2001 DITES (8)

BELLESA? PERFECCIÓ? IMPERFECCIÓ? La catedral no necessita adorns (Proverbi català) Tot i que la mona es vesteixi de seda, mona es queda (Proverbi castellà) El cànon de la bellesa femenina no és que siguin boniques, sinó que siguin perxes (Sebastià Serrano) La bellesa són simetries amagades (...) La bellesa està en l’harmonia i el ritme entre les parts d’un tot (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) Tothom creu que el seu nadó és el més “mono” del món, i del cert que molts són una monada, semblen micos (...) MADURAR? MILLORAR? SUPERAR-SE? EXPERIÈNCIA? Han de picar-te les vespes per tal que sàpigues que tenen fibló (Proverbi castellà) Qui es va cremar amb llet, veu una vaca i plora (Proverbi argentí) Gat escaldat de l’aigua freda fuig (Proverbi català) Gent jove, pa tou (Proverbi català) Bon vent i barca nova (Proverbi català) Si no ets part de la solució, ets part del problema (Anònim) Molts viatgers busquen descobrir-se recorrent regions del món que els són estranyes (..., “Les Cinc Cares de la Terra”) Qui ensopega i no cau, fa un gran pas endavant (Proverbi castellà) Un home equilibrat deu ésser aquell que mirat d’un cantó presenta unes qualitats i mirat del cantó oposat uns defectes (Josep Pla, “El Quadern Gris”) Els boscos tallats reverdeixen més formosos (Ronsard) Tots els ulls no ploren en un dia (Proverbi català) Gat vell, rata tendra (Proverbi català) Aire que vol dir vent (Proverbi català) Fer creu i ratlla (Proverbi català) Escriure sobre les ferides sempre és una bona teràpia, les cicatritza (Gaspar Hernàndez, “El Silenci”) L’esperança veritable és una desesperança superada (Abbé Joly) La por és contagiosa, l’esperança també (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Sols hi ha una manera de conèixer un mateix: pregunta als demés (Nigel Nicholson, expert en comportament d’organització del London Business School) La pràctica és el resultat d’haver acceptat un risc i d’haver-lo vençut (Joan Barril, 2009, Les Terres Promeses) M’exalta el nou i m’enamora el vell (Joan Vicenç Foix: fragment d’un sonet) De més verdes en maduren (Proverbi català) Els que som intel·ligents tenim fort el gust d’entendre i és el passat que ens dona tema (Gabriel Ferrater: “Poema Inacabat”) Us heu d’agradar tal com sou. Penseu tot el temps que haureu de passar amb vosaltres mateixos (Jerrie Lewis, “El Professor Guillat”) El sentit comú no és més que un dipòsit de prejudicis establerts en la ment abans de fer els divuit anys (Albert Einstein) El sentit comú és el menys comú dels sentits (algú poc comú) La troballa afortunada d'un bon llibre pot canviar el destí d'una ànima (Marcel Prévost) El llibre és l’arma per a cuirassar-se contra la solitud, la realitat i la rutina (Ricardo Moreno, De la Buena y la Mala Educación, 2008) El bo de l'home és que no és una fita, sinó un pont (Nietzsche, 1908) Qui mai no comet un error, mai no fa un descubriment (Samuel Smiles, S. XX) Qui no en fa no en conta (Proverbi català) El que no es prova no se sap (Proverbi català) Qui en toca en trenca (Proverbi català) Qui no vulgui ajudar-se a si mateix, ningú el podrà ajudar (Johann Heirinch Pestalozzi) És bo fer-se un pla, però també després no seguir-lo (Albert Einstein) Qui vulgui ser el seu propi mestre té un ase com alumne (Anònim) No es pot esperar que un home rodó encaixi a la primera en un forat quadrat, cal donar-li temps per tal que canviï de forma (Mark Twain) Qui vagi corrent darrere la seva joventut mai no la podrà atrapar (André Maurois) No hi ha res en què l’home es cansi més que buscant descans (Laurence Sterne) Escollir els llibres és tant important com escollir els amics (Avebury) El difícil dels homes és assolir ser el que som (Píndaro, poeta líric grec del segle V a. C.) Pots esdevenir el que desitgis, sols hi ha un escull, tu mateix (Charles Chaplin) Sigues tu mateix i intenta ser feliç, però abans que res sigues tu mateix (Charles Chaplin) Sols sé que qui s’encadena està perdut. L’embrió de la corrupció ha entrat a la seva ànima (Joseph Conrad) Recorda que el llac sols reflecteix el cel quan està tranquil (Rabindranath Tagore, literari indi, 1861-1941) Ell havia estimat i s’havia trobar a si mateix. La majoria en canvi estimen per així perdre’s (H. Hesse) M’agraden els meus errors, m’agrada la meva llibertat deliciosa d’equivocar-me (Charles Chaplin) Ningú no demostra ser gran col·locant-se a un extrem, sinó tocant-los tots dos al mateix temps (Pascal) Quan una llavor deixa de ser-ho, aleshores es fa arbre (Satish Kumara, editor, pedagog, filòsof i teòleg) SEGURETAT? PREVISIÓ? PRUDÈNCIA? No hi ha vents favorables per a la gent que no sap on va (Sèneca) Forma part de l’ímpetu juvenil no preveure les conseqüències dels actes propis (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Val més que en sobri i no que en falti (Proverbi català) Val més prevenir que curar (Popular) Els focs s’apaguen a l’hivern (Proverbi mediterrani) La ignorància és atrevida, la saviesa prudent (...) Un acudit s’oblida de seguit, una disputa se’n parla dia i nit (...) La malaltia de l’ignorant és ignorar la seva pròpia ignorància (Benjamin Johnson) Les torres més altes comencen pels fonaments (Thomas A. Edison) Gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou (Proverbi català) Gat escaldat d’aigua freda fuig (Proverbi català) Qui no vulgui pols que no vagi a l’era (Proverbi català) Déu, guarda’m dels meus amics, dels enemics ja me’n defenso jo sol (grafit d’un ionqui, presó de Carabanchel) A la vora del riu no hi facis el niu (Proverbi català) Pan para hoy hambre para mañana (Proverbi castellà) Hombre prevenido vale por dos (Proverbi castellà) Els testos s’assemblen a les olles, sinó del mig de les vores (Proverbi català) De tal palo tal astilla (Proverbi castellà) Val més ocell en mà que cent veure’n volar (Proverbi català) Quan una pedra surt de la mà no sap on va (Proverbi català) Val més una casa enredada que moltes (Proverbi català) Val més menjar poc i pair bé (Proverbi català) Quan la tempesta brogeix, l’arbre es trenca però el jonc sobreviu (Proverbi xinès) No pots dominar el vent, però pots orientar les veles (Proverbi xinès) El millor vessant de la valentia és la prudència (William Shakespeare) SORT? ATZAR? JOCS? Jugar i perdre són dues coses lligades per la més absoluta coherència (Josep Pla, “El Quadern Gris”) Els dies que estàs de pega, fins amb els collons ensopegues (Proverbi català) Que et toquin els collons és molèstia si a distància ho fa la bèstia (...) L’important no és guanyar, és fer perdre a l’altre (Les Luthiers) El primer guanya i el darrer s’escanya (Proverbi català) Qui juga amb foc es crema, i qui no es diverteix (Berta, 02.03.2011) Ens ha anat més just que el dit al cul (Proverbi lleidetà) Si l’encerto, l’endevino (Proverbi català) Plou sobre mullat (Proverbi català) Qui no té un all té una ceba (Proverbi català) Mai no facis juguesques. Si saps que has de guanyar és un picardiós, i si no, ets un estúpid (Confuci, 551-479 a. C.) No hi ha joc sense trampa (Proverbi català) La sort o l’atzar sols és una qüestió d’interpretació (Dr. Lair Ribeiro, metge i escriptor) La sort no és de qui la busca, sinó de qui la troba (Proverbi català) PICARDIA? ESPAVILAR? EVITAR PROBLEMES? ASTÚCIA? Si no es menja bé no és pot ésser intel·ligent (Josep Pla, “El Quadern Gris”) Les banyes que cadascú es llimi les seves (Xavier Bosch, “Homes d’Honor”, 2012) A quien buen árbol se arrima, a buen árbol se cobija (Proverbi castellà) Massa mans poca feina (Proverbi català) Tres en un cep mort el jove i el vell també (Proverbi català) Quan un s’ofega no mira l’aigua que beu (Proverbi català) El cop d’ull més recte no val tant com un regle (Proverbi xinès) La intel·ligència em persegueix però jo vaig més ràpid (Les Luthiers) Qui es dona la volta a mig camí s’equivoca sols a mitges (Anònim) Hi ha dues paraules que t’obriran portes, estira i empeny (Les Luthiers) No hi ha comerciant que no sàpiga vendre merda de ratolí com a pebre índia (Proverbi alemany) Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era (Proverbi català) Qui tingui fred, que tremoli (Proverbi català) Cadascú el que sigui seu (Proverbi català) Qui menja sopes, se les pensa totes (Proverbi català) Del que no diràs, mai no et penediràs (Proverbi català) Qui té llengua a Roma va (Proverbi català) Si untes tot corre (Proverbi català) Qui no té memòria, ha de tenir cames (Proverbi català) Preu per preu, sabates llargues (Proverbi català) Les noies bones van al cel, i les dolentes a tota arreu (Proverbi català) Mai no facis juguesques. Si saps que has de guanyar és un picardiós, i si no, ets un estúpid (Confuci, 551-479 a. C.) No hem pas d’esperar a la set per treure aigua del pou (Proverbi xinès) Al cap del sac hi trobaràs les engrunes (Proverbi català) La queixa és la salutació dels comerciants (Proverbi fenici) Qui no corre vola (Proverbi català) Qui és capaç de somriure quan tot li està sortint malament és perquè ja sap a qui donar-li la culpa (Les Luthiers) Costurera sin dedal, cose poco y todo mal (Proverbi castellà) Con una lata y un guiro se hace música en Cuba (Proverbi cubà) El diablo sabe más por viejo que por diablo (Proverbi castellà) When you in Rome do as romans (Proverbi britànic equivalent a: Allá donde fueres haz lo que vieres) L’important no és saber, sinó tenir el telèfon del qui sap (Les Luthiers) El que sap, sap, i el que no és cap (Anònim) La bona conversa no consisteix en dir coses enginyoses, sinó en saber escoltar bajanades (Wilhelm Bush, poeta satíric alemany, 1832-1908) Una conversa no la controla qui parla, sinó qui escolta (Dr. Lair Ribeiro, metge i escriptor) La puntualitat consisteix en l’art de calcular amb exactitud el retard de l’altre (Anònim) El que es diu seriosament, millor dir-ho en broma (Wilhelm Busch) A la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat (Proverbi català) Què vols fer? Vendre la casa i anar a lloguer (Proverbi català) Què farem? Mala cara quan morirem (Proverbi català) Mai no tindràs una segona oportunitat de causar una bona primera impressió (Dr. Lair Ribeiro, metge i escriptor) Les coses s’han d’agafar quan passen (Proverbi català) El peix s’està al plat per falta de gat (Proverbi català) Hi ha trens que passen un sol cop per la nostra vida [...], afortunadament passen per més d’una estació [o] acaben en una via morta (Joan-Ignasi Ortuño, Mientras me Ducho, 2012) Qui té un bon nas té un bon compàs (Un nas gran) Qui té mal, busca remei (Proverbi català) A falta de pan buenas son tortas (Dita castellana) Cuando no hay lomo todo lo como (Dita castellana) És una bestiesa tancar d’un cop de porta si es pot deixar oberta (J. William Fullbright) Carpe diem, quam minibus credula postero, viu el dia, i posa tan poca confiança com puguis en el demà (Horaci, “Odes”) No confiïs més que a tu els secrets que vols guardar (Bodson) Secret de dos és perillós, secret de tres no val res (Proverbi català) ESFORÇ? PERSEVERÀNCIA? Per una causa bona es troben sempre molts advocats, però pocs màrtirs (Ernest Jünger) Davant els problemes, no et preocupis, ocupa-te’n (Maribel Silva, perruquera) El resultat del victimisme és que busca un separatisme autocomplaent en lloc de lluitar per millorar (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) No exigir esfuerzo a nuestros estudiantes es infantilizarlos (...) Qui no plega un fesol, no menja quan vol (Proverbi català) Qui planta un gla un roure collirà (Proverbi català) Qui vulgui peix, que es mulli el cul (Proverbi català) Qui vol menjar ous frescos, ha de suportar l’escataineig de les gallines (Proverbi danès) La principal feina de supervivència i l’esforç l’ha d’exercir un mateix (Xavier Melgarejo, “Davant l’Adversitat Amor i Llibertat”, 2012) Escollir el camí fàcil és senyal d’immaduresa (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) Hi ha moltes més persones que arriben a ser alguna cosa gràcies a l’esforç més que al talent (Demòcrit) Abans d’intentar viure millor, intenta millorar (Sòcrates) No tot són flors i violes (Proverbi català) A la tercera va la vençuda (Proverbi català) Déu ens dóna nous, però no ens les trenca (Polònia, TV3) Davant les dificultats, o creixes o et desintegres (muller de Xavier Melgarejo, “Davant l’Adversitat Amor i Llibertat”, 2012) Treballa tot el dia com si sempre haguessis de viure. Treballa per l’altre món com si t’haguessis de morir demà (Mahoma) El que puguis fer avui, no ho deixis per demà (Proverbi català) Només s’aprenen ràpidament les coses que agraden aplicant-hi una certa disciplina (Josep Pla, “El Quadern Gris”) L’aclarida de nit no dura (Proverbi català) Fa més qui vol que no pas qui pot (Proverbi català) No diguis blat, que no sigui al sac i ben lligat (Proverbi català) Qui dies passa anys empeny (Proverbi català) Qui vol estar ben servit, ell mateix s’ha de fer el llit (Proverbi català) Feina feta no hi ha destorb (Proverbi català) Per a presumir s’ha de patir (Proverbi català) Qui no bat pel juliol no bat quan vol (Proverbi català) Per passar el foc, t’has de cremar (Anònim) No hi ha roses sense espines (Proverbi català) La feinota és menjar la feineta (Proverbi català) Músic pagat mal so (Proverbi català) Prefereixo morir lluitant que viure agenollat (Ernesto Guevara, “Che”) Qui fa un cove fa un cistell (Proverbi català) El dolor (la bogeria) és part de la vida, anestesiar-lo equival a anestesiar part de la vida (Cristina, Princesa Inca, poetessa, esquizofrènica i col·laboradora de “La Ventana” de Gemma Nierga a la Cadena SER. Contra de La Vanguardia del 24 de març de 2011) Qui assegura dura (Proverbi català) Únicament s’estima allò que es pateix (Abú Yihad, S. XX, líder d’Al Fatah i mort a Túnez en mans israelís) La memòria arriba just on arriba el nostre interès (Goethe) La millor improvisació és una improvisació preparada (Gaspar Hernàndez, “El Silenci”) El que quiere marrones que aguante tirones (Proverbi colombià) Et contracten pels teus mèrits però et fan fora pel teu caràcter (...) Fracassa qui abandona un cop, triomfa qui comença mil cops (..., “Quién Fracasó con el Fracaso escolar”) Tallant collons s’aprèn a capar (Proverbi català) Fer i desfer fins que surti bé (Proverbi català) Millor haver de lluitar durant la joventut que durant la vellesa (Gottfried Keller) Tota disciplina suposa un renunciament (Daniel-Rops) La veu de la intel·lectualitat es callada però no es para fins aconseguir una audiència (Sigmund Freud) No diguis que és impossible, digues, encara no ho he fet (Proverbi japonès) La vida és agradable; l’estudi és amarg (Josep Pla, “El Quadern Gris”) Qui no ha sofert, què sap? (La Bíblia) Estic disposat a anar on sigui, sempre i quan sigui endavant (David Livingston) L’important no és guanyar, és competir sense perdre ni empatar (Les Luthiers) La raó d’un obstacle és la d’ésser superat (Foch) Justa a la fusta (Proverbi català) Bé – va dir el dodo -, la millor manera d’explicar-ho es fent-ho (Lewis Carrol, “Alícia en el País de les Meravelles”, 1865) Si corres molt ràpid durant molt temps [...], generalment acabes arribant a algun lloc (Lewis Carrol, “Alícia a través del Mirall”, 1871) Les pedres formen part del camí (R. Bazin) Es camina cap el cel amb una pedra a la sabata (Francesc de Sales) VALENTIA? Una dona que no sembla ella és una dona disfressada. Una dona que vesteixi com vesteixi sempre és ella, és una dona valenta (Joan Barril, 2009, Les Terres Promeses) El millor vessant de la valentia és la prudència (William Shakespeare) Quin seria el vostre mèrit, si només haguéssiu de combatre quan teniu coratge? (Teresina de Lisieux) El veritable valor consisteix en saber dominar la por (Panoràmix, “Asterix et les normands”, Uderzo i Goscinny) On hi ha idees no hi ha fronteres (Martí Soler, editor en el Fondo Cultural Económico) El cementiri n’és ple de valents i de rucs (Proverbi català)

FRACASO ESCOLAR O FRACASO POLÍTICO (9)

Volvamos a la tarima Tanto el reportaje anterior como las pedagogías teóricas que lo crearon condenaban que los escolares vieran al profe en posición alta en una tarima, decían que esta no favorecía el concepto de igualdad entre humanos ni tampoco el trato más cercano entre docentes y adolescentes. En parte se pretendía con ello que los profesores fueran colegas de los alumnos, algo muy innovador, sí, pero equívoco, erróneo y no educativo. Aunque profesores y estudiantes no son iguales ni en derechos ni obligaciones, aun así alguien se inventó la falacia de la igualdad entre ambos y a un dirigente le pareció algo fantástico dada la democracia vigente. En ese caso, ¿cree que por tal razón se deberían haber suprimido todos los escenarios de los teatros y óperas para que el público se sintiera al mismo nivel que los actores? O pongamos el caso contrario, los anfiteatros griegos, ¿también aquí deberíamos bajar las gradas a nivel del foso a pesar de perder acústica la actuación? Jamás a ningún filósofo griego se le ocurrió que por defender la democracia, que por cierto la inventaron ellos, se debía poner a oyentes y hablantes a la misma altura. Tarima, platea y anfiteatro son ejemplos de estructuras hábiles para la comunicación y no barreras para la desigualdad. La verdadera igualdad educativa es la que logra que todos los alumnos aprendan al máximo y no la que les abandona según unas limitaciones iniciales. Ya ven que la pedagogía teórica ejecutó la tarima sin dejar que los últimos de la platea vieran bien el escenario de la pizarra. La caída de la tarima en España fue fruto de eliminar el recuerdo de ese profesor dictador franquista que muchos sufrieron en las aulas del generalísimo. Los pedagogos teóricos quisieron apartarse tanto de ese personaje distante y azotador que cayeron al otro extremo de la balanza, en lo absurdo. Lo paradójico de ese alejamiento fue que la tarima franquista ya existía en otra época anterior y democrática, ya existía durante la república. Alégrese por tanto si en su centro todavía quedan tarimas por las aulas. Ha resultado obvio que algunos legisladores, bajo la influencia de las pedagogías teóricas, se han excedido en la concesión de derechos con los alumnos al tratarles como adultos cuando todavía no lo son. Sirva de ello lo que viene a continuación. El artículo 3 de la Ley de Menores dicta lo siguiente: “Los menores tienen derecho a la propia imagen (¿pero quién les debe pagar los piercings?) […], tienen derecho al secreto de sus comunicaciones (¿y cómo averiguar si compran o venden drogas por Internet?) […], tienen derecho a la libertad de ideología (¿y si decidían hacerse nazis?) […], tienen derecho a la libertad de expresión (¿y si se dedican a los graffitis pintando paredes que no son suyas?)…”. Las ideas de pedagogía teórica no se quedan sólo en la defensa de la igualdad y la democracia entre educadores y alumnos, van más allá. Se defiende que los alumnos díscolos deben permanecer en el aula para no ser segregados del grupo aunque con ello perturben a los que sí quieren trabajar; se defiende que así los buenos pero perjudicados alumnos puedan dar ejemplo a seguir a los malos pero libres díscolos; se defiende que todo conocimiento es un invento, una creación de la percepción equívoca de los humanos; se defiende que la clase magistral, método muy eficaz para la transmisión de información, debe exterminarse del aula aunque los cursos que imparten muchos pedagogos son clases magistrales que los docentes deben seguir; se defiende que es más importante el método de estudio que saberse las materias, es más importante aprender a aprender que simplemente aprender lo que sí saben los maestros algo tautológico, circular y autorreferencial ya que aprender a aprender simplemente es aprender y se aprende lo que no se sabe pero que sí conocen los doctos, enseñar es siempre enseñar a quien no sabe; se defiende por tanto que todos los alumnos saben aprender por si solos aunque si los conocimientos no importan tampoco pueden importar los métodos, a su vez conocimientos para conseguir los conocimientos; se defiende que el alumno debe estar libre para construir sus propios conocimientos como expresión de su personalidad y así deducir por el mismo teorías científicas que los humanos hemos tardado milenios en demostrar, póngase el caso de la Relatividad, la Tectónica de Placas, la Tabla Periódica o la Teoría de la Evolución; se defiende que esa creación del propio conocimiento y de la expresión personal del alumno sea atendida individualmente por el docente presente en el aula; se defiende que cada escolar manifieste y exprese con toda libertad su diferencia ante los demás en donde la escuela debe adecuarse a la voluntad y a las necesidades especiales del alumno sin hablar de ningún deber como el comportamiento o el deber a estudiar; se defiende que se escuche más al alumno que no éste al docente aunque si se quiere aprender se debería atender a quien más saber tiene para explicar; se defiende que el niño es autónomo pero resulta todo lo contrario, si es autónomo no es niño, es adulto, y si es niño no es autónomo, no es adulto; se defiende que si los adultos no tienen ya deberes de escuela los alumnos tampoco deben tenerlos; se defiende así disminuir los deberes en casa, los exámenes y las notas ya que lo más importante ya no es que el alumno logre hacerse con el máximo de conocimientos, sino que el resultado de todos los alumnos sea lo más similar posible entre ellos, es decir lo más mediocres posibles; se defiende también abstracciones sin significado como competencias en contra de conocimientos o de valores aunque las normas ya no se cumplan; y finalmente se defiende que los alumnos elijan las materias que más les apetezcan ya que así podrán expresar su individualidad democráticamente aunque así lleguen a ser unos completos analfabetos. La pedagogía teórica a éstos, a los analfabetos, ya les ha hallado un nuevo eufemismo, ahora les llama iletrados. Queda claro que la pedagogía teórica se ha cargado la cultura dentro de la escuela a pesar que ésta fue creada para transmitirla. Los padres, por tanto, deben evitar que en su centro se apliquen tales creencias. En fin, y ante tanta libertad postulada por la pedagogía teórica que trata a los alumnos como si fueran adultos libres en cuanto todavía no lo son, resulta obvio que se olvidó buscar el equilibrio con la otra parte del contrato, las obligaciones. Por ejemplo, ahora un benjamín puede denunciar a un educador por vejación si éste le corrige verbal y enérgicamente por una falta. Demasiada democracia mal comprendida, ¿no creen?¿O acaso la democracia se convirtió en un juego de intereses entre partidos políticos, capitales que les subvencionaban y favores mutuos entre ambos? En todo caso, el aula no podrá ser una democracia pero sí un laboratorio de ideas para poseer conocimientos y criterio, un mundo en el que se aprende a pensar en función de unas cogniciones previas. Para ello habrá que abordar el segundo de los factores para dirigir correctamente una clase, la memoria. La memoria en el aula En apartados anteriores se analizó el orden como el primer ingrediente para tutelar a los escolares y no el falaz mantra psico-pedagógico aprender a aprender que suena como una letanía. El segundo de los objetivos para llevar con eficacia un aula es promover la memoria de éstos. Retener conocimientos básicos permite barajarlos para luego reconstruir análisis, razones y actitudes críticas. Sin memoria no hay conceptos y sin conceptos no existen argumentos. Intente pensar sino sin palabras, sin imágenes y sin realidades. Uno de los elementos que nos muestran a algunos malos docentes son aquellos quienes defienden la eliminación de la memorización como herramienta básica en el aprendizaje, los que arguyen que los escolares deben forjar sus conocimientos bajo la deducción propia y no con la retentiva, es decir, que los estudiantes no están en el colegio para aprender lo que saben los maestros sino que están en el centro para jugar a aprender, el aprender a aprender. En cierta forma, y si antes se memorizaban poesías para estimular el recuerdo en la mente, ahora el alumno debería escribir y escribir hasta que por deducción, o por azar, redactara un soneto de Quevedo. Sin conceptos memorizados siempre resultó inviable deducir nuevas estrategias, ¿cómo se puede deducir el cálculo de una raíz cuadrada sin saber antes las tablas de multiplicar? O pongamos por ejemplo que deseamos que nuestros hijos comprendan un texto. Para ello siempre se necesitaron dos cosas, el silencio en el aula y la memorización de las palabras necesarias. Ello implica fijar conceptos en la memoria y no convertirse en un artista bohemio y creativo como algunos expertos alejados del aula, pero cercanos a las pedagogías teóricas, todavía defienden. Estos promulgan que los escolares deben deducir las cosas con experiencias imaginativas sin apenas memorizar por imposición dirigida, que el deber de un alumno ya no es esforzarse para entender lo explicado, que ya no es necesario que éste aprenda lo que no sabe. Si los alumnos españoles presentaron los peores resultados de la UE en el informe PISA 2000, 2003, 2006, 2009 y 2013, no fue por falta de creatividad, sino por ausencia de silencio y léxico en las aulas, por ausencia de memoria. La creatividad y la imaginación siempre surgieron de la combinación y modificación de conceptos previos y memorizados. Isaac Asimov nos deleitó con su imaginación en muchas novelas pero no hay que olvidar que escribía con alto conocimiento de causa, era físico, y no por revelación divina sino por esfuerzo personal y adiestramiento universitario. Los alumnos necesitan ser llevados por un docente docto que sepa explicarse con claridad, precisión y dominio ya que los estudiantes no han de construir el conocimiento, sino reconstruirlo. La tecnología, la ciencia y la creatividad artística son señales inequívocas de los humanos pero no son innatas. Como decía el escritor Emili Teixidor, las palabras ordenan el caos, sin ellas poco se puede crear. Necesitamos muchos conocimientos para poder pensar bien y desarrollar grandes avances tecnológicos. Paradójicamente la pedagogía teórica defiende a ultranza algo que jamás hubiera surgido de aplicarse su aprender a aprender, Internet. Son muchos los teóricos constructivistas quienes sentencian que cada alumno debería trabajar en el aula con un ordenador propio conectado a la red, pero olvidan que si cada generación hubiera deducido los conocimientos que les precedieron jamás se habría alcanzado Internet ya que la red fue consecuencia de la combinación de miles de cogniciones previas, transcritas y memorizadas millones de veces por millones de antepasados nuestros. Aún así, y argumentado todo lo anterior, se encontrará con algunos docentes que le defenderán la cultura de la creatividad en detrimento de la memorización, algo que olvida un precepto lógico, sin memoria no se expresa la inteligencia. Una mente culta e inteligente lo es si contiene muchos conocimientos memorizados y bien ordenados. Para descubrir cosas nuevas hay que partir de otras memorizadas, ¿cómo si no pretenderíamos formar personas sólo con cabezas vacías?, ¿cómo avanzó sino la investigación?, ¿acaso cada teoría científica partía de cero sin tener en cuenta todas sus anteriores? Memorizar siempre resultó algo fundamental para crear la base de nuestra experiencia y aprendizajes. Como decía George Steiner, la memoria siempre fue el marcapasos de la inteligencia. Amputarla de cualquier sistema educativo es condenar a su hijo a lo contrario, a la no educación. La comprensión de un nuevo tema se fundamenta en los conocimientos previos memorizados. La neurobiología esto lo tiene muy claro. La mielinización de las neuronas durante las etapas infantiles permite y crea la capacidad de recordación en los humanos, algo que sin trabajo mental memorizando o discurriendo jamás alcanza niveles óptimos. Es decir sin memorización de pequeño se debilitan las capacidades cognitivas y futuras del escolar, las neuronas no se mielinizan y el potencial memorístico queda malogrado. Por tanto, hay que encomiar aquellos centros donde se valora la retentiva en contra teorías alejadas del pragmatismo docente. Recuérdese que bajo la reforma sin memoria hubo muchos alumnos en bachillerato que fallaban con la tabla de multiplicar, ¿o acaso la debían deducir en la universidad? Además sin ésta bien memorizada resulta muy difícil aprender por si mismo a calcular aunque lo hay que tienen suerte. Me contaba un día un profesor de secundaria y padre de tres hijos en Vic, que un día su hijo de 10 años le preguntó. - Papá , ¿cuanto hacen 6x3? - Esto, a tu edad, ya lo deberías saber. Y si no lo sabes búscalo en la tabla de multiplicar. - Pero papá, ¿qué es eso de la tabla de multiplicar? - ¿Qué? – mirándole el padre con mala cara. - Que no sé que es eso de la tabla. - ¡No te rías de mi que la cosa acabará mal! - Papá – riéndose con nerviosismo el chaval -, que no sé qué es eso de la tabla. El padre se sulfuró al ver que su hijo le contaba mentiras y le anunció que a la mañana siguiente iría a ver a la directora de su escuela para explicarle tal mentira. A la mañana siguiente el padre pidió entrevista con la directora quien lo recibió amablemente. Ésta, y escuchados los hechos del zagal le respondió. - Evidentemente que no les enseñamos las tablas de multiplicar. - ¿Cómo? - Es que en esta escuela no enseñan las tablas. - Pero, ¿cómo entonces aprenden los alumnos a multiplicar? - Pero, ¿tú no eres profesor? - Sí. - Pues, ¿en qué mundo vives? Nosotros les enseñamos a manejar la calculadora, de multiplicar ya se encarga la máquina. El padre se levantó, le dio las gracias por su amabilidad y pensativo se fue a tomar un café. Mientras sorbía el torrefacto fue percatándose que el hecho que no se enseñaran las tablas de multiplicar en muchas escuelas no era un simple descuido o falta de cuidado por parte de algunas maestras de primaria. En realidad, y una vez más, las pedagogías tóxicas implantadas primero en primaria y posteriormente en secundaria, eran las responsables de esa ciega carrera hacia el fracaso educativo de nuestros hijos e hijas. Cabe añadir que la directora que le atendió era una de esas maestras pretendidamente progre, aunque vieja y rechoncha, que acumulaba en su palmarés un reguero larguísimo de premios y reconocimientos a la innovación y experimentación educativa, laureles otorgados por universidades e instituciones pedagógicas. Siguió pensando el padre que por desgracia las teorías educativas las acaban pagando los hijos de los demás sin ser los zagales culpables de ello, todo lo contrario, unos adultos irresponsables que experimentaron con ellos fueron los criminales. Hecho el último sorbo de la taza la decisión fue tomada, sus hijos, tenía más en esa escuela, cambiarían de centro lo antes posible. Al cabo de dos meses sus tres hijos, y los de dieciséis familias al curso siguiente, fueron escolarizados en otro centro no tan "moderno" para su gusto. A pesar de todo lo anterior siguen existiendo expertos que todavía insisten en la no memorización, véase la LOE en su redacción del 2007. Quizás por eso haya muchos nuevos maestros de matemáticas en primaria dándole a la calculadora para computar divisiones elementales, algo que no da ejemplo a los alumnos. Gran parte del fracaso académico en materias de ciencias y tecnología es la falta de práctica en cálculo mental, algo que sólo se puede potenciar de una sola forma, ejercitando el cerebro y no las teclas de una calculadora. Recuerden que memorizar es fundamental para entrenar y generar una mente maravillosa, pero sobretodo mielinizada. Por desgracia ese contraste entre defensores de la calculadora en edades muy tempranas y detractores de tal práctica ha implicado situaciones del todo absurdas. Ocurrió una vez en Cerdanyola, cerca de Barcelona, que una asesora pedagógica preguntó a los docentes de un instituto como potenciaban el cálculo mental entre sus estudiantes. El profesor de matemáticas, al sentirse aludido, entró en acción y respondió que sin usar la calculadora en clase. Añadió que además enseñaba a computar raíces cuadradas a mano como un juego para ejercitar las operaciones básicas, sumas, restas, multiplicaciones y divisiones, algo que mejoraba el cálculo mental entre sus estudiantes. Tal digna práctica topó con los criterios de la asesora pedagógica ya que ésta le soltó al matemático que para computar raíces cuadradas ya existían las calculadoras, que mejor enseñar otras cosas que no la atávica y retrógrada raíz cuadrada a mano. Ante tal prepotencia el docente inquirió bromeando a la asesora. - Bajo ese prisma tampoco sería necesario enseñar ni a sumar ni a restar, la calculadora también lo hace y así convertiremos a los alumnos en máquinas del futuro. Fue entonces cuando la asesora pedagógica se convirtió en un auténtico Terminator, el malo de la primera parte, y le dio a entender al docente que mejor se callara. Sayonara babe al de mates y a su raíz cuadrada. Lo más extraño era que aquella asesora argumentaba que para potenciar el cálculo mental era muy útil utilizar la calculadora a los once años para comprobar los resultados en cada ejercicio, ¿y cómo sabemos que el rapaz no había utilizado a escondidas la maquinita para realizar ya el primer cálculo? Con treinta alumnos por grupo, cualquiera sabe. Hay que admitir que este aparato resulta útil en cursos elevados, pero en primaria o primer ciclo de ESO parece poco aconsejable pretender facilitar el cálculo mental potenciando el uso de la calculadora en el aula, las nuevas tecnologías no deberían estar reñidas con el ejercicio mental. De hecho, y gracias a nuestra mente se han diseñado y fabricado los chips y con ellos las calculadoras. Hacerlo al revés significaría esperar que un ordenador ejerciera de docente, y que yo sepa, éstos todavía no están en el paro, aunque si mantuvieran las convicciones de aquel docente en contra de la calculadora podría suceder que la asesora pedagógica recomendara su despido. En fin, que si su centro educativo le dice que prima mucho más la deducción de la tabla de multiplicar que su memorización pero que mejor utilizar la calculadora para comprobar resultados, algo falla en éste, es decir, si en su instituto son más importantes los experimentos mentales que los conceptos concretos no se están impartiendo conocimientos, se está perdiendo el tiempo. Sólo con firmes nociones en la mente se pueden desarrollar grandes síntesis y construir con ellas teorías válidas y ciertas. Ese va a ser el tercer factor para llevar con éxito un aula.

2001 DITES (7)

MANIPULACIÓ? L'ambició hipòcrita,... abusant de la credibilitat de la multitud, ha conservat la ferocitat de l'estat salvatge enmig de les virtuts de la civilització (Lacépède, 1803: L'an IX de la République) Sempre és més barat aconseguir l’obediència per mitjà de la mistificació que mitjançant la coerció policíaca o militar (Service, 1978) Orientar amb prejudicis i creences és adoctrinar, orientar amb fets i demostracions és educar (...) El comunisme a Orient i la democràcia a Occident sorgiren per eradicar la lluita de classes. El primer aliena l’individu, el segon li fa creure que no ho està (..., Cerdanyola, 25 de setembre de 2002) Tots els règims autoritaris s’han destacat per voler imposar l’amnèsia històrica als seus súbdits (Inger Enkvist, Universitat de Lund, Suècia, parlant de la reforma educativa constructivista que va rebaixar nivells i estafar a la societat) Veure el que es guanya però no el que es perd resulta freqüent quan s’introdueixen novetats en l’educació (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) El resultat de les polítiques educatives introduïdes durant les últimes dècades no és una convivència entre diferents cultures, sinó una incultura homogènia (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) El Govern parla d’ensenyar un bon comportament ciutadà, però no s’atreveix a prendre mesures contra els alumnes que no respecten el dret dels demés alumnes a estudiar i el dret dels docents a ensenyar (Inger Enkvist, “La Buena y la Mala Educación”, 2011, catedràtica d’espanyol de la Universitat de Lund, Suècia) Els qui temen el pensament lliure, no eduquen els pobles (Fidel Castro, “100 Horas con Fidel” de Ignacio Ramonet, antic director de Le Monde: pp. 10 cap. 25) Jesús fou un home d’esquerres que se’l van fer seu els de dretes (Carnissera de Miravet) Els humans som així de crèduls, sigui una democràcia sigui una religió (..., “Les Cinc Cares de la Terra”) Jesús de Natzaret no va venir a abolir res, sinó a reformar el judaisme. Tota la construcció religiosa posterior és obra d’homes que l’han instrumentalitzat (Joaquim Pijoan, “L’amor a Venècia”) Jesús per Nadal no estava al seu corral (no se sap ni on ni quan va néixer...) El cristianisme ha fet molt per l’amor tot fent-ne un pecat (Anatole France, “El Jardí d’Epicur”) Un no resa el que vol, sinó el que pot (Joan Sales, Incerta Glòria) Sempre és més barat aconseguir l’obediència per mitjà de la mistificació que mitjançant la coerció policíaca o militar (Service, 1978) La religió és l’opi del poble (Karl Marx) El confucionisme, el tao, el budisme, el cristianisme i l’Islam varen prosperar perquè les elits dominants el van adoptar al treure’n profit (Marvin Harris, “Materialisme Cultural”, 1979) L'Església ens demana que ens traguem el barret al entrar-hi, no pas el cap (Gilbert K. Chesterton) Els conflictes es generen, no perquè la ciència i la religió rivalitzin intrínsecament, sinó quan un domini intenta usurpar l'espai propi de l'altre (Stephen Jay Gould, 1991) La Bíblia mostra la manera d’anar al cel, no la manera com van els cels (Galileu) Utilitzo els estranys sols en la mesura que serveixen als meus propòsits. Però aquells a qui utilitzo han de merèixer la meva confiança (Morris West, “Jugada Mestre”) Els qui s’oposen a limitar el nombre de naixements, estant fomentant un augment de morts prematures en el futur (Paul i Anne Ehrlich, demògrafs) Si un periodista deixa de ser curiós, deixa de ser periodista. El pitjor mal del periodisme actual és donar notícies fora de context de manera que perden el sentit (R. Kapuscinski) Contraposar dos extrems fa sobrevalorar el bé i el mal de cadascun (..., 7 de novembre de 1989) No us refieu de les paraules, si no voleu ésser pagats amb decepcions (Foch) Quan la taca no hi és, la pols ja marxa (Proverbi català) Si vols mentir digues el que sents a dir (Proverbi català) Difama que algo queda (Goebbles) Fer passar bou per bèstia grossa (Proverbi català) Els canvis de formes poques vegades reflecteixen canvis de continguts (...) El consumisme és una droga legal que manté en funcionament aquest concepte de món que hem creat durant segles (Pep Torres, escriptor) La televisió és la violació de les multituds (Jean-Françoise Revel, escriptor francès nascut el 1924) La finalitat justifica els mitjans (Maquiavel, 1513) Els peixos es pesquen amb xarxes, els homes amb paraules (Anònim) Les ànimes d’aquells que coneixen la veritat mai no són tan innocents com sembla. Al capdavall, conèixer el futur és una forma de poder (Joan Barril, 2009, Les Terres Promeses) La censura és la més jove de dues germanes roïns: la més vella s’anomena inquisició (Johann Nepomuk Nestroy) Hi ha gent que veu la política com l’art d’apagar incendis que ells mateixos han provocat (Lawrence Durrell) En una monarquia [o democràcia] ben reglamentada, els subjectes són com peixos en una gran xarxa: ells creuen que són lliures, i tanmateix estan ben atrapats (Carles de Secondat, baró de la Bréde i de Montesquieu, “L’Esperit de les Lleis”) POR? COVARDIA? El temor és la mare de la moralitat (Nietzsche, 1908) Si no ets conscient de la teva por, la por veurà per tu (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) El notable de l’època en la qual vivim [...] és la predisposició de la gent a creure el pitjor (John Carlin, El País, dilluns 22 de març de 2010, pàg. 27) La por és l’única cosa que es reprodueix més que els conills (Boyle, aplicable a la política Bush després de l’11-S) L’ésser humà és una criatura tan covarda que l’habitual és que no estigui disposat a arriscar la seva vida ni per salvar-la (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Poble amb por poble sense tro (...) Si existís més entesa i sensatesa a Europa i Estats Units la propaganda del terror d’Al Qaeda no solament passaria més inadvertida, sinó que la guerra d’Iraq s’hauria pogut evitar (John Carlin, El País, dilluns 22 de març de 2010, pàg. 27) La por porta a l’extremisme, i l’extremisme a la por (Nazar Abu Zayd, teòleg islàmic, 2010) Mai he tingut por d’un exèrcit de lleons conduït per un xai. Més por em fa un exèrcit de xais conduïts per un lleó (Alexandre el Gran) Només temo als meus enemics quan comencen a tenir raó (Jacinto Benavente) L’única por veritable, és la por a morir (Joan Barril, 2009, “Les Terres Promeses”) SOLIDARITAT? ALTRUISME? RECIPROCITAT? AJUDAR? La unió fa la força (Dita) i contràriament, divideix i guanyaràs (Una altra dita) Com més serem més riurem (Proverbi català) Somieu i lluiteu per tot allò que estimeu i, sobretot, treballem plegats per crear un món més humà, on els més vulnerables se sentin estimats i protegits i on els nostres infants puguin créixer amb la perspectiva de viure en un món millor (Josep Maria Cervera, responsable de l’editorial Claret, “Davant l’Adversitat, Amor i Llibertat”, 2012) No facis als demés el que no vulguis que et facin a tu (Confuci) Haz el bien y no mires a quien (Proverbi castellà) El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú (Proverbi català) Cal obrar, quan hom està sol, com si fos vist de tothom; i quan hom es vist de tothom, com si estigués sol (L. Lavelle) Ningú no ha d’atansar-se a una ferida si no té amb què curar-la (E. Hello) El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú (Joan Sales, Incerta Glòria) Si dones peix a un home que té gana el nodriràs per un dia. Si l’ensenyes a pescar el nodriràs tota la vida (Lao Tsè) Fes bé que mal te’n pervé (Proverbi català) Els justos van al cel (Proverbi català), i els malvats a totes bandes. Si visquéssim en un contacte més constant, perdríem, potser, menys el temps (Josep Pla, “El Quadern Gris”) Obre el teu cor i comprendràs que formes part de quelcom (Proverbi myanmarès) Ningú no serveix a un altre perquè sí; però, si creu que servint-lo se serveix a si mateix, llavors ho fa de gust (Josep Pla, “El Quadern Gris”) Els socis van bé mentre el negoci no hi va (Reno Andretta, empresari, 2012) Qui té caritat dintre el cor, sempre troba una cosa per donar (Sant Agustí) Per a servir millor els homes, convé a vegades tenir-los a distància (Albert Camús) No facis allò que t’agrada fer, sinó allò que t’agradarà haver fet (J. Deval) Per què cercar un camí si no és per mostrar-lo als germans? (Goethe) El que dones ho guanyes, el que conserves ho perds (Proverbi xinès) Si un insisteix en el jo, jo, jo no assoleix ser qui és. Però si deixes anar el teu ego, et trobes (Satish Kumara, filòsof, teòleg, pedagog, editor... diu ell) Cogito ergo sum (Descartes) Dubto, i per tant, no sé si existeixo (Joan-Ignasi Ortuño, Mientras me Ducho, 2012) Descartes es va equivocar amb el seu penso per tant existeixo. No existim en el cap, existim en relació amb els demés [la qual cosa torna a estar en la ment] (Satish Kumara, editor, pedagog, filòsof i teòleg, i potser farsant) Sols sé que no sé res (Sòcrates) Val més eixugar una llàgrima de pagès que obtenir somriures de ministre (Proverbi xinès) Gràcies per molt, de res per res (Desconegut) Com més et dones als altres, els altres més es donen a tu, o més se n’aprofiten (...) ACORD? ENTENDRE’S? Parts avingudes, fora jutges (Proverbi català) Dues persones poden cantar alhora però no parlar (Anònim) La televisió és com l’aire condicionat. Mai no està al gust de tothom (Xavier Bosch, “Homes d’Honor”, 2012) No intento convèncer al meu adversari que està equivocat, sinó d’unir-me a ell en una veritat més elevada (Jean B.H. Lacordaire) PACIÈNCIA? IMPACIÈNCIA? Amb el temps i una canya, tot s’apanya (Proverbi català) Millor pensar el que es diu que dir el que es pensa (...) Piano piano si anda lontano (Proverbi italià) Cal pujar la muntanya com un vell per arribar-hi com un jove (Proverbi xinès) Del gran se’n fa petit (Proverbi català) Relájate y coopera (Proverbi cubà davant qualsevol tràmit o espera en tal país) L’absència de notícies són bones notícies (...) Manca de noves, bones noves (...) No hi ha mal que cent anys duri (Proverbi castellà) La febre mata el lleó (Proverbi català) Preguntar quant falta allarga el viatge (Proverbi budista) Mica en mica s’omple la pica (Proverbi català) Si els ballarins i els músics tinguessin la dèria d’arribar al final, els millors serien els més ràpids (Gaspar Hernàndez, “El Silenci”) Després del dilluns, ve el dimarts (Proverbi català) A poc a poc es va lluny (Proverbi català) Cada cosa a la seva hora (Proverbi català) ERROR? EQUIVOCAR-SE? EXCUSES? Equivocar-se és humà, donar les culpes als altres ho és encara més (Les Luthiers) Si errar ens fa humans, el contrari ens fa inhumans (Joan-Ignasi Ortuño, Mientras me Ducho, 2012) Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra (Joan, 8:7) Errar és humà, però el que encara és molt més humà és no donar la cara després d’un error (Pep Torres, escriptor) No digo que no vaya a beber de ese agua porqué la sed es muy mala compañera de viaje (Joan-Ignasi Ortuño, Mientras me Ducho, 2012) Les excuses són de perdedors (Mateu Fortuny, COM ràdio) Consuelo de muchos consuelo de tontos (Proverbi castellà) L’afany de la perfecció fa que algunes persones esdevinguin insuportables (Pearl S. Buck) Les veus autoritzades mai no troben ressò ni espai en la presa de decisions (Jorge Martínez Lucena, professor de la Universitat Abat Oliba) Qui té boca s’equivoca (Proverbi català) Paraula que s’ha escapat, escapada ha quedat (Proverbi castellà) Per què veus la palleta a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga en el teu? (Evangeli de Lluc, 6:41) Cap geperut es veu el seu gep (Proverbi català) Una flor no fa estiu (Proverbi català) Per un frare no es perd el convent (Proverbi català) Ficar-se de peus a la galleda (Proverbi català) PERCEPCIÓ? MENT? CONSCIÈNCIA? El jo existeix sols com una ficció convenient que ens serveix per donar sentit al que molts processos inconscients ens obliguen a fer (Francisco José Rubia, psiquiatra, 2000) La música és l’esforç que fem per a explicar-nos com funciona el nostre cervell. Quan escoltem Bach ens quedem meravellats perquè és escoltar una ment humana (Lewis Thomas, “The Medusa and the Snail”, 1979) La creença fa a l’home, cadascú és el que creu (Bhagavad Gita, 500 a. C.) En ciència, el dubte entre una evidència i una creença es decideix a favor de l’evidència (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) Més que real, el nostre món és cerebral (Francisco José Rubia, psiquiatra, 2000) La memòria és una gran artista, fa de la pròpia vida una obra d’art i un document fals (André Maurois) Sovint, el que anomenem base racional de les nostres creences és un instint summament irracional de justificar-nos (Thomas Henry Huxley, adaptat) No hi ha ment que estigui bé si li falta el sentit de l’humor (Samuel Taylor Coleridge) Desitgem el que ens dicta la nostra voluntat, però la nostra voluntat no ens dicta el que desitgem (Arthur Schopenhauer) La ment és com el mar [...], hi ha grans onades que pugen i baixen. Quan el vent es calma les onades decreixen i aleshores la ment té la claredat de l’aigua i esdevé un mirall on tot s’hi reflecteix (Gaspar Hernàndez, “El Silenci”) Quan penso que he de pensar no penso res (Ruth Panusé, alumna) La consciència és un espai de quietud des d’on experimentem allò que està passant (Gaspar Hernàndez, “El Silenci”) Sols un humà pot veure un a altre humà (“Monster Ball” dirigida per Marc Forster) CLAREDAT? EVIDÈNCIA? LÒGICA? Això són figues d’un altre paner (Proverbi català) Les coses clares i la xocolata espessa (Proverbi català) En blanco y en botella, leche segura (Proverbi andalús) La confusió està claríssima (Les Luthiers) Al pa, pa, i al vi, vi (Proverbi català) Tants caps tants barrets (Proverbi català) Les bones paraules fan menjar als malalts (Proverbi català)

CONFERÈNCIA A LA UB: "¿ENTERRAMENTS RITUALS A LA SIMA DE LOS HUESOS D'ATAPUERCA?"‏

El proper dimecres 29 de gener de 2014 a les 12.00 del migdia a la sala d'actes de l'Institut Jaume Almera del CSIC coordinat amb la Facultat de Geologia de la UB (Carrer Martí i Franquès s/n, 08028 Barcelona, Metro Palau Reial: L-3), s'impartirà la conferència: "¿ ENTERRAMENTS RITUALS A LA SIMA DE LOS HUESOS?" (ATAPUERCA, BURGOS) RESUM La Sima de los Huesos, Atapuerca, conté la més important mostra de restes humanes fossilitzades de "neandertals" primitius. La naturalesa d'aquest avenc i les seves restes humanes es van interpretar com enterraments humans rituals, però una revisió de la seva tafonomia ha donat lloc a una nova interpretació. D'acord amb aquesta nova revisió aquest aflorament va ser originat per diferents mecanismes. La competència entre Homo i altres depredadors de la cavitat, la mort accidental i una menjadora de felins i canins mentre la cova tenia altres entrades bloquejades avui dia, explica plenament aquesta associació fòssil. Els óssos van caure per accident o foren arrossegats per corrents un cop morts mentre hivernen allà. Homo fou víctima de grans felins que van menjar les seves restes dins o al voltant de l'avenc. Guineus i altres carronyers van venir més tard per aprofitar-ne les restes. Els corrents d'aigua de la cova durant fortes pluges varen arrossegar, arrodonir, barrejar i dispersar tota l'associació de restes òssies. Durant tots aquests processos una baixa taxa de sedimentació i un subministrament continu de cadàvers produïren la concentració observada de fòssils. ABSTRACT The Sima de los Huesos site, Atapuerca, contains an important sample of fossilised human bones of Homo heidelbergensis. The nature of the Sima de los Huesos human remains was interpreted as human burials but taphonomical review have given rise to a new interpretation. According to this new data revision this outcrop was originated by different taphonomical mechanisms. Competition between Homo and other predators for the cavity, accidental death by falling into the pit and a feeding trough for felines and canines while the cave had other entrances blocked nowadays, explain this fossil association. The bears fell by accident or die while hibernating there. Homo could suffer sometimes the similar fate but they were victim of large felines or others that ate human remains inside or around the pit. Foxes and other scavengers came later for feeding. The water flows in the cave during heavy rainfalls produced dispersion, mixing and abrasion in all these skeletal remains. During all these processes a low sedimentation rate and a continuous supply of corpses produced the observed fossil concentration.

2001 DITES (6)

ENVEJA? L’enveja mata la gent (Proverbi català) L’odi és estèril i ocupa moltíssim temps [...] L’enveja és sempre biliosa, incontrolable i perillosa (Isabel Clara-Simó, “Els Racons de la Memòria”) Quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes (Proverbi català) Qui vol robar les riqueses dels altres, s’empobreix de les seves (L. Evely) A un arbre caigut, tothom en fa llenya (Proverbi català) Tot el privat és desitjat (Proverbi català) Si ets bona persona i enemic vas tenir, malentès o enveja vas oferir (...) Maleïts siguin els insensibles i els que es giren d’esquena davant la intel·ligència, perquè els fa nosa. I, sobretot, enveja (Isabel Clara-Simó, “Els Racons de la Memòria”) REVENJA? VENJANÇA? La revenja és molt fàcil: és de les emocions més primàries. El que és difícil és la justícia (Isabel Clara-Simó, “Els Racons de la Memòria”) Que els màrtirs d’avui no siguin els botxins de demà (Joan Sales, Incerta Glòria) Ull per ull i dent per dent (Proverbi jueu) Com canta l’abat respon el sagristà (Proverbi català) La venganza nunca es buena, mata el alma y la envenena (Roberto Gómez Bolaños “Chespirito”, humorista mexicà dels 70 i 80) Qui la fa la paga (Proverbi català) Morta la cuca, mort el verí (Proverbi català) Qui riu l’últim, riu més a gust (Proverbi català) La revenja és un plat que s’ha de servir fred (Proverbi castellà) Seu a la porta i el cadàver del teu enemic veuràs passar (Proverbi castellà) MAL? MALÍCIA? MALDAT? Si no existissin males persones no caldrien bons advocats (Charles Dickens) Es fa més mal per tonteria que per malícia (Joan Sales, Incerta Glòria) Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos (Proverbi català) Tem al cabró per davant, al cavall per darrere i a l’home per totes bandes (Proverbi rus) Es pot confiar amb les males persones, no canvien mai (William Faulker) Tenir la consciència neta és senyal de mala memòria (Les Luthiers) Els honests són inadaptats socials (Les Luthiers) Valencià i home de bé no pot ser (Proverbi català) La llengua és el millor i el pitjor de l’home (Proverbi alemany) Per què hi ha mal al món? Per què pateixen els innocents? Sé que hi ha respostes, i n’he estudiat algunes, sobretot les més cèlebres, i cap d’elles no aguanta la mirada directa del dolor (Isabel Clara-Simó, “Els Racons de la Memòria”) Projectem les nostres culpes cap els altres pel simple plaer de quedar-nos amb la consciència tranquil·la (..., 23 de març de 1988) Els records són una cosa que t’escalfa des de dins, però que alhora també t’esquinça les entranyes (Haruki Murakami, “Kafka a la Platja”) Una de les coses més tèrboles, desconcertants i desagradables de la vida és constatar que a gairebé tots ens apassiona més una mala acció divertida que una bona acció avorrida (Josep Pla, “El Quadern Gris”) La fórmula ideal per a suportar l’insuportable és una combinació a parts iguals d’amor i terror (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) L’ocasió fa el lladre (Proverbi català) Quan parlem del bé o del mal (abstractes) ens referim (suposo) al plaer o al dolor (concrets) (Josep Pla, “”El Quadern Gris) Tan culpable es el que mata la vaca como el que sujeta la pata (Proverbi cubà) Si no hi ha responsable, ningú no n’és responsable (Xavier Bosch, “Homes d’Honor”, 2012) Qui no fa res, fa el mal (Proverbi oriental) DINERS? ECONOMIA? RICS? USURERS? POBRES? Potser el regne del Cel estigui fonamentat en la justícia, però el regne de la terra es basa en el petroli (Ernest Bevin, estadista britànic) A la nostra generació ens ha tocat la rifa amb una herència solar de milions d’anys, el petroli (...) Hem arribat a ser addictes al petroli pel simple fet que era l’opció energètica més fàcil (...) Les mines del futur seran els nostres abocadors (Dr. Mariano Marzo, catedràtic de la UB, Facultat de Geologia) Poderoso caballero es don dinero (Quevedo) Pagant sant Pere Canta (dita catalana) Viva Carlos tercero mientras dure el dinero (dita madrilenya, S. XVIII, Guerra de Successió) País amb trifulgues, diner covard (...) Equip dubtós al govern, inversions segures a l’infern (...) El que no es paga amb diners es paga amb dinars (Proverbi català) El que no es cobra en mesades es cobra amb mamades (...) La contemplació de la situació actual del sector agrari em fa creure que la crisi actual, és sobretot una crisi de valors, la manca dels quals ha comportat la financera (Josep Santesmases, “Quarts i Hores I”, 2012) Benvinguts els defraudadors perquè d’ells és el Regne d’Espanya (Pilar Rahola, La Vanguàrdia, 06.06.2012) Abans de la crisi ens van estar donant cocaïna per després dir-nos cocaïnòmans mentre ara ens donen metadona (Pedro Ruiz, 2012) Hi ha gent que considera a l’empresari com un gos sarnós a qui hauríem de matar a bastonades... Altres opinen que l’empresari és una vaca que se la pot munyir dia i nit. I molt pocs veuen en ell el cavall que tira del carro (Sir Winston Churchill) Qui en té en perd (Proverbi català) Va anar a cobrar i el van agafar per deutes (Proverbi mallorquí) Hi ha un món millor, però és caríssim (Les Luthiers) Les crisis són la manera en què el capitalisme fa la seva gimnàstica (Juan Esteva de Sagrera, degà de Farmàcia de la UB, 2011) Molts pensen que el diner és decisiu. Error. El que és decisiu és el nivell de coneixements i educació (Fidel Castro, “100 Horas con Fidel” de Ignacio Ramonet, antic director de Le Monde). Sense bons professionals no existirà progrés (...) No es podrà eliminar la gana a l’Amèrica llatina mentre els governs hagin de continuar dedicant la quarta part dels seus ingressos de les exportacions a pagar un deute que ja van pagar quasi dos cops (Fidel Castro, “100 Horas con Fidel” de Ignacio Ramonet, antic director de Le Monde) Que en portaràs pocs de capellans a l’enterro (Proverbi català) Les elits socialistes espanyoles han estat uns paràsits incapaços de generar un desenvolupament real en detriment d’un benestar social insostenible i devorador d’ajudes internacionals, de crèdits financers i dels fons tributaris (... 2012) La societat de consum és un dels més tenebrosos invents del capitalisme [...] Sols tracti d’imaginar-se els 1.300 milions de xinesos amb el nivell d’automòbils d’Estats Units [...] o els de 1.000 milions d’indis (Fidel Castro, “100 Horas con Fidel” de Ignacio Ramonet, antic director de Le Monde) Carrers mullats, calaixos eixuts (Proverbi català) Com és possible la implantació de la igualtat econòmica, sense l’establiment d’una dictadura fortíssima? En aquest punt els socialistes juguen l’equívoc i enganyen la gent. Que diguin d’un vegada que implantaran la dictadura i de seguida serem entesos (Josep Pla, “El Quadern Gris”: l’esquerra sempre fa el joc brut a la dreta) El qui paga descansa i el que cobra encara més (Proverbi català) La millor loteria l’economia (Proverbi català) Solament es deixa diners als rics (Proverbi francès) Als pobres, molts diners els superen. Als rics, molts diners els fascinen (Joan Barril, 2009, Les Terres Promeses) Qui tingui més que sopi dos cops (Proverbi català) PODER? POLÍTICA? DIRIGENTS? En tu vaig veure per primera vegada, allò que d'enigmàtic tenen els tirans: la raó, la fonamenten en la seva persona, no en les seves raons (Franz Kafka, “Carta al Pare”, 1919) Als poderosos més val defugir-los: si ascendeixen fan ombra; si cauen ens aixafen (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) La nostra societat tolera la corrupció perquè té la cultura política viciada i, si simpatitza amb algunes sigles, perdona més el cas propi que l’aliè (Ramon Miravitllas, “La Conjura de los Corruptos”, 2013) Qui controla el passat controla el futur, i qui controla el present controla el passat (George Orwell, “1984”, 1949) Un polític és un home que intenta posar ordre en allò que, sense ell, no s’hagués desordenat (Dr. Dresbach) La política és el coneixement necessari per a regular l’estupidesa humana col·lectiva (Jorge Wagensberg, El Gozo Intelectual, 2007) Sense necessitat de fer-ho, Aznar es donà als ianquis i es convertí en criat dels Estats Units (Fidel Castro, “100 Horas con Fidel” de Ignacio Ramonet, antic director de Le Monde: pp. 13 cap. 23) La política és dolenta; la guerra és dolentíssima. Sols hi ha una cosa que superi aquests dos mals, la política de guerra (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Més tard o més d’hora aquest imperi [USA] deixarà de ser amo i senyor del món (Salvador Allende, president de Xile enderrocat per la CIA) Els voltors volen alt, però sempre per sota de les àligues (Albert Sánchez Piñol, “Victus”, 2013) Col·labora amb la policia, estomaca’t a tu mateix (Les Luthiers) Dins cadascú portem un policia, matem-lo (Popular) Una revolució no és res més que un canvi brusc del personal dirigent (Josep Pla, “El Quadern Gris”) Quan ets revolucionari acabes de president o de bandit (Erri De Luca, escriptor i traductor bíblic) En una revolta que no et guiï la revolució sinó la raó (...) El comandant és el poble; jo sóc el subcomandant perquè estic a les ordres del poble (Subcomandant Marcos, cap zapatista de Mèxic, voltants de 1994) No es pot governar el món amb un soldat i una baioneta a cada escola (Fidel Castro, “100 Horas con Fidel” de Ignacio Ramonet, antic director de Le Monde) Fidel, Fidel, quien asome la cabeza, duro con él (Anònim castrista) La política internacional és inintel·ligible excepte per als qui la fan. La politiqueta interior és la cosa més adotzenada i vulgar que hom pot arribar a imaginar (Josep Pla, “El Quadern Gris”) Tenir la paella pel mànec (Proverbi català) Criticar sempre a l’oposició i mai no reconèixer els seus mèrits és senyal de no saber veure els defectes propis (..., “Quién Fracasó con el Fracaso Escolar”) La capacitat d’ignorar riscos és tan gran com la de fer promeses impossibles de complir (Fernando Ónega, La Vanguardia, 18 de Novembre de 2010, pàgina 15. Article sobre la campanya electoral de Alícia Sánchez-Camacho del PP) Vota a l’home que promet menys, serà el que menys et decebi (Sir William Ramsay, premi Nobel de química l’any 1904) Dos galls en un galliner no hi poden ser (Proverbi català) El mamífer més perillós del planeta és l’home, i si té poder, com és el cas dels polítics, molt més (Loïck Peyron, guanyador amb en Jean-Pierre Dick de la Barcelona World Race 2011) La ignorància amb inconsciència és atrevida, la ignorància amb poder és perillossíssima (...) Per aquest any vull tres èxits i dos fracassos. Si no hi ha dos fracassos, no em creuré els èxits (conseller Andreu Mas-Colell, 2011, missatge dirigit a la seva conselleria) La democràcia és el pitjor sistema amb excepció de tota la resta (Winston Churchill) Els vots surten dels mercats i no pas de camp de presseguers. Per això s’hi passegen [els polítics] en temps electorals (Josep Santesmases, “Quarts i Hores I”, 2012) Mentre hi hagi un Polònia a TV3 una democràcia mínimament sana és (...) No vull canviar les normes del joc, vull canviar de joc (André Breton) Hace falta que todo cambie para que nada cambie (Giuseppe Tomasi di Lampedusa). L’únic equilibri que un pot trobar en la política és la d’aquells que volen entrar i aquells que no volen sortir (Jacques-Benigne Bossuet) Els polítics van i venen, però si l’obra és bona, romanen (Martí Soler, editor en el Fondo Cultural Económico) La civilització va néixer en el moment en què l’home va començar a alçar barreres (Rousseau) Els canvis freqüents d’opinió manifesten que al darrere no hi ha cap idea (Editorial diari “AVUI” sobre el govern Zapatero, 29.08.2010) Líder és qui sap fer que li perdonin els errors (David Tuckett, psicòleg i professor d’economia a la City Universiy of London) Religió que raona, religió morta (Goethe). Política de crits, política morta (afegia Josep Pla, “El Quadern Gris”) En molts països, el sistema electoral [...] es transforma en un concurs de simpatia i no realment en un concurs de competència, honradesa o talent per a governar [...]. Al final s’escull al més simpàtic [...] o a qui més diners ha tingut per gastar en la campanya (Fidel Castro, “100 Horas con Fidel” de Ignacio Ramonet, antic director de Le Monde: pp. 2 cap. 26 II) Tots els homes són bons, però si se’ls vigila són millors (Coronel Juan Perón, marit d’Eva Duarte, Evita Perón) El polític ha de ser capaç de predir el que passarà demà, el mes proper i l'any que ve. Tanmateix, haurà d'explicar després, per què no ha passat el que preveia (Sir Winston Churchill) Ser llest [polític] és l’art d’amagar les faltes pròpies i posar al descobert les dels demés (William Hazlitt) Millor ser cap de ratolí que cua de lleó (Proverbi català) Socialismo laboral, muchos trabajan, pero poco y mal (...10 de juny 2010, viatjant per Cuba) Una gran revolució sols pot néixer d’un gran sentiment d’amor (Ernesto Guevara, “Che”) No disparin, les idees no es maten (Pedro Sarría, 1953, tinent cubà aturant la possible execució de Fidel Castro quan el van detenir) Una revolució no és res més que un canvi brusc del personal dirigent (Josep Pla, “El Quadern Gris”) El simplisme en la dreta respon a un joc d’interessos, en l’esquerra esdevé una temptació per a la demagògia (Josep Santesmases, “Quarts i Hores I”, 2012) A les primeres eleccions democràtiques no vaig votar perquè no els coneixia. Ara ja no voto perquè ja els conec (Mateu Fortuny, COM Ràdio) A Goverment? It´s a necessary evil (Proverbi anglès) Els vells defensen el que és. Els joves el que hauria d’ésser (Josep Pla, “Quadern Gris”) La política, de dretes o d’esquerres, és sempre de rics. Els pobres mai no tenen temps per a demagògies (...) La millor política ni d’esquerres ni de dretes, la millor política la dels destres i dels experts (...) Polític com cal, bondat i professional (...) Cada poble té el govern que es mereix (Bertold Brecht? Plagiant a Joseph de Maistre?) La propietat sols és dolenta quan dóna poder per explotar als demés (Ireneus Eibl-Eibesfeldt, “Amor i Odi”) Si una dictadura és una revolució, es justifica, i si no és una revolució, és una dictadura i res més (John W. Cook, diputat argentí en temps de Juan Perón) En el moment que els pares s’acostumen a obeir els fills i els mestres tremolen davant els alumnes comença la tirania (Plató) No hi ha política que resulti millor que les fites que empaita (Henry Kissinger) La intel·ligència sempre ha fet por als totalitaris (Lluís Llach, “Memòria d’uns Ulls Pintats”, 2012) Fachas hijos de puta (Pepe Rubianes) Els uniformes [...] són enemics del coneixement. Una cultura unificada és una cultura sotmesa (Joan-Ignasi Ortuño, Mientras me Ducho, 2012) A l’època medieval un home no era un home si no sabia fer anar una espasa. Un home no és un home si no pot projectar un pensament amb poder (Wheeler, físic nuclear) La política funciona com uns esclops, sona igual l’esquerra que el dret. Abans els missioners predicaven pel Tercer Món la fe en Crist, ara els turistes fan el mateix amb la democràcia. Els occidentals sempre porten l’estendard de la democràcia allà on van convençuts que el seu sistema polític és el millor d’entre els pitjors. (..., Iangun 18 de juliol de 2002) De la Prehistòria a la Història hem passat del tràfic de sílex al tràfic d'influències (Dr. Francesc Burjachs, URV, 1995) Els partits actuen com empreses privades que recapten regals interessats (Ramon Miravitllas, “La Conjura de los Corruptos”, 2013) No pot haver-hi una crisi la setmana que ve, tinc totalment plena l’agenda (Henry Kissinger) Ens hem convertit, gràcies al poder d’un gloriós accident evolutiu anomenat intel·ligència, en administradors de la continuïtat de la vida a la Terra. Nosaltres no hem demanat aquesta funció, però no podem renegar d’ella. Pot passar que no estiguem capacitats, però aquí estem (Stephen Jay Gould, biòleg) L’esquerra és un llarg camí cap a la dreta (Anònim) Sols en la política es pot ser maliciós i bo alhora (André Malraux) Si la gent no se l’hagués posat en un pedestal, no se l’hauria de fer baixar a empentes (Antonio Gala) Fora bonic que quan un polític deixés el seu escó es dediqués al que més li agrada, a la comèdia (Joan-Ignasi Ortuño, Mientras me Ducho, 2012) Les coalicions solen ser molt fortes per esfondrar [a l’oposició], però també són sempre impotents per crear (Emilio Castellar) Hi ha gent que viu per a la política i d’altres d’ella (Max Weber) En política no es tracta de crear noves oportunitats, sinó d’aprofitar les existents (François VI, Duc de La Rochefoucauld) Conquerir és més fàcil que governar (Jean-Jacques Rousseau) En política no es poden solucionar tots els problemes, sols cal parlar-ne d’ells fins esgotar-los (Roger Peyrefitte) La política? Una gran escola de teatre (Consol Garbí, docent) Als polítics se’ls jutja per la seva fermesa. Lamentablement, i degut a això, es mostren ferms en les seves equivocacions (Oscar Wilde) Tenim classe política però no tenim polítics amb classe (Guadalupe Blesa, Ajuntament de Barcelona) Fer política és conversar, no debatre seguint la lògica (Michael Oakeshott) No hi ha res en política que es pugui mantenir en secret, excepte tot allò que és fa públic (Dean Rusk) Cada persona és un món, i cada Sant un misteri (Proverbi català) El polític pensa en les eleccions següents, l’home d’Estat en la generació següent (William Gladstone) Un polític és un home que intenta posar ordre en allò que, sense ell, no s’hagués desordenat (Dr. Dresbach) Em temo que els polítics reaccionen més als ecos que als perills reals (David Grossman) El que molts polítics no tenen al cap ho tenen a la laringe (Peter Handke) La tecnocràcia no casa amb els principis ètics, els béns de la cultura humanística i la vida dels sentiments (Miguel Delibes) Quin és el millor govern? El que ens ensenya a governar-nos a nosaltres mateixos (Charles Dickens) Podrem conquerir un imperi a llom d’un cavall, però no el podrem governar des de la cadira de muntar (Ielu Txucai, conseller de Gengis Khan, segle XII) Els polítics són individus amb una autoestima molt alta que busquen l’estima dels altres (..., 22 de febrer de 2007) Explica’m a qui votes i et diré qui t’enganya (Graffitti) L’estat et controla, descontrola’t (Popular) El nacionalisme és un fil molt prim, potser per això molts s’afanyen a protegir-lo amb deliri (Hisham Matar, escriptor, “Sol en el món”, 2006) Als símbols no se’ls ha de donar massa importància (Lluís Llach, “Memòria d’uns Ulls Pintats”, 2012) Qui son poble mira, tot lo món veu (Proverbi català) Dreta o d’esquerra esdevenen diferent boira amb la mateixa humitat (...; qui pot dedicar-se a la política sol venir de famílies alliberades de temps, òbviament adinerades, i per tant de fonaments semblants) Aquell qui fa coses importants no pot complaure a tothom (Solon) Els polítics són uns grans publicistes de la seva elevada autoestima (..., 22 de febrer de 2007) A la vida sols hi ha tres tipus de persones, els de dretes, els d’esquerres i els polítics (..., “Xtrems”) MENTIDA? ENGANY? Nens i gent boja, la veritat en la boca; assenyats i savis, la mentida en els llavis (Proverbi castellà) Atraparàs més aviat a un mentider que a un coix (Proverbi mediterrani) Juegos de manos, juegos de villanos (Proverbi castellà) El que els ulls no veuen, al cor no dol (Proverbi català) Ojos que no ven, corazón que no siente (Proverbi castellà) Els problemes que no s’expliquen, no existeixen (Xavier Bosch, “Homes d’Honor”, 2012) No és or tot el que lluu (Proverbi català) Més falç que un duro sevillano (Proverbi català) Oradors banals, molta palla i poc gra (Proverbi castellà) El bo d'una mentida és que repetida mil cops acaba sent veritat (Joseph Paul Goebbles, Segona Guerra Mundial) Les llàgrimes són com les perles: un no sap mai si són autèntiques (Proverbi indonesi) Difama que alguna cosa que en resta (Goebbles) Una sola gota de brea enverina un barril sencer (dita marinera) Orador no convençut, a ningú ha vençut (Proverbi castellà, modificat per la rima: persuadido) Presentar acusació abans de ser acusat regala aparença d’innocència (..., 18 de març de 1992) Per la boca mor el peix (Proverbi castellà) Donar gat per llebre (Proverbi català) Donar garsa per perdiu (Proverbi català) A cavall regalat, no li miris el dentat (Proverbi català) El badall no pot mentir, gana o son has de tenir (Proverbi català) L’ou rodó és enganyador (Proverbi català) Tirar la pedra i amagar la mà (Proverbi català) La veritat vol poques paraules, la mentida mai en té prou (Proverbi català) El mentider, no és cregut de les veritats (Proverbi català) Mal de molts consol de bojos (Proverbi català) Una part del poble pot ser enganyada tot el temps i tot el poble pot ser enganyat una part del temps, però el que no és possible és enganyar a tot el poble tot el temps (Abraham Lincoln) El poble pot ser simple, però mai del tot ruc (...) Feta la llei, feta la trampa (Proverbi català) Internet és una barra de bar a les dues de la matinada amb un nivell d’ebrietat comuna (Gaspar Hernàndez, “El Silenci”) Per la xarxa ja no es tracta de trobar, sinó de seleccionar i evitar ser trobat (Paul Mockapetris, creador del DNS, Domain Name System, La Vanguardia, 6 de febrer de 2013) Fer combregar amb rodes de molí (Expressió catalana) Tenir molta planta i poca oliva (Proverbi català)

FRACASO ESCOLAR O FRACASO POLÍTICO (8)

Democracia y tarima A estas alturas parece bastante claro que para que haya orden en clase debe haber autoridad. Eso nos lleva a una afirmación que a veces no gusta a algunos, pero que como en cualquier empresa o ejército que defienda el estado de derecho se aplica y a nadie le parece mal. Un negocio, una defensa militar y un aula no deben ser una democracia, en otro caso los alumnos podrían organizar unos comicios y votar en contra de ir al colegio, de asistir a los exámenes o de realizar los deberes, obligaciones que les vienen encomendadas por ley hasta los dieciséis años. Pero si así fuera, ¿qué le parecería si ahora los alumnos impartieran las áreas y sancionaran a maestros y padres? ¿Acaso en una empresa se deciden todas las cosas por comicios? Valore por tanto a los docentes que controlan a sus alumnos y aún siendo demócratas, imponen normas claras entre derechos y obligaciones. Para ello era de gran ayuda una estructura que fue expulsada del aula por la reforma y por razones presuntamente democráticas. Ella fue eliminada por real decreto como si de una estatua del antiguo régimen se tratara. Se decía que elevaba en demasía la figura del docente. Ella, aunque altiva, era útil, ella, la tarima, suponía más ventajas que pegas cuando se impartían clases. La tarima resultó una herramienta de alto copete por una razón inapelable, permitía dar mejor las explicaciones a los alumnos, eso sí, siempre hubo riesgo de caerse y romperse la crisma. Quizás por eso la quitaron, para que el sindicato no exigiera un plus de peligrosidad para los docentes. Las ventajas prácticas de la tarima para infundir el orden por clase eran muchas. Por un lado la pizarra estaba más elevada ofreciendo mejor visión a los alumnos del fondo, por otro la proyección de la voz del docente dentro del aula era mucho mejor sin tener que recurrir a terapias de foniatría como a veces son harto necesarias, y por último la tarima permitía una mejor observación del grupo clase para conocerlos y dirigirlos mejor. La tarima no era soberbia, era simplemente más práctica. Por desgracia una nueva pedagogía tóxica la encontró anacrónica, distante y franquista, aunque durante La República la tarima ya existía. De todas formas eso fue lo que se argumentó cuando fueron exterminadas de las aulas con decretos reformistas durante los años noventa. Estas nuevas teorías educativas, que durante el libro llamaremos pedagogías teóricas, fueron fruto del mal comprendido constructivismo de Piaget, opiniones sin pruebas de éxito, opiniones con argumentos falaces y sin hechos reales, sólo grandes ideas sin mejoras educativas demostradas. Dado que hoy en día valoramos más la opinión que el argumento, estas pedagogías teóricas han hallado muchas mentes por donde implantarse. Piaget y su constructivismo A inicios el siglo XX Piaget elaboró una teoría que halló su espacio tiempo en diversas políticas educativas occidentales a finales del XX e inicios del XXI, teorías educativas que se implantaron sin datos experimentales que las abalaran, sólo creencias y utopías sin fundamento probado. Es decir, las pedagogías teóricas jamás fueron lo que aseguraban ser ellas mismas, ciencia. Ésta se respalda bajo teorías comprobadas mientras que la pedagogía teórica solo flotaba sobre palabras vacías, ideas no probadas y dogmas papales, algo nada científico. Paradójicamente las pedagogías teóricas se hacían llamar ciencia aunque hallaban en ésta, y en el progreso científico, lo malo mientras decretaban que lo bueno se hallaba en la naturaleza humana, algo ya defendido por Rousseau en el XVIII, por Mahoma en el VII al dar la orden de quemar todo libro que no fuera el Corán o por San Pablo en el siglo I al ordenar: huid de los filósofos y de los sabios. Actualmente en la política española también parece existir cierto desdén por la ciencia al considerarla complicada y alejada de la realidad social sin darse cuenta que el móvil utiliza física cuántica y el GPS la relatividad de Einstein. Por ejemplo la LOMCE quiso reducir los ya casi extintos temarios de Geología. Una explicación lógica por este desdén se halla en tres razones. La primera que muchos políticos proceden de formaciones humanísticas sin conocer de cerca las disciplinas científicas. La segunda que pocos científicos se adentran en la política para influir en sus intereses. Y la tercera que muy pocos investigadores, absortos en sus pesquisas, denuncian esta realidad. Dicho todo lo anterior, las pedagogías constructivistas parecen a menudo desechar la ciencia y valorar más las humanidades y aún así ellos llaman ciencia a su pedagogía siendo sólo esta una praxología teórica, que no ciencia, que se aplicó en Estados Unidos y Canadá a finales de los años sesenta, en Suecia por los setenta, en Francia por los ochenta, y por último en España por los noventa. Los resultados en todos los países mencionados resultó letal, un aumento generalizado del fracaso escolar con maestros que no debían saber de su especialidad pero si de la nueva pedagogía teórica. Cabe mencionar aquí la opinión que ya en 1961 la profesora y políglota Hannah Arent escribió en su “La Crisis de la Educación” sobre tal tipo de pedagogía en Estados Unidos: Bajo la influencia de la psicología moderna [...] como una ciencia de la enseñanza, un maestro es una persona que puede enseñarlo todo [...] sin estar especializado en una asignatura específica [...], algo que trajo consigo un descuido muy serio en la preparación de los maestros en sus asignaturas [...] dejando a sus alumnos literalmente abandonados. O más tarde, en 1973, el canadiense francófono Lucien Morin en “Los Charlatanes de la Nueva Pedagogía”: Todos coinciden en decir que el maestro formado por las ciencias de la educación sabe evitar perfectamente los horribles y toscos errores de la pedagogía tradicional. ¿Cómo se entiende pues que actualmente el educador sea todavía más mediocre que antaño? [...] Todos afirman también que gracias a las ciencias de la educación serán más respetadas las exigencias intelectuales, y, sin embargo, lo que está ocurriendo en todas partes es exactamente lo contrario. Pero, ¿qué defendía el constructivismo de la pedagogía teórica? Piaget creía que todo conocimiento mental era un invento, una creación de la percepción equívoca de los humanos. Bajo ese punto de vista era más importante el método de estudio que saberse las materias, era más trascendente aprender a aprender que simplemente aprender lo que sí sabían los maestros. Piaget insistía que de antemano todos los alumnos saben aprender por si solos y que por tanto el alumno debe estar libre para construir sus propios conocimientos como expresión de su personalidad y así deducir por el mismo teorías científicas que los humanos han tardado milenios en demostrar. En este contexto el docente sólo debía ser un conductor de esa construcción sin ya necesidad de dominar grandes conocimientos ya que el alumno los hallaría bajo la batuta de un buen profesor y guía en sus sueños. Pero para construir algo hay que poseer material previo. Para levantar una casa hay que poseer antes ladrillos y cemento, así también para que un alumno construya nuevos conocimientos debe haber memorizado conceptos anteriores como las tablas de multiplicar, las normas gramaticales y el vocabulario de un idioma. Hay que admitir que el constructivismo puede ir bien en alumnos que ya sepan muchas cosas como bachilleres o universitarios, pero en etapas infantiles y juveniles ha denostado el sistema educativo. Afirmar que los niños ya tienen conocimientos previos que hay que guiar ha resultado letal para nuestro sistema educativo ya que los infantes tienen poco o nada con que construir nuevos conocimientos. Pero para los constructivistas extremos el alumno no debe memorizar, debe construir sus conocimientos algo que podría llevarle a afirmar, “soy muy inteligente pero tengo una memoria fatal”, aunque peor sería que un alumno llegara a la conclusión que, “tengo muy buena memoria pero soy muy tonto”. La buena pedagogía deber ser enseñar lo que sabes, si un docente no sabe, ¿qué va a enseñar? Como decía el profesor de historia Enrique Moradiellos en “Clío y las Aulas”: el hombre ha llegado a ser hombre, literalmente, sin conocimientos en pedagogía. En fin, que el constructivismo de Piaget que sus seguidores rediseñaron se equivocó, de hecho no fue del todo un error sino una mala interpretación de escritos que les antecedieron. Piaget quizás leyó a Popper y luego lo sustituyó por otro gran pensador, por Kuhn. El primero, como filósofo de la ciencia, proponía que ésta debe aproximarse a un conocimiento racional, inteligible y lo más objetivo posible de la realidad, algo en lo que todo biólogo, geólogo, físico o químico estarán de acuerdo. Pero Piaget debió dar más valor a la opinión de un historiador, Kuhn, que a la observación de un pensador científico, Popper. Piaget, al igual que Kuhn, creía que la ciencia era una construcción social, ininteligible y subjetiva en función de los prejuicios históricos e individuales del momento. Si bien es cierto que muchas hipótesis científicas se elaboran bajo el contexto histórico, los intereses ególatras y los prejuicios personales, no siempre ha sido así y el Darwinismo, la Tectónica de Placas, la Relatividad o la Tabla Periódica explican nuestra realidad y nos permiten desarrollar tecnologías útiles, inteligibles y reales. Por tanto Piaget confundió lo que el empirista David Hume criticaba a menudo de la historia, que confundimos el debe ser por lo que simplemente es. Los hechos son los hechos, luego nosotros valoramos si están bien o mal, pero sin nosotros sólo serían eso, hechos. La ciencia debe ser racional, humilde y objetiva aunque a veces sea ilógica, tendenciosa y subjetiva. La ciencia debe analizar, sintetizar y explicar hechos, y si un chapuzas confunde esto con sus prejuicios, simplemente se inventará sueños sin explicar realidad alguna. El constructivismo de Piaget creía que los conocimientos se construían desde la nada, pero los estudiantes no deben construir el conocimiento, sino reconstruirlo a partir de las enseñanzas de doctos profesores. Por desgracia el sutil error de Piaget propició la pedagogía teórica que invadió de fracaso escolar Estados Unidos, Suecia, Francia y España destruyendo la educación universal defendida por la Ilustración del XVIII, el “sapere aude”, el atrévete a saber para superar los prejuicios impuestos y convertirte en un ser humano consciente, responsable y libre en tus decisiones. Luc Ferry, exministro francés de educación, decía que la escuela debe transmitir conocimientos apoyando la meritocracia y el esfuerzo, algo muy alejado del constructivismo mal explicado. Si el XVI fue el siglo del Renacimiento y del redescubrimiento de lo clásico, el XVII el de la Revolución Científica y la Tecnológica, el XVIII el de la Ilustración y su “sapere aude”, el XIX el de la Revolución Industrial y la necesidad de proletario alfabetizado, el XX el de las comunicaciones y la educación generalizada, pues entonces el siglo XXI resultó ser el del fracaso de todos los anteriores, el del fiasco de la educación occidental en Europa y otros continentes. Prueba de ello fueron los teóricos constructivistas que intentaron predicar y convencer a políticos de América latina. La rueda del error y del terror continuó girando. Cabe mencionar en este sentido un reportaje que surgió por América latina bajo la batuta del constructivismo y firmado por German Doin y Verónica Guzzo bajo el título La Educación Prohibida. Este documental culpa a la sociedad, y no a la pedagogía teórica, de la caída flagrante de los resultados académicos en los países occidentales en donde se aplicó. Durante todo esta crónica la pedagogía teórica es la buena sin cuestionarse si está equivocada en algo, todo lo contrario, se aboga por el adoctrinamiento de todos los docentes del mundo en la renovada pedagogía sin aportar datos contrastados al respecto, sólo ideas de cambio pero sin mejora demostrada. El reportaje afirma plantear ideas nuevas y originales para cambiar y adaptar el sistema educativo a los tiempos modernos, propone que para que los alumnos aprendan más, la escuela debe ser más convivencia que aprendizaje, que hay que dar menos énfasis al esfuerzo escolar, a la comprensión lectora y a la creación de ambientes silenciosos y ordenados. Entrevistas y más entrevistas jalonan esta idea de novedad pero, y por desgracia, no es cierta tal presunción. Los testimonios de la película una y otra vez repiten, con o sin conocimiento, antiguas y clásicas teorías de pedagogos y psicólogos que en su tiempo se autodefinieron como constructivistas, una teoría muy alejada de la sociedad actual ya que su principal fundador, Jean Piaget (1896-1980), elaboró parte de esta idea hace ya casi cien años. Quizás esta apreciación parezca inapropiada si lo defendido en esta película resulte eficaz hoy en día, pero por desgracia no lo hace ya que el reportaje esconde cinco incorrecciones más. La primera es que no se ha invitado a ni un solo detractor de las ideas que predica el largometraje. Entre ellos cabe destacar a doctos críticos como la doctora Inger Enkvist (Lund University, Suècia), Luc Ferry (exministro francés de Educación), Oriol Pi de Cabanyes (columnista de La Vanguardia y filólogo), doctor Adolf Tobeña (profesor de psiquiatría de la UAB), Imma Monsó (también columnista de La Vanguardia y filóloga francesa), Gregorio Luri (pedagogo y autor de La Escuela contra el Mundo), Mercedes Ruiz Paz (autora de La Secta Pedagógica), Lucien Morin (autor de Los Charlatanes de la Nueva Pedagogía) o Ricardo Moreno (profesor y autor de El Panfleto Antipedagógico). Visto todo lo anterior, el documental resulta parcial y sesgado dando una visión totalmente partidista de la educación, la de la pedagogía teórica y nada más. Tras muchos escritos, datos y conferencias los detractores anteriores han demostrado ineficaz y falaz la antigua pedagogía constructivista que ahora repite La Educación Prohibida. La segunda incorrección es la obsesiva idea de cambio que los entrevistados mencionan una y otra vez. Jamás en toda la película surge la palabra que debemos aplicar a cualquier proyecto que busque un progreso bien entendido, la mejora. Estos expertos, la inmensa mayoría de América latina, más algunos españoles, repiten hasta la saciedad que hay que cambiar el sistema educativo actual pero jamás hablan de perfeccionarlo, es más, insisten algunos que hay que probar cosas nuevas para ver lo que sucede. Particularmente experimentar con nuestras futuras generaciones de alumnos no parece algo muy sensato. Cabe indicar aquí que muchos de los entrevistados son teóricos o similares que globalmente no cumplen los requisitos para poder criticar el sistema educativo bajo la razón y la experiencia. Estos requisitos son los siguientes, impartir unas veinte horas de clase a la semana durante más de cinco años, trabajar con más de veinte o treinta alumnos por grupo y no con grupos reducidos como muchos entrevistados, y por último dar clases en centros con gran porcentaje de inmigrantes o de alumnos con desigualdades sociales agudas. Estar fuera de estas situaciones lleva a muchos expertos a devenir como teóricos con fundamentos alejados de la realidad del aula. En la película muchos de los entrevistados trabajan en condiciones teóricas muy singulares y a menudo alejadas de clases hacinadas. Quizás por ello repiten una vez tras otra que hay que cambiar la educación pero sin darse cuenta que el objetivo primordial son las mejoras probadas, no los experimentos sin garantía. Ya se sabe que cambiar es fácil, lo difícil es mejorar. Si uno quema su casa ya la ha modificado pero para mejorar la educación no se requieren unas fallas valencianas, se requieren experiencias con resultados, no ideas seductoras sin pruebas de éxito. La tercera incorrección de la película son el conjunto de métodos que proponen los entrevistados para cambiar según ellos la educación. Hablan estos expertos en pedagogía de la proyección del amor y las emociones hacia los alumnos para crear vínculos de complicidad, confianza y autoridad sin autoritarismo. Esta afirmación resulta fantástica, bella, algo que los buenos docentes ya saben aplicar en sus clases, un discurso correcto que arranca fácilmente el aplauso del incauto y del ciudadano normal, pero que fíjense no dice como hacerlo, todo resulta un gran qué pero sin ningún cómo. Más tarde, y tras muchas demagogias, aparecen más qués para alcanzar dichos objetivos. Estos son la evaluación de los conocimientos de los escolares sin notas ni exámenes, la libertad total de los alumnos para elegir sus áreas preferidas, la clase específica para cada alumno según su elección, gusto o motivación, la igualdad entre los escolares para llegar a ser lo que ellos creen que pueden ser, médico o arquitecto por ejemplo, aún sin saber cálculo o sin tener las capacidades mentales cultivadas para ello, la no memorización de conceptos y finalmente que cada alumno aprenda libremente experimentando con su entorno. Así pues el maestro ya no debe dominar su disciplina ya que sólo debe guiar a sus alumnos, algo que ya se aplicó en las facultades de magisterio españolas y que difícilmente puede formar doctos médicos, arquitectos o políticos, más bien todo lo contrario, forjará una sociedad llena de mediocres que se creerán médicos, arquitectos o políticos sin saber gran cosa para ello. Cabe añadir que todas estas ideas expuestas en el reportaje configuran el corolario que llenó nuestra reforma educativa, la LOGSE de los noventa. Ahora todas éstas corren por América latina. Habrá que preguntarse quienes las promueven. La cuarta incorrección de La Educación Prohibida son los elementos dramáticos y teatrales que se intercalan entre las entrevistas que acusan deliberadamente a los docentes actuales del fracaso escolar actual. Estas dramatizaciones de los maestros son exageradamente histriónicas, muy alejadas del aula y por tanto totalmente falsas. Los docentes que vean el largometraje se percatarán en breve que los actores que les representan fingen ser todo menos profesores y maestros. En tales ficciones cinematográficas los docentes aparecen como educadores ineptos, obstinados en el conocimiento de las cosas y ausentes ante las emociones de sus alumnos. Insisto, todo buen docente sabe como conectar con sus alumnos sin necesidad de teorías grandilocuentes que predican un cambio sin ofrecer ideas prácticas y reales de mejora. La quinta y última incorrección, y la más flagrante, es que las viejas teorías defendidas por esta película fracasaron ya en el pasado. Primero lo hicieron por los sesenta en Estados Unidos, luego por los setenta en la reforma educativa de Suecia, para llegar a los ochenta en Francia con Philippe Meirieu a la cabeza, y finalmente por los noventa en España con Alvaro Marchessi y César Coll plagiando todos los errores anteriores en su LOGSE, o Pello Salaburu, Guy Haug y José-Ginés Mora aplicándolos luego por la universidad española. Así lo han demostrado los expertos antes mencionados como la doctora Inger Enkvist, el exministro de educación francés Luc Ferry, el profesor Ricardo Moreno, el catedrático Enrique Moradiellos o la escritora Mercedes Ruiz Paz. Éstos y otros profesores han demostrado que la reforma educativa constructivista lleva años provocando el fracaso de la sociedad al producir abundancia de mano de obra inexperta y barata bajo la escasez de buenos profesionales. Los primeros eran libres de elegir sus materias en el colegio y equivocarse holgazanea+ndo, los segundos se les obligó al esfuerzo y a la memorización de conceptos básicos y universales, los primeros viven en un progreso mal entendido e incluso en el paro, los segundos son la mayoría que no ha perdido su trabajo y quienes pueden provocar el progreso crítico y real de nuestra sociedad. No parece ninguna memez pensar que quizás la crisis actual hunde sus raíces en la pedagogía constructivista. En resumen, y vista La Educación Prohibida, parece claro que los teóricos constructivistas se hallan detrás de este reportaje en América latina, ¿y por qué americano y no europeo? El fracaso del constructivismo durante décadas por Europa ha propiciado gran agnosticismo entre los dirigentes europeos. Ahora muchos de los teóricos constructivistas, Alvaro Marchessi y César Coll por ejemplo, dirigen su punto de mira hacia la todavía ingenua América latina en donde están influyendo sobre gobiernos y jóvenes con estas antiguas teorías que jamás tuvieron éxito alguno por el viejo mundo. Toda teoría educativa bien construida es bella y atractiva pero si lo que se persigue es crear buenas personas, excelentes profesionales y mentes críticas, debe hacerse con métodos prácticos, eficaces y plenamente probados, no con teorías sin demostración, llenas de puro vacío y bajo un catecismo de la nada. Con teorías que establecen distintos raseros para evaluar a los estudiantes no se pueden forjar médicos, arquitectos y políticos altamente expertos, responsables y sabios. Si dejamos que los niños elijan muchos optarán por jugar y dejar la comprensión lectora para la Universidad. Un médico que llegue a serlo así por la libertad de un sistema educativo que no le obligó a memorizar, que además le permitió elegir pintura en detrimento de Biología y que le adaptó los ejercicios a su bajo coeficiente de inteligencia, no creo que resultara competente para la práctica de la medicina. Este facultativo muy probablemente confundiría el horóscopo con su cáncer ya que la capacidad para diagnosticar correctamente depende de los conocimientos acumulados y no de la libre elección de las materias. En fin, que La Educación Prohibida, y no la que la mayoría de docentes imparte, es la que debería estar realmente prohibida.

Ambrose Evans-Pritchard: Aniquilar els catalans

Interessant article del cap d'informació econòmica internacional del "The Daily Telegraph"Artículo de Ambrose Evans-Pritchard, jefe de información económica internacional de “The Daily Telegraph”.Excorresponsal en los EE.UU. y en Bruselas. Partidario de la Unión Europea.“Se equivoca gravemente quien crea que la Unión Europea ayudará a aniquilar a los catalanes”. Los últimos acontecimientos me han dejado en estado de shock, especialmente por la reacción del gobierno de Madrid. Pero de todas maneras creo que las últimas declaraciones del ministro de Asuntos Exteriores, José Manuel García-Margallo, son indignantes. Lo que no entienden ni Madrid ni el ministro es que ellos ya no tienen la sartén por el mango. Decir que “nosotros utilizaremos el derecho de veto acogiéndonos a los tratados de la Unión para bloquear una posible adhesión de Catalunya” es no entender nada. Ellos, simplemente, no pueden hacerlo.Si España impidiera la adhesión, España misma estaría violando los tratados de la Unión; y la propia España podría ser expulsada. No digo que esto vaya a ocurrir. Pero, en cualquier caso, me sorprende el nivel de incompetencia y la voluntad que demuestra Madrid de llevar todo esto a una confrontación absoluta. Ignorar que han salido a la calle un millón y medio de personas, con la capacidad volcánica que ello conlleva, me parece una gran estupidez. En conjunto es muy preocupante, porque veo que se está llevando a extremos amenazadores con declaraciones como las de García-Margallo, pero también con las de algunos militares: extremistas, de acuerdo; pero todo esto no deja de ser significativo. La manera como lo presentan desde Madrid, incluida la carta del rey, que los catalanes persiguen quimeras, que quieren alterar el statu quo, etc., no tiene sentido. Ellos, por otra parte, están creando una especie de 1936. Es muy sorprendente. Yo creía que 30 años de pertenencia a la Unión Europea habrían modificado lo suficiente la mentalidad de la derecha española. Pero los comentarios de los militares, de García-Margallo y otros, hacen que me pregunte si los militares pueden tener de nuevo algún papel en la democracia española. Espero que no. No hay camino de retorno, pero no deja de ser increíble todo lo que está pasando. Si el Ministro de Asuntos Exteriores británico hubiera hecho un comentario sobre Escocia como el que García-Margallo hizo sobre Catalunya, el escándalo hubiera sido magnífico. ¿Se lo imaginan? Además, la reacción de exaltación nacionalista en Escocia hubiera sido incontenible. Pero es que, además, no puedes actuar de esta manera en el siglo XXI. ¿Cómo reaccionará la Unión Europea ? Bien, en Bruselas creo que intentarán evitar por todos los medios tenerse que pronunciar sobre toda esta cuestión. Pero si al final resulta totalmente inevitable, lo harán. Y si el Estado español piensa que Bruselas se pondrá a su lado para evitar que los catalanes ejerzan el derecho de autodeterminación, estará cometiendo otro error de juicio. Además, existe una agenda oculta de la Unión, no en la Comisión pero sí en otras partes de la maquinaria, que intenta promover un fortalecimiento del poder de las regiones en oposición a las naciones estado tradicionales, que en la práctica son un freno hacia la construcción de una estructura más federal, de supraestado de la Unión. Insisto : si en la Moncloa piensan que Europa les ayudará a aniquilar a los catalanes, están muy equivocados. Mucho.