LA CIÈNCIA MENTEIX

Aquest estiu les noves científiques sobre el canvi climàtic, la capa d’ozó, Atapuerca i fins i tot la vida a Mart, han sorgit amb més o menys difusió pels mitjans. Si un deixa la premsa de carrer i llegeix revistes especialitzades descobreix que en ciència tot és discutible i que molts savis experts no troben cert el canvi climàtic, la destrucció de l’ozó, els enterraments a la Sima de los Huesos d’Atapuerca o la vida marciana. L’estrany és que els arguments d’aquests científics són més sòlids que les corrents majoritàries tot i que pocs els consideren creïbles. La humanitat és més creient que empírica i prefereix fiar-se del que li diu el seu govern estatal, equip de recerca de renom o líder més emblemàtic que no pas escoltar i analitzar el que li argumenta un desconegut. Resulta obvi que la hipòtesi científica recolzada per un lobby de poder assoleix més difusió i èxit que la defensada per una minoria de savis anònims però més experimentats. Aquests es troben soterrats pels grans lobbys científics. En són exemples l’ICPP de l’ONU en el canvi climàtic, la NASA en la capa d’ozó i la vida marciana, i finalment l’equip premi Príncep d’Astúries a Atapuerca. Tot i haver-hi publicacions tècniques i de renom que invaliden aquests grans, la immensa massa continua creient en els qui pensa més importants. Per què fem això els humans? Doncs perquè tenim un cervell paleolític, una ment que poc ha canviat durant els últims 200.000 anys d’ençà la nostra espècie, la sapiens, roman en aquest planeta. Estem dissenyats per l’evolució biològica per tal de seguir i confiar en algun líder que creiem millor que la resta. Des dels caçadors paleolítics passant pel pati escolar fins als herois militars podem observar això en la nostra espècie. Vet aquí que la ciència oficial esdevingui mentidera davant hipòtesis millors i més ben argumentades. Els humans preferim creure el que la majoria i la majoria en el que han afirmat els grans. Resulta més simple i més segur fer-ho així que contrastar altres dades que ens portin al neguit. Galileo va dir que en qüestions de ciència l’autoritat de mil no val tant com el lliure raonament d’un de sol. Avui en dia continuem creient en l’autoritat de mil i la política molt bé que se n’aprofita.

CANVI CLIMÀTIC DISCUTIBLE

http://www.catalunyavanguardista.com/catvan/el-cambio-climatico-contra-las-cuerdas/ Parlar de canvi climàtic a l’aula s’ha convertit en un galimaties entre creença i ciència. Hi ha equips humans que asseguren que el canvi climàtic està sent accelerat per la pol·lució humana i d’altres que argumenten que falten dades per a tal afirmació. En la primera opció, els defensors de l’acceleració climàtica, s’hi troben equips de recerca estatals, premsa mediàtica i tots els llibres de text escolars. En la segona, els agnòstics a l’escalfament antropogènic, hi ha alguns científics de l’antiga escola, investigadors allunyats de la recerca estatal i els defensors dels interessos petrolers. Davant aquest joc entre creences i recerca sobre el clima global s’obre una pregunta capdal, ¿què expliquem a les escoles? ¿Comuniquem l’holocaust tèrmic que defensa la majoria? ¿O escoltem als agnòstics per veure què ens aporten? Deia Galileu que en qüestions de ciència l’autoritat de mil no val tant com el lliure raonament d’un de sol, ¿què explicar doncs? Molt simple, la veritat. El canvi climàtic global ha estat un increment recent i generalitzat de les temperatures de la Terra abans que nosaltres, els humans, contaminéssim la seva atmosfera. Aquest fet va iniciar-se per causes astronòmiques, i per tant naturals, ara fa uns 15.000 anys. Des d’aleshores, i amb alts i baixos, la temperatura global terrestre ha anat fent-se més benigne abandonant definitivament l’època glacial precedent. De fet el nostra planeta porta oscil·lant entre períodes glacials i temperats uns dos milions i mig d’anys. És a dir, sempre han succeït canvis climàtics a la Terra i el que avui realment es discuteix és si la pol·lució humana pot accelerar, o no, aquesta tendència a l’escalfament encetada fa uns 15.000 anys. Si s’accelera tindran raó els creients en el canvi climàtic global, en cas contrari els agnòstics. Paradoxalment els defensors del canvi climàtic s’han trobat amb multitud de paradoxes. La primera foren els pronòstics de desaparició dels esculls coral·lins prop el 1999. Avui en dia catorze anys més tard encara no s’han observat aquelles prediccions associades al canvi climàtic. La segona la trobem en la glacera del Perito Moreno a Argentina. Aquesta gelera, icona del canvi climàtic, és cada any emesa pels mitjans en ple desglaç primaveral com si cada estació retrocedís més i més. Les últimes dades indiquen que la glacera ha crescut de mida i volum en contradicció amb l’acceleració de l’escalfament induït pels humans. La tercera prové de la xarxa de dades de Suïssa, Pirineus, Austràlia i l’Antàrtida on les temperatures mitjanes han anat disminuint, i no pas pujant, durant els últims anys. Una quarta apareguda en les revistes Nature i Science, ha estat l’augment de l’espessor de les glaceres a l’Antàrtida. La cinquena paradoxa que citarem és l’augment de dos metres de neu en el pic del Mont Blanc als Alps. La sisena contradicció és que la correlació entre diòxid de carboniu i taxa d’escalfament global no sembla taxativament provada, de fet l’augment de la temperatura es podria relacionar amb l’IPC o amb qualsevol variable que augmenti amb el temps. I l’última paradoxa i la més flagrant, durant el maig de 2013 un dels principals climatòlegs mundials, James Hansen, deia en un informe de la NASA que, tot i que el diòxid de carboni sí ha augmentat, l’escalfament s’ha aturat temporalment. Com hem vist el canvi climàtic conté moltes paradoxes i si una teoria acaba acumulant més contradiccions que normes voldrà dir que no esdevé vàlida i que cal rebutjar-la o modificar-la. Oscar Wilde deia que el camí de les paradoxes és el camí de la veritat. Per tant, mostrant les paradoxes fem que els interessats pensin i no s’empassin el que un expert assegura. La raó per la qual el canvi climàtic conté tantes contradiccions és òbvia, els humans no som observadors objectius i en aquest cas s’han comès tres xacres al respecte del suposat escalfament antropogènic: moltes omissions, més errors i massa exageracions. Veiem el primer, les omissions. El passat mes d’agost de 2013, Serge Planton, responsable del grup d’investigació sobre el clima de Méteo France va afirmar que les glaceres alpines estaven retrocedint a causa de l’efecte hivernacle, fet que no contesta en absolut si la contaminació humana està o no accelerant el canvi climàtic. Un altre grup d’omissions les tenim en molts reportatges sobre el canvi climàtic. Posem pel cas “Una Veritat Incòmode” de l’exsenador dels USA, Al Gore. Les omissions en tot el documnetal són clarament intencionades ja que no hi ha cap referència a les desigualtats en les taxes d’emissió entre primer i tercer món i ni molt menys al malbaratament que del petroli en fa Estats Units. En aquest sentit no hi ha cap crítica a la indústria nord-americana, ni a la seva política capitalista, ni a les guerres pels recursos energètics. Sembla per tant sospitable que Al Gore no resulta un polític convertit a l’ecologisme sinó un alarmista. Un tercer grup d’omissions és la trilogia diòxid de carboni, petroli i dòlars. Si parlem de canvi climàtic, estem parlant de carboni i aquest prové majoritàriament de la crema del petroli. Per tant parlar de carboni atmosfèric és parlar dels bilions de dòlars que mou el petroli i dels seus gegantins interessos econòmics, inclosos aquí els dels qui viuen d’investigar l’escalfament planetari. Així s’entenen els pactes de Kyoto on els països rics poden comprar els drets d’emissió de diòxid als estats pobres per així els industrialitzats continuar creixent econòmicament mentre el futur de la gran majoria del Tercer Món romandrà estancada. No val obviar aquí els milers de projectes de recerca sobre l’escalfament antropogènic que si es demostressin dubtosos enviarien a milers de científics a l’atur. Deixem aquí l’apartat d’omissions que explica gran part de les paradoxes del canvi climàtic per passar al segon i nucli del problema, els errors comesos. La ciència és humana i com a tal plena d’equivocacions. Durant el desembre de 2009, Phil Jones, professor i director de la Unitat d’Investigació sobre el Clima de la Universitat d’East Anglia al Regne Unit va dimitir per una suposada manipulació de les dades que exageraven el canvi climàtic. Poc després, durant el febrer de 2010, l’IPCC de l’ONU, l’organisme més important sobre la recerca del canvi climàtic mundial, va caure en fallida degut a una sèrie d’errors que la premsa del moment va destapar. Per una banda van pronosticar una fonedissa de les glaceres de l’Himalaia que mai no s’ha observat, i per l’altre van utilitzar les opinions, i no dades, de guies i alpinistes dels Alps per avaluar, incorrectament, el ritme de retrocés de les glaceres. En fi, la ciència no es construeix amb opinions sinó amb raons. Al final aquest clima d’errors i omissions va fer fracassar la Cimera del Clima a Copenhaguen ja que uns no es creien, o no volien creure’s, la hipòtesi del canvi climàtic. El màxim responsable d’aquella trobada, l’holandès Yvo Boer, va anunciar decebut que dimitia del càrrec durant el febrer de 2010. Davant les omissions i els errors descrits, els creients en l’escalfament antropogènic, i com qui no vol acceptar la realitat, responen amb exageracions en articles i reportatges, una actitud que alimenta la no credibilitat de l’escalfament humà. Per exemple, els gràfics d’augment de temperatura global terrestre mai no són de graus reals sinó el diferencial entre les temperatures mesurades i la norma de dècades anteriors, un truc que exagera les variacions climàtiques. El resultat són gràfics alarmants on l’escalfament sembla escalar pics d’altura infinita. Si simplement representéssim les temperatures mesurades la cosa semblaria no canviar durant anys i anys. De fet, el propi organisme de l’ONU mai no ha estat exempt de cometre aquestes exageracions. L’any 2001 les Nacions Unides van publicar que la temperatura mitjana global terrestre havia crescut 0,6 graus durant tot el segle XX sense saber quina part dels 0,6 corresponia a la contaminació humana. Com es pot veure, són dades totalment ínfimes on sis dècimes en cent anys és com si et diguessin que tens febre perquè el teu cos ha passat de 36 a 36,6 graus. Aniríeu al metge en tal cas? Durant l’agost de 2013, el responsable del grup de recerca sobre el clima de Méteo France, Serge Platon, afirmava que durant els últims cinquanta anys la temperatura dels Alps havia pujat dos graus, quelcom exagerat donat que el maig de 2013 la NASA va dir que l’escalfament s’havia aturat durant l’última dècada. I afegim aquí una altra exageració en el documental d’Al Gore, Una Veritat Incòmode, on s’afirma que la fusió de les glaceres de Grenlàndia faria ascendir el nivell del mar sis metres en pocs anys, quelcom que el consens científic calcula com irreal i exagerat. En paraules del periodista John Carlin parlant del canvi climàtic: el notable de l’època en què vivim és la predisposició de la gent a creure’s el pitjor. Les anteriors omissions, errors i exageracions més les contradiccions que se’n deriven resten credibilitat a l’escalfament antròpic , ¿què cal explicar ara als interessats? Doncs altre cop el mateix, la veritat. La visió dels agnòstics al canvi climàtic ostenta arguments sòlids que cal escoltar. Els agnòstics aquí ens aporten dades i interpretacions que fan pensar molt, quelcom fonamental en una educació sana, crítica i justa. Per exemple Beers més altres autors publicaren l’any 1990 en la revista Nature que l’activitat solar estava augmentant d’ençà feia 300 anys, fet que podia relacionar-se amb l’actual escalfament climàtic. Durant l’agost de 1998 el doctor Jaume Bordonau, especialista en geologia glacial de la Universitat de Barcelona, deia a La Vanguardia que estem al final d’un cicle climàtic i que la tendència natural en els propers mil·lennis hauria de ser al refredament, i no pas a l’escalfament present. Cal esmentar aquí que Burns i altres autors van publicar en la revista Science l’any 2003 que hi ha hagut transicions de fases climàtiques càlides a fredes en només 25 anys, pel que potser l’escalfament actual no sigui la flor que fa estiu, tan sols un parèntesi estacional. Afegia Bordonau després que no hi ha unanimitat científica sobre si la fusió de les glaceres del Pirineu s’ha accelerat durant les últimes dècades per causa de la contaminació humana. La seva impressió és que ho fan al ritme de sempre. L’any 1999 la prestigiosa revista Nature publicava que la fusió de les glaceres i el seu conseqüent ascens del nivell del mar provocaria l’expansió dels oceans i amb ella, l’augment del plancton marí que regularia la temperatura global a dos nivells, captant diòxid de carboni amb la fotosíntesi i emetent sofre a l’atmosfera. Ambdós fenòmens contraresten l’escalfament global al restar diòxid i augmentar la formació de núvols que dispersen el bat solar cap a l’espai exterior. Cal afegir que les emissions humanes de carboni sols signifiquen l’1 per cent de tot el diòxid de carboni atmosfèric, excedent fàcilment assimilable per l’actual plancton creixent. Durant el desembre de 2000 la cimera de l’Haia no va assolir cap acord davant les informacions cada cop més ben argumentades dels agnòstics, una minoria de científics que veuen que l’escalfament global esdevé més una conseqüència d’un cicle natural que no pas de la contaminació. De fet, i en això tenen força raó els agnòstics, el canvi climàtic global, i mentre no es demostri el contrari, és producte de la combinació de diferents cicles astronòmics, els coneguts cicles de Milankovitch que abasten milers d’anys, mentre que l’escalfament observat pertany a poques dècades. Canvis en l’activitat solar, en l’eix de rotació terrestre, en les corrents termohalines dels oceans i en altres fenòmens regulen els nostres períodes càlids o freds. D’altra banda, els models informàtics que intenten pronosticar el clima de les properes desenes i lustres donen previsions totalment oposades davant petites modificacions de les variables. La física de caos hi està darrera i l’aleteig d’una papallona a l’hemisferi nord pot provocar un huracà a l’altre. Així doncs les dades instrumentals per ara recollides no capten les variacions climàtiques a llarg termini oferint una perspectiva limitada que fa difícil distingir entre les causes naturals i antropogènics en el canvi climàtic. Les dades geològiques antigues i les històriques recents ja ens diuen que s’han produït en altres ocasions petits rescalfaments del planeta com l’actual. Durant els segles X i XI va existir un període càlid com el present que va permetre als Víkings assolir Islàndia, Grenlàndia i Canadà. En aquella època encara no existia contaminació industrial com la d’avui en dia. Un altre exemple n’és la Petita Edat del Gel, una sèrie de segles de grans glaçades, icebergs baixant per l’Ebre i estius frescs entre el XIV i finals del XIX. Cal notar que durant el XIX el món industrial ja portava contaminant més d’un segle i el clima continuava resultant extremadament fred. Per tant, la causa directa del rescalfament del segle X i XI i de la fredor del XIX, no fou produïda per pol·lució industrial sinó per causes naturals. Per acabar d’adobar tot l’anterior, i durant el mateix any 2000, l’Instituto de Astrofísica de Canarias va corroborar que la radiació solar havia anat augmentant d’ençà el segle XVII, un fet que explicava la fi de la Petita Edat del Gel i l’entrada en l’escalfament actual. Però l’any 2007 en va caure una de més gran amb un llibre publicat per la Universitat de Cambridge on els seus autors, els físics Henrik Svensmark i Nigel Calder, explicaven que havien detectat durant tot el segle XX un augment clar dels raigs còsmics des de l’espai exterior. L’esmentat llibre, The Chilling Stars. A Cosmis Views of Climate Change, detallava que l’augment de raigs còsmics esdevenia causa de l’augment de les temperatures actuals i que per tant calia esbrinar què influïa més en el clima, si la contaminació humana o les causes naturals. Tot allò va ser fulminant per als defensors de l’escalfament humà. Passaren sis anys fins que l’IPCC de l’ONU respongués davant els agnòstics. De fet el mateix IPCC va permetre filtrar a premsa que a finals de 2013 emetrien un informe. Estàvem a gener de 2013 i l’IPCC prometia que sortirien a la llum proves de l’escalfament humà del planeta, que era extremadament probable que la contaminació fos la responsable de l’escalfament actual de tot el planeta, quelcom contradictori amb les dades d’aquell mateix any on la NASA havia publicat que la temperatura mitjana global terrestre no havia augmentat durant l’última dècada. Per tant l’IPCC de l’ONU no acabava d’aportar proves fefaents de la causa humana en l’augment de les temperatures mundials. Per als agnòstics això significa que la veritat vol poques paraules, la mentida mai no en té prou. I aquí s’acaba la classe, unes tres sessions de fets i raonaments. Ara sols resta assolir una opinió crítica i ben fonamentada, una conclusió per part dels interessats. Segons els fets exposats l’escalfament antropogènic resulta una tesi plena de paradoxes on caldrà veure si l’home té més força que la natura o a l’inrevés. La conclusió doncs és òbvia, cal deixar que els fets i la ciència, i no les opinions, facin el seu camí per assolir la veritat sota tres preceptes essencials: ser humils, objectius i sobretot pacients. Mentrestant, i com deia Soren Kierkegaard, les paradoxes són idees grandioses en embrió. Ara mateix el canvi climàtic n’està ple.

CRISI O INDEPENDÈNCIA

Deia Josep Santesmases que la història es repeteix però el que es repeteix són les actituds humanes en circumstàncies i temps diferents. Els intents autonomistes catalans actuals van en augment durant aquest segle XXI, més ara amb la crisi econòmica, la realitat catalana d’un balanç fiscal negatiu i la necessitat de divisa a les arques de la Generalitat. Una despesa i endeutament excessius per part de l’anterior govern, infinitament més espanyol que català, més una especulació no diversificada i sols en el totxo, n’han estat les principals raons. Ara els contribuents hem de pagar un deute gegantí que en gran part bancs estrangers cobren dels nostres impostos i baixada de sous. Es busca amb desesperació bancs aborígens, valents i inversors però molts d’aquests ja cobren el rèdit generat pel deute públic que ells compren. És a dir, ells han passat d’inversors a rendistes, la qual cosa ja va succeir durant la crisi econòmica catalana del segle XIV amb Pere el Ceremoniós. Es fa obvi que el greu de l’assumpte és que els catalans no hem après de la història. També durant el segle XIX va transcórrer el mateix amb l’especulació exclusiva en el tèxtil. Com ha passat ara amb el totxo, aleshores no es va diversificar l’economia basada en les teles i va petar una crisi de cavall com l’actual. Davant la manca de calaix català, intents autonomistes aparegueren, la d’en Prat de la Riba per exemple, acompanyades de revoltes amb repressió castellana que ara equivaldrien als nostres indignats. Al final va passar que el govern espanyol va prohibir el nostre dret a decidir i tot va seguir igual, un balanç fiscal català en números vermells i un Estat Català en la utopia històrica. Com sempre, la història ens mostra el camí que podem repetir. Per desgràcia molts anticatalanistes negaran aquests fets històrics però pitjor serà que molts d’aquí no els saben ni tenir presents. Deia Inger Enkvist, professora de la Universitat de Lund a Suècia, que tots els règims autoritaris s’han destacat per voler imposar l’amnèsia històrica als seus súbdits i afegia Josep Pla que la llei de la història és la tendència a l’oblit.

WERT O CURT DE MIRES

Aquest estiu, qui hagi o no viatjat, ha observat com Turquia i Egipte han petat per culpa de governs que han volgut fer-se massa islàmics, és a dir, per culpa de polítics que han volgut imposar els seus prejudicis. Internet, la cultura compartida i fins i tot la globalització estant regalant criteri per arreu i els pobles ja no combreguen amb rodes de molí. Tot i així, el nostre ministre d’educació, que no pas de cultura, continua curt de mires però ple de prejudicis que defensen els braus com a art, l’espanyolització dels catalans com una millora ètnica nacional o la moral catòlica com a religió universal a les escoles. No s’estarà equivocant el senyor Wert? Òbviament aquesta època no era la més idònia per imposar més prejudicis. El nostre ministre empaita uns objectius que res tenen a veure amb l’educació objectiva, ans al contrari, aquests arrelen d’una Espanya del passat. L’escola lliure hauria de buscar tres coses, oferir coneixements reals, formar bons professionals i induir una ètica solidària entre els nostres ciutadans. Wert sembla voler fer tot el contrari assassinat braus com a cultura, adoctrinant en l’espanyolització i predicant catolicisme com a única fe. Amb un ministre així Egipte i Turquia romanen a la propera cantonada d’una Espanya cada cop més dopada de prejudicis. El cantautor valencià Ovidi Montllor deia que hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. Aquesta es la mateixa gent que no li agrada que es pense, es parle i s’escriga.

VICTUS Albert Sánchez Piñol

Novel·la històrica força objectiva d’inici intens, penetrant i brutal. Redacció sincera, sense embuts, amb alguns tocs ben situats de sorna i ironia a l’estil Eduardo Mendoza. Molt bon ritme de lectura gràcies a una sintaxi àgil i sense sofisticacions gongorianes, i gràcies també a un vocabulari adient sense complicacions extremes. La bona documentació històrica confereixen al text un realisme punyent tot i la gegantina creativitat introduïda, una imaginació lògica, imprevisible i molt ben encaixada amb els fets històrics. En conjunt, l’equilibri entre fets i estil regalen a la novel·la el que tot lector desitja, el plaer de llegir més un intens fer pensar. En aquest sentit, i en molts moments, el guió emet aromes d’actualitat política on la nombrosa púrria pateix el pitjor mentre una minoria política es troba massa distreta defensant paraules allunyades del poble. Des del 1714 fins avui dia tot ha canviat per tal que res canviï. En aquest sentit, l’autor, tot i ser català, no cau en cap maniqueisme entre bons i dolents, entre castellans i catalans, no, no ho fa pas deixant que els fets descriguin les virtuts i les baixeses d’uns i altres personatges. La desfeta de l’11 de setembre de 1714 no fou un combat entre bons i dolents, sols esdevingué una derrota engendrada pels gegantins interessos que les corones europees ensumaven, bavejaven i conspiraven. Catalunya n’era la més ingènua de les parts. En conjunt, la novel·la de l’Albert Sánchez Piñol assoleix un excel·lent equilibri entre forma i continguts, tot i que un pèl pobre de vocabulari, omple aquesta mancança amb una riquesa extensa de detalls ben enllaçats on lògica i imaginació creen personatges reals, empàtics i molt creïbles. El final és d’una durada adient, desenllaç humà i de gran intensitat emocional per al lector (Doha, Qatar, 13-07-2013)

Narcís Serra mal gestor financiero

Narcís Serra mal gestor financiero El expresidente de Caixa Catalunya, Narcís Serra, deberá comparecer el martes 16 de Julio ante el Parlament para dar explicaciones sobre la mala gestión financiera de dicha entidad. Independientemente que se demuestre su responsabilidad o no en el desastre económico de este banco, hay algo que debería aclarar Narcís Serra como antiguo dirigente del PSC, y es que regular las dietas de los altos cargos políticos como él sería una buena táctica para reducir riesgos de quiebra en los bancos. Las dietas equivalen a sueldos y sobresueldos encubiertos de esta nueva aristocracia del siglo XXI, nuestros dirigentes. Un sueldo normal de usted o mío contabilizan como renta y por lo tanto hay que declararlo para que nos resten el IRPF correspondiente, pero una dieta NO. Por lo tanto cuando un dirigente deja de serlo pero se hace presidente de una entidad bancaria de forma honorífica, como el señor Serra, cobra muchas dietas que pueden resultar mucho más rentables que una nómina ya que tales cobros no están sujetos a IRPF y por lo tanto, no hay que declararlos. Narcís Serra, exministro de defensa del PSOE y posterior presidente de Catalunya Caixa, ha cobrado fuertes dividendos por un cargo honorífico y no por meritocracia en económicas. Inicialmente Narcís Serra no ostentaba sueldo en Caixa Catalunya pero recibía a cambio muchas dietas que equivalían a una nómina con creces. Si la Constitución declara que todo español se merece iguales derechos, queda clara la desigualdad entre un pueblo que paga sueldo, dietas y regalos a otra minoría que dicta leyes para enriquecerse y acaba dirigiendo entidades bancarias hacia la quiebra. En fin, que éstas, las dietas, significan mucho dinero descontrolado que en nada pone a dieta a esta nueva aristocracia del S. XXI y que sí hace quebrar bancos que son rescatados con nuestros impuestos.

ALBERT RIVERA SENSE ESTUDIS

ALBERT RIVERA SENSE ESTUDIS Criticar sempre a l’oposició, i mai no reconèixer els seus mèrits, és senyal de no saber veure els defectes propis, i ja se sap que alguns polítics practiquen l’art d’ocultar les pífies pròpies denunciant que són els demés qui en tenen. El col·legi El Jardí de Granollers, escola d’ensenyament respectuosa, crítica i de bon nivell, va tenir com alumne al líder de Ciutadans, Albert Rivera. Resulta del tot paradoxal el que aquest jove no va aprendre dels docents d’aquest centre. Aquesta escola catalana no li va ensenyar mai a fer una primera campanya electoral en pilotes, no li va ensenyar a cridar l’atenció per aconseguir vots oportunistes, no li va ensenyar a guanyar debats a la facultat defensant el contrari del que ell pensava, no li va ensenyar a ser el cap visible d’un partit pagat per un altre Albert, el Boadella, no li va ensenyar a no respectar el que la majoria d’un poble ha votat en un Parlament, no li va ensenyar a atacar un dret a decidir amb iguals arguments que un altre partit, el PP, i per últim, no li va ensenyar a creure’s amb la certesa absoluta per desitjar imposar-la a tots els altres catalans que no pensen com ell. La veritat, coneixent com conec l’excel·lent escola El Jardí de Granollers, em sembla increïble que l’exalumne Albert Rivera tingui tan poques idees pròpies i esdevingui un plagi tan simple del PP atacant, com ells, el que una majoria de catalans desitja, clar que la intel·ligència sempre ha fet por als totalitaris i el que molts polítics no tenen al cap ho tenen a la laringe. Fora bonic que quan en Rivera deixés el seu escó es dediqués al que més li agrada, la comèdia, però repetint abans un cursos al Jardí on li van intentar ensenyar humilitat, respecte i a ser un mateix.