Immersió lingüística sota el 155

Molts ciutadans cultes mostren la seva preocupació davant l’ús de les llengües com a arma política. L’assumpte de la immersió lingüística a Catalunya n’està sent un exemple. Els del PP, i per tal de prendre decisions educatives adients, haurien de fer servir fets contrastats i no pas les seves ideologies. Concretament, i davant la recessió que el PP vol imposar a la immersió lingüística catalana, caldria que es tinguessin en compte els següents fets. Primer, que la immersió lingüística catalana ha treballat i permès la coexistència pacífica del castellà i el català en els nostres centres educatius. Segon, sota aquest model lingüístic el nivell de castellà dels catalans no ha esdevingut inferior al de la resta d’Espanya. Tercer, el bilingüisme, i són dades en neurobiologia, permet una major flexibilitat i rapidesa cerebral en l’adquisició de noves habilitats i competències educatives. Quart, la immersió lingüística catalana ja fa dècades que opera amb normalitat i eficàcia contrastades. Sisè, els prejudicis patriòtics defensen postures atàviques i allunyades de l'Europa de les nacions. Setè, cal no oblidar que el tresor que tenim entre les mans, el bilingüisme, permet la cohesió social i no pas la seva divisió. Vuitè, de permetre’s que els progenitors puguin escollir la llengua en l’educació dels seus fills, no es podria aplicar de manera immediata. Novè, i en cas d’aplicar-se comportaria una nova despesa en detriment de necessitats educatives molt més urgents que aquestes cortines de fum ideològiques. I desè, es fa evident que la reducció de la immersió lingüística és conseqüència de prejudicis ideològics i no pas de fets sota la lògica. Preguem per tant que l’educació deixi de ser una arma electoral per trencar la vigent cohesió social catalana. La prova és que si el bilingüisme representa tants avantatges, ¿per què alguns en provoquen tantes discussions?

HIPERNIÑOS d’Eva Millet

 

De lectura rodona i àgil, aquest assaig sobre educació ens parla sobre el creixent nombre de fills sobreprotegits. La causa? La  plaga mundial d’uns obstinats hiperprogenitors. Així doncs l’autora va desgranant casos i exemples que mostren i demostren aquesta tendència en la nostra societat. En queden clares les causes, les conseqüències i les solucions, tot un tres en un.  De fet el guió del llibre es va explicant per si mateix sense necessitat d’abstraccions ni idees sofisticades. Tot és com és, i tal com ho expliquen testimonis de primera fila que l’autora ha entrevistat. A través de professors, mestres, psicòlegs i metges, el lector s’adonarà de la gravetat nacional i internacional d’aquests hipernens. En això l’autora és valenta al donar noms i cognoms de qui s’ha inventat ideologies, que sense fonaments ni mètodes científics, han potenciat aquests hiperpares i els seus hipernens.  Molts d’aquests ideòlegs resulten suposats experts en educació que han propiciat escolars sense autonomia, resiliència i empatia. A ells l’autora els anul·la amb arguments de científics, metges i docents. Potser, i al final del llibre, algú no versat en ensenyament podria entendre el que molts suposats experts en educació defensen, que l’escola i els instituts no eduquen prou en autonomia, resiliència, empatia, curiositat i col·laboració, habilitats les quals sempre han estat treballades a fons en els centres anomenats educatius. Sols alguns “experts” pregonen haver inventat aquesta sopa d’all com a innovació pedagògica i molts se n’han fet crèduls. L’autora del llibre no.

L'ensenyament català en perill

Després de més de vint anys impartint classes a Secundària crec hi ha un tema d'actualitat que no s'ha contrastat amb els principals experts en ensenyament, els professors de Secundària. Sí que n'opinen i en fan ressò molts qui no treballen a l'aula com polítics, sociòlegs i pedagogs, però poc s'hi veu als mitjans a bregats professors de Secundària. En fi, qui no imparteix classes sí predomina en els debats, però qui sí coneix els fets (l'aula) poc se'l veu als mitjans. Aquí teniu un tema a contrastar més entre professors de Secundària que entre teòrics de despatx. L’educació per competències s’està implantant a Catalunya sense un anàlisi contrastat ni un debat objectiu entre tots els professors de Secundària. Sí que hi hagut debats al respecte entre molts pedagogs i mestres de Primària, però no amb professors de Secundària (ESO, Cicles i Batxillerat). L'educació per competències ja s'aplica a les escoles de Primària on els infants els calen moltes habilitats a desenvolupar. Però a Secundària el que cal és ensenyar més coneixements professionals que no pas habilitats adquirides d'infant. El problema rau que els teòrics de l'educació han convençut d'aplicar la pedagogia de competències a Secundària. I del cert que el Departament d’Ensenyament ha imposat a Secundària l'educació per competències gairebé d’amagat. La prova és que directors i cap d’estudis de Secundària a tot Catalunya ja han rebut durant el primer trimestre cursos per a aplicar aquesta pedagogia. En aquests cursos d’educació per competències s'implanta l'avaluació de les habilitats personals i emocionals en detriment dels sabers i coneixements a ensenyar. Així doncs els butlletins d’avaluació ja no tindran notes numèriques de cada matèria sinó valoracions escrites sobre aquestes habilitats per a cada l’alumne. Per tant ja no se sabrà si un fill ha obtingut un 6, un 9 o un 3 en matemàtiques, ans al contrari, tot tendirà en valoracions verbals sobre aptituds personals i capacitats laborals. La pregunta és si això millora o no el sistema d’ensenyament català. Més aviat sembla que han complicat més la troca amb idees abstractes i allunyades de l’aula. Tot aquest ideari no prové de professors que treballen a l'aula sinó d'autoanomenats experts en educació i de polítics que els recolzen. Cal preguntar-se doncs qui són els experts reals en educació, els professors a peu d'aula o els teòrics des d'un despatx. Certament tot sembla amagar grans interessos en favor dels demagogs però en detriment dels coneixedors de l’ofici d’ensenyar, els professors. La prova és quan es cerca informació sobre educació per competències i es comprova que no està demostrada en cap treball científic rigorós. I cal indicar com a ciències aquelles disciplines que apliquen el mètode científic genuí (psiquiatria, neurobiologia...) i no les que no ho fan (pedagogia, psicopedagogia, "ciències" de l'educació...). En resum, si l'educació per competències no ostenta el recolzament del mètode científic i pot provocar la disminució dels coneixements entre els alumnes catalans, ¿per què s'està imposant?, ¿per què patir el risc de reduir el nivell de cultura dels nostres instituts?, ¿per què arriscar-se a promoure alumnes amb menys coneixements i menys capacitat crítica?

Vídeo resum VI Jornades de Secundària sobre l'Escola Inclusiva

Ja pots veure el vídeo resum de les VI Jornades de Secundària sobre l'Escola Inclusiva.

https://youtu.be/SuXl68e4Sr8

En el mateix hi escoltaràs les opinions dels ponents: 

Dr. Ignasi Puigdellívol

Professor de Didàctica de la Universitat de Barcelona

Dra. Anna Sans

Metgessa especialista en Pediatria i Neurologia pediàtrica

Dr. Ricardo Moreno

Catedràtic d’institut, llicenciat en matemàtiques, llicenciat i doctorat en filosofia.

David Rabadà i Vives

Director de les VI Jornades de Secundària 

ESCOLA INCLUSIVA - CONCLUSIONS de les VI JORNADES DE SECUNDÀRIA

VI JORNADES DE SECUNDÀRIA

“L’ESCOLA INCLUSIVA”

- CONCLUSIONS -

Celebrades a l’Il·lustre Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya

24 i 25 de novembre de 2017

El Departament d’Ensenyament fa temps que defensa el model de l’escola inclusiva. De fet, i sota l’aixopluc de moltes institucions, forces experts promouen aquesta tècnica educativa. El mateix Govern de la Generalitat va aprovar un decret el passat mes d’octubre establint que tots els alumnes amb necessitats educatives vagin a centres ordinaris. Davant l’eclosió d’aquesta pedagogia, i com sol passar, han aparegut entusiastes, detractors i eclèctics mentre molts professors de secundària s’ho miren amb preocupació. Els entusiastes afirmen que la inclusiva és un camí a seguir per tal d’integrar a tots aquells alumnes discapacitats. Els detractors sentencien que l’escola pública no pot atendre de manera adient a tots aquests joves, és més, argumenta que es desatendrà a la majoria i es baixaran els nivells curriculars. I finalment alguns eclèctics es mantenen en un terme mig dient que calen molts més recursos per tal d’aplicar correctament la inclusiva.

Professors de Secundària (aspepc·sps) ha organitzat unes jornades per veure quina de les anteriors perspectives és la més real, aplicable o possible. Durant les mateixes, i amb l’assistència d’experts de vàlua contrastada, s’ha fet balanç de tot l’anterior per oferir un consens ampli i viable. Les conferències han anat a càrrec de:

Dr. Ignasi Puigdellívol

Professor de Didàctica de la Universitat de Barcelona

Dra. Anna Sans

Metgessa especialista en Pediatria i Neurologia pediàtrica

Dr. Ricardo Moreno

Catedràtic d’institut, llicenciat en matemàtiques, llicenciat i doctorat en filosofia.

El Dr. Puigdellívol es mostrava totalment favorable a l’escola inclusiva, la Dra. Sans partidària però amb aclariments, i el Dr. Moreno totalment en contra. Dels debats amb els professors assistents, i de les taules rodones entre aquests i els conferenciants, n’han sorgit les següents conclusions llegides públicament al final de les jornades. El conjunt d’acords parcials els hem estructurat a dos nivells: riscos de la inclusiva i propostes de millora.

RISCOS DE LA INCLUSIVA

L’objectiu principal de l’escola inclusiva és procurar la igualtat de drets dels alumnes discapacitats envers la majoria. En aquest sentit es vol integrar a aquests alumnes amb tots els altres sota un mateix espai. Això sovint enfronta a una majoria de professors de secundària, crítics amb la inclusiva, respecte a molts experts externs que la defensen. Cal entendre que els docents seran qui hauran de gestionar una aula inclusiva mentre que els experts ho avaluaran des de fora, i vet aquí el recel. Per tant resulta obvi que aquests experts han de xopar-se de la visió dels professors per tal d’assolir la seva confiança, consens i consell. En altre cas el nombre de riscos a patir en la inclusiva esdevindrà imprevisible. I cal abans entendre que un risc és la probabilitat que un perill pugui esdevenir i fer-se real.

Avui dia, i segons dades clíniques vigents, el volum de joves afectats per alguna discapacitat s’apropa al 15 per cent de tot l’alumnat. L’escola inclusiva busca augmentar la cohesió d’aquest col·lectiu dins la normalitat social. Aquesta lloable fita topa amb una sèrie de riscos que s’han posat de manifest durant aquestes VI Jornades de Secundària:

1-    Risc en la davallada dels continguts a impartir, dels coneixements a adquirir i de l’esforç a exigir a tots els alumnes del grup. Això implicaria un possible augment del seu fracàs escolar acadèmic.

2-    Risc de desatenció dels alumnes que no pateixen patologia discapacitant.

3-    Risc de desatendre la gegantina diversitat de totes les discapacitats de la inclusiva.

4-    Complicació de la dinàmica a l’aula tant per a alumnes com per a professors amb els conseqüents elements de distracció (auxiliars clínics dins l’aula, diferents activitats d’aprenentatge...).

5-    Possible desigualtat entre discapacitats i capacitats en atencions des del professorat. És a dir, risc de no poder atendre a tothom per igual.

6-    Risc que els centres públics minvin en la seva funció com ascensor social per a les famílies amb nivell social i cultural baixos. És a dir, si els nivells acadèmics baixessin a la pública, aquesta perdria la seva capacitat d’oferir formació i professió al gran gruix dels seus estudiants.

7-    Risc de potenciar l’ensenyament privat en detriment del públic quan, els qui puguin, prefereixin escolaritzar els seus fills en privades de funcionament ordinari evitant una pública inclusiva de baix nivell, un fet que ja passar pels vuitanta amb el neoliberalisme del Regne Unit.

8-    Risc que l’escola esdevingui un centre d’atenció de discapacitats en detriment dels centres especialitzats al respecte. Cal saber que el Regne Unit així ho va aplicar als vuitanta estalviant-se molts diners dels fons públics.

9-    Risc que les inversions programades restin tallades davant la inestabilitat econòmica nacional. En cas de passar això, i amb manca de recursos, serien de nou els professors qui s’haurien de fer més càrrec de la inclusiva.

10-                   I finalment risc que els professors no puguin esdevenir ni bons docents ni bons clínics alhora d’ajudar i atendre als auxiliars dels discapacitats. Cal indicar que els professors ja carreguen, i cada dia més, amb una àmplia motxilla d’obligacions, moltes de les quals no poden substituir a la dels especialistes de la salut.

Per tant, i esmentats tots els riscs enraonats durant aquestes VI Jornades de Secundària, resulta lògic pensar que resultarà complicat aplicar l’escola inclusiva sense una brutal inversió educativa. Són tantes les patologies i síndromes a tractar de manera diferent que caldran molts recursos sostinguts per tal de garantir-la. Cal repensar-se si aquesta estratègia pot esdevenir una solució única i universal davant una realitat tan complexa. I no és el mateix un psicòtic, que un escolar afectat per microcefàlia, un autista, un Asperger, un invident, un sord, un paraplègic, un TDAH, un dislèxic o un discalcúlic entre molts altres. És més, si s’inclou els alumnes amb discapacitat intel·lectual amb els alumnes amb trastorns d'aprenentatge no s'ajusta a la realitat. De fet els alumnes amb trastorns d'aprenentatge com TDAH, dislèxia o discalcúlia poden romandre perfectament a l'aula ordinària. Tot plegat ens indica l’àmplia diversitat d’alumnes a atendre sota l’escola inclusiva.

PROPOSTES DE MILLORA

Si bé els riscos i els neguits presentats durant aquestes jornades foren molts, també les propostes acordades foren abundants. Un rerafons força esmentat, foren les dificultats afegides que tenen  en aquests casos els alumnes d'entorn socioeconòmic baix amb algun trastorn d'aprenentatge. Sabem que les famílies que saben adonar-se d’un fill discapacitat, i que s’ho poden pagar, poden sufragar-se aquesta necessitat a infantil i la corregeixen en gran mesura. Però a l’inrevés, en el cas de les famílies de baix nivell sociocultural, aquestes són les que no poden pagar-ho i per tant en surten malparades. D’aquí, i en gran part, es parla de la relació entre discapacitats en l’aprenentatge i famílies amb baix nivell sociocultural. Sota aquest marc de dades educatives, i per tal d’integrar els discapacitats escolars i assolir així l’objectiu de la igualtat de la inclusiva, es van assolir aquests punts de consens.

1-    El que sí, i com a mesura correctora, resulta universal és un diagnòstic prematur i una teràpia immediata a infantil. Així ho fan Finlàndia i Estònia amb excel·lents resultats educatius. Per tant es proposa, i sabent que sí funciona, més inversió pública en diagnosi prematura i teràpies immediates ja en les primeres etapes educatives. Aquesta mesura sí reduirà el fracàs escolar vigent i socialitzarà als discapacitats.

2-    La formació d’excel·lents experts en diagnosi i correcció dels discapacitats sota un finançament públic i sostingut.

3-    Tractament dels discapacitats fonamentat en un esforç ben dirigit que sabem potencia les habilitats i capacitats cerebrals. Avui en dia hi ha molts estudis en neurologia i psiquiatria que demostren que sota un esforç ben orientat els infants superen moltes manques competencials.

4-    Un ús inferior de les adaptacions curriculars ja que adormen la capacitat dels alumnes discapacitats. En això molts docents i neurobiòlegs han explicat que rebaixar el nivell d’esforç provoca un empitjorament en l’assoliment d’habilitats i coneixements ja que minva l’agilitat i la memòria del cervell dels escolars.

5-    Unes ajudes públiques a les famílies de baix nivell sociocultural per tal que hi hagi una detecció prematura i una teràpia immediata en cas de discapacitats.

6-    Repensar-se a secundària la barreja en una mateixa aula de discapacitats de tota mena amb alumnes ordinaris, i això sobretot en matèries instrumentals com són les llengües i les matemàtiques. Aquí alguns professors varen indicar que els discapacitats milloren més separats del grup ordinari que barrejats amb aquest. En aquest sentit es van esmentar les aules d’acollida i les d’educació especial.

7-    Recolzar des de l’administració local a les famílies ja que si aquestes atenen bé a un fill amb una discapacitat lleu, aquest sol funcionar amb uns mínims dins de l’aula.

8-    Avaluar amb números i resultats acadèmics a tots els alumnes afectats per la inclusiva i decidir si continuar o no, i no pas insistir si les coses diuen el contrari.

9-    No idealitzar les TIC com a eina terapèutica dels discapacitats ja que en funció de la patologia poden ajudar o perjudicar.

10-                   Ser conscients de les possibilitats de cada alumne i no prometre amb la inclusiva el que no podrà ser aquest malgrat el seu desig.

11-                   I finalment, i per tal d’apropar els experts de la inclusiva als professors que l’hauran d’aplicar, cal que els primers imparteixin en primera persona la seva estratègia dins de l’aula per tal de repensar i avaluar amb resultats numèrics i acadèmics l’escola inclusiva.

David Rabadà i Vives

Director de les VI Jornades de Secundària

DATOS PISA MAL INTERPRETADOS

Profesores de Secundaria (aspepc·sps) desea mostrar su preocupación ante las interpretaciones realizadas sobre los resultados PISA este mes publicados. Con los datos de las pruebas PISA en 2015 se ha evaluado el nivel de colaboración en la resolución de problemas entre los alumnos de 15 años. En los primeros puestos, y como suele suceder en PISA, están los países asiáticos como Singapur, Japón, Hong Kong y Corea del Sur. Estonia y Finlandia también ocupan puestos altos en Europa. España sigue estando por debajo de la media de la OCDE. Pero lo malo es que solo el 8% de los alumnos españoles sabe resolver problemas en un entorno de cooperación complejo, porcentaje que en Singapur sube al 21 % y que ronda el 15 % en Australia, Canadá y Nueva Zelanda. Lo peor son las interpretaciones de algunos expertos al respecto de estos datos. El señorEchazarra apoya, junto con la OCDE, el trabajo y evaluación en grupo de los alumnos. Dicen que la razón principal para ello es nuestro mundo cambiante. Y aunque el concepto de examen colectivo dicen que choca con la cultura tradicional y supone cierta injusticia hacia los que trabajan más, ese es el día a día. Echazarra anima también a fomentar todo tipo de actividades grupales tanto dentro como fuera de clase. Argumenta que así los alumnos más rezagados o menos trabajadores se benefician de los más aventajados. Desde Profesores de Secundaria (aspepc·sps) nos preocupa esta visión pedagógica de regalar al que más plagia del que más sabe. A primera vista no parece un modelo educativo que defienda la excelencia ni la justicia educativas. Deseamos que las futuras leyes en educación no incluyan estas visiones mal interpretadas desde los datos PISA.

L’ESCOLA INCLUSIVA SOTA DUBTE

El Departament d’Ensenyament, i sense escoltar veus crítiques des de l’aula, es mostra totalment partidari de l’escola inclusiva. De fet, i sota l’aixopluc de moltes institucions, forces experts promouen aquesta estratègia pedagògica. Davant l’eclosió d’aquesta tendència, i com sol passar, han aparegut entusiastes, detractors i eclèctics. Els entusiastes afirmen que la inclusiva és un camí a seguir per tal d’integrar tots aquells alumnes discapacitats. Els detractors sentencien que l’escola pública no pot atendre de manera adient a tots aquests joves, és més, argumenta que es desatendrà a la majoria. I finalment alguns eclèctics es mantenen en un terme mig dient que tal com es vol aplicar la inclusiva no és la millor manera de les possibles. Professors de Secundària (aspepc·sps) ha organitzat unes jornades per veure quina opció és la millor. Durant les mateixes, i amb l’assistència d’experts de vàlua contrastada, es farà balanç de tot l’anterior per poder donar una resposta al Departament d’Ensenyament. Les conferències aniran a càrrec del Dr. Ignasi Puigdellívol, professor de Didàctica de la Universitat de Barcelona, de la Dra. Anna Sans, metgessa especialista en Pediatria i Neurologia pediàtrica, i finalment del Dr. Ricardo Moreno, catedràtic d’institut, llicenciat en matemàtiques, llicenciat i doctorat en filosofia. Aquestes jornades tindran lloc a la Sala d'Actes de l'Il·lustre Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya (Rbla. Catalunya, 8, 08001 Barcelona), durant els dies 24 i 25 de novembre de 2017. El divendres, de 16h. a 21:30h, i el dissabte de 10:00h a 14:30h.

Cal inscriure’s a:

http://secundaria.info/cursos.php