Permisos d’obres als immigrants

Qui obre un local nou, qui fa reformes en el negoci o qui simplement fa obres a casa sap la de burocràcia i diners que cal pagar a l’administració per tal que se’l consideri legal. Corren rumors que això es dona de manera desigual, que mentre molts aborígens paguem fins per al més ínfim permís, altres nouvinguts no se’ls exigeix tanta taxa i llicència d’obres. A la ciutat de Gavà corre un rumor així sota l’excusa de la integració d’aquests col·lectius, que millor no paguin tantes coses per tal que proliferin com a nous ciutadans, així es va sentir a dir d’un funcionari de l’ajuntament. Si això fos cert, i xinesos i pakistanesos amb negocis aquí tinguessin avantatges respecte als aborígens locals, no seria un greuge per als qui fa anys paguem impostos? No s’estaria abonant el racisme i la ultradreta? Prego que algú m’aclareixi la situació que més d’un afirma real.

Banqueros usureros

Los directores de banca o de entidades de crédito, en lugar de buscar el máximo beneficio sin importar el como, deberían garantizar el menor sobreendeudamiento de sus clientes. Es decir, asegurarse que quien les pide dinero pueda pagarlo sin perder un brazo por ello. Resulta obvio, que no necesario, que la banca y las finanzas busquen la máxima ganancia. Por desgracia lo han hecho con un número ingente de familias sobreendeudadas que ahora se están quedando sin hogar por impago de su hipoteca. Una manera de regular que la ambición de los empelados de banca no se pase es regular sus primas. Si a más hipotecados más comisiones lo que se logra es ofrecer créditos a cualquiera y a cualquier precio, es decir, a quien no los podrá rembolsar. Sería un buen modelo empresarial hacerlo al revés, que el sueldo de los empleados de banca y finanzas dependiera del menor número de familias sobreendeudadas haciendo públicas todas estas operaciones sin tener tratos de favor con las aseguradoras de forma pícara y esperando que el creditor falle para cobrar de él y de la aseguradora. Ya ocurrió más de una vez que se ofrecían créditos con la esperanza, que también certeza, que el cliente no podría pagarlo pero si lo haría la aseguradora que abonaría al banco por su supuesta pérdida, recuérdese los C.O.D. en U.S.A. En fin, más leyes y moralidad para bien de las mayorías hipotecadas y menos usureros y avariciosos para evitar una minoría parásita de beneficiados.

ATAPUERCA, MENTIRAS SIN FÓSILES

ATAPUERCA, MENTIRAS SIN FÓSILES El doctor Chris Stringer del Museo de Historia Natural de Londres ha publicado en la prestigiosa revista Evolutionary Anthropology nuevas interpretaciones sobre el yacimiento de Atapuerca contraviniendo las ideas que de éste se pregonaban. En España, y en todos sus libros escolares, consta que en Atapuerca sucedió el primer ritual funerario de la humanidad hace la friolera edad de 500.000 años. Muchos científicos españoles fueron quienes dudaron de tal interpretación y llamaron a la prudencia ante tal anuncio de los noventa, pero, y por extrañas circunstancias, jamás fueron escuchados. Mientras eso sucedía, paradójicamente la Universidad de Burgos, máxima beneficiaria del yacimiento de Atapuerca, proponía en 1996 al equipo de Atapuerca para el Premio Príncipe de Asturias, laureo que recibiría al año siguiente por sus méritos científicos. Como se está viendo tales méritos quizás contengan ciertas exageraciones. En junio de 2012 el diario The Guardian publicó un resumen del artículo del doctor Chris Stringer anunciando erróneas la edad del yacimiento y el mal interpretado acto funerario en Atapuerca. Inmediatamente uno de los codirectores del equipo de Atapuerca, el doctor Arsuaga, quitó importancia a la crisis negándola y arguyendo que este tipo de discrepancias es cosa muy habitual en estos campos científicos. Lo extraño del asunto es que varios científicos españoles ya habían denunciado hechos similares con datos más que suficientes pero los máximos responsables de Atapuerca jamás dieron su brazo a torcer. La realidad es que en Atapuerca faltan el 60 % de los cuerpos, algo extraño si allí fueron enterrados enteros aquellos individuos. Pero lo más escandaloso es que de los huesos encontrados el 40 % está mordisqueado por depredadores y carroñeros, algo que significa que nos hallábamos ante el cubil de un gran predador removido por las corrientes de agua de la cueva. Pero no sólo existe esta exageración en Atapuerca, en este yacimiento se definió una nueva especie humana sin cumplir los requisitos científicos internacionales. El Homo antecesor de Atapuerca fue definido con restos de individuos jóvenes, algo que para cualquier estudiante de Biología significaría un suspenso. Sin conocer como eran los individuos adultos, las normas internacionales son claras, la especie no es válida. En fin, y ante tantas contradicciones científicas parece obvio que los responsables de Atapuerca han exagerado sus datos. Para obtener las subvenciones para sus excavaciones, o el mismísimo premio Príncipe de Asturias, no basta con trabajar duro en investigación, hay que ser humildes, perseverantes y prudentes con las interpretaciones. Buscar salir en la prensa con noticias sensacionalistas para obtener del gobierno unos fondos es hacer de Quijote entre la comunidad científica internacional pero mancillando la reputación del resto de los investigadores españoles. Ante todo lo anterior es lógico sugerir que los responsables de Atapuerca, quizás con ansias de protagonismo, se precipitaron con sus conclusiones. De todas formas el 30 de abril de 2010 la antes mencionada Universidad de Burgos otorgaba el doctor Honoris causa a J.L. Arsuaga. La ambición es el último refugio del fracaso, decía Oscar Wilde. Para más información: http://blogs.e-noticies.com/david-rabada/were_there_ritual_burials_in_the_sima_de_los_huesos_outcrop_atapuerca_range_burgos_spain.html y X Encuentro de Jóvenes Investigadores en Paleontología el día 20 de Abril de 2012 en Sot de Chera, Valencia.

NO PAGUEM LA CRISI

No en som conscients però estem al bellmig de la Tercera Guerra Mundial, les dues primeres foren amb explosius, l’actual ho fa amb terrorisme financer. Bombardejar ciutats o assassinar civils ja no queda bé, millor enfonsar o sotmetre les economies provocant un endeutament extrem de tots, des de persones hipotecades, bancs apalancats, empreses sense liquiditat fins a Estats amb dèficits astronòmics, tots ells denoten el reguitzell d’aquesta xacra que ens ha fet perdedors en aquesta Tercera Guerra Mundial, l’endeutament. El més pervers de tot això és que vostè no ho va decidir, van decidir per vostè sense informar-lo, és a dir, el van estafar. Ara vostè ho està patint com aturat cobrant una merda o no cobrant, com treballador amb un salari a la baixa amb més IRPF, o simplement com retirat amb tots els impostos a l’alça, en fi vostè paga aquest desastre que mai no va provocar i que, vivint en una democràcia, sols una minoria n’obté beneficis. Qui? Analitzem on van a parar tots aquests diners entre retallades i pujada d’impostos. Tres destins finals en són els principals, les primes i les pòlisses d’assegurança de grans banquers, els interessos de grans banques com l’alemanya i els drets de deute comprats per alguns estats com el xinès. En fi, que entre grans capitals privats, Alemanya i Xina sembla que va el gruix de la cosa. El nostre Estat, lligat de peus i mans, procura que no ens mobilitzem i que paguem el deute extern que li exigeixen els més poderosos que ell. Per això estem en un estat d’excepció on qualsevol queixa resulta il·legal i les inversions en reforçar els cossos policials salten a la vista, 1.400.000 euros la passada setmana en antidisturbis a Catalunya. Tot i així el nostre Govern comet més paradoxes amb gegantines despeses en injeccions a qui mana, la banca, compra d’armament car per a l’exèrcit i amb una alta velocitat per indrets que caldrà subvencionar eternament. En contrapartida, i per acontentar a la minoria de beneficiats anteriors, es retalla en sous, educació, sanitat i recerca, elements que la majoria necessiten. Davant tal monstruosa estafa, què hauríem de fer? Doncs no pagar el deute extern. Van ser ells, banquers i governs, qui ens van enredar a endeutar-nos sense ells assumir cap risc mentre ho fèiem nosaltres. Vostè mai no pagaria un deute si aquest hagués estat producte d’un engany, ans al contrari, denunciaria al trampós. Islàndia, i per comicis, així ho va decidir i ja han sortit de la crisi al no pagar el deute i denunciar als banquers. Això mateix va recolzar també la doctora en medicina TERESA FORCADES, prou coneguda com la monja antifarmacèutiques, durant una conferència el passat 7 de Juny de 2012 i també ha afirmat el mateix aquests dies en JEAN ZIEGLER, vicepresident de la Comissió de DDHH de l’ONU. Així doncs, a què esperem? Això sí, com a Islàndia, se’ns denegarà romandre a l’euro. Clar que fora d’ell escaparem dels taurons financers que han olorat sang i que cada dia ens xuclen més el nostre benestar social exigint més interessos pels crèdits prestats al nostre magnànim Govern. Aquests terroristes financers saben que per pagar aturats, serveis socials i sanitat ens calen els seus diners i per això cada cop ens demanen més interessos, més prima de risc pels entesos. Això és matar la gallina dels ous d’or però la nostra nació sols és un espai de mediocres on hi governen quatre cirerers que no van tenir ni puta idea d’on ens posàvem quan van permetre que el crèdit bancari inundés el nostre país. En fi, que no tenim ous d’or, sols un ingent grapat de deutes gestionat per uns soques que encara engreixen l’avarícia dels taurons financers.

RETALLEN EN EDUCACIÓ PERÒ EN ALTA VELOCITAT NO

Diuen que oradors banals, molta palla i poc gra. Resulta paradoxal aquest país on uns dirigents ens volen fer combregar amb rodes de molí. Les retallades en educació, sanitat i recerca en són un clar exemple. Mentre el govern injecta milions en bancs arruïnats, construeix milers de quilòmetres d’una alta velocitat insostenible i continua comprant armament sofisticat per al nostres militars, les nostres escoles es veuen cada cop més malmeses amb més alumnes per classe, menys professors al centre i més hores laborals per docent, i tot d’una per molt menys salari. Ara la pregunta és, ¿ens hem tornat boixos? Les prioritats educatives, de recerca i sanitàries han quedat a la cua del nostre govern mentre aquest ens obliga a pagar rescats de bancs, TAV i armes que gaudiran una minoria sense procurar per a qui els va votar en realitat, la majoria. Mentre aquesta perversitat democràtica incinera la nostra societat, els sindicats i la conselleria d’educació, que cobren per informar i mobilitzar el poble davant tal funesta estafa, mai no es posen d’acord i sols s’ensenyen les dents davant una propera vaga que cada cop menys gent secundarem per por de perdre el poc nivell adquisitiu que ens queda. En fi, desitjo que Abraham Lincoln tingués raó quan va dir que una part del poble pot ser enganyada tot el temps o que tot el poble pot ser enganyat una part del temps, però el que no és possible és enganyar a tot el poble tot el temps. Per desgràcia aquesta dita és del segle XIX i ja hem arribat al XXI amb un poble encara estafat. Que sindicats i conselleria moguin fitxa, cobren de nosaltres per defensar la democràcia i els interessos d’aquesta, els del poble.

SOLUCIONES A LA CRISIS X y XX Crisis y desinformación

El 15 de junio de 2009 durante el coloquio televisado de la Cámara de Comercio e Industria de París y Le Monde Économie hubo una fuerte confrontación entre los colegios de negocios y las empresas con respecto a la formación de los futuros economistas y banqueros. El conflicto residió en si continuar con la falta de moralidad en las especulaciones y si el máximo beneficio de una minoría era lo más importante a pesar de perjudicar a la mayoría. Es obvio que necesitamos más debates televisados de expertos para denunciar a los culpables máximos de la crisis, Bankia incluidos, y sus posibles soluciones, pero sobretodo que informen al pueblo de manera didáctica explicando lo que sucedió y todavía sucede en la actualidad. Por desgracia nada de lo anterior ocurre y los políticos nos confunden con más eufemismos para mantenernos a nosotros, los paganos de todo, ignorantes a la realidad y sin razones para indignarnos y movilizarnos. Sirvan de muestra los siguientes términos y se darán cuenta del engaño. Solbes en 2008 llamó a la crisis crecimiento negativo, es decir, un crecimiento para adentro, hacia los bajos fondos. El PP nos habló de flexibilizar el mercado laboral con su pacto de flexiseguridad, es decir, una manera de facilitar el despido con menos gastos para la empresa. De la misma forma las regulaciones de empleo sólo significan que van a echar a muchos trabajadores a la calle y cuando algunas comunidades proponen el copago de fármacos y servicios de salud resulta otro engaño ya que se paga por lo que ya se pagó, es decir no un copago, sino un repago. Pero el más críptico de los eufemismos usados por nuestros dirigentes es la consolidación fiscal, algo que traducido para su bolsillo implica que usted debe pagar la deuda que su gobierno contrajo sin nuestro permiso pero con la garantía que lo pagaríamos si ellos se equivocaban. ¿Creen que para resolver la crisis la mentira, el engaño y la estafa son la manera? ¿O acaso el pueblo se llama Platero? Ni Rajoy ni Zapatero dijeron la verdad a su pueblo. Ahora nosotros pagamos sus errores de gestión y sus mentiras en Bankia. Si esto es una democracia está todo bien claro, no, nos representan y en sus manos no está el poder.

Teatre comercial versus crític

El teatre d’èxit, el comercial, l’espectacle de molts sembla encabir-se en dos blocs, la comèdia plena de boudevilles o els refregits plens de repeticions, els Violines y Trompetas o l’enèssima versió del Cyrano de Bergerac, tot d’una representacions cent per cent de distracció. Malauradament les companyies de teatre poc poden apostar per altres estils si el que volen és omplir la platea per fer birolles. Però el més paradoxal és com durant la vigent etapa de crisi el públic prefereix majoritàriament el teatre lúdic que il•lumina molts somriures però adorm els pensaments en detriment del teatre de denúncia, el que desperta l’actitud crítica tot utilitzant la sorna si s’escau. Aquesta combinació entre fer pensar i fer gaudir s’ha pogut veure al teatre Almeria amb El Diccionario del Diablo, una obra escrita amb enginy per Jordi Cases i dirigida amb audàcia per Norma Cano. Entre bons jocs cromàtics d’il•luminació i un bon ritme de text va creixent la tensió entre tres excel•lents interpretacions que tenen molt a amagar-se els uns als altres. El tempo de l’obra i el desenllaç són idonis per no avorrir a l’espectador i deixar clar quin és el missatge de l’obra, que la mentida i l’engany són mals amics. Que bo fora que això succeís a la vida real entre governants, especuladors i crisi econòmica.