LA CATALUNYA DE WERT

Si en Wert ens vol espanyolitzar atacant novament la llengua catalana és per què, com deia Joan Salvat-Papasseit, qui perd els orígens, perd la identitat. Afegia Maria Aurèlia Capmany que els catalans no ens morirem units sinó reunits. Davant els atacs de la Catalunya de Wert sembla que els nostres polítics no ostenten prou unitat i força per combatre els embats externs. Sigui PSOE o sigui PP no defensen amb fermesa la llengua catalana, i és que el més semblant a un polític espanyol d’esquerres, és un polític espanyol de dretes. Ni PSOE ni PP ens representen ni defensen massa a Madrid. El primer esdevé un llop covard amb pell de xai, el segon un llop sanguinari amb pell de diable. Però si atacar la llengua catalana no fos prou, els enemics externs ens reclamen el deute que hem de pagar amb els nostres impostos, per desgràcia no es podrà solucionar la crisi a Catalunya mentre el govern hagi de continuar dedicant la quarta part dels seus ingressos a pagar un deute que els catalans ja hem pagat durant molts anys d’espoli fiscal espanyol. Si el català de les pedres en treu pa, ara s’ha quedat petrificat veient com altres comunitats, amb més pit i collons, es van guanyar millors furs i pactes fiscals. Potser per això molts catalans, i ensumant l’esperit valent dels veïns, han decidit la defensa d’un dret a decidir al despertar-se la consciència de nacionalitat i d’Estat. Aquest nou gir de postura ha deixat sorpresos als neofatxes que avesats a tenir als catalans amb el darrere a disposar no entenen veure’ls pels collons. Aquests neofatxes, amagant les ganes de treure tancs i canons per aturar el sobiranisme, s’escuden darrere la seva inamovible Constitución, una llei que PSOE i PP sí van modificar poc temps ençà sota la pressió de la Merkel. Les lleis es redacten per crear justícia i no per justificar els abusos. Si una llei no és justa no pot ser llei. La Constitución i el senyor Wert en són exemples de decrets que no poden esdevenir lleis però sí imposicions dictatorials. Si com deia un altre extern, Alberto Boadella, “los nacionalismos son como los pedos, a uno sólo le gustan los suyos”, queda clar que el nacionalisme espanyol del ministre Wert i acòlits està desprenent una intensa ferum de facinerosos rancis, arnats i franquistes. Incomprensiblement estem davant d’una Catalunya esclava d'insolents on cal preguntar-se què ens manca als catalans si no és la voluntat. Massa seny sense una ferma voluntat de combat només serveix per tapar covardies (Francesc Macià). Cada cop està més clar, i foren paraules d’Antoni Gaudí, que sense la independència no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada. I com deia Pau Casals la llibertat no és negociable. Si no volem una Catalunya de Wert, i deixar d’estar verds nacionalment, no es tracta que els polítics de Madrid ens governin bé, es tracta que deixin de governar-nos (Antoni Rovira i Virgili). I prou de l’amenaça que sense Espanya Catalunya s’enfonsa, millor ser cap de ratolí que cua de lleó, i endevineu qui seria aquí econòmicament el lleó. Els catalans des del 1714 portem tres-cents anys fent l'imbècil. Això vol dir que no és que haguem de deixar de ser catalans, el que hem de fer és deixar de fer l'imbècil (Joan Sales).