LA CATALUNYA DE WERT

Si en Wert ens vol espanyolitzar atacant novament la llengua catalana és per què, com deia Joan Salvat-Papasseit, qui perd els orígens, perd la identitat. Afegia Maria Aurèlia Capmany que els catalans no ens morirem units sinó reunits. Davant els atacs de la Catalunya de Wert sembla que els nostres polítics no ostenten prou unitat i força per combatre els embats externs. Sigui PSOE o sigui PP no defensen amb fermesa la llengua catalana, i és que el més semblant a un polític espanyol d’esquerres, és un polític espanyol de dretes. Ni PSOE ni PP ens representen ni defensen massa a Madrid. El primer esdevé un llop covard amb pell de xai, el segon un llop sanguinari amb pell de diable. Però si atacar la llengua catalana no fos prou, els enemics externs ens reclamen el deute que hem de pagar amb els nostres impostos, per desgràcia no es podrà solucionar la crisi a Catalunya mentre el govern hagi de continuar dedicant la quarta part dels seus ingressos a pagar un deute que els catalans ja hem pagat durant molts anys d’espoli fiscal espanyol. Si el català de les pedres en treu pa, ara s’ha quedat petrificat veient com altres comunitats, amb més pit i collons, es van guanyar millors furs i pactes fiscals. Potser per això molts catalans, i ensumant l’esperit valent dels veïns, han decidit la defensa d’un dret a decidir al despertar-se la consciència de nacionalitat i d’Estat. Aquest nou gir de postura ha deixat sorpresos als neofatxes que avesats a tenir als catalans amb el darrere a disposar no entenen veure’ls pels collons. Aquests neofatxes, amagant les ganes de treure tancs i canons per aturar el sobiranisme, s’escuden darrere la seva inamovible Constitución, una llei que PSOE i PP sí van modificar poc temps ençà sota la pressió de la Merkel. Les lleis es redacten per crear justícia i no per justificar els abusos. Si una llei no és justa no pot ser llei. La Constitución i el senyor Wert en són exemples de decrets que no poden esdevenir lleis però sí imposicions dictatorials. Si com deia un altre extern, Alberto Boadella, “los nacionalismos son como los pedos, a uno sólo le gustan los suyos”, queda clar que el nacionalisme espanyol del ministre Wert i acòlits està desprenent una intensa ferum de facinerosos rancis, arnats i franquistes. Incomprensiblement estem davant d’una Catalunya esclava d'insolents on cal preguntar-se què ens manca als catalans si no és la voluntat. Massa seny sense una ferma voluntat de combat només serveix per tapar covardies (Francesc Macià). Cada cop està més clar, i foren paraules d’Antoni Gaudí, que sense la independència no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada. I com deia Pau Casals la llibertat no és negociable. Si no volem una Catalunya de Wert, i deixar d’estar verds nacionalment, no es tracta que els polítics de Madrid ens governin bé, es tracta que deixin de governar-nos (Antoni Rovira i Virgili). I prou de l’amenaça que sense Espanya Catalunya s’enfonsa, millor ser cap de ratolí que cua de lleó, i endevineu qui seria aquí econòmicament el lleó. Els catalans des del 1714 portem tres-cents anys fent l'imbècil. Això vol dir que no és que haguem de deixar de ser catalans, el que hem de fer és deixar de fer l'imbècil (Joan Sales).

I JORNADES DE SECUNDÀRIA SOBRE FRACÀS ESCOLAR: CONCLUSIONS I PROPOSTES

Durant els dies 30 de novembre i 1 de desembre de 2012, ASPEPC-SPS va organitzar a Barcelona les "I JORNADES DE SECUNDÀRIA” sobre el fracàs escolar. Durant aquestes es van impartir quatre conferències a càrrec d'experts de reconegut prestigi i renom -Inger Enkvist, Oriol Pi de Cabanyes, Ricardo Moreno Castillo i Gregorio Luri-, als quals s’hi afegiren comunicats i taules rodones a càrrec d'altres experts. L'alt nombre d'assistents, la riquesa del debat i l'actitud participativa que va haver-hi en tot moment va comportar les següents conclusions que seran detallades i ampliades en un futur informe. 1) Cal fomentar l'esforç de l'alumne com a eina imprescindible per a l'èxit escolar i acadèmic: el fracàs escolar arrela fonamentalment durant l'etapa de primària, concretament en tres fets. El primer, la no-adquisició de rutines fent deures; el segon, la falta d’estudi memoritzant; el tercer, l’escàs esforç invertit en tot l’anterior. Tot i ser una evidència en si mateixa, cal insistir-hi: els estudiants que suspenen més, acostumen a ser els que estudien menys. La simple no-menció de l'alumne o de la seva actitud com a un dels possibles factors del fracàs escolar, o la seva exculpació sistemàtica, ha estat un dels errors més tòpics i grollers que s'han comès per part de la pedagogia oficial i de la seva política d'amagar el cap sota l'ala. 2) L'origen socio-econòmic o ètnic no és un factor determinant per al fracàs escolar. Els diversos estudis aportats per Inger Enkvist sobre la població escolar afro-americana als EUA, i la seva contrastació amb d'altres grups ètnics, demostren que l'origen socio-econòmic no és una variable determinista contra el que sovint s'ha dit per alguns pedagogs. Ans al contrari, l'actitud dels pares sí que es manifesta com a factor determinant en el fracàs escolar dels nostres estudiants. 3) L'ambient d'estudi i l'afavoriment de rutines -ja des de l'etapa de primària- és fonamental per a l’èxit acadèmic dels estudiants. Els hàbits, aptituds i continguts instrumentals no adquirits en el seu moment, hipotequen la resta de la vida escolar, acadèmica i adulta. Els nostres joves tenen el dret a no ser víctimes d’un sistema educatiu que els adormi i com va explicar Gregori Luri, «jibaritzi» el seu procés de maduració. L'alumne és l'usuari i beneficiari del sistema educatiu en la mateixa mesura que el centre de tot sistema educatiu és la transmissió de coneixements, d'aptituds i hàbits. 4) La repetició de curs a temps pot evitar un fracàs escolar posterior. Molt especialment, i tal com va assenyalar Gregorio Luri, a l'etapa de primària i en edats corresponents a fases molt concretes del procés de maduració intel·lectual de l'alumne, com ara el 3r curs de primària. No deixa de ser sorprenent, segons això, constatar que mentre l'índex de repetició de curs a la primària és de l’1%, a secundària és del 8%. 5) L'escola o l'institut ni poden ni han de substituir la funció dels pares. Les famílies han de fer un seguiment de les tasques escolars que se li encomanen a l'alumne (els deures). La implicació de les famílies és fonamental, tal i com ho demostren els estudis a què hem al·ludit més amunt. Finalment, i tot responent a la pregunta general formulada pel títol de les Jornades "Fracàs escolar o fracàs polític?", direm que el fracàs ha estat el d'un pedagogisme polític irreal que, en paraules d'Oriol Pi de Cabanyes, s'atansa més al gènere literari del "realisme màgic" que no pas a la condició «científica» que pretén autoatribuir-se. Un pedagogisme allunyat de les aules que ha propiciat la proscripció de l'esforç i el mèrit, que ha bandejat la memòria dels programes d'estudis i que ha imposat per decret un igualitarisme de capacitats que la diversitat escolar mai no ha tingut, tothom és diferent als altres. Les lleis redactades sota la influència de pedagogs així han fet impossible el correcte exercici de l'activitat docent a les aules. És més, el nostre sistema educatiu necessita foragitar aquest tòpics pedagogistes que neguen l’esforç, la memòria i la rutina factors que clarament sí afavoririen l’èxit escolar. Properament es redactarà un document sobre els acords i les conclusions que s’han obtingut durant les I JORNADES DE SECUNDÀRIA, text fonamental com a Pla per a la Reducció del Fracàs Escolar a Catalunya.

I JORNADES DE SECUNDÀRIA, FRACÀS ESCOLAR

Durant les I JORNADES DE SECUNDÀRIA organitzades per ASPEPC-SPS i celebrades aquest cap de setmana a l’Il·lustre Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya, l’assumpte del fracàs escolar ha estat centre de tots els debats. El tema que s’ha reiterat durant les mateixes ha estat la principal causa del fracàs escolar. Els més de cent docents allí presents van subratllar que el fracàs escolar arrela fonamentalment durant la infància, i en concret en tres fets. El primer la manca de rutines fent deures, el segon la falta d’estudi memoritzant i el tercer l’escàs esforç invertit en tot l’anterior, en fi els estudiants d’ara suspenen més perquè estudien menys. Molts experts indiquen que la família, i el mateix sistema educatiu, esdevenen els màxims responsables d’aquestes tres manques en rutina, memorització i esforç durant la infància. Per una banda, un creixent nombre de famílies permissives i absents en el control dels nostres estudiants promou les tres faltes anteriors, i per l’altra, el mateix sistema d’ensenyament es troba farcit de teories educatives excessivament pedagògiques i allunyades de l’aula, unes teories que des del despatx no entenen la realitat que els nostres centres d’ensenyament necessiten. Prova d’això, i són dades del Departament d’Ensenyament, és que durant l’etapa de primària es repeteix de mitjana un u per cent mentre que a secundària el percentatge passa a ser unes buit vegades superior, és a dir, que el que no es repeteix durant la infància es trasllada a l’adolescència. Per desgràcia els púbers solen ser més reticents que els infants a adquirir hàbits i rutines en l’esforç. En aquest sentit molts experts remarquen que els nostres joves no han de ser diana d’un sistema educatiu que els adormi, ans al contrari, sinó que han d’esdevenir els principals usuaris i els màxims beneficiaris d’aquest. El centre de tot sistema educatiu es fonamenta en la transmissió de costums i de coneixements des de la més tendre infància i no pas en la manca d’hàbits, memorització i esforç que molts teòrics allunyats de l’aula encara pregonen.

La síntesis y la relación entre los conceptos

El tercero de los objetivos para llevar bien un auditorio escolar es promover que los estudiantes aprendan a relacionar los conocimientos memorizados, algo que permite alcanzar criterios elevados y potenciar su inteligencia lógica y deductiva. Averiguar donde se halla la mentira o falsedad de algo requiere poseer diferentes conocimientos que bien ordenados permiten ver el agujero donde unos dicen que hay un parche. Dicen que Jesucristo, si existió, predicaba que el saber os hará libres, y ciertamente la vida son situaciones y decisiones donde aplicar el saber. Sin conocimientos estructurados en criterios elevados, las decisiones que se tomen pueden llevar a sus hijos a errores seguros lejos de sabios caminos. Se asiste a clase para aprender a ser adulto y con ello a tomar las decisiones futuras más correctas. Otro aspecto de la relación y síntesis entre conceptos es la consecuencia en pensar y estructurar mejor los apuntes, trabajos de curso y respuestas en exámenes. En eso un profesor de Ciencias para el Mundo Contemporáneo retaba a sus bachilleres cada semana con una pregunta enigmática que requería de una correcta relación y síntesis entre varios conceptos impartidos. Preguntas como ¿qué hay más allá del polo norte? o ¿qué fue antes el huevo o la gallina?, escondían todo un corolario de piezas que sin tenerlas en cuenta la respuesta se hacía huidiza. Primero se debía recordar que era una tautología o pensamiento circular, después que la ciencia está llena de preguntas incorrectas e incapaces de saltarse un pez que se muerde la cola, y finalmente que hay que alejarse del árbol para ver el bosque. La solución residía en plantear una pregunta mejor y de mayor amplitud que el huevo y la gallina, por ejemplo quienes fueron los primeros vertebrados en reproducirse por huevos, algo que daba con el origen del dueto huevo y gallina, los antepasados de los peces. En el caso del más allá del norte se respondía el sur pero, y más allá de éste, otra vez el norte, por tanto había que alejarse del árbol y ver otra vez el bosque planteando una nueva pregunta de mayor calado, ¿por qué norte y sur se enlazaban cíclicamente? La respuesta obvia es nuestra Tierra redonda. Otra manera de superar estas tautologías es definir los dos conceptos que una y otra vez dan vueltas sobre si mismos. Un profesor de Biología atendía así a sus alumnos. En la teoría de Darwin se decía que el más apto sobrevivía y que el que sobrevivía era el más apto, otro pensamiento circular. Había pues que definir más apto y sobrevivir para superar el pez que se mordía la cola. El docente les contaba que las especies que logran reproducirse mejor son las que sobreviven y aparentemente son las más aptas. En las tres tautologías anteriores la red de conceptos empleada hace trabajar las neuronas que da gusto, hasta puede que regale dolor de cabeza. En fin, que un aula bien llevada debe ser un gran laboratorio de ideas bajo la batuta de otro de los factores que guían correctamente ésta, el esfuerzo.

I JORNADES DE SECUNDÀRIA: FRACÀS ESCOLAR O FRACÀS POLÍTIC

I JORNADES DE SECUNDÀRIA “FRACÀS ESCOLAR O FRACÀS POLÍTIC?” El proper divendres 30 de novembre comencen al Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya les I Jornades de Secundària per debatre sobre el vigent fracàs escolar nacional. Hi seran presents més d’un centenar de professors per debatre i acordar les principals causes i solucions del vigent i alarmant fracàs acadèmic a les nostres escoles. Guiaran aquestes taules rodones diferents experts de trajectòria i vàlua contrastada. Ells exposaran els seus coneixements sobre aquestes qüestions des de la perspectiva de la realitat de l’aula fugint de teories foranes i allunyades de l’escola. Els conferenciants seran ORIOL PI DE CABANYES, periodista de La Vanguardia, INGER ENKVIST professora de la Universitat de Lund a Suècia, RICARDO MORENO CASTILLO, catedràtic de Matemàtiques i autor del Panfleto Antipedagógico i GREGORIO LURI, catedràtic de Filosofia i autor de L’Escola contra el Món. Dels resultats i dels consensos assolits entre ponents i assistents se’n farà un comunicat a Presidència, al Departament d’Ensenyament, a premsa i a la resta de partits polítics, tal com es va acordar amb la consellera d’ensenyament, l’honorable Irene Rigau, i amb el president de la Generalitat, el M.H. Artur Mas. L’objectiu de tot això és endegar la millora educativa de tot el territori. Les sessions començaran a la Sala d'Actes de l’Il·lustre Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya, Rbla. Catalunya, 8, Barcelona, la tarda del divendres 30 de novembre de 2012 a les 16.00 hores i durant el matí del dissabte 1 de desembre a partir de les 9.30.

PP I UN MUNDO MENTIDER

Si recordem l’11-M d’Atocha, i l’atemptat terrorista allí perpetrat, ens vindrà a la ment un PP, que veient perdre les eleccions, va mentir dient que havia estat ETA, i no Alqaeda, el culpable de les explosions ferroviàries. Centenars de morts van caure a Madrid que el PP va assegurar víctimes d’ETA. La majoria de gent sensata va adonar-se de l’engany i de l’estafa tot escoltant els mitjans internacionals no intervinguts per l’Aznar. Així fou que el PP va abocar molta porqueria per crear confusió, molta mentida que va distreure als mediocres però que il·luminà als doctes. Aquests, i sols aquests, van veure clar que el PP seguia la consigna de l’assessor de Hitler, Goebbles, que deia que una mentida repetida mil cops fa que la creguin veritat. Ara El Mundo, diari afí al PP, no ha parat d’insistir, i sense proves, que els Molt Honorables Mas i Pujol tenien afers foscos per Suïssa al final de la campanya electoral, tifa a la qual s’hi ha aferrat la famèlica candidata del PP, Alícia Sánchez Camacho, per queixalar uns oportunistes vots al seu opositor més perillós, l’hàbil i equilibrat, Artur Mas. La pregunta és simple, ¿es torna a repetir la història madrilenya de l’11 M a Catalunya? Goebbles afegia que difama que alguna cosa en queda, i així sembla que treballa el PP, abocant porqueria a altres candidats amb antigues i arnades tècniques dels nazis hitlerians. La veritat vol poques paraules, la mentida mai no en té prou.

La memoria en el aula

En el anterior apartado se analizó el orden como el primer ingrediente para tutelar a los escolares. El segundo de los objetivos para llevar con eficacia un aula es promover la memoria de éstos. Retener conocimientos básicos permite barajarlos para luego edificar análisis, razones y actitudes críticas. Sin memoria no hay conceptos y sin conceptos no existen argumentos. Uno de los elementos que nos muestran a algunos malos docentes son aquellos quienes defienden la eliminación de la memorización como herramienta básica en el aprendizaje, los que arguyen que los escolares deben forjar sus conocimientos bajo la deducción propia y no con la retentiva. En cierta forma, y si antes se aprendían poesías para estimular el recuerdo en la mente, ahora el alumno debería escribir y escribir hasta que por deducción, o por azar, redactara un soneto de Quevedo. Sin conceptos memorizados siempre resultó inviable deducir nuevas estrategias, ¿cómo se puede deducir el cálculo de una raíz cuadrada sin saber antes las tablas de multiplicar? O pongamos por ejemplo que deseamos que nuestros hijos comprendan un texto. Para ello siempre se necesitaron dos cosas, el silencio en el aula y la memorización de las palabras necesarias. Ello implica fijar conceptos en la memoria y no convertirse en un artista bohemio y creativo como algunos expertos alejados del aula todavía defienden. Estos promulgan que los escolares deben deducir las cosas con experiencias imaginativas sin apenas memorizar por imposición dirigida. Si los alumnos de la reforma presentaron los peores resultados de la UE en el informe PISA 2006, no fue por falta de creatividad, sino por ausencia de silencio y léxico en las aulas, por ausencia de memoria. La creatividad y la imaginación siempre surgieron de la combinación y modificación de conceptos previos y memorizados. Isaac Asimov nos deleitó con su imaginación en muchas novelas pero no hay que olvidar que escribía con alto conocimiento de causa, era físico. Como decía el escritor Emili Teixidor, las palabras ordenan el caos, sin ellas poco se puede crear. Algunos expertos de la reforma quisieron impulsar la cultura de la creatividad en detrimento de la memorización algo que olvida un precepto muy lógico, sin memoria no surge la inteligencia. Una mente culta e inteligente lo es si contiene muchos conocimientos memorizados y bien ordenados. Para descubrir cosas nuevas hay que partir de otras memorizadas, ¿cómo si no pretenderíamos formar personas sólo con cabezas vacías?, ¿cómo avanzó sino la investigación?, ¿acaso cada teoría científica partía de cero sin tener en cuenta todas sus anteriores? Memorizar siempre resultó algo fundamental para crear la base de nuestra experiencia y aprendizajes. Como decía George Steiner, la memoria siempre fue el marcapasos de la inteligencia. Amputarla de cualquier sistema educativo es condenar a su hijo a lo contrario, a la no educación. La neurobiología esto lo tiene muy claro. La mielinización de las neuronas durante las etapas infantiles permite y crea la capacidad de recordación en los humanos, algo que sin trabajo mental memorizando o discurriendo jamás alcanza niveles óptimos. Es decir sin memorización de pequeño se debilitan las capacidades cognitivas y futuras del escolar, las neuronas no se mielinizan y el potencial memorístico queda malogrado. Por tanto, hay que encomiar aquellos centros donde se valora la retentiva en contra teorías alejadas del pragmatismo docente. Recuérdese que bajo la reforma sin memoria hubo muchos alumnos en bachillerato que fallaban con la tabla de multiplicar, ¿o acaso la debían deducir en la universidad? Además sin ésta bien memorizada resulta muy difícil aprender por si mismo a dividir. A pesar de todos los argumentos anteriores existen expertos que todavía insisten en la no memorización, véase la LOE en su redacción del 2007. Quizás por eso haya muchos nuevos maestros de matemáticas en primaria dándole a la calculadora para computar divisiones elementales, algo que da mal ejemplo a los alumnos. Gran parte del fracaso académico en materias de ciencias y tecnología es la falta de práctica en cálculo mental, algo que sólo se puede potenciar de una sola forma, ejercitando el cerebro y no las teclas de una calculadora. Recuerden que memorizar es fundamental para entrenar y generar una mente maravillosa. Por desgracia ese contraste entre defensores de la calculadora en edades muy tempranas y detractores de tal práctica ha implicado situaciones del todo absurdas. Ocurrió una vez en Cerdanyola que una asesora pedagógica preguntó a los docentes de un instituto como potenciaban el cálculo mental entre sus estudiantes. El profesor de matemáticas, al sentirse aludido, entró en acción y respondió que sin usar la calculadora en clase. Añadió que además enseñaba a computar raíces cuadradas a mano como un juego para ejercitar mejor el cálculo mental entre sus estudiantes. Tal digna práctica topó con los criterios de la asesora pedagógica ya que ésta le soltó al matemático que para computar raíces cuadradas ya existían las calculadoras, que mejor enseñar otras cosas que no la atávica y retrógrada raíz cuadrada a mano. Ante tal prepotencia el docente inquirió bromeando a la asesora. - Bajo ese prisma tampoco sería necesario enseñar ni a sumar ni a restar, la calculadora también lo hace y así convertiremos a los alumnos en máquinas del futuro. Fue entonces cuando la asesora pedagógica se convirtió en un auténtico Terminator, el malo de la primera parte, y le dio a entender al docente que mejor se callara. Sayonara babe al de mates y a su raíz cuadrada. Lo más extraño era que aquella asesora argumentaba que para potenciar el cálculo mental era muy útil utilizar la calculadora a los once años para comprobar los resultados de cada ejercicio, ¿y cómo sabemos que el rapaz no había utilizado a escondidas la maquinita para realizar ya el primer cálculo? Con treinta alumnos por grupo, cualquiera sabe. Hay que admitir que este aparato resulta útil en cursos elevados, pero en primaria o primer ciclo de ESO parece poco aconsejable pretender facilitar el cálculo mental potenciando el uso de la calculadora en el aula, las nuevas tecnologías no deberían estar reñidas con el ejercicio mental. De hecho, y gracias a nuestra mente se han diseñado y fabricado los chips y con ellos las calculadoras. Hacerlo al revés significaría esperar que un ordenador ejerciera de docente, y que yo sepa, éstos todavía no están en el paro, aunque si mantuvieran las convicciones de aquel docente en contra de la calculadora podría suceder que la asesora pedagógica recomendara su despido. En fin, que si su centro educativo le dice que prima mucho más la deducción de la tabla de multiplicar que su memorización pero que mejor utilizar la calculadora para comprobar resultados, algo falla en este, es decir, si en su instituto son más importantes los experimentos mentales que los conceptos concretos no se están impartiendo conocimientos, se está perdiendo el tiempo. Sólo con firmes nociones en la mente se pueden desarrollar grandes síntesis y construir con ellas teorías válidas y ciertas. Ese va a ser el tercer factor para llevar con éxito un aula.