dedicant la quarta part dels seus ingressos a pagar un deute que els catalans ja hem pagat molts cops (... 2012) El català de les pedres en treu pa (Proverbi català) Catalunya? Més pit i collons (Joaquim Pijoan, escriptor) [Fatxes espanyolistes] estan tan avesats a corre’s darrere lo [nostre] cul, que lo que menys esperen és veure’ns els collons (Lluís Llach, “Memòria d’uns Ulls Pintats”, 2012) El nacional socialisme de Hitler va ocupar territoris exterminant els jueus. Els nacionals blavosos de Franco van ocupar el País Valencià. Avui dia encara els seus hereus intenten exterminar el catalanisme (...) La Constitució? Les lleis ho són per crear justícia no per justificar els abusos (...) La Constitució? La llei busca la justícia, si és injusta no és llei (...) La llengua (el català) és tan difícil, tan dura, tan encarcarada, d’un maneig tan rígid, tan plena de dificultats, que tothom escriu com pot... i gràcies (Josep Pla, “El Quadern Gris”: en Pla donava molta feina als correctors, de fet cometia moltes faltes d’ortografia en les seves dedicatòries en cafès i fondes) El català és, a més a més, dificilíssim. És una terra verge, un camp llaurat superficialment [...]. Arribar a una certa fluència és endimoniadament difícil (Josep Pla, “El Quadern Gris”) Un membre i doctor del CSIC espanyol va dir: <> La resposta? <> (..., juny 2009) Los nacionalismos son como los pedos. A uno sólo le gustan los suyos (Albert Boadella) Una nació és un conjunt d’humans amb una identitat cultural comuna (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) Progressar és guanyar independència. I la bona independència es guanya sols amb coneixement [...]. Darrere de cada tipus de dependència hi ha algun acte de sotmetre (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) Perpetuar-se és la gran il·lusió de la matèria viva i de la matèria culta (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) Escriure en català gairebé esdevé un romanticisme viaticat per les subvencions de la nostra administració (..., 11 de març de 2007, Setmana del Llibre en Català) Heus ací Catalunya, esclava d'insolents. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat? (Pau Claris) Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada (Antoni Gaudí) El seny, si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies (Francesc Macià) Quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un Estat (Enric Prat de la Riba) La llibertat no és negociable (Pau Casals) No es tracta que els polítics de Madrid ens governin bé, es tracta que deixin de governar-nos (Antoni Rovira i Virgili) El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors (Francesc Pujols) Qui perd els orígens, perd la identitat (Joan Salvat-Papasseit) Com volem que els altres ens reconeguin una responsabilitat nacional, si nosaltres obrem com si no en tinguéssim? (Josep Armengou) Els catalans portem tres-cents anys fent l'imbècil. Això vol dir que no és que haguem de deixar de ser catalans, el que hem de fer és deixar de fer l'imbècil (Joan Sales) Cap ciutadà no és lliure, si el poble no n'és (Josep Pallach) Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pensen en català. És la mateixa gent que no li agrada que es pense, es parle i s’escriga (Ovidi Montllor, cantautor valencià, 1942 – 1995) Estem farts d'haver de demanar perdó per existir (Joan Fuster) Millor ser cap de ratolí que cua de lleó (Proverbi català) CLIMA? ESTACIONS? AGRICULTURA? Entre pets i pudor hi ha bona calefacció (Marina Miquel, Museu d’Història de Catalunya) Si la Candelaria plora l’hivern és fora, i si la Candelaria viu l’hivern és viu (Proverbi català) Any de neu, any de Déu (Proverbi català) Fred als peus mal de Déus (...) El febrer, el cap o la cua l’ha de fer (Proverbi català) El febrer corre com un gos llebrer (Proverbi català) Al febrer els alls al femer (Proverbi català) Amb 28 dies al febrer quan menys xerra la muller (...) Març marçot, mata la vella vora del foc i la jove si pot (Proverbi català) La primavera la sang altera (Proverbi mediterrani) A l’abril cada gota val per mil (Proverbi català) En abril aguas mil (Proverbi castellà) Al maig cada dia un raig (Proverbi català) Per l’Ascensió cireretes abundor (Proverbi català) Cel rogent, pluja o vent (Proverbi català) Al juny la falç al puny (Proverbi català) Si plou a Sant Pere regalat, quaranta dies d’aigua assegurats (Proverbi català) Cap viu que ve l’estiu (Proverbi català) Al juliol ni dona ni cargol (Proverbi català) A l’estiu tota cuca viu (Proverbi català) Qui diu mal de l’estiu no sap el que diu (Proverbi català) Qui no bat pel juliol no bat quan vol (Proverbi català) A l’agost a les set ja és fosc (Proverbi català quan l’hora del sol) Al setembre als plans i als cims ja es cullen raïms (Proverbi català) Si vols tenir un bon favar, perd un dia de veremar (Proverbi català) A l’octubre a molts indrets ja hi surten bolets (Proverbi català) A l’octubre les cigonyes del sud s’enyoren (...) Cel empedrat, terra mullat (Proverbi català) Després del vent ve el torrent (Proverbi català) Per Tots Sants capes i mocadors grans (Proverbi català) Al novembre llaura i sembra (Proverbi català) Per Sant Andreu, o pluja o neu, o fred molt greu (Proverbi català) Per Nadal cada ovella al seu corral (Proverbi català) Per Nadal el porc en sal (Proverbi català) Per Nadal un pas de pardal, per Sant Esteve un pas de llebre (Proverbi català) Quan el dia creix el fred neix (Proverbi català) La diversitat del mar depèn de la meteorologia. La meteorologia és l’apuntador del mar (Josep Pla, “El Quadern Gris”) MENJAR? GASTRONOMIA? ÀPATS? El vi fa sang i l’aigua fa fang (Proverbi català) All cuit, plat buit (...) Si el agua rompe los caminos, que no hará con los intestinos (Proverbi castellà) Al conill pebre i setrill (Proverbi català) Déu ens envia els aliments i el dimoni els cuiners (Thomas Deloney, escriptor anglès, S. XVI) (El meló) Pel matí és or, per la tarda plata, i per la nit mata (Proverbi català) La crema si crema no és bona crema (Proverbi català) Un bon dinar fa de bon esperar (Proverbi català) Menjant ve la gana (Proverbi català) El comer y el rascar todo es empezar (Proverbi castellà) Som el que mengem (Proverbi mediterrani) Gallina vella fa bon caldo (Proverbi català) Ajo cocido plato perdido (Proverbi castellà) OPTIMISME? ALEGRIA? Qui canta el seu mal espanta (Proverbi mediterrani) Al mal temps bona cara (Proverbi mediterrani) SALUT? METGES? Els millors metges del món són: Dr. Dieta, Dr. Tranquil·litat i Dr. Alegria (Jonathan Swift) Un metge et cura, dos et balden i tres et maten (Proverbi català) Que bé s’està quan s’està bé (...) An onion a day keeps doctors away /An apple a day keeps doctors away (Proverbi anglès) Una poma al dia el metge estalvia (...) L’home és la medicina de l’home (Proverbi africà, les tertúlies eviten molts terapeutes) Les bones paraules fan menjar als malalts (Proverbi català) Malaltia llarga, parenta de la mort (Proverbi català) Les malalties són els viatges dels pobres (Josep Pla, “El Quadern Gris”) En la malaltia ens adonem que no vivim sols, sinó encadenats a un ésser d’un regne diferent [...]: el nostre cos (Marcel Proust) La cirurgia és el fracàs de la medicina (Dr. Francesc Garriga) Si no vols està gras com un cove, esmorza com un príncep, dina com un ric i sopa com un pobre (Proverbi català) No t’hauries de morir mai, però sempre malalt (Broma catalana) Si vols la dona sana, cada nit arrel de valeriana (Proverbi català)

FRACASO ESCOLAR O FRACASO POLÍTICO (4)

Los cursos y su adolescente Analizados el centro de su adolescente, los objetivos de toda educación y el día a día en su casa, debemos vislumbrar las fases escolares de su hijo durante su pubertad. Hay que ser conscientes de las necesidades de cada etapa y aplicar las pautas acordes a su edad. Los modelos que vienen a continuación son generalizaciones que en la mayoría de casos encajarán con su hijo aunque siempre habrá excepciones. Cabe añadir que las chicas van siempre avanzadas con respecto a los varones. Veamos ahora los cursos de la ESO y sus necesidades educativas. Si su hijo está en primero de la ESO la palabra juego es primordial. Ellos, los alevines de secundaria, son muy niños y el ambiente lúdico les encanta ante cualquier otra opción más rigurosa. Bajo esa percepción se les puede decir en clase que se va a jugar a los controles piratas, es decir, ejercicios de evaluación sin previo aviso. Ellos lo aceptan mucho mejor que si se les amenaza con un examen semanal. Conocía a un profesor de naturales que se inventó el Juego de la Evolución para evaluar los conocimientos de zoología semana a semana de sus zagales. Les entregaba una ficha con tres ejercicios sobre un grupo de organismos. El primero era rellenar una tabla de características de cada grupo, por ejemplo el chimpancé, el gorila, el orangután y el hombre. Para ello podían consultar el libro o un texto acorde para ello. El segundo otra tabla donde los chavales contabilizaban los caracteres coincidentes entre todas las parejas posibles, entre gorila y chimpancé, entre chimpancé y hombre, etc. Los que tuvieran más coincidencias, más cercano tendrían su antepasado común. Al final, el tercer ejercicio consistía en levantar un árbol evolutivo con los organismos analizados. Quienes lo lograban primero obtenían un sobresaliente, los segundos notable y así sucesivamente. Semana a semana, y con suma celeridad, los alumnos iban conociendo los rasgos principales de los reptiles, de los peces y de los demás organismos vivos deduciendo su evolución jugando. En realidad esa técnica no era un juego sino algo utilizado por los estudiantes universitarios de Biología llamado cladística. En otro caso, un tutor de primero de ESO se inventó un juego para que sus alumnos le escucharan en situaciones de cansancio o tensión excesivos. El objetivo era que se sentaran correctamente y que dejaran cualquier objeto de las manos que les distrajera. El juego se llamaba Hands up y consistía en estirar brazos y espalda con toques teatrales. De esta manera los alumnos dejaban las manos libres y colocaban bien la espalda en el respaldo de su silla a la vez que se quedaban todos mirando al docente, algo que les dejaba bien sentados y sin nada en las manos con qué distraerse. Ahora el docente les regalaba los oídos con alguna anécdota relacionada con la clase del día. Para amenizar el curso, y que la cosa no se volviera monótona, había hands up de verano, de otoño, de Navidad, de invierno, de primavera y demás, cada uno avisado con previa antelación pero siempre dejándolo a la espera de la estación pertinente. Ah! Y si alguien ponía los pies sobre la silla, le reprimía argumentando que lo que se pisa por la calle quizás se lo ponía en la boca al tocar la silla. Añadía el caso de un excremento de perro y los alumnos de inmediato retiraban sus calzados de las sillas. La postura en la silla resulta harto importante para no cansarse en clase y para conservar la salud lumbar. La espalda bien pegada al respaldo, la mesa cerca del pecho para no arquear la espalda y los pies delante o detrás de las rodillas permiten minutos y minutos de clase con un cansancio mínimo. El docente que así lo explique a sus estudiantes muestra gran sentido común. Lo mismo puede decirse para el estudio en casa. Los alumnos sin buenos hábitos de asiento en breve sienten desidia por los deberes al hastiarse por su mala postura. Algo semejante ocurre al mascar chicle, al principio parece relajar pero pasados los minutos las barras mandibulares se cansan, se tensan los nervios y se oprimen los vasos sanguíneos. Al final la concentración es menor y el chaval se siente cansado y sin ganas de trabajar. El relax en clase y en casa es fundamental y una buena postura lo ayuda y potencia. El docente que así se lo indique sabe lo que se hace con su hijo. Otro profesor, y para estimular la autonomía de sus alumnos creó el juego de espabila. Tras explicar un concepto de la materia dejaba a los alumnos ante una actividad afín. Durante la realización de la misma los escolares no podían preguntar nada, ni el color del bolígrafo a utilizar, pregunta muy frecuente en primero, ni el tipo de papel, de igual índole. Si insistían en hacerlo se llevaban la frase “espabila” más un negativo con una sonrisa, el negativo sólo era apuntado de manera fingida. Pasados unos minutos los alumnos podían y debían realizar todas sus preguntas para resolver o corregir la actividad. Asimismo debían anotar los errores cometidos en la libreta y pasar el ejercicio a limpio en casa. Otro de los juegos que uno puede valorar en el centro escolar era el que se le ocurrió a un docente de matemáticas para frenar la ansiedad y la desesperación de sus treinta alumnos. A menudo éstos levantaban la mano deseosos de poder responder la cuestión que otro compañero cabizbajo no atinaba a responder. Ante tal alzamiento de brazos, primero se los hacía bajar y luego les contaba lo siguiente, si todos tenéis las manos levantadas os ponéis vosotros nerviosos pensando saber la respuesta pero también ponéis tenso al preguntado quien se siente bloqueado. La clase debe ser un ambiente de relax y tranquilidad, sin ambas no aprenderéis bien las cosas. Por tanto nadie levantará la mano y solo cuando yo diga la palabra mágica podréis hacerlo. Entonces el primero que lo haga podrá ser preguntado, ¿y cual era la palabra mágica? Pues, voluntarios. El juego anterior daba su efecto evitando miles de brazos levantados ante un alumno avergonzado por todos los demás al no saber la pregunta, o creer que la sabían los otros. El tenso y todos tensos, algo que no permite que las mentes estén relajadas para captar y fijar en sus memorias los conceptos impartidos del día. Todas las estratagemas anteriores y otras muchas más que quedaron en el tintero traen consigo la palabra juego, algo que pueden utilizar los docentes de primero de la ESO aunque en ello no haya juegos sino actividades y trabajo. Y pasamos a segundo de la ESO, un curso en donde el juego todavía puede surgir efecto, pero ojo, las feromonas empiezan a dar sus resultados y por tanto el esfuerzo debe verse más eficiente. Aquí es más frecuente ver las primeras parejas con roces evidentes, sin tapujos y hasta con ostentación de ello ante los demás compañeros. Las estratagemas de primero de la ESO suelen tener su éxito pero hay que pensar en las de tercero y mezclarlas en su justa mediada. Pasemos entonces de curso. En tercero de ESO la explosión de feromonas se expande por todos los rincones de clase y del instituto. Con tal subidón los chavales exigen que se les vea como adultos, que se les trate como a tales, aunque no lo sean. Ellos así quieren sentirse y por ello imitan ciertos roles, buenos o malos, de los supuestos adultos, nosotros. Así aparecen los primeros cigarrillos, con o sin añadidos, los primeros combinados, con o sin resaca, y hasta las primeras relaciones sexuales, con o sin amor. Debo matizar que con ello no se está haciendo apología de las drogas, del alcohol y del sexo, todo lo contrario, porros, bebida y coitos pubescentes son la primera puerta a las adicciones y a embarazos no deseados. Eso hay que dejárselo muy claro tanto en casa como en el colegio. Pero lo más impresionante de este curso es que pasan ante los adultos tensos, estirados y retirando el saludo por pasillos y clases del instituto. Ese momento resulta algo fascinante. Si en primero, y hasta en segundo, siempre saludaban y se acercaban a sus docentes preferidos, ahora el pacto cambió. Ellos, los chavales, aparentan estar muy serios ante los adultos, como diciendo, he cambiado, que no lo ves. Y cortan el puente de comunicación con los adultos, incluso puede que les lleven la contraria, si uno es del Barça se hacen del Real Madrid, si uno es centralista se vuelve independentista, si uno es de izquierdas él de derechas.... Y esa rotura de puentes hay que contársela, hay que mostrársela como algo natural, hasta previsible, pero para ello mejor un tercero, un tutor reciente, un profesor externo, un vecino ajeno. Si han roto lazos con quienes antes los tenían, éstos ahora se hallan vetados en restablecerlos, nuestros púberes ya no confían en sus próximos. Quien llegue hasta ellos, el nuevo tutor, debe decirles que lo que hacen es algo fabuloso, algo que les conduce a la madurez, que como adolescente era PREVISIBLE que lo hicieran. Llamarles previsibles resulta una afronta que les revela y hasta disgusta, ellos jamás pretenden ser previsibles sino todo lo contrario, buscan ser diferentes a todo. Con ello el tutor logra que por llevar la contraria a su previsible perfil, estos púberes vuelvan a saludarle. Los puentes de comunicación se han abierto de nuevo. Cabe recordar que la falta de comunicación provoca la desobediencia y el desafío entre ellos, los púberes, y nosotros, los adultos. Y los gritos no tardan en llegar para imponer el orden que ellos no quieren secundar. Allí nos topamos con un rapaz que se nos pone más bravo ante la bronca, algo útil a dosis medias. Si su adolescente se queja de recibir gritos, pruebe con el siguiente argumento que el tutor puede repetir en una clase. << La vecina del tercero no le chilla pero tampoco dice que le quiera, supongo, en cambio los padres sí le quieren y a veces le gritan, ¿conclusión? Una bronca puede traducirse en otra frase, me intereso por ti, me importas >> Si el grito no gusta, a veces se cae en lo contrario, en el arrullo, algo que también les repele al sentirse tratados como a niños pequeños, más si su prole tiene acné y hojea algunas revistas de anatomía comparada. Las vocecitas y los canturreos lindos llenos de algodón les reafirman todavía más en su corte del saludo y les muestra al adulto como un ser infantil, falto de autoridad y que les ahuyenta. El docente y el resto de adultos deben dirigirse a ellos sin tratarles como estúpidos y sin pensar que son chiquillos, hay que hablarles con franqueza y seriedad, algo que sí abre puentes con ellos. Y algo muy importante, tengan o no tengan razón, escucharles cuando abran esos puentes, sea una queja o un halago, puede resultar positivo ya que el alumno se relaja de su estado adolescente aunque luego sea sancionado igualmente. Pasado lo caliente será efectivo hablar con él de lo ocurrido, pero no espere días, debe hacerse con prontitud. De esa forma el escolar acepta de mejor grado la autoridad adulta y empieza a entrenarse para la siguiente fase, el cuarto de ESO y en el cambio de la razón. En cuarto de ESO ni se le ocurra la palabra juego. Si en tercero ya era un riesgo usarla, en cuarto los alumnos han pegado un vuelco. Ahora la efervescencia de sus feromonas pasa a cierta calma bajo la presión de una nueva herramienta, su cerebro. Si antes se debía sancionar con celeridad y luego, y en frío, razonar, ahora puede hacerse al contrario, se puede razonar sancionando. Si antes ellos no se sentían escuchados ahora puede que le escuchen a uno con mayor empatía. En fin que los púberes de cuarto de ESO razonan con menos feromonas y con más arbitrio ya que comienza a declinar el máximo de su adolescencia. En cuanto a conversar con ellos es muy importante que el educador, padres o docentes, lo haga con voz calmada y tratándoles como adultos. No debe pretender engañarles ya que ellos se dan cuenta, pierden la confianza en uno, vuelven a cortar el puente y levantan el muro de tercero. También evitar el histerismo es muy importante. A un adulto salido de sus casillas lo consideran inferior y falto de autoridad, es más, a menudo van a por él y le provocan. En cambio el de buen temple, de razonamientos lógicos y verdaderos infunde en ellos lo que necesita cualquier humano para el diálogo, la confianza. Si ellos confían en uno está siendo aceptado y respetado por su clan, sin pertenecer a él, claro está. En tal situación sus demandas sobre ellos serán escuchadas y muy a menudo cumplidas sin necesidad de gritos ni imposiciones. A menudo por nerviosismo e impotencia el mentor recurre al grito en el momento no adecuado. Un alarido puntual, ensayado y en el instante necesario suele ser muy útil para llamar al orden, pero hacerlo por costumbre y sin control disuelve su posible efectividad, al final los púberes le toman a uno por el pito del sereno. Por otro lado, los gritos engendran gritos. Si desde infantes ellos, los hijos, aprenden que el lenguaje para comunicarse en caso de conflicto es el bramido, imitarán esas costumbres de adolescente y entonces, tanto en casa como en el aula, mucho ruido y pocas nueces. Por tanto, la imposición a modo radical no suele funcionar a esta edad. En función de cómo es un adolescente puede resultar más efectivo negociar con ellos, pero ojo, siempre al alza. No negocie a la baja con sus adolescentes. Si en casa un padre quiere que recoja la bolsa de deporte, pídale entonces que ordene toda su habitación. Si su hijo le dice que no va a cenar pero que quiere conectarse a Internet, no le pida a cambio que cene. Cenar hubiera cenado igualmente, suelen tener mucha hambre, lo de Internet se lo colado a lo Messi, como un gol. En asunto de notas algunos educadores defienden recompensarlas económicamente aunque mejor no pagar demasiado. Roland G. Fryer, economista de Harvard, propuso que se ofrecieran recompensas monetarias para motivar a los estudiantes de algunas escuelas de Nueva York y Dallas con mucho fracaso escolar. En un programa que se puso en marcha durante el 2006 en Nueva York, los maestros evaluaban a los alumnos cada tres semanas y recompensaban con pequeñas sumas, del orden de 10 a 20 dólares, a quienes lograban calificaciones altas. Los primeros resultados parecieron prometedores pero jamás fueron definitivos. La verdad, con la crisis que está cayendo, mejor ahorrar. Mejor ser avaro durante el curso y que la familia, si quiere, premie al final del mismo. Llegados a bachillerato y formación profesional existe un argumento que puede crear un vínculo entre instructor y alumnos muy poderoso, el ánimo. Decirles que sus ganas de continuar formándose voluntariamente es algo digno de mención y felicitación, que la sociedad necesita de gente como ellos, que un país sin ciudadanos con iniciativa es un país muerto y abocado a la desidia, en fin, que sin personas como ellos jamás habrá buenos profesionales capaces de brindar progreso a la sociedad que les pagó los estudios. Añadir que demasiados dirigentes mediocres llegan sin formación a ostentar cargos en donde luego cometen demasiados errores. Ellos, nuestros alumnos, son quienes pueden mejorar esa situación en un futuro próximo. En cuanto a disciplina y autoridad en bachillerato y grados de formación vale lo mismo que todo lo dicho en cuarto pero con más dosis de autonomía y trato adulto, piense que la mayoría se afeitan, le pasan a uno un palmo o se engalanan de lo más. Parece obvio que a esa edad se alcanzan noviazgos plenamente adultos, ¿hablamos de sexo entonces?

LES 2001 DITES (2)

TEMPS? Quan em pregunten què és el temps no sé què és, quan no m’ho pregunten ho sé (Sant Agustí) El temps és un gran mestre però per desgràcia mata a tots els seus deixebles (Hector Berlioz) Què és la vida? Molts difunts al voltant i tu encara esperant (...) El passat és irrecuperable. No pots viure en ell (Dalai Lama) Tot temps passat fou anterior (Les Luthiers) Vosaltres, els occidentals, teniu el rellotge però nosaltres tenim el temps (Proverbi africà) El temps és la percepció que tenim de l’inexorable pas de l’entropia (...) El temps absolut, veritable i matemàtic, per si sol i per la seva pròpia natura, flueix suaument sense relació amb res exterior (Isaac Newton, 1787, però es va equivocar) El temps és una mesura de la quantitat de processos que s'esdevenen (John Briggs, 1989) El temps és la idea amb la que mesurem el canvi (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) Temps és energia i energia és temps, considerar-los diferents esdevé un error (..., “Un Déu per als Ignorants”) Hauríem d’estar preparats per veure algun dia una nova estructura pels fonaments de la física que elimini el temps? Sí, perquè el temps es troba en dificultats (John Wheeler, 1979) Donat que la matemàtica fa servir sovint el temps, hauríem de tenir una idea precisa del significat de tal paraula; en cas contrari som uns xarlatans (Isaac Barrow) El temps és allò que impedeix que tot esdevingui de sobte (Wheeler) El temps com energia es dilueix a velocitats elevades. Si tu vas ràpid, el temps va lent (...) D’ara en endavant, el temps i l’espai per separat són pures ombres i només té sentit la unió d’ambdós (Minkowski, 1908) L’eternitat és molt llarga, especialment al final (Woody Allen) El temps sols representa la fluctuació entre la matèria i l’energia obeint les lleis de la termodinàmica (..., “Un Déu per als Ignorants”) El temps ho podreix tot (Eskorbuto) El temps és l’estudi del moviment en la perspectiva de l’abans i del després (Aristòtil; de fet és una tautologia ja que abans i després es troben dins del temps i així temps resta encara per definir) El temps és energia que es dissipa (..., “Un Déu per als Ignorants”) L'eternitat és temps. Temps, eternitat. Considerar-los oposats és culpa de l'home (Angelus Silesius, 1976) Déu creà el món amb temps, no en el temps (Sant Anselm, segle XI) CANVI? VELLESA? DESGAST? Tot el món vol arribar a vell però ningú ho vol ser (Martin Held) Què és un adult? Un nen inflat per l’edat (Simone de Beauvoir) Sóc en aquella edat en què les brases només cremen a còpia de molt ventar-les. I avui no porto ventall (Joaquim Pijoan, “L’amor a Venècia”) No és desitjable la prolongació de la vida, sinó de la joventut (Charles Richet) Càntir nou, aigua fresca (Proverbi català) Casa vella, cau de rates (Proverbi català) De manies no se’n curen (Proverbi català) Qui neix lleig i pobre té grans possibilitats que al créixer se li desenvolupin ambdues condicions (Les Luthiers) Ningú no pot banyar-se dos cops en el mateix riu (Heràclit, 544-484 a. C.) El que no passa en un any, passa en un instant (Proverbi català) Més llarg que un dia sense pa (Proverbi català) Vist des de la joventut, la vida és un futur infinit (Arthur Schopenhauer) El futur per desgràcia és incert, però per sort no ha passat (...) El passat ja ha passat, i per ell no es pot fer res, el present és un fracàs i el futur ja no es veu (Eskorbuto) El present és la percepció mental de 0,1 segons, el futur la percepció que vindrà de 0,1 segons i el passat la percepció parcial dels pocs 0,1 segons recordats (...) En cada bugada es perd un llençol (Proverbi català) ORÍGENS? EVOLUCIÓ? PALEONTOLOGÍA? La matèria viva és una fita de la matèria inert. I la matèria cultural una fita de la matèria viva. Un ésser culte és un pedaç de matèria que ha evolucionat el suficient a fi de preguntar-se per si mateix (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) A molts els agrada patentar nous homínids, però la ciència ha de reflectir la realitat i no un narcicisme de projeccions històriques (..., pensant amb Atapuerca) Veient dofins i simis els sapiens ens sorprenem que aquests siguin tan humans però és a l’inrevés, ens hem de sorprendre que nosaltres siguem tan animals (..., 2010) Pertany al club Homo qui tingui la capacitat de concebre una eina capaç d’intervenir en la fabricació d’una altra eina (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) L’anatomia comparada és en gran mesura la història de la lluita per augmentar la superfície amb el volum (J.B.S. Haldane) Els canvis paleontològics durant el registre fòssil no sempre han d’implicar extincions, sinó migracions (...) Un animal ben adaptat no és aquell qui lluita millor, sinó qui eludeix la lluita (Paul Colinaux, “Per què són Escasses les Feres”) Considerar una sèrie evolutiva com si fos una seqüència de formes adultes és una simplificació excessiva. L’evolució equival a una seqüència d’ontogènies (Raup i Stanley) Una espècie és un conjunt d’individus amb una identitat genètica comú (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) L’espècie és una individualitat viva d’individus vius entossudits en continuar vius (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) La paleontologia és la ciència de les tres pes, paleontòlegs, pocs i picats (Dr. Sebastià Calzada, paleontòleg) La ciència té un magnífic passat per endavant (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) CIÈNCIA? CONEIXEMENT? PARADOXES? No tot pot ser demostrat, en cas contrari la cadena de la demostració seria inacabable. Per quelcom s’ha de començar, i es comença amb idees que s’admeten, malgrat no siguin demostrables (Aristòtil) La mida de la teoria està definit, el de la pràctica s’estén indefinidament (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) La ciència és un intent per fer que la diversitat caòtica de la nostra experiència sensorial correspongui a un sistema de pensament lògic i uniforme (Albert Einstein) La natura és diversa (...) No existeix el color, ni el so, ni l’olor, sols hi ha moviment d’ones i partícules. Som nosaltres qui creem la música en la ment, qui percebem com perfum els canvis en la composició dels gasos (Robert Ornstein) Potser descobrim les lleis de la natura o potser les inventem i encaixen en la nostra percepció (Xavier Duran, químic, “El Cervell Polièdric”) No sabem que ens podria captivar més: saber que la natura és tal com Newton, Einstein o Darwin l’ha descrita o saber que el que ells proposen és fals, però serveix per moure’ns pel món (Xavier Duran, químic, “El Cervell Polièdric”) Creiem que entenem el món però la realitat se’ns escapa (David Jou, poeta i físic) El món és comprensible pel fet que no pot haver-hi més arbres que branques (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) Estic convençut que arribarà el dia en què fisiòlegs, poetes i filòsofs parlaran el mateix idioma (Claude Bernard) Quasi tots els científics són paletes que col·loquen maons, no arquitectes; es conformen en afegir una altra pedra a la catedral (V. S. Ramachandran, “El Fantasma en el Cervell”, 1998, psiquiatre) La ciència es composa d’errors que a la vegada són els passos cap a la veritat (Julius Verne) Verum est Factum – la veritat està en el resultat (Proverbi llatí) En qüestions de ciència l’autoritat de mil no val tant com el lliure raonament d’un de sol (Galileu) La ciència no es construeix amb opinions sinó amb raons (...) Una novetat científica resulta suïcida, especialment si prové d'una persona totalment desconeguda (Ian Stewart, 1996) Quan algú l’ensinistren en la conquesta de la realitat no tem parlar amb franquesa (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Serà més gran el vostre temor en pronunciar la sentència de mort que el meu en sofrir-la (Giordano Bruno, condemnat per la Inquisició l’any 1600) La veritat absoluta no existeix i això és absolutament cert (Les Luthiers) Sovint la ciència empaita fantasmes per tal de satisfer prejudicis (...) La pitjor de les proves és viure sense conèixer-les (Arthur Masson) Tot i que la veritat dels fets brilli, sempre s’esbatussaran els homes en la trinxera subtil de les interpretacions (Gregorio Marañón) L’esquematisme amb el qual el nostre enteniment aborda el món dels fenòmens [...] és una habilitat tan profundament oculta en l’ànima humana que difícilment podrem esbrinar quina és l’estratègia secreta que fa servir aquí la natura (Immanuel Kant, “Crítica de la Raó Pura”, 1787) La vida científica esdevé paradoxal. S’inicia en l’aprenentatge per continuar amb un ascens i un descens en recerca i ensenyament. Llàstima que tot això acabi amb una vida plena de reunions que furten tot objectiu científic: aprendre, difondre i com no, investigar (..., 2009) El que sabem és com una gota d’aigua, el que ignorem és com un oceà (Isaac Newton, si és que no ho va plagiar) La realitat no és més que una part del possible (Ilya Progodine, físic) El món no morirà per falta de meravelles, sinó per falta de curiositat (J.B.S. Haldane, S. XX) La intuïció és un refrec entre la incertesa resolta i la incertesa per resoldre (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) El progrés de la ciència es fa normalment abandonant hipòtesis (Bohm) La cultura serveix per canviar la cultura (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) La ignorància afirma o nega rotundament, la ciència dubta (Voltaire) És inútil fer amb molt allò que es pot fer amb poc (Guillem d’Ockham, S.XIV) La hipòtesi més simple però que resolgui més preguntes, és la més probable d’esdevenir certa. Tot ha de fer-se el més simple possible, però no més simple (Albert Einstein) Cada cop mourem més bits amb menys àtoms (Nicholas Negroponte, professor del MIT, profecia dels anys 80) Les paradoxes acostumen a preparar avenços científics precisament perquè generen preguntes que la ciència no pot contestar en el moment en què són plantejades (Zenó) Les paradoxes esdevenen les muses de la ciència (..., 2012) Les paradoxes són idees grandioses en embrió (Soren Kierkegaard) El camí de les paradoxes és el camí de la veritat (Oscar Wilde) Gairebé no hi ha una paradoxa sense utilitat (Leibniz) Els conflictes es generen, no perquè la ciència i la religió rivalitzin intrínsecament, sinó quan un domini intenta usurpar l'espai propi de l'altre (Stephen Jay Gould, 1991) La ciència és una qüestió de frontera, de la frontera que separa el veritable de la falsedat. L’ètica és una qüestió de frontera, però de la que separa el bé del mal (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) Ciència i religió han estat buscant el mateix, el gènesis. Com s’entén que estiguin contraposades? (..., setembre de 2001) Confio que al final dels temps la veritable ciència alleugerirà els homes de carregar amb la falsa ciència imposada per la religió (Thomas Henry Huxley, 1885) Sovint a la ciència no se li permet avisar als bombers sense informar abans de la temperatura de les flames en cada punt de l’incendi (Paul Ehrlich) La ciència requereix una visió de 180 graus per tal de ser objectius. Si la tenim de 30 graus pesen els prejudicis, si ens passem de 180 fem ciència ficció (..., 2009) Si la natura fos lineal, faria anys que no tindrien feina els científics (Dr. Francesc Gallart, geòleg del CSIC) La comprensió global d’un assumpte científic assoleix la seva plenitud quan un sap expressar-ho amb un llenguatge planer. Aquest fet indica idees clares (..., 1989) Quan fem l’esforç de transmetre més clars certs assumptes científics, ens adonem del foscs que els teníem (...,1989) Un especialista és aquell que ho sap tot sobre quasi res, però que no sap quasi res sobre la resta de les coses (J. Martín Chivellet, “Cambios Climáticos”) La Bíblia mostra la manera d’anar al cel, no la manera com van els cels (Galileu)

LES 2001 DITES (1)

“Les 2001 dites” és un recull de proverbis dels cinc continents organitzats des de l’origen de tot, el caos, fins al definitiu destí de qualsevol ésser, la mort. Seguint la lectura d’aquest alfa i omega, es van destil·lant totes les inquietuds humanes que configuren el nostre saber més preuat, la cultura mundial. David Rabadà i Vives ÍNDEX: ORDRE? CAOS? COSMOS? BIG BANG? UNIVERS? TEMPS? CANVI? VELLESA? DESGAST? ORÍGENS? EVOLUCIÓ? PALEONTOLOGÍA? CIÈNCIA? CONEIXEMENT? PARADOXES? HISTÒRIA? EVOLUCIÓ CULTURAL? CATALUNYA? EL CATALÀ? CLIMA? ESTACIONS? AGRICULTURA? MENJAR? GASTRONOMIA? ÀPATS? OPTIMISME? ALEGRIA? SALUT? METGES? FELICITAT? TRISTOR? PENES? ABSURDS? HUMOR? SOMNIS? DORMIR? ART? CREATIVITAT? LLIBERTAT? IGUALTAT? JUSTÍCIA? INJUSTÍCIA? PREJUDICIS? OBSTINACIÓ? TOSSUDERIA? ORGULL? PEDANTERIA? VANITAT? PREPOTÈNCIA? HIPOCRESIA? AMBICIÓ? AVARÍCIA? GASIVERIA? ESTUPIDESA? MEDIOCRITAT? IGNORÀNCIA? EGOISME? MANDRA? PERESA? DROPERIA? ENVEJA? REVENJA? MAL? MALÍCIA? MALDAT? DINERS? ECONOMIA? RICS? USURERS? POBRES? PODER? POLÍTICA? DIRIGENTS? MENTIDA? ENGANY? MANIPULACIÓ? POR? COVARDIA? SOLIDARITAT? ALTRUISME? RECIPROCITAT? AJUDAR? ACORD? ENTENDRE’S? PACIÈNCIA? IMPACIÈNCIA? ERROR? EQUIVOCAR-SE? EXCUSES? PERCEPCIÓ? MENT? CONSCIÈNCIA? CLAREDAT? EVIDÈNCIA? LÒGICA? BELLESA? PERFECCIÓ? IMPERFECCIÓ? MADURAR? MILLORAR? SUPERAR-SE? EXPERIÈNCIA? SEGURETAT? PREVISIÓ? PRUDÈNCIA? SORT? ATZAR? JOCS? PICARDIA? ESPAVILAR? EVITAR PROBLEMES? ASTÚCIA? ESFORÇ? PERSEVERÀNCIA? VALENTIA? COMPROMÍS? HUMILTAT? DISCRECIÓ? SINCERITAT? NOBLESA? VERITAT? AMISTAT? RESPECTE? AMOR? ESTIMA? ENAMORAMENT? SEDUCCIÓ? SEXE? PARELLA? MATRIMONI? FAMÍLIA? FILLS? DESCENDÈNCIA? EDUCACIÓ? ENSENYAMENT? ESTUDIAR? ESCOLA? ELEGÀNCIA? MODALS? CORRECCIÓ? SAVIESA? CULTURA? CONEIXEMENTS? SABER MASSA? SEPARACIÓ? DIVORCIS? EX? SOLTERIA? CONCOS? SOLITUD? DROGUES? ALCOHOL? DEPENDÈNCIES? BOIG? LIRONIA? GUERRA? VIOLÈNCIA? ODI? MORIR? MORT? DÉUS? TEISME VERSUS ATEISME? RELIGIÓ? ORDRE? CAOS? El CAOS representa un ordre autoestablert sense una mà directora (John Briggs, 1989) El caos és la llei de la natura mentre l’ordre sols sigui un somni de l’home (Henry Adams) Un ordre violent és desordre, un gran desordre és ordre [intermitències en el caos]. Ambdues coses són el mateix (Wallace Stevens, parlant de sistemes dissipatius que contenen ordre i desordre alhora) COSMOS? BIG BANG? UNIVERS? Si la Relativitat esdevé certa, Alemanya m'aclamarà com a germànic i França com a ciutadà del món. Si la teoria resulta ser falsa, França dirà que sóc alemany i Alemanya que sóc jueu (Albert Einstein) Si l’univers està en constant expansió, ¿per què no puc trobar lloc per aparcar? (John Vorhaus, guionista, humorista) De què serveix la immensitat de l’espai si les sabates em van justes (Proverbi nord-americà) Podria ser que el nostre Univers fos una d'aquelles coses que simplement passen de tant en tant per atzar (Edward Tryon, 1990) Tot el que existeix en l’univers és fruit de l’atzar i la necessitat (Demòcrit) Potser la raó per la qual hi hagi matèria en lloc de res fora que el no-res sigui inestable (Franc Wilczek, 1990) El més incomprensible del món és que el món sigui comprensible [...] L’incomprensible de l’univers és el comprensible que arriba a ser (Albert Einstein) L’univers podria veure’s com una espècie d’ordinador on les lleis de la natura jugarien el paper de programa (Charles Babbage, matemàtic) Del buit atemporal sorgí l'univers temporal (...) La Bíblia mostra la manera d’anar al cel, no la manera com van els cels (Galileu) La gravitació podria significar el negatiu d’una foto on la matèria n’és el positiu (..., 1999) De vegades penso que la prova més fefaent que existeix vida intel·ligent a l’univers és que encara ningú ha intentat connectar amb nosaltres (Bill Watterson, 1958, Autor de còmics)